EL MALALT IMAGINARI

Hi havia una vegada un individu que, pel carrer Major de Lleida, aturava els passejants amb la pregunta: «Està bé del cap, vostè?». Uns s’enfadaven, altres el prenien per boig, o per begut, i se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: «És clar, estic molt bé del cap, jo!» «I ho pot demostrar, això?» «Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé» I amb ironia, el vianant va afegir: «I vostè, pot demostrar que no està alienat o foll?» Aleshores, l’individu, amb una gran rialla la cara, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica del Centre de Salut Mental Segrià de l’Hospital de Santa Maria. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Em disculparan l’acudit. Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la SIDA, segurament no necessitarà una segona opinió per saber què té. Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quan a les «malalties de l’ànima», com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura. Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica, estressada,  són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Una altra qüestió disputada és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals, allò de vostè té depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? (és un cercle infernal: l’estrés i l’ansietat fan pujar el cortisol, el qual altera la sensibilitat a la insulina i alhora afecta la serotonina, al seu torn la diabetis augmenta l’estrès, causa fatiga i dificultats per fer exercici i controlar la dieta, augmentant la depressió…) I no parlem del que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la repressió emocional obria la porta al càncer. Sigui com sigui, les malalties psicosomàtiques són una realitat, i la vinculació entre l’estat de l’«esperit» amb el del cos, és objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes. El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tant d’estrès, tanta incompetència i tant terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.

Read Full Post »

ARRELATS

On viu vostè? La resposta acostuma a ser que resideix al carrer o avinguda tal, número tal, tercer pis, segon, amb l’afegit del codi postal i la localitat. Abans, a molts indrets la resposta era: sóc de cal Cistellaire d’Arbeca, de ca la Mundeta d’Oliola, de casa Peixet d’Almatret, o sóc el cabaler de Mas d’En Puig. I no calia més, llevat que el poble fos prou gran, i aleshores s’afegia, sóc de Cal Boter, de la Baixada de la Ferradura, de Mequinensa. Hom era d’una casa, no vivia en una adreça. La casa o la masia, encara més que els seus habitants eventuals, tenien una entitat que transcendia les generacions.

L’editorial Sidillà acaba de publicar Arrelats, un magnífic llibre signat per Xavier Cortadellas, de la Bisbal d’Empordà, Judit Pujadó, de Gualta,  i Ignasi Revés, de Cal Xenxi, de Sarroca. El llibre du el subtítol “Les famílies més antigues de Catalunya” i explica la història de 21 famílies d’arreu de Catalunya, incloent la Catalunya Nord, les deu darreres generacions de les quals han viscut a la mateixa casa. Fa rumiar, oi? Deu generacions vol dir que, en alguns casos, l’inici de la casa es remunta al segle XII, com els Plana-Rovira de  Sant Miquel de Campmajor. O al segle XIII, quan els Casamada, de Castellar del Vallès, casaven Pere, l’hereu, amb la Saurina, i amb prou feines feia quatre anys que Pere el Catòlic havia mort a la batalla de Muret, que faria perdre bous i esquelles a la Catalunya nació transfronterera.

El títol del llibre està ben trobat: la casa és l’arrel, efectivament. Els pagesos se senten vinculats a la casa on han nascut i s’han criat. Els noms de les cases són molt importants. Pot ser descriptiu de la feina que s’hi feia: cal fuster, cal ferrer, cal boter… També pot ser pel nom o cognom o fins i tot el malnom dels fundadors: ca l’Enxaneta. Valgui d’exemple un cas personal, a mon padrí tothom li deia “el vell Ramonet” i a mon pare tothom el cridava “Ramonet”, tot i que el nom dels dos era Josep. A què es devia això, doncs al fet que la casa és “Cal Ramonet”, i es deu al nom de qui va aixecar la casa al segle XIX. Això explica també el fet que tots els germans de mon padrí, que eren sis, tinguin un fill que es diu Ramon. El Ramon corresponent a la generació del padrí va morir jove, adolescent, d’una sarrampió.

A Oliola, doncs, sóc Ramon, l’hereu de cal Ramonet, hereu per ser el primer, ja no hereu des del dia que, reunits els germans, vam fer hereu qui es volia quedar de pagès a seguir amb la tradició familiar. A Almatret sóc el gendre d’Humbert de Peixet. El rebesavi de Carme, la meva dona, en tornar de la guerra de Cuba, va posar cafè i estanc, i creà un segell amb la imatge d’un peix, que encara es conserva. Amb aquest segell es van fer bitllets de moneda local durant la Guerra Civil del 36.Sigui com sigui, la veritat és aquesta: els noms de les cases sobreviuen els seus propietaris. Així, un cop la casa té nom és difícil canviar-lo. Ho sap tothom al poble. Quan una casa és buida fa temps i uns forasters la compren, tothom diu que s’ha venut cal Foradada, i es coneix els nous veïns o estiuejants com els de cal Foradada… La casa fa país, i cultura. La casa catalana parla de duració, d’història, d’endurança, de memòria llarga. Aquestes cases parlen de nosaltres, tant com els monuments. Són els nostres «llocs de memòria».

Read Full Post »

MANS NETES, COR BRUT

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

EL TRIOMF DE LA MEDIOCRITAT

«Entre poc i massa!» és una expressió que usava sovint ma padrina per recriminar als seus néts que, justament, havien «fet un gra massa» d’alguna cosa. En realitat la fórmula no era adequada per a l’ocasió perquè, entre el poc i el massa hi ha el mig, allò que els antics anomenaven la daurada mitjania. L’expressió llatina, antiquíssima, és «aurea mediocritas» i prové d’un vers d’Horaci que fa així: «Qui s’acontenta amb la mitjania, tan preciosa com l’or / no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra / ni viu a palaus esplèndids que provoquen enveja».** Vista així, la mitjania és una opció prudent, que evita els extrems. El poeta multiplica els exemples fent-nos veure que el vent fa trontollar els pins més drets, que les torres més altes tenen l’ensorrament més sorollós i que els llamps fulminen els cims de les muntanyes.

Durant molt de temps la noció de terme mig entre dos extrems ha fet fortuna. Si es tracta dels plaers de la taula o del llit, la moderació és vista com l’opció més assenyada, una administració correcta dels nostres desigs i passions, als quals donem una satisfacció «justa». Si es tracta de gastar diners, entre la gasiveria i la dilapidació, trobar el punt constitueix l’hàbit de despesa ideal. També en estètica la bellesa ha estat definida com una mena de simetria o proporció. Qui sap si la balança, que és el símbol de la justícia, no beu de la mateixa noció ‒aquí obligada‒ de terme mig.

Ara bé, «mitjania» o «terme mig», termes que tenen una connotació positiva, també poden ser vistos a través d’un concepte idèntic, el de «mediocritat», que fa pensar més aviat en una cosa de qualitat mitjana, regular; segons com, de poc mèrit i fins i tot tirant a dolenta. Així, podem dir que la mediocritat s’ha estès com taca d’oli, i és ja el paradigma de l’actualitat: són mediocres els estudiants que es donen per satisfets si obtenen un cinc, conscients que només saben la meitat del que cal, mediocres els individus que no aspiren al que mereixerien si s’esforcessin, mediocres els polítics que només lluiten per la supervivència, i mediocre el sistema que permet el triomf dels oportunistes. I mediocres som també els pares, els professors i els ciutadans, que som tan rucs que no exigim l’excel·lència i la decència, començant per nosaltres mateixos.

**Auream quisquis mediocritatem / diligit, tutus caret obsoleti / sordibus tecti, caret invidenda / sobrius aula. Horaci, Odes, II,10

Read Full Post »

NO MORIRÀS MALAMENT

“Et moriràs d’aquí uns tres anys i moriràs ofegat” li va dir el metge a Ivan, després de diagnosticar-li ELA (Esclerosi Lateral Amitròfica). Així ho explica la seva mare, Carme Barahona, que l’acompanyava en aquell moment i en tots els següents, fins la seva mort. Ivan va haver de procurar-se la mort ell mateix, sol. Mentre la seva mare havia d’anar a fitxar a la feina perquè no la poguessin acusar de col·laborar en el suïcidi del seu fill estimat o, pitjor, d’assassinar-lo, de cometre parricidi. Dono per assabentat el lector de les nefastes lleis penals que condemnen amb presó les persones que col·laboren o assisteixen altres que volen morir.

Si la llei que va ser aprovada fa poc al congrés hagués enllestit abans, Ivan no hauria hagut de morir sol. Hauria estat acompanyat per sa mare, i hauria estat assistit per un professional. Aquest darrer no és pas sobrer. Els metges i metgesses, la humanitat i el saber fer dels quals ens ajuden a conservar la vida, poden dignificar també la nostra mort. En el cas d’Ivan, un professional sanitari hauria estalviat el perill que aquest, sol, amb les mans gairebé balbes per la malaltia incapacitant, hagués vessat part del líquid que havia de facilitar la seva mort indolora, o que la seva ingesta li hagués provocat vòmit, amb el qual podia haver-se ofegat…

Els anys de treball, de conscienciació i de difusió realitzats per l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) no han estat debades, malgrat els esforços del clan del ciri. No parlo pas dels qui tenen alguna fe religiosa, car tothom té dret a creure el que vulgui, sinó de la tramoia conservadora, més papista que el papa, que vol fer passar tothom per l’adreçador, que no és altre que la seva particular opinió sobre el que és correcte o no. Però aquesta actitud no és pas paternalista, car no volen el bé dels qui no pensen com ells, sinó el seu sotmetiment. Així, és una actitud tirànica, legalment i moralment rebutjable. La llei ‒encara molt restrictiva quant a molts detalls del dret reconegut‒ ha estat aprovada per majoria absoluta i compta amb un suport de la població superior en escreix al que reflecteix la votació del Congrés; no obliga ningú i només reconeix un dret. Per fi s’ha reconegut que, si bé morir és inevitable, almenys es pot fer alguna cosa per tal de no morir malament.

Read Full Post »