GRÀCIES A DÉU, JA ÉS DIVENDRES!

Hi ha gent que, dissabte al matí, de bon hora, diu: «merda, demà passat és dilluns». L’anticipació laboral els mata el cap de setmana. És clar que els dilluns són tristos, són els dies –comptant que es tingui feina– que hom torna al treball. Sobre aquesta evidència trivial s’ha muntat el sarau del «Blue Monday», se suposa que era el proppassat dilluns, el tercer de gener. La broma comença quan una empresa de viatges en hores baixes encarrega a un professor de psicologia que calculi el dia més trist de l’any. Amb quatre variables, i una equació ben lluïda, aviat ho va tenir calculat. Que si per Nadal llencem la casa per la finestra i després ens trobem sense calers, que si ens fem propòsits de cap d’any que en quatre dies es revelen espuris, i ja tenim el dia ‒a sobre, un dilluns!‒ en què el món ens cau al damunt. Però només era una estratègia publicitària per justificar un anunci que recomanava, per compensar la tristor del dia, auto regalar-se un viatge de plaer. Tot plegat resulta infantil i fa venir una mica de vergonya aliena, però, però de seguida altres empreses van aprofitar l’embranzida per anunciar descomptes per aquell dia.

Res de nou sota el sol. El «Dia del pare» va ser promogut per Galerias Preciados i, seguint la veta, el «Dia de la mare» pel Corte Inglés amb la mateixa finalitat: promoure les ventes dels seus productes i generar un impuls de compra en els innocents consumidors. El que no faran perquè gastem. «Val més llençar que no pas sargir», i «Feliç seràs quan compraràs» són les dos màximes del consumisme. Per tal que uns guanyin, altres han de gastar, és la lògica del capitalisme. Quina paradoxa, però, avui que la pandèmia obliga a tancar les botigues!

TINC FESTA FINS DIMARTS, I HO SAPS!

Dit això, resulta curiós que l’Església, el regne de la qual «no és d’aquest món» s’hagi avingut a un rentat de cara del sistema econòmic. El Papa es va reunir aquest desembre amb  el Consell per al capitalisme inclusiu, i li ha donat suport atès que  «significa la urgència d’unir els imperatius morals i del mercat per a transformar el capitalisme en una força poderosa per al bé de la humanitat». Bonic, si no fos perquè «capitalisme inclusiu» o «capitalisme ètic» són oxímorons de la categoria de intel·ligència militar, sinceritat política, avantguarda tradicional, o pau armada. El millor és que al document fet públic es parla d’«evangelització en la sostenibilitat capitalista»… i ho signen empreses com Mastercard o el Bank of America. Penso que ens ensarronen un altre cop.

Read Full Post »

UN ESTAT EN CONTRA

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »

CARDAMICS I ALTRES ESPÈCIES

Els «amics de moixaines» és un respectable eufemisme per referir-se al que, de manera impròpia, per influència del castellà, alguns anomenen «follamics». En català, m’atreveixo a dir que hauria de ser alguna cosa així com «cardamics», si volem conservar l’estructura del neologisme anglès: fuckfriends o fuckbuddies.  El cas és que el govern belga, en ocasió dels confinaments domiciliaris en temps de pandèmia,  ha reconegut els drets dels «knuffelcontact», o amics d’abraçades o moixaines. És evident que aquest executiu està amatent a les necessitats de companyia i de contacte de les persones que viuen soles, siguin solteres, vídues, separades o malcasades. El mateix va fer fa temps el govern holandès, amb la figura del «Sexbubby», afegint d’escreix un consell profilàctic força raonable: «Si quedes sempre amb la mateixa persona per mantenir qualsevol tipus de contacte físic o sexual; assegureu-vos que tots dos esteu sans.»

L’executiu holandès, però, no sé si per una qüestió de moralitat o de prevenció respecte a la covid-19, especifica que les persones confinades soles al domicili ‒és clar que es refereix als breus períodes de confinament domiciliari decretats per als moments més aguts de la pandèmia‒ només poden tenir sexe amb una altra. Entenguis, només poden notificar l’existència d’una persona no resident al seu domicili com a visitant habitual. En canvi, en això, el govern belga té la màniga més ampla, i indica que els solters o els que visquin sols poden designar dos companys/es. Això sí, no els poden convidar alhora. La «immoralitat» ha de tenir un límit, faltaria més: parelles sí, trios no.

Estem en una societat cada cop més atomitzada i entotsolada, que ens condemna a «l’anonimat de replà», a la indiferència ferotge dels veïns de l’escala, a la ignorància de la nostra existència entre els habitants del barri i a l’absoluta irrellevància dins de la ciutat. La vella classificació de Pla: «amics, coneguts i saludats» està a punt de passar a la història, aviat no hi haurà ni els «saludats» perquè, amb la mascareta posada, ja no saps si saludes un conegut o un per conèixer. Aviat haurem de sortir amb un rètol a la front amb el nostre nom.

Només ens ha faltat augmentar aquest aïllament amb els successius confinaments, domiciliari, comarcal i local. Ja hi ha estudis sobre els efectes de la solitud no buscada en la salut mental i emocional de la gent que recomanen a individus i executius vetllar per alguna cosa més que per no agafar la infecció. Així doncs, si tenen «bombolla» o amistançat/da, cuidin-lo i cuidin-se, no estalviïn les moixaines.

Read Full Post »

DE POMPEIA A AUSCHWITZ

Sembla que pràcticament tothom està d’acord que un terratrèmol és un mal, que un dolor de queixals és un mal i que una guerra també és un mal. Ara bé, els tres són ben diferents encara que tenen en comú el fet que acostumen a causar infelicitat entre els humans (potser hauríem de dir: entre aquells que no en treuen benefici). En qualsevol cas, els exemples ho són de les tradicionals fonts d’infelicitat: la superioritat de la naturalesa, la inevitable caducitat del nostre cos i els conflictes de la convivència humana.

Les dues primeres són naturals, això és, externes i incontrolables. Tots els esforços de la cultura humana han anat en la direcció de sotmetre-les. Així hem construït canalitzacions per contenir les aigües, però no podem impedir les inundacions ni el tsunami que segueix al sisme submarí. La cirurgia i els implants poden retardar l’envelliment però no prevenir la mort. La tercera font és social i, per tant, interna i de completa responsabilitat nostra: la baralla, l’odi, l’assassinat i la guerra són fets deliberats, i hom sospita que evitables. I justament per això hem de preguntar-nos com és que no hem après a evitar-los.

Abans, supersticiosos com érem, atribuíem el mal al pecat, fent una interpretació moral de tot el que passava. És clar, com que Déu havia prohibit certes coses, i els humans no n’havíem fet cas, tot el que ens passava, fossin inundacions (Diluvi Universal), pestes (plagues d’Egipte) o la mort (la dona de Lot, feta estàtua de sal) era conseqüència directa del pecat comès. El pecat i el càstig formen part de la caixa d’eines de la raó humana des d’aleshores, per bé que ara intentem distingir entre el mal natural i el social, ni que sigui perquè tenim un punt més de racionalitat. 

I tanmateix, sembla com si el mal social fos igual d’imprevisible, irracional i indiscriminat com el natural, entre altres coses perquè la ciència i la tècnica, desenvolupades per defensar-nos del primer, ens han servit per fer més terrible el segon. L’erupció del Vesubi que engolí Pompeia i el camp de concentració d’Auschwitz només es distingeixen per l’autor, no pas per l’horror.  Dit això, Déu meu, em pots dir què hem fet per merèixer Trump, Abascal, Casado, Arrimadas, Marchena i tota la resta de la fatxamenta internacional?

Read Full Post »

DIARI DE L’ANY DE LA PESTA

Amb la frase del títol, Daniel Defoe va descriure la gran plaga de Londres dels anys 1665-1666, que va provocar 68.000 morts, segons les fonts oficials, i 100.000 segons les oficioses, que l’autor valida. Una quarta part de la població va morir. Com sempre la majoria dels decessos pertanyien a la classe més pobra, que no havia pogut comprar-se el certificat de salut exigit per sortir de la ciutat durant la plaga. Per rematar la feina, el darrer any de la pesta va acabar amb l’incendi de la City (la part de la ciutat inclosa dins de les muralles romanes, incloent la catedral de St. Paul), on va cremar gairebé el 80% de les cases. Els anglesos estaven carregats de raons per anomenar «Annus horribilis» cadascun dels que acabaven de passar. Paradoxalment, un dels millors poetes d’aquell temps, John Dryden, va titular «Annus Mirabilis» el poema que rememorava el passat immediat. Any horrible o Any de les meravelles, hom posarà un nom o altre segons com li hagi anat la cosa, perquè aquí l’únic que ens iguala, per fora, és la mascareta; a la majoria li ha anat malament, però també hi ha qui s’ha enriquit amb la pandèmia.

No penso suportar més les frases buides i adotzenades que volen descriure la situació present: «Ja es veu la llum al final del túnel» o «La vacuna significa una injecció d’esperança» perquè la llum al final del túnel pot ser, perfectament, el far d’un tren que ens ve a sobre; i la injecció, fins que no la tinguem tots, qui sap quan, no farà els seus efectes. 

No llenço aigua al vi si dic que l’esperança no és més que una alegria inconstant, no necessàriament injustificada, sorgida de la imatge d’una cosa futura de la realització de la qual dubtem. La seva antagonista, la por, també és una cosa inconstant, però té forma de tristesa, que neix també de la imatge d’una cosa dubtosa. I dubtós és, en efecte, el que ens espera l’any que acaba de començar. Prou voldria, però no puc treure el dubte ni a l’esperança ni a la por, encara que en el primer cas em duria a la seguretat, mentre que, en el segon, a la desesperació. Però poca esperança tinc en preveure les conseqüències de la nostra manca de seny i de precaució quant a les mesures de seguretat i distanciament, justament ara que alguns s’entesten a dir que “veiem la llum al final del túnel…”. Només espero que no sigui la de les estrelles.

Read Full Post »