«Afanya’t lentament», que és la traducció del títol, era una de les màximes favorites de l’emperador Octavi August. I era un bon consell per a qualsevol moment i circumstància. La meva padrina Mercè, que gairebé no havia pogut anar a escola i no sabia qui era l’emperador romà, sempre em deia: «a poc a poc i bona lletra», expressant fa no fa el mateix pensament i explicitant, a més, el seu objectiu. Tot plegat sembla anacrònic en una època de presses i rapidesa, on la millora arreu s’expressa en quilòmetres per hora o en bits per segon.
Nietzsche, en el seu pròleg a Aurora, va escriure que la filologia és l’art d’aprendre i d’ensenyar a llegir. La lectura lenta i digestiva és la pròpia del filòleg que passa mitja hora reflexionant sis línies. És l’art de llegir bé. El «lento ma non troppo», tan musical i alhora tan literari, és el signe de la profunditat, del tempo reposat però constant. Val més, com deia la padrina, anar a poc a poc però sense aturar-se que no pas ràpidament, i aleshores córrer el risc de marrar. Fa uns anys, posem per cas, els camions, tots els camions, anaven a vuitanta per hora, i bé que arribaven arreu.
En segon lloc, la lectura lenta, llevat de quan aprenem a llegir, és sinònim de correcció. Hi ha coses que no es poden accelerar sense malmetre-les. Podem doblar la velocitat del desplaçament del tren sense que passi res, però no podem fer l’amor en la meitat del temps llevat que ens limitem a l’estricta genitalitat. Tampoc no podem llegir corrents i de pressa un llibre sense perdre’l, desaprofitant la seva molla i sentit.
La lectura és com l’orfebreria. La perícia amb la paraula només s’adquireix a passets, evitant la precipitació, defugint la pressa amarada de suor que vol «enllestir-ho» tot immediatament. Llegir comprensivament –una de les grans mancances dels nostres adolescents i encara dels nostres universitaris– demana cautela, suspicàcia, deixar les portes obertes, emprar ulls i dits delicats.
Som a les envistes d’unes festes durant les quals, qui més, qui menys, disposarà d’uns dies de lleure que pot dedicar en exclusiva als dinars i sopars pantagruèlics, a apurar la copa de l’any que acaba o al recolliment lent i profitós de la lectura i a la consideració reposada de la seva vida. Cap a final d’any sembla que les coses s’accelerin… Potser seria bo que, per un cop, del «Festina lente» del títol agaféssim més l’adverbi que el verb, i de la lentitud en féssim l’elogi tot duent a terme el que ara diem: ja és prou ràpid el que està ben fet.
FESTINA LENTE
18/12/2011 per Ramon Camats
El “post” mereix un 10. Erasme va recollir un conjunt de frases cèlebres de l’Antiguitat i les va comentar àmpliament. És l’obra de tota una vida, Adagia. Precisament el primer dels seus adagis és aquest, σπεῦδε βραδέως (en llatí festina lente).
Tens tota la raó. Si llegeixes depressa, et perds tots els suggeriments que t’ofereix el text. Perds la seva connotació; la seva ambiguïtat. però no només això. Perds el plaer del emmirallament cap a a tu mateix en enfrontar-te amb uns altres perosntages diferents i semblants alhora ,al teu interior. Perds allò que només et pot oferir una bona música (com tu bé has dit), o una bona amistat .