Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Catalana’ Category

MIGUEL HERNANDEZEl poeta Miguel Hernández fou condemnat a mort pel consell de guerra sumaríssim d’urgència núm. 20.001 el 18 de gener de 1940. L’havien jutjat i condemnat per «Adhesión a la rebelión». La sentència va ser confirmada per un «Auditor de Guerra del Ejército de Ocupación»… Ara el moviment independentista és considerat sediciós i criminal. Hi ha qui diu que hauria de rebre el mateix tractament que els comandos armats d’ETA. I el referéndum és qualificat, literalment, de cop d’estat.  S’adona el lector de la fácil analogía que es pot establir entreINDEPENDENCE DECLARATION unes coses i unes altres, entre una i altra época, entre els marcs mentals de les persones que van fer i els de les que fan aquest tipus d’afirmacions o d’acusacions? En psicología es parla de «projecció» per referir-se al conegut procediment d’autoexculpació que consisteix a acusar els altres del que hom és culpable. Fins i tot els Evangelis anticipen el concepte sense definir-lo, amb la coneguda amonestació que rep aquell que vol treure la brossa de l’ull del seu company i no és capaç de veure la biga que té al seu propi.

S’adonen de la semblança perfecta que hi ha entre la consideració franquista de les forces armades com «Ejército de Ocupación» i l’article 8 de la Constitució que converteixGUERRA CIVIL PRESONERSel territori estatal en una presó vigilada pel Ministeri de Defensa, com ens va recordar fa poc Dolores del Cospedal? Sabien que Franco, al marge de les divisions cuirassades, tenia una «Columna jurídica», preparada des de juliol del 36, per jutjar els desafectes un cop caigués Madrid? La ironia del nom no és pas meva, sinó dels mateixos militars colpistes d’aleshores, que així es referien als que havien de defensar el Alzamiento des de les cadires dels tribunals i els escamots d’afusellament. No em diguin que no tenim ara, també, una columna jurídica semblant, només que ara el seu nom és Tribunal Constitucional?

ESTELADA

Els catalans volem allunyar-nos d’un estat que ens maltracta, que ens roba i que ens menysprea. No volem altra cosa que la que volien els americans que van escriure la Declaració d’Independència dels Estats Units, l’aniversari de la qual celebraven dimarts passat. Llegeixin, si els plau, el text: ple de queixes però alhora d’il·lusió i esperança en el futur. Jo també vull poder celebrar el nostre 4 de juliol, només que ja em va bé que sigui un 2 d’octubre.

 

Read Full Post »

MISSALA Jaume Balasch i Bastardes el va salvar un missal. Estava detingut a la presó, pendent de judici. El seu delicte era haver estat alcalde d’Oliola (la Noguera) durant la República i fins que va acabar la Guerra Civil amb el triomf dels sublevats. A la presó tothom era obligat a assistir a missa. El capellà, mancat d’escolanet, va demanar als reclusos si algú estava disposat a fer aquest servei. «Jo mateix», va dir en Jaume. A l’hora de preparar la cerimònia, el capellà vMISSAL 2a observar, astorat, com en Jaume triava, sense indicacions, l’abillament que corresponia: l’alba, l’àmit, l’estola, el cíngol i la casulla que tocava vestir, i com obria el missal per l’indret precís. Li va preguntar: «Que ets capellà?» a la qual cosa, en Jaume va respondre que no, però que havia estat seminarista prou temps com per vestir sotana. «Doncs no pateixis, que d’aquesta en sortiràs», va concloure.

alba cíngolI així fou: en Jaume Balasch va romandre un temps a presó ‒no debades el seu crim havia estat la seva funció municipal al servei del poble d’Oliola‒ però el capellà feu honor a la seva paraula i va intercedir per ell davant les autoritats i jutges franquistes, de manera que a la fi fou alliberat sense judici. Tot plegat seria una anècdota interessant sinó fos pel caràcter tràgic i llastimós del context en què està inscrita: la repressió i els consells de guerra sumaríssims (63.961 només a Catalunya)afusellament amb què el dictador Franco va castigar els vençuts que s’havien significat durant la República. L’anècdota també revela el caràcter de les acusacions i la inconsistència de tot el sistema judicial repressor. El capellà, probablement, va salvar en Jaume, i va fer bé. Però en Jaume, segurament, no era més innocent,  i tampoc més culpable, que tots els que estaven amb ell engarjolats.

feixismeEl Parlament de Catalunya ha declarat nuls tots els consells de guerra franquistes, constatant la innocència de tots els condemnats per la dictadura. Si els acusats eren innocents, qui són els culpables? Els culpables són els seus acusadors, ho són aquells que els van jutjar i els van condemnar. La culpabilitat sencera recau sobre el franquisme. No avançarem fins que els hereus d’aquest, ara franquisme sociològic al govern de l’estat, s’avergonyeixin del seu passat.

Read Full Post »

TITES OUSTites, tites, tites…, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris ‒temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito‒ s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.

Què revela l’acció de venir un parell d’hores a Barcelona, amollar una oferta recautxutada, revellida i gastada, mera còpia d’ofertes i promeses falses, fetes per altres governs idènticament mentiders? Què manifesta el fet de creure, mentre es fa la comèdia, que la representació servirà per fer baixar el «suflé independentista»? És innocència, simple barra, estupidesa, mala fe o de tot una mica, com passa en els millors dipòsits d’escombraries? Del que va dir, l’únic interessant, per simptomàtic i revelador, és la frase, digna de millor boca: «Ustedes saben cuan delicado es el material con el cual está tejido la confianza, y que costoso es repararlo cuando se rompe». Renoi, mereix que li diguem, «A buenas horas, mangas verdes!» (més…)

Read Full Post »

referendum-ermengolConfesso (el verb ja és redundant) que m’ha sorprès l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega. Si van obeir el mandat del Parlament i del poble de Catalunya, van haver de desobeir les ordres del TC . Per què negar-ho, doncs? A què ve fer creure que les instruccions del TC no eren prou clares o comminatòries? Hem estat davant d’una nova escenificació de la puta i la Ramoneta, només que ara davant d’un tribunal? Per què hem tingut la impressió que els acusats han fet l’estruç en lloc de fer el gall durant tota la setmana? És que Martin Luther King, després de desobeir les lleis segregacionistes americanes, feia veure que les desconeixia? No, Luther King, segur que la raó era al seu costat, desobeïa amb plena consciència i així ho manifestava a tort i a dret. Manta vegada el van empresonar per això. La seva «Carta des de la presó de Birmingham» n’és prou testimoni. (més…)

Read Full Post »

operacio-dialeg-ermengolEl títol no és pas un estirabot gratuït. Dic que és l’estat i no España perquè són les institucions estatals, amb el govern al capdavant, les que roben els catalans. No hi fa res que aquestes institucions hagin estat votades per ciutadans espanyols, que d’aquesta manera, amb plena consciència uns i involuntàriament els altres, siguin còmplices. (més…)

Read Full Post »

ous-blancs-i-rossosQuan vaig anar a estudiar fora, poca cosa de cuina sabia fer, llevat de variacions sobre l’ou. Al poble teníem gallines i ma mare, cada cap de setmana que anava a casa, em carregava d’ous. De fet, crec que durant els cinc anys de la carrera, molts sopars van consistir en truites a la francesa; això els dilluns. Ous ferrats i amb molta sal els dimarts; truita de patata i ceba dimecres; dijous em feia uns ous durs, amanits amb pebre, i divendres assajava una truita d’albergínia o porro. Sempre calia trencar els ous un moment o altre, indefectiblement, fins i tot en el cas dels ous bullits, que aleshores calia pelar. (més…)

Read Full Post »

fernandez diaz ullsRecorden la cançó aquella que diu que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenin amb un bastó? Una de les variants de la lletra afegeix: «Encara que la remeni el senyor rector». Una interpretació clàssica de la frase és que aquesta recomana no recordar els temes que ja han estat parlats o oblidats, per importants que fossin en el seu moment. El consell no és dolent del tot, en circumstàncies normals. No es pot carregar amb tota la pena, el fàstic o l’horror del passat; seria tant com viure-hi permanentment. Una qüestió de mera etiqueta intel·lectual, d’higiene mental, exigeix desempallegar-se del pretèrit per tal que resti al seu lloc. Però el consell és pervers quan te’l dóna qui només vol que oblidis les velles ofenses i humiliacions per tal d’infligir-te’n de noves. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »