Si de quatre individus, només un té un pollastre, un cop feta l’estadística corresponent, cadascú disposa d’un quart. És meravellós això de la Renda per Càpita. Les matemàtiques reparteixen que és una meravella. Gràcies a individus com Amancio Ortega (el del pollastre, president d’INDITEX, que, com ara s’ha sabut, té una arquitectura financera estalviadora d’impostos) resulta que cada espanyol disposa de 29.863 euros. Ja veuen què fàcil que és ser ric, segons l’estadística. Ara bé, això de la riquesa és una realitat absoluta o relativa? Ortega és ric aquí i a Honolulú, però un català pobre és comparativament igual de pobre a Marroc o Mauritània? I a Anglaterra o als Estats Units? (més…)
Anuncis
Tenia altres títols per a l’article d’avui: foc glacial, fred abrusador i llum negra. Tots són oxímorons, això és, termes que contenen una contradicció o conceptes de significats contradictoris que hom juxtaposa. La mateixa paraula «oxímoro» és el que diu, car «oxí» en grec, significa punxegut, i «moró» significa arrodonit o sense punta. És una figura retòrica que neix de l’enginy i que serveix com cap altra per treure punta a les contradiccions de la societat. Així és com parlem d’«intel·ligència militar», d’«eficàcia política» i d’«ètica empresarial». Les dues darreres mereixen un a part després de la mort de la senyora de 81anys a qui li havien tallat la llum fa dos mesos. 
Què passaria si la Mort deixés d’actuar? Parlo, és clar, com si la mort fos un ésser real i no simplement fi o acabament o de la vida. Però ja entenen la personificació, al capdavall, la mort és tan propera. La novel·la de Saramago parteix d’aquesta hipòtesi delirant per imaginar què s’esdevindria si, de cop i sobte, només dins dels límits d’un país, els ferits greus d’accident no morissin o si els desnonats pels metges als hospitals continuessin vivint malgrat la ciència mèdica que els pronostica només una hora de vida. S’imaginen la inicial alegria? Renoi, tots immortals. I veuen també els problemes? Funeràries arruïnades, hospitals plens a vessar per habitacions que no es buiden… La novel·la, però, tot seguit es posa seriosa. 
Una dona de mitjana edat té visita al ginecòleg. És el primer cop i no el coneix. Té una certa aprensió, com passa sempre en aquests casos. Asseguda a la sala d’espera, observa els diplomes i títols emmarcats i penjats a la paret. A tots hi ha el mateix nom complet. De sobte, pensa en un company d’institut, de trenta-set anys enrere. Un xicot eixerit, guapot, que feia anar de cul totes les noies de la classe, i de qui ella mateixa estava secretament enamorada. “Vols dir que pot ser ell?”, es pregunta. 
