Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

Una jutgessa de Vitòria ha impedit que uns pares posessin el nom de «Hazia» a la seva filla. Ha invocat l’article 54 del Codi Civil espanyol ‒de 8 de juny de 1957, encara vigent malgrat algunes modificacions introduïdes‒ per imposar un nom llatí de fonètica similar i idèntic significat: «Zia». Hazia, en eusquera significa «llavor» però també «semen», mentre que l’equivalent llatí vol dir gra (i així també: llavor), llum i esplendor. Recordo, per dir-ho tot, que del terme llatí «semen» en surt també el nostre «semença» i el verb «sembrar».

La jutgessa, fent ús de les seves atribucions, ha fet inscriure Zia en lloc de Hazia perquè el significat d’ús comú del substantiu eusquera és semen, i li ha semblat que entrava en un dels supòsits de la llei: «Quedan prohibidos los nombres que objetivamente perjudiquen a la persona». Amb la mateixa justificació, registradors i jutges han impedit que hom posés noms com Hitler, Caïm, Stalin o Judes, però també s’han prohibit, a Catalunya, noms tan nostrats com Jordi, Joan o Pere; al meu, posem per cas, li afegien un accent, que en català no du.  Per cert, saben vostès que el primer «Jordi» inscrit com a tal fou Jordi Cruijff  (més conegut, el cognom, per l’anglicitzat Cruyff), fill del cèlebre i enyorat jugador del Barça? Saben que el futbolista va haver d’imposar-se al funcionari recalcitrant? Aquest li deia que «Jordi» no podia ser, que havia d’inscriure com a «Jorge» el nen. En Johan, amb el seu castellà de fort accent holandès, li va dir, mostrant els papers que duia: «Qué pone aquí? Jordi. Pues tu, copia». Així fou com un nen nascut a Holanda va ser inscrit al Registre Civil de Barcelona amb el nom de Jordi. Era l’any 1974 i Franco encara era viu.

Un codi civil de 1957, més que una antigalla, és una presència viva del feixisme. Un document ideològic per a la imposició d’un pensament a través dels noms de les persones. No és poca cosa, el nom. Quan els pares en triem un per als fills volem que tingui sentit i valor, si més no per als qui el posem, atès que qui el rep no pot dir la seva. No és tracta una mera marca identificativa, si així fos, tan se valdria posar «1» al primer fill, «2» al segon… Per això cal dir-li a la jutgessa que impartir justícia comença per tenir respecte.

Read Full Post »

És el palíndrom amb què Màrius Serra va cloure la seva defensa de la immersió lingüística amb un discurs durant l’acte institucional de la Diada de 2011 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. La frase sencera fou: «Neces­si­tem més immersió lingüística que mai per tenir un futur cap i cua, amb el cap i amb el cor. Només si vehi­cu­lem del dret i del revés el nom de la nos­tra llen­gua en trau­rem l’entre­llat: Català a l’atac! Visca la llen­gua viva! I visca el submarinisme!». Les seves paraules d’aleshores són oportunes, perquè la situació a la qual l’enigmista al·ludia: els atacs de la primera interlocutòria del TSJ a la immersió lingüística, són plenament vigents ara, amb la darrera interlocutòria, que ja definitivament imposa un 25% de castellà a tot el sistema educatiu.

El títol de l’article no descriu en absolut, ni rebaixant la metàfora, la situació de la política catalana respecte del Reino de Borbonia, ni la de la llengua catalana. En realitat, la primera és mesella (insensible als cops, com un ase), covarda (incapaç de defensar el país i la seva llengua), caïnita (es deixa portar per l’odi als parents propers) i suïcida (quan l’acció política du a la desaparició del que es diu defensar). Quant a la segona, la seva absoluta prostració és evident. Les nostres institucions no la defensen, els parlants no mantenen el seu ús arreu per falsa cortesia o per la mateixa covardia de les institucions, el seu estatut i ús social cada cop s’assembla més al propi d’una colònia tant pel que fa a la seva extensió com a la seva degradació, fins a convertir-se en un dialecte de la llengua dominant. Exemple fefaent del darrer és el fet que la interlocutòria del Tribunal, publicada només en un català que és una evident mala traducció de l’original castellà, no aprovaria el més fàcil examen d’ortografia d’ESO.

Però mentre els docents a qui es pretén obligar a canviar la llengua de les nostres classes ens entretenim a corregir el text del Tribunal, aquest se’n riu de nosaltres. «Corregiu, si voleu, aquest text que us obliga a fer el 25% de les classes en castellà: una de cada quatre paraules, sabeu comptar, oi? Mentrestant, totes les altres sentències que escrivim, fins a un total del 93%, són en castellà, la llengua de l’imperi».

Read Full Post »

LATRINES PÚBLIQUES A POMPEIA

L’emperador Vespasià (69-79 dC) va posar un impost a l’orina que els adobadors de pell i bugaders treien de les clavegueres de Roma. Ara ens pot semblar estrany tant una cosa com l’altra, però cal saber que l’orina, aleshores, tenia un ús industrial. Servia per a preparar les pells i també per a rentar i blanquejar la roba de llana gràcies a l’amoníac que conté. Vespasià no va desaprofitar l’ocasió de gravar aquest ús productiu del pixum humà. Segons conta Suetoni al seu llibre Vida dels cèsars (VIII, 23), el seu fill Titus, que més tard també seria emperador, li va retreure aquesta avidesa de diners. A la qual cosa ell va posar-li sota el nas una moneda i li preguntà si feia olor. Titus va dir que no, és clar. I Vespasià li va dir que, tanmateix, la moneda procedia de l’orina.

El missatge és ben clar: els diners no fan olor. O, altrament dit, els diners són diners i no importa la seva procedència. Es diu que Vespasià va augmentar els tributs arreu, especialment a les províncies, venia les magistratures i càrrecs públics al candidat que més diners oferia, i fins i tot baratava les absolucions als condemnats. Sigui com sigui, l’emperador va emprar bé allò que havia adquirit malament, car va manar reconstruir ciutats devastades per terratrèmols, va protegir les ciències i les arts i en tot es va mostrar una liberal prudència.

La hisenda espanyola (recorda? «Hacienda somos todos») té la mateixa avidesa de diners que l’emperador romà. Ara, les víctimes d’accident de trànsit (o els seus hereus) que han de cobrar indemnitzacions per danys i seqüeles hauran de tributar. Fins ara, com és lògic, les indemnitzacions eren exemptes de tributar. És clar, no són pas rendes del treball, no són premis, i qui les rep no s’enriqueix pas, sinó que accepta una compensació ‒ben sovint molt magra‒ pel treball perdut, pel dany al vehicle o pel mal personal que ha patit, les seqüeles del qual, en forma de discapacitats, pot arrossegar tota la vida. A més, aquesta pujada d’impostos ha aparegut amagada en una disposició addicional, a la pàgina 156 d’un document de 163. És allò de l’estafa de la «lletra petita», tan típica de les «democràcies consolidades». Ara, per cobrar la totalitat del que els correspongui, si no arriben a un acord davant de notari amb l’asseguradora, els accidentats hauran d’anar a judici, amb tot el que suposa. El pitjor de tot plegat és la íntima convicció que tinc que l’Estat espanyol, a diferència de l’administració romana, gasta pitjor el que adquireix malament. Sense anar més lluny, ja saben que es gasta els quartos en «Pegasos», i no són pas camions.

Read Full Post »

Fa uns dies una periodista molt popular va anunciar que el seu metge li havia dit: «Hi ha evidència que ja no pateix el càncer que l’ha afectat fins avui». Em va semblar una excel·lent notícia i em vaig alegrar molt per ella i els seus. A l’entrevista, però, després aclaria, sense adonar-se’n, el que realment li havia comunicat el metge, que era que «No hi ha evidència de malaltia» i també que «No havien trobat cap cèl·lula cancerígena al seu cos». Espero que el lector vegi la diferència substancial entre la primera afirmació i les següents. No és el mateix dir que «no hi ha evidència de malaltia» que dir «hi ha evidència que no hi ha malaltia». Si encara no es veu clar, potser serà útil aquest altre exemple. Si dic que «La majoria d’assassins són animals  salvatges» no estic dient que «la majoria d’animals salvatges són assassins». 

Els arguments precedents són anomenats «arguments d’anada i tornada» i constitueixen un dels més freqüents errors de lògica que cometem els humans. Els filòsofs l’anomenen «el problema de la inducció» perquè, efectivament, n’és una derivada. Si quan plou veiem després molls els carrers, inferim correctament que és a causa de la pluja. Per això mateix, quan veiem els carrers molls, inferim que ha plogut. I no sempre és així, perquè pot haver passat el camió de la neteja amb la manguera, posem per cas. La qüestió és que el costum de veure primer una cosa i després una altra ens fa pensar que una cosa és sempre causa o conseqüència de l’altra, encara que no sigui així. La variant més coneguda d’aquest raonament incorrecte, però, és la que passa més desapercebuda perquè els nostres prejudicis venen a alimentar l’error. Imaginem que tots els terroristes que hem descobert són musulmans. Podem inferir que tots els musulmans són terroristes? Evidentment no. Ni que tinguem un milió de casos, perquè aleshores hi hauria encara nou-cents noranta-nou milions de musulmans que no ho serien. I és evident que el 0’1% per cent no són tots. I tanmateix, ja sabem com raona el nostre cap xenòfob. I per acabar, deixin-me dir que la disciplina que estudia el raonament es diu lògica i és part de la filosofia, aquesta matèria que les llumeneres del Departament d’Ensenyament volen eliminar de l’educació secundària.

Read Full Post »

La mediocritat és l’objectiu de l’educació postmoderna, aquella que afirma que el 5 és el summum bonum, la fita òptima de l’estudiant. La meitat dels  esforços dels jerarques educatius i de la cadena de transmissió que arriba fins als obrers del sistema, els soferts educadors, aspira només a presentar el sistema educatiu espanyol com una cosa homologable, si més no en resultats numèrics, als del rovell de l’ou d’Europa. També hi aspira el sistema judicial, dit sigui de pas, però aquest és un altre tema. L’altra meitat dels esforços aspira a usar les lleis educatives i el sistema en el seu conjunt com a arma llencívola ideològica contra el govern anterior.

Les conseqüències d’aquest menyspreu a l’educació i als professionals que s’hi dediquen és comparable al que pateixen els professionals de la salut. Val a dir que la desconsideració no prové solament de les institucions, sinó també de bona part dels ciutadans, que tenen una actitud ambivalent. D’una banda s’aplaudeix els sanitaris i d’una altra s’actua amb culpable negligència i temeritat quant a la pandèmia. D’un costat es lloa la tasca educativa i de l’altra es vol donar lliçons als educadors en dir-los com han de fer la seva feina,  què i com ensenyar i, sobretot, com avaluar. Tot plegat amb l’objectiu que produeixin més, això és, que aprovin, com si la nota fos un producte industrial.

Si el que es necessita és que les xifres del fracàs escolar minvin i que l’abandonament disminueixi, la solució més senzilla, més econòmica i que menys conflictes provoca és facilitar l’obtenció de títols. Per aconseguir l’efecte sense que es noti la intenció es fan diverses coses: reduir els continguts educatius, rebaixar els nivells d’exigència en general, i especialment els criteris de superació de curs o etapa (suposo el lector assabentat que ara ja no cal aprovar totes les matèries per obtenir el batxillerat, posem per cas), i reformular els sistemes, criteris i rúbriques d’avaluació, dividint l’indivisible, quantificant el qualitatiu i sobredimensionant  els ítems fins al punt que l’avaluació sigui una caricatura de si mateixa. Ras i curt, aquesta és la recepta segura perquè les fake news i la pseudociència trobin el terreny adobat, devaluant el saber en nom de la ignorància.

Read Full Post »

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

Hi ha gent que, dissabte al matí, de bon hora, diu: «merda, demà passat és dilluns». L’anticipació laboral els mata el cap de setmana. És clar que els dilluns són tristos, són els dies –comptant que es tingui feina– que hom torna al treball. Sobre aquesta evidència trivial s’ha muntat el sarau del «Blue Monday», se suposa que era el proppassat dilluns, el tercer de gener. La broma comença quan una empresa de viatges en hores baixes encarrega a un professor de psicologia que calculi el dia més trist de l’any. Amb quatre variables, i una equació ben lluïda, aviat ho va tenir calculat. Que si per Nadal llencem la casa per la finestra i després ens trobem sense calers, que si ens fem propòsits de cap d’any que en quatre dies es revelen espuris, i ja tenim el dia ‒a sobre, un dilluns!‒ en què el món ens cau al damunt. Però només era una estratègia publicitària per justificar un anunci que recomanava, per compensar la tristor del dia, auto regalar-se un viatge de plaer. Tot plegat resulta infantil i fa venir una mica de vergonya aliena, però, però de seguida altres empreses van aprofitar l’embranzida per anunciar descomptes per aquell dia.

Res de nou sota el sol. El «Dia del pare» va ser promogut per Galerias Preciados i, seguint la veta, el «Dia de la mare» pel Corte Inglés amb la mateixa finalitat: promoure les ventes dels seus productes i generar un impuls de compra en els innocents consumidors. El que no faran perquè gastem. «Val més llençar que no pas sargir», i «Feliç seràs quan compraràs» són les dos màximes del consumisme. Per tal que uns guanyin, altres han de gastar, és la lògica del capitalisme. Quina paradoxa, però, avui que la pandèmia obliga a tancar les botigues!

TINC FESTA FINS DIMARTS, I HO SAPS!

Dit això, resulta curiós que l’Església, el regne de la qual «no és d’aquest món» s’hagi avingut a un rentat de cara del sistema econòmic. El Papa es va reunir aquest desembre amb  el Consell per al capitalisme inclusiu, i li ha donat suport atès que  «significa la urgència d’unir els imperatius morals i del mercat per a transformar el capitalisme en una força poderosa per al bé de la humanitat». Bonic, si no fos perquè «capitalisme inclusiu» o «capitalisme ètic» són oxímorons de la categoria de intel·ligència militar, sinceritat política, avantguarda tradicional, o pau armada. El millor és que al document fet públic es parla d’«evangelització en la sostenibilitat capitalista»… i ho signen empreses com Mastercard o el Bank of America. Penso que ens ensarronen un altre cop.

Read Full Post »

Solució Mineral Miraculosa (MMS)

La màxima: «Cal respectar les opinions de tothom» és un error colossal. Pel cap baix caldria dir que està molt mal expressada. El que cal respectar són les persones, i, evidentment, el seu dret a verbalitzar les opinions que tenen, però no inclou les opinions mateixes. Hi ha opinions que no mereixen cap respecte i que han de ser combatudes, refutades, de vegades menyspreades i altres cops simplement ignorades. La pregunta clau, però, és si algunes també han de ser prohibides. Cal respectar les opinions racistes o masclistes? Cal fer cas del que diuen terraplanistes i seguidors diversos de Josep Pamies i similars? Recorden, els que defensen que el MMS (Solució Mineral Miraculosa, amb el tòxic clorit de sodi) cura des del covid-19 fins al càncer. És necessari respectar el feixisme en qualsevol de les seves manifestacions? Cal respectar, en fi, les idees dels fanàtics religiosos de tota mena, disposats a degollar qualsevol que posi en dubte o faci mofa de les supersticions que defensen?

Es diu que una societat democràtica ha de ser tolerant, i és cert, la llibertat d’expressió és un bé, una condició de possibilitat del nostre sistema: sense diversitat política i sense que aquesta pugui parlar lliurement, no hi ha democràcia. Però què fem amb la llibertat d’expressió d’aquells que només en fan ús per arribar al poder que els permetrà reprimir tothom que no pensi com ells? Espero que se m’entengui: Una societat pot ser il·limitadament tolerant? No hi ha el risc que aquesta tolerància sigui finalment limitada o destruïda pels intolerants? Hi ha qui diu, referint-se a la proppassada decapitació d’un professor francès per part d’un fanàtic, que cal ser prudent, que cal estalviar-nos expressar la nostra opinió quan aquesta pot ser viscuda per algú altre com una ofensa. Jo opino exactament el contrari: no podem rebaixar ni baratar els principis de llibertat, i alhora no podem permetre que els intolerants, amb les seves amenaces i la seva violència real, posin morrió a l’expressió del pensament.

EN RECORD DE SAMUEL PATI, PROFESSOR ASSASSINAT

Així doncs, més que no pas prohibir els intolerants i enemics de la llibertat, hem de provar d’educar-los, obrir-los la ment a noves idees. Avui és el dia internacional de les biblioteques, que hi vagin i llegeixin a pleret. No hi ha, en realitat, perill més gran que els homes d’un sol llibre.

Read Full Post »

TRUMP NOBEL DE MEDICINA

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època ‒també a la nostra, dit sigui de pas‒ era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat «Principi de Peter» segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta.

AYUSO A ESPAÑISTÁN

Després és ascendit  a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

INTEL·LIGÈNCIA AL PODER

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: «La ignorància és atrevida». En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps ‒ep, i les masses socials, les que voten‒ tendeixen a escollir-los perquè «semblen» millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, i també l’inefable Bargalló…

Read Full Post »

Older Posts »