Som animals socials, com les abelles i les formigues. Aristòtil va escriure que un individu que viu completament al marge i amb independència de la societat no és un ésser humà, si no una bèstia o un déu. A fe que haurem de matisar ‒si ens plau per força‒ la definició d’animal social, car haurem d’aprendre la «insociable sociabilitat» de què parlava Kant. El millor model és el proporcionat per un dels seus crítics més ferotges, malgrat ser-ne deutor. Schopenhauer va imaginar una metàfora deliciosa de la condició humana. Cal imaginar que els homes són com un grup de porcs-espins que, a l’hivern, es resguarden del fred dins d’una cova. Al principi es posen molt junts, a fi de donar-se calor, però en aproximar-se les pues que tenen per protegir-se fan que es punxin mútuament. Aleshores se separen, però immediatament senten fred. A la fi, després de diverses 
aproximacions i separacions, troben una distància còmoda on, sense punxar-se, poden compartir la calor. És evident que l’al·legoria és encertadíssima. I el consell que en resulta, encara més: «Mantingueu la distància!» Potser no tindrem tota la calor humana que voldríem però tampoc no patirem dels inconvenients de l’excessiva proximitat. D’aquí en resulta que els éssers humans no poden ser tan sociables com voldrien ni tan poc com convindria per a la seva pau d’esperit. El terreny intermedi és aquest espai fonedís i difícil de portar que hi ha entre l’amistat i l’enemistat, la sociabilitat i la insociabilitat.
Aquests dies són adequats per comprovar-ho. Estem realment preparats per compartir ‒fins i tot amb els més propers‒ el confinament full time a què ens obliguen les circumstàncies? Si fóssim realment socials, com les formigues, sabríem adaptar-nos a la vida comunitària, sense friccions. Però la intimitat excessiva ens resulta contraproduent, donant com a resultat la tensió ‒i en casos extrems, diuen, la guerra‒. La pau només és possible amb un pacte. Aquest, si es dona entre grups socials s’anomena legalitat, respecte per les normes. Si és entre persones, se’n diu cortesia, i també consideració. En 
el millor dels casos, és amistat i fins i tot afecte. Però tots ells es posen a prova quan la convivència implica confinament en un espai reduït durant un llarg temps. És ben sabut que augmenta el nombre de divorcis després de les vacances, que obliguen els martirimonis a una convivència superior a la de l’època laboral. Dit això, prenguin paciència. Si no tenen gos com a excusa autoritzada per passejar, facin excursions virtuals (no solament per internet, les novel·les també serveixen). Recordin que fer volar la imaginació amplia l’espai de la convivència.
La frase és una adaptació de la que féu famosa Erasme de Rotterdam: «L’hàbit no fa el monjo». Amb ella Erasme volia dir que una persona no era cristianament homologable només pel fet que dugués l’hàbit del monjo o la sotana del capellà. Era una sàtira, és clar dels hàbits (no dels vestits) de molts membres de l’Església de la seva època, que «anaven a missa i repicant». Però aquest article tracta el concepte «hàbit» en el sentit, més corrent (anava a escriure «habitual») de costum. Els humans, en efecte, som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit o el resultat d’aquest.
una influència i alhora la força suficient per no fer-ho de cop. Així, els humans acabem sent el que fem cada dia. Hom esdevé guitarrista només després de tocar l’instrument força temps, amb aplicació, i hom arriba a ser just i honest esforçant-se per actuar justament i honesta cada dia. L’excel·lència, si mai arriba, no és un acte, sinó un hàbit.
pel que fan cada dia, al final seran això, el que hagin fet.
Els gals, si hem de fer cas de les vinyetes dibuixades per Albert Uderzo (que Belenos, Tutatis i Belisama li siguin propicis, ara que se’ls ha reunit), només temien que el cel els caigués damunt del cap, i sempre es barallaven entre ells per foteses. A l’època de Vercingetòrix, això és, quan els gals van ser definitivament derrotats pels romans a Alèsia (any 52 aC), i només restà dempeus i lliure un llogarret habitat pels indomables Astèrix, Obèlix, Panoràmix…, dirigits per Abraracúrcix, el cap, els gals eren una confederació de cinquanta tribus però sense unitat ni estabilitat polítiques reals. La manca d’unitat d’acció, les disputes internes pel lideratge ‒només hi hagué una certa unitat, justament, durant la revolta de Vercingetòrix‒ foren un dels factors que permeteren a César fer-se amb el control del territori i «romanitzar-los» a la força.
assemblem bastant als gals dels dibuixos d’Uderzo guionitzats per René Gosciny. No debades ens caracteritza la mateixa resistència a la submissió a l’estranger, la mateixa reivindicació del que ens és propi: cultura, llengua, organització…, i la mateixa consciència de ser un poble oprimit en perpètua lluita contra l’invasor. La mateixa idea van tenir els francesos respecte de sí mateixos, i feren Astèrix el seu heroi nacional. La historieta va començar a aparèixer l’any 1959, quan a França manava el general de Gaulle, qui s’oposava fermament a acceptar la supremacia americana. De Gaulle (1,96 d’alçada) va ser assimilat amb el tap de bassa que era l’astut guerrer gal. Preguntat pel seu suposat gaullisme, Gosciny (mort en 1977) va respondre que no solament no era gaullista (ho sabia prou bé Jacques Chirac, 
caricaturitzat com a Caius Saugrenus a l’àlbum: L’économie de marché/Obèlix i Cia), sinó que tampoc no era pas xovinista (del francès Nicolas Chauvin, 1790, personatge que representa l’ultranacionalisme i la xenofòbia). Gosciny tenia tota la raó. Per bé que sovint els seus gals afirmen, amb més sorpresa que menyspreu: «Estan bojos, aquests romans!», en realitat s’estan qualificant ells mateixos.
on, des del passat idealitzat, es projecta una mirada crítica sobre el present: economia de mercat, guerra, contaminació, drets socials… No cal que digui als lectors les hores de plaer que la seva lectura m’ha proporcionat. Per això els recomano el darrer àlbum, ja no guionitzat ni dibuixat pel tàndem Uderzo-Gosciny sinó per Jean-Yves Ferri i Didier Conrad: La Filla de Vercingetòrix, on, per primer cop, i ja era hora en una sèrie originalment molt patriarcal i masculina, una dona és protagonista absoluta.
Ramon Camats 