UNA DONA DE POBLE

La vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra.

Read Full Post »

EL DESDÉN, CON EL DESDÉN

Agustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel bufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny:

Read Full Post »

MEDITACIÓ SOBRE UNA GRANERA

Aquest senzill bastó, que ara veieu repenjat descuidadament en aquell racó oblidat, el vaig veure tot florit. Era ple de saba, ple de fulles i de rebrots; però ara, pobre, els humans, que debades intenten imitar la naturalesa, li han lligat un plomall de branquillons al voltant del seu tronc; ara, com a molt, és exactament el contrari del que era. Ara és un arbre capgirat, el tronc a terra i l’arrel enlaire; ara és una granera, l’eina de l’escombriaire, condemnada a fer la seva feina, i, per un destí capriciós, destinada a fer netes les coses i, alhora, a ser lletja ella mateixa; i a la llarga, gastada fins a l’extrem, serà llançada a la brossa o condemnada al seu darrer ús: encendre un foc de llenya. Després de fer aquesta reflexió se’m va acudir que, en el fons, l’ésser humà, que ara provaré de descriure, en moltes coses és similar a una granera.

Read Full Post »