Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CATALUNYA’ Category

POLÒNIASi aquest dijous vàreu veure Polònia segur que vàreu pensar que TV3 o, si més no aquest programa, té els dies comptats si el cop de l’Estat a Catalunya segueix. I això és així perquè aquest programa fa certa la dita horaciana: «Quamquam ridentem dicere verum, quid vetat?» (Què impedeix que, tot rient, diguem la veritat?). Sí, en broma es pot dir tot, especialment allò que, per cortesia o prudència, no es diu mai amb posat seriós. Polònia diu de Rajoy que és un dropo; de Soraya que és una serp malintencionada; d’Arrimadas, que no sap sumar i que és una mentidera compulsiva; de la Policia Nacional espanyola i de la Guardia Civil, que tenen tendències sàdiques i que en cap cas exerceixen la seva funció amb professionalitat i eficàcia. Als hotelers de Múrcia els acusa de cinisme i de fomentar l’odiIMMERSIÓ CASTELLANA premiant la brutalitat. M’ha estranyat que no els acusés, a més, de suborn impropi a funcionaris, per això de regalar-los vacances pagades que se sumen als sous que cobren com a maltractadors a càrrec de l’estat. Però tot això que he dit és només una interpretació ‒diria que atenuada‒ del que es desprèn de les hilarants imatges del TV3.

Diuen que la funció de la sàtira i la paròdia és corregir aquells que en són víctimes. Una i IMMERSIÓ CASTELLANA LLENGUAaltra els posa davant del mirall de les seves misèries i els fa sentir vergonya en veure’s exposats, així, a la mirada dels altres. La burla satírica fa que l’individu, que fins aleshores no era prou conscient de la incongruència, de l’estupidesa, del caràcter estrafet, banal o inútil de les seves accions o aparences, de cop i sobte s’adona que, a banda de pena, fa riure. El problema és quan la rigidesa del cor impedeix el burlat d’assumir el seu caràcter ridícul i corregir-se. És aleshores quan l’espectador aliè percep els sorprenents efectes que pot tenir un nas vermell de pallasso. Si un individu se’l posa i, tot seguit es col·loca, ben a prop i en actitud seriosa, al costat d’un  Policia Nacional o d’un Guardia Civil que fa guàrdia armat amb una metralleta, pot ser que aquest interpreti la poc submisa actitud del ciutadà com un acte de desacatament, burla, mancacatalà a l'escola de respecte, menyspreu i fins i tot odi. Degudament afinada pel fiscal, l’acció es converteix en un «delicte d’odi», susceptible de ser condemnada als tribunals pels lacais de l’estat.

Ara, l’efecte més important de la sàtira i la paròdia no obra sobre els ridiculitzats que, ja ho hem dit, tenen el cor molt dur. Obra sobre els que riem: ens lleva el respecte i ens fa desaparèixer la por.

Anuncis

Read Full Post »

TIBERIDiuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per ERMINI 1a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat.

És cert que el nostre esperit està cimentat amb qualitats malaltisses; l’ambició, la gelosia, l’enveja, la venjança, la superstició i àdhuc la crueltat,  que conviuen en nosaltres amb una possessió tan natural que la imatge es reconeix fàcilment en les bèsties. També ho és que qui arrenqués la llavor d’aquestes qualitats destruiria les condicions fonamentals de la nostra vida.

En els nostres afers particulars no podem, tanmateix, emparar-nos en la nostra politico-honestonaturalesa i en la nostra inclinació utilitària i egoista, i anomenar deure l’agror i l’aspresa intestines que neixen només de l’interés i de la passió privada. El mateix s’esdevé en les coses públiques; el manteniment de la societat exigeix sovint conductes abjectes dels governants que troben fàcil aixopluc en la utilitat de l’estat; «raisons d’êtat» en diuen, que menyspreen tota altra consideració. . Però si el bé públic exigeix que hom menteixi, que hom inventi delictes i que hom empresoni injustament, estem parlant encara, honestament, de bé públic? M. Rajoy (el dels sobres) esgrimeix la necessitat de conservar la unitat  de l’estat en defensa de la seva tesi. La justícia ha de ser útil, diu. I jo em pregunto, és útil la justícia si és una justícia dolenta? És just allò obtingut a qualsevol preu?

Penso que unes mateixes conductes són les millors per als individus i per als estats, entenent per tals aquelles que defugen la vilesa i la ignomínia. No podem, en efecte, fer passar, a compte de la utilitat, la mesquinesa per magnificència, o la malvolença o l’enveja, per justa indignació, d’igual manera no podem tenyir de coratge i ardidesa el que no és més que una conducta traïdora i dolenta.

I en conclusió, com que l’ètica no és únicament qüestió de paraules altisonants i lluïdores ESPAÑA MARIANA.jpgo de bones intencions sinó que es tracta d’un afer pràctic que mena a l’acció, penso que, pel que fa al dia d’avui, mantenir-se incert i ambigu, tenir l’afecció immòbil i sense inclinació quan tenim l’oportunitat i l’obligació moral de dir-hi la nostra, no és útil ni honest. Això no és prendre cap partit mitjà, és no prendre’n cap, és esperar l’esdeveniment per tal de passar d’esquitllentes al costat de la fortuna. Qui es doni per al·ludit, que es rasqui.

Read Full Post »

resultat eleccions 21.12S’hi posi com s’hi posi l’unionisme, el missatge de les eleccions forçades de dijous és el que he intentat expressat, col·loquialment, amb el títol. El 155 ha estat amplament rebutjat pels catalans i catalanes, que han votat sota condicions de tirania. Amb els caps de llista dels partits independentistes majoritaris a l’exili o a la presó, altres imputats i en llibertat sota fiança, i encara uns altres amb els béns embargats i pendents de judici, així hem anat a unes eleccions que, com ja va dir la Cospedal, estaven pensades perquè les guanyessin els partits «constitucionalistes». Segur que per això, el ministeri que ella dirigeix ha pagat el viatge als suboficials de Talarn que estaven empadronats a Sort mentre feien la instrucció, ara fa sis mesos, perquè poguessin sumar-se a aquest pat

21.D ermengol

riòtic esforç amb els sobres del PP (plens de paperetes, eh!, Vaja, suposo) que han dipositat a les urnes pallareses.

Aquestes eleccions imposades eren un «caixa o faixa», o guanyaven Rajoy i els seus acòlits del 155: C’s i PS(c), que es van alegrar de les garrotades que van rebre fins les velletes que votaven l’1O, o guanyava la democràtica reivindicació de la República Catalana.  Del relatiu èxit de C’s, vull dir algunes coses: el fet demostra que un quart dels votants de Catalunya odia la resta i el que la nostra terra i la nostra cultura representen i que, cert, tenim un problema dins, no pas de gent que no s’ha integrat sinó de gent que viu aquí amb mentalitat de colon que vol assimilar i anorrear el colonitzat, sense reconèixer-se com a catalans, ells mateixos, quan es veuen al mirall. I el pitjor és que no s’adonen que reben les mateixes bastonades que la resta pel fet de viure-hi. L’observació de l’origen del vot nou a C’s és interessant: A Barcelona, els barris pobres els han votat, igual que els barris rics. Suposo que els primers en clau nacional (en bona part en funció de la llengua que s’hi parla), i els ermengol eleccions 21.12segons, pels interessos econòmics de la seva gent. A Lleida fa gràcia comprovar com els barris on abans es votava PSC ara es vota C’s: la gent ja ha vist que posats a votar unionisme, més val votar els que ho són descaradament i no enganyen tant. I repeteixo, el problema no és la discrepància ideològica, sinó la decidida voluntat anorreadora que nia en aquest partit. I repeteixo, el problema no és la discrepància ideològica, sinó la decidida voluntat anorreadora que niua en aquest partit. Si Maquiavel s’aixequés de la tomba, veuria confirmades les seves paraules: «els homes jutgen més pel que veuen que pel que toqu

JORDIS EMPRESONATS.png

en, i, a més, veure ho poden fer tots, en canvi el tocar a pocs», i s’adonaria de l’enorme veritat política que desvetlla ell, per primer cop, al seu llibre: la importància de les aparences enganyoses. Això ens duria a una llarga disquisició sobre el fet que els obrers que els han votat potser no saben que, sota la lluentor unionista s’hi amaga (ja ben poc) un partit ultraliberal que vol liberalitzar CONSELLERS EMPRESONATS.jpgl’acomiadament, que propugna el copagament sanitari, etc…  Però prou d’aquest color, perquè a mi, si em plau per força, només m’agrada el groc. El color de la reivindicació, el color que exigeix la restitució de la llibertat als presoners polítics, la restauració de les nostres institucions, i la reposició del nostre president.

Read Full Post »

voldemort«Us ho dic un altre cop, a la vista del retorn de Lord Voldemort‒ Nosaltres som tan forts com ho sigui la nostra unitat, i tan febles com ho és la nostra divisió. La destresa de Lord Voldemort per a estendre la discòrdia i l’enemistat és molt gran. Només podem lluitar contra això manifestant un idèntic i fort lligam de confiança i amistat. Les diferències en el nostre llenguatge i en els nostres costums no són res si tenim el mateix propòsit i els nostres cors estan oberts». J. K. Rowling: Harry Potter and the Goblet of Fire. (Harry Potter i el calze de foc. Goblet_of_Fire_Film_PosterLa traducció del fragment és meva). M’ha plagut citar la cèlebre autora escocesa de novel·les juvenils no tant pel seu singular èxit editorial o per la seva condició d’escocesa, com per l’encert de les seves paraules, de valor universal. M’han recordat unes altres que Jaume Sidera va publicar a la secció de cartes al director d’aquest mateix diari. Sidera citava Ramon Muntaner i la seva Crònica de 1328. Diu així:  «I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc-filiforme-visoflora-60127jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.» Ambdós textos, malgrat la distància temporal i el context per al qual estan escrits, vénen a recitar la mateixa veritat, que un adagi antic resumeix: La unió fa la força. Muntaner escriu la seva obra per tal de glorificar els reis de la casa d’Aragó i Catalunya (ara fa una certa cosa mencionar aquest doble títol, després de l’espoli del museu de Lleida). Parla des de Jaume el Conqueridor (1207 Montpeller – 1276 Alzira, València) fins a Alfons el Benigne (rei d’Aragó, de València, de Sardenya i de Còrsega), i té en compte els perills de la divisió ensems que els avantatges de la unió, com s’exemplifica amb la seva al·legoria de la mata de jonc.

Els bons entenedors no haurien de necessitar més paraules que les dites. Confio i esperocrònica muntaner que els nostres polítics, aquells que ens han de conduir, un dia o un altre, a la República Catalana, sabran què han de fer. Passem-los que ara marquin distàncies mútuament davant d’unes eleccions il·legítimes que ens ha imposat el règim, però confiem que sàpiguen que cal que s’uneixin, no pas per estar junts, sinó per fer una cosa junts: la nostra llibertat com a poble.

Read Full Post »

itacaDiuen els mariners que, si no saps a quin port vols arribar, mai no trobaràs cap vent que t’hi porti. Primer cal fixar el destí; la travessia es troba alhora que s’hi va. Segur que recorden una metàfora similar, en llengua castellana; és aquella que fa així: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar…» El viatge d’Ulisses a l’Odissea d’Homer ha fet d’escaient il·lustració de tot el procés d’independència de Catalunya. (més…)

Read Full Post »

ACCIÓ REACCIOHi ha individus que actuen i altres que només reaccionen. Els primers fan el que el que volen fer. Els segons només actuen un cop ho han fet els primers, a la contra. La seva acció és una reacció. No tenen altre motiu per al que fan que l’enveja, l’honor ferit, la consciència de la pròpia feblesa i, finalment, la impotència. Per això no poden evitar reaccionar. Com més febles són, com més conscients de la pròpia debilitat (física o posicional), més compel·lits es veuen a actuar. Així, la reacció és sovint compulsiva i impulsiva. Obligada i irreflexiva. Sense pensar, l’emoció se’ls endú i es passen de frenada. Tot plegat no és altra cosa que l’expressió del ressentiment. (més…)

Read Full Post »

FILOSOFIAVostè creu que és just o correcte fer tot allò que la llei ens permet o autoritza? Pari atenció, la pregunta no és si tenim dret a fer el que la llei permet, si no si és just, si està bé. La distinció no és especulativa, un mer joc de paraules. Fa poc més d’un segle era «legal», no just, tenir esclaus a España; o fa setanta-dos anys, va ser «legal» matar jueus, gitanos i homosexuals a la civilitzada Alemanya. La pregunta, és clar, obliga a pensar sobre la legalitat i la legitimitat, la legalitat i la moralitat i s’enfonsa profundament en el tema de la justícia. ¿Creu vostè que un estudiant de batxillerat capaç d’escriure sobre el tema tres o quatre folis entenimentats, ben argumentats i redactats, té maduresa suficient per accedir a la Universitat? Així ho pensen a la veïna França. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »