LLIÇÓ MAGISTRAL

«Ell, que no podia menjar sucre, mai no oblidava dur-ne per als altres». La persona a qui es referia aquesta frase és Xavier Martínez, professor de ciències de l’Institut Manuel de Montsuar. Diumenge passat li vam dir adéu. La frase resumeix tot un tarannà. Ell era un home servicial i alhora discretíssim, sense cap afany de notorietat. Durant el funeral, una de les seves germanes va explicar com un dia de platja es va trencar el braç. De sobte en Xavier es va convertir, sense voler, en el centre d’atenció familiar, cosa que el va contrariar més que no pas l’accident mateix i l’estroncament de les vacances. Els qui l’hem conegut adult, amb el bigoti posat, fent d’ensenyant, sabem d’aquesta discreció diligent, però també de la companyonia afable de cada dia, de la franquesa assertiva en la comunicació, cordial fins i tot en la discrepància. El nostre company i amic era allò que, en expressió ben trobada, se’n diu un senyor.

Read Full Post »

EL CREPUSCLE DELS CÈSARS

Juli Cèsar i Àngel Ros, aparentment, tenen poques coses en comú, llevat de la política com a professió, l’ambició com a motor i l’èxit com a objectiu. Un Plutarc contemporani no podria publicar unes Vides paral·leles, com les que van ser escrites sobre César mateix i Alexandre el Gran, o Demòstenes i Ciceró.

Read Full Post »

LA INFELICITAT QUOTIDIANA

Les estadístiques sempre enganyen. Ara tothom sap ja que si som dos i un menja un pollastre sencer, la mitjana és que a cadascun li’n toca mig. Aquesta és una de les grans mentides del sistema: identificar la riquesa, concretada en el Producte Interior Brut i en la Renda per Càpita per fer-nos empassar la idea que l’èxit material  –sense especificar-ne el repartiment– equival a èxit social.

Read Full Post »

ELS PECATS DEL CAPITAL (ISME)

“Els vicis privats fan les virtuts públiques” és l’irònic missatge del poema La faula de les abelles, escrit l’any 1714 per Bernard de Mandeville. Aquest metge holandès hi descriu una deliciosa paradoxa econòmica. L’avarícia, la luxúria, la gula, que són pecats capitals, resulten utilíssims i contribueixen al bé general. Si no fos pels golafres, com es guanyarien la vida els pastissers? Si no fos pels faldillers, que gasten en barjaules, flors i regals, com es guanyarien la vida floristes i proxenetes? Si no fos pels cobdiciosos que guanyen diners amb el treball dels altres, qui donaria feina als desocupats? El que beneficia la societat, doncs, no és altra cosa que els vicis dels seus membres.
L’any 1759, en sintonia amb l’obra de Mandeville, Adam Smith publicava La teoria dels sentiments morals. Amb beatífica candidesa sostenia que l’estat no havia de fer cap regulació de l’economia, que d’això se n’encarregava la “mà invisible del mercat”, la qual, com un àngel de la guarda, ordenava la diversitat dels interessos humans. Segons Smith, no calen lleis estatals sobre condicions de treball, salaris, preus o qualitat dels productes. La lliure competència, les lleis de l’oferta i la demanda, la lluita entre els productors per a vendre als millors preus, i la baralla entre obrers i empresaris pels salaris, acabaran en un joiós equilibri que a tots beneficiarà. Confesso, benvolgut lector, que gairebé em cauen llàgrimes d’emoció davant d’aquest retrat tan meravellós del capitalisme.

El cas és que les màximes que Adam Smith predicava, i que han estat la Bíblia del neoliberalisme dels darrers anys, han dut a les pràctiques i conseqüències econòmiques que tots coneixem. En la seva versió jurídica, les idees del liberalisme econòmic han contribuït al naixement de lleis com la hipotecària, feta, com sempre s’ha vist, amb la intenció de garantir que el vici de l’avarícia de les entitats bancàries es convertís en el benefici social d’una vivenda digna per a tots. Quina llàstima que ara el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que no sap res de l’estreta relació entre els vicis privats i les virtuts públiques, obligui ara al govern –que en sap un niu– a revisar aquesta magnífica llei hipotecària espanyola, tan delicadament abusiva, tan perfectament injusta, que tants desnonaments ha propiciat… Com pot ser que a Europa no vegin que, a la llarga, lleis com aquesta són el millor per a tots?

Read Full Post »

DE GENOLLS I AMB ELS BRAÇOS EN CREU

¿Recorda el lector aquells temps, no gaire llunyans, quan els alumnes rebecs, poc estudiosos o massa inquiets érem obligats a romandre llargues estones de genolls i amb els braços en creu en un angle de la classe, a la vista de tots els companys? De vegades, per fer més dur el càstig, ens posaven damunt les mans esteses un parell de llibres gruixuts, aquells que –amb tanta mala fortuna– ens resistíem a estudiar. I és que –deien– la lletra amb sang entra.

Read Full Post »

OCELLS DE BOSC I OCELLS DE GÀBIA

Hi havia una vegada un pollet d’àliga que s’havia perdut. Un pagès el va trobar i el va criar amb les seves gallines. L’àliga es feu gran, però, a manca d’un altre model, aprengué a captenir-se com una gallina: no volava, picotejava grans de blat i ordi i s’espantava per qualsevol cosa.

Read Full Post »

NO PROHIBIRÀS ENDEBADES

       Viure en una democràcia significa conviure amb costums, comportaments i actituds que hom desaprova, de vegades intensament. I significa també compartir espai públic amb les persones que tenen aquestes maneres de fer, de pensar i de dir. Per bé que tots sabem que el principi de llibertat és un dels pilars del sistema, de vegades ens costa acceptar totes les seves implicacions.

Read Full Post »