Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

TRUMP NOBEL DE MEDICINA

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època ‒també a la nostra, dit sigui de pas‒ era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat «Principi de Peter» segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta.

AYUSO A ESPAÑISTÁN

Després és ascendit  a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

INTEL·LIGÈNCIA AL PODER

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: «La ignorància és atrevida». En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps ‒ep, i les masses socials, les que voten‒ tendeixen a escollir-los perquè «semblen» millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, i també l’inefable Bargalló…

Read Full Post »

LAS HIJAS DEL CID (Esq. Puebla. Dret. Picazo)

Las hijas del Cid és un quadre que el pintor  Dióscoro Teófilo Puebla va pintar el 1871. Mostra una escena del Cantar de mio Cid, en què Doña Elvira i Doña Sol apareixen nues i lligades a un arbre de la rourera de Corpes després de ser segrestades i violades pels seus marits, els infantes de Carrión, que han actuat així per venjança.  No és l’únic quadre sobre el tema, també hi ha el d’Ignacio Pinazo, de 1879, encara potser més explícit quant a la violència de l’escena. Si aneu al Prado, podreu llegir, del quadre de Teófilo Puebla, que el visitant pot admirar «la riqueza de su delicada gama cromática y el equilibrio de la composición, al igual que la blancura nacarada y sensual de las carnaciones femeninas, concebidas con un sentido pleno de las formas y un marcado idealismo en los modelos». Els models, és clar, són dues dones maltractades i violades, però el pintor n’ha estalviat les esgarrapades, els blaus, la sang i tot l’horror.

Tiziano: Violació de Lucrècia

Pot ser estètic un art que mostra la violència? Hom podria respondre que l’art en general representa la vida, amb totes les seves llums i ombres. I tanmateix, resulta sorprenent el nombre d’obres que representen, de diverses maneres, la violència masclista contra les dones. Quadres de violacions, disfressades de segrestos, tants com vulgueu: El rapte d’Europa (anunciant la violació de la nimfa per part del déu Zeus), per Rembrant, Moreau i Rubens. El rapte de les Sabines, el Rapte de les filles de Leucip¸ el d’Hipodàmia, i el de Prosèrpina¸ els tres pintats per Rubens. Altres són més explícits, si més no amb els títols: La violació de Lucrècia, de Tiziano, o La violació d’Europa, del mateix autor, que finalment s’atrevia a dir amb totes les lletres quina era la realitat representada. Hom dirà que aquestes obres només representen escenes mitològiques, oblidant que la mitologia és el mirall que millor reflecteix la naturalesa humana.

Violació Utagawa Kuniyoshi

Tot plegat no seria més que una discussió sobre art i humanisme, si no fos per la constatació que l’art no és més que la vida, real i actual, de la meitat de les dones de l’estat, que manifesta haver patit alguna mena de violència masclista.  I una de cada tres ha estat maltractada físicament, sexualment, psicològicament o econòmicament per una parella o exparella. Si algú no ho vol creure, que llegeixi els darrers informes sobre violència contra la dona.

Read Full Post »

A Madrid un jutge ha tombat l’ordre que prohibia fumar pel carrer sense respectar la distància de seguretat perquè aquesta afectava «drets fonamentals». Haurem d’entendre, és clar, que és més fonamental el dret a fumar ‒empudegant els altres a banda de posar-los en perill de ser infectats de Covid per part del fumador‒ que el dret, posem per cas, al treball, a tenir una vivenda digna, etc. Ja em conec l’argument, la llibertat del ciutadà ‒en abstracte‒ és el bé més preuat i cal protegir-lo a qualsevol preu, ni que sigui a costa d’atemptar contra altres drets, tan fonamentals com aquest, que hom negligeix sense parar-hi esment.

PROHIBICIONS ABSURDES
EL MAFIÓS FUMANT

Sota quines circumstàncies i per quines raons l’Estat té dret, i fins i tot obligació, de restringir la llibertat dels ciutadans? La resposta és senzilla: quan determinats usos de la llibertat posen en perill, posem per cas, la vida, la salut, la dignitat o la propietat dels altres ciutadans. És ben fàcil d’entendre, oi? És clar que tinc dret a beure alcohol, i fins i tot a intoxicar-me fins a posar en perill la meva vida, però de cap de les maneres tinc dret ‒ah, la llibertat‒ de posar-me a conduir un vehicle tot seguit. Té dret, l’Estat, a prohibir-m’ho, a impedir-m’ho, fins i tot amb l’ús de la força, a multar-me, a retirar-me el permís de conducció i a privar-me del vehicle? És evident que sí. Hi ha altres vides, en nombre indefinit, que cal protegir contra el meu particularíssim ús de la llibertat.

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Qui es queixa i/o negligeix les restriccions, estrictament prudencials, de la pandèmia? Només els individus absolutament egoistes, que  no senten cap respecte per les altres persones. No cal tenir ànima de policia, espieta o vigilant de carrer per adonar-se que molts individus són absolutament indiferents als altres. No parlo només de tothom que va pel carrer sense protecció, també d’alguns cambrers que surten a la terrassa a demanar i servir les begudes però que les preparen sense mascareta i sense rentar-se les mans; també dels que, sospitant o sabent que estan infectats, segueixen fent vida normal ‒el SEGRE d’ahir informava que a la Seu hi ha confinament per a 430 persones sota control policial‒. En fi, tota l’evidència apunta al fet que si no espavilem, no ens en sortirem pas.

Read Full Post »

QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA.

Qualsevol temps passat fou millor. És clar, abans els joves eren més obedients amb els seus pares; les eines, instruments i màquines estaven fets per a durar; els estudiants eren més aplicats i feien menys faltes d’ortografia; la moral social era infinitament millor i els lladres i malfactors eren castigats immediatament i exemplar; hi havia més respecte per l’autoritat, la gent era més sana, amable i franca, etc.  Tot això i encara molt més, podria dir sobre la diferència entre el passat i el present; l’edat ja comença a autoritzar-m’hi. I tanmateix, no m’atreveixo a fer-ho perquè de tant en tant em venen dubtes: Ja no sé si els tomàquets que menjo ara tenen menys sabor que els que collia ma padrina a l’hort o és que ja estic tip de menjar tomàquets i el meu paladar no és fidel al record o ha perdut la mesura del gust. Com és sabut, totes les coses, fins les millors, tenen un valor relatiu. Prengui’s un bocí d’ excel·lent pastís amb molta gana. Bo, eh!, el segon bocí també el troba suculent, el tercer el troba bo, el quart li costa d’empassar i el cinquè l’embafa. Tot plegat mentre s’anava atipant. Què ha canviat, en la seva vara de mesurar la qualitat del pastís? El temps i les seves circumstàncies, vostè, en definitiva.

NO ÉS LA COSA QUE VEUS, SÖN ELS ULLS

Seguint amb la comparació em pregunto si el cel d’ara, que ja no és tan lluminós com el d’abans, és perquè tenim més contaminació atmosfèrica o perquè començo a tenir cataractes als ulls i em convindria anar a l’oculista. Ja veuen, si estiro d’aquest fil no acabaria. Estic segur que vostè, lector, ara mateix apuntaria el cinema, si és millor ara que fa uns anys, o els programes de televisió, la confiança dels amics o la puresa de l’aigua.

La pregunta bona, doncs, és, què canvia de debò, nosaltres o la realitat que jutgem i contemplem? O no canvia res i simplement és que tenim mala memòria o falta de lectures? I tanmateix, és una experiència comuna que el simple pas del temps ‒i no parlo de molts anys‒ o una nova perspectiva, canvien completament la imatge que tenim d’una persona, d’un conjunt de circumstàncies o d’una cosa. Allò que havíem estimat, admirat, imitat…, de cop i sobte ens apareix insuls, buit, decadent, potser fins i tot estrany. Què ens havia atret, com és que ho havíem volgut? 

Read Full Post »

Tal dia com avui, durant el franquisme, els treballadors rebien una paga extra. La gratificació fou instaurada l’any 1947: “Los trabajadores recibirán, el día laborable inmediatamente anterior al 18 de julio, fiesta de la Exaltación del Trabajo, una gratificación equivalente a la retribución de una semana”. La inflació d’aleshores era del 550%  i el salari mitjà era la meitat del que era habitual abans de la guerra. És evident que la “pagueta” rentava la cara amb un drap brut als obrers: amb una suma escarransida els ajudava a surar en la misèria i alhora els volia fer creure que ho havien d’agrair al Glorioso Alzamiento Nacional. La continuació del règim del dictador sota la monarquia borbònica, anomenada “Transición”, va implicar, entre altres, la continuïtat d’aquesta paga, però avançada al mes de juny, en commemoració del sant del successor del tirà.

Una organització mafiosa com cal té un “Capofamiglia”, terme que no necessita traducció. En alguns indrets l’anomenen “Padrino” o “Don”, noms donats a conèixer a través de l’extraordinària novel·la de Mario Puzo i a les no menys esclatants resultes cinematogràfiques. També té un “Sotto Capo”, un “Consigliere” i diversos “Uomini d’Onore”, que són els soldats que imposen físicament el poder: exigeixen els pagaments i executen tots aquells que s’oposen. És fàcil establir una analogia entre una organització mafiosa i l’estructura d’un estat. Al capdavall només és una qüestió de mida i de noms. Anomenem pirata qui, per compte propi, amb el seu vaixell aborda criminalment a alta mar, i anomenem almirall qui ho fa amb una flota i en nom d’un regne amb bandera oficial. Diem que un mafiós assassina qui s’oposa al seu poder i alhora diem que l’estat té el monopoli de la violència legítima que s’exerceix a través de la policia, l’exèrcit, els tribunals, les presons i els cadafals d’execució, on n’hi ha.

No cal que digui qui era el “Padrino” de la dictadura, ni tampoc el de la primera etapa de la monarquia borbònica. Ara, per desviar l’atenció, acusen Pujol i família de voler-los imitar en l’art sense parió d’acumular patrimoni amb activitats criminals irregulars. Però ca!,  comparat amb ells, aquest, tot i el seu esforç per arribar a “Don”, no arriba ni a “Uomo d’Onore”.

Read Full Post »

¿Algun cop li ha passat que pel fet de sentir pena per algú s’hagi embolicat en una història de la qual no ha sabut sortir? Algú ha confós els seus sentiments de pena pels d’amor? És la pietat un sentiment d’amor cap als altres o més aviat un sentiment de vanitat, de feblesa, de poder embriagador? No ens converteix el sentiment de pietat en éssers superiors? No és l’ajuda que oferim una concessió interessada al nostre propi ego? Sobre aquestes preguntes punyents, inusuals, reflexiona tota la novel·la de Ztefan Zweig: La impaciència del cor (Ungeduld des Herzens). Es tracta d’un text esplèndid que trasbalsa completament la nostra concepció de la pietat, de la compassió, fins i tot de l’empatia…

Zweig explica la història d’un oficial de cavalleria novell que sent llàstima per una rica jove discapacitada (s’intueix que per la poliomielitis), el qual es veu agafat per una xarxa que ell mateix es para, mogut pel noble propòsit d’alleujar la pena de la invàlida a qui, per inadvertència, ha volgut treure a ballar. Ell no vol pas enganyar-la ni seduir-la, però no sap evitar que ella malinterpreti la seva galanesa i s’enamori d’ell. Però no tot és innocent en la relació: ella vol que li facin cas, vol sortir de la seva solitària gàbia d’or a través de l’amor; ell alimenta la vanitat pròpia amb l’admiració i reconeixement que obté, i alhora vol sentir aquell plaer especial que només prové de la consciència de la generositat, un plaer que coneixen bé, posem per cas, tots aquells que, sense afany de recompensa, participen en mil campanyes altruistes, ONG i iniciatives similars. El problema és que amb els sentiments no es pot jugar, perquè la compassió és un arma de doble tall, igual que la morfina per a qui sent dolor. Aquesta al principi és un medicament, un auxiliar, però si no es dosifica i retira a temps, resulta un verí mortal.

El doctor Condor, que és metge que té cura de la noia, sap que hi ha dues classes de compassió, una és feble i sentimental, que en realitat no és més que impaciència del cor per alliberar-se ràpidament de la penosa emoció que sent davant el dolor aliè. L’altra, que no és sentimental, és l’única disposada a arribar fins al final. Ho sap molt bé: ell s’ha casat amb una cega a qui no va poder curar i a qui ha fet feliç convertint-se en els seus ulls.

Parin compte doncs, amb la generositat, i també amb la compassió, i posats a dir, també amb la caritat. Recordin que els experts en el darrer tema ja deien, justament, que la caritat ben entesa comença per un mateix.

Read Full Post »

DESAMOR ODIHi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. (més…)

Read Full Post »

Hopeless«L’esperança és el pitjor dels mals perquè allarga el patiment dels humans.» Això va escriure aquell gran pessimista que es deia Friedrich Nietzsche, el qual ha passat a la història per trepitjar uns quants ulls de poll intel·lectuals i anorrear creences mil·lenàries. Te raó, Nietzsche, però? A la contra hi ha qui opina  ‒el poeta Samuel Johnson, per exemple‒ que l’esperança és una mena de felicitat, no solament perquè fa suportable qualsevol espera sinó perquè ella mateixa, en tant que hàbit o actitud, és una manera de «viure feliçment». (més…)

Read Full Post »

EL JABATO.jpgAls còmics que llegia a la infància de vegades apareixia l’expressió: «Que venen els bàrbars!», en castellà, naturalment. Al Patufet, que també llegia, no hi havia batalletes. Els bàrbars eren sempre l’enemic del Jabato o del Capitán Trueno, un enemic salvatge, cruel i despietat, que proferia esgarips incomprensibles en lloc de paraules. Més tard vaig saber que el terme procedia del grec clàssic i que justament imitava el so confús ‒com de balbuceig‒ que a oïdes gregues feien les llengües estrangeres. Així, al principi, «bàrbar» només designava l’estranger, aquell qui parlava una llengua incomprensible. Aviat, però, els grecs, inventors de la democràcia, van descobrir una altra diferència entre ells i els altres. Ells, els grecs resolien les seves diferències a través del diàleg. Els altres les resolien a través de la violència i la imposició. (més…)

Read Full Post »

ERMENGOL 10 NOVEMBRE VOTACIÓDiuen que la millor defensa és un bon atac. Es tracta de la primera lliçó de tots els manuals de guerra. I a fe que resulta encertada, si finalment hi ha d’haver brega i no pots evitar-la perquè l’ajornament només beneficiarà l’adversari. Així, els atacs preventius són una defensa anticipada que et permet guanyar la inevitable baralla. Per això, potser, de vegades, les ferides més incisives són aquelles que fem quan ens defensem. Per dir-ho amb una metàfora: ferim més amb l’escut que no pas amb l’espasa. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »