PODER ABSOLUT

Diuen, i diuen bé que si el poder corromp, el poder absolut corromp absolutament. Proves d’una i altra cosa en tenim arreu. L’excepcionalitat de la dictadura franquista que alguns enyoren i altres perpetuen sota el nom de democràcia, fou (és) un prodigi de corrupció institucional, econòmica i social. La llei era feta a la conveniència del més fort, això és, de qui manava, de manera que l’anomenada «separació de poders», que alguns creiem que és la condició de possibilitat d’un mínim de justícia, no existia en absolut. Les lleis eren fetes a mida del poder executiu, de manera que el legislatiu i el judicial no eren més que comparses o executors.

Fa vint-i-cinc segles, però, a l’antiga Roma republicana, les coses eren diferents. Allà nomenaven un dictador de tant en tant. La successió de la república a la dictadura no seguia el procediment seguit, posem per cas, a España. Ans al contrari, el dictador era escollit pel Senat i es tractava d’una magistratura legal. Els dictadors eren nomenats per a dur a terme una tasca molt concreta: repel·lir una invasió o sufocar una revolta (seditionis sedandae o rei gerundae causa), per celebrar unes eleccions (comitiorum habendorum causa) causades per decés sobtat dels cònsols, o per altres motius urgents o greus. El poder excepcional de què gaudia el dictador: dictar lleis, suspendre drets…, era limitat per l’obligació de renunciar al carrer un cop complerta la seva missió o al cap de sis mesos. Així s’evitava que l’estat d’excepció esdevingués norma, com va passar amb ela imposició de Juli César com a dictador perpetu. I és per això que fou assassinat per una conxorxa de senadors.

Tot el que precedeix escau, car dimarts, 21 de març, va fer 90 anys del nomenament legal d’Adolf Hitler com a dictador d’Alemanya (títol que tenia des del 30 de gener). El títol era de «canceller», només inferior nominalment al de «president de la república» de Weimar: Pau Von Hindenburg. Però la realitat era que Hitler tenia tots els poders i no s’havia de sotmetre a ningú. El Reichtag havia aprovat la «Ermächtigungsgesetz» o Acta de capacitació, amb el títol de «Llei per a remeiar l’angoixa del poble i del Reich», que l’autoritzava a prescindir del Parlament per fer lleis i, extensament, esdevenir el dictador perpetu d’Alemanya. Ja sabem quin fang es va fer amb aquesta pols. I tanmateix, aquí i arreu, les pulsions autoritàries creixen, i cada cop hi ha més veus que reclamen «governs forts» i, encara més, «salvadors de la pàtria». La història només ens pot ensenyar alguna cosa si la coneixem. Valgui l’exemple precedent.

Read Full Post »

LA PAU PERPÈTUA

Alguns sostenen, amb un punt d’ironia, que l’enunciat del títol només s’aplica als morts que reposen al cementiri, dels quals es diu, sense gens d’ironia, que «reposen en pau». Però la pau, i no la simple treva entre dues guerres, ha estat sempre l’ideal de la humanitat. És per ella que es van constituir els governs, sí, per preservar la integritat i la vida dels individus, que els estats converteixen en ciutadans. Ara, és la pau el simple eclipsi de la violència, això és, una cosa que es defineix negativament, per absència del seu contrari? O és alguna cosa més, amb contingut positiu com ara l’existència de condicions per al desenvolupament de la llibertat, l’existència d’institucions justes i l’imperi de la llei?

L’ONU es va crear l’any 1945 per mantenir la pau i la seguretat internacionals, força malmeses després de dues guerres mundials i, especialment, després de l’esfereïdor salvatgisme del genocidi jueu. Aquests no havien estat els únics episodis de violència sobre la població civil o d’extermini de grups ètnics, però eren els darrers i els més greus numèricament. Per tal de prevenir esdeveniments semblants l’ONU es proposava fomentar relacions d’amistat entre les nacions i afavorir la cooperació internacional a fi de resoldre els problemes abans que derivessin en conflictes armats. Ara ja podem dir que el projecte ha fracassat. No solament no ha impedit que sorgissin innombrables conflictes locals, sinó que, a més, ha permès que en el seu nom, i alçant la bandera de la pau, les grans potències hagin intervingut en defensa dels seus interessos particulars. No solament no hi ha hagut gaires acords sobre com s’havia d’intervenir per prevenir els conflictes i posar-los fi, sinó que tampoc no s’ha acabat de definir mai del tot el concepte mateix de pau. Segons quina gran potència deia la seva, la pau era la simple aturada de les hostilitats i l’acord de les parts en conflicte. Però oblidava dir que el dictador criminal que governava una part era aliat i client seu. Si parlava l’altre, deia que calia enderrocar el règim autoritari de torn, defensar la llibertat i estendre la democràcia, tot amagant els seus interessos petroliers i geoestratègics. Ja ho veuen, si això és la pau, no veig la diferència amb la guerra.

Read Full Post »

DE LA MORT HUMANA

«Si tanco els ulls no la veuré, si no en parlo no hi pensaré, si no hi penso, no li tindré por. Si faig com si no hi fos, no hi serà, si l’evito m’estalviarà, si la nego, no existirà.» Allò que no vull veure ni pensar, allò que vull evitar i fer com si no hi fos és la mort. Sí, la mort en abstracte. No parlo de la seva mort, amable lector, ni de la mort de qualsevol altre. D’aquestes ja en parlen els diaris cada dia, plens com van de notícies d’accidents i de guerres; però això no són més que estadístiques, perquè parlar de morts no és parlar de la mort. La mort només existeix en primera o segona persona, el jo o el tu. Només compten les morts que ens importen.

Per això la mort és una mena de tabú. Ens prohibim parlar-ne per no cridar el mal temps, per la por supersticiosa segons la qual la paraula crida la cosa. Per això dic que, tot i els innombrables morts que apareixen als telenotícies i a les pel·lícules, la mort pateix una dessocialització i una omissió molt acusades.

De la mort només la religió en fa pedagogia obertament. La religió tracta d’explicar la finitud humana i, alhora que prova de donar sentit a la vida, assaja d’explicar la mort pel simple fet de negar-la o rebaixar-la. Així, per un senzill acte de prestidigitació, la mort passa a ser només la mort del cos, però no la de l’ànima immortal. Les possibilitats de consol que s’obren per aquesta via són ben conegudes i no necessiten més comentari.

Però una època descreguda, on tots els fets de la vida han estat dessacralitzats, necessita una pedagogia laica de la mort. Ja no serveix una creença que proporcioni alhora consol i esperança si alhora exigeix, per tal de ser efectiva, abraçar-se a la fe. Aquesta pedagogia, però, no necessita ser nova per ser actualíssima. Basta mirar la mort de cara, sense filtres ni atenuacions, i entendre que no conté cap misteri. Per això no cal aprendre a morir, com ensenyaven els medievals Ars moriendi cristians, perquè no es pot aprendre, això és, entrenar, una cosa que només es fa una vegada. Si cal alguna cosa és adonar-se que del no res venim i cap al no res anem, com totes les coses que existeixen. I si és incert quan la mort ens arribarà, esperem-la arreu, però que sigui vivint, i no patint per la incerta espera.

Read Full Post »

AMB LA LLENGUA FORA

«…És un territori d’acollida, un país turístic, on hi conflueixen moltes llengües. Però, recordem-ho, la nostra és el català. La salut del català està a les mans dels qui parlem la llengua, els catalanoparlants, és a dir, de tots nosaltres, i no pas a les d’aquells que la desconeixen. La responsabilitat més gran la tenim, doncs, aquells que coneixem l’idioma i en com l’utilitzem dia rere dia. I aquells que canvien de llengua amb freqüència,  a la mínima, per un suposat problema d’educació, s’equivoquen, fan un flac favor a la nostra llengua, però també li fan al seu interlocutor […] En temes de llengua, recordem-ho, no s’ha de vèncer, sinó que s’ha de convèncer» Amb el permís del lector reprodueixo les paraules de Ferran Costa, president del Consell General d’Andorra, a la darrera sessió d’aquest Consell. No veig què més hi puc afegir, fora de subscriure-les punt per punt.

La supervivència del català està en mans del qui el parlem, és clar. És evident que els nostres veïns, tant els del nord com els de l’oest, que han construït el seu país arrabassant-nos territori amb guerres o ens han sotmès per les armes, també hi tenen responsabilitat. El propòsit d’uns i altres és la unificació lingüística sota el paraigua de la seva llengua i el desmantellament de la nostra cultura. Uns i altres es donarien per satisfets amb la nostra residualització, amb el fet que el català fos un «patois» regional o una romanalla turística del folklore local. És amb aquest propòsit que malden per invisibilitzar la llengua, per vetar-la al Congrés i al Senat (a Catalunya nord fins als ajuntaments), per fer-la i fer-nos creure que és innecessària, supèrflua, prescindible.

Què hem de fer, resignar-nos a veure morir la nostra llengua? Jo el que dic és que la nostra llengua no morirà mentre la parlem. Les llengües no moren com els éssers vius, no tenen un cicle vital, per molt que metafòricament els l’apliquem en parlar-ne. Les llengües, efectivament, neixen per la necessitat de comunicar-nos que tenim. Després s’afaiçonen a la manera de ser i de pensar i de veure el món dels parlants que tenen i, finalment, si moren no és pas de vellesa o malaltia, sinó exclusivament perquè els seus parlants deixen d’usar-les, de fer-les servir per a pensar, per a viure i per a ser.

Read Full Post »

LLAVOR PROHIBIDA

Una jutgessa de Vitòria ha impedit que uns pares posessin el nom de «Hazia» a la seva filla. Ha invocat l’article 54 del Codi Civil espanyol ‒de 8 de juny de 1957, encara vigent malgrat algunes modificacions introduïdes‒ per imposar un nom llatí de fonètica similar i idèntic significat: «Zia». Hazia, en eusquera significa «llavor» però també «semen», mentre que l’equivalent llatí vol dir gra (i així també: llavor), llum i esplendor. Recordo, per dir-ho tot, que del terme llatí «semen» en surt també el nostre «semença» i el verb «sembrar».

La jutgessa, fent ús de les seves atribucions, ha fet inscriure Zia en lloc de Hazia perquè el significat d’ús comú del substantiu eusquera és semen, i li ha semblat que entrava en un dels supòsits de la llei: «Quedan prohibidos los nombres que objetivamente perjudiquen a la persona». Amb la mateixa justificació, registradors i jutges han impedit que hom posés noms com Hitler, Caïm, Stalin o Judes, però també s’han prohibit, a Catalunya, noms tan nostrats com Jordi, Joan o Pere; al meu, posem per cas, li afegien un accent, que en català no du.  Per cert, saben vostès que el primer «Jordi» inscrit com a tal fou Jordi Cruijff  (més conegut, el cognom, per l’anglicitzat Cruyff), fill del cèlebre i enyorat jugador del Barça? Saben que el futbolista va haver d’imposar-se al funcionari recalcitrant? Aquest li deia que «Jordi» no podia ser, que havia d’inscriure com a «Jorge» el nen. En Johan, amb el seu castellà de fort accent holandès, li va dir, mostrant els papers que duia: «Qué pone aquí? Jordi. Pues tu, copia». Així fou com un nen nascut a Holanda va ser inscrit al Registre Civil de Barcelona amb el nom de Jordi. Era l’any 1974 i Franco encara era viu.

Un codi civil de 1957, més que una antigalla, és una presència viva del feixisme. Un document ideològic per a la imposició d’un pensament a través dels noms de les persones. No és poca cosa, el nom. Quan els pares en triem un per als fills volem que tingui sentit i valor, si més no per als qui el posem, atès que qui el rep no pot dir la seva. No és tracta una mera marca identificativa, si així fos, tan se valdria posar «1» al primer fill, «2» al segon… Per això cal dir-li a la jutgessa que impartir justícia comença per tenir respecte.

Read Full Post »

CATALÀ A L’ATAC

És el palíndrom amb què Màrius Serra va cloure la seva defensa de la immersió lingüística amb un discurs durant l’acte institucional de la Diada de 2011 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. La frase sencera fou: «Neces­si­tem més immersió lingüística que mai per tenir un futur cap i cua, amb el cap i amb el cor. Només si vehi­cu­lem del dret i del revés el nom de la nos­tra llen­gua en trau­rem l’entre­llat: Català a l’atac! Visca la llen­gua viva! I visca el submarinisme!». Les seves paraules d’aleshores són oportunes, perquè la situació a la qual l’enigmista al·ludia: els atacs de la primera interlocutòria del TSJ a la immersió lingüística, són plenament vigents ara, amb la darrera interlocutòria, que ja definitivament imposa un 25% de castellà a tot el sistema educatiu.

El títol de l’article no descriu en absolut, ni rebaixant la metàfora, la situació de la política catalana respecte del Reino de Borbonia, ni la de la llengua catalana. En realitat, la primera és mesella (insensible als cops, com un ase), covarda (incapaç de defensar el país i la seva llengua), caïnita (es deixa portar per l’odi als parents propers) i suïcida (quan l’acció política du a la desaparició del que es diu defensar). Quant a la segona, la seva absoluta prostració és evident. Les nostres institucions no la defensen, els parlants no mantenen el seu ús arreu per falsa cortesia o per la mateixa covardia de les institucions, el seu estatut i ús social cada cop s’assembla més al propi d’una colònia tant pel que fa a la seva extensió com a la seva degradació, fins a convertir-se en un dialecte de la llengua dominant. Exemple fefaent del darrer és el fet que la interlocutòria del Tribunal, publicada només en un català que és una evident mala traducció de l’original castellà, no aprovaria el més fàcil examen d’ortografia d’ESO.

Però mentre els docents a qui es pretén obligar a canviar la llengua de les nostres classes ens entretenim a corregir el text del Tribunal, aquest se’n riu de nosaltres. «Corregiu, si voleu, aquest text que us obliga a fer el 25% de les classes en castellà: una de cada quatre paraules, sabeu comptar, oi? Mentrestant, totes les altres sentències que escrivim, fins a un total del 93%, són en castellà, la llengua de l’imperi».

Read Full Post »

COBRAR ALS MORTS

LATRINES PÚBLIQUES A POMPEIA

L’emperador Vespasià (69-79 dC) va posar un impost a l’orina que els adobadors de pell i bugaders treien de les clavegueres de Roma. Ara ens pot semblar estrany tant una cosa com l’altra, però cal saber que l’orina, aleshores, tenia un ús industrial. Servia per a preparar les pells i també per a rentar i blanquejar la roba de llana gràcies a l’amoníac que conté. Vespasià no va desaprofitar l’ocasió de gravar aquest ús productiu del pixum humà. Segons conta Suetoni al seu llibre Vida dels cèsars (VIII, 23), el seu fill Titus, que més tard també seria emperador, li va retreure aquesta avidesa de diners. A la qual cosa ell va posar-li sota el nas una moneda i li preguntà si feia olor. Titus va dir que no, és clar. I Vespasià li va dir que, tanmateix, la moneda procedia de l’orina.

El missatge és ben clar: els diners no fan olor. O, altrament dit, els diners són diners i no importa la seva procedència. Es diu que Vespasià va augmentar els tributs arreu, especialment a les províncies, venia les magistratures i càrrecs públics al candidat que més diners oferia, i fins i tot baratava les absolucions als condemnats. Sigui com sigui, l’emperador va emprar bé allò que havia adquirit malament, car va manar reconstruir ciutats devastades per terratrèmols, va protegir les ciències i les arts i en tot es va mostrar una liberal prudència.

La hisenda espanyola (recorda? «Hacienda somos todos») té la mateixa avidesa de diners que l’emperador romà. Ara, les víctimes d’accident de trànsit (o els seus hereus) que han de cobrar indemnitzacions per danys i seqüeles hauran de tributar. Fins ara, com és lògic, les indemnitzacions eren exemptes de tributar. És clar, no són pas rendes del treball, no són premis, i qui les rep no s’enriqueix pas, sinó que accepta una compensació ‒ben sovint molt magra‒ pel treball perdut, pel dany al vehicle o pel mal personal que ha patit, les seqüeles del qual, en forma de discapacitats, pot arrossegar tota la vida. A més, aquesta pujada d’impostos ha aparegut amagada en una disposició addicional, a la pàgina 156 d’un document de 163. És allò de l’estafa de la «lletra petita», tan típica de les «democràcies consolidades». Ara, per cobrar la totalitat del que els correspongui, si no arriben a un acord davant de notari amb l’asseguradora, els accidentats hauran d’anar a judici, amb tot el que suposa. El pitjor de tot plegat és la íntima convicció que tinc que l’Estat espanyol, a diferència de l’administració romana, gasta pitjor el que adquireix malament. Sense anar més lluny, ja saben que es gasta els quartos en «Pegasos», i no són pas camions.

Read Full Post »

APRENDRE A PENSAR

Fa uns dies una periodista molt popular va anunciar que el seu metge li havia dit: «Hi ha evidència que ja no pateix el càncer que l’ha afectat fins avui». Em va semblar una excel·lent notícia i em vaig alegrar molt per ella i els seus. A l’entrevista, però, després aclaria, sense adonar-se’n, el que realment li havia comunicat el metge, que era que «No hi ha evidència de malaltia» i també que «No havien trobat cap cèl·lula cancerígena al seu cos». Espero que el lector vegi la diferència substancial entre la primera afirmació i les següents. No és el mateix dir que «no hi ha evidència de malaltia» que dir «hi ha evidència que no hi ha malaltia». Si encara no es veu clar, potser serà útil aquest altre exemple. Si dic que «La majoria d’assassins són animals  salvatges» no estic dient que «la majoria d’animals salvatges són assassins». 

Els arguments precedents són anomenats «arguments d’anada i tornada» i constitueixen un dels més freqüents errors de lògica que cometem els humans. Els filòsofs l’anomenen «el problema de la inducció» perquè, efectivament, n’és una derivada. Si quan plou veiem després molls els carrers, inferim correctament que és a causa de la pluja. Per això mateix, quan veiem els carrers molls, inferim que ha plogut. I no sempre és així, perquè pot haver passat el camió de la neteja amb la manguera, posem per cas. La qüestió és que el costum de veure primer una cosa i després una altra ens fa pensar que una cosa és sempre causa o conseqüència de l’altra, encara que no sigui així. La variant més coneguda d’aquest raonament incorrecte, però, és la que passa més desapercebuda perquè els nostres prejudicis venen a alimentar l’error. Imaginem que tots els terroristes que hem descobert són musulmans. Podem inferir que tots els musulmans són terroristes? Evidentment no. Ni que tinguem un milió de casos, perquè aleshores hi hauria encara nou-cents noranta-nou milions de musulmans que no ho serien. I és evident que el 0’1% per cent no són tots. I tanmateix, ja sabem com raona el nostre cap xenòfob. I per acabar, deixin-me dir que la disciplina que estudia el raonament es diu lògica i és part de la filosofia, aquesta matèria que les llumeneres del Departament d’Ensenyament volen eliminar de l’educació secundària.

Read Full Post »

LA CONXORXA DELS IGNORANTS

La mediocritat és l’objectiu de l’educació postmoderna, aquella que afirma que el 5 és el summum bonum, la fita òptima de l’estudiant. La meitat dels  esforços dels jerarques educatius i de la cadena de transmissió que arriba fins als obrers del sistema, els soferts educadors, aspira només a presentar el sistema educatiu espanyol com una cosa homologable, si més no en resultats numèrics, als del rovell de l’ou d’Europa. També hi aspira el sistema judicial, dit sigui de pas, però aquest és un altre tema. L’altra meitat dels esforços aspira a usar les lleis educatives i el sistema en el seu conjunt com a arma llencívola ideològica contra el govern anterior.

Les conseqüències d’aquest menyspreu a l’educació i als professionals que s’hi dediquen és comparable al que pateixen els professionals de la salut. Val a dir que la desconsideració no prové solament de les institucions, sinó també de bona part dels ciutadans, que tenen una actitud ambivalent. D’una banda s’aplaudeix els sanitaris i d’una altra s’actua amb culpable negligència i temeritat quant a la pandèmia. D’un costat es lloa la tasca educativa i de l’altra es vol donar lliçons als educadors en dir-los com han de fer la seva feina,  què i com ensenyar i, sobretot, com avaluar. Tot plegat amb l’objectiu que produeixin més, això és, que aprovin, com si la nota fos un producte industrial.

Si el que es necessita és que les xifres del fracàs escolar minvin i que l’abandonament disminueixi, la solució més senzilla, més econòmica i que menys conflictes provoca és facilitar l’obtenció de títols. Per aconseguir l’efecte sense que es noti la intenció es fan diverses coses: reduir els continguts educatius, rebaixar els nivells d’exigència en general, i especialment els criteris de superació de curs o etapa (suposo el lector assabentat que ara ja no cal aprovar totes les matèries per obtenir el batxillerat, posem per cas), i reformular els sistemes, criteris i rúbriques d’avaluació, dividint l’indivisible, quantificant el qualitatiu i sobredimensionant  els ítems fins al punt que l’avaluació sigui una caricatura de si mateixa. Ras i curt, aquesta és la recepta segura perquè les fake news i la pseudociència trobin el terreny adobat, devaluant el saber en nom de la ignorància.

Read Full Post »

EL QUE NO MATA, ENGREIXA

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »