D’HERODES A PILAT

La frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs (sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats.

Read Full Post »

ELS COMTES DE MONTECRISTO

Demà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino.

Read Full Post »

PEDRO, PEDROOOOOOOOO!

Miquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles intervencions als mítings (Pedro, Pedrooooooo! Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!).

Read Full Post »

LA MERDA, A LA PORTA DE CASA

Vostè voldria un abocador de residus industrials a la porta de casa? Segur que la resposta és un NO rotund, imagini quina és la dels habitants d’Almatret, Maials i Llardecans, que el tindran a tocar, de fet molt més a tocar que el municipi on s’ubicarà «oficialment», que és el de Riba-Roja d’Ebre. Ja se sap, la merda ‒i més si no és pròpia‒ ben lluny de casa, millor si pot ser davant de la porta del veí.

Read Full Post »

VICIS POLÍTICS I VICIS MORALS

La pitjor de les tiranies és la que s’amaga sota l’ombra de les lleis i al calor de la justícia

«Tous les vices politiques ne sont pas des vices moraux, et tous les vices moraux ne sont pas des vices politiques.» MONTESQUIEU : De l’esprit des lois

Montesquieu repeteix aquí la tesi de Maquiavel, per a qui la política no es regia pas per les mateixes regles de la moral cristiana sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Aquesta és la raó per la qual l’església, tant aleshores com ara, sempre ha condemnat el seu llibre: El príncep. Per aquesta i també perquè Maquiavel, que havia fet d’ambaixador de la república florentina davant de César Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, i també davant de Juli II, el seu successor, deixà escrit que el primer dels papes «no va fer mai cap altra cosa ni va pensar mai en cap altra cosa que en enganyar els homes i sempre va trobar a qui poder-ho fer» (De quomodo fides a principibus sit servanda: De com els prínceps han de fer honor a la seva paraula).

Read Full Post »