LA VAGA CONTRA ELS ESCANYAPOBRES

L’Escanyapobres de Narcís Oller és una magnífica novel•la que, a través de tres personatges, l’Oleguer, la Tuies i el Magí, gasius i roïns fins al ridícul, descriu magníficament un vici capital de la humanitat: l’avarícia. Aquesta consisteix en l’afany immoderat d’acumulació de riqueses –que mereix el nom d’avidesa quan és dóna sol− i alhora en un esforç de fer economies que excedeix de molt la prudència.
Oleguer és una caricatura del garrepa que no menja per no gastar, que estalvia la neteja de la roba perquè aquesta no perdi amb el fregament propi del rentat i que colla els mitgers de les seves terres fins que aquests, ofegats pel dogal, es revolten i l’expulsen de la finca. Al final, un d’ells, que ha perdut la feina a causa de les seves maquinacions, el segresta i demana rescat a la Tuies, la seva dona. Aquesta, que de manera ben significativa, valora més els diners que la vida del seu marit, n’ignora les súpliques. La darrera escena de l’obra és esfereïdora, hom troba el cos revinclat de l’Oleguer al fons d’una mina. El cadàver, ja només ossos, està penjat d’un ternal per sota de les aixelles, les mans lligades al darrera, el cap mirant enlaire i la boca oberta en un esgarip etern de dolor.

Read Full Post »

EL CAPITALISME SEGONS SANT MATEU

Un home, en emprendre un viatge, crida els seus servidors i els confia els seus béns. A un li dóna cinc euros, a un altre dos i a un altre un, segons les respectives capacitats, i els diu que hi negociïn. En tornar troba que el que n’havia rebut cinc n’ha guanyat cinc més i el que dos, dos més. Però el que només n’havia rebut un no n’ha tret cap rendiment –temorós de perdre’l, l’ha guardat sota la rajola– i sols retorna el capital íntegre. El senyor felicita els dos primers servents i amonesta el darrer tot dient: –Servent mandrós i dolent, almenys podries haver dipositat els diners en un banc, perquè jo ara pogués rebre els interessos! Aleshores ordena que li prenguin l’únic euro que té. Ho fa amb aquestes paraules: –Prengueu-li el seu euro i doneu-li al que en té deu, perquè a tots el que tenen se’ls donarà més i tindran en abundància. Als qui no tenen se’ls prendrà fins i tot el que tenen.
Aquesta paràbola, que trec i adapto lliurement de Mateu 25, 14-30 conté, a ulls de moltes persones, una exemplar descripció del capitalisme. No ho discutiré. Fossin les que fossin les intencions de l’apòstol en escriure el text, el cas és que ho contempla pràcticament tot: l’objectiu d’increment del capital –sigui amb el treball, sigui amb l’especulació, això no s’indica–, la institució bancària, l’interès, etc. Però sobretot explicita els resultats: els més rics veuen incrementat el seu bé i els més pobres el veuen disminuït o el perden del tot.

La paràbola escau molt a la crisi econòmica actual, creada per l’afany de riqueses dels més rics però que, com sempre, pagaran els més pobres. Els estats –l’estat som tots– han posat els diners perquè el sistema bancari no s’enfonsi i els de sempre puguin continuar tirant de beta, i ara els poderosos d’arreu, perfectament conxorxats, estan obligant els governs a la involució social i laboral, promovent el retorn de la classe obrera a les condicions de servitud del segle XIX. No és estrany que, en iniciar-se aquesta crisi sortís un llibre titulat El Capital, una defensa de l’home. El que sobta és que el seu autor sigui l’arquebisbe de Munich: Reinhard Marx. Confesso que em congratulo de la notícia i que tinc moltes ganes de llegir-lo. A fe que convenia que una institució que té per sagrats textos com «No es pot servir al mateix temps Déu i el diner» (Mt 6,24), digués alguna cosa sobre la deshumanització, la manca d’equitat i de moral d’un sistema econòmic que només contempla el món i les relacions humanes a través dels ulls d’una caixa registradora.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

La politique est l’ensemble des procédés par lesquels des hommes sans prévoyance mènent des hommes sans mémoire.
JEAN MISTLER Bon Poids Vive la politique (bon pes, visca la política)

(La política és el conjunt de procediments pels quals homes sense previsió dirigeixen homes sense memòria)

Read Full Post »

DETALLETS DE NO RES

Un conegut arquitecte, escultor i pintor renaixentista, Leonardo da Vinci, va escriure que els detalls fan la perfecció, i que la perfecció no és pas un detall. A la llum d’aquesta frase voldria ara examinar algunes de les obres que el govern de la Paeria ha executat darrerament, obres importants, vistoses, útils… i tanmateix realitzades sense prestar prou atenció a alguns detalls.
Fa un temps, posem per cas, es va inaugurar la plaça Sta. Maria Magdalena. El canvi va ser remarcable: eliminació de la pèrgola, jocs per a nens al centre, reparació general de la part ceràmica. I tanmateix, la plaça va mantenir els seus tradicionals tolls cada cop que plovia i no va millorar en absolut la seva accessibilitat. Ara s’ha hagut de procedir de nou a aixecar el paviment. En aquests moments s’està procedint a la remodelació de la plaça del Clot. No vull anticipar res, però resto a l’expectativa quant al manteniment dels arbres de la plaça i zona verda en general i també respecte del tradicional problema de la plaça, que és el de les filtracions d’aigua que solia tenir cap a l’aparcament inferior. En breu inaugurarem la novíssima plaça Ricard Vinyes, sobre l’estètica de la qual estalvio pronunciar-me; no així sobre la manca de normalització lingüística el detall de part de l’interior de l’aparcament. I també sobre l’absurd tècnic que, en sortir-ne, hom hagi de parar en mig d’un fort pendent, dipositar el tiquet i tornar a arrancar… per a parar de nou, també al mig de la pujada, si el semàfor que permet accedir al carrer es troba en vermell.

Read Full Post »

LA CERIMÒNIA DELS ADÉUS

Capçalera manifestació a Lleida

Camí de la Seu Vella

L'anxaneta

Hi ha persones que no saben acomiadar-se. Han anat de visita i, quan ja s’aixequen per anar-se’n, els seus hostes els diuen: «Ja us n’aneu, tan aviat?» i, aleshores, invariablement, es queden una estona més. No s’adonen que la pregunta dels hostes no és més que una fórmula de cortesia i interpreten que hom els està demanant de debò que romanguin. La paradoxa és que realment se’n volen anar: és tard i tenen altres coses a fer, però es queden per no fer un tort, per quedar bé, per feblesa de caràcter, per pusil•lanimitat.
Evidentment, això no solament passa en els comiats de les visites socials, on sovint la cerimònia dels adéus dura més que la mateixa trobada, sinó que també es dóna en moltes altres situacions socials, com els adéu-siau amorosos, els arreveure polítics o els fins mai laborals. El cas és que, de les habilitats socials que ens ensenyen de petits: dir gràcies, hola i adéu, no aprenem gran cosa més que les fórmules buides i no sabem, en realitat, agrair res, saludar amb el cor ni dir adéu amb estil i de veritat.

Read Full Post »

LA FEBRE D’OR (ECONOMIA I POLÍTICA)

Recorden vostès la pel•lícula El tresor de Sierra Madre, de 1947, protagonitzada per Humprhey Bogart? S’hi explicava la història de tres buscadors d’or que, en el seu afany vivien els goigs de la riquesa, les inquietuds de la pèrdua i el robatori, i acabaven amb un guany irrisori que, tanmateix, els permetia recuperar una mica la dignitat perduda. Aquest film, signat pel genial John Huston, és una magnífica al•legoria de la condició humana que val la pena tornar a veure. És possible que, salvant les distàncies, les peripècies dels personatges siguin reviscudes de nou. Darrerament, a causa de l’elevat atur i la pujada espectacular del preu –un 300% en els darrers sis anys− la febre d’or ha tornat als Estats Units: centenars d’individus busquen el daurat metall als antics jaciments actius durant els segle XIX.
Els nous cercadors solen haver perdut la feina i viatgen cap al riu San Gabriel de Califòrnia confiats de fer-se rics. Idèntic interès, però sense moure’s de casa, tenen les persones que, arreu del món, estan convertint en or els seus estalvis. La inflació del valor del metall fa creure a molts que es tracta d’una inversió segura i rendible: «Si compro avui i venc demà, guanyo tant…» es diuen els petits especuladors. Ignoren que no és or tot el que lluu i que, en qualsevol cas, tot el que puja baixa. Altrament dit, que l’or d’avui pot ser plom demà i que amb el vil metall pot passar el mateix que amb la més humil argila, de la qual estan fets els totxos. Igual que passà amb els immobles, es pot estar creant una bombolla que un dia o altre esclati als dits dels avariciosos.

Read Full Post »