LA MILLOR HERÈNCIA

Hi ha persones que s’esforcen tota la vida per tal de deixar als seus fills una herència substanciosa en forma de béns mobiliaris i immobiliaris. Creuen que llegar-los un piset ben situat i un compte al banc és poc menys que un deure inclòs dins de la paternitat responsable, i alhora gairebé un dret dels descendents.
Els drets dels fills, però no arriben a tant. Penso que els pares no tenen pas cap obligació de deixar-los «ben situats» o «amb el ronyó cobert» perquè, entre altres raons, no tots estan en condicions de fer-ho. I tanmateix, sí que hi ha coses que els pares poden i han de fer, coses que constitueixen una obligació seva, si més no moral, i un dret real dels fills.
Segons declara la Convenció sobre els Drets dels Nens, aprovada per l’ONU l’any 1989, la canalla té una sèrie de drets universals, que hom detalla al llarg de 54 articles. Sense menystenir tanta prolixitat, em permetran que, més enllà del contingut, en resumeixi l’esperit amb collita pròpia.
Els fills tenen dret a ser criats en una família –no em poso ara amb la forma jurídica, la seva composició o el nombre de membres d’aquesta–, una família que els estimi i on se sentin estimats. Això és imprescindible perquè arribin a ser capaços d’estimar i puguin ser feliços donant i rebent afecte. Els fills tenen dret a que l’entorn familiar on viuen sigui el més estable possible, perquè també ho pugui ser el seu desenvolupament personal, educatiu i afectiu. Quantes criatures es veuen malmeses perquè el soroll del que viuen a casa els fa créixer emocionalment torts, no els permet de pensar que una altra vida és possible i els dificulta aprendre res a l’escola!
Els fills tenen dret, finalment, a ser educats en les obligacions pròpies i en el reconeixement dels drets dels altres. Tenen dret a que hom els faci anar al llit a l’hora, dret a que els renyin quan es porten malament, dret a que hom els guiï i alhora els doni seguretat…; dret a tenir uns pares o tutors que vetllin els seus estudis i els preguntin què fan i què aprenen a l’escola…, en fi, a tenir uns pares (o mares, o pare o mare sols) que facin de pares constantment i no de manera ocasional; dret a tenir uns pares que facin els seus deures respecte dels fills, com aquests han de fer els de l’escola.
Aquesta és la millor herència: la que els pares i tutors donen als seus fills –en espècies i no pas en diners o propietats–; és una herència que es dóna en vida, tots els dies de l’any, festa i feina, plogui o faci sol.