ALTO EL FOC

Recordo que fa anys, quan no estava prohibit encara, els pagesos cremaven els rostolls després de la collita. Tenia una doble utilitat: deixava el tros net de palla, cosa especialment necessària quan no s’havia pogut embalar (verb que es refereix a fer bales de palla amb una empacadora), i alhora la cendra servia d’adob. Per als nens era una experiència extraordinària participar en aquesta tasca d’adults, tenia aire d’aventura i alhora de responsabilitat. Per a l’operació s’esperava al tard, perquè la calor i el perill fossin menors: primer es voltaven tots els trossos amb un parell de passades de la reu, que deixava uns bons cavallons de terra per a fer de tallafoc. A continuació, totes les persones que participàvem en la crema ens proveíem de branques verdes, que havien d’apagar, a les beceroles, qualsevol sortida dels límits del tros que fes el foc. Sempre s’encenia contra el vent, de manera que el foc avançava molt poc a poc i alhora hom vetllava que cap ràfega no el fes saltar a la riba i s’hagués de córrer. Molt poques vegades s’escapava el foc, i llavors era apagat, just a l’inici, a cops de branca. Si la cosa era més greu, hi havia el tractor amb què fer nous tallafocs a la riba i, en el límit tots els pagesos del poble acudien a extingir.

Read Full Post »

OLORS QUE MOUEN

Diuen que si el sentit de l’olfacte no fos important, Déu no ens hagués posat el nas al mig de la cara. La frase, que no passa de ser una metàfora, conté una gran veritat. Som uns éssers que miren, i l’ull és la finestra principal per on entra el nostre coneixement del món, però podem tancar els ulls per tal de no veure-hi. No podem, en canvi, deixar de respirar sense deixar de viure alhora. Les olors, doncs, són inseparables del viure i acompanyen totes les nostres experiències.

Read Full Post »

FOSSA COMUNA

«En Pere va a veure el doctor Cendra per fer-se una revisió. Després d’un reconeixement exhaustiu, el metge li diu:
–Em sap greu, Pere, però li haig de donar una mala notícia. Només li queda mig any de vida.
En Pere queda atordit. Al cap d’una mica diu:
–Això és terrible, doctor. A més, ha de saber que en aquests moments no estic en condicions de pagar-li la factura.
–Sap que farem? –diu el doctor Cendra–. Li dono un any de vida.»

Read Full Post »

MARXA ENRERE

Read Full Post »

NO US FOTEU AL LLIT DE LA GENT

Camino, no el llibre homònim del fundador de l’Opus, sinó un dels seus lacais, també anomenat així, bisbe portantveu de la CEE, ha afirmat una cosa curiosa. Ha dit que la cultura homosexual és una cultura de la mort. Quina associació més sorprenent! Entenc que li desagradi que els homosexuals no ordenats es puguin casar –l’enveja sempre és mala consellera– perquè trenca la idea oficial que l’església té del matrimoni, nascuda del conte de fades aquell del Gènesi sobre el “creixeu i multipliqueu-vos”, tan invitador al fornici… Però no veig què té a veure allò que ells anomenen “ideologia de gènere” amb la mort.

Read Full Post »

ESCOLTAR AMB UNA ORELLA

Sovint se sent dir d’algú que «xerra massa», però és raríssim sentir el blasme contrari, això és, que «escolta massa» i encara, quan se sent és de forma impròpia, perquè hom es refereix al fet que algú guarda silenci quan hauria de parlar.

Read Full Post »

TREMPERA CREPUSCULAR

“Al món actual s’està invertint cinc cops més en medicaments per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la cura de l’Alzheimer. D’aquí alguns anys tindrem velles amb pits grossos i vells amb penis que trempen, però cap d’ells no sabrà per a que serveixen.” La frase és atribuïda comunament a Drauzio Varella, el qual és presentat com a Premi Nobel de Medicina de l’any 2010. El cert és que Varella no ha obtingut mai el premi Nobel –perquè ens refiem, després, de les informacions que corren per la xarxa!–, però la frase, antològica, casa bé amb el tarannà del personatge: gran investigador, educador i divulgador científic, capaç de fer entendre tot a tothom.

Read Full Post »