“Jo no vull treballar la resta de la meva vida. Tinc aspecte de llevar-me a les sis del matí cada refotut dia (literalment ‘Every fucking day’) durant els propers seixanta anys? No, Sóc massa bonica per això” Així s’expressava a la xarxa social Tik-Tok una joveneta canadenca fa molts pocs dies. Ja ho poden imaginar, té 81.000 seguidors a la xarxa, que s’assabenten de tots els detalls de la seva vida que li plau exhibir, per fer-ho breu, fotos i vídeos d’ella emprovant-se roba, selfies amb bikinis de diversos colors, comentaris sobre la moda juvenil, algun viatge…
No és el comentari sobre la seva aversió a treballar el que ha aixecat polseguera, sinó més aviat la pretensió que la seva “bellesa” l’en podia eximir. No se sap si la noia pretèn passar de viure dels seus pares (parant la mà), a viure del seu marit o dels seus fills, o si pensa viure dels ingressos per publicitat que, indubtablement, li deuen reportar les visites dels “follovers”, ara s’ha de dir així, en anglès, dels seguidors o fans, que fa més modern. Pel que es veu, a la noia tampoc no li agrada estudiar, en definitiva, que no li agrada fer res que li suposi un esforç. He seguit una mica la polèmica suscitada a la xarxa i el darrer que ha dit la noia és que no n’hi ha per tant, perquè només feia broma.
Sigui com sigui, la jove té els trets de bona part dels membres d’una generació que ha nascut amb la flor al cul. D’una generació filla de la prosperitat familiar, normalment resultat de la suor dels seus pares, i que ha tingut tot de cara a la vida. La majoria no s’han hagut d’arromangar mai per fer cap feina, ni a casa perquè han tingut els típics “pares bombolla” sobreprotectors que els han fet de majordoms, ni a fora perquè mai no han hagut de guanyar-se les garrofes als estius collint fruita o a casa fent repassos. Joves, doncs, ben peixats, que han tingut accés a una bona formació però que s’ha malaguanyat a resultes, justament, d’un excés de manyagueries, de distraccions (mòbil i xarxes socials), i de televisió. Tot plegat els ha fet creure que hom podia viure “del cuento”. Ves a saber, igual tenen raó. Potser hauríem d’abandonar aquest nostre estúpid amor al treball i a l’esforç. No diuen els castellans de descansar és salut? I no fou Nostre Senyor qui va maleir el treball, adjudicant-nos-el com a càstig permanent?
Li han fet mai un nyap, a vostè? Ha trucat mai un lampista que, en lloc d’arreglar-li la fuita d’aigua, l’ha fet més gran? Li ha passat mai que la reparació del mecànic ha durat el mateix que el trajecte fins al següent taller on, ara sí, li han arreglat el cotxe?
‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.
Marx, a El Capital (capítol XXIII, apartat IV) cita el filòsof francès Destutt de Tracy : «Les nations pauvres c’est là où le peuple est à son aise ; et les nations riches, c’est là où il est ordinairement pauvre.» (Les nacions pobres són aquelles en què el poble està a gust; i les nacions riques, són aquelles on el poble és pobre en general.). Josep Pla, amb el seu laconisme i ironia habituals, comenta: «Les nacions pobres són aquelles en què el poble es pobre i son riques aquelles en què encara ho és més». Ho podeu llegir a les seves Notes disperses, editades a Destino, pàgina 107. Es tracta, per als qui llegiu francès, d’una traducció interpretativa del text de Tracy. 
El terme “pagès” té mala premsa. Hi ha qui l’utilitza per insultar: “Ets un pagesot!” significa per a molts que l’al·ludit és un individu rústic, vesteix malgirbadament, és simple, incult, maleducat o tot alhora. El que molta gent ignora, tanmateix, és que la paraula “cultura“, originalment significava exactament el mateix que el terme “agricultura”, que és allò que precisament fa el pagès. 
Es menja fregida en paella, ben enfarinada, o sense res, a la graella o al forn. També n’hi ha que la prefereixen fresca, conservada en salmorra o enllaunada, amb oli d’oliva o escabetx. És curiós de saber que Juvenal, escriptor satíric romà, autor de frases que han passat a la història com «panem et circenses» i «mens sana in corpore sano» recomanava menjar la sardina podrida. 
“A un individu l’has de comprar pel que val i l’has de vendre pel que diu que val”. Aquest consell no solament és utilíssim en l’àmbit de la compravenda de jugadors de futbol –ara que som al mig del mercat d’hivern– sinó que també és eficaç arreu. N’hi ha que, per justificar la seva manca d’èxit professional, diuen “És que no em sé vendre”, en canvi, afegeixen “mira aquest altre, que no val més que jo i tothom el té per una eminència i compten amb ell per a tot”. 
Ramon Camats 