Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Cultura’ Category

pares-i-professors‒Vostè, per què ha suspès el meu fill?

‒Què diu? Que jo l’he suspès? En Joan no treballa gens, es distreu a classe, xerra amb els companys sense fer cas de cap advertiment i no estudia en absolut. Miri, aquí té els exàmens del trimestre. Els treballs no els puc ensenyar perquè no els ha presentat.

‒S’equivoca, el nostre es passa les tardes a la seva habitació, tancat. I quant a la seva actitud, a casa no tenim cap problema.

‒Si vostè ho diu… Ja està segur del que fa a l’habitació? Vol dir que no s’entreté amb l’ordinador, xateja amb els amics pel whatsApp (cosa que també fa a classe), escolta Spotify o mira pel·lícules?

Aquest és, ho poden creure, el tipus de conversa que ara ja sovinteja als centres educatius mobil-a-classeentre els pares i els tutors o professors dels adolescents d’ESO i Batxillerat. Més d’un cop, a final de curs, quan ja estan les notes posades de la darrera avaluació, i després d’un curs sencer de baix rendiment acadèmic, els pares d’alguns alumnes es presenten a la direcció del centre a demanar explicacions. Més encara, a exigir que al seu fill o filla se li aprovi aquesta o aquella matèria perquè, altrament, no podrà fer la selectivitat al juny i, és clar, no podrà optar a fer la carrera que desitja. Més que pares, semblen advocats dels seus fills. I alhora fiscals acusadors, i també jutges de la tasca, rendiment i criteris, dels mestres i professors.

No són esdeveniments aïllats. La societat mira de reüll la seva escola. Els pares desconfien padres_logsedels mestres dels seus fills, i tanmateix, els deixen a l’escola ‒deu ser que fan nosa a casa. S’ha trencat, en definitiva, el pacte educatiu entre pares i mestres, entre els primers i més importants educadors de les noves generacions.

No es tracta, evidentment, d’allò que s’explicava abans, que si el mestre et clavava un clatellot a l’escola, ton pare ten fotia tres més a casa, perquè segur que te’l mereixies. La correcta educació no implica clatellots de cap mena, però sí disciplina i respecte, arreu. I això comença a casa. És una bogeria que els mestres s’hagin d’enfrontar amb canalla amb un «grau zero d’educació» i que a sobre, els pares els facin costat.

«Mi hijo no tiene deberes porqué hemos amenazado a los professores» va dir, per televisió, la humorista Eva Hache. I creia fer una broma, perquè somreia, còmplice, a hache-micro-1l’entrevistador, com si parlés en nom de tots els pares irresponsables. I afegia, per adobar l’anècdota, que un dia que el seu fill no havia acabat la feina i li demanava ajuda, ella li va respondre que no el pensava ajudar, i que era assumpte seu ‒del nen, i que ell decidís, perquè a ella no li importava que no fes els deures. El nen, és clar, no els va fer. I mentrestant, del cop de micro, queien segles de tradició educativa per terra. Un gest displicent i s’esvanien Comènius, Rousseau, Lluís Vives, Freire i Montessori.  I a cada riallada idiota s’enfonsava una escola.

Read Full Post »

limpieza-de-sangreAmb aquest malnom són qualificats, sovint, els “mixed blood”  o “half breed” (sang barrejada i mitja raça, respectivament, a Amèrica), els “mestizos” i “mulatos” a Hispanoamèrica o els “hafu” al Japó. Són els fills d’unions interracials.  Deixant de banda que el concepte de “raça” no és aplicable als humans (en efecte, no som gossos ni conills), el cert és que el nombre de matrimonis interètnics augmenta cada dia. Als EUA són legals només des de 1967, en què es va derogar la “Racial Integrity Act”, de 1924, promulgada per

interethnic-marriage-the-firsts-mildred_jeter_and_richard_loving

Mildret Jeter i Richard Loving, primer matrimoni interracial als EUA. 1967

tal de protegir la supremacia blanca. Ara ja representen més del 15% del total de matrimonis nous. (més…)

Read Full Post »

traduir-llibres«Traduttore, Tradittore» és una sentència italiana que diu molt de mal dels traductors. Els acusa directament de traïdors. És clar, de traïdors al text, a la lletra o al seu esperit. I és veritat que hi ha mals traductors, d’aquells que fan pensar que l’original no pot ser tan dolent; un mal traductor fa malbé qualsevol llibre. Però també és veritat el contrari: que hi ha traductors que milloren l’original. (més…)

Read Full Post »

Lluís xiv el rei solEl Rei Sol, Lluís XIV, el tercer dels Borbons, governà França durant setanta-dos llargs anys, des de 1643 fins 1715. Per si no ho saben, el rei d’España és descendent seu,  via Felip V, i no crec que regni pas tants anys. El primer fou conegut pel seu absolutisme, i amb la frase «L’État c’est moi» (l’estat sóc jo) creà l’estereotip que fins i tot un dictador sense corona ‒com el general Franco‒ va fer seu, i encara va tractar de transmetre als seus successors, que sí que n’han dut, gràcies a ell. El segon és conegut per intentar mantenir la finqueta que el vell dictador li va traspassar a son pare i que ell ha heretat via espermàtica. (més…)

Read Full Post »

ESTUDIAR«Som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit», és una frase que defineix l’esperit en acció dels millors estudiants de batxillerat del país que han sabut les seves notes als exàmens de Selectivitat. Vagi per endavant la meva enhorabona. Aristòtil, que escriví la frase fa dos mil tres-cents anys a la seva Ètica a Nicòmac, es referia així al resultat ­ ­–que la ignorància jutja prodigiós– de la voluntat combinada amb la perseverança i l’existència d’un objectiu. (més…)

Read Full Post »

el-nombre-de-la-rosaA la novel·la El nom de la rosa d’Umberto Eco, recentment traspassat, es cometen diversos assassinats per culpa d’un llibre. Es tracta de la Poètica d’Aristòtil, que un monjo de l’abadia benedictina on tenen lloc els fets, ha ocultat a la cambra secreta del laberint de la biblioteca. L’habitació té una porta sense pany, i només pot obrir-la qui coneix l’ordre amb què s’han de prémer les lletres de pedra que coronen el llindar. Si un monjo agosarat és capaç de superar aquestes dificultats i aconsegueix fer-se amb el el nombre de la rosa LLIBREllibre, l’espera la mort: el marge dels fulls està untat amb un poderós verí que el lector durà als seus llavis cada cop que s’humitegi els dits per passar les pàgines. (més…)

Read Full Post »

suicide noteFa quatre anys, quan el grec Dimitris Chistoulas, de setanta-set anys, farmacèutic jubilat, es va disparar un tret al cap al mig de la plaça Syntagma d’Atenes, davant del Parlament, tothom va entendre les seves raons. A més, la seva nota de suïcidi era ben clara: «El govern ha reduït al no-res, literalment, la meva capacitat de supervivència, que depenia de la pensió que, durant més de trenta-cinc anys, he pagat jo sol sense contribució de l’estat. Atès que per la meva edat no tinc el poder de resistir activament (…), no trobo altra solució que aquesta per a un final digne, abans que em trobi obligat a buscar menjar a les escombraries». Era el primer suïcidi en públic a Europa. Es tractava d’un clam de protesta que hom no podia desatendre o menystenir. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »