EL COS DE L’ESPERIT

Pot un ateu admirar Notre Dame? Pot un musulmà, un budista, un animista, plorar pel mal patit per la catedral parisina? La resposta és fàcil: Sí. I l’Estat francès, perquè està de dol nacional? Per quina raó el seu president, quan es va declarar l’incendi de dimarts, va dir que tota la nació estava emocionada, i que parlava en nom de tots els catòlics i també de tots els francesos…? Textual: «Com tots els nostres compatriotes, estic trist en veure una part de nosaltres que es crema». Val a dir que França ha desamortitzat dos cops els béns de l’església, el primer fou el 2 de novembre de 1789, al bell mig de la Revolució, a través d’un decret. La segona, el 9 de desembre 1905, a través d’una Llei de separació de les esglésies i l’Estat, laic per si feia falta consignar-ho. Compari amb la «no confessional» España i veurà què en surt. A França tots els edificis religiosos són de l’estat, que en fa el manteniment, per bé que usualment cedeix l’espai per al culte religiós. A España, l’estat no és propietari de res, i encara ha permès l’Església d’apropiar-se de milers d’edificis, com ara la Mesquita de Còrdova, subvenciona l’Església a través dels pressupostos generals, paga el sou als capellans i ha de fer el manteniment dels edificis amb valor artístic com si fossin seus).

Read Full Post »

PERDRE EL FIL… I EL CAP

No li passa mai, a vostè, se’n va a la cuina a buscar una cosa per picar: quan hi arriba s’adona que el recipient de l’orgànica està ple fins dalt. El treu, el lliga, l’agafa per dur-lo fins la porta del pis pensant que quan surti se l’endurà. Quan hi arriba veu dues cartes damunt de l’armari del rebedor i li sembla que una és d’Hisenda, i pensa: deu ser important. Aleshores, deixa la bossa d’escombraries al mig del rebedor, es diu que ja l’acabarà de treure després, quan hagi llegit la comunicació oficial. Agafa les cartes, se’n va cap al menjador on es disposa a seure a la butaca còmoda on acostuma a repapar-se per llegir el diari. Durant el trajecte sent la seva dona que li diu alguna cosa que no entén bé. Aleshores deixa les cartes damunt de la tauleta baixa de davant del sofà, surt del menjador i va al despatx, des d’on la seva esposa li parlava. Encabat torna, en passar pel rebedor veu la bossa d’escombraries al mig, l’agafa, obre la porta, crida l’ascensor mentre es pregunta: «Què hi fotia la bossa al mig del passadís?», baixa fins a la planta baixa i en sortir al carrer es no entén què fa baixant les escombraries, que, ara sí, recorda que havia preparat per baixar-les en el moment que hagués de sortir per anar a la papereria. I ara ja no ho pot fer, aprofitant el viatge, perquè no porta ni la cartera ni la jaqueta, i fa fresca per sortir en camisa. I, de sobte, pensa que encara no ha llegit la carta d’Hisenda.

Read Full Post »

LA VIDA ÉS MEVA, I LA MORT TAMBÉ

«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure.

Read Full Post »

PARAULES QUE FAN MAL…

No digueu: «Exiliats, presoners polítics, judici de la repressió». Les paraules poden fer mal. Alhora, les paraules poden acaronar, consolar, fer cessar el dolor o infondre esperança. Però sí, les paraules també poden incomodar, ofendre, irritar o ferir la sensibilitat de les persones. Als individus que manen España hi ha paraules que no els agraden. Són justament les «paraules mirall», que els retornen una imatge molt desagradable, tant, que no s’hi volen reconèixer. Atribueixen al mirall taques i deformitats que només són als seus rostres.

Read Full Post »

SI NO ETS FELIÇ ÉS QUE ETS RUC

«Abans jo era molt desgraciat, la meva dona m’havia abandonat, estava carregat de deutes i a punt de ser desnonat de casa. Vaig anar a un conseller emocional i, noi, va ser oli en un llum.»  «Què, vas aconseguir que la teva dona tornés i vas pagar els teus creditors?» «Nooo, ni una cosa ni l’altra, segueixo sol i arruïnat, però sóc feliç.» La conversa és la caricatura d’una teoria actual, però més vella que els camins, que diu que la felicitat és una qüestió merament subjectiva i que no té a veure amb fets objectius. Avui s’ha imposat un imperatiu estrany: l’imperatiu de la felicitat. Si no ets feliç és perquè no vols, ve a dir; t’ho has de fer mirar, has d’aprendre les tècniques, els secrets i els hàbits de pensament que et faran feliç indefectiblement. Llibres d’autoajuda, consellers i psicòlegs felicítics no falten, tu mateix.

Read Full Post »