Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Educació’ Category

El Licenciado Vidriera és una de les novel·les breus de Cervantes. S’hi explica la tragicòmica història de l’estudiant Tomás Rodaja a qui una senyora, per tal d’enamorar-lo, enverina, provocant-li una estranya malaltia. Recuperat d’aquesta i curat el cos però no l’esperit, Tomás és boig. S’imagina estar fet de vidre, quan algú se li atansa el fa recular a crits, de por que no el trenquin. Demana una funda per protegir el vas fràgil  del seu cos, i li donen una roba ampla que ell es posa amb molta cura i cenyeix amb cordill de cotó. Ni carn ni peix menja, només fruita, per tova, i sols beu aigua, i això amb les mans. Va sempre pel mig del carrer, mirant les teulades, no fos cas que li caigués una teula i el fracturés. Als estius dorm al ras, damunt de l’herba i a l’hivern en un paller, on s’enterra fins la barbeta tot dient que aquell és el llit més segur que un home de vidre pot tenir.

Els nostres estudiants, que acaben de començar el curs, no seran Licenciados, com Tomás Rodaja, seran graduats en ESO, en Batxillerat, en algun Mòdul Formatiu, o es graduaran a la Universitat, però en una cosa s’assemblaran molt al nostre protagonista d’avui: seran de vidre. El curs passat, ho recorden, vam tenir una polèmica perquè la nota «No assolit», equivalent al suspens, es volia substituir per un enganyós «En procés d’assoliment», que només volia caramel·litzar un fracàs inapel·lable. Alhora les autoritats educatives van aprovar (fa riure, oi, el verb) que els estudiants obtinguessin l’ESO sense límit de suspensos, i el títol de Batxillerat amb dos. Tot plegat amb la intenció d’emmascarar la catàstrofe educativa del país, evidenciada per les proves comparatives internacionals. «Com que no volem invertir en educació però sí volem millorar resultats, regalem notes i títols» es van dir. Tractant els estudiants amb cotonets i volent fer-los feliços a qualsevol preu, evitant-los tot esforç i frustració, no resulta estrany que la sobreprotecció els converteixi en éssers vulnerables.

Si assisteixen a qualsevol avaluació d’ESO o BTX sentiran, per boca de tutors i psicopedagogs, un recital de malures que pateixen els estudiants ‒sempre com a explicació dels seus problemes acadèmics i també personals‒. L’ansietat s’endú el premi, però també hi ha  estrès, depressió, paranoia… Ara bé, ja no sé segur si va de veres i cal preocupar-se seriosament o si la sobrediagnosi és un símptoma més de la gàbia d’or on tanquem la misèria educativa que estem nodrint.

Read Full Post »

Una de les coses que primer em van ensenyar és a dir «Hola» i «Adéu». És de bona educació, em deien, saludar quan arribes i acomiadar-te quan te’n vas. Això val tant per als contextos públics com per a la vida privada i és aplicable tant per a les reunions socials o de veïns de l’escala, companys de feina, sopars d’amics o dinars familiars.  Sempre he pensat que la cortesia és el lubricant social per excel·lència, i s’ha de practicar fins i tot amb els adversaris i enemics. Que se m’entengui: no és que em perdin les formes, és que penso que aquestes són independents del contingut, són un signe de civilització. Qui diu saludar, és clar, també diu mantenir el componiment o serenor, saber estar, dir bon profit, cedir el pas, discrepar amb fermesa i amb assertivitat sense malparlar ni ultratjar. 

És fàcil de constatar que, com més va més, es troben a faltar arreu molts d’aquests elements que faciliten la vida social, ja per si mateixa prou complexa i difícil. Per exemple, les salutacions cada cop són més rares mentre els acomiadaments a la francesa sovintegen. L’expressió «acomiadar-se a la francesa» sempre m’ha fet molta gràcia. Em preguntava si no era un d’aquells estereotips que uns grups socials tenen sobre altres, allò de «els catalans són garrepes, els andalusos dropos, els anglesos flegmàtics i els francesos xovinistes». Començant per l’expressió, he trobat diverses explicacions. Segons una d’elles vindria del fet que al segle XVIII, entre l’alta societat i burgesia francesa, es va popularitzar el costum de marxar discretament sense acomiadar-se de les festes o actes socials, amb un «sans adieu» que incloïa els amfitrions. Amb el retorn del seny s’hauria perdut el costum, però hauria restat l’expressió. No sembla una mala explicació i, tanmateix, em fa dubtar el fet que els mateixos francesos usin la frase «Filer à l’anglaise», és a dir, marxar a l’anglesa, per dir el mateix. I els francesos encara en tenen una altra, semblant, referida als espanyols: «Anar-se’n a l’espanyola», que significa marxar sense pagar d’un lloc. Ep, els espanyols en diuen: “hacer un SinPa”…

Tot plegat és xenofòbia, amanida d’estereotips i prejudicis, menyspreu ple d’altivesa, mania a l’estranger, rivalitat històrica de veïns i sovint enemics? O potser és que els coneixen prou bé.

Read Full Post »

Un cop vaig llegir que “No hi ha càrrega més pesada que tenir un gran potencial” Andrew Brown. Em va semblar una gran paradoxa. Com pot ser que tenir un gran potencial sigui una càrrega, quan és justament allò que tots voldríem? Tenir potencialitats vol dir tenir capacitats, tenir la possibilitat de ser competent en moltes coses, de reeixir… Com pot ser una maledicció poder convertir en actes i resultats allò que tenim dins en forma de disponibilitat i aptitud? Un canvi de perspectiva em va ajudar a entendre. No és el fet de tenir potencial el que és potencialment dolent sinó el fet que els altres creguin que el tenim i, pitjor encara, que ho creguem nosaltres mateixos. I pitjor de tot plegat és que la dita potencialitat sigui més una aparença que no pas una realitat efectiva.

Mala cosa és quan els altres “saben” que som llestos perquè si són els pares esperaran que siguem els primers de la classe; si són els amics, voldran que en tots els projectes passem al davant i siguem la clau de l’èxit col·lectiu; si són els nostres caps, confiaran cegament que per complexa que sigui la tasca que ens encomanin ens en sortirem satisfactòriament. Ara tant se val si compartim o no la imatge que els altres tenen de nosaltres, el cas és que les expectatives que generen les nostres potencialitats poden arribar a ser una pesada càrrega. No pots fallar als teus pares, no pots decebre els teus amics, no pots demostrar incompetència als teus caps. I si, a més a més, realment creus ­–sense tenir-les– que posseeixes aquestes capacitats que els altres et suposen, la possibilitat que cometis errors no forçats d’apreciació, planificació i execució és enorme. És la síndrome del nan que es creu gegant, del cigronet que es creu síndria i acaba esclafat perquè la tasca li ve gran.

Per tot plegat és millor no ser massa intel·ligent, ni llest, ni capacitat, i sobretot és millor no semblar-ho massa. No és bo que els altres esperin molt de nosaltres ni tampoc que ens envegin. Això ens farà “normals” com tothom, ningú no ens vindrà a demanar res especial i si ho fa no ens exigirà resultats espectaculars. És una gran cosa viure tranquil i sense estrés. Ja ho veuen, ser molt intel·ligent és una pesada càrrega, i no ser-ho i semblar-ho, també ho és, i encara té més risc. Ja fa temps que els més intel·ligents ho diuen: no hi ha res més intel·ligent que ser mediocre.

Read Full Post »

Les novel·les d’abans eren millors que les actuals? Hi ha qui diu que sí: Ho tenien tot, la intriga que atrapava i l’interès i la profunditat que havien de permetre’ls superar l’examen del temps. Per això d’aquestes novel·les –que anomenem, amb justícia, clàssics– no es pot dir que eren els patufets del seu temps, com ara en tenim altres. En canvi, ara sembla que, a causa de la influència d’altres mitjans de comunicació, s’hagi produït una separació o fissura en el gènere novel·lístic. D’una banda tenim els llibres de pur entreteniment, aquells que apunten només a satisfer el lector pur, a aquell que llegeix només per a passar l’estona, i de l’altra tenim els llibres que satisfan el lector impur, aquell que llegeix per altres raons –no necessàriament incompatibles amb l’entreteniment–, raons com ara aprendre, vanar-se de tenir una àmplia cultura o fer diners.

Aquesta fissura és molt dolorosa i ha fet néixer ja tota una assagística per a comentar-la. En efecte, són molts els escriptors que, parapetats darrera del mot «cultura» sostenen que els «èxits de vendes» actuals no són més que tombes daurades per a talents mediocres, tant com les obres que perpetren. Altres, en canvi, afirmen que les novel·les que tenen èxit actualment són tan bones com les que, reverencialment, lloem com a clàssiques. Sembla que no sortim del tòpic «temps passat, sempre envejat», com si només els antics fossin grans i nosaltres estiguéssim asseguts a les espatlles dels gegants (literaris, morals) que ens han precedit.

La meva opinió, que no val pas més que la de qualsevol altre lector empedreït, és que sempre hi ha hagut de tot, amb la diferència que el menor nombre de veus que provenen del passat ‒hi havia molts més analfabets i escriure no era a l’abast de tothom‒ i al fet que el que s’escriví ha estat filtrat pel temps, ens fa creure que els antics són tots bons. Ara, en canvi, sense ajuda costa trobar genis entre la infinita pluralitat de veus. A mi, particularment, em costa posar-me amb autors desconeguts, temo perdre el temps. I tanmateix, és el preu a pagar per trobar, a voltes joies amagades.

Jo sóc clarament un lector impur, si més no la major part del temps. Sóc dels que llegeixen amb l’esperança de trobar temes de reflexió, per aprendre o per treure’n profit, i m’encanta trobar referències filosòfiques, literàries, científiques, com més subtils millor. Tothom a qui li agrada llegir és per una o altra raó, no crec que això estableixi diferències qualitatives entre lectors. En qualsevol cas, aprofitin les vacances, si en tenen, per assajar lectures, val la pena en qualsevol cas.

Read Full Post »

Existeix una forma d’acomiadar-se de la parella, (també de l’amic o el familiar) pel simple procediment de no respondre les seves trucades, els seus missatges de text (també les seves cartes, per bé que ara ja no se n’envia) sense cap advertiment previ i sense cap justificació aparent. Inclou també, necessàriament, el fet d’ignorar qualsevol intent d’aproximació o de contacte de la persona expressament bandejada. No cal dir-ho, les noves formes de relació, que sovint s’inicien a través de les xarxes socials o aplicacions de cites i el fet que cada cop més vivim en aglomeracions on és fàcil no veure més la persona a qui no vols veure, faciliten enormement l’anonimat i l’ocultació, és tan fàcil com prémer la tecla «suprimir». El procés no té res a veure amb la coneguda expressió «acomiadar-se a la francesa», que al·ludeix més aviat a la descortesia de no prendre comiat quan hom se’n va d’un lloc. De fet, els anglesos li van posar nom tot seguit. «Ghosting», gerundi que deriva del mot «ghost» o fantasma. Així, l’acomiadament agreujat (acomiadament amb greuge: acció o omissió, física o virtual, que perjudica injustament a una persona o a una institució) troba en el terme «ghosting» un bon concepte-metàfora.

«Fer un fantasma» seria una forma d’escapolir-se o fer-se el mort però només per a determinades persones, justament aquelles a les quals no volem donar cap explicació, amb les quals volem trencar la nostra relació o compromís o que han deixat d’interessar-nos. Des del punt de vista de la «víctima», que li facin un fantasma és lleig, al principi hom no sap si és que no han vist el missatge o se n’han oblidat. I encara després, quan és evident que l’ignoren, hom no sap si hi ha un malentès, si ha fet alguna cosa o si l’aparten sense explicació amb afany d’ofendre i menysprear, per simple covardia o per pura descortesia i mala educació.

Jo sempre he cregut en allò de «dir les coses a la cara». La paraula més gruixuda, el missatge més dur, són més educats que el silenci. Als que callen els manca gairebé sempre gentilesa i finor de cor. Callar és una objecció, empassar-se les coses produeix necessàriament un mal caràcter, fa malbé l’estómac, produeix o és el resultat d’una dispèpsia (mala digestió) de l’esperit.

Read Full Post »

«Un dia d’ira serà el dia que el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la…» Aquesta és la lletra de la missa de difunts en cant gregorià, el Dies Irae, que és també cantada al Rèquiem de Mozart, per bé que amb una altra música i amb acompanyament instrumental. Algun il·luminat, o algun foteta, i en qualsevol cas un ignorant del Departament d’Educació ha escollit aquesta música i lletra com a fons musical de l’anunci amb el qual el conseller Josep González Cambray presumeix d’haver imposat l’avançament del curs.

Els anuncis, que es troben encara al web del Departament, banalitzen la tornada a l’escola. En el cas de Secundària, per exemple, es veu un parell d’adolescents mirant-se tendrament mentre se sent una veu en of que diu: «Quina emoció quan tornes a veure la persona que t’agrada després de tot l’estiu, i què bé poder-ho fer abans. Avançar el primer dia de classe és molt bo per molts motius: millora de l’aprenentatge, equitat social, conciliació familiar i transformació feminista. Però només per aquest (es refereix a veure aquell/a que t’agrada), ja val la pena. Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya» L’anunci és patètic, presenta l’institut com una guarderia d’adolescents el principal objecte de la qual és la feliç trobada (felix coniunctio, hauríem de dir en llatí, per seguir amb la llengua del Dies Irae, encara que aleshores ens passaríem als Carmina Burana: Si puer cum puellula / moraretur in cellula / Felix coniunctio / amore succrescente, pari remedio / propulso procul tedio! – Si el nen, a l’habitació de la nena, amb ella s’uneix, l’amor s’inflama i el pudor s’esvaneix) entre dos joves estudiants. Els anuncis d’infantil i de primària són molt semblants i amb la mateixa música de fons, a càmera lenta uns nens surten al pati en el primer cas, i unes nenes s’abracen en el segon.

Queda clar, doncs, perquè val la pena anar a l’escola, segons el Departament. Ara, quant als altres motius, que l’anunci presenta com a secundaris al principal, només sembla clar el segon: la conciliació familiar. Segur que molts pares agraeixen que l’escola faci més dies de garatge de la canalla. Però l’aprenentatge no millora per comença tres o cinc dies abans al setembre, si més no, no pas tant com va empitjorar tenir canalla a classe a 34 graus durant el juny. El motiu més sorprenent és que l’avançament del calendari millora la «transformació feminista». Potser em caldrà tornar a l’escola per entendre-ho bé. Temo, però, que qui necessita més que jo saber llatí i també música, és el propi conseller i el seu equip. Això de «Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya», els va molt gran.

Read Full Post »

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: Era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. «Que no tenia paraules, direu?»,  «Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar?» «No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia «arbres» i a tot estirar «un bosc». Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, el només hi veia «bestioles». Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic «blanc» o «negre»… Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.»

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries; qui té més paraules percep més realitats i els dona nom, altrament li passen desapercebudes moltes coses, tant del món exterior com de l’interior. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.   

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia a la seva golfa de Sant Petersburg, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.

Read Full Post »

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

Cal haver estat remer abans de voler portar el timó, cal haver estat a proa per observar els vents abans de voler portar el vaixell. Estic segur que el Conseller d’Ensenyament  González Cambray no està al cas del que signifiquen aquestes paraules del vell Aristòfanes. Altrament no hauria acceptat l’enorme responsabilitat de dirigir el sistema educatiu de Catalunya. Que dic veritat ho sap tothom, al conseller se’l coneix per les seves obres. Que no sap on va resulta evident, en efecte, només encerta quan rectifica, només progressa quan retrocedeix.

Ahir, com qui cedeix a la pressió dels autèntics professionals de la docència, va fer-se enrere d’algunes de les seves atzagaiades. Va dir que anul·lava l’eufemisme avaluatiu «En procés d’assoliment» que havia de substituir el concepte, clar i sintètic: «No assolit» per indicar que l’estudiant no està progressant com cal, això és, que ha suspès. També va dir que retallarà les «hores de gestió autònoma del currículum», expressió que constituïa també un altre eufemisme maliciós, el qual ocultava el fet que unes assignatures desapareixien i alhora es donava màniga ampla als centres perquè fessin experiments amb els àmbits (ja saben, que les matemàtiques fossin impartides per biòlegs, posem per cas). I per acabar, va dir que l’aplicació del nou currículum no serà obligatòria el curs vinent. Val a dir, respecte d’aquest darrer punt, que els centres educatius no van conèixer-ne els detalls fins que van veure el díptic que repartia el mostrador del Departament a la Fira de l’Ensenyament de Barcelona; perquè aquesta informació, que demanaven des de fa mesos per tal d’organitzar-se i per a poder orientar els alumnes de quart d’ESO, encara no els havia arribat.

Resumint, que si per ser conseller d’Ensenyament calen unes competències elementals, com ara la veracitat, el saber estar, la capacitat negociadora i d’arribar a acords, la capacitat comunicativa (en diuen competència comunicativa oral i escrita)… El nostre conseller no progressa adequadament en cap d’elles, això és, suspèn clarament en continguts, valors i normes. Si se’m permet canviar una nota, diré que l’aprovo en capacitat comunicativa, amb un cinc, això sí, perquè encara que sap parlar, només sap mentir.

Read Full Post »

Older Posts »