Diuen que Cleòmbrot d’Ambràcia es va suïcidar després de llegir el Fedó, el diàleg platònic que descriu el darrer dia de vida de Sòcrates. La notícia, no contrastada, afirma que fou perquè, entre altres coses, s’hi diu que filosofar és aprendre a morir, i que cal encarar la mort sense por, i fins i tot amb alegria.
Sòcrates va morir per la seva mà un dia del mes d’abril de l’any 399 aC. Havia sigut condemnat a prendre la cicuta (un verí paralitzant d’origen vegetal) pel tribunal popular de la ciutat d’Atenes. L’havien acusat i condemnat per impietat, per corrompre la joventut i per inventar-se nous déus. Del matí fins a la posta de sol, que és quan havia de complir-se la sentència, Sòcrates va estar dialogant amb els amics que l’acompanyaven. Ningú no podia entendre que no tingués por de morir i que, alhora, pensés que la mort era un alliberament. Com s’havia d’entendre la paradoxal afirmació del filòsof segons el qual calia condemnar el suïcidi i alhora es podia desitjar la mort?*** La resposta és doble: nosaltres no podem disposar de la nostra vida i del nostre cos, car només en som usufructuaris perquè pertany als déus assenyalar l’hora. I, alhora, cal esperar que la mort doni felicitat als justos i els alliberi de tot mal.
El lector -fetes les actualitzacions oportunes- reconeixerà en les anteriors afirmacions dues tesis centrals del Cristianisme en relació al tema. Però el cas és que son anteriors en quatre segles! Segurament és per aquesta raó que es diu, amb plena justícia, que el Fedó és el llibre que més ha influït en el pensament antropològic i religiós europeu. Plató va donar el to del que seguiria, un parell de receptes de notable eficàcia per enfrontar-se a la mort amb una certa solvència, la primera per tal de no desesperar i la segona per a tenir esperança. Des d’aleshores, el tractament teòric de la mort, la preparació per aquesta i el conjunt de sistemes de consol anticipat han tingut, arreu, una base religiosa. Les diverses tradicions religioses s’han enfrontat a la mort humana pel senzill procediment de negar-la: com que només mor el cos i l’ànima és immortal (tesi central del Fedó), la vida consisteix essencialment en una preparació per al que vindrà després. La nostra època, com més va més agnòstica i atea, ens troba ben poc preparats per pensar la mort. L’amaguem als nens, els padrins dels quals «se n’han anat de viatge», la silenciem entre nosaltres, fent-ne un tabú i la traiem de les cases. Ara morir és una cosa que «passa» als hospitals perquè, inevitable, la volem llunyana. Però les mentides alternatives no funcionen perquè només amaguen, a còpia de deshumanitzar, allò que forma part de la vida, perquè és el seu final. Ens cal una litúrgia laica de la mort, encara que només sigui perquè la puguem mirar de cara.
***El diàleg arriba a aquest punt quan Sòcrates, que acaba de compondre un poema a la presó, es refereix al poeta Evèn. Li demana a Cebes, que, quan el vegi li digui el següent: «Saluda’l i, si té seny, que em segueixi tan aviat com pugui. Perquè, pel que sembla, me’n vaig a vull; així ho manen els atenesos». Evidentment, tots els que acompanyen Sòcrates interpreten la frase com una invitació al suïcidi.
Al novembre de 1976, cinc mil dones es van manifestar a Barcelona per tal de donar suport a Maria Ángeles Muñoz, una senyora d’Albacete que havia estat acusada d’adulteri pel seu marit. El cas és que aquest: Ramón Soto Gómez, l’havia abandonada el 1970, després de catorze mesos de matrimoni, deixant-la sense suport econòmic i amb la filla comuna de dos mesos. Quan el marit va voler tornar, el 1974, va adonar-se que la que encara era la seva esposa ‒no existia el divorci, aleshores‒ estava embarassada, i la va acusar d’adulteri amb la finalitat de prendre-li la custòdia de la nena, a qui no veia des de feia quatre anys. El jutge va sentenciar que l’acusada havia de perdre la custòdia de la seva filla Yolanda en favor dels pares del marit. 
A Jaume Balasch i Bastardes el va salvar un missal. Estava detingut a la presó, pendent de judici. El seu delicte era haver estat alcalde d’Oliola (la Noguera) durant la República i fins que va acabar la Guerra Civil amb el triomf dels sublevats. A la presó tothom era obligat a assistir a missa. El capellà, mancat d’escolanet, va demanar als reclusos si algú estava disposat a fer aquest servei. «Jo mateix», va dir en Jaume. A l’hora de preparar la cerimònia, el capellà v
a observar, astorat, com en Jaume triava, sense indicacions, l’abillament que corresponia: l’alba, l’àmit, l’estola, el cíngol i la casulla que tocava vestir, i com obria el missal per l’indret precís. Li va preguntar: «Que ets capellà?» a la qual cosa, en Jaume va respondre que no, però que havia estat seminarista prou temps com per vestir sotana. «Doncs no pateixis, que d’aquesta en sortiràs», va concloure. 
Tites, tites, tites…, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris ‒temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito‒ s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.
La situació de la justícia a España és tan greu, tan greu, que ara ja només poden robar els rics. Hi ha tanta desigualtat al país que ara només poden sopar els que ja van tips, mentre que els que dejunen tot el dia han d’anar al llit, o al catre, o als cartrons del caixer, igual com se n’han llevat. Això és el món a l’inrevés. A l’alcalde de Jerez de la Frontera, l’andalucista Pedro Pacheco, li van obrir un sumari judicial l’any 1985 per afirmar que «la justicia es un cachondeo» en conèixer la decisió de l’audiència de Sevilla de suspendre l’ensorrament del xalet il·legal del cantant Bertín Osborne. Pacheco, advocat ell mateix, amb un nas molt fi, va ensumar-se l’inici del podrimener. 
Marx, a El Capital (capítol XXIII, apartat IV) cita el filòsof francès Destutt de Tracy : «Les nations pauvres c’est là où le peuple est à son aise ; et les nations riches, c’est là où il est ordinairement pauvre.» (Les nacions pobres són aquelles en què el poble està a gust; i les nacions riques, són aquelles on el poble és pobre en general.). Josep Pla, amb el seu laconisme i ironia habituals, comenta: «Les nacions pobres són aquelles en què el poble es pobre i son riques aquelles en què encara ho és més». Ho podeu llegir a les seves Notes disperses, editades a Destino, pàgina 107. Es tracta, per als qui llegiu francès, d’una traducció interpretativa del text de Tracy. 
Amb la pregunta del títol, una jutgessa de Vitòria va qüestionar el testimoni d’una dona, agredida sexualment per la seva exparella. El cas és prou conegut: la víctima presentava una denúncia per maltracte habitual i físic en l’àmbit de la violència de gènere. Informava també de dues agressions sexuals i demanava protecció policial. La jutgessa, ara investigada per tracte vexatori i vulneració dels drets de dones víctimes de violència de gènere, no va fer cas de la declaració original de la víctima. Amb la intenció ‒hem de suposar‒ d’assegurar-se que la denúncia tenia base va preguntar-li si, a banda de negar-s’hi amb paraules, havia oposat resistència, i si havia tancat bé les cames. 
Diuen que era baixet, amb el pit enfonsat, amb un cap molt gros per un cos tan menut, fadrí tota la vida, tranquil, reglamentat, diuen que els veïns de la ciutat de Königsberg posaven els rellotges en hora quan treia el cap per la porta de casa per tal d’iniciar el seu passeig diari. Malaltís, però mai malalt a força de règim volenterós. Immanuel Kant realment es presta a la caricatura. Aquest pensador alemany, mort a la mateixa ciutat on va néixer i viure és l’autor, tanmateix, d’una obra filosòfica de primera categoria. És citat arreu per bé que poques vegades llegit. Fa un temps, en un debat de les anteriors eleccions espanyoles, el presentador va demanar a Pablo Iglesias i Albert Rivera que recomanessin un autor. Els dos van coincidir en la importància del filòsof alemany. Que si havia estat un gran pensador polític, que si la seva filosofia del dret era un referent… Quan els van demanar un títol, Iglesias en va dir un però malament, i Rivera no va ser capaç de dir-ne cap. 
Ramon Camats 