Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Catalana’ Category

Ara divorciar-se és fàcil. Si la parella arriba a un acord pacífic, els honoraris de l’advocat oscil·len entre 800 i 2000 euros, als quals cal sumar les despeses del procurador ‒si es fa via jutjat‒ o les del notari, en altre cas, entre 200 i 500 euros més. En la majoria de casos, però, les despeses són molt superiors, perquè no hi ha acord i hom acaba al jutjat. Ja se sap, el desig de trencar la relació no acostuma a donar-se simultàniament, bé perquè el desamor o l’afartament són asimètrics, bé perquè hom ha sostingut massa una relació que es desfeia i la pèrdua d’afecte ha donat pas al desinterès, aquest ha obert la porta al fastigueig i aquest, al seu torn, a la irritació. Esdevinguda crònica, la irritació du inevitablement al ressentiment, el qual inicia el pendent relliscós de l’odi.

La qüestió és, sempre, quan? Com diuen els autors de novel·les romàntiques, donar el primer petó és fàcil. La dificultat es troba a donar el darrer, o justament, no donar-lo. Salvant la distància, és possible establir una analogia entre les relacions personals i les polítiques. Per als conflictes d’ambdues serveixen els immortals versos de Machado: «Ni contigo ni sin ti / Tienen mis males remedio / Contigo porque, me matas / Sin ti porque, yo me muero.» que hom canta en una cobla. En efecte, no poques parelles no poden viure juntes ni separades. Si estan juntes, la convivència és impossible per la disparitat de criteris i pel fet que els objectius d’un i altre són diferents, o ho són els mitjans i camins per arribar-hi. Així, els moments feliços són tan rars i breus que quan es presenten ja no es gaudeixen com àrees de repòs i gaudi, perquè hom anticipa el camí ple de mines que espera més endavant. Ara, en una cosa sí que hi ha diferència entre els membres d’una parella, casada o no, i les parelles polítiques.

Les primeres, normalment, van estimar-se un dia, cosa que fa que, superades les crisis, les reconciliacions siguin dolces i, eventualment, duradores. En canvi, les parelles polítiques no naixen d’un mutu interès, sinó d’un interès egoista i d’una perfecta desconfiança, i de vegades ni tant sols caminen en la mateixa direcció. Quan es fa evident l’agonia, el millor és donar-los l’extremunció i  cantar-los les absoltes.

Ni contigo ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque, me matas

Sin ti porque, yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Porque mi letra, no ves

Piensas que de ti, me olvido

Y en el fondo de mi pecho

Y a cada instante te escribo.

Quisiera verte y no verte,

Quisiera hablarte y no hablarte

Quisiera no conocerte

Para poder olvidarte, ay

Ni contigo ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti, porque yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Siempre que miro al cangrejo

Me pongo a considerar

Que se parece a mis dichas

Que caminan hacia atrás

Quién canta su mal espanta

Y aquel que llora, lo aumenta

Yo canto por divertir

El dolor que me atormenta, ay

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque yo me muero

NI contigo, ni sin ti

Estoy tan hecho a la pena

Que me sirve de compaña

Y el día en que no la tengo

Me parece cosa extraña

A mi triste corazón

Las fatigas le ahogan

Y no tiene más descanso

Que el rato que por ti lloran

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque, yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque, yo me muero

Read Full Post »

Qui no ha tingut mai un veí que munta festes sorolloses que s’allarguen fins la matinada, o que, brut i deixat, abandona les bosses d’escombraries davant de la seva porta i quan surts has de passar per sobre mirant de no envescar-te. Qui no ha tingut veí  que fa obres i no neteja l’ascensor esdevingut muntacàrregues, o que no paga els rebuts de la comunitat per bé que fa ús de tots els seus serveis? Jo mateix puc aportar testimoni: fa anys, a l’edifici de veïns on visc, tot sovint trobàvem un toll de pixum a l’entrada, com si algú s’hagués pixat al portal i part del líquid hagués entrat per sota. Com que hi ha un replanet abans de la porta, pensàvem que algú que passava pel carrer, de nits (sempre era de nit) li entraven ganes d’orinar i aprofitava la relativa intimitat del replà, a peu de carrer, per alleugerir-se. Però no, al final va resultar que era un dels llogaters del primer pis, que quan tornava massa begut al vespre, no encertava amb la clau i buidava la bufeta davant de la porta.  

Abans de comprar casa, pis o finca és evident que, més important que les mides, la distribució, la lluminositat o el preu cal mirar qui tindràs de veí. Però això no sempre és possible, i hom es troba amb el que es troba. Amb tot, hi ha maneres de prevenir o de gestionar diverses eventualitats. Hi ha un refrany que diu que amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat. Similar i igual d’explícit és aquell altre que diu que casa tancada fa el veïnat bo; ara, de totes les dites, la més coneguda és la tradicional cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Com es veu, hi ha saviesa acumulada feta d’experiències universals cosa fàcilment constatable si acudim a dites provinents d’altres llengües. N’hi ha una d’anglesa molt enginyosa que diu «The Bible tells us to love our neighbors, and also to love our enemies; probably because generally they are the same people.» La Bíblia diu que hem d’estimar els nostres veïns, i alhora estimar els nostres enemics; probablement perquè normalment són les mateixes persones. Quant als francesos, no es queden pas curts: «Remplissez plûtot votre maison de pierres que de voisins.» Ompliu casa vostra de pedres més que no pas de veïns.

Comptat i debatut, i per bé que a la contra puguem dir que tenir un bon veí és un tresor incalculable, quan penso en el país veí (també hi ha veïns col·lectius, no ho oblidem) m’adono, més que mai, de la profunda veritat que sosté que no hi ha res com una bona tanca, alta i espessa, per a fer bo el veí.

Read Full Post »

Quan, als vuit anys, em van fer assistir a diferents sessions de preparació per a rebre la Primera Comunió, en sentir la llista de «pecats», vaig adonar-me que jo els havia comès tots. Havia dit mentides, m’havia barallat amb els meus germans i companys de classe, havia pispat xocolata del calaix de la cuina de casa i m’havia escaquejat d’alguna feina que ma padrina m’havia encarregat. En fi, era un desastre. És clar que mossèn Pere, rector d’Oliola, només ens havia enumerat els pecats que creia, en bona fe, que podíem haver comès a la nostra edat. El que més clarament recordo, però, és que ens va alliçonar sobre el concepte de responsabilitat, i aquest ensenyament anava molt més enllà de la casuística i procediments (que ara trobo banal) del pecat, la confessió i la penitència. Ens deia que fer el mal no era només fer una cosa dolenta, sinó que, de vegades, era no fer-ne una de bona quan calia o era necessària. D’igual manera ens deia que mentir no era solament dir el contrari de la veritat, sinó també ocultar allò que era necessari dir a persones que tenien tot el dret a sentir-ho. Confesso francament que aleshores no ho vaig entendre del tot.

Ara comprenc millor tot plegat i per això, per bé que no soc un home religiós, crec que tan responsable és qui autoritza una cosa irregular o injusta com aquell que la permet, acredita o sanciona. També ho és qui no té potestat per fer cap de les coses anteriors però no diu res, consent per assentiment o inacció, per desídia,  per mandra o per interès. Són, doncs, responsables de la injustícia comparativa (si els privilegis els tingués tothom serien drets universals) tots els membres de les meses i del Parlament de Catalunya que van aprovar, donar per bo o consentir que perseverés el règim de les «llicències per edat». També és responsable, és clar, el Papa emèrit per haver conegut, consentit, ocultat i no haver fet res ‒presumptament‒ per aturar els casos de pederàstia a l’arquebisbat de Munic del qual en el seu moment era responsable. Ja em disculparan el maridatge de temes tan diversos: dues institucions la missió i sentit de les quals és servir als ciutadans i alhora exercir d’exemple moral no poden eludir la seva responsabilitat amb un mentider: «no ho sabia».

Read Full Post »

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

Per corregir el costum oficial de posar noms incorrectes, l’anomenat «Tribunal del Cuentas» ha estat rebatejat amb encert pel poble: «Tribunal de qué me cuentas», «Tribunal de ajustar la cuentas», i, en català, «Tribunal dels descomptes». Tots ells defineixen aspectes diversos de les seves darreres actuacions: tribunal sense jutges, tribunal de part, venjatiu amb uns i amistós amb altres, o simplement tribunal que roba descaradament aquells a qui vol escarmentar.

Recorda el lector la «pena del telenotícies»? Si hom surt a la pantalla detingut i emmanillat, poc importa que després se l’hagi d’alliberar per manca de proves. El cas és que la pena ja l’ha pagat en forma d’un desprestigi no quantificable. Com si el valor i la consideració que una persona té no fossin tant o més importants que la seva borsa: hom no disposa només de diners o propietats, hom té honor, dignitat, i aquests poden ser arrabassats per una acusació falsa si aquest fet, a més, és publicitat arreu. La dignitat o fama perdudes mai no són restaurades. És un cas perfecte de condemna abans del judici, de condemna ja patida fins i tot quan el judici exonera l’acusat. És la desintegració de la tan anomenada presumpció d’innocència.

Les penes que imposa el Tribunal de Cuentas són d’aquesta mena: primer et  condemnen i després et jutgen. I la condemna conté alhora l’element del telenotícies i el de l’espoli. El procediment permet que, sense proves, t’embarguin béns i comptes. Les fiances són milionàries i no hi ha manera de pagar-les, de manera que si, després del judici, t’han de tornar el que t’han pres, el mal ja està fet, que és del que es tractava. Així han aconseguit que l’acusat es quedi sense diners i sense casa, a la intempèrie. Tant és si es tracta d’un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, com si és un polític que ha fet allò que havia decidit el Parlament de Catalunya votat pels ciutadans. Tot plegat és, alhora, una pena d’exposició pública, com la picota, on s’executava públicament els condemnats, deixant-hi penjats els seus caps o, alternativament, se’ls lligava de mans i peus, exposant-los a l’escarni públic. No dèiem, en fi, amb perfecta propietat, que España ens roba? Vet ací un munt d’exemples concrets, i de proximitat.

Read Full Post »

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

Un porc i Casado es van saludar tendrament, abans d’ahir, en una granja de Lleida. De fet, la mostra d’afecte va de Casado al porc, que es deixa fer. Semblava una foto promocional de Sant Valentí, el dia dels enamorats, segons diuen, el dia que, si ens plau per força, ens criden a votar. La imatge no pot ser més bona pel que té de simbòlic. Pablo Casado acabava d’assabentar-se que «M.Rajoy», del text cal·ligrafiat de Bárcenas significa, en realitat, Mariano Rajoy. Tanmateix va seguir, impertorbable, la seva passejada electoral fins a Lleida, on va visitar una granja. Devien pensar els seus assessors que, com que l’estat és ple de porcs de dues potes, estaria bé, per un cop, visitar un establiment on viuen els de quatre. No sé si fou de la granja estant que va pronunciar la frase, publicada ahir a la portada de SEGRE: «Somos un partido renovado, sin vínculos con la etapa anterior». És una frase interessant, pel que té de veritat i alhora pel que té de mentida. Recorden la frase castellana que ajunta «perros» i «collares» ? Doncs, ja està tot dit.

He començat parlant de porcs, i, ja posats, val a dir que la porcada més gran l’organitza el partit socialista a través del sistema judicial. Aquesta és la imposició de les eleccions per aprofitar l’anomenat «efecte Illa» ‒un caduc foc d’encenalls, i justament per això han forçat la màquina‒, que no és altre que l’intent de concentració de l’unionisme en un sol subjecte, apel·lant al «vot útil» de sempre. Ells, més que nosaltres, entenen que això és una confrontació entre els que vam sortir a votar l’U d’octubre i l’España assimiladora i anorreadora de la Catalunya catalana. I també sabem que ells no volen conviure amb Catalunya, sinó fer-la desaparèixer. Quan puguin dir «Cataluña» això serà un fet irreversible, i per això no compten els danys colaterals en forma de morts ‒els dels eventuals infectats durant les votacions, per exemple‒.

Així els ho dic: quan les víctimes no compten és que hom va a totes. L’únic bo d’Illa és que, si més no diu la veritat en afirmar, sense complexos, que si aconsegueix ser president de la Generalitat, governarà des de la Moncloa. Revela clarament l’esperit colonial d’un PSC que no es deu als seus votants catalans, sinó als seus amos de Madrid.

Read Full Post »

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »

Older Posts »