REVISIONISME DE FIRETA

El conte de La Caputxeta vermella ha estat censurat per violent (assassinat i ingesta de la padrina), per sexista (la nena és enganyada per un llop que la convida a despullar-se i posar-se al llit, primera versió de Perrault), per convidar indirectament a l’alcoholisme (la nena du vi al cistell), això als EUA. El vestit de la protagonista va canviar de color durant la guerra que seguí al cop d’estat de Franco: al bàndol republicà la Caputxeta anava del vermell de sempre, al bàndol feixista anava de blau, of course: «Te llamarás Caperucita Azul -el color de la falange…». El conte de La Ventafocs també va rebre de valent perquè va ser qualificat de sexista  (pobra noia que troba la salvació gràcies al fet de ser escollida pel príncep).

Ara sembla que li toca, però en un altre sentit, a Roald Dalh. Els censors són els editors de les seves obres i, d’acord amb la família, que cobra els dret d’autor, han decidit fer més «digeribles» els textos a paladars (o ulls, o consciències, tant se val) sensibles a base d’eliminar paraules que podrien ferir-los. Així «Fat» que vol dir gras passarà a ser «enormous» i «horsefaced», és adir, cara de cavall, desapareixerà de la llista d’adjectius. La magnitud del disbarat no mereix comentari.

Els contes no perverteixen ni fereixen la sensibilitat de la canalla, prou de sobreprotecció innecessària i contraproduent. Tant de bo els nens llegissin (o els llegissin) més contes, perquè aprendrien a estimar la literatura, augmentarien la seva comprensió lectora i escriurien també millor. No, els contes són mentides, i els nens no són rucs i saben distingir la ficció de la realitat, amb les ficcions aprenen les inquietuds i els afanys de la humanitat: la por, l’ànsia de ser feliç, l’engany, l’amor, la gelosia, la maldat i necessiten d’un vocabulari franc i directe. Els temes dels contes són universals i fan pensar a través de les emocions.

Tractar d’educar «millor» la canalla moralitzant (canviant el vocabulari o els continguts dels contes) és simple censura. Si hi ha alguna cosa que pot influir negativament les ments dels nens són les notícies sobre el que passa realment al món, i això no és literatura, sinó la veritat sobre la nostra realitat social, que només parla del nostre egoisme, de la nostra violència i de la nostra indiferència.

Read Full Post »

EL MÉS RIC DEL CEMENTIRI

«Que vols ser el més ric del cementiri?», li pregunten a aquell que estalvia, que no malgasta, que mai no demana en préstec, que compra per deu només quan en té per vint. Cada dia hi ha menys gent a qui se li pugui fer aquesta brometa. Avui ningú no estalvia res, encara que pugui. Els usos quant a la despesa han canviat molt de fa uns anys ençà.

Jo sóc fill de pagesos i encara faig el que vaig veure a casa. Ja ho diuen, a casa ens donen les ulleres per mirar la vida, i el que aprenem després només matisa i acoloreix allò que ens han posat dins amb l’exemple. En el meu cas, vaig veure els meus pares i padrins parar compte amb les despeses, especialment amb les supèrflues. Calia tenir diners per a les necessàries i inevitables. Per això calia estalviar sempre que es podia, perquè, anés com anés la collita de juny, calia tornar a sembrar al setembre. Aquestes peculiaritats de la vida del camp són completament desconegudes per la gent que treballa a sou i cobra la setmanada o la mesada. Els pagesos, abans, només ingressaven un cop a l’any, quan es venien el cereal o la fruita. És clar que si tenien animals o hortalisses, podien confiar dels ingressos provinents de la venda, al mercat, dels productes de la granja o de l’hort. A casa meva sempre tenien ous i conills, i de vegades patates per vendre. Amb tot, la regla romania invariable: l’estalvi prudent era millor que tenir la mà foradada. Hom aprenia també amb dites sentencioses com ara: «Mai no s’ha de tallar més del que es cus», «mai gastis els diners que encara no hagis guanyat», «estalviar no és només guardar, és saber gastar» i amb exemples del contrari. Hom era assabentat d’aquell que havia comprat a deute i després feia parlar els creditors. A casa no es parlava bé dels qui devien sense un bon motiu.

Ara ningú no pensa a fer bossa, a fer un racó per quan convingui o per a la vellesa. És cert que moltes persones no podrien ni que volguessin. La migradesa dels sous ho fa sovint impossible. Però el cas és que el nou costum és viure al dia car, en morir, l’únic que t’endús és el que has viscut, i per això molts viuen tot el que es volen endur. Ho resumeixen les paraules d’un conegut meu, i ben seriosament les diu: «Cal prendre’s la darrera cervesa amb el darrer euro.»

Read Full Post »

ESPÈCIE EN PERILL

Als països anglosaxons, també a França i Alemanya, cada curs costa més trobar professors per cobrir les vacants. A Catalunya això passa especialment amb el professorat de matemàtiques; la docència d’aquesta ciència exacta ha de ser coberta amb graduats d’altres especialitats com Enginyeria, Física o Economia. Ara que, amb la darrera atzagaiada del Departament d’Educació, ja saben, allò que han anomenat «àmbits docents», aviat passarem de tenir biòlegs fent matemàtiques a tenir filòsofs o historiadors ensenyant ‒és un dir‒ a fer derivades i integrals.  Quant a això darrer, a ningú no se li escapa que amb el concepte d’«àmbit», de vagues ressonàncies pedagògiques, s’oculta el que és una solució d’urgència a la manca de professorat especialista, es dissimula el menyspreu per les especialitats didàctiques i es disfressa la rebaixa dels continguts docents, tot plegat amb el propòsit de perpetrar millor una gran estafa: donar títols que no corresponen als continguts impartits i molt menys als coneixements adquirits.

Això sol explicaria la disminució d’individus amb  «vocació docent». En efecte,  un professional de l’educació, una persona que pensi que «mestre» és el títol millor que hom pot tenir, que estigui convençut que no hi ha tasca més noble i més útil que ensenyar, no pot restar indiferent a una política educativa que enganya els estudiants i les famílies i que per garreperia, desídia o per ignorància, no garanteix sempre els millors professionals i condicions docents. No pot ignorar tampoc que a l’Educació Secundària Obligatòria els diners només s’inverteixen en pantalletes a les classes i no en professorat i disminució de ràtios a les classes.

Hi ha encara un altre factor que dona compte de la indignació i cansament de mestres i professors. És el fet que estan tips de sentir-se dir, per part de la societat i també per part dels seus alumnes més recalcitrants: «A tu et paguem perquè ens aguantis». Aquests no volen estudiar i els seus pares no els volen a casa. La suma és explosiva. Els pares no fan la part de coeducació que els toca i el Departament d’Educació no fa la seva. Uns i altres han decidit no invertir en educació. Quan ja no tinguem professors coneixerem el preu d’invertir només en incivisme i ignorància.

Read Full Post »

TRIAR LLENGUA

Estatua de Kafka, Praga

Quan l’any 1915 Franz Kafka va publicar la seva novel·la Die Verwandlung, (La transformació o metamorfosi) a Die WeiBen Blätter ningú no va tenir cap dubte que es tractava de literatura alemanya. Poc importava el fet que Kafka parlés i escrivís en la llengua dels jueus d’Europa, el Yiddish, o que també ho fes en xtec, en francès o en grec clàssic; no hi feia res tampoc que als 13 anys rebés el seu «bar mitzvah» o que estigués fascinat pel teatre i la literatura jueva. Kafka va fer la tria deliberada d’escriure en alemany. No està pas clar que ho fes per poder ser més llegit, car en vida pràcticament no el llegí ningú i abans de morir va donar ordre al seu amic i executor literari Max Brod de cremar tots els seus llibres no publicats, incloent El procés, El castell i Amèrica. Per a sort dels seus lectors, Brod no en va fer cas.

Isaac Bashevis Singer és l’únic premi Nobel en llengua Yiddish. El va obtenir el 1978, quan ja gairebé ningú la parlava. El Yiddish és una llengua judeo-germànica originada al segle IX i comuna entre jueus europeus. Té com a base l’hebreu i l’alemany antic, amb elements d’arameu i de diferents llengües eslaves. S’escriu amb caràcters hebreus. Al seu zenit la parlaven 11 milions de persones, 6 milions de les quals foren assassinades pels Nazis. La resta, en integrar-se a Israel, la van anar substituint pel renaixent hebreu promogut pel nou estat nascut el 1948.

Perquè Singer va escriure sempre en Yiddish? No podia haver triat el polonès o l’anglès (al qual ell mateix va traduir-se com a base per a les traduccions a les altres llengües) ? Perquè va escriure La família Moskat i Yentl, el noi de la Yeshiva en una llengua minoritària? Ho va fer perquè va voler. Singer va triar una llengua que el feia membre d’un «grup objectivament identificable» de persones que compartien una història, una parla i un esperit. Tant ell com Kafka –que havia elegit diferent‒ sabien que una llengua és molt més que un sistema de comunicació perquè amb ella hom escull una cultura, gairebé sempre una nació (aleshores sense estat) i un esperit determinat. Quan hom tria una llengua sap perfectament el que fa, no és una qüestió només pràctica. És justament el que fem, o deixem de fer els catalans quan parlem la nostra, aquí i arreu.

Read Full Post »

EL SUÏCIDI D’OLYMPE

Per què no podem entendre que algú vulgui suïcidar-se? Senzillament, perquè la seva opció és contrària a la nostra, perquè desafia la nostra concepció de l’existència, perquè repta la nostra normalitat. Els que no ens suïcidem pensem que la vida és com el pa: molla i crosta, i cal empassar-se’l sencer, si convé amb una mica d’oli i sucre perquè baixi millor. Els que no ens suïcidem hem decidit, si més no tàcitament, perquè potser mai no hi hem pensat, que la vida és per viure-la i no es pot abandonar fins que aquesta ens abandona. Quan algú ha mort per la pròpia mà o manifesta que vol plegar de la vida no podem acceptar-ho, però en realitat no volem acceptar-ho perquè fer-ho ens obligaria a replantejar el que pensem sobre el valor i el sentit de l’existència i, segons els cas, el valor de les creences religioses en què que ho fonamentem.

Aquests darrers dies és notícia el cas d’una jove francesa de vint-i-tres anys, anomenada Olympe, que ha anunciat a les xarxes socials que vol suïcidar-se el tercer trimestre d’aquest mateix any amb l’ajuda del servei de suïcidi assistit que ofereix l’estat belga.

Evidentment, el seu anunci ha aixecat enorme polseguera. Hom li ha preguntat si ja és conscient del (mal) exemple que pot donar a altres persones, especialment les més joves. La seva resposta és que ja ha viscut prou en funció dels altres i no vol continuar fent-ho ni continuar vivint només perquè els altres així ho volen. De fet, té molts motius per voler plegar de viure: el maltracte, i després abandonament familiar que ha sofert, la pedofília patida durant quatre anys, l’assetjament escolar posterior, les cinc violacions de què ha estat víctima durant l’adolescència, la malaltia mental que l’aclapara (trastorn dissociatiu de personalitat) i les resultants psicosomàtiques que l’acompanyen: anorèxia i bulímia. Tot un recital que fa que declari que, malgrat no haver-ho intentat tot encara, ja no pugui resistir més, «epuisée» és el mot que empra.

No vol que es faci un debat sobre la seva decisió perquè no es tracta d’un debat, es tracta de la seva vida. Aleshores, ens preguntem, perquè ha fet un vídeo a Instagram? Potser encara hi ha esperança. No és una manifestació en cerca de notorietat, de fet, és un crit desesperat d’auxili.

Read Full Post »

SENTIT COMU I INDEPENDÈNCIA

Tomas Paine va escriure «Common sense» al gener de l’any 1776, sis mesos abans que les tretze colònies angleses a Amèrica declaressin la seva independència del regne britànic. El pamflet va ser llegit arreu, es van vendre 500.000 còpies en poc temps, i va preparar el camí mental que els americans havien de recórrer fins a prendre el determini de volar sols. Al text, Paine diu que els americans no s’han de limitar a discutir amb la corona anglesa les abusives taxes amb què aquesta els empobreix. El que han de fer, al marge de qualsevol altra consideració, és lluitar per la independència, perquè és l’única cosa amb sentit comú que poden fer. Tot seguit parla de la república, que és la forma de govern que correspon a un poble racional que no vol ser esclau d’una monarquia hereditària que distingeix falsament entre reis i súbdits i per acabar apunta quatre idees sobre els passos que s’han de fer. L’escrit de Paine és molt interessant perquè, sense cap rancúnia contra els anglesos ‒ell també ho és, per naixement‒ s’adreça a tots els habitants de les colònies, per tal de fer-los veure que, amb independència de si estimen més o menys la pàtria de naixement, han d’adonar-se  que no els convé en absolut seguir sotmesos al seu domini tirànic.

La literatura de les declaracions d’independència és molt florida, i España compta amb el dubtós honor d’haver estat objecte de moltes. Totes fan referència al dret a constituir un estat nou, a la necessària llibertat dels pobles i a les infames condicions en què la monarquia espanyola manté els seus súbdits de les colònies. La més antiga d’aquestes declaracions és l’Acta d’Abjuració dels Països Baixos, de 26 de juliol de 1581, on es diu que «Déu no va crear els homes esclaus del seu príncep, per obeir les seves ordres, sinó que va crear el príncep per a governar per al bé dels seus subjectes. I quan no es comporta així, sinó que per contra els oprimeix, en cerca d’oportunitats per a infringir els seus antics costums i privilegis i exigir-los el compliment servil, aleshores ja no és un príncep, sinó un tirà i els subjectes només l’han de veure així.» A la declaració parlen del monarca, però si mirem el capteniment habitual del regne d’España, oi que fa una estranya impressió d’actualitat?

Read Full Post »

GOAL AVERAGE

Les cançons, els llibres i els miralls tenen en comú que funcionen com un test projectiu de Rorschach: hom s’hi veu reflectit, cosa que és el mateix que dir que tothom hi troba el que hi posa, o que només hi veu allò que pot veure. Tot plegat perquè la seva personalitat, la seva cultura i les seves experiències personals li fan veure el món de determinada manera. Això és exactament el que ha passat amb una cançó, hores d’ara coneguda arreu, on una dona expressa l’opinió que li mereix el company de vida que l’ha deixada i on aprofita també per bescantar la persona que l’ha substituïda. Res de nou sota el sol. Això passa cada dia i arreu fins a les millors famílies, i no seria notícia si no fos pel caràcter públic dels personatges, per la xafarderia de la gent i pel fet que la que es presenta com a víctima de la situació se’n queixa sorollosament i pública.

Malgrat que m’hi he esforçat, temo no haver assolit l’equanimitat ni l’objectivitat necessàries en descriure sumàriament els fets. Dic això perquè he llegit tot tipus d’interpretacions, que al meu entendre responen a l’esquema que explico al primer paràgraf. Uns diuen que la lletra de la cançó assumeix els valors masclistes més tronats, perquè s’acusa una jove que no té altra culpa que haver-se enamorat d’un home que tenia una parella prèvia; uns altres es fixen en el mal gust d’esmentar la «sogra», que en realitat no ho era perquè no estaven casats; altres troben molt encertada la lletra perquè ja va sent hora que les dones facin valer els seus drets, amb frases com «las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan» perquè manifesta el nou empoderament femení, a cavall entre passar factura o cobrar (sentit directe) i engegar a pastar fang (sentit figurat), perquè ja és hora que les dones es rescabalin adequadament de les ofenses rebudes dels seus ex-companys amorosos. Encara hi ha altres que, passant per sobre de la vulgaritat de la situació, jutgen que la forrolla desfermada pel trencament i baralla públiques no tenen, de moment, guanyador per «goal average» (la metàfora futbolística és escruixidora), però sí tenen uns perdedors, que són els fills que té la parella.  Sigui com sigui, comprin crispetes o mocadors de paper; hi ha espectacle ‒vulgar i llastimós‒ per estona.

Read Full Post »

AMB LA LLENGUA FORA

«…És un territori d’acollida, un país turístic, on hi conflueixen moltes llengües. Però, recordem-ho, la nostra és el català. La salut del català està a les mans dels qui parlem la llengua, els catalanoparlants, és a dir, de tots nosaltres, i no pas a les d’aquells que la desconeixen. La responsabilitat més gran la tenim, doncs, aquells que coneixem l’idioma i en com l’utilitzem dia rere dia. I aquells que canvien de llengua amb freqüència,  a la mínima, per un suposat problema d’educació, s’equivoquen, fan un flac favor a la nostra llengua, però també li fan al seu interlocutor […] En temes de llengua, recordem-ho, no s’ha de vèncer, sinó que s’ha de convèncer» Amb el permís del lector reprodueixo les paraules de Ferran Costa, president del Consell General d’Andorra, a la darrera sessió d’aquest Consell. No veig què més hi puc afegir, fora de subscriure-les punt per punt.

La supervivència del català està en mans del qui el parlem, és clar. És evident que els nostres veïns, tant els del nord com els de l’oest, que han construït el seu país arrabassant-nos territori amb guerres o ens han sotmès per les armes, també hi tenen responsabilitat. El propòsit d’uns i altres és la unificació lingüística sota el paraigua de la seva llengua i el desmantellament de la nostra cultura. Uns i altres es donarien per satisfets amb la nostra residualització, amb el fet que el català fos un «patois» regional o una romanalla turística del folklore local. És amb aquest propòsit que malden per invisibilitzar la llengua, per vetar-la al Congrés i al Senat (a Catalunya nord fins als ajuntaments), per fer-la i fer-nos creure que és innecessària, supèrflua, prescindible.

Què hem de fer, resignar-nos a veure morir la nostra llengua? Jo el que dic és que la nostra llengua no morirà mentre la parlem. Les llengües no moren com els éssers vius, no tenen un cicle vital, per molt que metafòricament els l’apliquem en parlar-ne. Les llengües, efectivament, neixen per la necessitat de comunicar-nos que tenim. Després s’afaiçonen a la manera de ser i de pensar i de veure el món dels parlants que tenen i, finalment, si moren no és pas de vellesa o malaltia, sinó exclusivament perquè els seus parlants deixen d’usar-les, de fer-les servir per a pensar, per a viure i per a ser.

Read Full Post »