Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2018

CLAVEGUERA ESTATL’Estat español em produeix fàstic i alhora basarda. El primer és una reacció visceral, com la que provoca tocar o olorar un producte en descomposició. La segona és més racional; neix de la contemplació astorada de la seva cursa venjativa contra Catalunya. Aquesta és nascuda d’un ressentiment paradoxal: d’una banda l’Estat coneix la seva dependència econòmica, la necessitat d’aprofitar-se de les rendes que ens sostreu. I de l’altra no ens vol tal com som perquè representem una anomalia en la seva concepció uniformista; només ens acceptaria si fóssim «com cal», això és, com l’Estat i bona part (?) dels espanyols volen. Aquesta concepció identitària té un nom polític, és el de «Tirania de la majoria», i consisteix a imposar, des d’una majoria numèrica, una identitat a la minoria que viu, s’expressa i pensa diferent. Una minoria que no és mai acceptada; una minoria que mai no és respectada i que només, si els plau per força, és tolerada per la impossibilitat d’integrar-la, malgrat tots els esforços realitzats. Entre aquests s’hi compten, prou ho sabem pel nostre cas: el genocidi cultural, la prohibició de les institucions, l’assassinat dels dirigents i la persecució política.

L’Estat espanyol, doncs, vol i dol. No ens estima però ens requereix. Ens odia però li fem AL TALEGOfalta. D’aquesta contradicció íntima en neix el seu ressentiment. S’imagina vostè vivint amb algú a qui odia només perquè li calen els seus diners o per simple orgull de possessió? Seria capaç d’una tal cosa? Quins sentiments li sembla que allotjaria la seva animeta miserable, capaç d’odiar el que precisament perquè ho necessita i en depèn? Pensi com el complex d’inferioritat alimenta l’orgull ferit i com aquest augmenta la ràbia i l’odi contra allò que ho provoca… Amaneixi aquest ressentiment amb uns tocs d’arrogància, d’impulsivitat i de curtedat de mires, i tindrà el perfecte retrat d’un assetjador, d’un marit maltractador o d’un brivall sense principis ni dignitat.

disjuntiva-300x187Qui no abandonaria algú així? La pregunta val, és clar, per als grups socials. Dit això, ni el fàstic ni la basarda que sento no m’enceguen prou per no veure que la nostra fugida, mal dirigida, s’assembla a la d’aquell individu perdut al bosc que dubta sobre el camí que ha de prendre, i que s’esforça vanament en totes les direccions que els seus diversos impulsos el duen. Sort que el poble sap on vol anar.

Anuncis

Read Full Post »

camí felicitat«Tots els homes volen viure feliços, però es mouen a les palpentes quan busquen allò que fa feliç a la vida. I no és fàcil aconseguir la felicitat, ja que hom se n’allunya com més delerosament l’empaita, si ha equivocat el camí. Si aquest el du en sentit contrari, la mateixa velocitat augmenta la distància». Amb aquestes paraules s’enceta el llibre De la felicitat (De vita beata, en llatí) del pensador cordovès Sèneca. I fan pensar. Perquè si en una cosa estem d’acord tots és que la felicitat és una finalitat raonable de la vida. És cert que alguns pensen que la felicitat no és possible en aquesta vida, i per això l’ajornen per l’altra, però la majoria no té tanta paciència, o credulitat, i fa tot el possible per tal d’assolir-la.

Sèneca fa pensar, però no sobre l’objectiu de la vida, sino sobre la forma d’assolir-lo. Diu

SÈNECA

No ens atrevim a fer determinades coses difícils…, però són difícils perquè no ens atrevim.

que com més encalcem la felicitat, més ens n’allunyem. Afegeix que això passa només ‒ve a dir el filòsof‒ quan hem equivocat el camí. Només en això darrer discrepo del savi. En la meva opinió ens n’allunyem ja pel fet de cercar-la amb afany. La felicitat, així ho veig, és essencialment un producte lateral de la vida, i no pas una cosa que hom troba quan la busca o s’esforça per aconseguir-la, com la riquesa o la cultura. Els productes laterals de la vida són aquells que no podem buscar deliberadament. Si ho fem, fracassem. Imaginem que volem oblidar una cosa, una experiència desagradable, una persona…; com més ens hi esforcem, més la tenim present a la memòria. Ja se sap, és justament allò que no para de fer mal que roman. Però passa el temps, vivim, i un dia el record ja no és més que una ombra del que fou. Hem oblidat perquè hem viscut, no perquè ens haguem proposat fer-ho. Encara un altre exemple: si, posem per cas, volem  “actuar espontàniament”, ens passa el mateix. Preparar-nos i assajar per tal de ser espontanis és una contradicció en els termes, i ens sortirà malament, llevat que siguem actors de mena.

felicitatEls diccionaris defineixen la felicitat com un estat d’ànim que es produeix quan la persona creu haver assolit una meta desitjada i bona. S’entén, així, que la felicitat és una mena de resultat, com qui acaba un camí. Aristòtil, que en això els filòsofs grecs hi tenien la mà trencada, deia justament el contrari, això és, que la felicitat no rau pas en la meta sinó en el camí mateix. No existeix veritablement un resultat, una vida feliç, deia. Només existeix la possibilitat de viure feliçment, com un producte derivat de l’acció. Per això el camí de la felicitat rau en la felicitat del camí. Dit això, on estan les instruccions i el mapa?

Read Full Post »

JO TB ADÚLTERAAl novembre de 1976, cinc mil dones es van manifestar a Barcelona per tal de donar suport a Maria Ángeles Muñoz, una senyora d’Albacete que havia estat acusada d’adulteri pel seu marit. El cas és que aquest: Ramón Soto Gómez, l’havia abandonada el 1970, després de catorze mesos de matrimoni, deixant-la sense suport econòmic i amb la filla comuna de dos mesos. Quan el marit va voler tornar, el 1974, va adonar-se que la que encara era la seva esposa ‒no existia el divorci, aleshores‒ estava embarassada, i la va acusar d’adulteri amb la finalitat de prendre-li la custòdia de la nena, a qui no veia des de feia quatre anys. El jutge va sentenciar que l’acusada havia de perdre la custòdia de la seva filla Yolanda en favor dels pares del marit. No era una acusació menor, aleshores. L’article 449 del codi penal franquista de 1944 deia que cometia adulteri: «la mujer casada que yace con varón que no sea su marido y el que yace con ella sabiendo que es casada, aunque después se declare nulo el matrimonio». El «delicte» es castigava amb una pena que oscil·lava entre els sis mesos de presó menor i els sis anys. Curiosament, l’article 452, referit a l’home, sense mencionar la paraula, deia que  «el marido que tuviera manceba dentro de la casa conyugal, o notoriamente fuera de ella, será castigado con prisión menor.». Així, existia JO TB ADÚLTERA 2una notòria asimetria en la definició i en el tractament penal entre l’adulteri, només femení, i el «amancebamiento» masculí. A la pràctica, un home no podia ser acusat d’adulteri, llevat que convisqués al domicili conjugal amb una dona que no fos la seva o que la seva conducta fos manifestament escandalosa. En canvi, una dona casada, només pel fet que viatgés amb un home que no fos el seu o que jagués a la platja vestida al costat d’un que no fos el seu marit, ja podia ser-ne acusada.

JO TB ADÚLTERA 1Deixant de banda l’enorme anacronisme d’aquesta llei franquista, la injustícia per via de desigualtat, clamava al cel. Sort va tenir Maria Ángeles del suport de la seva advocada, Anna Mercadé, i del de milers de dones que es van manifestar sota el lema de la reivindicativa campanya: «Jo també sóc adúltera». A la fi el marit va retirar la denúncia i va renunciar a prendre-li la filla. La despenalització de l’adulteri no trigaria a arribar, amb la Constitució de 1979, fent evident que la situació de la dona està íntimament vinculada al context polític general. Després del breu període que fou vigent la II República, durant la qual les dones van tenir dret a l’avortament, al divorci i a l’autonomia econòmica,  aquestes van tornar-los a perdre al mateix temps que tothom perdia la democràcia i la llibertat. I ara, què esperem, amb un cínic president del govern a qui no li preocupa, posem per cas, la injusta escletxa salarial entre homes i dones? «No hablemos de eso», diu. Doncs en parlarem.

Read Full Post »

MIRALL I ULLAmable lector, si em permet, li faré una pregunta indiscreta: Ha aconseguit ser per a vostè mateix allò que vol ser (o el que és) per als altres? Posem per cas que les altres persones el tenen per una persona d’una peça, veraç, valenta, portadora de principis i valors, tenaç i generosa. I posem que vostè, quan s’examina críticament a sí mateix, no es troba tan íntegre, sincer o coratjós com és per a tothom, fins i tot per als que el coneixen de fa anys. És clar, els forats de la integritat no es veuen des de fora, llevat que s’observin a contrallum, i això només es pot fer des de dins. I, qui és capaç d’adonar-se de quan exagera, o diu menys del que pensa? I qui nota que li tremolen les cames si aconsegueix MIRALL PINTANT-SEaguantar dempeus? (més…)

Read Full Post »

PROFESSOR ARMATTrump proposa que els professors vagin armats a les classes per tal d’evitar les matances que es produeixen als centres escolars. Suggereix que les duguin «concealed», això és, amagades, suposo que per tal d’evitar la impressió que la disciplina escolar se sustenta en l’amenaça de violència. Mai no havia sentit una proposta tan esbojarrada i mancada de sentit de la realitat. A les escoles, els temples del saber, s’hi ha d’entrar armat? És que esperen que els professors facin la feina policial de detenir o matar en defensa pròpia els eventuals assassins que entrin a les aules? (més…)

Read Full Post »