Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Educació’ Category

«Entre poc i massa!» és una expressió que usava sovint ma padrina per recriminar als seus néts que, justament, havien «fet un gra massa» d’alguna cosa. En realitat la fórmula no era adequada per a l’ocasió perquè, entre el poc i el massa hi ha el mig, allò que els antics anomenaven la daurada mitjania. L’expressió llatina, antiquíssima, és «aurea mediocritas» i prové d’un vers d’Horaci que fa així: «Qui s’acontenta amb la mitjania, tan preciosa com l’or / no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra / ni viu a palaus esplèndids que provoquen enveja».** Vista així, la mitjania és una opció prudent, que evita els extrems. El poeta multiplica els exemples fent-nos veure que el vent fa trontollar els pins més drets, que les torres més altes tenen l’ensorrament més sorollós i que els llamps fulminen els cims de les muntanyes.

Durant molt de temps la noció de terme mig entre dos extrems ha fet fortuna. Si es tracta dels plaers de la taula o del llit, la moderació és vista com l’opció més assenyada, una administració correcta dels nostres desigs i passions, als quals donem una satisfacció «justa». Si es tracta de gastar diners, entre la gasiveria i la dilapidació, trobar el punt constitueix l’hàbit de despesa ideal. També en estètica la bellesa ha estat definida com una mena de simetria o proporció. Qui sap si la balança, que és el símbol de la justícia, no beu de la mateixa noció ‒aquí obligada‒ de terme mig.

Ara bé, «mitjania» o «terme mig», termes que tenen una connotació positiva, també poden ser vistos a través d’un concepte idèntic, el de «mediocritat», que fa pensar més aviat en una cosa de qualitat mitjana, regular; segons com, de poc mèrit i fins i tot tirant a dolenta. Així, podem dir que la mediocritat s’ha estès com taca d’oli, i és ja el paradigma de l’actualitat: són mediocres els estudiants que es donen per satisfets si obtenen un cinc, conscients que només saben la meitat del que cal, mediocres els individus que no aspiren al que mereixerien si s’esforcessin, mediocres els polítics que només lluiten per la supervivència, i mediocre el sistema que permet el triomf dels oportunistes. I mediocres som també els pares, els professors i els ciutadans, que som tan rucs que no exigim l’excel·lència i la decència, començant per nosaltres mateixos.

**Auream quisquis mediocritatem / diligit, tutus caret obsoleti / sordibus tecti, caret invidenda / sobrius aula. Horaci, Odes, II,10

Read Full Post »

Divendres passat, 27 de novembre, Dia del Mestre, em va plaure molt de recordar que fou gràcies a Maria, la meva primera mestra de primària, que vaig aprendre a llegir i a escriure. Aquestes paraules són deutores del seu esforç. Sé prou que la seva tasca, silenciosa i humil, no passarà mai als llibres d’història, i que la seva mort no obrirà les portades dels diaris, com passa amb els futbolistes. Tant se val, jo sostinc que els seus afanys no han estat debades i que encara faig ús del que em va ensenyar.

Necessitem persones que ens facin veure que no hi haurà un futur perfet si no aprenem el passat imperfet i oblidem el present continu. Necessitem qui ens faci adonar que l’analfabetisme funcional i l’ensopiment vital esperen aquells que, des d’una orgullosa ignorància, menyspreen el saber i insulten els que tenen coses per ensenyar.

El savi Sòcrates no volia el títol de mestre perquè creia que no el mereixia. Afirmava que no sabia res, però que volia saber, i aquest darrer afany era l’únic que podia transmetre. La paradoxa es completa pel fet que els seus alumnes ‒ell només menciona amics‒ el seguien arreu, aprenent del que ell feia, més que no pas del que ensenyava. El cas fa paleses dues coses. La primera, que els vertaders mestres ensenyen sense parlar, mostren el que són, converteixen l’exemplaritat en la millor lliçó, sovint la que més recorden els seus alumnes. La segona, que el millor mestre és aquell que, humil sempre, aprèn ensenyant car només així pot ensenyar a aprendre.

Em dol veure com ara, des de despatxos tancats a la realitat, amatents només a les veus empresarials, a l’interès polític d’estupiditzar la ciutadania i a la cridòria de molts pares, hom forci l’escola a convertir-se en una mera sucursal de la fàbrica, una fàbrica d’analfabets i una guarderia per la canalla. I tanmateix, envejo els i les mestres i professors, que fan una feina multitasca sense parió, una feina tan compromesa amb l’esperit i contingut del que ensenyen que, emulant els actors, els du a representar uns morts il·lustres, que amb ells reviuen. Què hi pot haver millor que impersonar Aristòtil i Plató, i després Newton o Madame Curie, encabat Virginia Woolf o Clara Campoamor? Què pot ser millor que fer que els savis, les poetes, les científiques, els escriptors…, a les espatlles dels quals som asseguts, parlin a través de la teva boca?

Ho confesso, vull treballar de mestre, a veure si així, finalment, puc aprendre a ser-ho.

Read Full Post »

En democràcia, la majoria de les lleis s’aproven per majoria absoluta. Això, en realitat, és menys que el que l’adjectiu «absoluta» convida a pensar. De fet, significa que la meitat dels vots emesos més un ja és suficient. En realitat, hauria de dir que és un suficient «justet», atès que del que vull parlar és de la nova Llei Orgànica d’Educació, que acaba de ser aprovada amb aquest «sufi pelat» (ha obtingut 177 vots, un menys i «suspèn»). La darrera, anomenada LOMCE, promoguda el ministre Wert, és de 2013, ha tingut un recorregut ple d’obstacles i no ha estat, per sort, aplicada completament. La nova «llei Celaá» pel nom de la ministra del ram ‒per què hem de recordar les lleis per qui les ha promogudes?‒ formalment es dirà LOMLOE (Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d’Educació). Ja s’anticipa, amb el nom, el poc recorregut amb el que neix. És una llei que només aspira a modificar els esguerros de l’anterior. És una pena que gairebé totes les lleis de la democràcia, i ja en portem 8, han estat redactades a la contra, pensant només en particulars interessos dels electors del partit que les promovia. Així ha estat, en fi, que el sistema educatiu d’aquest país és més un roc per llençar que un llibre per aprendre.

Algú estima l’escola, a España? A algú li importa que els nostres estudiants aprenguin alguna cosa de profit? Algú creu que l’esperança d’un país es troba en la formació dels seus joves; o que per cada escola que s’obre es pot tancar una presó; o que l’educació és millor salvaguarda de la llibertat que l’exèrcit? És evident que no, l’educació és la nena d’un matrimoni de divorciats que hom es disputa tant per fotre l’altre com per obtenir els quartos de la custòdia.

Els centres educatius de secundària acaben de rebre la darrera instrucció sobre l’avaluació del curs, diu que, pel que fa a l’obtenció del títol de batxillerat, «la decisió de titulació no queda supeditada a la no existència de matèries sense superar per accedir a la titulació. En tot cas, per obtenir el títol de Batxiller és necessària una qualificació mitjana igual o superior a la requerida per superar cada matèria.» Saben què significa, això? Ras i curt, de nou assignatures que tenen a segon de BTX, l’aprovat pelat s’obté amb quatre i fins i tot cinc assignatures suspeses. Poden esgarrifar-se…

Read Full Post »

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »

L’anunci del Pla Pilot per a l’ensenyament a les escoles i instituts de la Religió Islàmica ha aixecat una polseguera considerable. Els que sempre ens hem oposat al fet que el sistema educatiu inclogui la religió, qualsevol religió, al currículum avaluable, hem trobat una nova ocasió per dir que aquesta no és una matèria educativa sinó doctrinal o confessional, responsabilitat dels pares o tutors, i que ha de ser transmesa a les esglésies, mesquites, sinagogues, per dir alguns dels temples més coneguts. Altres s’hi ha oposat per motius purament xenòfobs o directament racistes, car associen l’Islam amb determinades ètnies o procedències. Sembla que només se n’alegren els possibles usuaris i la Comissió Islàmica d’España, que podrà designar els perfils oportuns del professorat; ep, que ara ja ho fa, al seu torn, la Conferència Episcopal. També deu estar content el conseller del ram. Deu pensar, innocent, que tot plegat fa progre.

Ara, qualsevol  escarafall és inútil i superflu. Que la religió, en aquest cas, catòlica, s’ensenyi a les escoles no és cap novetat. Hi ha un conveni amb un estat estranger que ho fa possible, i la despesa, a més, és a càrrec de l’Estat, presumptament aconfessional. El problema no és, doncs, si s’afegeix una nova religió com a objecte d’adoctrinament, perquè d’això es tracta, oi, de doctrina. No, el problema és de permetre que el sistema educatiu d’un país suposadament democràtic i teològicament neutre, s’immisceixi en el proselitisme i les eternes disputes ‒hores d’ara, civilitzades i no sagnants‒ entre grups organitzats que s’atribueixen, cadascun d’ells, l’exclusiva del favor o l’amor de Déu (cadascun el seu, és clar) i el coneixement dels camins que condueixen a la vertadera felicitat, present o futura.

No és cert que els practicants del judaisme siguin els únics que creuen que són «el poble escollit per Déu», o el més beneït, o, en definitiva, el millor. Tots creuen això de la seva particular opció. I aquí està el problema. Com canalla malcriada que reclama l’atenció dels seus pares, cada confessió exigeix per a sí l’exclusiva de la veritat teològica i de l’amor de Déu, del seu, és clar, l’únic i vertader.  En fi, com acostuma a dir-se, amb no poca ironia, que cadascú vagi cap a casa seva, i Déu sigui a la de tots.

Read Full Post »

Si llegeixen el contracte estàndard per a les mestres americanes de 1923 (els europeus eren similars) s’assabentaran d’algunes perles, curioses unes i ofensives i degradants unes altres, però totes igual de reveladores de la consideració que la societat tenia per les docents d’Educació Primària. Font: Michael W. Apple: Teachers and texts: A political economy of class and gender relations in education (1986). El primer que sabem és que el contracte exigia que la mestra fos soltera, potser per això ha quedat allò de «senyoreta», d’ús universal i indiscriminat. Tot seguit algunes de les clàusules: «2-No anar en companyia d’homes; 3-Estar  a casa entre les vuit del vespre i les sis del matí, llevat que sigui per atendre una funció escolar; 6-No fumar cigarretes; 7-No beure cervesa, vi o whiskey; 8-No viatjar en automòbil amb cap home, llevat que sigui són germà o son pare; 9-No vestir robes de colors llampants; 10-No tenyir-se el cabell; 11-Usar almenys dos enagos; 12-No dur vestits que quedin cinc centímetres pel damunt dels turmells; 13-Mantenir neta l’aula: escombrar el terra, almenys un cop al dia, fregar el terra un cop per setmana amb aigua calenta i sabó i encendre el foc a les set, de manera que la cambra estigui calenta a les vuit, quan arribin els nens, i finalment netejar la pissarra un cop al dia. 14-No usar pólvores facials, no maquillar-se ni pintar-se els llavis…

LA MESTRA MULTITASCA: NETEJADORA, ÀRBITRE, INFERMERA, DOCENT…

Resulta evident la interferència, ara diríem que inadmissible, per masclista i tirànica, del contractador ‒en aquest cas el Consell Nacional d’Educació‒ en la vida privada de les mestres. Sorprèn, per absència, cap referència a la funció docent, que se suposa és el motiu del contracte. Com si la docència ‒la seva excel·lència en forma i continguts‒ es donés, o bé per descomptada o bé no importés en absolut perquè en el fons el que interessava és que la mestra es fes càrrec de la canalla durant unes hores al dia.

Conec molts docents que afegirien elements d’actualitat que donen força a la segona interpretació.  Dilluns es reprèn el curs escolar, i als docents els demanarem, com cent anys enrere, que facin moltes activitats extracurriculars: controlar l’ús de la mascareta a classe, identificar positius, desinfectar superfícies, ser conillets d’índies d’un experiment social de transmissió de virus, etc. Alguna referència a com podran fer la seva activitat docent?

Read Full Post »

Sòcrates tenia raó: els vertaders ignorants són aquells que, creient saber alguna cosa, no saben res. Ell, que no sabia res, no pretenia saber. Així, la seva saviesa, ben paradoxal, consistia a reconèixer sincerament, sense fals humilitat, que no sabia res. Probablement aquesta actitud era, i és, un antídot contra la precipitació a l’hora d’emetre judicis i, sobretot, a l’hora de dur a terme accions impulsives.

(més…)

Read Full Post »

Ian Anderson – Jethro Tull

Jethro Tull, als que passem dels cinquanta, ens sona a banda de rock progressiu del segle passat. Èxits com Aqualung, de 1971 o Thick as a brick, del 72, en són testimonis, censurats pel franquisme a causa de les seves lletres irreverents. El nom també sona als enginyers agrícoles, car Tull, de qui la banda de música treu el seu, fou un agrònom anglès del segle XVII que va inventar una original sembradora de tracció animal. La màquina permetia sembrar, per enterrament, camps extensos, i repartia les llavors amb regularitat, de manera que s’aprofitava millor la terra i les collites donaven més rendiment.

Abans de Jethro Tull, però també després, cosa que demostra que la tècnica d’aquest s’avançava en dos segles a la seva generalització, la manca d’adobs obligava els pagesos a practicar el guaret amb les terres. Per a l’ignorant en qüestions del camp, guaret és deixar de cultivar una terra durant un o més cicles vegetatius a fi que aquesta es recuperi. A la Noguera, que és d’on provinc, el guaret es practicava amitjanant els camps, treballant-ne alternativament només la meitat mentre l’altra reposa.

Visió penetrant de Paco Ermengol

Amb el Covid-19 això d’amitjanar torna a estar de moda. Els locals tancats passen a tenir límits quantificats d’aforament, i molts espais no poden allotjar més de la meitat del que solien. L’amitjanament ha arribat també a l’educació. Ensenyar i aprendre, en efecte, és cultivar l’esperit; la forma intel·lectual de l’agricultura, que és justament el conreu del camp.  Ha fet molt soroll l’anunci del retorn presencial a les classes. Hi ha qui ha dit, amb mala fe, que els professors s’oposen a atendre els alumnes a classe perquè «tenen por de contagiar-se».  Qui això diu oblida, primer, que la suspensió de les classes no s’ha fet pas per aquest motiu sinó per evitar les aglomeracions humanes que faciliten la difusió de la pandèmia. I justament als centres educatius és pràcticament impossible, perquè en pocs centenars de metres quadrats s’hi encabeixen a diari, durant moltes hores, entre 400 i 1000 persones. A cada classe hi ha uns 30 nens o adolescents, només que un tingui el covid-19, en un tres i no res, el tindran tots, mestre inclòs.  I aviat el tindran les famílies de tots els assistents, i tot seguit patirem un rebrot de la pandèmia. Així doncs, l’amitjanament practicat pels pagesos, que tan bon resultat donava a les collites serà, pel cap baix, la recepta adequada a les escoles. El que es discuteix és si el retorn a les classes és, ara, una mesura assenyada. Jo crec, francament, que no. El sembrar, com el segar, tenen la seva hora.

Read Full Post »

Swanson-SuicideCrisisQuan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »