Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CATALUNYA’ Category

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina com un sàdic i jutja amb parcialitat és una dictadura espanyola. No hi ha més. Per què no ho diem clar d’un cop? Per què cap editorial de diari no parla clar? Per què fins i tot els nostres polítics ‒declamacions sorolloses però buides a banda‒ no fan res després de confirmar la primera frase del paràgraf? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? I si és així, com pensen acabar amb ella?

Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. Té una certa proximitat al context al qual al·ludim quan diem «Al tanto, que hi ha roba estesa». La darrera s’aplica especialment quan hi ha canalla, però també quan hi ha algú que no es convenient que senti el que volem dir. A España l’elefant que tothom coneix i que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep  tants noms que ens fem un embolic. Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una «democràcia consolidada». A causa de l’afer d’espionatge aquest vestit ja s’ha cremat, ara són una «democràcia defectuosa», i encara perquè aquells que miren només veuen les aparences. Ja se sap, tothom veu el que sembles però pocs toquen el que ets. Entre els pocs hi ha, posem per cas, els morts pel GAL, els empresonats injustament pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar… El segon nom, bastant més ajustat, és el de «democràcia autoritària» o «autoritarisme postdemocràtic», com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme. Li escauria més «autoritarisme postfranquista». En Vicens Partal prefereix el concepte de «Etnocràcia» o «democràcia ètnica» perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, NO estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.

Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: «¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado», les de Margarita Robles: «Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitucion, cuando alguien declara la independència?», i les d’Ada Colau: «No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar». És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant. La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que no expressa res més que és l’esclau obedient i submís.

Read Full Post »

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

Cal haver estat remer abans de voler portar el timó, cal haver estat a proa per observar els vents abans de voler portar el vaixell. Estic segur que el Conseller d’Ensenyament  González Cambray no està al cas del que signifiquen aquestes paraules del vell Aristòfanes. Altrament no hauria acceptat l’enorme responsabilitat de dirigir el sistema educatiu de Catalunya. Que dic veritat ho sap tothom, al conseller se’l coneix per les seves obres. Que no sap on va resulta evident, en efecte, només encerta quan rectifica, només progressa quan retrocedeix.

Ahir, com qui cedeix a la pressió dels autèntics professionals de la docència, va fer-se enrere d’algunes de les seves atzagaiades. Va dir que anul·lava l’eufemisme avaluatiu «En procés d’assoliment» que havia de substituir el concepte, clar i sintètic: «No assolit» per indicar que l’estudiant no està progressant com cal, això és, que ha suspès. També va dir que retallarà les «hores de gestió autònoma del currículum», expressió que constituïa també un altre eufemisme maliciós, el qual ocultava el fet que unes assignatures desapareixien i alhora es donava màniga ampla als centres perquè fessin experiments amb els àmbits (ja saben, que les matemàtiques fossin impartides per biòlegs, posem per cas). I per acabar, va dir que l’aplicació del nou currículum no serà obligatòria el curs vinent. Val a dir, respecte d’aquest darrer punt, que els centres educatius no van conèixer-ne els detalls fins que van veure el díptic que repartia el mostrador del Departament a la Fira de l’Ensenyament de Barcelona; perquè aquesta informació, que demanaven des de fa mesos per tal d’organitzar-se i per a poder orientar els alumnes de quart d’ESO, encara no els havia arribat.

Resumint, que si per ser conseller d’Ensenyament calen unes competències elementals, com ara la veracitat, el saber estar, la capacitat negociadora i d’arribar a acords, la capacitat comunicativa (en diuen competència comunicativa oral i escrita)… El nostre conseller no progressa adequadament en cap d’elles, això és, suspèn clarament en continguts, valors i normes. Si se’m permet canviar una nota, diré que l’aprovo en capacitat comunicativa, amb un cinc, això sí, perquè encara que sap parlar, només sap mentir.

Read Full Post »

Casado ha declarat que hi ha professors que han rebut instruccions per tal de no deixar anar al lavabo les criatures que s’expressen en castellà, i també que als nens que ho fan al pati els posen pedres a les motxilles per castigar-los. Estava temptat de seguir-li la veta i sostenir que s’ha quedat curt amb la denúncia, perquè tothom sap que a les criatures que se’ls acut parlar castellà a les escoles catalanes els tallem un bocí de llengua cada cop que ho fan, de manera que amb l’entossudiment (en castellà, empecinamiento) esdevinguin muts. M’ho he pensat millor, però, i passat el rampell inicial crec que no paga la pena fer cas d’aquest cínic a qui no importa fer mal per tal d’aconseguir objectius polítics. Despolititzar la llengua de l’escola catalana sembla un objectiu raonable. Aquesta era la intenció dels partits que, el 1983, van apostar pel model d’immersió lingüística a Catalunya. Estaven convençuts que era la millor manera d’evitar una societat segregada per aquest motiu. Però tot plegat ha estat un miratge, una pausa en l’objectiu polític de llarg abast de l’estat espanyol, que no és altre que la construcció d’una societat homogènia, si més no per la llengua.

Queda lluny l’any 1716, quan el català fou prohibit a les administracions, i també el 1768, quan fou prohibit per primer cop a l’ensenyament. D’aleshores ençà, el castellà, que és l’única llengua que l’estat reconeix com a pròpia ‒digui el que digui la Constitución‒, ha estat sempre una llengua d’imposició i les altres han sigut considerades llengües enemigues. Segons les circumstàncies han estat les llengües a prohibir, a restringir quant a l’ús públic o a folkloritzar com si de peces de museu es tractés.

L’envestida actual contra el català, prenent com a excusa el model escolar, no és, per dir-ho en castellà «el acabóse», sinó que és el «continuóse» de la vella vocació totalitària d’España que, com molt bé va dir Ortega «Es cosa hecha por Castilla y no se hable más». Per a més referències, llegeixin la seva España invertebrada, de 1921. Així, no cal patir-hi més, el tema no té més solució que acotar el cap o fotre el camp d’una vegada. El problema és nostre, som on som per indecisió i inconstància, i també per incapacitat d’acabar el que comencem.  

Read Full Post »

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

Hi ha gent que porta vàries nits sense dormir perquè Messi no continuarà jugant al FC Barcelona. (Afegit el 10 d’agost: Des d’ahir, encara ho porten pitjor perquè, ara sí, han d’abandonar tota esperança: en Messi ja és al PSG.) Em consta que alguns fins i tot han anat en peregrinació a Montserrat, descalços, les botes penjades al coll, a demanar a la Verge negra que concedeixi un darrer favor al país i faci caure un ruixat de bitllets damunt del Camp Nou, que oportunament recolliran els directius de l’estadi. Aquests dies hem assistit a la ploranera pública dels seguidors i les llàgrimes de cocodril dels responsables del (més que un) club i dels rivals de tota la vida. Ara ja ja són fàcils de veure els panxots de riure que hom es fa a les esquenes del Barça.

Encara no se sap qui ha tingut la culpa de la no-renovació de l’astre, si la cobdícia d’aquest o la seva inqualificable infatuació, si la sobirana malaptesa dels directius (els d’ara acusen els d’abans, aquests als anteriors, i així ad infinitum), si l’enveja malaltissa dels altres clubs o la restricció quant a l’endeutament imposada per LaLiga espanyola de futbol. Malgrat que hi ha persones que han dedicat molt esforç a aclarir aquestes qüestions tan profundes, hom ha passat per alt un fet elemental, i és que es tracta d’una entitat privada que pot fer amb els seus diners el que li vingui de gust. El problema és que, privada com és, no té manies a l’hora d’acceptar subvencions públiques (de la Generalitat de Catalunya) i privades. En total, en rep de 24 entitats. Estiguem atents, que no se’ls acudeixi de demanar als culers fer una «caixa de solidaritat»…

Crec (potser és un verb excessiu), millor, opino que estem a les portes d’una reinterpretació del messianisme. Ja saben, una ideologia que pensa que el canvi radical de la dinàmica d’una societat o d’un grup de creients serà originat per l’arribada d’un heroi, que instaurarà el món utòpic (aquí la victòria a la Copa, o la Lliga). Aquest heroi o Messi-es, és una persona revestida amb facultats o poders especials, etc. Ja veuen que aquest temps messi-ànic ja fa temps que és entre nosaltres, només que no ens n’havíem adonat. Francament, jo no. Dec estar antiquat, pensava que el regne dels autèntics messies no era d’aquest món, però el protagonista del messianisme culer ingressa cinquanta milions d’euros anyals, només de nòmina, publicitat a banda. Res, com diu lo Postu de Lleida a la seva piulada: «Leo, si et falta feina, ara cullim blanquilla.». La frase, però, ja s’ha quedat antiquada. En Messi no ha deixat refredar-se el llit i ja té nou partenaire. Ja sabem, definitivament, que el regne de Messi és d’aquest món, i en ridícul queden aquells que pensaven que el mercenari de la pilota «sentia» els colors blaugrana. És evident que, com tothom en aquest negoci, només veu el color dels bitllets de 500.

Read Full Post »

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

On viu vostè? La resposta acostuma a ser que resideix al carrer o avinguda tal, número tal, tercer pis, segon, amb l’afegit del codi postal i la localitat. Abans, a molts indrets la resposta era: sóc de cal Cistellaire d’Arbeca, de ca la Mundeta d’Oliola, de casa Peixet d’Almatret, o sóc el cabaler de Mas d’En Puig. I no calia més, llevat que el poble fos prou gran, i aleshores s’afegia, sóc de Cal Boter, de la Baixada de la Ferradura, de Mequinensa. Hom era d’una casa, no vivia en una adreça. La casa o la masia, encara més que els seus habitants eventuals, tenien una entitat que transcendia les generacions.

L’editorial Sidillà acaba de publicar Arrelats, un magnífic llibre signat per Xavier Cortadellas, de la Bisbal d’Empordà, Judit Pujadó, de Gualta,  i Ignasi Revés, de Cal Xenxi, de Sarroca. El llibre du el subtítol “Les famílies més antigues de Catalunya” i explica la història de 21 famílies d’arreu de Catalunya, incloent la Catalunya Nord, les deu darreres generacions de les quals han viscut a la mateixa casa. Fa rumiar, oi? Deu generacions vol dir que, en alguns casos, l’inici de la casa es remunta al segle XII, com els Plana-Rovira de  Sant Miquel de Campmajor. O al segle XIII, quan els Casamada, de Castellar del Vallès, casaven Pere, l’hereu, amb la Saurina, i amb prou feines feia quatre anys que Pere el Catòlic havia mort a la batalla de Muret, que faria perdre bous i esquelles a la Catalunya nació transfronterera.

El títol del llibre està ben trobat: la casa és l’arrel, efectivament. Els pagesos se senten vinculats a la casa on han nascut i s’han criat. Els noms de les cases són molt importants. Pot ser descriptiu de la feina que s’hi feia: cal fuster, cal ferrer, cal boter… També pot ser pel nom o cognom o fins i tot el malnom dels fundadors: ca l’Enxaneta. Valgui d’exemple un cas personal, a mon padrí tothom li deia “el vell Ramonet” i a mon pare tothom el cridava “Ramonet”, tot i que el nom dels dos era Josep. A què es devia això, doncs al fet que la casa és “Cal Ramonet”, i es deu al nom de qui va aixecar la casa al segle XIX. Això explica també el fet que tots els germans de mon padrí, que eren sis, tinguin un fill que es diu Ramon. El Ramon corresponent a la generació del padrí va morir jove, adolescent, d’una sarrampió.

A Oliola, doncs, sóc Ramon, l’hereu de cal Ramonet, hereu per ser el primer, ja no hereu des del dia que, reunits els germans, vam fer hereu qui es volia quedar de pagès a seguir amb la tradició familiar. A Almatret sóc el gendre d’Humbert de Peixet. El rebesavi de Carme, la meva dona, en tornar de la guerra de Cuba, va posar cafè i estanc, i creà un segell amb la imatge d’un peix, que encara es conserva. Amb aquest segell es van fer bitllets de moneda local durant la Guerra Civil del 36.Sigui com sigui, la veritat és aquesta: els noms de les cases sobreviuen els seus propietaris. Així, un cop la casa té nom és difícil canviar-lo. Ho sap tothom al poble. Quan una casa és buida fa temps i uns forasters la compren, tothom diu que s’ha venut cal Foradada, i es coneix els nous veïns o estiuejants com els de cal Foradada… La casa fa país, i cultura. La casa catalana parla de duració, d’història, d’endurança, de memòria llarga. Aquestes cases parlen de nosaltres, tant com els monuments. Són els nostres «llocs de memòria».

Read Full Post »

Alguna vegada ha estat discriminat pel seu accent, per les expressions o pel vocabulari que usa, vostè? No ha estat mai objecte de burla quan ha dit, posem per cas: “m’he arrofredat” en lloc del més normatiu “refredat”, o “tinc l’asgolfa plena d’andròmines”, o “a mi m’agraden les aulives”? Jo sí, i recordo la cara de bonhomiosa condescendència amb què el barceloní de torn entomava les meves “lleidatanades”. També recordo com l’individu estrafeia el meu accent provant de dir: “És que tu ets de Lleide” i no ho pots amagar. I jo que pensava, “Bastrús, és que no el vull amagar de res. Sóc de Lleida, i no em sap cap greu. El meu accent és el que és, les meves paraules són meves, i no pas menys bones que les teves.”

ACCENTISME: MANIA DE DISCRIMINAR PER L’ACCENT

La cosa no passaria d’anècdota si no fos perquè em consta que existeix una discriminació lingüística real i efectiva contra els parlants de la perifèria, com si només hi hagués un accent i un parlar normatius i acceptables. Sembla que en aquest estat, on el sistema legal-constitucional estableix el principi de jerarquia lingüística ‒hi ha una llengua de primera, el castellà, protegit, i llengües de segona, a la intempèrie‒ el mal exemple s’estén com taca d’oli i ja afecta arreu. Així, els parlants de les llengües de segona ‒el català, per exemple‒ també discriminen els que xerren amb accents particulars com el lleidatà, o el tortosí ‒aquests deuen ser de tercera‒. I el pitjor és veure, o millor, sentir, com alguns lleidatans, com si els fes vergonya, amaguen l’accent quan són a Barcelona, i especialment quan parlen en públic. No fos cas que es pensessin que són de poble. I és que és difícil mantenir-se ferm menystenint el prejudici, quan saps que, en igualtat de condicions, i en una feina de cara al públic, abans escolliran un que parla “xava” que no pas a tu, que fas tuf de la Noguera o de la Ribera d’Ebre.

Fa temps, una antiga alumna em va preguntar si el títol de la meva secció era una crítica irònica al parlar del Barcelonès (vaja, dels pocs que hi parlen català, devia voler dir), perquè això de “cave canem” sembla “què ve que anem” amb la pronúncia de Can Fanga. “No”, li vaig respondre. El títol de la secció l’he tret de la inscripció que els romans de Pompeia posaven l’entrada de les finques per tal que els lladres no els entressin a casa: “Pareu compte amb el gos”. Així queda dit.

Read Full Post »

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »

Older Posts »