Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Felicitat’ Category

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor».

Ara bé, hi ha fortes objeccions contra la primera afirmació: «és impossible aprendre a amorliquido BES ULLS CLUCSestimar». Considerem un moment els arguments que presenta l’autor. Diu aquest que cada vegada que ens enamorem ‒perquè en realitat, només parla d’aquest amor, i no pas del filial o fraternal‒ és una experiència única, diferent i permanentment nova. I encara que cada cop diem el mateix:  «m’he enamorat», en realitat és un fenomen independent de l’anterior. Les emocions són similars, fins i tot ho pot ser la seva intensitat i els seus efectes, i tanmateix hom comet els mateixos errors i encerts, un cop i un altre. No val aquí l’excusa que els humans som els únics éssers que ensopeguem dos vegades ‒o més‒ a la mateixa pedra. El cas és que no existeix un «aprenentatge» de l’amor, si més no del mateix tipus que es dona quan aprenem a conduir o a escriure amb bona lletra; altrament dit, no hi ha una manera clara de fer-ho bé «la propera vegada que ho haguem de fer». Així, doncs, com és que tenim la impressió, a través de l’experiència personal de l’amor, que aprenem alguna cosa? És potser perquè tenim idees i experiències similars que ens fan pensar que hi ha relacions de causalitat entre unes coses i unes altres? És perquè d’aquesta manera podem creure que hi ha determinades regles o normes que hom pot adquirir i dominar? Però, aquestes regles i normes, existeixen de debò o només necessitem creure-ho així? En qualsevol cas, serveixen aquestes suposades regles per «estimar millor» o només tenen la utilitat de l’experiència del gat escaldat, que de l’aigua tèbia fuig? Si, una utilitat negativa, aprendre amor de butxacaa estimar, no seria en realitat  aprendre a no fer-ho per no enganxar-se els dits? Quina paradoxa: aprendre a estimar no seria altra cosa que aprendre a evitar els paranys de l’amor, aprendre a evitar «enamorar-se massa», a comprometre’s massa, a il·lusionar-se massa.

I sí, una de les sentències dels set savis de Grècia, gravada al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos, deia «De res, massa», versió culta del que ja deia ma padrina: «Totes les masses piquen». I, tot i així, si per por a fer-nos mal per culpa de l’amor, acabem renunciant a ell, pensant que és possible trobar «amors de butxaca» via Tinder i similars (és una metàfora), en realitat perdrem l’amor mateix.  És cert que els amors superficials i mancats de compromís no comporten cap penyora, però alhora impliquen la desaparició de tot amor eternsentiment vertader. Si posem molta aigua al vi potser no tindrem ressaca, però tampoc cap eufòria. Algú ho va dir en frase encertada: un amor racional és un oxímoron, com intel·ligència militar, fred abrusador, dolç dolor o instant etern. Sí, per a eternitats, si n’hi ha, només conec la tan ben descrita per Victor Jara a «Te recuerdo, Amada».**

 

NOTA BENE: Per als illetrats de llatí, recordo que «amanda» és el participi passiu d’amare, i significa: «la que ha de ser estimada».

Anuncis

Read Full Post »

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats.

Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per L'ART D'ESTIMAR OVIDIno dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de «conrear» l’amor, és a dir, la nostra manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament en fer-nos o aparèixer «estimables». Notin d’entrada que «estimable» és un terme relatiu. La majoria pensa que «estimable» significa, simplement, «allò que és estimat», però el cas és que no sempre estimem coses «estimables»: hi ha gent que es droga o menja greixos sense parar i això no és «estimable» o recomanable des del punt de vista de la salut. Altrament dit, la gent no sempre fa allò que sap que és bo ‒per a la salut del cos o la de l’esperit‒ posem per cas, justament perquè implica un cert esforç. Així, estimable i estimat no coincideixen pas sempre. I en canvi, és allò que busquem ser per tal de ser estimats, sense adonar-nos, potser, que la qualitat d’estimable no és passiva sinó activa.

Uns, i unes, és clar, partint de la perspectiva descrita, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que els farà atractius, uns altres ens posem ART D'ESTIMAR FROMguapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser «estimables», com hem dit.  Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de «conrear» l’amor, no tan passiva i infantil, consisteix en fer, no en aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: «Si vols amics, sigues amic». Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol i el tema del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, que es resumeix en la frase: «T’estimo perquè et necessito», amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un «Et necessito perquè t’estimo». Vostè tria.

Read Full Post »

lladres-de-tempsNo li passa mai, a vostè, se’n va a la cuina a buscar una cosa per picar: quan hi arriba s’adona que el recipient de l’orgànica està ple fins dalt. El treu, el lliga, l’agafa per dur-lo fins la porta del pis pensant que quan surti se l’endurà. Quan hi arriba veu dues cartes damunt de l’armari del rebedor i li sembla que una és d’Hisenda, i pensa: deu ser important. Aleshores, deixa la bossa d’escombraries al mig del rebedor, es diu que ja l’acabarà de treure després, quan hagi llegit la comunicació oficial. Agafa les cartes, se’n va cap al menjador on es disposa a seure a la butaca còmoda on acostuma a repapar-se per llegir el diari. Durant el trajecte sent la seva dona que li diu alguna cosa que no entén bé. Aleshores deixa les cartes damunt de la tauleta baixa de davant del sofà, surt del menjador i va al despatx, des d’on la seva esposa li parlava. Encabat torna, en passar pel rebedor veu la bossa d’escombraries al mig, l’agafa, obre la porta, crida l’ascensor mentre es pregunta: «Què hi fotia la bossa al mig del passadís?», baixa fins a la planta baixa i en sortir al carrer es no entén què fa baixant les escombraries, que, ara sí, recorda que havia preparat per baixar-les en el moment que hagués de sortir per anar a la papereria. I ara ja no ho pot fer, aprofitant el viatge, perquè no porta ni la cartera ni la jaqueta, i fa fresca per sortir en camisa. I, de sobte, pensa que encara no ha llegit la carta d’Hisenda. (més…)

Read Full Post »

INFELICITAT«Abans jo era molt desgraciat, la meva dona m’havia abandonat, estava carregat de deutes i a punt de ser desnonat de casa. Vaig anar a un conseller emocional i, noi, va ser oli en un llum.»  «Què, vas aconseguir que la teva dona tornés i vas pagar els teus creditors?» «Nooo, ni una cosa ni l’altra, segueixo sol i arruïnat, però sóc feliç.» La conversa és la caricatura d’una teoria actual, però més vella que els camins, que diu que la felicitat és una qüestió merament subjectiva i que no té a veure amb fets objectius. Avui s’ha imposat un imperatiu estrany: l’imperatiu de la felicitat. Si no ets feliç és perquè no vols, ve a dir; t’ho has de fer mirar, has d’aprendre les tècniques, els secrets i els hàbits de pensament que et faran feliç indefectiblement. Llibres d’autoajuda, consellers i psicòlegsfelicitat (1) felicítics no falten, tu mateix. (més…)

Read Full Post »

humor rosaLa nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere». (més…)

Read Full Post »

ariadna biblioteca«La meva filla torna dilluns a casa.» Així vaig començar un article que es va publicar a SEGRE el 22 de desembre de 2018. Ara ma filla ja ha marxat, després de passar uns dies en família: torna a ser a Seattle, on viu i treballa. Ella pertany a un col·lectiu cosmopolita per a qui el món sencer és la llar i alhora mercat de treball. Arreu ha estudiat, viscut, fet amics i estimat. Però només té una casa, el lloc on va néixer i on li van créixer les ales amb què ha après a volar. Com ella són milers els joves que viuen i treballen a l’estranger. Joves preparats, en l’educació dels quals el país ­–i els seus pares, en primer lloc‒ ha invertit molt, a fons perdut. Ho dic així perquè, de moment, no se’n pot esperar retorn. En efecte, no tenim gran cosa per a ells, ni els podem oferir un futur millor que el present dels seus pares. A Catalunya, ara, i amb comptagotes, només accedeixen a feines mal pagades i a contractes en precari, això tant a les empreses privades com a les públiques, on són carn de substitució i interinatge eventual. Als pares no ens preocupa el retorn que eventualment ens provingui dels fills: en tenim prou de saber de la seva prosperitat, autonomia i felicitat. Però el país s’hauria de preocupar de veure tanta riquesa ‒no n’hi ha de més preuada que el capital humà‒ que se’n va per no tornar. (més…)

Read Full Post »

EROS ESTÀTUAQuè faria, vostè, si el convidessin a dir unes paraules sobre l’amor? Seria capaç de sortir dels llocs comuns i els proverbis i les frases fetes? S’atreviria amb una confessió personal que tragués de la privacitat alegries i tristors, el primer enamorament i la primera decepció, el fracàs del seu «martirimoni» o de l’èxit d’una llarga convivència, plena, com gairebé totes, d’altibaixos notables? S’atreviria a parlar de la seva orientació amorosa i/o sexual o dels dubtes que, potser, ha tingut algun cop sobre aquesta? (més…)

Read Full Post »

Older Posts »