Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Educació’ Category

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. Wangxuk, aleshores, va haver de buscar un lloc on les seves nebodes poguessin aprendre la llengua materna. No en va trobar cap. I les escoles públiques ja feia temps que no oferien educació bilingüe, explicant el tibetà com si fos una llengua estrangera, això si l’oferien. «Això mata la nostra cultura», es va dir. Aleshores va fer una recollida de signatures per 29TIBET1-jumboa una petició ‒bloquejada per les autoritats quan ja n’havia recollit 60.000‒ on demanava que els tibetans poguessin rebre ensenyament en la seva pròpia llengua a fi de conservar la seva cultura tradicional. Després que aparegués un article al New York Times (28/11/2015): Tibetans Fight to Salvage Fading Culture in China (Els tibetans lluiten per salvar les cultures amenaçades a la Xina), il·lustrat amb una fotografia de Wangxuk, aquest fou fet desaparèixer per les autoritats; els seus familiars no en van saber res durant tres mesos. Torturat durant els interrogatoris, fou acusat d’atacar la política estatal quant a les minories ètniques, fer activitats contràries a la «unitat ètnica i nacional del país» i, en MONJO TIBETÀdefinitiva, promoure la secessió del Tibet.

Oi que els sona vagament familiar, tot plegat? Xina, com el Regne d’España, sap que el procés d’assimilació dels territoris conquerits passa per la destrucció de la seva llengua i la seva cultura. Tant és que la constitució d’ambdós països digui, explícitament, que les llengües «regionals» seran protegides i d’ús comú als seus territoris, la realitat és que els estats temen que els parlants de les llengües autòctones tinguin una més forta identitat nacional i, per tant, els són suspectes naturals d’independentisme, secessionisme i rebel·lió.  A Xina, doncs, forcen tothom a rebre instrucció en mandarí i empresonen els que pacíficament reivindiquen el tibetà. Aquí, posem per cas, fan que a les oposicions a funcionaris dels jutjats de Catalunya, el català no sigui ni tan sols un mèrit, ja no dic un requisit… l’excusalhasa-fc-el-equipo-del-tibet-en-la-liga-china-que-quiere-enterrar-las-diferencias-politicasés similar a la dels xinesos: es tracta  que «els opositors es puguin presentar en condicions d’igualtat de mèrit i capacitat». Quan aquest principi obliguin a aplicar-lo als funcionaris d’ensenyament, ens trobarem amb el fet que, a més de tenir una majoria de jutges que no saben català, també tindrem mestres amb la mateixa condició. Bé, parlava de les semblances entre Xina i el Regne d’España. Aquesta és una. Una altra és que aquí també empresonen els pacífics independentistes que es fan veure massa, organitzant un referèndum, per exemple.

Anuncis

Read Full Post »

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats.

Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per L'ART D'ESTIMAR OVIDIno dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de «conrear» l’amor, és a dir, la nostra manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament en fer-nos o aparèixer «estimables». Notin d’entrada que «estimable» és un terme relatiu. La majoria pensa que «estimable» significa, simplement, «allò que és estimat», però el cas és que no sempre estimem coses «estimables»: hi ha gent que es droga o menja greixos sense parar i això no és «estimable» o recomanable des del punt de vista de la salut. Altrament dit, la gent no sempre fa allò que sap que és bo ‒per a la salut del cos o la de l’esperit‒ posem per cas, justament perquè implica un cert esforç. Així, estimable i estimat no coincideixen pas sempre. I en canvi, és allò que busquem ser per tal de ser estimats, sense adonar-nos, potser, que la qualitat d’estimable no és passiva sinó activa.

Uns, i unes, és clar, partint de la perspectiva descrita, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que els farà atractius, uns altres ens posem ART D'ESTIMAR FROMguapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser «estimables», com hem dit.  Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de «conrear» l’amor, no tan passiva i infantil, consisteix en fer, no en aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: «Si vols amics, sigues amic». Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol i el tema del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, que es resumeix en la frase: «T’estimo perquè et necessito», amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un «Et necessito perquè t’estimo». Vostè tria.

Read Full Post »

planta creixentLa vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible. (més…)

Read Full Post »

humor rosaLa nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere». (més…)

Read Full Post »

examen finalLa del títol és la màxima de capçalera de tots els mestres i professors que abdiquen d’una part essencial de la seva responsabilitat educativa: posar notes justes als seus alumnes. Pressionen les direccions dels centres, i a les juntes d’avaluació, sovint, els mateixos companys fan d’advocats del diable, demanant que s’aprovi aquest o aquell altre estudiant. «Només li queda la teva», diuen. Però de vegades són dues i fins i tot tres. Però tot val perquè tingui el graduat en ESO o fins i tot el Batxillerat. (més…)

Read Full Post »

JUTGES FERRERESjutgesLa indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a cinc dels vint-i-un membres de l’anomenada «Manada» ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els «polvos» de la indignació portin als «lodos» de la derrota electoral.  A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap,  atès que la «Comisión General de Codificación», que és la secció de Dret Penal que s’encarregarà de revisar la descripció dels delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn. (més…)

Read Full Post »

PROFESSOR ARMATTrump proposa que els professors vagin armats a les classes per tal d’evitar les matances que es produeixen als centres escolars. Suggereix que les duguin «concealed», això és, amagades, suposo que per tal d’evitar la impressió que la disciplina escolar se sustenta en l’amenaça de violència. Mai no havia sentit una proposta tan esbojarrada i mancada de sentit de la realitat. A les escoles, els temples del saber, s’hi ha d’entrar armat? És que esperen que els professors facin la feina policial de detenir o matar en defensa pròpia els eventuals assassins que entrin a les aules? (més…)

Read Full Post »

Older Posts »