Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

examen finalLa del títol és la màxima de capçalera de tots els mestres i professors que abdiquen d’una part essencial de la seva responsabilitat educativa: posar notes justes als seus alumnes. Pressionen les direccions dels centres, i a les juntes d’avaluació, sovint, els mateixos companys fan d’advocats del diable, demanant que s’aprovi aquest o aquell altre estudiant. «Només li queda la teva», diuen. Però de vegades són dues i fins i tot tres. Però tot val perquè tingui el graduat en ESO o fins i tot el Batxillerat. Pressionen els pares als quals no importa que el nen sàpiga res, però el volen titulat. I tots entonen alhora: «Ja els suspendrà la vida… si s’escau». La idea és aprovar suspenent, això és, premiar aquell que no s’ha esforçat, que no sap, que és un dropo o un barrut. I pressionen, com no, els estudiants, amb fal·làcies ad misericordiam del tipus: «Si no m’aproves, ploraré, ploraré i xuletaploraré.»***

La ministra d’Educació d’España (però a Catalunya, de moment, també ens ho haurem d’empassar) vol canviar la legislació educativa. Actualment és vigent la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa), promoguda unilateralment pel ministre Wert de mal record i pitjor herència. La llei té gravíssims i evidents defectes que no puc comentar aquí, però estableix expressament que només es pot obtenir el títol de Batxillerat si s’han aprovat totes les matèries. El mateix preveu, val a dir, la LOE, darrera llei socialista sobre el tema. La ministra, en el seu afany «millorador» vol que es pugui aprovar el Batxillerat amb una assignatura suspesa. Ella diu literalment que vol «contemplar la posibilidad de obtención de este certificado» si la junta d’avaluació considera que l’alumne ha adquirit les competències necessàries amb les matèries que no ha suspès. És evident que la examen filosofiaministra no sap res del que passa ja a les juntes d’avaluació actualment, on aquesta operació que proposa ella es fa cada final de curs, si pot ser sense gaire soroll. Però ella no sap, en la seva imprudència, que explicitar un tema com aquest: la rebaixa efectiva i pública de l’exigència, no pot tenir sinó desastroses conseqüències. Però, amb tossuderia, la màxima educativa de la ministra és «No se trata de hacerlo más fàcil, sino de no obstaculitzar». No, és clar, regalar el títol sense haver-lo obtingut realment, no deu ser fer-lo més fàcil… No imagina la ministra el que passarà l’endemà mateix de l’aprovació de la mesura? Ho sap? Doncs que els alumnes de Batxillerat donaran per fet que amb una suspesa, aproven. I alhora es diran: «si me’n queden dues, una ja me l’aproven, i l’altra, també, perquè només me’n quedarà una» I endavant les «haches», perdó, les «atxes», és que se m’està empegant la mala ortografia endèmica dels batxillers.

***NOTA BENE: Aquest article ja ha rebut no poques crítiques (manifestades en directe) de tots els sectors implicats. Sense voler, trepitja molts ulls de poll i diverses persones dels col·lectius al·ludits ‒per bé que jo no em referia a ningú en particular‒ s’han sentit «acusats» per les meves paraules. Aquí no val, com a les novel·les, de dir que «tota semblança amb la realitat es pura coincidència». De fet, crec que el que dic correspon justament als fets. Si no canviem, amb les nostres actituds, el sistema educatiu, anem a mal borràs.

Anuncis

Read Full Post »

SENTÈNCIA HIPOTEQUES 19.10.18Cada govern  estableix  les  lleis  segons  les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de  manera  tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis,  declaren que és just per als governats  allò que només convé als qui manen,  i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia.  El que jo dic, amic meu,  el que és igualment just  en  totes les ciutats,  és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de  manera  que per a tothom que discorri  rectament el  just és sempre el mateix: el que li convé al més fort.

Li semblen encertades les paraules les paràgraf precedent, volgut lector? Són una descripció escaient de l’actualitat? En realitat, són paraules molt antigues, tenen dos mil quatre-cents anys i les va escriure el filòsof Plató al seu llibre La república, (338 c). S’adona de com, posem per cas, s’ajusten com un guant a la darrera reculada del Tribunal Suprem en relació a l’impost de les hipoteques? Faig memòria: dijous al vespre ens assabentàvem que el TS havia determinat que l’impost sobre els actes jurídics documentats l’havien de pagar els bancs, únics beneficiaris reals de la constitució d’hipoteques sobre els habitatges que s’adquireixen. En efecte, els bancs en treuen uns poderoso-caballerobons interessos i és just que paguin els impostos corresponents. Divendres passat, 19 d’octubre, la notícia ocupava les principals portades dels diaris del matí,  fins i tot l’Editorial d’aquest, que destacava el cost que, segons l’agència Moodys, hauria d’assumir la banca: uns quatre mil milions d’euros, diners que fins ara han pagat els soferts consumidors. El mateix divendres, però per la tarda, la notícia ja era una altra: el TS rectifica i fa marxa enrere. Ara serà un ple, compost de més de trenta magistrats, qui prendrà la decisió final. Endevinen quina serà aquesta? El millor és l’excusa que al·lega: «l’enorpoderoso a màquiname repercussió econòmica i social…», que els obliga a «avaluar amb lupa».  Està vist que ni els jutges no diuen la veritat, que no és altra que la Banca els ha picat el crostó, fent palesa una evidència: qui paga, i en aquest cas, qui ha de pagar, mana.

Lluny de la meva intenció dir que el Tribunal Suprem és corrupte, i que les seves sentències estan dictades pels grans interessos econòmics i no per la Justícia. Està molt lluny de mi l’horrible pensament que la judicatura i, amb ella, tot el sistema polític estan podrits fins al moll i són el titella malgirbat de qui Quevedo anomenava «Poderoso Caballero»… ja saben qui és, oi? : «Don Dinero». Se m’ha entès, se m’entén?

Read Full Post »

Tarquinius-SuperbusSext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat. (més…)

Read Full Post »

trucada déu PETITFa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta d’una església. Diu així: «Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà queda millor, perquè el terme és “llamada”). Però es poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsap mentre condueixes.» (més…)

Read Full Post »

OPUS DEILa frase del títol té un origen bíblic. Fer les coses «com Déu mana» significa fer-les bé, amb correcció, eficaçment i eficientment. Tot plegat és una extensió metafòrica del significat original, que era «complir amb la llei de Déu» expressada en el Decàleg, o «deu manaments», d’aquí ve directament això de «com Déu mana». Què mana? Els Manaments. (més…)

Read Full Post »

clavar motorFa uns dies, a un conegut meu se li va clavar el motor del cotxe. Un senyal vermell al quadre d’instruments segons abans de la fatal aturada del motor al mig de l’autopista. S’havia quedat sense oli, però no pas perquè n’hagués de faltar, no. Abans de sortir de viatge havia passat pel concessionari oficial a fer la revisió oportuna. En canviar-li el filtre d’oli, però, no li van collar prou bé i perdia. Quan m’ho va explicar, li vaig dir, espontàniament: ‒Renoi, quina mala sort, tot perquè un mecànic no va acabar la seva feina! I ell em va respondre: ‒Tens raó, el mecànic es va descuidar d’estrènyer el filtre d’oli, però ell no és el responsable. ‒Com que no? Li vaig preguntar. (més…)

Read Full Post »

aretha joveNo cal entendre la lletra d’una cançó per tal de gaudir-ne, fins i tot de tremolar d’emoció en sentir-la. Això és el que té la música, un llenguatge que pot prescindir de paraules. La paradoxa és només aparent. La música és un gest que sense cos, sap tocar, i que, com una besada, pot fer estremir de plaer i omplir la imaginació de somnis. Si, la música, a més, s’expressa amb paraules, la seva força expressiva es desmesura. Les lletres que cantava Aretta Franklin tenien aquesta doble qualitat que he tractat d’escriure. Vagi per ella el meu respecte. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »