Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

La mediocritat és l’objectiu de l’educació postmoderna, aquella que afirma que el 5 és el summum bonum, la fita òptima de l’estudiant. La meitat dels  esforços dels jerarques educatius i de la cadena de transmissió que arriba fins als obrers del sistema, els soferts educadors, aspira només a presentar el sistema educatiu espanyol com una cosa homologable, si més no en resultats numèrics, als del rovell de l’ou d’Europa. També hi aspira el sistema judicial, dit sigui de pas, però aquest és un altre tema. L’altra meitat dels esforços aspira a usar les lleis educatives i el sistema en el seu conjunt com a arma llencívola ideològica contra el govern anterior.

Les conseqüències d’aquest menyspreu a l’educació i als professionals que s’hi dediquen és comparable al que pateixen els professionals de la salut. Val a dir que la desconsideració no prové solament de les institucions, sinó també de bona part dels ciutadans, que tenen una actitud ambivalent. D’una banda s’aplaudeix els sanitaris i d’una altra s’actua amb culpable negligència i temeritat quant a la pandèmia. D’un costat es lloa la tasca educativa i de l’altra es vol donar lliçons als educadors en dir-los com han de fer la seva feina,  què i com ensenyar i, sobretot, com avaluar. Tot plegat amb l’objectiu que produeixin més, això és, que aprovin, com si la nota fos un producte industrial.

Si el que es necessita és que les xifres del fracàs escolar minvin i que l’abandonament disminueixi, la solució més senzilla, més econòmica i que menys conflictes provoca és facilitar l’obtenció de títols. Per aconseguir l’efecte sense que es noti la intenció es fan diverses coses: reduir els continguts educatius, rebaixar els nivells d’exigència en general, i especialment els criteris de superació de curs o etapa (suposo el lector assabentat que ara ja no cal aprovar totes les matèries per obtenir el batxillerat, posem per cas), i reformular els sistemes, criteris i rúbriques d’avaluació, dividint l’indivisible, quantificant el qualitatiu i sobredimensionant  els ítems fins al punt que l’avaluació sigui una caricatura de si mateixa. Ras i curt, aquesta és la recepta segura perquè les fake news i la pseudociència trobin el terreny adobat, devaluant el saber en nom de la ignorància.

Read Full Post »

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

Hi ha gent que, dissabte al matí, de bon hora, diu: «merda, demà passat és dilluns». L’anticipació laboral els mata el cap de setmana. És clar que els dilluns són tristos, són els dies –comptant que es tingui feina– que hom torna al treball. Sobre aquesta evidència trivial s’ha muntat el sarau del «Blue Monday», se suposa que era el proppassat dilluns, el tercer de gener. La broma comença quan una empresa de viatges en hores baixes encarrega a un professor de psicologia que calculi el dia més trist de l’any. Amb quatre variables, i una equació ben lluïda, aviat ho va tenir calculat. Que si per Nadal llencem la casa per la finestra i després ens trobem sense calers, que si ens fem propòsits de cap d’any que en quatre dies es revelen espuris, i ja tenim el dia ‒a sobre, un dilluns!‒ en què el món ens cau al damunt. Però només era una estratègia publicitària per justificar un anunci que recomanava, per compensar la tristor del dia, auto regalar-se un viatge de plaer. Tot plegat resulta infantil i fa venir una mica de vergonya aliena, però, però de seguida altres empreses van aprofitar l’embranzida per anunciar descomptes per aquell dia.

Res de nou sota el sol. El «Dia del pare» va ser promogut per Galerias Preciados i, seguint la veta, el «Dia de la mare» pel Corte Inglés amb la mateixa finalitat: promoure les ventes dels seus productes i generar un impuls de compra en els innocents consumidors. El que no faran perquè gastem. «Val més llençar que no pas sargir», i «Feliç seràs quan compraràs» són les dos màximes del consumisme. Per tal que uns guanyin, altres han de gastar, és la lògica del capitalisme. Quina paradoxa, però, avui que la pandèmia obliga a tancar les botigues!

TINC FESTA FINS DIMARTS, I HO SAPS!

Dit això, resulta curiós que l’Església, el regne de la qual «no és d’aquest món» s’hagi avingut a un rentat de cara del sistema econòmic. El Papa es va reunir aquest desembre amb  el Consell per al capitalisme inclusiu, i li ha donat suport atès que  «significa la urgència d’unir els imperatius morals i del mercat per a transformar el capitalisme en una força poderosa per al bé de la humanitat». Bonic, si no fos perquè «capitalisme inclusiu» o «capitalisme ètic» són oxímorons de la categoria de intel·ligència militar, sinceritat política, avantguarda tradicional, o pau armada. El millor és que al document fet públic es parla d’«evangelització en la sostenibilitat capitalista»… i ho signen empreses com Mastercard o el Bank of America. Penso que ens ensarronen un altre cop.

Read Full Post »

Solució Mineral Miraculosa (MMS)

La màxima: «Cal respectar les opinions de tothom» és un error colossal. Pel cap baix caldria dir que està molt mal expressada. El que cal respectar són les persones, i, evidentment, el seu dret a verbalitzar les opinions que tenen, però no inclou les opinions mateixes. Hi ha opinions que no mereixen cap respecte i que han de ser combatudes, refutades, de vegades menyspreades i altres cops simplement ignorades. La pregunta clau, però, és si algunes també han de ser prohibides. Cal respectar les opinions racistes o masclistes? Cal fer cas del que diuen terraplanistes i seguidors diversos de Josep Pamies i similars? Recorden, els que defensen que el MMS (Solució Mineral Miraculosa, amb el tòxic clorit de sodi) cura des del covid-19 fins al càncer. És necessari respectar el feixisme en qualsevol de les seves manifestacions? Cal respectar, en fi, les idees dels fanàtics religiosos de tota mena, disposats a degollar qualsevol que posi en dubte o faci mofa de les supersticions que defensen?

Es diu que una societat democràtica ha de ser tolerant, i és cert, la llibertat d’expressió és un bé, una condició de possibilitat del nostre sistema: sense diversitat política i sense que aquesta pugui parlar lliurement, no hi ha democràcia. Però què fem amb la llibertat d’expressió d’aquells que només en fan ús per arribar al poder que els permetrà reprimir tothom que no pensi com ells? Espero que se m’entengui: Una societat pot ser il·limitadament tolerant? No hi ha el risc que aquesta tolerància sigui finalment limitada o destruïda pels intolerants? Hi ha qui diu, referint-se a la proppassada decapitació d’un professor francès per part d’un fanàtic, que cal ser prudent, que cal estalviar-nos expressar la nostra opinió quan aquesta pot ser viscuda per algú altre com una ofensa. Jo opino exactament el contrari: no podem rebaixar ni baratar els principis de llibertat, i alhora no podem permetre que els intolerants, amb les seves amenaces i la seva violència real, posin morrió a l’expressió del pensament.

EN RECORD DE SAMUEL PATI, PROFESSOR ASSASSINAT

Així doncs, més que no pas prohibir els intolerants i enemics de la llibertat, hem de provar d’educar-los, obrir-los la ment a noves idees. Avui és el dia internacional de les biblioteques, que hi vagin i llegeixin a pleret. No hi ha, en realitat, perill més gran que els homes d’un sol llibre.

Read Full Post »

TRUMP NOBEL DE MEDICINA

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època ‒també a la nostra, dit sigui de pas‒ era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat «Principi de Peter» segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta.

AYUSO A ESPAÑISTÁN

Després és ascendit  a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

INTEL·LIGÈNCIA AL PODER

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: «La ignorància és atrevida». En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps ‒ep, i les masses socials, les que voten‒ tendeixen a escollir-los perquè «semblen» millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, i també l’inefable Bargalló…

Read Full Post »

LAS HIJAS DEL CID (Esq. Puebla. Dret. Picazo)

Las hijas del Cid és un quadre que el pintor  Dióscoro Teófilo Puebla va pintar el 1871. Mostra una escena del Cantar de mio Cid, en què Doña Elvira i Doña Sol apareixen nues i lligades a un arbre de la rourera de Corpes després de ser segrestades i violades pels seus marits, els infantes de Carrión, que han actuat així per venjança.  No és l’únic quadre sobre el tema, també hi ha el d’Ignacio Pinazo, de 1879, encara potser més explícit quant a la violència de l’escena. Si aneu al Prado, podreu llegir, del quadre de Teófilo Puebla, que el visitant pot admirar «la riqueza de su delicada gama cromática y el equilibrio de la composición, al igual que la blancura nacarada y sensual de las carnaciones femeninas, concebidas con un sentido pleno de las formas y un marcado idealismo en los modelos». Els models, és clar, són dues dones maltractades i violades, però el pintor n’ha estalviat les esgarrapades, els blaus, la sang i tot l’horror.

Tiziano: Violació de Lucrècia

Pot ser estètic un art que mostra la violència? Hom podria respondre que l’art en general representa la vida, amb totes les seves llums i ombres. I tanmateix, resulta sorprenent el nombre d’obres que representen, de diverses maneres, la violència masclista contra les dones. Quadres de violacions, disfressades de segrestos, tants com vulgueu: El rapte d’Europa (anunciant la violació de la nimfa per part del déu Zeus), per Rembrant, Moreau i Rubens. El rapte de les Sabines, el Rapte de les filles de Leucip¸ el d’Hipodàmia, i el de Prosèrpina¸ els tres pintats per Rubens. Altres són més explícits, si més no amb els títols: La violació de Lucrècia, de Tiziano, o La violació d’Europa, del mateix autor, que finalment s’atrevia a dir amb totes les lletres quina era la realitat representada. Hom dirà que aquestes obres només representen escenes mitològiques, oblidant que la mitologia és el mirall que millor reflecteix la naturalesa humana.

Violació Utagawa Kuniyoshi

Tot plegat no seria més que una discussió sobre art i humanisme, si no fos per la constatació que l’art no és més que la vida, real i actual, de la meitat de les dones de l’estat, que manifesta haver patit alguna mena de violència masclista.  I una de cada tres ha estat maltractada físicament, sexualment, psicològicament o econòmicament per una parella o exparella. Si algú no ho vol creure, que llegeixi els darrers informes sobre violència contra la dona.

Read Full Post »

A Madrid un jutge ha tombat l’ordre que prohibia fumar pel carrer sense respectar la distància de seguretat perquè aquesta afectava «drets fonamentals». Haurem d’entendre, és clar, que és més fonamental el dret a fumar ‒empudegant els altres a banda de posar-los en perill de ser infectats de Covid per part del fumador‒ que el dret, posem per cas, al treball, a tenir una vivenda digna, etc. Ja em conec l’argument, la llibertat del ciutadà ‒en abstracte‒ és el bé més preuat i cal protegir-lo a qualsevol preu, ni que sigui a costa d’atemptar contra altres drets, tan fonamentals com aquest, que hom negligeix sense parar-hi esment.

PROHIBICIONS ABSURDES
EL MAFIÓS FUMANT

Sota quines circumstàncies i per quines raons l’Estat té dret, i fins i tot obligació, de restringir la llibertat dels ciutadans? La resposta és senzilla: quan determinats usos de la llibertat posen en perill, posem per cas, la vida, la salut, la dignitat o la propietat dels altres ciutadans. És ben fàcil d’entendre, oi? És clar que tinc dret a beure alcohol, i fins i tot a intoxicar-me fins a posar en perill la meva vida, però de cap de les maneres tinc dret ‒ah, la llibertat‒ de posar-me a conduir un vehicle tot seguit. Té dret, l’Estat, a prohibir-m’ho, a impedir-m’ho, fins i tot amb l’ús de la força, a multar-me, a retirar-me el permís de conducció i a privar-me del vehicle? És evident que sí. Hi ha altres vides, en nombre indefinit, que cal protegir contra el meu particularíssim ús de la llibertat.

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Qui es queixa i/o negligeix les restriccions, estrictament prudencials, de la pandèmia? Només els individus absolutament egoistes, que  no senten cap respecte per les altres persones. No cal tenir ànima de policia, espieta o vigilant de carrer per adonar-se que molts individus són absolutament indiferents als altres. No parlo només de tothom que va pel carrer sense protecció, també d’alguns cambrers que surten a la terrassa a demanar i servir les begudes però que les preparen sense mascareta i sense rentar-se les mans; també dels que, sospitant o sabent que estan infectats, segueixen fent vida normal ‒el SEGRE d’ahir informava que a la Seu hi ha confinament per a 430 persones sota control policial‒. En fi, tota l’evidència apunta al fet que si no espavilem, no ens en sortirem pas.

Read Full Post »

QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA.

Qualsevol temps passat fou millor. És clar, abans els joves eren més obedients amb els seus pares; les eines, instruments i màquines estaven fets per a durar; els estudiants eren més aplicats i feien menys faltes d’ortografia; la moral social era infinitament millor i els lladres i malfactors eren castigats immediatament i exemplar; hi havia més respecte per l’autoritat, la gent era més sana, amable i franca, etc.  Tot això i encara molt més, podria dir sobre la diferència entre el passat i el present; l’edat ja comença a autoritzar-m’hi. I tanmateix, no m’atreveixo a fer-ho perquè de tant en tant em venen dubtes: Ja no sé si els tomàquets que menjo ara tenen menys sabor que els que collia ma padrina a l’hort o és que ja estic tip de menjar tomàquets i el meu paladar no és fidel al record o ha perdut la mesura del gust. Com és sabut, totes les coses, fins les millors, tenen un valor relatiu. Prengui’s un bocí d’ excel·lent pastís amb molta gana. Bo, eh!, el segon bocí també el troba suculent, el tercer el troba bo, el quart li costa d’empassar i el cinquè l’embafa. Tot plegat mentre s’anava atipant. Què ha canviat, en la seva vara de mesurar la qualitat del pastís? El temps i les seves circumstàncies, vostè, en definitiva.

NO ÉS LA COSA QUE VEUS, SÖN ELS ULLS

Seguint amb la comparació em pregunto si el cel d’ara, que ja no és tan lluminós com el d’abans, és perquè tenim més contaminació atmosfèrica o perquè començo a tenir cataractes als ulls i em convindria anar a l’oculista. Ja veuen, si estiro d’aquest fil no acabaria. Estic segur que vostè, lector, ara mateix apuntaria el cinema, si és millor ara que fa uns anys, o els programes de televisió, la confiança dels amics o la puresa de l’aigua.

La pregunta bona, doncs, és, què canvia de debò, nosaltres o la realitat que jutgem i contemplem? O no canvia res i simplement és que tenim mala memòria o falta de lectures? I tanmateix, és una experiència comuna que el simple pas del temps ‒i no parlo de molts anys‒ o una nova perspectiva, canvien completament la imatge que tenim d’una persona, d’un conjunt de circumstàncies o d’una cosa. Allò que havíem estimat, admirat, imitat…, de cop i sobte ens apareix insuls, buit, decadent, potser fins i tot estrany. Què ens havia atret, com és que ho havíem volgut? 

Read Full Post »

Tal dia com avui, durant el franquisme, els treballadors rebien una paga extra. La gratificació fou instaurada l’any 1947: “Los trabajadores recibirán, el día laborable inmediatamente anterior al 18 de julio, fiesta de la Exaltación del Trabajo, una gratificación equivalente a la retribución de una semana”. La inflació d’aleshores era del 550%  i el salari mitjà era la meitat del que era habitual abans de la guerra. És evident que la “pagueta” rentava la cara amb un drap brut als obrers: amb una suma escarransida els ajudava a surar en la misèria i alhora els volia fer creure que ho havien d’agrair al Glorioso Alzamiento Nacional. La continuació del règim del dictador sota la monarquia borbònica, anomenada “Transición”, va implicar, entre altres, la continuïtat d’aquesta paga, però avançada al mes de juny, en commemoració del sant del successor del tirà.

Una organització mafiosa com cal té un “Capofamiglia”, terme que no necessita traducció. En alguns indrets l’anomenen “Padrino” o “Don”, noms donats a conèixer a través de l’extraordinària novel·la de Mario Puzo i a les no menys esclatants resultes cinematogràfiques. També té un “Sotto Capo”, un “Consigliere” i diversos “Uomini d’Onore”, que són els soldats que imposen físicament el poder: exigeixen els pagaments i executen tots aquells que s’oposen. És fàcil establir una analogia entre una organització mafiosa i l’estructura d’un estat. Al capdavall només és una qüestió de mida i de noms. Anomenem pirata qui, per compte propi, amb el seu vaixell aborda criminalment a alta mar, i anomenem almirall qui ho fa amb una flota i en nom d’un regne amb bandera oficial. Diem que un mafiós assassina qui s’oposa al seu poder i alhora diem que l’estat té el monopoli de la violència legítima que s’exerceix a través de la policia, l’exèrcit, els tribunals, les presons i els cadafals d’execució, on n’hi ha.

No cal que digui qui era el “Padrino” de la dictadura, ni tampoc el de la primera etapa de la monarquia borbònica. Ara, per desviar l’atenció, acusen Pujol i família de voler-los imitar en l’art sense parió d’acumular patrimoni amb activitats criminals irregulars. Però ca!,  comparat amb ells, aquest, tot i el seu esforç per arribar a “Don”, no arriba ni a “Uomo d’Onore”.

Read Full Post »

Older Posts »