Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CLAVEGUERES ESTATALS’ Category

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina com un sàdic i jutja amb parcialitat és una dictadura espanyola. No hi ha més. Per què no ho diem clar d’un cop? Per què cap editorial de diari no parla clar? Per què fins i tot els nostres polítics ‒declamacions sorolloses però buides a banda‒ no fan res després de confirmar la primera frase del paràgraf? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? I si és així, com pensen acabar amb ella?

Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. Té una certa proximitat al context al qual al·ludim quan diem «Al tanto, que hi ha roba estesa». La darrera s’aplica especialment quan hi ha canalla, però també quan hi ha algú que no es convenient que senti el que volem dir. A España l’elefant que tothom coneix i que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep  tants noms que ens fem un embolic. Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una «democràcia consolidada». A causa de l’afer d’espionatge aquest vestit ja s’ha cremat, ara són una «democràcia defectuosa», i encara perquè aquells que miren només veuen les aparences. Ja se sap, tothom veu el que sembles però pocs toquen el que ets. Entre els pocs hi ha, posem per cas, els morts pel GAL, els empresonats injustament pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar… El segon nom, bastant més ajustat, és el de «democràcia autoritària» o «autoritarisme postdemocràtic», com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme. Li escauria més «autoritarisme postfranquista». En Vicens Partal prefereix el concepte de «Etnocràcia» o «democràcia ètnica» perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, NO estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.

Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: «¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado», les de Margarita Robles: «Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitucion, cuando alguien declara la independència?», i les d’Ada Colau: «No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar». És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant. La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que no expressa res més que és l’esclau obedient i submís.

Read Full Post »

«Las cloacas no generan mierda, la limpian» Aquesta frase amb pretensions d’aforisme la va dir, en una entrevista, José Manuel Villarejo, el manetes, espieta i esbirro per a tot de l’Estat espanyol. «He tenido el honor de trabajar para mi país», diu a la mateixa entrevista, el 4 de març de 2021. No crec que faci falta afegir gran cosa a la caracterització d’un personatge que es defineix tot sol. I aquesta és la seva virtut: la manca d’hipocresia. La mateixa que tingué, només per un moment, l’expresident Felipe González, quan va dir allò que «El estado de derecho se defiende también desde las alcantarillas». Dues «grans» frases que tenen l’estranya virtut de parlar clar i ser, alhora paradoxals i metafòriques. En un cert sentit diuen el mateix, i en un altre diuen el contrari. Alhora, per acabar, els seus autors ‒que no rebran el Nobel de literatura per l’esforç‒ estan absolutament convençuts del que diuen i orgullosos del que les frases impliquen. Les clavegueres, si traduïm el que diu Villarejo, no fan augmentar la delinqüència, la il·legalitat, el desgavell o la corrupció de l’estat o dels seus ciutadans, al contrari, són el recurs per aconseguir eliminar aquests vicis. La contradicció interna de la frase rau en el fet que el concepte «cloaca» l’usa metafòricament, i amb ple coneixement, per referir-se a les accions «brutes» i il·legals que realitzen els esbirros de l’estat per defensar la seva integritat, els interessos econòmics dels que remenen les cireres des de l’ombra o les afeccions gonadals del seu rei.

Com es veu, González diu el mateix que Villarejo: mateixos objectius i mateixos mètodes. La diferència és que González menciona l’estat de dret, teòricament fundat en la llei i servidor de la justícia. Aquí és on rau la paradoxa, quan admet la idea que és possible servir a la justícia amb mitjans injustos, idea que també contradiu la frase de Villarejo, i ens fa adonar que ben poca cosa es pot netejar amb un riu de matèria fecal. Francament, ja em diran il·lús i que no he llegit Maquiavel, però no veig pas com es pot servir a la veritat dient mentides (cap d’elles pietosa), a la pau cometent assassinats, a la democràcia atonyinant votants i a la justícia cometent tota mena d’iniquitats i prevaricacions.  

Read Full Post »