LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

Laws are like cobwebs, which may catch small flies, but let wasps and hornets break through. JONATHAN SWIFT, A Critical Essay upon the Faculties of the Mind, 1707

(Les lleis són com xarxes d’aranya, les quals poden capturar mosquetes però permeten que les vespes i els borinots s’escapin)

La frase del cèlebre ironista Swift, no és original seva, sinó d’Anacarsi, príncep escita amic del legislador atenenc Soló. Ho explica Plutarc en una anècdota de les seves Vides Paralel•les. Tot plegat no fa sinó demostrar la gran erudició de l’autor de Els viatges de Gulliver.
Però anem al cas: Anacarsi i Swift tenen tota la raó, les lleis sempre tenen escletxes per on s’escapen els poderosos. Tenen forats que mantenen en l’opacitat determinades conductes i giragonses estranyes per on l’acusat pot passar a acusador, com passa ara mateix amb el règim franquista i els seus supervivents de la Falange, que han aconseguit dur el jutge Garzón als tribunals.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

If the laws could speak for themselves, they would complain of the lawyers in the first place. LORD HALIFAX
(Si les lleis poguessin parlar, en primer lloc es queixarien dels advocats.)
No està malament. Es podria ampliar dient que les lleis segurament també es queixarien dels jutges, i encara dels polítics… Al capdavall, tots les estiren i les arronsen tant com poden perquè convinguin als propis interessos. Els advocats forcen la llei i intenten fer-li dir qualsevol cosa per a defensar determinats “presumptes”. Els jutges la interpreten amb una tal audàcia que sovint contradiu, sinó la lletra, el seu esperit. I quan no fan això, s’embranquen en discussions bizantines que no duen a res. Bona mostra d’això darrer la tenim amb la vergonya inacabable de la sentència de l’Estatut. I els polítics, què fan els polítics amb la llei? La fan, l’escriuen, si més no aquesta és la responsabilitat dels que són als parlaments i congressos de diputats… podrien, per un cop, fer lleis clares, distintes, diàfanes i, sobretot, justes?

Read Full Post »

CONGRES CIUTATS PER LA BICICLETA

Abans d’ahir va acabar el 3r congrés de Ciutats per la Bicicleta. L’alcalde es vanà de tenir trenta quilòmetres de carril bici a la ciutat, de disposar de centenars de camins d’horta practicables i d’haver introduït

Sortida participants del congrés

Pané al congrés

G. Urbana en moto

C. Joc Bola després de denúncia

C. Joc Bola abans de denúncia

Rovira Roure després de denúncia

Rovira Roure abans de denúncia

C. Joc de la Bola 2

Bici-interruptus davant Llotja

el carril bici a totes les obres noves… tots sabem el grau de veritat d’aquestes afirmacions. El cert és que el manteniment del carril bici és molt dolent (només es realitza a cop de denúncia, adjunto fotografies de l’abans i el després), la guàrdia urbana no multa els cotxes que hi aparquen damunt ni les motos que ho fan als espais reservats per a les bicis… Queda molta feina per fer, molta. I tanmateix, he de saludar l’èxit del congrés, car ha posat damunt de la taula la necessitat de millorar les infraestructures de la bicicleta, la de pacificar el trànsit arreu, i també ha fet evident el caràcter obsolet de les normatives de circulació, només pensades per als vehicles amb motor.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

«L’intérêt essentiel pour un homme politique de voyager incognito, c’est de le faire savoir.»
JACQUES MAILHOT : La Politique d’en rire. Ed. Laffont, 1986

(L’interès essencial d’un polític que viatja d’incògnit és que se sàpiga)

Allò que ens ensenya Mailhot, cantautor, animador de ràdio i periodista, nascut a Riom (França) l’any 1949, és que la política i els polítics sovint necessiten una mica d’humor per a ser presos seriosament. El cert és que la frase, irònica com és, conté una gran veritat. Sovint es parla de «filtració» per a referir-se a la revelació, presumptament no volguda, d’alguna dada, reunió, cita o acord polític. La major part de les vegades la filtració és consentida, sinó provocada, pels mateixos interessats. En això de la política, com també en la seducció amorosa, hi ha no poc de joc d’ocultació i revelació simultànies. Sembla que la franquesa, que en un lloc pot ser indiscreció, en l’altre és imprudència o ingenuïtat.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

«Le meilleur des gouvernements n’est pas celui qui fait les hommes les plus heureux, mais celui qui fait le plus grand nombre d’heureux.»
CHARLES PINOT DUCLOS (12 de febrer de 1704 – 26 de març de 1772)

(El millor dels governs no és pas aquell que fa els homes més feliços sinó el que fa el més gran nombre de feliços.)
La frase l’hagués signat, sense cap dubte, qualsevol filòsof utilitarista, començant per Jeremy Bentham i acabant per John Stuart Mill. Aquests creien que la regla per tal d’avaluar la justícia d’una acció no era altra que la seva utilitat. I per tal entenien –si més no Bentham− el plaer. Així, una acció era justa en la mesura que augmentava el plaer o utilitat del major nombre de persones.
És aquesta una regla d’ampli ús en contextos democràtics. Com que és impossible acontentar tothom –maximitzar el benestar o plaer de tots− almenys s’intenta amb la majoria… encara que això impliqui perjudicar una minoria. I aquest és el problema: és justa una mesura que, beneficiant la majoria, perjudica una minoria? És que les minories no tenen dret a fer sentir la seva veu? És que la justícia no ha de ser altra cosa que la tirania de la majoria –al capdavall, una tirania com qualsevol altra? I d’altra banda, és que no és correcte admetre que hem d’acceptar les decisions majoritàries un cop acceptem la regal democràtica, això és, la regla de la majoria? I encara, és que no és correcte que, si més no dins d’uns límits, els menys han d’acceptar una minva en la satisfacció dels seus interessos perquè sigui possible l’augment de la satisfacció de la resta?
Al final, el problema més gruixut és a l’arrel mateixa de l’utilitarisme: el caràcter de suma zero de moltes decisions. El benefici d’uns compensa l’augment de la infelicitat de la minoria… El problema és com fer el càlcul. I també si es pot considerar un benefici allò que té com a conseqüència determinats perjudicis. Una cosa és que m’hagi de resignar a conduir per la dreta quan m’aniria millor –particularment− fer-ho per l’esquerra, i una altra és que l’augment de la felicitat del conjunt m’obligui a perdre la meva llibertat, la meva dignitat o la meva vida… L’exemple clàssic és el de l’esclavisme: l’augment de la felicitat de la majoria propietària d’esclaus, compensa l’augment de la infelicitat de la minoria esclavitzada?

Read Full Post »