MISÈRIA CONSTITUCIONAL

En sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat.

Read Full Post »

VAIXELL DE GRÈCIA

Diuen els mariners que, si no saps a quin port vols arribar, mai no trobaràs cap vent que t’hi porti. Primer cal fixar el destí; la travessia es troba alhora que s’hi va. Segur que recorden una metàfora similar, en llengua castellana; és aquella que fa així: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar…» El viatge d’Ulisses a l’Odissea d’Homer ha fet d’escaient il·lustració de tot el procés d’independència de Catalunya.

Read Full Post »

EL MÉS RIC DEL CEMENTIRI

Si de quatre individus, només un té un pollastre, un cop feta l’estadística corresponent, cadascú disposa d’un quart. És meravellós això de la Renda per Càpita. Les matemàtiques reparteixen que és una meravella. Gràcies a individus com Amancio Ortega (el del pollastre, president d’INDITEX, que, com ara s’ha sabut, té una arquitectura financera estalviadora d’impostos) resulta que cada espanyol disposa de 29.863 euros. Ja veuen què fàcil que és ser ric, segons l’estadística. Ara bé, això de la riquesa és una realitat absoluta o relativa? Ortega és ric aquí i a Honolulú, però un català pobre és comparativament igual de pobre a Marroc o Mauritània? I a Anglaterra o als Estats Units?

Read Full Post »

FOT UN FRED QUE CREMA

Tenia altres títols per a l’article d’avui: foc glacial, fred abrusador i llum negra. Tots són oxímorons, això és, termes que contenen una contradicció o conceptes de significats contradictoris que hom juxtaposa. La mateixa paraula «oxímoro» és el que diu, car «oxí» en grec, significa punxegut, i «moró» significa arrodonit o sense punta. És una figura retòrica que neix de l’enginy i que serveix com cap altra per treure punta a les contradiccions de la societat. Així és com parlem d’«intel·ligència militar», d’«eficàcia política»  i d’«ètica empresarial». Les dues darreres mereixen un a part després de la mort de la senyora de 81anys a qui li havien tallat la llum fa dos mesos.

Read Full Post »

LES INTERMITÈNCIES DE LA MORT

Què passaria si la Mort deixés d’actuar? Parlo, és clar, com si la mort fos un ésser real i no simplement fi o acabament o de la vida. Però ja entenen la personificació, al capdavall, la mort és tan propera. La novel·la de Saramago parteix d’aquesta hipòtesi delirant per imaginar què s’esdevindria si, de cop i sobte, només dins dels límits d’un país, els ferits greus d’accident no morissin o si els desnonats pels metges als hospitals continuessin vivint malgrat la ciència mèdica que els pronostica només una hora de vida. S’imaginen la inicial alegria? Renoi, tots immortals. I veuen també els problemes? Funeràries arruïnades, hospitals plens a vessar per habitacions que no es buiden… La novel·la, però, tot seguit es posa seriosa.

Read Full Post »

MIRALL, MIRALLET…

Una dona de mitjana edat té visita al ginecòleg. És el primer cop i no el coneix. Té una certa aprensió, com passa sempre en aquests casos. Asseguda a la sala d’espera, observa els diplomes i títols emmarcats i penjats a la paret. A tots hi ha el mateix nom complet. De sobte, pensa en un company d’institut, de trenta-set anys enrere. Un xicot eixerit, guapot, que feia anar de cul totes les noies de la classe, i de qui ella mateixa estava secretament enamorada. ­“Vols dir que pot ser ell?”, es pregunta.

Read Full Post »

EL REGNE DELS CELS

Els fariseus preguntaren a Jesús quan arribaria el Regne dels Cels, i aquests els va respondre, tot dient:  «No ve el Regne dels cels per signes observables, ni es dirà ‘vet-lo aquí o allí’ perquè el Regne de Deu és entre vosaltres» Lluc 17, 20-21. Començo amb aquesta cita evangèlica no pas perquè m’hagi tornat menjaciris de cop i sobte sinó per tal de contrastar els dits –o escrits– i els fets d’aquest principat terrenal que s’anomena Estat del Vaticà, somogut recentment perquè el seu líder –diuen que espiritual– vol plegar del càrrec.

Read Full Post »

LA PRESBÍCIA DE L’ESPERIT

Recordo la padrina Mercè recosint vores de pantalons i sargint mitjons. Recordo també que, de tant en tant, mentre jo mirava embadalit les seves mans, el didal que sempre duia posat i l’agulla llarga que travessava la roba, ella em deia: –Ramon, que em pots enfilar l’agulla? I jo ho feia amb els meus dits maldestres. Em posava el fil a la boca, com ella m’havia ensenyat, per a fer-lo més compacte, i el feia passar pel cap de l’agulla. No podia entendre que la padrina, tan hàbil amb els dits, no pogués fer una cosa que fins i tot jo podia fer. Ella em deia que tenia vista cansada.

Read Full Post »

FOSSA COMUNA

«En Pere va a veure el doctor Cendra per fer-se una revisió. Després d’un reconeixement exhaustiu, el metge li diu:
–Em sap greu, Pere, però li haig de donar una mala notícia. Només li queda mig any de vida.
En Pere queda atordit. Al cap d’una mica diu:
–Això és terrible, doctor. A més, ha de saber que en aquests moments no estic en condicions de pagar-li la factura.
–Sap que farem? –diu el doctor Cendra–. Li dono un any de vida.»

Read Full Post »

COM UNA ESPIGA DE BLAT

Abans d’ahir va fer un any que en Josep, el pagès més vell d’Oliola, va morir. Ho feu justament el dia que complia noranta-nou anys. Li vam posar la boina i el vam acomiadar.
Amb el padrí vaig aprendre a brandar la dalla que sega les daurades espigues, el magall per asclar soques de roure i d’alzinera, i l’aixada per a fer cavallons a l’hort on plantar-hi enciams o patates. Ara fa antic parlar d’això: hi ha gent que pensa que una falç o un xapo són romanalles inútils. Hom oblida massa fàcilment que amb aquests instruments de treball fins fa quatre dies hem produït els nostres mitjans de subsistència.

Read Full Post »