Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CATALUNYA’ Category

jefe 70 anysEn Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.

Josep pertanyia a una família pagesa tradicional, de fet, no es recorda cap hereu de la arada i mulescasa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per tractor Massey Harristracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».

Amb en Josep vam aprendre a llaurar amb l’aladre de disc, conduint el John Deere ‒elDespedregadoras_Tasias_1336664529 darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar.  Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.

Read Full Post »

ASTERIX CONJUNTEls gals, si hem de fer cas de les vinyetes dibuixades per Albert Uderzo (que Belenos, Tutatis i Belisama li siguin propicis, ara que se’ls ha reunit), només temien que el cel els caigués damunt del cap, i sempre es barallaven entre ells per foteses. A l’època de Vercingetòrix, això és, quan els gals van ser definitivament derrotats pels romans a Alèsia (any 52 aC), i només restà dempeus i lliure un llogarret habitat pels indomables Astèrix, Obèlix, Panoràmix…, dirigits per Abraracúrcix, el cap, els gals eren una confederació de cinquanta tribus però sense unitat ni estabilitat polítiques reals. La manca d’unitat d’acció, les disputes internes pel lideratge ‒només hi hagué una certa unitat, justament, durant la revolta de Vercingetòrix‒ foren un dels factors que permeteren a César fer-se amb el control del territori i «romanitzar-los» a la força.

Sovint penso que els catalans ‒fetes les analogies i actualitzacions pertinents‒ ens asterix i obèlixassemblem bastant als gals dels dibuixos d’Uderzo guionitzats per René Gosciny. No debades ens caracteritza la mateixa resistència a la submissió a l’estranger, la mateixa reivindicació del que ens és propi: cultura, llengua, organització…, i la mateixa consciència de ser un poble oprimit en perpètua lluita contra l’invasor. La mateixa idea van tenir els francesos respecte de sí mateixos, i feren Astèrix el seu heroi nacional. La historieta va començar a aparèixer l’any 1959, quan a França manava el general de Gaulle, qui s’oposava fermament a acceptar la supremacia americana. De Gaulle (1,96 d’alçada) va ser assimilat amb el tap de bassa que era l’astut guerrer gal. Preguntat pel seu suposat gaullisme, Gosciny (mort en 1977) va respondre que no solament no era gaullista (ho sabia prou bé Jacques Chirac, asterix et compagniecaricaturitzat com a Caius Saugrenus a l’àlbum: L’économie de marché/Obèlix i Cia), sinó que tampoc no era pas xovinista (del francès Nicolas Chauvin, 1790, personatge que representa l’ultranacionalisme i la xenofòbia). Gosciny tenia tota la raó. Per bé que sovint els seus gals afirmen, amb més sorpresa que menyspreu: «Estan bojos, aquests romans!», en realitat s’estan qualificant ells mateixos.

Astèrix no és només un còmic d’entreteniment per a canalla i també per adults,  és sobretot una sàtira on es poden veure retratats tots els pobles i totes les persones. Una sàtira on apareixen les febleses humanes universals: enveja, gola, ambició, avarícia… i adrenalina astèrixon, des del passat idealitzat, es projecta una mirada crítica sobre el present: economia de mercat, guerra, contaminació, drets socials… No cal que digui als lectors les hores de plaer que la seva lectura m’ha proporcionat. Per això els recomano el darrer àlbum, ja no guionitzat ni dibuixat pel tàndem Uderzo-Gosciny sinó per Jean-Yves Ferri i Didier Conrad: La Filla de Vercingetòrix, on, per primer cop, i ja era hora en una sèrie originalment molt patriarcal i masculina, una dona és protagonista absoluta.

Read Full Post »

Glòria El_Delta_sota_les_aiguesNo han passat quinze dies i ja tothom ha oblidat la calamitat que s’ha abatut sobre el Delta de l’Ebre. Tot va tan ràpid que avui encenem el foc de la xemeneia amb el full del diari que ahir duia la notícia d’un crim horrible, d’un desastre natural o d’una guerra. Passa que, a més, finida la mirada passavolant que hem fet sobre el desastre, aquesta ja hi no torna fins que no hi ha una catàstrofe més gran. Així ha passat amb la nostra terra baixa. (més…)

Read Full Post »

http://www.elpunt.catJa sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. (més…)

Read Full Post »

Hopeless«L’esperança és el pitjor dels mals perquè allarga el patiment dels humans.» Això va escriure aquell gran pessimista que es deia Friedrich Nietzsche, el qual ha passat a la història per trepitjar uns quants ulls de poll intel·lectuals i anorrear creences mil·lenàries. Te raó, Nietzsche, però? A la contra hi ha qui opina  ‒el poeta Samuel Johnson, per exemple‒ que l’esperança és una mena de felicitat, no solament perquè fa suportable qualsevol espera sinó perquè ella mateixa, en tant que hàbit o actitud, és una manera de «viure feliçment». (més…)

Read Full Post »

EL JABATO.jpgAls còmics que llegia a la infància de vegades apareixia l’expressió: «Que venen els bàrbars!», en castellà, naturalment. Al Patufet, que també llegia, no hi havia batalletes. Els bàrbars eren sempre l’enemic del Jabato o del Capitán Trueno, un enemic salvatge, cruel i despietat, que proferia esgarips incomprensibles en lloc de paraules. Més tard vaig saber que el terme procedia del grec clàssic i que justament imitava el so confús ‒com de balbuceig‒ que a oïdes gregues feien les llengües estrangeres. Així, al principi, «bàrbar» només designava l’estranger, aquell qui parlava una llengua incomprensible. Aviat, però, els grecs, inventors de la democràcia, van descobrir una altra diferència entre ells i els altres. Ells, els grecs resolien les seves diferències a través del diàleg. Els altres les resolien a través de la violència i la imposició. (més…)

Read Full Post »

censura boca tapadaProhibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures. (més…)

Read Full Post »

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. (més…)

Read Full Post »

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari. (més…)

Read Full Post »

juan carlos y chávezRecorden, aquesta pregunta, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer Juan Carlos de Borbón, aleshores rei, a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2017 i l’ocasió era la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques ‒que van ser suspeses durant 8 mesos‒ sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Però no, allà «calia» imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »