Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for març de 2017

ALARÓ FULTBOL«Quince minutos antes de la suspensión del partido, le dije al delegado local que llamase a la fuerza pública (ésta tardó 25-30 minutos, no sé si es porque no pudieron antes o porque no se le avisó hasta que se lió la tangana). Una vez duchado, pude acceder a mi vehículo acompañado de la fuerza pública». Aquestes són les darreres frases de l’acta de l’àrbitre. No era pas una final de Lliga, ni la Supercopa, ni la Champions, on sembla que els equips s’hi juguen la vida i els afeccionats l’honor. Era un partit d’infantils, una colla de nens de menys de 14 anys, a Alaró, Mallorca, diumenge passat. Una batussa entre dos nens per unapare nen fútbol 2 entrada violenta seguida per una entrada de pares al camp, en defensa o contra els jugadors d’un i altre equip, però sempre contra l’esport, l’educació i la decència, va acabar amb una baralla amb insults, puntades i cops de puny d’un nombrós grup d’enfurismats pares. Això mentre algunes senyores cridaven a l’ordre als familiars «Qué vergüenza! Por favor, señores, que hay niños!!! ».

Jo sempre he pensat que jugar és molt instructiu. Hom aprèn a respectar les regles que permeten jugar mentre s’ho passa bé. En efecte, els nens que practiquen un joc col·lectiu aviat saben que si no juguen correctament seran exclosos. Per analogia, molts aprenen que conduir-se moralment consisteix a respectar certes normes de convivència que pare nen fútbolbeneficien a tots. L’escena descrita més amunt no és un fet aïllat. Arreu, pares que no haurien de tenir fills, donen les pitjors mostres de mala educació a aquells que haurien d’educar-se amb el seu exemple: insulten greument els àrbitres, els contrincants dels seus fills o els seus propis fills quan no juguen com ells voldrien o quan no guanyen el partit. Quanta frustració amagada pare nen fútbol 1palesen aquests pares! Quanta projecció de les seves mancances! És com si diguessin: «Jo sóc un fracassat, però tu, nen, has de triomfar. I no hi ha millor triomf que la victòria! Has de guanyar al preu que sigui!» I així empenyen els nens a competir, no pas a jugar. Una competició on només val guanyar, a qualsevol preu. I els pares d’Alaró ho han escrit amb els seus punys, damunt del camp de joc. Tant de bo, per un cop (i no de puny), no sigui cert allò que els testos s’assemblaran a les olles!

Read Full Post »

VÒMITUn individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: «Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar…». «Però què diu?» Exclama el metge, «…és que vostè vomita tots els dies?». I el pacient respon: «És clar, que no ho fa tothom…?»

És normal, aquest individu? I vostè, creu que és «normal»? És probable que la pregunta li sembli impertinent, però abans d’abandonar la lectura, pregunti’s què entén per «normalitat». Coincidirà amb tothom si diu que ser normal és assemblar-se als altres, tenir similars opinions o creences sobre què és important, valuós i sagrat, captenir-se dins dels marges establerts pels estàndards socials i tenir el tipus de personalitat que permet VÒMIT 2que un individu pugui conviure amb els altres.

L’individu de l’anècdota creu que allò que és habitual per a ell –això és, normal– és també ordinari per a la resta. No va de broma: allò que creiem comú, sovint només és propi de la nostra família, la nostra comunitat o el nostre país.

L’objectiu de les institucions educatives, culturals i religioses, és dotar els individus del tipus de personalitat que millor s’adapta a les necessitats col·lectives: en una societat bel·licosa el tipus de personalitat que l’individu ha de tenir és agressiu; en una de laboriosa, tothom ha de ser un escarràs de feina, etc. Atès que el sistema funciona bastant bé, la majoria de persones ens sentim molt còmodes en el SERRA CXnostre entorn social. És un gran consol saber que el que pensem és compartit per la majoria, així, mancats d’idees pròpies, res del que diem sona insòlit i res del que fem no resulta estrany per als altres.

Fa temps, però, que estic preocupat: jo creia ésser normal. Pensava que la majoria deSERRA PSC les meves idees sobre la corrupció política, sobre la hipocresia…, eren essencialment compartides per la resta de ciutadans. Ara, que en Narcís Serra ha
demostrat ‒presumptament, és clar‒ ser més lladre que Pujol, cap diari no menciona el PSC, partit per al qual ha distret 720 milions d’euros, 41 dels quals a la Llotja de Lleida. Ai, ai, ai! Jo, en canvi, que estic molt escandalitzat, m’adono que no sóc tan normal com creia. A veure si m’ho hauré de fer mirar…!

Read Full Post »

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden.

El cap de personal va somriure, displicent. I l’empresa va despatxar la treballadora Nicola Thorp. No és pas una història inventada, i la conversa, per bé que estrafeta, correspon al testimoni de la protagonista. Això li va passar l’any 2015. Però ella no es va conformar. Va promoure una recollida de signatures que ha obligat el Parlament anglès a debatre el tema.

A Anglaterra, com també a España, els codis de vestuari són regulats per les empreses, TALONS DOLORperò en la seva lletra van, sovint, molt més enllà d’especificacions sobre la imatge de l’empresa (vestir uniforme, anar arreglat, no dur tenyits llampants o anar carregats de ferralla a les orelles, nassos o llavis), sobre la higiene (granotes o bates) o sobre la protecció (roba ignífuga, armilles antibales). No, hi ha empreses que exigeixen que les dones es posin faldilla, que portin mitges no opaques, que al seu cabell, si és tenyit, no se li vegin les arrels o que regularment s’apliquin maquillatge al rostre. I moltes dones no tenen més remei que passar per l’adreçador; els hi va la feina.

Per al debat, el Parlament britànic ha demanat un informe al seu Col·legi de Podòlegs. L’informe, molt professional, és contundent. Diu que no es pot obligar a dur talons com a part de l’uniforme perquè hi ha una sòlida evidència clínica dels efectes incapacitants que té el fet de dur talons alts prolongadament. I s’especifica: pertorbació de la biomecànica del caminar, alteracions de columna, fascitis plantars, ruptura d’astràgal…

TALO CALAVERASi hom vol presumir, ha de patir, diuen. Però això només vol dir que si et poses talons per lluir és assumpte teu. Una altra cosa és que t’obliguin a dur-los vuit hores al dia en una feina que exigeix estar dret. Aleshores és una qüestió de salut laboral, i alguna cosa més: discriminació. Als homes no ens obliguen pas a vestir coses que provoquen incomoditat o dolor. Discriminació arreu, vegin quantes dones són en llocs directius. Els volem fer dur talons però mai no els donem els galons.

Read Full Post »

pares-i-professors‒Vostè, per què ha suspès el meu fill?

‒Què diu? Que jo l’he suspès? En Joan no treballa gens, es distreu a classe, xerra amb els companys sense fer cas de cap advertiment i no estudia en absolut. Miri, aquí té els exàmens del trimestre. Els treballs no els puc ensenyar perquè no els ha presentat.

‒S’equivoca, el nostre es passa les tardes a la seva habitació, tancat. I quant a la seva actitud, a casa no tenim cap problema.

‒Si vostè ho diu… Ja està segur del que fa a l’habitació? Vol dir que no s’entreté amb l’ordinador, xateja amb els amics pel whatsApp (cosa que també fa a classe), escolta Spotify o mira pel·lícules?

Aquest és, ho poden creure, el tipus de conversa que ara ja sovinteja als centres educatius mobil-a-classeentre els pares i els tutors o professors dels adolescents d’ESO i Batxillerat. Més d’un cop, a final de curs, quan ja estan les notes posades de la darrera avaluació, i després d’un curs sencer de baix rendiment acadèmic, els pares d’alguns alumnes es presenten a la direcció del centre a demanar explicacions. Més encara, a exigir que al seu fill o filla se li aprovi aquesta o aquella matèria perquè, altrament, no podrà fer la selectivitat al juny i, és clar, no podrà optar a fer la carrera que desitja. Més que pares, semblen advocats dels seus fills. I alhora fiscals acusadors, i també jutges de la tasca, rendiment i criteris, dels mestres i professors.

No són esdeveniments aïllats. La societat mira de reüll la seva escola. Els pares desconfien padres_logsedels mestres dels seus fills, i tanmateix, els deixen a l’escola ‒deu ser que fan nosa a casa. S’ha trencat, en definitiva, el pacte educatiu entre pares i mestres, entre els primers i més importants educadors de les noves generacions.

No es tracta, evidentment, d’allò que s’explicava abans, que si el mestre et clavava un clatellot a l’escola, ton pare ten fotia tres més a casa, perquè segur que te’l mereixies. La correcta educació no implica clatellots de cap mena, però sí disciplina i respecte, arreu. I això comença a casa. És una bogeria que els mestres s’hagin d’enfrontar amb canalla amb un «grau zero d’educació» i que a sobre, els pares els facin costat.

«Mi hijo no tiene deberes porqué hemos amenazado a los professores» va dir, per televisió, la humorista Eva Hache. I creia fer una broma, perquè somreia, còmplice, a hache-micro-1l’entrevistador, com si parlés en nom de tots els pares irresponsables. I afegia, per adobar l’anècdota, que un dia que el seu fill no havia acabat la feina i li demanava ajuda, ella li va respondre que no el pensava ajudar, i que era assumpte seu ‒del nen, i que ell decidís, perquè a ella no li importava que no fes els deures. El nen, és clar, no els va fer. I mentrestant, del cop de micro, queien segles de tradició educativa per terra. Un gest displicent i s’esvanien Comènius, Rousseau, Lluís Vives, Freire i Montessori.  I a cada riallada idiota s’enfonsava una escola.

Read Full Post »

justicia-pixant-seLa situació de la justícia a España és tan greu, tan greu, que ara ja només poden robar els rics. Hi ha tanta desigualtat al país que ara només poden sopar els que ja van tips, mentre que els que dejunen tot el dia han d’anar al llit, o al catre, o als cartrons del caixer, igual com se n’han llevat. Això és el món a l’inrevés. A l’alcalde de Jerez de la Frontera, l’andalucista Pedro Pacheco, li van obrir un sumari judicial l’any 1985 per afirmar que «la justicia es un cachondeo» en conèixer la decisió de l’audiència de Sevilla de suspendre l’ensorrament del xalet  il·legal del cantant Bertín Osborne. Pacheco, advocat ell mateix, amb un nas molt fi, va ensumar-se l’inici del podrimener. (més…)

Read Full Post »