FESTINA LENTE

«Afanya’t lentament», que és la traducció del títol, era una de les màximes favorites de l’emperador Octavi August. I era un bon consell per a qualsevol moment i circumstància. La meva padrina Mercè, que gairebé no havia pogut anar a escola i no sabia qui era l’emperador romà, sempre em deia: «a poc a poc i bona lletra», expressant fa no fa el mateix pensament i explicitant, a més, el seu objectiu. Tot plegat sembla anacrònic en una època de presses i rapidesa, on la millora arreu s’expressa en quilòmetres per hora o en bits per segon.
Nietzsche, en el seu pròleg a Aurora, va escriure que la filologia és l’art d’aprendre i d’ensenyar a llegir. La lectura lenta i digestiva és la pròpia del filòleg que passa mitja hora reflexionant sis línies. És l’art de llegir bé. El «lento ma non troppo», tan musical i alhora tan literari, és el signe de la profunditat, del tempo reposat però constant. Val més, com deia la padrina, anar a poc a poc però sense aturar-se que no pas ràpidament, i aleshores córrer el risc de marrar. Fa uns anys, posem per cas, els camions, tots els camions, anaven a vuitanta per hora, i bé que arribaven arreu.
En segon lloc, la lectura lenta, llevat de quan aprenem a llegir, és sinònim de correcció. Hi ha coses que no es poden accelerar sense malmetre-les. Podem doblar la velocitat del desplaçament del tren sense que passi res, però no podem fer l’amor en la meitat del temps llevat que ens limitem a l’estricta genitalitat. Tampoc no podem llegir corrents i de pressa un llibre sense perdre’l, desaprofitant la seva molla i sentit.
La lectura és com l’orfebreria. La perícia amb la paraula només s’adquireix a passets, evitant la precipitació, defugint la pressa amarada de suor que vol «enllestir-ho» tot immediatament. Llegir comprensivament –una de les grans mancances dels nostres adolescents i encara dels nostres universitaris– demana cautela, suspicàcia, deixar les portes obertes, emprar ulls i dits delicats.
Som a les envistes d’unes festes durant les quals, qui més, qui menys, disposarà d’uns dies de lleure que pot dedicar en exclusiva als dinars i sopars pantagruèlics, a apurar la copa de l’any que acaba o al recolliment lent i profitós de la lectura i a la consideració reposada de la seva vida. Cap a final d’any sembla que les coses s’accelerin… Potser seria bo que, per un cop, del «Festina lente» del títol agaféssim més l’adverbi que el verb, i de la lentitud en féssim l’elogi tot duent a terme el que ara diem: ja és prou ràpid el que està ben fet.