Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Participació’ Category

Tarquinius-SuperbusSext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat.

Valeri Màxim, relata la història a Factorum ac dictorum memorabilium, (Fets i dits

VIOLACIÓ LUCRECIA

La violació de Lucrècia, per Sext Tarquí, precipità la caiguda de la monarquia.

memorables) una obra plena d’històries i fets diversos amb intencionalitat moralitzant; tot un compendi d’avisos per a navegants en aquest mar enverinat que és la política. Valeri conclou el seu relat amb un comentari agut sobre l’entesa paternofilial: «L’astúcia del vell es va correspondre amb la sagacitat del jove».

L’anècdota m’ha fet venir a la memòria Soraya Sánchez de Santamaria, que presumí, el 16 de desembre de l’any passat d’haver aconseguit, amb l’aplicació del 155, que ERC i Junts per Catalunya «no tengan líderes porque están descabezados». I m’he adonat que, malgrat la perversitat de la frase i de la intenció que ERMENGOL 5.10l’animava, Soraya tenia raó. Els grups que formen el govern no tenen líders dignes d’aquest nom, els que ara passen al davant són actors secundaris que manen per delegació i que mai no haurien imaginat que els tocaria fer aquest paper. Sense líders, i sobretot, sense líders capaços d’entendre’s, la política catalana està empantanegada. Assetjat el govern per tots costats, amb C’s i PP vomitant odi a cada intervenció, PSC xiulant com si la cosa no anés amb ells, els de la CUP ERMENGOL 6.10aprofitant cada feblesa per estrènyer més el cargol, la (in)Justícia espanyola collant el Parlament i restant-li marge de maniobra, sembla que no hi hagi sortida. Però no hem de perdre l’esperança. Recordem que Tarquí el Superb, el «descabezador» perdé el seu cap tot seguit, i la República de Roma fou proclamada.  Si l’analogia amb el nostre assumpte val d’alguna cosa, el primer ja ha passat, amb paciència, i una mica més de coratge i intel·ligència, arribarà la segona.

Anuncis

Read Full Post »

trucada déu PETITFa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta d’una església. Diu així: «Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà queda millor, perquè el terme és “llamada”). Però es poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsap mentre condueixes.»

Imagino que al meu amic, que és capellà, acudit li feia gràcia per allò de «més val riure que no pas plorar» de les coses que, fent missa, deu sentir i veu fer a alguns dels seus parroquians. No em sorprèn gens. Jo mateix, que mai no assisteixo a missa, llevat de comptades ocasions com ara bateigs, bodes o enterraments, ho he hagut de fer darrerament en dues ocasions pel darrer motiu. A la primera missa de difunts no va passar cap cosa remarcable, però a la segona em va sobtar molt el capteniment dels feligresos: Uns consultaven els seus mòbils i, ostensiblement, enviaven i rebien missatges escrits; molts altres xerraven sense parar, i no pas del difunt o del dol de la família, sinó de temes diversos. Ho remarco perquè era inevitable sentir-los i perquè la xerrera impedia, literalment, escoltar el capellà, malgrat que la veu d’aquest arribava a travésconduir amb mòbil dels altaveus de l’església. I també perquè tenia força interès a sentir-lo, car el capellà, jove, nascut a Guinea Equatorial, tenia una excel·lent dicció catalana. La qual cosa em feu pensar dues coses: la primera era que el capellà era un perfecte exemple d’integració social i cultural, que hauria de resultar modèlic per a molts que porten molts anys vivint aquí i no diuen un mot en català. La segona,  que la «crida» de Déu, o «vocació» (en castellà «llamada», que fa joc amb l’acudit del principi) cada cop és més feble entre nosaltres. Si, en canvi, sembla més forta la crida (llamada) del mòbil, encara que no sigui Déu qui està a l’altra banda de l’aparell, i quan no, la xerrera insubstancial i mancada de respecte per l’acte religiós i per la gravetat del lloc i el moment. En efecte, no cal ser de missa per saber que a l’Església, com a qualsevol centre de culte culte (incloc els «temples del saber» o aules de les escoles, instituts i universitat), hom ha de saber estar, per respecte, dignitat i educació.

Read Full Post »

OPUS DEILa frase del títol té un origen bíblic. Fer les coses «com Déu mana» significa fer-les bé, amb correcció, eficaçment i eficientment. Tot plegat és una extensió metafòrica del significat original, que era «complir amb la llei de Déu» expressada en el Decàleg, o «deu manaments», d’aquí ve directament això de «com Déu mana». Què mana? Els Manaments.

La detenció de Willy Toledo per cagar-se en Déu ha aixecat una enorme polseguera mediàtica. El personatge en ell mateix no té massa interès, però sí el té la seva denúncia. CASADO CIFUENTESNingú no hauria de ser perseguit legalment per blasfèmia. Que España contempli encara el delicte d’ofensa als sentiments religiosos de les persones és incompatible amb la idea de llibertat d’expressió i de respecte a la diversitat ideològica pròpia d’un règim democràtic. Per això s’ha dit, amb proporcional ironia, que el jutjat d’instrucció número 11 de Madrid que l’ha fet detenir ha actuat «com Déu mana», encara que també es podria haver dit que als jutjats d’España «mana Déu», cosa fàcil de comprovar amb el fet que la meitat dels jutges són de l’Opus dei, i aquí ho deixo.

Ara, que si la conducta recomanable a partir d’ara és actuar com Déu mana, això és, seguint els «deu Manaments», trobarem coses com les que segueixen. Toledo ha actuat contra el primer i el segon, que diuen que cal estimar Déu i que no s’ha de prendre el nom de Déu en va. Però què direm del cinquè, no mataràs? El van respectar els piolins de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, hostiant ‒mai més ben dit‒ els votants catalans del referèndum? El respecta el govern espanyol venent bombes a Aràbia Saudí? Quant al RIVERA DOCTORsisè: no faràs accions impures, què direm de Rivera, Casado, Cifuentes i altres, que s’han estat «masterbant» públicament? «Masterbant», neologisme que significa donar-se un Màster universitari a si mateix amb finalitats de plaer. Per cert, que el «Naranjito»  també peca contra el desè, que diu que no cobejaràs els coses dels altres, i la seva emveja i ambició no li fan sinó voler a qualsevol preu la presidència del govern que les urnes han donat a altres. I pel que fa al setè manament: no robaràs… En dirà alguna cosa Rajoy, i el PP en general que s’ha embutxacat sobres de diners a mans plenes? En diran res els del 3%? I el PSOE andalús, respondrà pel frau dels ERE’s? Ahh,màster de Casado però el més divertit serà veure Llarena, la Fiscalia general de l’Estat, la Guàrdia Civil i el Tribunal Suprem donant explicacions el dia del Judici Final pel seu sistemàtic menyspreu del vuitè manament: No donaràs fals testimoni ni mentiràs. Com explicaran les seves acusacions de rebel·lió i sedició…, com justificaran haver empresonat innocents?

Read Full Post »

clavar motorFa uns dies, a un conegut meu se li va clavar el motor del cotxe. Un senyal vermell al quadre d’instruments segons abans de la fatal aturada del motor al mig de l’autopista. S’havia quedat sense oli, però no pas perquè n’hagués de faltar, no. Abans de sortir de viatge havia passat pel concessionari oficial a fer la revisió oportuna. En canviar-li el filtre d’oli, però, no li van collar prou bé i perdia. Quan m’ho va explicar, li vaig dir, espontàniament: ‒Renoi, quina mala sort, tot perquè un mecànic no va acabar la seva feina! I ell em va respondre: ‒Tens raó, el mecànic es va descuidar d’estrènyer el filtre d’oli, però ell no és el responsable. ‒Com que no? Li vaig preguntar. ‒No ho és ell, en qualsevol cas, ho és més encara qui li va cambio-aceite-600x352donar una responsabilitat que no estava en condicions d’assumir. I ho és una organització que no és prou eficient, que no té protocols de qualitat i servei o que no els compleix. La responsabilitat no és de l’individu si les seves accions les realitza dins del marc d’una organització que dóna fe d’un producte o d’una execució determinades. A veure, Ramon, si compres un cotxe i  l’embragatge peta als mil quilòmetres, de qui és culpa? Del mecànic que no que el va montar bé, o de l’empresa fabricant? ‒Val, ja he entès l’argument. Però això no es pot aplicar a tot tipus d’empreses o col·lectius. Per exemple, un hospital. ‒Com que no? I tant! Un hospital és atès per moltes persones, els errors de vegades són motor-gripado-300x200individuals, però sovint són forçats o resultat d’una organització deficient del treball. És el mateix que en l’altre cas. Fixa’t, si agafes un virus de quiròfan sovint és perquè algú no havia seguit el protocol higiènic i perquè algú altre no havia controlat que aquest protocol el seguís tothom sense excepció. ‒Renoi, veig que tens ben afinats els arguments. ‒És clar. Encara un altre: recordes l’accident d’un tren Alvia a Galícia, de fa un cinc anys?  Es va donar la culpa al conductor, que corria massa. Però tot era per tapar que hi havia manca de senyals d’avís per a una reducció de 220 km/h a 80 km/h, que la corba s’havia construït massa tancada, a fi d’estalviar diners, que no hi havia protocol de seguretat en cas de fallada humana o mecànica, també per una qüestió d’estalvi de diners…, que segurament algú es va embutxacar. Qui tenia la culpa? La persona o l’organització malalta i corrupta?

prestige‒Ostres! Li vaig dir jo, ara sí que ho entenc. Si Llarena prevarica, si falseja les acusacions, si s’inventa el Codi Penal no és ell el culpable. Ho és el Tribunal Suprem que l’empara i no el controla. Ah, i l’estat (que som tots, és clar) que li paga la defensa davant del tribunal belga… Ara ho veig clar. El que està corromput és el sistema, l’organització. És España!

Vegeu la informació legal que m’ha fet arribar Xavier Alonso. Informació que ignorava en escriure l’article:

Art. 1902CC El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia está obligado a reparar el daño causado.

Art. 1903CC La obligación que impone el art. anterior es exigible, no sólo por los actos u omisiones propios, sino por los de aquellas personas de quienes se debe responder. REAL DECRET 24 JULIOL 1889

Read Full Post »

aretha joveNo cal entendre la lletra d’una cançó per tal de gaudir-ne, fins i tot de tremolar d’emoció en sentir-la. Això és el que té la música, un llenguatge que pot prescindir de paraules. La paradoxa és només aparent. La música és un gest que sense cos, sap tocar, i que, com una besada, pot fer estremir de plaer i omplir la imaginació de somnis. Si, la música, a més, s’expressa amb paraules, la seva força expressiva es desmesura. Les lletres que cantava Aretta Franklin tenien aquesta doble qualitat que he tractat d’escriure. Vagi per ella el meu respecte.

«Respecte», així es titulava una cançó que ella feu universal fa cinquanta anys. El ritmearethe mitjana edatde la cançó és frenètic, i les seves paraules, inspiradores: «Allò que vols / rei, jo ho tinc / Allò que necessites / ja saps que ho tinc / Tot el que demano / és una mica de respecte quan arribes a casa (…) Estic a punt de donar-te tots els meus calés / i tot el que demano a canvi, xato, / és que em donis el que m’he guanyat / quan arribes a casa / (…) ves amb compte, ja ho pots fer bé / Oh demostra-m’ho, demostra-m’ho, demostra-m’ho / Ja me n’estic afartant / continua provant-ho / deixa’t de tonteries / I t’ho dic de debò / quan arribes a casa / respecte / O potser quan hi entris / Veuràs que ja he marxat / He de sentir / una mica de respecte.» El FRANKLIN_ARETHA pianotext en trastoca completament un d’anterior, d’Otis Redding, en què un home arriba a casa per lliurar els diners guanyats a la feina i suplicant que la seva dona el respecti. La lletra d’Aretta, en canvi, és la reivindicació d’un dret, l’exigència de respecte que fa una dona al seu company de vida, un home que només agafa (diners) i no torna afecte ni consideració. I també és un advertiment, un «fins aquí hem arribat». La cançó, que musicalment s’aguanta sola, fou un revulsiu per a la lluita feminista d’aleshores, i també per a la dels drets civils dels negres americans. A les dues lluites Franklin estava molt vinculada, no per la doble condició ‒accidental al capdavall‒ de negra i dona, sinó pel seu compromís personal amb les persones sotmeses i oprimides.

Llegit ara, el text resulta actualíssim. Per a les minories ètniques, per a les dones, que pateixen encara punt per punt, els greuges que enumera. I sense abusar de l’analogia, crec que també per a les nacions sense estat com Catalunya, que, com la dona de la cançó, donen i no reben: «tot el que et demano a canvi, xato, és que em donis el que m’he guanyat…». És clar, tot això fins que se n’atipen: «Quan hi entris (a casa), veuràs que ja hearetha gran marxat».

Text original

Respect

What you want
Baby, I got it
What you need
Do you know I got it
All I’m askin’
Is for a little respect when you get home (just a little bit)
Hey baby (just a little bit) when you get home
(just a little bit) mister (just a little bit)
I ain’t gonna do you wrong while you’re gone
Ain’t gonna do you wrong ’cause I don’t wanna
All I’m askin’
Is for a little respect when you come home (just a little bit)
Baby (just a little bit) when you get home (just a little bit)
Yeah (just a little bit)
I’m about to give you all of my money
And all I’m askin’ in return, honey
Is to give me my propers
When you get home (just a, just a, just a, just a)
Yeah baby (just a, just a, just a, just a)
When you get home (just a little bit)
Yeah (just a little bit)
Ooo, your kisses
Sweeter than honey
And guess what?
So is my money
All I want you to do for me
Is give it to me when you get home (re, re, re ,re)
Yeah baby (re, re, re ,re)
Whip it to me (respect, just a little bit)
When you get home, now (just a little bit)
R-E-S-P-E-C-T
Find out what it means to me
R-E-S-P-E-C-T
Take care, TCB
Oh (sock it to me, sock it to me
Sock it to me, sock it to me)
A little respect (sock it to me, sock it to me
Sock it to me, sock it to me)
Whoa, babe (just a little bit)
A little respect (just a little bit)
I get tired (just a little bit)
Keep on tryin’ (just a little bit)
You’re runnin’ out of fools (just a little bit)
And I ain’t lyin’ (just a little bit)
(re, re, re, re) When you come home
(re, re, re ,re) ‘spect
Or you might walk in (respect, just a little bit)
And find out I’m gone (just a little bit)
I got to have (just a little bit)
A little respect (just a little bit)

Otis Redding (1965)

Read Full Post »

DONA PICASSOLa vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra.

Ja no era ben jove quan li van trobar nuvi.  Un noi del poble, l’hereu d’una família molt religiosa. El pare feia de sagristà, la mare tenia un germà capellà.  El jove, sembla ser, no havia sabut triar tot sol. La seva primera balladora a les festes majors havia estat una altra xicota del poble que pertanyia a una família republicana ‒després de la guerra els anomenaren rojos‒,  de les que no anava a les processons. Per això, quan la germana del seu xicot es va casar i no la van convidar a les noces, va veure clar que ella tampoc no es casaria amb el seu promès; era un covard, incapaç de desafiar els pares i l’oncle, tan missaires i convencionals com durs de cor.

Així fou com l’Eugènia, que pel nom mereixia una sort millor, va tenir promès. ‒Has estat prou de sort, li van dir. ‒Pobra com ets, i amb el germà que tens, ja fa prou l’Hermenegildo de voler-te. El casament, però, es va anar ajornant. Primer, perquè mentre vivien els pares d’ell, la casa era molt petita i no s’hi cabia. És clar, es donava per fet que ella no deixaria sols el seu pare vell i seu germà incapacitat a la casa del raval. Primer es va morir la futura sogra, i durant anys l’Eugènia, sense haver-se casat, va fer de dona de la casa de l’Hermenegildo. Aquest i son pare, van tenir sempre el plat a taula, que ella cuinava i els duia en un cistell. Després va morir el pare d’ella, i encara son germà, i tot restà igual. Havien passat els anys. Tampoc la mort del sogre no va canviar res. Els promesos s’havien fet vells i un malentès sentit del pudor i la decència pública mantenia cadascú a casa seva. Però ella li rentava la roba i li duia les sopes cada dia. Només van viure junts els dies de la malaltia de l’Hermenegildo, que va morir del mal provocat pel tabac i perquè la cura del malalt s’ho valia; tothom al poble ho va entendre, feia temps que ho entenia. En acabat, sola, va tornar a la casa del raval, allà on havien mort el seu pare cec i el seu germà discapacitat. Allí, sola, va tenir l’infart cerebral.

Read Full Post »

granera rústica bonaAquest senzill bastó, que ara veieu repenjat descuidadament en aquell racó oblidat, el vaig veure tot florit. Era ple de saba, ple de fulles i de rebrots; però ara, pobre, els humans, que debades intenten imitar la naturalesa, li han lligat un plomall de branquillons al voltant del seu tronc; ara, com a molt, és exactament el contrari del que era. Ara és un arbre capgirat, el tronc a terra i l’arrel enlaire; ara és una granera, l’eina de l’escombriaire, condemnada a fer la seva feina, i, per un destí capriciós, destinada a fer netes les coses i, alhora, a ser lletja ella mateixa; i a la llarga, gastada fins a l’extrem, serà llançada a la brossa o condemnada al seu darrer ús: encendre un foc de llenya. Després de fer aquesta reflexió se’m va acudir que, en el fons, l’ésser humà, que ara provaré de descriure, en moltes coses és similar a una granera.

Fixeu-vos-hi bé: la naturalesa envia l’home al món fort i alegre, en condicions pròsperes, amb el seu propi cabell damunt del cap, de manera que aquest vegetal pensant té totes les branques al seu lloc, fins que les destrals de la disbauxa i intemperància tallen totes les seves branques verdes i li deixen pelat el tronc. Aleshores el tronc revellit, enrigidit i malaltís, es passa a l’art, i es posa perruca, i es valora per la seva artificial mata de cabells, tot estarrufats, una mata que, o bé prové del clatell per implant o prové de cranis aliens. Però ara aquesta escombra granera vol sortir a escena, orgullosa d’aquests branquillons de bedoll, tot coberts de la pols recollida agranant les escombraries de la cambra de la millor dama. Si fóssim prou vius, hauríem de ser capaços de riure’ns de la seva vanitat ridícula. I tanmateix, els homes som jutges parcials de les nostres pròpies excel·lències i dels defectes de tots els altres! Però si una escombra, potser direu, és la representació simbòlica d’un arbre dret sobre el seu cap, i ja és una cosa prou risible; què és sinó un home? Si seguim l’analogia no és altra cosa que un ésser capgirat, les seves facultats animals esclafant les racionals,harry_potter-quidditch el cap on haurien de ser els seus talons, arrossegant-se per terra? I, tanmateix, amb totes les seves falles, aquest home té grans idees, somia truites, es proposa ser un reformador universal i corrector d’abusos, vol ser apariarador de greuges, escodrinya cada cantonada per veure de trobar-hi res blasmable, porta totes les corrupcions amagades a la llum, aixeca una gran polseguera on abans no hi havia gens de pols, i respira tota l’estona la mateixa pols que vol eliminar escombrant. Els seus darrers dies, tot repapiejant, els dedica a ésser un esclau de les dones i, en general, són els dies menys aprofitats; Fins que, gastat fins les arrels, com el seu germà bessó (la granera, és clar), és llençat a la deixalleria de la tomba o usat per encendre flames perquè altres s’escalfin.

Read Full Post »

Older Posts »