Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘EL PREPARADO’ Category

Què és preferible, el saber o la ignorància? Sense dubte el saber, oi? Tothom triaria ser operat abans per un cirurgià amb bones notes que per un altre amb aprovats justets. No debades el savi és el model laic de la santedat religiosa. I tanmateix, no és cert, també, que un arquitecte que, expressament, dissenya malament un edifici, és més savi o expert que un altre arquitecte que, fent el mateix, ho du a terme sense intenció?

Sé que el que acabo d’escriure sembla una paradoxa, gairebé una contradicció en els termes. Si ens aturem un moment a pensar-ho veurem que no és així: Només l’arquitecte competent pot fer malament un edifici sabent que ho fa malament. L’incompetent no té aquesta opció: ho fa malament perquè no en sap més. Amb la qual cosa ens trobem que el mal (aquí l’edifici mal dissenyat o perillós) intencionat només el poden cometre els més savis i competents. Això no ens estalvia que els ignorants també el puguin cometre, és clar, amb les mateixes conseqüències, per bé que sempre ens queda el trist consol que ho han fet sense voler.

El tema, com tants altres, parteix d’una premissa filosòfica, postulada pel vell Sòcrates. Segons el pensador, la virtut és un coneixement, un saber. Així, un que estudia profitosament arquitectura esdevé arquitecte; un que estudia medicina arriba a ser metge. Anàlogament, qui estudia la justícia o el bé, arriba a ser just i bo. En conseqüència, qui coneix la justícia no pot actuar injustament, igual que un bon arquitecte no fa construir un edifici mal dissenyat… El problema del principi teòric, és clar, és que el coneixement del bé no ens estalvia fer el mal. Tots sabem què hem de fer però no sempre actuem segons els nostres valors i principis. Cal comptar amb les inclinacions i els interessos, que sovint hi entren en conflicte.

Aquestes qüestions arriben al seu fons quan ens adonem que el que estem discutint, entre altres coses, és què fa que una acció sigui bona o dolenta, justa o injusta, honesta o malvada. És l’acció mateixa, el seu resultat? O és més aviat la intenció amb què es fa, encara que el resultat sigui el mateix?

INEPTE I MALPARIT

El tema, alhora, suscita una segona qüestió, en forma de dilema. És millor ser governats per rucs o per malparits? Els ignorants de la cosa publica no saben què tenen entre mans, prenen decisions irreflexives i precipitades, cometent errors per excés, errors que després han de corregir amb la mateixa precipitació, cometent errors per defecte. Ras i curt, incorren en errors greus que poden implicar la ruïna dels ciutadans, o que, com la situació present, poden dur moltes persones a la tomba. Els malparits, al seu torn, indiferents al dolor que poden causar, interessats només a conservar el poder o els beneficis que en deriven, economitzen en el necessari (sanitat, educació) per malgastar en el que dona lluïment, mentre pregonen les mentides que els ignorants que els voten desitgen sentir. Fet i fet, deixeu-m’ho dir, tot sovint penso que aquest dilema, en realitat, no el tenim, car els que ens governen, en realitat, són les dues coses.

Read Full Post »

Tregui el moneder, si li plau. Segur que hi té alguna moneda d’un Euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i de la llegenda “España” en majúscules? D’un lladre, oi? Doncs perfecte, res millor que l’efígie d’un lladre per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular monedes on surt la seva cara. Per a ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: De qui és aquesta imatge? I li responen: “Del César”, i ell acaba dient: “Doncs doneu a César el que és del César”. Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, cosa que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula “exili” no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap “Al país dels cecs, l’orb és el rei”.

Read Full Post »

Està vostè satisfet amb els impostos que paga? Creu que les càrregues impositives estan ben repartides entre els contribuents? Què opina de la manera com l’estat distribueix els béns públics entre els ciutadans? Té una idea clara d’allò que fa que un repartiment sigui just? Creu que la justícia consisteix en el fet que tant les càrregues de la vida comunitària com els beneficis d’aquesta es reparteixin per igual? Pensa, en canvi, que es tracta que pagui més qui més té i rebi més qui menys té?  Rumiï-s’ho una mica abans de respondre a la impensada. Pensi, per exemple, si podria pagar-se un llarg tractament oncològic, més les intervencions quirúrgiques corresponents amb el seu sou? Ho ha considerat? Si? No troba, ara, atès que vostè està sa, que és una qüestió de justícia  que altres que no tenen aquesta sort, puguin rebre les cures i atencions que vostè ajuda a pagar? 

EL DIARI FEIXISTA ABC QUALIFICA ELS POBRES DE RATES

Cada any, quan em toca fer la declaració de la renda, ensopego amb les mateixes preguntes, les que més amunt li he formulat a vostè, amable lector. I cada cop que ho faig em ve al cap la Cançó de Nadal (a Christmas Carol) de Charles Dickens. Recorda Mr. Scrooge el protagonista del conte? Sí, segur que té present aquell individu murri, esquerp, egoista i malencarat a qui cap pidolaire gosa demanar res pel carrer. La vetlla de Nadal hom li demana que contribueixi a una col·lecta que es fa per als pobres i necessitats. La seva resposta és un seguit de preguntes: «No hi ha presons? No hi ha asils de la Unió?»  Amb la primera vol dir que si els pobres han de robar per menjar, a les presons els en donaran. La segona vol dir que els asils ‒institucions de caritat de l’època, anomenades Workhouses‒ han de servir per allotjar els desgraciats que no tenen casa ni feina. El sentit de les seves paraules s’aclareix, tot seguit, quan diu que no pensa donar res, que el Nadal no el fa pas estar alegre ni pensa col·laborar perquè s’alegrin els dropos.

És evident que Scrooge és un bon representant de la burgesia liberal anglesa i d’arreu del món que pensa que els pobres ho són perquè volen, perquè els agrada ser-ho o perquè són uns dropos xupasangs i pidolaires. Al capdavall Scrooge és un personatge universal. Pensen igual que ell molts dirigents polítics actuals que creuen que l’Estat no ha de repartir res ni compensar cap desigualtat. Que pensen que només ha de tenir parat el ring on els pesos pesants esclafen els pesos mosca. Lo rei d’España pensa el mateix, els ciutadans són súbdits, i no tenen dret a la justícia, en tot cas, només poden aspirar a la caritat, per això, en un acte de suprema «generositat», adequadament esbombat per la premsa llagotera, ha aconseguit que els nobles del país compressin milers de litres de llet i oli d’oliva per als pobres. Deu ser que els volen batejar.

Read Full Post »

monje-concepto-religioso-sobre-fondo-gris_85869-2476La frase és una adaptació de la que féu famosa Erasme de Rotterdam: «L’hàbit no fa el monjo». Amb ella Erasme volia dir que una persona no era cristianament homologable només pel fet que dugués l’hàbit del monjo o la sotana del capellà. Era una sàtira, és clar dels hàbits (no dels vestits) de molts membres de l’Església de la seva època, que «anaven a missa i repicant». Però aquest article tracta el concepte «hàbit» en el sentit, més corrent (anava a escriure «habitual») de costum. Els humans, en efecte, som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit o el resultat d’aquest.

Si mirem el món animal no veiem sinó hàbits, formes de conducta que es reprodueixen, cada individu fa un cop i un altre les mateixes coses, en el mateix ordre, un dia i un altre, i cada generació de l’espècie repeteix les hàbits de l’anterior. El mateix en passa als humans, en tots els sentits. I el mateix val a dir de la matèria inanimada. Què són les lleis si no els hàbits de la natura? Ara, entre tots els éssers, els humans som els únics que podem canviar d’hàbits o crear-ne de nous. És la nostra voluntat ‒de vegades ajudada per la necessitat‒ la que proporciona l’energia per canviar, car sempre hi ha una resistència al canvi. Tot el que existeix mostra aquesta resistència. Prenguem un fil de ferro acerat. Costa molt de doblegar-lo però quan el forcem prou ‒temps i energia‒ la nova forma adquirida ofereix la mateixa resistència que l’anterior. Això ho anomenem plasticitat, i val tant per a la matèria com per a l’esperit. És la capacitat de doblegar-se a KNOPFLERuna influència i alhora la força suficient per no fer-ho de cop. Així, els humans acabem sent el que fem cada dia. Hom esdevé guitarrista només després de tocar l’instrument força temps, amb aplicació, i hom arriba a ser just i honest esforçant-se per actuar justament i honesta cada dia. L’excel·lència, si mai arriba, no és un acte, sinó un hàbit.

Ja anem per la quarta setmana de confinament, temps més que suficient per crear nous hàbits. Això, si més no, diuen els psicòlegs. La plasticitat neuronal (recordin  la definició de més amunt i l’exemple del fil de ferro) és la capacitat del cervell que adquirir noves configuracions. En tres setmanes, posem per cas, el sovintejat tracte amb una persona permet d’adaptació neuronal pròpia de l’enamorament, el canvi de composició de la química cerebral ‒una mera qüestió de neurotransmissors‒ que farà que «vegem el món de color rosa»… No és broma, tot plegat, nosaltres som el resultat dels hàbits, la plasticitat neuronal fa la resta. Així que, vetllin felipe-militar-mascarilla-el primer soldat d'escanyapel que fan cada dia, al final seran això, el que hagin fet.

No caiguin en mals hàbits, com els del rei d’España, que ara ja es comença a acostumar a vestir de militar i fingir que és el primer soldat de l’estat, com féu ahir, en roda de premsa. Potser prova d’assemblar-se i finalment assumir el paper de dictador militar, com el seu padrí polític…

NOTA BENE:

«A més a més, en tot allò que és resultat de la nostra naturalesa, adquirim primer la capacitat i després produïm l’operació (això és evident en el cas dels sentits: no adquirim els sentits per veure moltes vegades o per sentir moltes vegades, si no a la inversa: els usem perquè els tenim, no els tenim per haver-los usat); en canvi, adquirim les virtuts mitjançant l’exercici previ, com en el cas de les altres arts: perquè el que cal fer després d’haver après, ho aprenem fent-ho; per exemple, ens fem constructors construint cases i citaristes tocant la cítara. Així també practicant la justícia ens fem justos, practicant la temperança, temperats, practicant la fortalesa, forts. Prova d’això és el que passa a les ciutats: els legisladors fan bons els ciutadans, fent-los adquirir costums i aquesta és la voluntat de tot legislador. Tots els que no ho fan bé, s’equivoquen i en això es distingeix un règim d’un altre, el bo del dolent.» 1108b. ARISTÒTIL Ètica a Nicòmac.

 

Read Full Post »