Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CATALUNYA’ Category

http://www.elpunt.catJa sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida.FERRERES JO ACUSO

L’afer Dreyfus s’inicia el 1894 quan es descobreix un informe redactat per un oficial francès amb informació rellevant per a l’estat alemany. Un cas de llibre d’espionatge, vaja; hi ha un talp a la comandància francesa. Un oficial és acusat sense gairebé proves, però és jueu, així que no es mira prim. Després d’una intensa campanya antijueva a la premsa, se’l jutja expeditivament i condemna a AFFAIRE DREYFUSS LIVRE DE POCHEpresó perpètua a l’illa del Diable de la Guayana francesa, a 7.000 quilòmetres d’Europa. L’exèrcit francès ja ha trobat un boc expiatori.

Poc després es descobreix l’autèntic redactor de l’informe, el tinent coronel Sterhazy, però els jutges militars, obligats a jutjar-lo, el declaren no culpable. És clar, condemnar-lo implicaria reconèixer innocent el jueu Dreyfus. Per tant, al primer error judicial s’hi afegeix ara la prevaricació i la mala fe expressa.

Aquest afer, malgrat l’aparent llunyania temporal i temàtica, és anàleg al capteniment de les institucions espanyoles: govern, tribunals i premsa, en relació a l’afer català. Tenim acusacions inventades directament, manca de proves, tergiversació del codi penal i invenció d’un de nou ad hoc. Tenim primer manipulació del poder judicial per part del govern, i ara a  l’inrevés. I finalment, tenim una premsa que demana sang de català, i que cada dia menja català violent i colpista per esmorzar, dinar i sopar. I si pot ser ben gras i peixat. És per això que, com Zola, jo acuso uns i altres, dirigits per l’hereu del dictador: Llarena, Marchena, Sáenz, Rajoy, TC i TS…, de criminals i prevaricadors. La veritat està en marxa, al final veurà la llum.

Read Full Post »

Hopeless«L’esperança és el pitjor dels mals perquè allarga el patiment dels humans.» Això va escriure aquell gran pessimista que es deia Friedrich Nietzsche, el qual ha passat a la història per trepitjar uns quants ulls de poll intel·lectuals i anorrear creences mil·lenàries. Te raó, Nietzsche, però? A la contra hi ha qui opina  ‒el poeta Samuel Johnson, per exemple‒ que l’esperança és una mena de felicitat, no solament perquè fa suportable qualsevol espera sinó perquè ella mateixa, en tant que hàbit o actitud, és una manera de «viure feliçment».

Volgut lector, ara posi’s la mà al cor. Ha patit mai esperant ESPERANÇA FULLESinútilment una cosa que desitjava molt? S’ha sentit alleujat, descansat, feliç quan, finalment, s’ha alliberat d’aquesta esperança llargament frustrada?  I a la contra, l’esperança de superar una malaltia, de vèncer una situació penosa, d’aprovar una matèria que es resisteix, d’aconseguir la felicitat eterna… No l’han ajudat o ajuden encara a suportar les dificultats i ensopegades de la vida?

La mitologia no ajuda a desfer el dilema filosòfic. Hesíode explica l’origen dels mals que pateixen les persones amb la història de Pandora. Aquesta dona creada pels déus olímpics per tal de castigar els homes, massa afavorits des que Prometeu va robar el foc als Déus, és oferta en matrimoni al tità Epimeteu. La nit de noces ella destapa una àmfora ‒no hi fa res que la tradició digui que era una capsa‒ d’on surten tots els mals i Pandora (1)inquietuds dels éssers humans. Només va quedar dins Elpis (la deessa grega de l’esperança), presonera d’infrangibles murs a la revora de la gerra. Des d’aleshores la qüestió de si l’esperança és un mal o un bé és present. Si és un bé, què hi feia  en una gerra on només hi havia mals, destinats a castigar l’agosarat Prometeu a l’esquena dels humans? Si l’esperança és companya de la misèria i la desgràcia, perquè gairebé sempre naix al seu recer, com és que també acompanya la felicitat? Per què, a veure, qui són més feliços, els esperançats o els desesperats, això és, els que han perdut tota esperança?

És preferible confiar que demà serà un dia millor i passar com sigui l’avui o aquest és un engany tan funest com la desesperança de creure que tot anirà a pitjor? Mentre rumia aquestes qüestions tan profundes, concreti, pregunti’s ara si els catalans fem bé de conservar viva l’esperança de la independència, l’única que dona forces per seguir, o és millor abandonar-la tota, ajupir el cap i abaixar-se els pantalons.

Read Full Post »

EL JABATO.jpgAls còmics que llegia a la infància de vegades apareixia l’expressió: «Que venen els bàrbars!», en castellà, naturalment. Al Patufet, que també llegia, no hi havia batalletes. Els bàrbars eren sempre l’enemic del Jabato o del Capitán Trueno, un enemic salvatge, cruel i despietat, que proferia esgarips incomprensibles en lloc de paraules. Més tard vaig saber que el terme procedia del grec clàssic i que justament imitava el so confús ‒com de balbuceig‒ que a oïdes gregues feien les llengües estrangeres. Així, al principi, «bàrbar» només designava l’estranger, aquell qui parlava una llengua incomprensible. Aviat, però, els grecs, inventors de la democràcia, van descobrir una altra diferència entre ells i els altres. Ells, els grecs resolien les seves diferències a través del diàleg. Els altres les resolien a través de la violència i la imposició. (més…)

Read Full Post »

censura boca tapadaProhibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures. (més…)

Read Full Post »

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. (més…)

Read Full Post »

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari. (més…)

Read Full Post »

juan carlos y chávezRecorden, aquesta pregunta, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer Juan Carlos de Borbón, aleshores rei, a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2017 i l’ocasió era la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques ‒que van ser suspeses durant 8 mesos‒ sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Però no, allà «calia» imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »