Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for desembre de 2011

Diuen que a l’Home dels Nassos només se’l pot veure avui. Les criatures paren boges buscant aquest estrany personatge que té tants nassos com dies l’any… imaginen, en efecte, un individu amb 365 nassos a la cara, que de cap de les maneres pot passar desapercebut. Hi ha qui, per embromar-los, els diu que algú l’acaba de veure passar per un carrer a la vora mateix, i ells s’hi llencen ansiosos i encuriosits, sense que el puguin trobar. I quan els seus pares, al vespre, els diuen que si volen veure l’home dels nassos només els cal contemplar-se al mirall, se senten enganyats i alhora mica decebuts de si mateixos perquè no han sabut comprendre l’ambigüitat de la definició: l’home que té tants dies com l’any… però avui només en resta un. (més…)

Read Full Post »

Procust era un mític hostaler d’Eleusis. En realitat es deia Damastes però li deien «procustés», que significa «l’estirador», per la seva particular manera de fer agradable l’estada als seus hostes. Procust només disposava d’una mida de llit a les seves habitacions, de manera que quan un viatger baixet no l’omplia completament, ell el penjava del sostre i l’estirava suspenent-li uns grans pesos dels peus. De la mateixa manera, quan un hoste era molt alt i les cames li sobresortien del llit, les hi tallava perquè ajustessin perfectament. (més…)

Read Full Post »

«Afanya’t lentament», que és la traducció del títol, era una de les màximes favorites de l’emperador Octavi August. I era un bon consell per a qualsevol moment i circumstància. La meva padrina Mercè, que gairebé no havia pogut anar a escola i no sabia qui era l’emperador romà, sempre em deia: «a poc a poc i bona lletra», expressant fa no fa el mateix pensament i explicitant, a més, el seu objectiu. Tot plegat sembla anacrònic en una època de presses i rapidesa, on la millora arreu s’expressa en quilòmetres per hora o en bits per segon.
Nietzsche, en el seu pròleg a Aurora, va escriure que la filologia és l’art d’aprendre i d’ensenyar a llegir. La lectura lenta i digestiva és la pròpia del filòleg que passa mitja hora reflexionant sis línies. És l’art de llegir bé. El «lento ma non troppo», tan musical i alhora tan literari, és el signe de la profunditat, del tempo reposat però constant. Val més, com deia la padrina, anar a poc a poc però sense aturar-se que no pas ràpidament, i aleshores córrer el risc de marrar. (més…)

Read Full Post »

Hi ha persones que s’esforcen tota la vida per tal de deixar als seus fills una herència substanciosa en forma de béns mobiliaris i immobiliaris. Creuen que llegar-los un piset ben situat i un compte al banc és poc menys que un deure inclòs dins de la paternitat responsable, i alhora gairebé un dret dels descendents.
Els drets dels fills, però no arriben a tant. Penso que els pares no tenen pas cap obligació de deixar-los «ben situats» o «amb el ronyó cobert» perquè, entre altres raons, no tots estan en condicions de fer-ho. (més…)

Read Full Post »

Abans d’ahir va fer un any que en Josep, el pagès més vell d’Oliola, va morir. Ho feu justament el dia que complia noranta-nou anys. Li vam posar la boina i el vam acomiadar.
Amb el padrí vaig aprendre a brandar la dalla que sega les daurades espigues, el magall per asclar soques de roure i d’alzinera, i l’aixada per a fer cavallons a l’hort on plantar-hi enciams o patates. Ara fa antic parlar d’això: hi ha gent que pensa que una falç o un xapo són romanalles inútils. Hom oblida massa fàcilment que amb aquests instruments de treball fins fa quatre dies hem produït els nostres mitjans de subsistència. (més…)

Read Full Post »

En Josep, un pagès d’Oliola, a La Noguera, avui fa noranta anys. És un home de mirada franca, roig de cara, la pell aspra, recremada pel sol i el fred; profundes arrugues solquen el seu front, el seu cabell és escàs i d’una blancor absoluta; vesteix sempre pantalons i americana de vellut negre, revellits i gastats pel temps, boina al cap estiu i hivern. Gaudeix d’una perfecta salut: no ha de prendre cap pastilla per controlar la pressió arterial, la glucosa de la seva sang o l’artritis; tampoc no ha de parar compte amb el que menja i beu. (més…)

Read Full Post »

La felicitat, segons expliquen els que hi entenen –que són pocs i mal avinguts, també s’ha de dir– no consisteix en altra cosa que en no patir mal al cos i no tenir torbació a l’ànima. Aquesta és la qüestió, com diria Hamlet.
Aconseguir que el cos no pateixi és relativament fàcil. Malalties a banda, algunes de les quals són inevitables, es tracta de fer exercici amb moderació, alimentar-se bé i reposar i dormir suficientment. En efecte, els tres millors metges són el doctor Dieta, el doctor Repòs i el doctor Alegria. (més…)

Read Full Post »