Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

COR DESFET«Totes les famílies felices s’assemblen; pel que fa a les infelices, cadascuna és desgraciada a la seva manera*.» Amb aquesta magistral apertura comença Anna Karènina, la novel·la més coneguda de Lleó Tolstoi. No cal dir que el seu tema més visible és l’adulteri. Comença amb el d’Oblonsky, que ha fet el salt a la seva dona amb la institutriu francesa dels seus fills, i acaba amb el d’Anna, que abandona el seu marit Aleksei Karenin pel príncep Vronski. No vull avançar els respectius desenllaços. Només diré que es tracta d’una narració extraordinària d’emocions humanes. La passió amorosa, la gelosia, les relacions de domini i dependència, l’individualisme aferrissat, la submissió voluntària, les «apostes pel llarg termini», la fidelitat i la lleialtat ‒malgré tout‒, l’estatus social i econòmic, la moralitat, la hipocresia, la força del determini…

La novel·la es desenvolupa sobre el rerefons de la decadència de l’imperi rus, ANA KARENINAaleshores regit per Alexandre II, el qual, simptomàticament, va morir assassinat el 1881. Aquesta introducció, volgut lector, es deu al fet que acostumo a trobar més del que hi ha als llibres que llegeixo. Ves per on, l’argument de la novel·la i el seu rerefons històric em fan pensar en afers molt més propers i prosaics. Així, és fàcil trobar analogies, ni que siguin simbòliques, entre la infelicitat familiar dels personatges de Tolstoi i les relacions entre els ‒encara‒ membres del Reino d’España, alguns dels quals, forçats al martirimoni fa temps, senten que aquest és una condemna a treballs forçats, els beneficis dels quals són només per al marit-carceller. Una segona i encara més fàcil analogia consisteix a pensar Sánchez i Iglesias com una parella a qui el destí vol unir, per bé que cap dels dos no s’hi avé de ESTELADA I ESPANYOLAgrat. Tots dos preferirien restar solters i, en qualsevol cas, festejarien amb més gust altres pretendents. I tanmateix, estan condemnats a entendre’s, tot i saber que la seva serà una parella sense amor, de vida incerta, plena de gelosia i de lluita per la supremacia ‒això passa als millors matrimonis‒, sempre amb el temor que a la primera oportunitat l’altre fugirà, i amb la certesa que es tractarà d’una parella de tres, o millor de trenta-cinc, pel nom de l’Íbex.

Sense casar-se, encara, ja han viscut totes les maltempsades dels martirimonis: manca d’afecte, traïció, mentides interessades, falses excuses, recerca infructuosa d’altres parelles possibles, gelosia, i sobretot, una clamorosa manca de respecte mutu. I, hores SANCHEZ.IGLESIASd’ara, les típiques i vergonyants acusacions mútues de responsabilitat per la ruptura pública i ridícula del nuviatge. Coses semblants cal dir de Puigdemont i Junqueres. I, evidentment, dels respectius partits. Ningú no sap del tot què va causar la seva ruptura, que ja venia precedida de desconfiances, afanys de revenja i de control. Hores d’ara les seves desavinences són el senyal més evident de divorci a les males. I com en tot divorci, de vegades pateixen més els de la vora (diguem que aquí són els votants, en el JUNQUERES PUIGDEMONTprimer cas, i els esforçats independentistes, en el segon), sense que de tant dolor inútil se’n tregui res, ni tan sols l’esperança d’una imprescindible reconciliació en vistes als objectius comuns… Adverteixo que molts dels «patidors» comencem a tenir dubtes de la sinceritat amb qu van ser expressats aquests objectius.

Ambdós (parlo de les dues parelles, personals i polítiques) fingeixen oblidar que avinences i discòrdies, en les parelles, són cosa dels dos.

Anuncis

Read Full Post »

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari.

El mal ús, tant adés com ara, és clar, no acaba amb els mots castellans que usem en lloc BAR CATANYOLdels propis, hi ha també les importacions semàntiques, com provar un aliment en lloc de tastar-lo, donar voltes per fer voltes, donar classe per fer-ne. A la vora d’aquests, és clar, hi ha l’ús de les construccions castellanes: tinc que fer, res que dir, etc… construccions que ja tenen una llarga història (de fet, moltes ja eren presents en el català prenormatiu). La novetat, que ja no ho és tant, són les importacions no forçades del castellà, ara ja molt comunes a Barcelona, presents sovint als programes i tertúlies de TV3, que CATANYOL 8 AÑYSs’estenen arreu sense aparent aturador. Exemples dels mitjans, els que calgui: «ha de quedar en llibertat quan abans» , calc exacte del «cuanto antes»; «a Oliola tenen nou», entesos, tenen nou graus de temperatura, però la frase, que formava part d’una enumeració, exigia dir, «a Ponts tenen 10 graus, i a Oliola en tenen nou.»; «Al dia següent es constituirà la Diputació», quan volen dir l’endemà; «Marc Márquez s’ha caigut al revolt», per ha caigut.

El «cumpleanys» de Rosalia no és rellevant, com a barbarisme, en aquest mapa que dibuixo. Sí que ho és, en canvi, parlar de l’ús social de la llengua catalana i del context polític en què aquesta malviu. Així, el fet que Rosalia canti una cançó en català és inqüestionablement bo per a la llengua. Ser llepafils amb l’eventual incorrecció és sobrer. És necessari, tanmateix, tenir present que els catalans som forçats a un bilingüisme on només una llengua i una cultura reben protecció del Regne d’España, on CATANYOL FARRAGÓS FEIXUCel procés de substitució del català pel castellà passa, com s’esdevé en contextos colonials, per la subordinació d’una llengua a l’altra i per la dialectalització de la llengua minoritzada. El perill real, a banda de la residualització de la llengua catalana (es parla només a l’escola i no al carrer, no és la llengua real d’integració dels nouvinguts, no és la llengua neutra no marcada ‒aquesta funció la fa el castellà‒, i estem en una situació clara de diglòssia) és doble: primer, que el català esdevingui un dialecte del castellà. El segon que el català deixi de parlar-se o que només es parli en els cercles familiars resistencialistes.

Quant al primer, és fàcil d’explicar: la diglòssia afavoreix cada com més les importacions no forçades, lèxiques, semàntiques i gramaticals. Això converteix, de facto, el català en catanyol abstindreuna subordinada del castellà. Aquest fenomen ja ha passat a la península amb el Gallec, que hores d’ara ja no és gran cosa més que un dialecte, essent el portuguès ‒originalment idèntic‒ la vertadera llengua gallega.

Quant al segon, la pèrdua de parlants, hi ha molt a dir. Una llengua no és res si no es parla. ‒deixem a banda el llatí, per la seva excepcionalitat‒. Si no volem que la llengua de Frabra acabi en patuès del castellà ja cal que ens calcem. I la millor sabata és aquella que es pot dur cada dia, festiu i feiner, arreu.

Read Full Post »

CORDER DEVORAT PER UN LLOPQuè és pitjor, patir o cometre una injustícia? La resposta comuna és que el pitjor és patir-la. Les persones que tenen prou força per imposar arreu la seva voluntat no es preocupen dels resultats de les seves accions;  de fet, poc els importa que els que les pateixen se’n dolguin i els acusin d’injustos i mala gent. Aquest és el punt de vista de la naturalesa, on el llop sempre devora l’ovella, on el més robust o agressiu preval, i on la força, que aquest anomena “justícia” i fins i tot “llei”, acaba imposant-se sobre el més feble com un deure o com una fatalitat de la qual no pot escapar. Des d’aquesta mateixa perspectiva, patir una injustícia és el pitjor que et pot passar, i ho és encara més si ets incapaç de defensar-te dels que abusen de tu. Parafrasejant Plató ‒tota reflexió sobre la justícia ho és‒ anomenarem “el major bé” a poder fer tot el que vulguem sense ser castigats. I “el major mal” a patir injustícia i no poder defensar-nos ni escapar-ne. (més…)

Read Full Post »

PRESÓ CONGRÉS ERMENGOLDemà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino. (més…)

Read Full Post »

ICETA PER ERMENGOL SENAT 2 BOLESMiquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles ICETA PER ERMENGOL SENATintervencions als mítings (Pedro, Pedrooooooo! Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!). (més…)

Read Full Post »

montesquieu

La pitjor de les tiranies és la que s’amaga sota l’ombra de les lleis i al calor de la justícia

«Tous les vices politiques ne sont pas des vices moraux, et tous les vices moraux ne sont pas des vices politiques.» MONTESQUIEU : De l’esprit des lois

Montesquieu repeteix aquí la tesi de Maquiavel, per a qui la política no es regia pas per les mateixes regles de la moral cristiana sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Aquesta és la raó per la qual l’església, tant aleshores com ara, sempre ha condemnat el seu llibre: El príncep. Per aquesta i també perquè Maquiavel, que havia fet d’ambaixador de la república florentina davant de César Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, i també davant de Juli II, el seu successor, deixà escrit que el primer dels papes «no va fer mai cap altra cosa ni va pensar mai en cap altra cosa que en enganyar els homes i sempre va trobar a qui poder-ho fer» (De quomodo fides a principibus sit servanda: De com els prínceps han de fer honor a la seva paraula). (més…)

Read Full Post »

EXILIATS FREENo digueu: «Exiliats, presoners polítics, judici de la repressió». Les paraules poden fer mal. Alhora, les paraules poden acaronar, consolar, fer cessar el dolor o infondre esperança. Però sí, les paraules també poden incomodar, ofendre, irritar o ferir la sensibilitat de les persones. Als individus que manen España hi ha paraules que no els agraden. Són justament les «paraules mirall», que els retornen una imatge molt desagradable, tant, que no s’hi volen reconèixer. Atribueixen al mirall taques i deformitats que només són als seus rostres. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »