Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política Catalana’ Category

POLÒNIASi aquest dijous vàreu veure Polònia segur que vàreu pensar que TV3 o, si més no aquest programa, té els dies comptats si el cop de l’Estat a Catalunya segueix. I això és així perquè aquest programa fa certa la dita horaciana: «Quamquam ridentem dicere verum, quid vetat?» (Què impedeix que, tot rient, diguem la veritat?). Sí, en broma es pot dir tot, especialment allò que, per cortesia o prudència, no es diu mai amb posat seriós. Polònia diu de Rajoy que és un dropo; de Soraya que és una serp malintencionada; d’Arrimadas, que no sap sumar i que és una mentidera compulsiva; de la Policia Nacional espanyola i de la Guardia Civil, que tenen tendències sàdiques i que en cap cas exerceixen la seva funció amb professionalitat i eficàcia. Als hotelers de Múrcia els acusa de cinisme i de fomentar l’odiIMMERSIÓ CASTELLANA premiant la brutalitat. M’ha estranyat que no els acusés, a més, de suborn impropi a funcionaris, per això de regalar-los vacances pagades que se sumen als sous que cobren com a maltractadors a càrrec de l’estat. Però tot això que he dit és només una interpretació ‒diria que atenuada‒ del que es desprèn de les hilarants imatges del TV3.

Diuen que la funció de la sàtira i la paròdia és corregir aquells que en són víctimes. Una i IMMERSIÓ CASTELLANA LLENGUAaltra els posa davant del mirall de les seves misèries i els fa sentir vergonya en veure’s exposats, així, a la mirada dels altres. La burla satírica fa que l’individu, que fins aleshores no era prou conscient de la incongruència, de l’estupidesa, del caràcter estrafet, banal o inútil de les seves accions o aparences, de cop i sobte s’adona que, a banda de pena, fa riure. El problema és quan la rigidesa del cor impedeix el burlat d’assumir el seu caràcter ridícul i corregir-se. És aleshores quan l’espectador aliè percep els sorprenents efectes que pot tenir un nas vermell de pallasso. Si un individu se’l posa i, tot seguit es col·loca, ben a prop i en actitud seriosa, al costat d’un  Policia Nacional o d’un Guardia Civil que fa guàrdia armat amb una metralleta, pot ser que aquest interpreti la poc submisa actitud del ciutadà com un acte de desacatament, burla, mancacatalà a l'escola de respecte, menyspreu i fins i tot odi. Degudament afinada pel fiscal, l’acció es converteix en un «delicte d’odi», susceptible de ser condemnada als tribunals pels lacais de l’estat.

Ara, l’efecte més important de la sàtira i la paròdia no obra sobre els ridiculitzats que, ja ho hem dit, tenen el cor molt dur. Obra sobre els que riem: ens lleva el respecte i ens fa desaparèixer la por.

Anuncis

Read Full Post »

TIBERIDiuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per ERMINI 1a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat.

És cert que el nostre esperit està cimentat amb qualitats malaltisses; l’ambició, la gelosia, l’enveja, la venjança, la superstició i àdhuc la crueltat,  que conviuen en nosaltres amb una possessió tan natural que la imatge es reconeix fàcilment en les bèsties. També ho és que qui arrenqués la llavor d’aquestes qualitats destruiria les condicions fonamentals de la nostra vida.

En els nostres afers particulars no podem, tanmateix, emparar-nos en la nostra politico-honestonaturalesa i en la nostra inclinació utilitària i egoista, i anomenar deure l’agror i l’aspresa intestines que neixen només de l’interés i de la passió privada. El mateix s’esdevé en les coses públiques; el manteniment de la societat exigeix sovint conductes abjectes dels governants que troben fàcil aixopluc en la utilitat de l’estat; «raisons d’êtat» en diuen, que menyspreen tota altra consideració. . Però si el bé públic exigeix que hom menteixi, que hom inventi delictes i que hom empresoni injustament, estem parlant encara, honestament, de bé públic? M. Rajoy (el dels sobres) esgrimeix la necessitat de conservar la unitat  de l’estat en defensa de la seva tesi. La justícia ha de ser útil, diu. I jo em pregunto, és útil la justícia si és una justícia dolenta? És just allò obtingut a qualsevol preu?

Penso que unes mateixes conductes són les millors per als individus i per als estats, entenent per tals aquelles que defugen la vilesa i la ignomínia. No podem, en efecte, fer passar, a compte de la utilitat, la mesquinesa per magnificència, o la malvolença o l’enveja, per justa indignació, d’igual manera no podem tenyir de coratge i ardidesa el que no és més que una conducta traïdora i dolenta.

I en conclusió, com que l’ètica no és únicament qüestió de paraules altisonants i lluïdores ESPAÑA MARIANA.jpgo de bones intencions sinó que es tracta d’un afer pràctic que mena a l’acció, penso que, pel que fa al dia d’avui, mantenir-se incert i ambigu, tenir l’afecció immòbil i sense inclinació quan tenim l’oportunitat i l’obligació moral de dir-hi la nostra, no és útil ni honest. Això no és prendre cap partit mitjà, és no prendre’n cap, és esperar l’esdeveniment per tal de passar d’esquitllentes al costat de la fortuna. Qui es doni per al·ludit, que es rasqui.

Read Full Post »

INQUISICIO TORTURA COLLTemps era temps, ser ateu era delicte a la civilitzada Europa. El vuit de gener de 1698, l’estudiant escocès Thomas Aikenhead, de vint anys, va ser penjat a la forca a Edinburgh. Havia estat condemnat pel delicte de blasfèmia. Ha passat a la història per ser el darrer executat al Regne Unit per aquest motiu. La península, un cop més, guanya els anglesos. Aquí, el darrer condemnat i mort per idèntica causa fou el mestre d’escola solsoní Gaietà Ripoll, enforcat a València el 1826, damunt d’un barril amb flames pintades, diuen que com a concessió humanitària ‒el que tocava era cremar-lo. La Inquisició digué que mereixia la mort perquè no volia «rectificar en su alma las verdaderas ideas de nuestra santa religión». INQUISICIÓNAixò és, perquè no volia abjurar de les seves conviccions.

L’escocès, per la seva banda, fou processat i condemnat a fi d’escarmentar en cos aliè tots aquells descreguts que expressessin opinions igualment abominables. Això és, que la Bíblia és una faula, que el misteri de la Trinitat s’ha de rebutjar per ser indigne de refutació o que Moisès era millor artista que polític. Condemnat, demanà clemència per les seves circumstàncies deplorables i la seva joventut. Però l’església Anglesa va instar una «execució vigorosa» per frenar «el que abunda d’impietat i blasfèmia en aquesta terra» (Veure nota al peu per a versió original)

TC 2Mutatis mutandis, malgrat que el pas del temps feia pensar que ja no es jutjaven ni castigaven les opinions divergents, ens trobem ara en circumstàncies similars. La religió ha evolucionat però la política no. Ja se sap, a España no passa el temps. El jutge Llarena no deixa anar Quim Forn, Conseller de la Generalitat, per bé que ha renunciat a l’escó per al qual fou escollit, perquè «si evaluamos la todavía cercana determinación con la que el investigado condujo su grave actuación delictiva, debe concluirse que persiste el PENJAT 1riesgo de reiteración delictiva». En altres paraules, que Forn ha de romandre a la presó perquè encara és independentista i no ha abjurat de les seves perilloses creences. I qui diu Forn diu qualsevol dels altres empresonats, exiliats i futurs investigats, que per centenars passaran pels jutjats un dia o altre, fins que aquesta odiosa heretgia independentista no sigui extirpada de la faç de la Terra. Omplim-los les presons i que ens mantinguin. Jo els donaré poca feina a trobar-me. Quan vulguin, poden passar a buscar-me per casa.

 

NOTA: «That … the prisoner had repeatedly maintained, in conversation, that theology was a rhapsody of ill-invented nonsense, patched up partly of the moral doctrines of philosophers, and partly of poetical fictions and extravagant chimeras: That he ridiculed the holy scriptures, calling the Old Testament Ezra’s fables, in profane allusion to Esop’s Fables; That he railed on Christ, saying, he had learned magick in Egypt, which enabled him to BLASFÈMIA AIKENHEAD THOMASperform those pranks which were called miracles: That he called the New Testament the history of the imposter Christ; That he said Moses was the better artist and the better politician; and he preferred Muhammad to Christ: That the Holy Scriptures were stuffed with such madness, nonsense, and contradictions, that he admired the stupidity of the world in being so long deluded by them: That he rejected the mystery of the Trinity as unworthy of refutation; and scoffed at the incarnation of Christ.»  Howell, T. B., ed. (1816). “Proceedings against Thomas Aikenhead for Blasphemy”. A Complete Collection of State Trials and Proceedings for High Treason and Other Crimes and Misdemeanors from the Earliest Period to 1783, with Notes and Other Illustrations. Vol. 13. Longman, Hurst, Rees, Orme and Brown

Read Full Post »

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 0.jpgEs poden presentar, els podem votar, surten escollits, però no ens poden representar. Això, segons alguns: govern i premsa amiga, és Democràcia en estat pur. No sé pas què entenen Rajoy i els seus acòlits dels tribunals per democràcia, i no crec que sigui perquè ignoren la llengua grega i, així, el significat del terme. I mira que és fàcil: govern del poble. No significa altra cosa que la mesura del just i de l’injust, la legitimitat per decidir i la sobirania resideixen en els que, voluntàriament, participen. Així, sempre que no es permet algun punt del procés d’elecció i representació política, propis del sistema, ja no estem en democràcia.

Quant al debat d’investidura telemàtica de Puigdemont, cal dir que l’actitud del govern PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 2de l’estat i la judicatura és molt revelador. Arreu s’ha dit i viscut que la llei posa límits, que allò que la llei prohibeix està prohibit, però allò que la llei no prohibeix està permès; com deien els inventors del dret: «nulla pena sine lege». És a dir, no es pot castigar ningú per un delicte no definit, o per una acció que en el moment de produir-se no estava qualificada com a delicte i, per tant, no constava al Codi Penal. Anàlogament, no es pot prohibir que faci allò no expressament prohibit.  És per això mateix que cal modificar de tant en tant els codis penals, per encabir noves formes delictives que no estaven contemplades. Posem per cas, els delictes informàtics, la invasió de la privacitat a través de les xarxes socials, etc.

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 3Aquesta concepció de la justícia que acabo de mencionar no és només pròpia dels estats liberals. L’imperi romà, que va inventar aquest principi jurídic, no era pas un estat liberal; un cop abolida la República més aviat era una monarquia absoluta.  En canvi, els estats dictatorials, tirànics i autoritaris, l’interpreten de forma ben diferent: diuen que està prohibit allò que no està permès per la llei. Això és el que entenen Rajoy i companyia.

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 1Però tot plegat crea una asimetria increïble; d’aquesta forma, es pot prohibir gairebé tot, perquè és impossible que la llei especifiqui amb detall tot el que està permès o tot el que podria estar-ho perquè no és incompatible amb el que està explícitament permès. Imaginem que la llei diu que els contractes s’han d’escriure a mà, a ploma. Tot plegat perquè en el moment de redactar la llei no s’han inventat encara els bolígrafs… en aquest cas, és clar, redactar un contracte amb bolígraf o retolador, que no desdiu de la funció del contracte, podria ser considerat il·legal… No sé si el lector recordarà aquell bocí de la novel·leta Le petit Prince, de Saint-Éxupery. Es tracta del viatge que el nen fa al planeta del fanaler. Arriba, saluda petit-prince-lallumeur-de-reververesel fanaler i aquest li diu: -Bona nit! I tot seguit encén el fanal. Xerren un moment, a la llum artificial del fanal i tot seguit, el fanaler li diu: -Bon dia! Alhora que encén el fanal. El Petit Príncep li pregunta que com és que ha de dir bon dia i bona nit cada dos per tres. I el fanaler li diu que és la consigna, que no hi pot fer una altra cosa. I li explica que la consigna (la llei, per si algú encara no ho ha vist) al principi era correcta, perquè el planeta feia un tomb cada vint-i-quatre hores, però després va començar a girar cada cop més ràpid, i ara ho fa cada dos minuts, per això ha d’apagar i encendre el fanal cada dos minuts, perquè la consigna no ha canviat.

L’al·legoria del fanaler és divertida, però resulta tràgic i llastimós adonar-se que l’Estat espanyol, com els anònims inventors de la consigna, no s’adonen del pas del temps, i no saben ni poden ni volen adaptar les lleis a la justícia i als temps presents. Ara resultarà que no podem fer investidura telemàtica perquè el reglament no en parla específicament. Ja ho saben, a l’estat espanyol, com que no està expressament permès que els catalans puguem respirar, ben aviat, a cop de prohibició, estarem tots ofegats.

Read Full Post »

resultat eleccions 21.12S’hi posi com s’hi posi l’unionisme, el missatge de les eleccions forçades de dijous és el que he intentat expressat, col·loquialment, amb el títol. El 155 ha estat amplament rebutjat pels catalans i catalanes, que han votat sota condicions de tirania. Amb els caps de llista dels partits independentistes majoritaris a l’exili o a la presó, altres imputats i en llibertat sota fiança, i encara uns altres amb els béns embargats i pendents de judici, així hem anat a unes eleccions que, com ja va dir la Cospedal, estaven pensades perquè les guanyessin els partits «constitucionalistes». Segur que per això, el ministeri que ella dirigeix ha pagat el viatge als suboficials de Talarn que estaven empadronats a Sort mentre feien la instrucció, ara fa sis mesos, perquè poguessin sumar-se a aquest pat

21.D ermengol

riòtic esforç amb els sobres del PP (plens de paperetes, eh!, Vaja, suposo) que han dipositat a les urnes pallareses.

Aquestes eleccions imposades eren un «caixa o faixa», o guanyaven Rajoy i els seus acòlits del 155: C’s i PS(c), que es van alegrar de les garrotades que van rebre fins les velletes que votaven l’1O, o guanyava la democràtica reivindicació de la República Catalana.  Del relatiu èxit de C’s, vull dir algunes coses: el fet demostra que un quart dels votants de Catalunya odia la resta i el que la nostra terra i la nostra cultura representen i que, cert, tenim un problema dins, no pas de gent que no s’ha integrat sinó de gent que viu aquí amb mentalitat de colon que vol assimilar i anorrear el colonitzat, sense reconèixer-se com a catalans, ells mateixos, quan es veuen al mirall. I el pitjor és que no s’adonen que reben les mateixes bastonades que la resta pel fet de viure-hi. L’observació de l’origen del vot nou a C’s és interessant: A Barcelona, els barris pobres els han votat, igual que els barris rics. Suposo que els primers en clau nacional (en bona part en funció de la llengua que s’hi parla), i els ermengol eleccions 21.12segons, pels interessos econòmics de la seva gent. A Lleida fa gràcia comprovar com els barris on abans es votava PSC ara es vota C’s: la gent ja ha vist que posats a votar unionisme, més val votar els que ho són descaradament i no enganyen tant. I repeteixo, el problema no és la discrepància ideològica, sinó la decidida voluntat anorreadora que nia en aquest partit. I repeteixo, el problema no és la discrepància ideològica, sinó la decidida voluntat anorreadora que niua en aquest partit. Si Maquiavel s’aixequés de la tomba, veuria confirmades les seves paraules: «els homes jutgen més pel que veuen que pel que toqu

JORDIS EMPRESONATS.png

en, i, a més, veure ho poden fer tots, en canvi el tocar a pocs», i s’adonaria de l’enorme veritat política que desvetlla ell, per primer cop, al seu llibre: la importància de les aparences enganyoses. Això ens duria a una llarga disquisició sobre el fet que els obrers que els han votat potser no saben que, sota la lluentor unionista s’hi amaga (ja ben poc) un partit ultraliberal que vol liberalitzar CONSELLERS EMPRESONATS.jpgl’acomiadament, que propugna el copagament sanitari, etc…  Però prou d’aquest color, perquè a mi, si em plau per força, només m’agrada el groc. El color de la reivindicació, el color que exigeix la restitució de la llibertat als presoners polítics, la restauració de les nostres institucions, i la reposició del nostre president.

Read Full Post »

voldemort«Us ho dic un altre cop, a la vista del retorn de Lord Voldemort‒ Nosaltres som tan forts com ho sigui la nostra unitat, i tan febles com ho és la nostra divisió. La destresa de Lord Voldemort per a estendre la discòrdia i l’enemistat és molt gran. Només podem lluitar contra això manifestant un idèntic i fort lligam de confiança i amistat. Les diferències en el nostre llenguatge i en els nostres costums no són res si tenim el mateix propòsit i els nostres cors estan oberts». J. K. Rowling: Harry Potter and the Goblet of Fire. (Harry Potter i el calze de foc. Goblet_of_Fire_Film_PosterLa traducció del fragment és meva). M’ha plagut citar la cèlebre autora escocesa de novel·les juvenils no tant pel seu singular èxit editorial o per la seva condició d’escocesa, com per l’encert de les seves paraules, de valor universal. M’han recordat unes altres que Jaume Sidera va publicar a la secció de cartes al director d’aquest mateix diari. Sidera citava Ramon Muntaner i la seva Crònica de 1328. Diu així:  «I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc-filiforme-visoflora-60127jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.» Ambdós textos, malgrat la distància temporal i el context per al qual estan escrits, vénen a recitar la mateixa veritat, que un adagi antic resumeix: La unió fa la força. Muntaner escriu la seva obra per tal de glorificar els reis de la casa d’Aragó i Catalunya (ara fa una certa cosa mencionar aquest doble títol, després de l’espoli del museu de Lleida). Parla des de Jaume el Conqueridor (1207 Montpeller – 1276 Alzira, València) fins a Alfons el Benigne (rei d’Aragó, de València, de Sardenya i de Còrsega), i té en compte els perills de la divisió ensems que els avantatges de la unió, com s’exemplifica amb la seva al·legoria de la mata de jonc.

Els bons entenedors no haurien de necessitar més paraules que les dites. Confio i esperocrònica muntaner que els nostres polítics, aquells que ens han de conduir, un dia o un altre, a la República Catalana, sabran què han de fer. Passem-los que ara marquin distàncies mútuament davant d’unes eleccions il·legítimes que ens ha imposat el règim, però confiem que sàpiguen que cal que s’uneixin, no pas per estar junts, sinó per fer una cosa junts: la nostra llibertat com a poble.

Read Full Post »

FREE POLITICAL PRISONERSAnomenaríem clement o misericordiós un individu que, després d’haver-ne estomacat un altre, haver-li posat un dogal al coll i penjat fins gairebé ofegar-lo, afluixés l’estrebada de la corda per a permetre-li tocar de puntetes a terra? Creuen vostès que el penjat hauria d’anomenar benefactor al seu botxí?

Octavi August, el primer emperador dels romans guanyà fama d’indulgent quan perdonà la vida de Gneus Cornelius Cinna, que havia format part

OCTAVI AUGUST

d’una conspiració contra ell per destronar-lo. De fet, és el primer i darrer cas documentat que consta de perdó imperial en aquest tipus de circumstàncies. No obstant, Sèneca usà August de model al seu llibre De clementia, amb el qual pretenia educar el jove Neró. Al llibre, que conté un instructiu contrast entre el tirà i el bon governant, parla de la clemència com a virtut política, entesa aquesta al servei de l’emperador, això és, com a eina per a la conservació del poder gràcies a la fama de benvolença i de generositat que procura. No dubtin pas que dilluns els Jordis i els Consellers empresonats seran alliberats. Fet i fet, el Tribunal

CONSELLERS EMPRESONATS

Suprem no farà altre que aixecar les mesures cautelars a canvi d’un rescat humiliant (en diuen fiança). Tot plegat per evitar l’escàndol, que aleshores ja no es podria justificar de cap manera, d’haver de reconèixer que hi ha presoners polítics que es presenten irregularment a les eleccions. L’alliberament serà presentat, segur, com una doble victòria del govern (és igual que formalment la decisió sigui d’un jutge; la separació de poders és nul·la de facto). D’una banda, el govern esgrimirà l’acceptació del 155 com una victòria. «Les hemos hecho humillar la JORDIS EMPRESONATS.pngcerviz», diran, cofois, al consell de ministres. I de cara enfora: «Les hemos hecho acatar la ley». D’una altra, presumiran de clements i generosos, i encara es creuran magnificents.

La virtut de la clemència, que està vinculada a la pietat, només neix de l’empatia: la que UNFORGIVEN CLINT EASTWOOD ESQUENAté un jutge en aplicar una pena amb prudent moderació. Però aquí no fa al cas: no hi haurà clemència sinó hipocresia en l’atenuació o ajornament de l’una revenja sense perdó. I no hi ha hagut delicte ‒els empresonats mai no haurien d’haver estat acusats de res‒, sinó reivindicació legítima de la llibertat d’un poble.

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »