US HAURIA DE CAURE LA CARA DE VERGONYA

Examinem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento, simplement me n’adono. Però si en aquell moment m’adono que algú altre m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest, i m’avergonyeixo, segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que la vergonya no existeix sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya ‒com diu Sartre‒ només és desvetllada per la mirada dels altres. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc. Segur que per això, l’autor francès, a la seva peça teatral A huis clos diu, justament, que l’infern són els altres.

Read Full Post »

TOCAR ELS COLLONS

Quan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació.

Read Full Post »

LA CORBA DE LA FELICITAT

«Més val tenir que desitjar» és una frase autocomplaent amb la qual les persones grasses d’abans, si mai hom els retreia l’abundància de carn, es desfeien fàcilment del faceciós. Però aleshores no era encara lluny el record de l’època durant la qual, amb desimboltura, tothom pensava que la lluentor de la carn era senyal de salut i bellesa. És que no recorda el lector haver contemplat el quadre de les Tres Gràcies, de Rubens? El retrat, tot un clàssic, de les Càrites, filles de Zeus i Eurínome, que representen l’alegria i la bellesa. En efecte, Aglaia, Eufròsine i Talia, que formaven part del seguici dels Déus, especialment d’Afrodita (la deessa de la còpula) i també participaven del cor de les Muses, es considerava que inspiraven els treballs de l’esperit i les obres d’art. I el fet de representar-les sempre nues, i de la seva associació amb Afrodita, suggereix fàcilment que també estimulaven la libido. Rubens les representa amb tota la morbidesa palpitant possible, amb una flaccidesa ampul·losa i elegant que, a la seva època, representava l’ideal de bellesa.

Read Full Post »

LES NENES DE ROSA, ELS NENS DE BLAU

La nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere».

Read Full Post »