LA LLUFA DE LO REI

Lo rei hauria d’haver fet avui el seu discurs de la vetlla de Nadal. Avui, dia dels Sants Innocents, escau més al contingut i a la forma del que va dir, tot ple de broma amable i intranscendent. Així, les ironies, els eufemismes, els sopars de duro, les bajanades i sobretot les mentides haurien trobat millor acollida i haurien estat entesos com divagacions d’un vell que repapieja  i no com agosarats sarcasmes, menyspreus i burles a la intel·ligència dels ciutadans.

Read Full Post »

ROBAR A UN LLADRE

Un breu d’aquest diari ens assabentava ahir d’un presumpte pederasta que ha estat detingut a Jaen gràcies a un lladre que havia robat al seu domicili. El lladre es va endur  diversos objectes, entre el qual es comptaven tres cintes de vídeo que contenien imatges d’agressions sexuals a nens de 10 anys. En adonar-se’n, va trucar a la policia i, anònimament, va posar a la seva disposició el material. La investigació posterior ha permès detenir un individu, entrenador de futbol-sala, que aprofitava la seva condició per a contactar amb els menors i abusar d’ells.

Read Full Post »

EL SOMRIURE DE LA MONA LISA

Un riu de tinta no bastaria per a fer una còpia a ploma de tot el que s’ha publicat sobre l’enigmàtic somriure de la Mona Lisa (Mona és el diminutiu afectiu Madonna, que vol dir senyora). Se n’ha dit de tota mena, però hi ha un acord unànime en el fet d’acceptar que li escau el sobrenom de Gioconda (de l’italià: la que està alegre). Amb tot, ja em perdonaran, molt alegre no la veig, jo. El seu somriure, tan subtil que sembla més present a l’ull que mira que no pas al rostre contemplat, no passa d’insinuació. Qui sap, igual l’esposa de Francesco Bartolomeo del Giocondo reprimia un somriure de complicitat cap a l’autor del quadre i més que probable amant, Leonardo da Vinci. Diuen alguns experts que l’artista no li va pintar les celles i les pestanyes expressament, amb el propòsit de fer encara més ambigua l’expressió. La tinta vessada per causa d’això n’és testimoni.

Read Full Post »

DIR ADÉU AMB ESTIL

Dir «adéu» no és fàcil. No sempre és una fórmula de cortesia que significa «fins aviat» o «ja ens veurem un dia o un altre». Tampoc no parlo del difícil adéu que diem als nostres morts, a aquells que, estimant-los, ens abandonen per sempre. En efecte: parlo d’un adéu definitiu, d’un passar a una altra cosa, d’un girar pàgina, d’un cremar les naus per no tornar. Tothom té alguna experiència del tema, tant a nivell personal com professional: la parella ens deixa o la deixem, ens fan fora de la feina o decidim plegar perquè no ens satisfà, no ens paguen prou o perquè n’hem trobat una altra de millor.

Read Full Post »

MADIBA, IN MEMORIAM

El cinquè planeta que visita el Petit Príncep, protagonista de la novel·la homònima d’Antoine de Saint-Exupéry, és el més petit de tots. Ben just hi cap un fanal i un fanaler. El nen saluda el fanaler: «Bon dia, com és que acabes d’apagar el fanal?». «Bon dia, és la norma.», li respon el fanaler. «Què és això de la norma?» «És la que diu que s’ha d’apagar el fanal. Bona nit» I encén el fanal. «Però per què l’encens?» «És la norma», diu el fanaler. «No ho entenc». «No hi ha res a entendre» diu el fanaler. «La norma és la norma. Bon dia». I apaga de nou el fanal.

Read Full Post »