TRIAR LLENGUA

Estatua de Kafka, Praga

Quan l’any 1915 Franz Kafka va publicar la seva novel·la Die Verwandlung, (La transformació o metamorfosi) a Die WeiBen Blätter ningú no va tenir cap dubte que es tractava de literatura alemanya. Poc importava el fet que Kafka parlés i escrivís en la llengua dels jueus d’Europa, el Yiddish, o que també ho fes en xtec, en francès o en grec clàssic; no hi feia res tampoc que als 13 anys rebés el seu «bar mitzvah» o que estigués fascinat pel teatre i la literatura jueva. Kafka va fer la tria deliberada d’escriure en alemany. No està pas clar que ho fes per poder ser més llegit, car en vida pràcticament no el llegí ningú i abans de morir va donar ordre al seu amic i executor literari Max Brod de cremar tots els seus llibres no publicats, incloent El procés, El castell i Amèrica. Per a sort dels seus lectors, Brod no en va fer cas.

Isaac Bashevis Singer és l’únic premi Nobel en llengua Yiddish. El va obtenir el 1978, quan ja gairebé ningú la parlava. El Yiddish és una llengua judeo-germànica originada al segle IX i comuna entre jueus europeus. Té com a base l’hebreu i l’alemany antic, amb elements d’arameu i de diferents llengües eslaves. S’escriu amb caràcters hebreus. Al seu zenit la parlaven 11 milions de persones, 6 milions de les quals foren assassinades pels Nazis. La resta, en integrar-se a Israel, la van anar substituint pel renaixent hebreu promogut pel nou estat nascut el 1948.

Perquè Singer va escriure sempre en Yiddish? No podia haver triat el polonès o l’anglès (al qual ell mateix va traduir-se com a base per a les traduccions a les altres llengües) ? Perquè va escriure La família Moskat i Yentl, el noi de la Yeshiva en una llengua minoritària? Ho va fer perquè va voler. Singer va triar una llengua que el feia membre d’un «grup objectivament identificable» de persones que compartien una història, una parla i un esperit. Tant ell com Kafka –que havia elegit diferent‒ sabien que una llengua és molt més que un sistema de comunicació perquè amb ella hom escull una cultura, gairebé sempre una nació (aleshores sense estat) i un esperit determinat. Quan hom tria una llengua sap perfectament el que fa, no és una qüestió només pràctica. És justament el que fem, o deixem de fer els catalans quan parlem la nostra, aquí i arreu.

Read Full Post »

EL CREPUSCLE EDUCATIU

Si els alumnes suspenen, és culpa del professor. Aquesta és la diagnosi que fa el Departament d’Educació dels darrers resultats educatius a Catalunya. També menciona la pèrdua de classes per la pandèmia i les dificultats organitzatives del posterior retorn a les classes, però, com sempre, i en un clar intent d’espolsar-se la responsabilitat, la transfereix als obrers del sistema. Anàlogament, si el pont s’enfonsa sempre és culpa dels paletes que treballaven a l’obra; si el pacient mor, és culpa dels metges i no pas del fet que a urgències, mancats de personal i mitjans, se l’hagi fet esperar hores a un passadís.

El món educatiu s’ensorra, el sistema és governat per incompetents presumptuosos que a una fe pedagogista òrfena d’experiència hi sumen l’arrogància d’imposar als professionals uns currículums, metodologies i sistemes avaluatius tan vistosos com ineficaços, com demostren les darreres proves de rendiment a sisè de primària i a quart d’ESO. Aquestes proves externes despullen les polítiques que obliguen a aprovar els alumnes amb diverses matèries suspeses (a primària promoció automàtica, a ESO i BTX amb acord de junta presidida per director/a preocupat pel ranking del centre).

Des d’una altra perspectiva de la mateixa política podem dir que des que els aprovats i els títols s’han convertit en «béns de consum», els alumnes i les famílies en «clients», i els altres centres en «la competència», ha calgut «abaratir-los» i en molts casos «fer promocions a preus regalats». Per això és sospitós que vulguin ara fer una nova Selectivitat, diuen, amb criteris més competencials, adaptats als nous models d’aprendre i ensenyar. En realitat volen dir que cal facilitar encara més els aprovats perquè els estudiants del futur immediat ja no estaran en condicions de superar les proves actuals, perquè, a banda de competències, encara exigeixen coneixements. Així, per acabar, podrem dir ben aviat que els estudiants d’avui dia potser treballaran en professions que encara no existeixen (en parla el document que inaugura el desgavell de les competències: Els quatre pilars de l’educació), però el que és gairebé segur és que no seran metges, ni matemàtics, ni físics, ni cap disciplina «cervelluda» perquè els anirà molt gran.

Read Full Post »

ESTUDIANTS DE VIDRE

El Licenciado Vidriera és una de les novel·les breus de Cervantes. S’hi explica la tragicòmica història de l’estudiant Tomás Rodaja a qui una senyora, per tal d’enamorar-lo, enverina, provocant-li una estranya malaltia. Recuperat d’aquesta i curat el cos però no l’esperit, Tomás és boig. S’imagina estar fet de vidre, quan algú se li atansa el fa recular a crits, de por que no el trenquin. Demana una funda per protegir el vas fràgil  del seu cos, i li donen una roba ampla que ell es posa amb molta cura i cenyeix amb cordill de cotó. Ni carn ni peix menja, només fruita, per tova, i sols beu aigua, i això amb les mans. Va sempre pel mig del carrer, mirant les teulades, no fos cas que li caigués una teula i el fracturés. Als estius dorm al ras, damunt de l’herba i a l’hivern en un paller, on s’enterra fins la barbeta tot dient que aquell és el llit més segur que un home de vidre pot tenir.

Els nostres estudiants, que acaben de començar el curs, no seran Licenciados, com Tomás Rodaja, seran graduats en ESO, en Batxillerat, en algun Mòdul Formatiu, o es graduaran a la Universitat, però en una cosa s’assemblaran molt al nostre protagonista d’avui: seran de vidre. El curs passat, ho recorden, vam tenir una polèmica perquè la nota «No assolit», equivalent al suspens, es volia substituir per un enganyós «En procés d’assoliment», que només volia caramel·litzar un fracàs inapel·lable. Alhora les autoritats educatives van aprovar (fa riure, oi, el verb) que els estudiants obtinguessin l’ESO sense límit de suspensos, i el títol de Batxillerat amb dos. Tot plegat amb la intenció d’emmascarar la catàstrofe educativa del país, evidenciada per les proves comparatives internacionals. «Com que no volem invertir en educació però sí volem millorar resultats, regalem notes i títols» es van dir. Tractant els estudiants amb cotonets i volent fer-los feliços a qualsevol preu, evitant-los tot esforç i frustració, no resulta estrany que la sobreprotecció els converteixi en éssers vulnerables.

Si assisteixen a qualsevol avaluació d’ESO o BTX sentiran, per boca de tutors i psicopedagogs, un recital de malures que pateixen els estudiants ‒sempre com a explicació dels seus problemes acadèmics i també personals‒. L’ansietat s’endú el premi, però també hi ha  estrès, depressió, paranoia… Ara bé, ja no sé segur si va de veres i cal preocupar-se seriosament o si la sobrediagnosi és un símptoma més de la gàbia d’or on tanquem la misèria educativa que estem nodrint.

Read Full Post »

IN VINO VERITAS – D’ALCARRÀS A POBOLEDA

Volgut lector, si li pregunto quantes denominacions d’origen hi ha a Catalunya, quantes en podria dir sense consultar? Si vostè és de Lleida, segurament dirà, tot seguit: “Costers del Segre”, i, en funció de la seva cultura enològica, mencionarà Priorat, Montsant, Terra Alta, Empordà, Alella, Cava, Conca de Barberà, Empordà, Pla de Bages, Tarragona o la denominació genèrica Catalunya. Confesso que jo mateix, abans d’informar-me, no n’hauria pas anomenat més de tres. És curiós que, amb tantes denominacions d’origen i essent, històricament parlant, un país productor de vins i caves, som dels que menys vi consumim? 

Fa uns dies vaig visitar la finca Mas Sinen, a Poboleda, un poblet del Priorat, encaixonat entre serres, on s’arriba per una carretereta plena de revolts. Salvador Burgos Porta, copropietari del celler i de les terres que el volten, tot passejant pels bancals plens de ceps de Cabernet, de Garnatxa, de Xardonay, de Ximenis…, ens va fer una explicació prolixa i entusiasta de la feina de viticultor. Va començar pel sòl on viuen els ceps, un sòl fet de Llicorella llimosa, un tipus de pissarra de tons ocres i blavosos. Aquest terra de roca metamòrfica de gra fi, d’un laminat trencadís, combinat amb el microclima de la zona, la baixa pluviometria, garanteix un raïm dens i un vi excel·lent. He de confessar que, fill de pagesos com soc, feia molt de temps que no sentia ningú parlar amb semblant intensitat i afecció del que significa viure de la terra. Al capdavall, ben comprensible, fa quaranta anys, quan els joves del Priorat abandonaven la tradició familiar a la recerca d’un futur millor, en Salvador va decidir quedar-se a casa i seguir amb la tradició vinícola. Acompanyat d’altres, van fundar cooperatives agràries i, poc a poc, van ressuscitar econòmicament i turística una comarca que ara resplendeix.

Si Alcarràs representa la decadència d’un sistema de vida, Poboleda simbolitza la seva resurrecció. Totes les comparacions són odioses, i aquesta no serà pas l’excepció. La pel·lícula Alcarràs ha posat davant dels ulls de molta gent el drama que viuen els pagesos de la comarca del Segrià amb la fruita, ofegats econòmicament pels preus a què es veuen obligats a vendre els seus productes, sempre per sota dels costos de producció. Obligats, en fi, a abandonar les seves terres, els indrets on han viscut durant generacions, per trobar altres feines i altres llars.

Com acabo d’explicar, el mateix drama va passar al Priorat fa quaranta anys, quan la comarca es dessagnava. Però hi va haver qui es va quedar. No diré allò de “qui resisteix, guanya” perquè les condicions no són les mateixes: la fruita és perible mentre el vi guanya amb el temps, però sí que hem de trobar la manera de fer del Segrià un Priorat.

Read Full Post »

LA DOCTA IGNORÀNCIA

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

L’AGONIA DEL CATALÀ

L’agonia és el període de transició entre la vida i la mort, que apareix en la fase final de moltes malalties. És clar, també pot referir-se als darrers instants d’un assassinat reeixit. En qualsevol cas, la paraula agonia també significa altres coses. Del grec, que és d’on ve el terme, «agon» significa lluita o combat en general, i, alhora, també pot referir-se a l’angoixa d’una persona quan lluita amb la mort, això és, quan lluita per la seva vida. D’aquest terme en provenen altres, de ben coneguts: «antagonista» i «protagonista». El primer escau molt al tema d’avui: «antagonista» significa justament el qui lluita en contra, o aquell contra qui lluitem. En aquest cas podríem dir que el català lluita amb el castellà, però no seria exacte. Però sí que ho és que l’antagonista de la llengua, la cultura i la nació catalanes és l’Estat espanyol, que lluita també, però per a destruir-los i anorrear-los. Per això el títol és una simple descripció, la del català que lluita per la seva supervivència.

No m’estendré recordant els mil exemples de persecució i prohibició de què el català ha estat objecte. Només ho nega la ignorància culpable o la culpable responsabilitat, i només ho dissimula la hipocresia de l’Emèrit, ara encausat per la justícia anglesa: «El castellano no ha sido nunca llengua de imposición»

La darrera estocada és de fa quatre dies, amb la sentència del TSJC que acaba amb el model lingüístic d’immersió de l’escola catalana, obligant a fer el 25% de les classes en castellà. L’acord d’abans d’ahir per modificar la llei catalana, que fa de la necessitat virtut, és la confessió d’una nova derrota; accepta que sigui la justícia espanyola qui dicti la política lingüística i d’ensenyament en lloc de fer-ho el Parlament de Catalunya. És un error no forçat, com dirien els jugadors de tenis. Ara, que el President ens digui en sengles piulades, que «l’acord garanteix l’enfortiment del model», quin, el d’immersió segur que no!, i que «la llengua catalana en surt beneficiada a partir del consens polític» i que «es basa en afavorir la llengua més feble a les escoles i instituts», em sembla molt penós. Sisplau, President, digui que s’han rendit, que han renunciat a tot, però no ens faci beure amb una orella de ruc.

Read Full Post »

LA CULTURA, ENTRE LA PESTA I LA PANDÈMIA

Shakespeare va néixer l’any 1564, quan la pesta bubònica feu la seva primera aparició a Londres. I aquesta fou l’escenari de fons de bona part de la seva vida. L’any que es va casar,1582, va esdevenir-se el segon rebrot de la malaltia; deu anys després, amb el tercer, ja era famós per les seves obres, però encara en vida seva va tenir lloc un quart i encara un cinquè rebrot. Les autoritats d’aleshores ja s’havien adonat que les multituds augmentaven els contagis, i van decretar mesures del que ara anomenem “distància social”, com el confinament de la població, el tancament d’espectacles públics i la restricció de les activitats als mínims supervivencials. Un decret de 1603 explicitava que, quan els morts passaven de 30 a la setmana, calia tancar totes les assemblees, festes, trobades, competicions i teatres. Llevat, és clar, de les misses on, per una rara superstició, hom creia que ningú no es podia infectar. Això sí, per si de cas, els infectats tenien prohibit assistir-hi. Entre els anys 1606 i 1610, durant els quals ens consta que el dramaturg va escriure Macbeth, Antoni i Cleòpatra, Un conte d’hivern o La tempesta, els teatres amb prou feines van poder obrir nou mesos en total, i encara amb interrupcions.

Curiosament, ni a les seves obres ni als seus poemes no apareix directament la pesta, però s’hostatja en el rerefons i també en les expressions de disgust dels personatges i en les comparacions i metàfores amb què aquests s’expressen. Així el rei Lear insulta la seva desagraïda filla dient que és “A plague-sore, or embossed carbuncle / In my corrupted blood.” Això és, una nafra de pesta, una pústula purulenta en la meva sang corrupta. O Coriolà, que escup els plebeus dient-los: “You herd of boils and plagues”, això és “Vosaltres, ramat de foruncles i plagues (de pesta).” A les obres de Shakespeare hi ha morts violentes de tota mena, però ningú mor empestat, per bé que el desllorigament d’una de les més famoses, Romeo i Julieta, no seria el mateix sense la plaga. Romeu és desterrat a Mantua per haver occit Tybald en revenja perquè aquest ha matat Mercutio, el seu amic. Mentrestant, Julieta i el frare Laurence han elaborat un estratagema per reunir els amants: Ella prendrà una poció catalèptica que la farà passar per morta. Però la carta avisant-lo del fet no arriba a Romeu, perquè qui l’havia de dur ha estat retingut pels agutzils i obligat a fer quarantena. Això farà que Romeu vagi a la tomba de Julieta per acompanyar-la en la mort.

Dit això, quin ensenyament podem treure de l’experiència shakespeariana en relació a la pesta, el confinament, la mort, la producció i el consum cultural?

Com una situació de confinament pot influir en la creació artística?

En primer lloc proporcionant lleure, repòs i tancament a l’escriptor o creador en general. Sovint, la creació no reclama més que això: temps i espai mental. Badar no és simplement no fer res. Badar és com dormir, quan les neurones es refan i alhora estableixen noves connexions. Recordin la dita: “Consultar amb el coixí”. Aquesta és la qüestió, la nit del repòs, ni que sigui d’un repòs confinat, gesta l’art en la foscor.

En segon lloc, proporcionant temes de reflexió o de treball. No cal que siguin temes nous, només cal que les circumstàncies facin ressaltar coses en les quals abans no havíem parat compte. L’egoisme, la hipocresia, la indiferència d’uns pels altres… i també la generositat, l’altruisme i fins i tot l’heroïcitat.

En fi, l’art resisteix sempre els dards i fonades de la ultratjant fortuna. Parafrasejant Hamlet, només podem armar-nos contra el mar de sofriments (adés la pesta, ara la pandèmia) i enllestir-los lluitant, resistint. La millor lliçó que l’exemple de Shakespeare ens ensenya és que ell feu el cor fort, els teatres van tornar a obrir i les seves obres, nascudes entre crits d’agonia i desesperació, han esdevingut, potser per això mateix, immortals.

Read Full Post »

QUÈ CREUEN ELS QUI NO CREUEN?

El títol no anuncia un debat religiós entre ateus i creients, i tanmateix l’he triat perquè em fa la impressió que en l’estèril però no innòcua polèmica dels «antivacunes» hi ha molt de fe. No es tracta d’una qüestió de fe religiosa, és clar, però sí d’un conflicte molt antic, el de la fe i la raó. En aquest cas d’una forma molt concreta d’irracionalitat contra una raó científica gairebé universal. Per això val la pena preguntar-se què creuen els que no creuen, en aquest cas, els que pensen que no s’han de vacunar.

Per començar diria que el col·lectiu antivacunes no és uniforme i les seves creences, conviccions i motivacions no són les mateixes. Forçat a simplificar per qüestions d’espai, parlaré dels ignorants, dels alternatius i dels egoistes. Dels primers es pot dir allò tan socràtic que la virtut és un saber i el vici ignorància. En efecte, no saber quins són els efectes reals de la vacunació pot dur a magnificar els seus riscos i minimitzar els seus evidents avantatges. La ignorància, amanida de por, genera desconfiança i, a voltes, una tossuderia recalcitrant a no canviar d’opinió. Hores d’ara i en aquest tema gairebé no es pot disculpar ningú per la seva desconeixença, que ja és culpable.

Els de fe alternativa, això és els que «saben» però en realitat només «creuen» que la Covid és un invent de les farmacèutiques per fer negoci, les quals lideren una conxorxa criminal i autoritària que inclou ministeris de salut, la majoria de professionals sanitaris i immunòlegs del món. Una conspiració que, a més, compta amb la col·laboració passiva ‒són corderets anant cap a l’escorxador, diuen‒ dels centenars de milions de persones que s’han vacunat. Aquesta mateixa fe els fa pensar que les «medicines alternatives» com ara el MMS (Solució Mineral Miraculosa) que promou l’inefable Pàmies, són més efectives que cap vacuna, la qual, a més, pot provocar autisme i ves a saber què…

Per acabar, hi ha els que simplement són egoistes, no pas ignorants ni delirants. Aquests volen tots els avantatges de la vida col·lectiva però cap dels seus inconvenients. Fan com els esquirols, que volen beneficiar-se de l’augment de sou sense anar a la vaga com els companys i sense perdre la paga. La millor opció, pensen, és que es vacuni tothom menys jo.

Read Full Post »

GENT D’UNA SOLA LLENGUA

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.

Read Full Post »

EL TRIOMF DE L’ESTUPIDESA

TRUMP NOBEL DE MEDICINA

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època ‒també a la nostra, dit sigui de pas‒ era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat «Principi de Peter» segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta.

AYUSO A ESPAÑISTÁN

Després és ascendit  a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

INTEL·LIGÈNCIA AL PODER

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: «La ignorància és atrevida». En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps ‒ep, i les masses socials, les que voten‒ tendeixen a escollir-los perquè «semblen» millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, i també l’inefable Bargalló…

Read Full Post »