Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2019

VIOLÈNCIA MASCLISTA 3 ULL MORAT«Los hermanos fueron criados para ser hombres. Ellas habían sido educadas para casarse. Sabían bordar con bastidor, lavar y planchar (…) Son perfectas. Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.» Són paraules de la mare del narrador de Crònica de una muerte anunciada (1981) de Gabriel García Márquez. La descripció escauria a moltes dones educades a España durant tot el segle XX. Aleshores hi havia menys crims masclistes, en primer lloc perquè no es comptaven com a tals. «Un hombre mata a su mujer por celos» era la descripció habitual, i hom els emmarcava dins l’epígraf de «violència domèstica».  En segon lloc, perquè les dones «criades per a patir» crónica muerte anunciada 2per l’educació masclista tradicional, no es queixaven mai de les humiliacions o dels maltractes que rebien de les seves parelles perquè havien assumit que el seu paper era complaure-les. Fet i fet, això, d’una manera o altra, i en alguna mesura, ha durat fins ara. La Macroencuesta de Violencia contra la Mujer de 2015 revelava que el 12,5 % de les dones de més de 16 anys ha patit violència algun cop…, però el 44% de les que viuen sota la violència de gènere prefereixen no denunciar perquè el dany patit «no és suficientment greu». És clar, doncs, que són perfectament assimilables a les germanes Vicario, de la novel·la de Márquez.

VIOLÈNCIA MASCLISTA 1Mil mortes. Hi ha mil dones mortes, assassinades pels seus marits, amants, nòvios i companys de vida, des que es van començar a comptar, l’any 2003. És evident que tot plegat no és sinó el resultat del fet que les dones ara s’atreveixen a denunciar, que han assumit la direcció de la seva vida i ja no estan disposades a sotmetre’s perquè sí. El que no hem canviat som els homes, que, en lloc de submissió trobem assertivitat i dignitat.

Les actuacions de la «Manada», ara feliçment condemnats per «agressió sexual» i no per «abús sexual» s’han d’emmarcar dins de l’educació masclista de la societat espanyola. El mal que la seva impunitat ‒permesa per les autoritats i la injustícia estructural dels VIOLÈNCIA MASCLISTA 2tribunals‒fins el moment present, és incalculable.

Al segle XX en deien «violència domèstica», si és que en deien alguna cosa. Sé de casos de dones que, ensangonades, plenes de blaus i esgarrapades, anaven al quarter de la Guàrdia Civil i eren escoltades fins que deien que l’agressor era el marit. Aleshores rebien la invariable resposta: «Vuelva a casa y entiéndase con su marido». Amb penes i treballs es va reconèixer que la violència de gènere en realitat era «violència masclista», perquè aquesta és sempre unidireccional. Com que el terme semblava dur, es va acceptar finalment el de «violència de gènere». Però això no sembla bé als ultrafeixistes i ultramasclistes de VOX i els seus acompanyants a la Junta d’Andalusia: C’s i PP. Durant la negociació dels pressupostos ja han acceptat la substitució del concepte ‒fins ara LA MANADA ARAassumit‒ de «violència de gènere» pel de «violència intrafamiliar», que no pretén altre que minimitzar i negar l’existència d’una violència estructural, física, psicològica, econòmica i política, que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Així doncs, ja ho podem dir: PP i C’s formen part del patriarcat masclista i misògin de l’Estat, capaços de mercadejar amb la dignitat i la vida de les dones per unes engrunes de poder a Andalusia…, i aquest és, n’estic segur, només el primer pas en un retrocés de drets.

Anuncis

Read Full Post »

CORDER DEVORAT PER UN LLOPQuè és pitjor, patir o cometre una injustícia? La resposta comuna és que el pitjor és patir-la. Les persones que tenen prou força per imposar arreu la seva voluntat no es preocupen dels resultats de les seves accions;  de fet, poc els importa que els que les pateixen se’n dolguin i els acusin d’injustos i mala gent. Aquest és el punt de vista de la naturalesa, on el llop sempre devora l’ovella, on el més robust o agressiu preval, i on la força, que aquest anomena “justícia” i fins i tot “llei”, acaba imposant-se sobre el més feble com un deure o com una fatalitat de la qual no pot escapar. Des d’aquesta mateixa perspectiva, patir una injustícia és el pitjor que et pot passar, i ho és encara més si ets incapaç de defensar-te dels que abusen de tu. Parafrasejant Plató ‒tota reflexió sobre la justícia ho és‒ anomenarem “el major bé” a poder fer tot el que vulguem sense ser castigats. I “el major mal” a patir injustícia i no poder defensar-nos ni escapar-ne.

Des del principi dels temps, els humans han comès i patit injustícies. Fins i tot els que les cometien, algun dia les havien de patir d’altres (el llop també dorm i aleshores fins i tot una ovella li pot esclafar el cap amb una pedra). És per això que un bon dia hom es va convèncer que els avantatges del major bé no compensaven els desavantatges del major mal. Aquell dia va nàixer la llei, que va passar a anomenar-se “justícia”. La llei impedeix cometre injustícies per tal que ningú hagi de patir-les. Seguint la metàfora, l

LLOP ALFA

 la seva execució i els judicis segons elles? No creieu que aquell dia nefast el llops faran la llei a la mida dels seus interessos? No creieu que diran que són injustos aquells que desobeeixin la llei perquè la troben injusta? No creieu que els empresonaran i després se’ls cruspiran con havien fet sempre, abans que cap llei existís?es ovelles ja no han de patir pel llop, i aquest ja pot fer tranquil la migdiada. Ara bé, significa això que les ovelles i els llops respectaran la llei que s’han donat? Les ovelles potser sí, perquè en la llei creuen tenir la garantia de la seva seguretat. Però i els llops? Què creieu que faran quan en tinguin ocasió? Què faran de nit, quan puguin assolir el major bé sense ser observats? I què faran el dia que puguin controlar la redacció de les lleis,

Read Full Post »

juan carlos y chávezRecorden, aquesta pregunta, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer Juan Carlos de Borbón, aleshores rei, a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2017 i l’ocasió era la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques ‒que van ser suspeses durant 8 mesos‒ sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Però no, allà «calia» imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció.

La frase, més aviat l’imperatiu, va ser tema de conversa arreu del món i tots els mitjans van fer-ne tertúlia. No solament resultava inèdit  que un cap d’estat convidat com a observador i sense dret a parlar (ho havia de fer el president del govern espanyol) trenqués el diàleg polític sobtadament sinó que a ningú no li escapava l’enorme impacte simbòlic de tot l’afer, això és, la dominació espanyola de Venezuela i de tots els països representats a la cimera, fins la data de les respectives independències.  Era ben clar, el rei no preguntava sinó que renyava Chávez, el «posava al seu lloc», com van córrer a dir tots els diaris del règim. Aquest tractament contrastava amb la premsa internacional, que no podia creure que un rei «aparentment modèlic i democràtic» malgrat la forma com havia adquirit el càrrec, gosava captenir-se com un pinxo de discoteca en una reunió internacional. En canvi, la premsa espanyola feia evident quina concepció del diàleg polític té l’Estat, poc més que una manera atenuada de donar un cop de garrot al juan carlosdissident o a qui diu allò que no està disposat a sentir.

Recorden quan l’Estat deia, parlant d’ETA: «Sense violència es pot parlar de tot». Semblava una professió de fe autèntica en el diàleg. Al capdavall, un estat democràtic no podia parlar ‒negociar és una altra cosa‒ amb uns assassins. Era una manera de dir que es donava per fet que el diàleg i la violència eren excloents perquè en política, el primer, justament, és dona per tal de prevenir l’ús de la violència. Ara veiem que la promesa, la simple possibilitat de diàleg, es va esvanir tan bon punt com es van donar les condicions que l’havien de fer possible.

Aviat veurem les conseqüències d’una política estatal tancada al diàleg, que esgrimeix el codi penal contra qui vol parlar del que no toca. Del judici als presoners polítics el que més clar queda és que aquests, referèndum a banda, volien obligar l’Estat a dialogar. Ara es torna a fer evident que no és la violència que impedeix el diàleg. A España l’ordre és sempre diferent: és quan hom vol parlar-hi que respon amb violència.

 

Read Full Post »

planta creixentLa vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible.

Faci atenció un moment, si li plau. Imaginis un barril, bota o bot de vi clàssic. Sí, LIEBIG BARRILd’aquells de fusta, formats per unes peces de fusta convexes anomenades dogues, que estan unides per uns cèrcols de fusta o ferro. Fàcil, oi? Imagini ara que només tres o quatre dogues de les vint-i-cinc o trenta de la bota arriben al darrer cèrcol, el que tanca per dalt. Les altres tenen mides desiguals. Quina és la capacitat real de la bota, en aquest cas? Just, és la que ve donada per la doga més baixa. Quan el vi arriba al seu nivell no serveix de res abocar-ne més, car la bota no el retindrà.  Aquest model explicatiu resulta una al·legoria gairebé perfecta que il·lumina molts altres contextos. Posem per cas l’educació. Ara els docents avaluem per competències. La nota és determinada pel grau d’assoliment de determinats coneixements, destreses i capacitats. Ens escarrassem a proporcionar-los però, després de grans esforços, ens adonem que aquells caps ‒ai!‒ segueixen tan buits com a principi de curs. Què ha fallat? Busquem, remirem. A la fi, ens adonem que una de les dogues és curta, tan curta que gairebé no surt del cul. En educació, d’aquesta doga o competència sense la qual no se n’adquireix cap més, en diem interès, també ganes d’aprendre, i és porta de casa.

*Tot plegat Liebig ho escriu a Die Organische Chemie en ihrer Anwendung auf Agricultura und Physiologie” (“La Química Orgànica i la seva aplicació a l’Agricultura i Fisiologia”). Allà explica com els elements químics com el nitrogen (N), fòsfor (P) i potassi (K) són essencialJUSTUS VON LIEBIGs per al creixement de les plantes. Afirma que les plantes adquireixen el carboni (C) i l’hidrogen (H) de l’atmosfera i l’aigua (H2O) i acaba explicant que el nitrògen, posem per cas, pot ser subministrat en forma d’amoníac, contingut, per exemple, en les dejeccions líquides dels animals, com ara el pixum o urea, o purines dels porcs, que els pagesos llencen al tros. D’això en saben molt els pagesos. I alhora saben, gràcies també a Liebig, que no serveix de res llençar moltes purines animals (nitrogen) si falta potassa. O que massa purines si no plou, també mata les plantes.

Read Full Post »