Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

equilibri 1La virtut s’oposa al vici, diuen. De virtut només n’hi ha una, i el vici és el seu contrari. Aquesta ha estat la doctrina tradicional que molts hem sentit a casa, a la rectoria i fins i tot a l’escola. Després, la vida ens ha ensenyat que aquesta moral era només una caricatura, una visió integrista, fins i tot absurda, sense connexió amb la realitat. Hem après, a còpia d’equivocar-nos, que sovint allò que abans anomenàvem virtut era només una de les dues cares del vici. I on para la virtut, si els extrems són vicis? Hom es pregunta. Doncs on sempre ha ragut: en el terme mig.

Entre el massa i el massa poc, sempre hi ha un prou. Fins i tot en el gastar diners hi ha in medio stat virtusun terme mig. Si hom gasta sense aturador, diem que té la mà foradada, que dilapida i que és un malbaratador. Si, al contrari, estalvia massa, diem, amb raó, que és un garrepa, un avar miserable, com un que bruteja per no comprar sabó. Ara, que «terme mig» tingui aquest nom, vol dir que és al mig? Uns cops la prudència aconsella despendre més i altres no tant, car l’oportunitat i la necessitat, a banda de la inclinació, determinen el que cal.

Descartes, a la seva moral provisional, deia que quan hom es troba incert sobre el camí a seguir i quina opinió creure, era millor triar l’opció més moderada entre dues d’extremes. Així, donada la possibilitat d’errar i de triar justament l’extrem equivocat, l’error és menor que si optes per un dels extrems que s’oposen.

mediacion-conflictos-diario-juridico-Hom diria que la política és l’art de la negociació entre prioritats i opinions distintes, fins i tot oposades. És, justament, l’art de la mediació, que només té lloc a través del diàleg. Per això sorprèn tant l’escàndol que s’ha muntat sobre la mediació que havia de fer possible encetar un diàleg, al marge dels tribunals, entre la majoria representada pel Govern de Catalunya i l’Estat espanyol. La mediació té per objecte evitar que hom s’aixequi de la taula abans d’acabar d’escoltar les raons de l’altra part. Alhora, l’existència d’un mediador, o relator, tant se val com li haguessin dit, havia de palesar la voluntat real d’arribar a una entesa i, també la consciència que més val un mal pacte que un bon judici. Renunciar al diàleg, per covardia, per temeritat, és la confessió d’un fracàs.

Anuncis

Read Full Post »

ESPAÑA REALSi jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang  (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era».

Si les juxtaposicions malintencionades suggereixen missatges molestos, els titulars de la POLI RECULL URNAcampanya «This is the real Spain», generen una incomoditat tant o més gran. És clar, em refereixo al primer vídeo amb el qual el Ministerio de Asuntos Exteriores vol contrarestar la imatge negativa d’España que projecta el moviment independentista. Al video, diversos personatges (Ana Botín, la del Santander, els 2000 milions a Suïssa) reciten frases com que España és inclusió, diversitat i progrés, o España és un dels països més oberts del món, o España és una democràcia real, i també «tenemos distintas lenguas, culturas», etc. (que no es respecten). El millor, per bé que inquietant i torbador, és la reiteració que «España aparece como un país libre». Per cloure, surt Isabel Coixet dient «No hay nada tan valioso como la verdad», se suposa que es refereix a les frases anteriors. Confesso que si em punxen, no presó rodantsagno. Després de veure el video, allò de «país libre» i de la «verdad», mentre tinc a la retina les imatges del trasllat dels presos polítics, no ho he paït bé. D’altra banda, gairebé m’ha fet pena, per l’intent patètic d’España esforçant-se per enganyar l’opinió pública mundial sobre «the real Spain». I alhora m’he alegrat: han d’estar molt desesperats per fer el ridícul d’aquesta manera.

Read Full Post »

humor rosaLa nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere». (més…)

Read Full Post »

PORCEls dropos anem al cel o ens venen a buscar? Així preguntava l’home mandrós (engossat, diuen al meu poble) i malfeiner al capellà de la parròquia. Segurament la qüestió no faria al cas de Juli II, papa entre els anys 1503 i 1513. Aquest fou un home enèrgic i laboriós: féu construir la basílica de Sant Pere a Roma a Bramante, féu pintar la Capella Sixtina a Miquel Àngel… I també encetà, dirigí i guanyà no poques guerres per tal d’augmentar el domini temporal, la riquesa de l’Església i el poder del Papat.  Deien les males llengües que vestí més temps l’armadura  i l’espasa del guerrer que la sotana blanca i l’anell del pescador.  I enmig de tanta activitat artística, militar i política, també tingué temps per als assumptes de família: nomenà cardenals tres «nebots» seus i casà la seva filla amb una de les millors famílies de la Ciutat Eterna. (més…)

Read Full Post »

ariadna biblioteca«La meva filla torna dilluns a casa.» Així vaig començar un article que es va publicar a SEGRE el 22 de desembre de 2018. Ara ma filla ja ha marxat, després de passar uns dies en família: torna a ser a Seattle, on viu i treballa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país ­–i els seus pares, en primer lloc‒ ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. A Catalunya, ara, i amb comptagotes, només accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa ‒no n’hi ha de més preuada que el capital humà‒ que se’n va per no tornar. (més…)

Read Full Post »

PETER PANHi ha persones que  pentinen cabells blancs i encara són menors d’edat. No hi fa res que la naturalesa els hagi declarat adults fa anys. Elles romanen subjectes a altres ben de gust tota la vida, a causa de la mandra i la covardia. És tan còmode, ser menor d’edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, si tinc un pastor que reemplaça la meva consciència moral, un metge que jutja la meva dieta…, no necessitaré el propi esforç. Aquestes paraules, que parafrasejo del filòsof Kant, il·lustren la facilitat amb què les persones resten sota conducció i dependència aliena, es mantenen menors d’edat ‒una minoria d’edat, doncs, de la qual elles mateixes són culpables‒  i permeten que altres els facin de tutors. (més…)

Read Full Post »

examen finalLa del títol és la màxima de capçalera de tots els mestres i professors que abdiquen d’una part essencial de la seva responsabilitat educativa: posar notes justes als seus alumnes. Pressionen les direccions dels centres, i a les juntes d’avaluació, sovint, els mateixos companys fan d’advocats del diable, demanant que s’aprovi aquest o aquell altre estudiant. «Només li queda la teva», diuen. Però de vegades són dues i fins i tot tres. Però tot val perquè tingui el graduat en ESO o fins i tot el Batxillerat. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »