Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CATALUNYA’ Category

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

Hi ha gent que porta vàries nits sense dormir perquè Messi no continuarà jugant al FC Barcelona. (Afegit el 10 d’agost: Des d’ahir, encara ho porten pitjor perquè, ara sí, han d’abandonar tota esperança: en Messi ja és al PSG.) Em consta que alguns fins i tot han anat en peregrinació a Montserrat, descalços, les botes penjades al coll, a demanar a la Verge negra que concedeixi un darrer favor al país i faci caure un ruixat de bitllets damunt del Camp Nou, que oportunament recolliran els directius de l’estadi. Aquests dies hem assistit a la ploranera pública dels seguidors i les llàgrimes de cocodril dels responsables del (més que un) club i dels rivals de tota la vida. Ara ja ja són fàcils de veure els panxots de riure que hom es fa a les esquenes del Barça.

Encara no se sap qui ha tingut la culpa de la no-renovació de l’astre, si la cobdícia d’aquest o la seva inqualificable infatuació, si la sobirana malaptesa dels directius (els d’ara acusen els d’abans, aquests als anteriors, i així ad infinitum), si l’enveja malaltissa dels altres clubs o la restricció quant a l’endeutament imposada per LaLiga espanyola de futbol. Malgrat que hi ha persones que han dedicat molt esforç a aclarir aquestes qüestions tan profundes, hom ha passat per alt un fet elemental, i és que es tracta d’una entitat privada que pot fer amb els seus diners el que li vingui de gust. El problema és que, privada com és, no té manies a l’hora d’acceptar subvencions públiques (de la Generalitat de Catalunya) i privades. En total, en rep de 24 entitats. Estiguem atents, que no se’ls acudeixi de demanar als culers fer una «caixa de solidaritat»…

Crec (potser és un verb excessiu), millor, opino que estem a les portes d’una reinterpretació del messianisme. Ja saben, una ideologia que pensa que el canvi radical de la dinàmica d’una societat o d’un grup de creients serà originat per l’arribada d’un heroi, que instaurarà el món utòpic (aquí la victòria a la Copa, o la Lliga). Aquest heroi o Messi-es, és una persona revestida amb facultats o poders especials, etc. Ja veuen que aquest temps messi-ànic ja fa temps que és entre nosaltres, només que no ens n’havíem adonat. Francament, jo no. Dec estar antiquat, pensava que el regne dels autèntics messies no era d’aquest món, però el protagonista del messianisme culer ingressa cinquanta milions d’euros anyals, només de nòmina, publicitat a banda. Res, com diu lo Postu de Lleida a la seva piulada: «Leo, si et falta feina, ara cullim blanquilla.». La frase, però, ja s’ha quedat antiquada. En Messi no ha deixat refredar-se el llit i ja té nou partenaire. Ja sabem, definitivament, que el regne de Messi és d’aquest món, i en ridícul queden aquells que pensaven que el mercenari de la pilota «sentia» els colors blaugrana. És evident que, com tothom en aquest negoci, només veu el color dels bitllets de 500.

Read Full Post »

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

On viu vostè? La resposta acostuma a ser que resideix al carrer o avinguda tal, número tal, tercer pis, segon, amb l’afegit del codi postal i la localitat. Abans, a molts indrets la resposta era: sóc de cal Cistellaire d’Arbeca, de ca la Mundeta d’Oliola, de casa Peixet d’Almatret, o sóc el cabaler de Mas d’En Puig. I no calia més, llevat que el poble fos prou gran, i aleshores s’afegia, sóc de Cal Boter, de la Baixada de la Ferradura, de Mequinensa. Hom era d’una casa, no vivia en una adreça. La casa o la masia, encara més que els seus habitants eventuals, tenien una entitat que transcendia les generacions.

L’editorial Sidillà acaba de publicar Arrelats, un magnífic llibre signat per Xavier Cortadellas, de la Bisbal d’Empordà, Judit Pujadó, de Gualta,  i Ignasi Revés, de Cal Xenxi, de Sarroca. El llibre du el subtítol “Les famílies més antigues de Catalunya” i explica la història de 21 famílies d’arreu de Catalunya, incloent la Catalunya Nord, les deu darreres generacions de les quals han viscut a la mateixa casa. Fa rumiar, oi? Deu generacions vol dir que, en alguns casos, l’inici de la casa es remunta al segle XII, com els Plana-Rovira de  Sant Miquel de Campmajor. O al segle XIII, quan els Casamada, de Castellar del Vallès, casaven Pere, l’hereu, amb la Saurina, i amb prou feines feia quatre anys que Pere el Catòlic havia mort a la batalla de Muret, que faria perdre bous i esquelles a la Catalunya nació transfronterera.

El títol del llibre està ben trobat: la casa és l’arrel, efectivament. Els pagesos se senten vinculats a la casa on han nascut i s’han criat. Els noms de les cases són molt importants. Pot ser descriptiu de la feina que s’hi feia: cal fuster, cal ferrer, cal boter… També pot ser pel nom o cognom o fins i tot el malnom dels fundadors: ca l’Enxaneta. Valgui d’exemple un cas personal, a mon padrí tothom li deia “el vell Ramonet” i a mon pare tothom el cridava “Ramonet”, tot i que el nom dels dos era Josep. A què es devia això, doncs al fet que la casa és “Cal Ramonet”, i es deu al nom de qui va aixecar la casa al segle XIX. Això explica també el fet que tots els germans de mon padrí, que eren sis, tinguin un fill que es diu Ramon. El Ramon corresponent a la generació del padrí va morir jove, adolescent, d’una sarrampió.

A Oliola, doncs, sóc Ramon, l’hereu de cal Ramonet, hereu per ser el primer, ja no hereu des del dia que, reunits els germans, vam fer hereu qui es volia quedar de pagès a seguir amb la tradició familiar. A Almatret sóc el gendre d’Humbert de Peixet. El rebesavi de Carme, la meva dona, en tornar de la guerra de Cuba, va posar cafè i estanc, i creà un segell amb la imatge d’un peix, que encara es conserva. Amb aquest segell es van fer bitllets de moneda local durant la Guerra Civil del 36.Sigui com sigui, la veritat és aquesta: els noms de les cases sobreviuen els seus propietaris. Així, un cop la casa té nom és difícil canviar-lo. Ho sap tothom al poble. Quan una casa és buida fa temps i uns forasters la compren, tothom diu que s’ha venut cal Foradada, i es coneix els nous veïns o estiuejants com els de cal Foradada… La casa fa país, i cultura. La casa catalana parla de duració, d’història, d’endurança, de memòria llarga. Aquestes cases parlen de nosaltres, tant com els monuments. Són els nostres «llocs de memòria».

Read Full Post »

Alguna vegada ha estat discriminat pel seu accent, per les expressions o pel vocabulari que usa, vostè? No ha estat mai objecte de burla quan ha dit, posem per cas: “m’he arrofredat” en lloc del més normatiu “refredat”, o “tinc l’asgolfa plena d’andròmines”, o “a mi m’agraden les aulives”? Jo sí, i recordo la cara de bonhomiosa condescendència amb què el barceloní de torn entomava les meves “lleidatanades”. També recordo com l’individu estrafeia el meu accent provant de dir: “És que tu ets de Lleide” i no ho pots amagar. I jo que pensava, “Bastrús, és que no el vull amagar de res. Sóc de Lleida, i no em sap cap greu. El meu accent és el que és, les meves paraules són meves, i no pas menys bones que les teves.”

ACCENTISME: MANIA DE DISCRIMINAR PER L’ACCENT

La cosa no passaria d’anècdota si no fos perquè em consta que existeix una discriminació lingüística real i efectiva contra els parlants de la perifèria, com si només hi hagués un accent i un parlar normatius i acceptables. Sembla que en aquest estat, on el sistema legal-constitucional estableix el principi de jerarquia lingüística ‒hi ha una llengua de primera, el castellà, protegit, i llengües de segona, a la intempèrie‒ el mal exemple s’estén com taca d’oli i ja afecta arreu. Així, els parlants de les llengües de segona ‒el català, per exemple‒ també discriminen els que xerren amb accents particulars com el lleidatà, o el tortosí ‒aquests deuen ser de tercera‒. I el pitjor és veure, o millor, sentir, com alguns lleidatans, com si els fes vergonya, amaguen l’accent quan són a Barcelona, i especialment quan parlen en públic. No fos cas que es pensessin que són de poble. I és que és difícil mantenir-se ferm menystenint el prejudici, quan saps que, en igualtat de condicions, i en una feina de cara al públic, abans escolliran un que parla “xava” que no pas a tu, que fas tuf de la Noguera o de la Ribera d’Ebre.

Fa temps, una antiga alumna em va preguntar si el títol de la meva secció era una crítica irònica al parlar del Barcelonès (vaja, dels pocs que hi parlen català, devia voler dir), perquè això de “cave canem” sembla “què ve que anem” amb la pronúncia de Can Fanga. “No”, li vaig respondre. El títol de la secció l’he tret de la inscripció que els romans de Pompeia posaven l’entrada de les finques per tal que els lladres no els entressin a casa: “Pareu compte amb el gos”. Així queda dit.

Read Full Post »

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »

Tregui el moneder, si li plau. Segur que hi té alguna moneda d’un Euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i de la llegenda “España” en majúscules? D’un lladre, oi? Doncs perfecte, res millor que l’efígie d’un lladre per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular monedes on surt la seva cara. Per a ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: De qui és aquesta imatge? I li responen: “Del César”, i ell acaba dient: “Doncs doneu a César el que és del César”. Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, cosa que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula “exili” no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap “Al país dels cecs, l’orb és el rei”.

Read Full Post »

jefe 70 anysEn Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.

Josep pertanyia a una família pagesa tradicional, de fet, no es recorda cap hereu de la arada i mulescasa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per tractor Massey Harristracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».

Amb en Josep vam aprendre a llaurar amb l’aladre de disc, conduint el John Deere ‒elDespedregadoras_Tasias_1336664529 darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar.  Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.

Read Full Post »

ASTERIX CONJUNTEls gals, si hem de fer cas de les vinyetes dibuixades per Albert Uderzo (que Belenos, Tutatis i Belisama li siguin propicis, ara que se’ls ha reunit), només temien que el cel els caigués damunt del cap, i sempre es barallaven entre ells per foteses. A l’època de Vercingetòrix, això és, quan els gals van ser definitivament derrotats pels romans a Alèsia (any 52 aC), i només restà dempeus i lliure un llogarret habitat pels indomables Astèrix, Obèlix, Panoràmix…, dirigits per Abraracúrcix, el cap, els gals eren una confederació de cinquanta tribus però sense unitat ni estabilitat polítiques reals. La manca d’unitat d’acció, les disputes internes pel lideratge ‒només hi hagué una certa unitat, justament, durant la revolta de Vercingetòrix‒ foren un dels factors que permeteren a César fer-se amb el control del territori i «romanitzar-los» a la força.

Sovint penso que els catalans ‒fetes les analogies i actualitzacions pertinents‒ ens asterix i obèlixassemblem bastant als gals dels dibuixos d’Uderzo guionitzats per René Gosciny. No debades ens caracteritza la mateixa resistència a la submissió a l’estranger, la mateixa reivindicació del que ens és propi: cultura, llengua, organització…, i la mateixa consciència de ser un poble oprimit en perpètua lluita contra l’invasor. La mateixa idea van tenir els francesos respecte de sí mateixos, i feren Astèrix el seu heroi nacional. La historieta va començar a aparèixer l’any 1959, quan a França manava el general de Gaulle, qui s’oposava fermament a acceptar la supremacia americana. De Gaulle (1,96 d’alçada) va ser assimilat amb el tap de bassa que era l’astut guerrer gal. Preguntat pel seu suposat gaullisme, Gosciny (mort en 1977) va respondre que no solament no era gaullista (ho sabia prou bé Jacques Chirac, asterix et compagniecaricaturitzat com a Caius Saugrenus a l’àlbum: L’économie de marché/Obèlix i Cia), sinó que tampoc no era pas xovinista (del francès Nicolas Chauvin, 1790, personatge que representa l’ultranacionalisme i la xenofòbia). Gosciny tenia tota la raó. Per bé que sovint els seus gals afirmen, amb més sorpresa que menyspreu: «Estan bojos, aquests romans!», en realitat s’estan qualificant ells mateixos.

Astèrix no és només un còmic d’entreteniment per a canalla i també per adults,  és sobretot una sàtira on es poden veure retratats tots els pobles i totes les persones. Una sàtira on apareixen les febleses humanes universals: enveja, gola, ambició, avarícia… i adrenalina astèrixon, des del passat idealitzat, es projecta una mirada crítica sobre el present: economia de mercat, guerra, contaminació, drets socials… No cal que digui als lectors les hores de plaer que la seva lectura m’ha proporcionat. Per això els recomano el darrer àlbum, ja no guionitzat ni dibuixat pel tàndem Uderzo-Gosciny sinó per Jean-Yves Ferri i Didier Conrad: La Filla de Vercingetòrix, on, per primer cop, i ja era hora en una sèrie originalment molt patriarcal i masculina, una dona és protagonista absoluta.

Read Full Post »

Glòria El_Delta_sota_les_aiguesNo han passat quinze dies i ja tothom ha oblidat la calamitat que s’ha abatut sobre el Delta de l’Ebre. Tot va tan ràpid que avui encenem el foc de la xemeneia amb el full del diari que ahir duia la notícia d’un crim horrible, d’un desastre natural o d’una guerra. Passa que, a més, finida la mirada passavolant que hem fet sobre el desastre, aquesta ja hi no torna fins que no hi ha una catàstrofe més gran. Així ha passat amb la nostra terra baixa. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »