Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

REINES DE GROCDurant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: «Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.». L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia «desafecció» per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors.

El cas és que els llaços grocs com a símbol d’alguna cosa tenen origen anglès. Fou a mitjans de segle XVII, durant la Guerra Civil Anglesa, que acabà amb la mort del rei Carles I a mans d’Oliver Cromwell, els puritans que dirigia duien bandes i llaços grocs per significar la melangia que sentien per les seves famílies. Més tard, de resultes de l’emigració, la simbologia del llaç groc va arribar a Amèrica. L’any 1917, una cançó de marxa militar titulada «Round Her Neck She Wears a Yeller Ribbon For Her Lover Who Is Far, Far Away» (al voltant del seu coll ella du un llaç groc pel seu amant, que és lluny, molt lluny), va iniciar la tradició de vestir llaços per expressar l’enyor per l’absència de The Spanish constitutionles persones estimades. Així, Amèrica s’omplí de llaços grocs durant la guerra del Vietnam, o durant el segrest dels treballadors de l’ambaixada americana a l’Iran, o després dels atemptats de l’Onze de Setembre a les Torres Bessones.

Ara és Catalunya qui s’omple d’uns llaços que denuncien l’opressió que, també de nou, patim per part d’Espanya; uns llaços que pregonen amb veu muda l’existència de presoners polítics en aquest país i la ruïna de l’estat de dret. D’aquests llaços avui en veurem milions, marxant de (la plaça) España en direcció al mar, fent rumb cap a la república d’Itaca.

Anuncis

Read Full Post »

CLAVEGUERA ESTATL’Estat español em produeix fàstic i alhora basarda. El primer és una reacció visceral, com la que provoca tocar o olorar un producte en descomposició. La segona és més racional; neix de la contemplació astorada de la seva cursa venjativa contra Catalunya. Aquesta és nascuda d’un ressentiment paradoxal: d’una banda l’Estat coneix la seva dependència econòmica, la necessitat d’aprofitar-se de les rendes que ens sostreu. I de l’altra no ens vol tal com som perquè representem una anomalia en la seva concepció uniformista; només ens acceptaria si fóssim «com cal», això és, com l’Estat i bona part (?) dels espanyols volen. Aquesta concepció identitària té un nom polític, és el de «Tirania de la majoria», i consisteix a imposar, des d’una majoria numèrica, una identitat a la minoria que viu, s’expressa i pensa diferent. Una minoria que no és mai acceptada; una minoria que mai no és respectada i que només, si els plau per força, és tolerada per la impossibilitat d’integrar-la, malgrat tots els esforços realitzats. Entre aquests s’hi compten, prou ho sabem pel nostre cas: el genocidi cultural, la prohibició de les institucions, l’assassinat dels dirigents i la persecució política.

L’Estat espanyol, doncs, vol i dol. No ens estima però ens requereix. Ens odia però li fem AL TALEGOfalta. D’aquesta contradicció íntima en neix el seu ressentiment. S’imagina vostè vivint amb algú a qui odia només perquè li calen els seus diners o per simple orgull de possessió? Seria capaç d’una tal cosa? Quins sentiments li sembla que allotjaria la seva animeta miserable, capaç d’odiar el que precisament perquè ho necessita i en depèn? Pensi com el complex d’inferioritat alimenta l’orgull ferit i com aquest augmenta la ràbia i l’odi contra allò que ho provoca… Amaneixi aquest ressentiment amb uns tocs d’arrogància, d’impulsivitat i de curtedat de mires, i tindrà el perfecte retrat d’un assetjador, d’un marit maltractador o d’un brivall sense principis ni dignitat.

disjuntiva-300x187Qui no abandonaria algú així? La pregunta val, és clar, per als grups socials. Dit això, ni el fàstic ni la basarda que sento no m’enceguen prou per no veure que la nostra fugida, mal dirigida, s’assembla a la d’aquell individu perdut al bosc que dubta sobre el camí que ha de prendre, i que s’esforça vanament en totes les direccions que els seus diversos impulsos el duen. Sort que el poble sap on vol anar.

Read Full Post »

JO TB ADÚLTERAAl novembre de 1976, cinc mil dones es van manifestar a Barcelona per tal de donar suport a Maria Ángeles Muñoz, una senyora d’Albacete que havia estat acusada d’adulteri pel seu marit. El cas és que aquest: Ramón Soto Gómez, l’havia abandonada el 1970, després de catorze mesos de matrimoni, deixant-la sense suport econòmic i amb la filla comuna de dos mesos. Quan el marit va voler tornar, el 1974, va adonar-se que la que encara era la seva esposa ‒no existia el divorci, aleshores‒ estava embarassada, i la va acusar d’adulteri amb la finalitat de prendre-li la custòdia de la nena, a qui no veia des de feia quatre anys. El jutge va sentenciar que l’acusada havia de perdre la custòdia de la seva filla Yolanda en favor dels pares del marit. No era una acusació menor, aleshores. L’article 449 del codi penal franquista de 1944 deia que cometia adulteri: «la mujer casada que yace con varón que no sea su marido y el que yace con ella sabiendo que es casada, aunque después se declare nulo el matrimonio». El «delicte» es castigava amb una pena que oscil·lava entre els sis mesos de presó menor i els sis anys. Curiosament, l’article 452, referit a l’home, sense mencionar la paraula, deia que  «el marido que tuviera manceba dentro de la casa conyugal, o notoriamente fuera de ella, será castigado con prisión menor.». Així, existia JO TB ADÚLTERA 2una notòria asimetria en la definició i en el tractament penal entre l’adulteri, només femení, i el «amancebamiento» masculí. A la pràctica, un home no podia ser acusat d’adulteri, llevat que convisqués al domicili conjugal amb una dona que no fos la seva o que la seva conducta fos manifestament escandalosa. En canvi, una dona casada, només pel fet que viatgés amb un home que no fos el seu o que jagués a la platja vestida al costat d’un que no fos el seu marit, ja podia ser-ne acusada.

JO TB ADÚLTERA 1Deixant de banda l’enorme anacronisme d’aquesta llei franquista, la injustícia per via de desigualtat, clamava al cel. Sort va tenir Maria Ángeles del suport de la seva advocada, Anna Mercadé, i del de milers de dones que es van manifestar sota el lema de la reivindicativa campanya: «Jo també sóc adúltera». A la fi el marit va retirar la denúncia i va renunciar a prendre-li la filla. La despenalització de l’adulteri no trigaria a arribar, amb la Constitució de 1979, fent evident que la situació de la dona està íntimament vinculada al context polític general. Després del breu període que fou vigent la II República, durant la qual les dones van tenir dret a l’avortament, al divorci i a l’autonomia econòmica,  aquestes van tornar-los a perdre al mateix temps que tothom perdia la democràcia i la llibertat. I ara, què esperem, amb un cínic president del govern a qui no li preocupa, posem per cas, la injusta escletxa salarial entre homes i dones? «No hablemos de eso», diu. Doncs en parlarem.

Read Full Post »

PROFESSOR ARMATTrump proposa que els professors vagin armats a les classes per tal d’evitar les matances que es produeixen als centres escolars. Suggereix que les duguin «concealed», això és, amagades, suposo que per tal d’evitar la impressió que la disciplina escolar se sustenta en l’amenaça de violència. Mai no havia sentit una proposta tan esbojarrada i mancada de sentit de la realitat. A les escoles, els temples del saber, s’hi ha d’entrar armat? És que esperen que els professors facin la feina policial de detenir o matar en defensa pròpia els eventuals assassins que entrin a les aules? (més…)

Read Full Post »

PARAULES COLORAquests darrers anys hem estat víctimes d’un bombardeig. Els obusos, però, no han fet cap víctima mortal, ni tan sols hi ha lesions que es puguin apreciar amb els ulls. Els projectils no s’han llençat des d’avions de l’exèrcit ni des de bateries de canons, sinó des de les capçaleres i titulars dels diaris, des dels editorials de les ràdios, les boques dels locutors de telenotícies i des de les taules, plenes de micròfons, de les rodes de premsa. Els soldats no anaven tampoc vestits d’uniforme, ni duien gorres, ni lluïen galons: anaven vestits de carrer, sovint amb americanes i corbates. Per això les ferides no són visibles, ja que víctimes només sagnaven per dins. (més…)

Read Full Post »

itacaDiuen els mariners que, si no saps a quin port vols arribar, mai no trobaràs cap vent que t’hi porti. Primer cal fixar el destí; la travessia es troba alhora que s’hi va. Segur que recorden una metàfora similar, en llengua castellana; és aquella que fa així: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar…» El viatge d’Ulisses a l’Odissea d’Homer ha fet d’escaient il·lustració de tot el procés d’independència de Catalunya. (més…)

Read Full Post »

MIGUEL HERNANDEZEl poeta Miguel Hernández fou condemnat a mort pel consell de guerra sumaríssim d’urgència núm. 20.001 el 18 de gener de 1940. L’havien jutjat i condemnat per «Adhesión a la rebelión». La sentència va ser confirmada per un «Auditor de Guerra del Ejército de Ocupación»… Ara el moviment independentista és considerat sediciós i criminal. Hi ha qui diu que hauria de rebre el mateix tractament que els comandos armats d’ETA. I el referéndum és qualificat, literalment, de cop d’estat.  (més…)

Read Full Post »

Older Posts »