REVISIONISME DE FIRETA

El conte de La Caputxeta vermella ha estat censurat per violent (assassinat i ingesta de la padrina), per sexista (la nena és enganyada per un llop que la convida a despullar-se i posar-se al llit, primera versió de Perrault), per convidar indirectament a l’alcoholisme (la nena du vi al cistell), això als EUA. El vestit de la protagonista va canviar de color durant la guerra que seguí al cop d’estat de Franco: al bàndol republicà la Caputxeta anava del vermell de sempre, al bàndol feixista anava de blau, of course: «Te llamarás Caperucita Azul -el color de la falange…». El conte de La Ventafocs també va rebre de valent perquè va ser qualificat de sexista  (pobra noia que troba la salvació gràcies al fet de ser escollida pel príncep).

Ara sembla que li toca, però en un altre sentit, a Roald Dalh. Els censors són els editors de les seves obres i, d’acord amb la família, que cobra els dret d’autor, han decidit fer més «digeribles» els textos a paladars (o ulls, o consciències, tant se val) sensibles a base d’eliminar paraules que podrien ferir-los. Així «Fat» que vol dir gras passarà a ser «enormous» i «horsefaced», és adir, cara de cavall, desapareixerà de la llista d’adjectius. La magnitud del disbarat no mereix comentari.

Els contes no perverteixen ni fereixen la sensibilitat de la canalla, prou de sobreprotecció innecessària i contraproduent. Tant de bo els nens llegissin (o els llegissin) més contes, perquè aprendrien a estimar la literatura, augmentarien la seva comprensió lectora i escriurien també millor. No, els contes són mentides, i els nens no són rucs i saben distingir la ficció de la realitat, amb les ficcions aprenen les inquietuds i els afanys de la humanitat: la por, l’ànsia de ser feliç, l’engany, l’amor, la gelosia, la maldat i necessiten d’un vocabulari franc i directe. Els temes dels contes són universals i fan pensar a través de les emocions.

Tractar d’educar «millor» la canalla moralitzant (canviant el vocabulari o els continguts dels contes) és simple censura. Si hi ha alguna cosa que pot influir negativament les ments dels nens són les notícies sobre el que passa realment al món, i això no és literatura, sinó la veritat sobre la nostra realitat social, que només parla del nostre egoisme, de la nostra violència i de la nostra indiferència.

Read Full Post »

ESPÈCIE EN PERILL

Als països anglosaxons, també a França i Alemanya, cada curs costa més trobar professors per cobrir les vacants. A Catalunya això passa especialment amb el professorat de matemàtiques; la docència d’aquesta ciència exacta ha de ser coberta amb graduats d’altres especialitats com Enginyeria, Física o Economia. Ara que, amb la darrera atzagaiada del Departament d’Educació, ja saben, allò que han anomenat «àmbits docents», aviat passarem de tenir biòlegs fent matemàtiques a tenir filòsofs o historiadors ensenyant ‒és un dir‒ a fer derivades i integrals.  Quant a això darrer, a ningú no se li escapa que amb el concepte d’«àmbit», de vagues ressonàncies pedagògiques, s’oculta el que és una solució d’urgència a la manca de professorat especialista, es dissimula el menyspreu per les especialitats didàctiques i es disfressa la rebaixa dels continguts docents, tot plegat amb el propòsit de perpetrar millor una gran estafa: donar títols que no corresponen als continguts impartits i molt menys als coneixements adquirits.

Això sol explicaria la disminució d’individus amb  «vocació docent». En efecte,  un professional de l’educació, una persona que pensi que «mestre» és el títol millor que hom pot tenir, que estigui convençut que no hi ha tasca més noble i més útil que ensenyar, no pot restar indiferent a una política educativa que enganya els estudiants i les famílies i que per garreperia, desídia o per ignorància, no garanteix sempre els millors professionals i condicions docents. No pot ignorar tampoc que a l’Educació Secundària Obligatòria els diners només s’inverteixen en pantalletes a les classes i no en professorat i disminució de ràtios a les classes.

Hi ha encara un altre factor que dona compte de la indignació i cansament de mestres i professors. És el fet que estan tips de sentir-se dir, per part de la societat i també per part dels seus alumnes més recalcitrants: «A tu et paguem perquè ens aguantis». Aquests no volen estudiar i els seus pares no els volen a casa. La suma és explosiva. Els pares no fan la part de coeducació que els toca i el Departament d’Educació no fa la seva. Uns i altres han decidit no invertir en educació. Quan ja no tinguem professors coneixerem el preu d’invertir només en incivisme i ignorància.

Read Full Post »

EL CREPUSCLE EDUCATIU

Si els alumnes suspenen, és culpa del professor. Aquesta és la diagnosi que fa el Departament d’Educació dels darrers resultats educatius a Catalunya. També menciona la pèrdua de classes per la pandèmia i les dificultats organitzatives del posterior retorn a les classes, però, com sempre, i en un clar intent d’espolsar-se la responsabilitat, la transfereix als obrers del sistema. Anàlogament, si el pont s’enfonsa sempre és culpa dels paletes que treballaven a l’obra; si el pacient mor, és culpa dels metges i no pas del fet que a urgències, mancats de personal i mitjans, se l’hagi fet esperar hores a un passadís.

El món educatiu s’ensorra, el sistema és governat per incompetents presumptuosos que a una fe pedagogista òrfena d’experiència hi sumen l’arrogància d’imposar als professionals uns currículums, metodologies i sistemes avaluatius tan vistosos com ineficaços, com demostren les darreres proves de rendiment a sisè de primària i a quart d’ESO. Aquestes proves externes despullen les polítiques que obliguen a aprovar els alumnes amb diverses matèries suspeses (a primària promoció automàtica, a ESO i BTX amb acord de junta presidida per director/a preocupat pel ranking del centre).

Des d’una altra perspectiva de la mateixa política podem dir que des que els aprovats i els títols s’han convertit en «béns de consum», els alumnes i les famílies en «clients», i els altres centres en «la competència», ha calgut «abaratir-los» i en molts casos «fer promocions a preus regalats». Per això és sospitós que vulguin ara fer una nova Selectivitat, diuen, amb criteris més competencials, adaptats als nous models d’aprendre i ensenyar. En realitat volen dir que cal facilitar encara més els aprovats perquè els estudiants del futur immediat ja no estaran en condicions de superar les proves actuals, perquè, a banda de competències, encara exigeixen coneixements. Així, per acabar, podrem dir ben aviat que els estudiants d’avui dia potser treballaran en professions que encara no existeixen (en parla el document que inaugura el desgavell de les competències: Els quatre pilars de l’educació), però el que és gairebé segur és que no seran metges, ni matemàtics, ni físics, ni cap disciplina «cervelluda» perquè els anirà molt gran.

Read Full Post »

ESTUDIANTS DE VIDRE

El Licenciado Vidriera és una de les novel·les breus de Cervantes. S’hi explica la tragicòmica història de l’estudiant Tomás Rodaja a qui una senyora, per tal d’enamorar-lo, enverina, provocant-li una estranya malaltia. Recuperat d’aquesta i curat el cos però no l’esperit, Tomás és boig. S’imagina estar fet de vidre, quan algú se li atansa el fa recular a crits, de por que no el trenquin. Demana una funda per protegir el vas fràgil  del seu cos, i li donen una roba ampla que ell es posa amb molta cura i cenyeix amb cordill de cotó. Ni carn ni peix menja, només fruita, per tova, i sols beu aigua, i això amb les mans. Va sempre pel mig del carrer, mirant les teulades, no fos cas que li caigués una teula i el fracturés. Als estius dorm al ras, damunt de l’herba i a l’hivern en un paller, on s’enterra fins la barbeta tot dient que aquell és el llit més segur que un home de vidre pot tenir.

Els nostres estudiants, que acaben de començar el curs, no seran Licenciados, com Tomás Rodaja, seran graduats en ESO, en Batxillerat, en algun Mòdul Formatiu, o es graduaran a la Universitat, però en una cosa s’assemblaran molt al nostre protagonista d’avui: seran de vidre. El curs passat, ho recorden, vam tenir una polèmica perquè la nota «No assolit», equivalent al suspens, es volia substituir per un enganyós «En procés d’assoliment», que només volia caramel·litzar un fracàs inapel·lable. Alhora les autoritats educatives van aprovar (fa riure, oi, el verb) que els estudiants obtinguessin l’ESO sense límit de suspensos, i el títol de Batxillerat amb dos. Tot plegat amb la intenció d’emmascarar la catàstrofe educativa del país, evidenciada per les proves comparatives internacionals. «Com que no volem invertir en educació però sí volem millorar resultats, regalem notes i títols» es van dir. Tractant els estudiants amb cotonets i volent fer-los feliços a qualsevol preu, evitant-los tot esforç i frustració, no resulta estrany que la sobreprotecció els converteixi en éssers vulnerables.

Si assisteixen a qualsevol avaluació d’ESO o BTX sentiran, per boca de tutors i psicopedagogs, un recital de malures que pateixen els estudiants ‒sempre com a explicació dels seus problemes acadèmics i també personals‒. L’ansietat s’endú el premi, però també hi ha  estrès, depressió, paranoia… Ara bé, ja no sé segur si va de veres i cal preocupar-se seriosament o si la sobrediagnosi és un símptoma més de la gàbia d’or on tanquem la misèria educativa que estem nodrint.

Read Full Post »

ADÉU SENSE COMIAT, A LA FRANCESA

Una de les coses que primer em van ensenyar és a dir «Hola» i «Adéu». És de bona educació, em deien, saludar quan arribes i acomiadar-te quan te’n vas. Això val tant per als contextos públics com per a la vida privada i és aplicable tant per a les reunions socials o de veïns de l’escala, companys de feina, sopars d’amics o dinars familiars.  Sempre he pensat que la cortesia és el lubricant social per excel·lència, i s’ha de practicar fins i tot amb els adversaris i enemics. Que se m’entengui: no és que em perdin les formes, és que penso que aquestes són independents del contingut, són un signe de civilització. Qui diu saludar, és clar, també diu mantenir el componiment o serenor, saber estar, dir bon profit, cedir el pas, discrepar amb fermesa i amb assertivitat sense malparlar ni ultratjar. 

És fàcil de constatar que, com més va més, es troben a faltar arreu molts d’aquests elements que faciliten la vida social, ja per si mateixa prou complexa i difícil. Per exemple, les salutacions cada cop són més rares mentre els acomiadaments a la francesa sovintegen. L’expressió «acomiadar-se a la francesa» sempre m’ha fet molta gràcia. Em preguntava si no era un d’aquells estereotips que uns grups socials tenen sobre altres, allò de «els catalans són garrepes, els andalusos dropos, els anglesos flegmàtics i els francesos xovinistes». Començant per l’expressió, he trobat diverses explicacions. Segons una d’elles vindria del fet que al segle XVIII, entre l’alta societat i burgesia francesa, es va popularitzar el costum de marxar discretament sense acomiadar-se de les festes o actes socials, amb un «sans adieu» que incloïa els amfitrions. Amb el retorn del seny s’hauria perdut el costum, però hauria restat l’expressió. No sembla una mala explicació i, tanmateix, em fa dubtar el fet que els mateixos francesos usin la frase «Filer à l’anglaise», és a dir, marxar a l’anglesa, per dir el mateix. I els francesos encara en tenen una altra, semblant, referida als espanyols: «Anar-se’n a l’espanyola», que significa marxar sense pagar d’un lloc. Ep, els espanyols en diuen: “hacer un SinPa”…

Tot plegat és xenofòbia, amanida d’estereotips i prejudicis, menyspreu ple d’altivesa, mania a l’estranger, rivalitat històrica de veïns i sovint enemics? O potser és que els coneixen prou bé.

Read Full Post »

MASSA INTEL·LIGENTS

Un cop vaig llegir que “No hi ha càrrega més pesada que tenir un gran potencial” Andrew Brown. Em va semblar una gran paradoxa. Com pot ser que tenir un gran potencial sigui una càrrega, quan és justament allò que tots voldríem? Tenir potencialitats vol dir tenir capacitats, tenir la possibilitat de ser competent en moltes coses, de reeixir… Com pot ser una maledicció poder convertir en actes i resultats allò que tenim dins en forma de disponibilitat i aptitud? Un canvi de perspectiva em va ajudar a entendre. No és el fet de tenir potencial el que és potencialment dolent sinó el fet que els altres creguin que el tenim i, pitjor encara, que ho creguem nosaltres mateixos. I pitjor de tot plegat és que la dita potencialitat sigui més una aparença que no pas una realitat efectiva.

Mala cosa és quan els altres “saben” que som llestos perquè si són els pares esperaran que siguem els primers de la classe; si són els amics, voldran que en tots els projectes passem al davant i siguem la clau de l’èxit col·lectiu; si són els nostres caps, confiaran cegament que per complexa que sigui la tasca que ens encomanin ens en sortirem satisfactòriament. Ara tant se val si compartim o no la imatge que els altres tenen de nosaltres, el cas és que les expectatives que generen les nostres potencialitats poden arribar a ser una pesada càrrega. No pots fallar als teus pares, no pots decebre els teus amics, no pots demostrar incompetència als teus caps. I si, a més a més, realment creus ­–sense tenir-les– que posseeixes aquestes capacitats que els altres et suposen, la possibilitat que cometis errors no forçats d’apreciació, planificació i execució és enorme. És la síndrome del nan que es creu gegant, del cigronet que es creu síndria i acaba esclafat perquè la tasca li ve gran.

Per tot plegat és millor no ser massa intel·ligent, ni llest, ni capacitat, i sobretot és millor no semblar-ho massa. No és bo que els altres esperin molt de nosaltres ni tampoc que ens envegin. Això ens farà “normals” com tothom, ningú no ens vindrà a demanar res especial i si ho fa no ens exigirà resultats espectaculars. És una gran cosa viure tranquil i sense estrés. Ja ho veuen, ser molt intel·ligent és una pesada càrrega, i no ser-ho i semblar-ho, també ho és, i encara té més risc. Ja fa temps que els més intel·ligents ho diuen: no hi ha res més intel·ligent que ser mediocre.

Read Full Post »

LECTORS PURS I IMPURS

Les novel·les d’abans eren millors que les actuals? Hi ha qui diu que sí: Ho tenien tot, la intriga que atrapava i l’interès i la profunditat que havien de permetre’ls superar l’examen del temps. Per això d’aquestes novel·les –que anomenem, amb justícia, clàssics– no es pot dir que eren els patufets del seu temps, com ara en tenim altres. En canvi, ara sembla que, a causa de la influència d’altres mitjans de comunicació, s’hagi produït una separació o fissura en el gènere novel·lístic. D’una banda tenim els llibres de pur entreteniment, aquells que apunten només a satisfer el lector pur, a aquell que llegeix només per a passar l’estona, i de l’altra tenim els llibres que satisfan el lector impur, aquell que llegeix per altres raons –no necessàriament incompatibles amb l’entreteniment–, raons com ara aprendre, vanar-se de tenir una àmplia cultura o fer diners.

Aquesta fissura és molt dolorosa i ha fet néixer ja tota una assagística per a comentar-la. En efecte, són molts els escriptors que, parapetats darrera del mot «cultura» sostenen que els «èxits de vendes» actuals no són més que tombes daurades per a talents mediocres, tant com les obres que perpetren. Altres, en canvi, afirmen que les novel·les que tenen èxit actualment són tan bones com les que, reverencialment, lloem com a clàssiques. Sembla que no sortim del tòpic «temps passat, sempre envejat», com si només els antics fossin grans i nosaltres estiguéssim asseguts a les espatlles dels gegants (literaris, morals) que ens han precedit.

La meva opinió, que no val pas més que la de qualsevol altre lector empedreït, és que sempre hi ha hagut de tot, amb la diferència que el menor nombre de veus que provenen del passat ‒hi havia molts més analfabets i escriure no era a l’abast de tothom‒ i al fet que el que s’escriví ha estat filtrat pel temps, ens fa creure que els antics són tots bons. Ara, en canvi, sense ajuda costa trobar genis entre la infinita pluralitat de veus. A mi, particularment, em costa posar-me amb autors desconeguts, temo perdre el temps. I tanmateix, és el preu a pagar per trobar, a voltes joies amagades.

Jo sóc clarament un lector impur, si més no la major part del temps. Sóc dels que llegeixen amb l’esperança de trobar temes de reflexió, per aprendre o per treure’n profit, i m’encanta trobar referències filosòfiques, literàries, científiques, com més subtils millor. Tothom a qui li agrada llegir és per una o altra raó, no crec que això estableixi diferències qualitatives entre lectors. En qualsevol cas, aprofitin les vacances, si en tenen, per assajar lectures, val la pena en qualsevol cas.

Read Full Post »

FANTASMES

Existeix una forma d’acomiadar-se de la parella, (també de l’amic o el familiar) pel simple procediment de no respondre les seves trucades, els seus missatges de text (també les seves cartes, per bé que ara ja no se n’envia) sense cap advertiment previ i sense cap justificació aparent. Inclou també, necessàriament, el fet d’ignorar qualsevol intent d’aproximació o de contacte de la persona expressament bandejada. No cal dir-ho, les noves formes de relació, que sovint s’inicien a través de les xarxes socials o aplicacions de cites i el fet que cada cop més vivim en aglomeracions on és fàcil no veure més la persona a qui no vols veure, faciliten enormement l’anonimat i l’ocultació, és tan fàcil com prémer la tecla «suprimir». El procés no té res a veure amb la coneguda expressió «acomiadar-se a la francesa», que al·ludeix més aviat a la descortesia de no prendre comiat quan hom se’n va d’un lloc. De fet, els anglesos li van posar nom tot seguit. «Ghosting», gerundi que deriva del mot «ghost» o fantasma. Així, l’acomiadament agreujat (acomiadament amb greuge: acció o omissió, física o virtual, que perjudica injustament a una persona o a una institució) troba en el terme «ghosting» un bon concepte-metàfora.

«Fer un fantasma» seria una forma d’escapolir-se o fer-se el mort però només per a determinades persones, justament aquelles a les quals no volem donar cap explicació, amb les quals volem trencar la nostra relació o compromís o que han deixat d’interessar-nos. Des del punt de vista de la «víctima», que li facin un fantasma és lleig, al principi hom no sap si és que no han vist el missatge o se n’han oblidat. I encara després, quan és evident que l’ignoren, hom no sap si hi ha un malentès, si ha fet alguna cosa o si l’aparten sense explicació amb afany d’ofendre i menysprear, per simple covardia o per pura descortesia i mala educació.

Jo sempre he cregut en allò de «dir les coses a la cara». La paraula més gruixuda, el missatge més dur, són més educats que el silenci. Als que callen els manca gairebé sempre gentilesa i finor de cor. Callar és una objecció, empassar-se les coses produeix necessàriament un mal caràcter, fa malbé l’estómac, produeix o és el resultat d’una dispèpsia (mala digestió) de l’esperit.

Read Full Post »

EL DIA DE LA IRA

«Un dia d’ira serà el dia que el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la…» Aquesta és la lletra de la missa de difunts en cant gregorià, el Dies Irae, que és també cantada al Rèquiem de Mozart, per bé que amb una altra música i amb acompanyament instrumental. Algun il·luminat, o algun foteta, i en qualsevol cas un ignorant del Departament d’Educació ha escollit aquesta música i lletra com a fons musical de l’anunci amb el qual el conseller Josep González Cambray presumeix d’haver imposat l’avançament del curs.

Els anuncis, que es troben encara al web del Departament, banalitzen la tornada a l’escola. En el cas de Secundària, per exemple, es veu un parell d’adolescents mirant-se tendrament mentre se sent una veu en of que diu: «Quina emoció quan tornes a veure la persona que t’agrada després de tot l’estiu, i què bé poder-ho fer abans. Avançar el primer dia de classe és molt bo per molts motius: millora de l’aprenentatge, equitat social, conciliació familiar i transformació feminista. Però només per aquest (es refereix a veure aquell/a que t’agrada), ja val la pena. Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya» L’anunci és patètic, presenta l’institut com una guarderia d’adolescents el principal objecte de la qual és la feliç trobada (felix coniunctio, hauríem de dir en llatí, per seguir amb la llengua del Dies Irae, encara que aleshores ens passaríem als Carmina Burana: Si puer cum puellula / moraretur in cellula / Felix coniunctio / amore succrescente, pari remedio / propulso procul tedio! – Si el nen, a l’habitació de la nena, amb ella s’uneix, l’amor s’inflama i el pudor s’esvaneix) entre dos joves estudiants. Els anuncis d’infantil i de primària són molt semblants i amb la mateixa música de fons, a càmera lenta uns nens surten al pati en el primer cas, i unes nenes s’abracen en el segon.

Queda clar, doncs, perquè val la pena anar a l’escola, segons el Departament. Ara, quant als altres motius, que l’anunci presenta com a secundaris al principal, només sembla clar el segon: la conciliació familiar. Segur que molts pares agraeixen que l’escola faci més dies de garatge de la canalla. Però l’aprenentatge no millora per comença tres o cinc dies abans al setembre, si més no, no pas tant com va empitjorar tenir canalla a classe a 34 graus durant el juny. El motiu més sorprenent és que l’avançament del calendari millora la «transformació feminista». Potser em caldrà tornar a l’escola per entendre-ho bé. Temo, però, que qui necessita més que jo saber llatí i també música, és el propi conseller i el seu equip. Això de «Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya», els va molt gran.

Read Full Post »

EN DEFENSA DE LA LECTURA

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: Era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. «Que no tenia paraules, direu?»,  «Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar?» «No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia «arbres» i a tot estirar «un bosc». Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, el només hi veia «bestioles». Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic «blanc» o «negre»… Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.»

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries; qui té més paraules percep més realitats i els dona nom, altrament li passen desapercebudes moltes coses, tant del món exterior com de l’interior. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.   

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia a la seva golfa de Sant Petersburg, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.

Read Full Post »