Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Educació’ Category

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: Era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. «Que no tenia paraules, direu?»,  «Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar?» «No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia «arbres» i a tot estirar «un bosc». Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, el només hi veia «bestioles». Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic «blanc» o «negre»… Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.»

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries; qui té més paraules percep més realitats i els dona nom, altrament li passen desapercebudes moltes coses, tant del món exterior com de l’interior. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.   

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia a la seva golfa de Sant Petersburg, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.

Read Full Post »

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

Cal haver estat remer abans de voler portar el timó, cal haver estat a proa per observar els vents abans de voler portar el vaixell. Estic segur que el Conseller d’Ensenyament  González Cambray no està al cas del que signifiquen aquestes paraules del vell Aristòfanes. Altrament no hauria acceptat l’enorme responsabilitat de dirigir el sistema educatiu de Catalunya. Que dic veritat ho sap tothom, al conseller se’l coneix per les seves obres. Que no sap on va resulta evident, en efecte, només encerta quan rectifica, només progressa quan retrocedeix.

Ahir, com qui cedeix a la pressió dels autèntics professionals de la docència, va fer-se enrere d’algunes de les seves atzagaiades. Va dir que anul·lava l’eufemisme avaluatiu «En procés d’assoliment» que havia de substituir el concepte, clar i sintètic: «No assolit» per indicar que l’estudiant no està progressant com cal, això és, que ha suspès. També va dir que retallarà les «hores de gestió autònoma del currículum», expressió que constituïa també un altre eufemisme maliciós, el qual ocultava el fet que unes assignatures desapareixien i alhora es donava màniga ampla als centres perquè fessin experiments amb els àmbits (ja saben, que les matemàtiques fossin impartides per biòlegs, posem per cas). I per acabar, va dir que l’aplicació del nou currículum no serà obligatòria el curs vinent. Val a dir, respecte d’aquest darrer punt, que els centres educatius no van conèixer-ne els detalls fins que van veure el díptic que repartia el mostrador del Departament a la Fira de l’Ensenyament de Barcelona; perquè aquesta informació, que demanaven des de fa mesos per tal d’organitzar-se i per a poder orientar els alumnes de quart d’ESO, encara no els havia arribat.

Resumint, que si per ser conseller d’Ensenyament calen unes competències elementals, com ara la veracitat, el saber estar, la capacitat negociadora i d’arribar a acords, la capacitat comunicativa (en diuen competència comunicativa oral i escrita)… El nostre conseller no progressa adequadament en cap d’elles, això és, suspèn clarament en continguts, valors i normes. Si se’m permet canviar una nota, diré que l’aprovo en capacitat comunicativa, amb un cinc, això sí, perquè encara que sap parlar, només sap mentir.

Read Full Post »

Manifesten els nens gaire interès per menjar verdura i peix? Normalment el que més els agrada són dolços i llaminadures. Hi ha pares irresponsables que, amb l’objectiu de satisfer els «interessos» dels seus fills i amb el lloable propòsit de fer-los feliços els donen a pleret allò que volen. Així, en pocs anys tenen tocinets humans sobrealimentats que supuren greix i colesterol per les orelles, candidats de llibre a diverses malalties coronàries i a acabar els seus dies amb un infart de miocardi. Sort que també hi ha pares responsables i assenyats que «obliguen» els seus fills a un menjar divers i equilibrat.

Valgui d’analogia el que he escrit al paràgraf precedent per despullar les bajanades del subdirector general d’Ordenació Curricular del Departament d’Educació. Aquest ex-professor, que acaba de publicar el llibre Educar per a la vida, ha perpetrat els infumables decrets de currículums que es desplegaran el curs vinent a Catalunya. En una entrevista que li han fet al diari Ara, va dir que «El mal que té l’ESO, i que no és específic de Catalunya, és que el que ensenyem no interessa als joves». Fa molta pena que un responsable educatiu faci una diagnosi tan simplista. El problema és que aquesta patologia pedagògica ha fet metàstasi al Departament i també al Ministerio del ram.

Ineptes i alhora irresponsables són aquells que creuen que cal donar als infants allò que els «interessa». Des de quan als nens i als adolescents els ha interessat espontàniament aprendre història, geografia, matemàtiques, filosofia…? Quan heu vist que els joves estudiants abandonin els patis escolars i els seus mòbils per escoltar atentament els seus mestres i professors, fer els exercicis que aquests els proposen i estudiar les matèries que els diuen?

Educar té sempre un component de coerció, la que es fa per treure el nen dels seus jocs per acostumar-lo a l’òrbita de l’aprenentatge. No, la lletra no entra amb sang, com deien abans, però sí amb fermesa i constància. Cedir al «bonisme» de fer contents els estudiants administrant-los mel en lloc de feina és la millor recepta per fer d’ells uns perfectes ignorants i alhora uns inútils. Ja n’hi ha prou de convertir el sistema educatiu en un passatemps, camí de la desocupació i el fracàs.

Read Full Post »

Volgut lector, permetria vostè que l’hospital li assignés un pediatre ‒perfectament competent en la seva especialitat‒ per tal que aquest li fes una operació a les vàlvules del cor per curar-li l’arítmia? I què li semblaria que l’implant dental que necessita li posés un podòleg expert?

Sàpiga, doncs, que el nostre Departament d’Educació es disposa a fer una cosa semblant amb el sistema educatiu a l’Educació Secundària Obligatòria. El nom que li posen a l’invent no és «sapastrada» com vostè intueix, sinó «àmbits» i «treball per competències». El propòsit oficial és que els alumnes tinguin menys assignatures durant els dos primers cursos de l’ESO i que facin un aprenentatge més competencial, significatiu i integrador. Oi que queda bonic, el redactat? A la pràctica, que ja s’està duent a terme en altres llocs, com al País Valencià, passa que les classes de matemàtiques són impartides, posem per cas, pel professorat de biologia. És clar, tot explicant biologia, i amb l’afany integrador que es promou, el professorat pot fer sumar, restar o multiplicar des de conills a cèl·lules, passant per protozous, algues i fongs. Però tothom s’adona que les matemàtiques que es poden ensenyar i aplicar des d’especialitats acadèmiques alienes són purament instrumentals, per bé que contextualitzades. És evident, per tant, que els continguts matemàtics se’n ressentiran, en quantitat i en qualitat, atès que qui els haurà d’impartir no en serà especialista. Val a dir que les matemàtiques són un llenguatge que requereix un espai propi on estudiar els conceptes, procediments i estructures que els són característics, i que només poden ser impartides amb dignitat i solvència pels que s’han preparat específicament.

El mateix, és clar, val a dir de qualsevol altra especialitat. En canvi, el decret que ens cau al damunt menysprea les consideracions precedents com irrellevants alhora que proclama, tàcitament i irresponsable, que no cal saber d’una matèria per ensenyar-la. Afirmació que només se sosté des de la més profunda ignorància del que significa el coneixement i la docència. S’entén tot quan hom s’assabenta que el nou model de qualificació acadèmica substituirà el tradicional «suspens» per un nou concepte: «En procés d’assoliment». Apa, rigui si pot.

Read Full Post »

És el mateix dir que tots els imbècils són homes que dir que tots els homes són imbècils? Evidentment, no és el mateix. Posem per cas que la primera frase és certa, que tots els imbècils que hem descobert fins ara són del gènere masculí. Fins i tot en aquest cas, això no autoritza pas la generalització d’aquesta particular qualitat a tots els homes possibles. I tanmateix, aquest salt el fa molta gent ignorant o que sap poc de lògica, i és l’origen de no pocs errors i prejudicis.

Agafem un altre exemple senzill: donem per fet que tots els borratxos compren vi a la bodega. A més, sabem que Joan va a comprar vi a la bodega cada dia. Apa, volgut lector, tregui una conclusió d’aquestes premisses. Podem inferir d’aquest fet que en Joan és un borratxo? O potser no podem arribar a aquesta conclusió amb les dades disponibles? En efecte, no podem. I no podem per la mateixa raó que, encara que sempre que plou es mullen els carrers, del fet que estiguin molls no podem concloure que ha plogut. En realitat pot haver passat, per exemple, que algú els hagi regat, que hagi passat el camió de neteja o que hi hagi hagut una fuita de les canonades d’aigua de la ciutat. En qualsevol cas, els errors lògics proposats amb els exemples ens adverteixen de la precipitació de moltes de les nostres conclusions.

Em dirà vostè que en el cas dels borratxos no es pot establir definitivament que Joan sigui un borratxo, però sí amb una gran probabilitat. Li respondré que no, que pot ser que Joan compri vi a la bodega cada dia perquè ha de reposar el que es beuen els clients del seu bar. I també que del fet que tinguem feta l’experiència que molts borratxos compren vi, això no permet invertir la frase i afirmar que els que compren vi són borratxos. En realitat, l’exemple il·lustra el nostre afany de generalitzar i de trobar només confirmacions del que creiem, en lloc de casos contraris. Això ens du necessàriament a la formació de judicis erronis i, sovint, a engreixar prejudicis. Quan hem vist tres musulmans manifestar una determinada opinió o conducta que ens desagrada ja elaborem un judici ben negatiu sobre tots ells. Tinc dubtes, però, algunes vegades. Si tots els imbècils que conec són conservadors, deu ser que tots els conservadors són imbècils?

Read Full Post »

Quan des del poder polític s’imposa una cosa injusta, un nyap, una atzagaiada, una estupidesa o una maldat, les vertaderes raons per les quals es fa no es poden dir públicament. Això mateix passa ara amb la «darrera» modificació dels criteris d’avaluació per a l’ESO i el Batxillerat que té l’objectiu de concedir els títols corresponents a tothom, fins i tot a aquells que s’hi resisteixen vigorosament. La venen com una mesura «democràtica» perquè promourà l’aprovat universal i no pas en funció del mèrit o la capacitat, ai, tan elitistes.

Aprovar suspenent no millora el nivell acadèmic, no democratitza l’ensenyament ni fa progressar socialment, no augmenta el capital humà del país i no serveix per estimular els professionals de l’educació a perseverar en la seva impagable tasca ni a fer-la millor cada dia. Només serveix per «millorar» les estadístiques i estalviar als adolescents el «tràngol» de la repetició, a costa d’abocar-los al fracàs absolut a la vida real. Aprovar els que suspenen és desvirtuar l’objectiu de l’educació, que és ensenyar i aprendre, i avaluar l’après. És la mesura més antidemocràtica que hi ha car, sota el principi d’igualtat, és valora com a igual el que no ho és (l’esforç i el saber) i alhora es fa perdre tot valor als títols que es concedeixen. És una estafa als nostres millors estudiants, que rebran títols de paper mullat i hauran de marxar a l’estranger per tenir-ne altres que no facin vergonya i tinguin garantia de veracitat.

Durant els més de trenta-cinc anys que fa que ensenyo he après a tremolar amb cada intervenció potinera de la classe política en l’àmbit educatiu; sempre obeeix a qüestions d’oportunitat electoral, d’ideologia o de necessitat circumstancial. Als polítics no sembla importar-los gens el nivell cultural i la capacitat crítica dels ciutadans, tot indica que tracten d’anorrear-los. Potser temen que el futur immediat no permetrà donar oportunitats laborals als joves formats, així que és millor que no ho estiguin.

I acabo, la moda de menysprear l’educació «tradicional», que no plany a ningú perquè es basa en la cultura de l’esforç i està centrada en els continguts, a banda de ser una expressió d’ignorància institucionalitzada, és una forma autòctona d’harakiri pedagògic.

Read Full Post »

Hi ha qui creu que el «bonisme» és simplement la creença que tots els problemes es poden resoldre mitjançant el diàleg i la tolerància. Vist així, no és més que una manera de pensar ingènua i una forma d’actuar poc eficaç, i pel cap baix, poc eficient, per lenta i insegura. Ara bé, aquesta definició de bonisme, al meu entendre, és parcial o incompleta. Deixi’m que m’expliqui. Una segona aproximació al tema defineix el «bonista», que no és pas el mateix que el «bo» en sentit moral, com l’individu poc realista a causa del seu optimisme antropològic no veu la desagradable realitat fins que hi ensopega, i que a causa d’això mateix, no fa el que cal per prevenir els problemes ni el necessari per sortir-ne. «Bonisme» és també l’adjectiu ‒potser millor dit, la invectiva‒ que reben certes accions altruistes de les ONG, que intervenen caritativament a països subdesenvolupats, els quals prèviament han estat espoliats pels països on, justament, les ONG tenen la seu. En els tres casos els bonisme no és altra cosa que una mena de pseudoprogressisme d’esquerres, entenent per tal una forma d’hipocresia bonhomiosa amb no poca dosi d’autocomplaença, de vegades ignorant de si mateixa i del mal que provoca en els seus suposats beneficiaris, però en realitat víctimes.

Una altra forma de bonisme, molt estesa arreu, especialment en política, és el paternalisme. Ja sap, allò que els pares diuen per justificar qualsevol mesura per escapsar la llibertat, la creativitat, la intel·ligència o la iniciativa dels seus fills: «És pel teu bé» diuen.  Dit sigui de pas, la mateixa frase la fan servir ‒ara sí, sovint amb encert‒ després de clavar-los un ventallot a fi d’adreçar-los una mica. El paternalisme, però, és molt més que aquesta caricatura que n’he fet. És un parlar i un actuar en nom d’una autoritat «superior», de vegades religiosa, ètica o social, per tal de decidir sobre la vida dels individus concrets, tractant els adults com si fossin nens, limitant la seva autonomia i llibertat. L’exemple clàssic de paternalisme el dona la «Llei seca» (1920-1933), també anomenada «Prohibition» que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques als EUA. Era una llei feta «per al bé» dels americans. Com que l’alcohol és evidentment un tòxic perjudicial, calia prohibir a individus adults, majors d’edat, que es perjudiquessin a si mateixos. Com sap tothom, la llei no solament no va evitar que els americans prenguessin alcohol, sinó que va propiciar el poder de la màfia. En va resultar un «backfire»; com diuen ells, els va sortir el tret per la culata. No basta tenir la intenció de fer el bé per fer-lo.

Read Full Post »

«Només aprovem per tenir un títol» va dir Marc Juárez al darrer acte de graduació de la Universitat de Lleida. Aquest graduat en enginyeria mecànica va sostenir que els estudiants només van aprovant per a tenir un títol i passar un filtre que els permeti accedir al món laboral. La finalitat no és altra que tenir un sou fix i vacances. Quant als màsters que tothom fa en acabar el grau, no es fan amb el propòsit d’aprendre més, car ja  han perdut la motivació per estudiar, sinó de tenir una millor posició laboral, això és, millor sou. Aquest resum del seu discurs d’aleshores sembla un conjunt de llocs comuns, amb un pessic d’amargor i una cullerada de realisme. El fibló més agut del discurs, però, fou una afirmació que mereix ser citada literalment: «El sistema no t’ensenya a relacionar conceptes ni a entendre el lligam entre les assignatures. Al final, aprens a ser espavilat per aprovar exàmens i tots sabem com». Se’n desprèn, és clar, una crítica al sistema educatiu universitari i alhora una crítica als mateixos estudiants. S’ensuma la incapacitat del sistema per fer veure la relació entre els continguts que es transmeten i la seva eventual aplicació i utilitat, i alhora es delata la manca d’esforç o interès dels estudiants per aprendre, de manera que només resta el seu interès per aprovar.

En el món «titolític» on vivim, tot plegat és gairebé inevitable. Només compten els títols, que són demanats com el tiquet d’entrada a la festa del treball, i si encara fos una festa, i no un funeral de feines malpagades! Com que España és el país amb més alumnes repetidors de l’OCDE (nou de cada 100 alumnes de l’ESO repeteixen curs a Espanya (8,7%), contra la mitjana dels països de l’Organització de Cooperació i de Desenvolupament Econòmics, que és del 1,9 %.), hem trobat la manera que no repeteixin tant i tinguem més titulats, a l’ESO, al BTX i a la Universitat. El sistema és regalar els títols o rebaixar el nivell d’exigència per obtenir-los.

La darrera atzagaiada en el món educatiu és la retirada definitiva de l’exigència del títol de B2 d’anglès per als graduats universitaris. La mesura fou aprovada el 2014, després ajornada i ara eliminada. Potser que ens ho fem mirar. En això com en moltes altres coses som la riota d’Europa.  

Read Full Post »

Older Posts »