FEINA FUIG…

Els americans han inventat el concepte «quiet quitting»  (dimissió, renúncia o abandonament silenciós) per referir-se a l’actitud dels treballadors de fer la mínima feina possible sense arriscar el lloc de treball. No és pas que els treballadors s’hagin tornat dropos de cop, o que s’escaquegin de les seves obligacions contractuals, o tinguin mala fe manifesta respecte de les persones físiques o jurídiques que els donen feina. En realitat això és el que estableix normalment un contracte laboral: hom treballa per un sou i no està pas obligat a fer més que el que estipula el contracte. Son tantes hores, la producció es troba més o menys estandarditzada, etc. Quin és el problema, doncs? El concepte, i és clar, la realitat del «quiet quitting» neix del fet que arreu els treballadors són obligats a fer més del que estava pactat.

Subreptíciament, o amb l’excusa de les necessitats sobrevingudes, els treballadors es troben «encoratjats» a fer hores extres no retribuïdes o pagades a preu de misèria, veuen intensificat el ritme de treball, s’adonen del declivi incessant de les condicions generals de treball o del creixent autoritarisme de la direcció laboral… És aleshores que els treballadors han de decidir sotmetre’s a les creixents exigències o no, o determinar si volen convertir la feina (o les seves ambicions) en el centre de gravetat de la seva vida o si es planten amb el que tenen i, sense renunciar a la feina ‒qualsevol ho fa, en un context d’inestabilitat laboral‒ fer el mínim per tal de conservar-la i alhora tenir vida pròpia. És un mal, això de fer el mínim? És que les empreses ens paguen un sobresou cada mesada? A tornajornals, per què treballar de més a canvi de res?

Aquest estiu he visitat una de les seus d’una empresa coneguda. A les oficines de Google de Seattle els treballadors (que estan autoritzats a teletreballar) poden anar  esmorzar, dinar i sopar gratuïtament en bars i restaurants que són exclusius per a ells. També disposen de sales de repòs i de jocs, d’una sala insonoritzada plena d’instruments on poden entretenir-se tocant, d’una sala de relaxació amb un aquari on etèries meduses suren imperceptiblement. També disposen d’unes cambres on fer la migdiada… A què treu tot plegat? Ningú no em farà creure que tot això Google ho proporciona gratia et amore. Segur que saben que ‒remuneració a banda‒ aconseguir que el treballador estigui còmode a la feina, se’l valori i es confiï en ell, és el millor salari, l’únic que farà que no li vingui d’una hora i que el comprometrà afectivament.

Read Full Post »

DISCURS DE BODA

Avui en dia les relacions personals segueixen el guió del mercat, on els preus pugen i baixen segons augmenta o disminueix l’oferta o la demanda. Al mercat, seguint la tremenda lògica del cost-benefici, amatent d’una rendibilitat variable i inconstant, valors com ara la lleialtat i la veracitat, o costums com ara fer honor a la paraula donada i als compromisos adquirits voluntàriament, són pràcticament obsolets.

Quan t’adones que mantens la feina perquè l’empresari o l’administració no ha trobat ningú que faci el mateix que tu per menys diners o en condicions pitjors; quan veus ben clar que aquell qui et contracta només se sent vinculat a tu per un paper, d’obligat compliment segons marqui la llei, ja et vas fent a la idea que no pots esperar cap lleialtat per la seva part. Prens consciència que no pots esperar que, si les vendes afluixen, augmenten els costos o es preveuen determinats canvis en la legislació laboral, l’empresari faci alguna cosa per tu, si li ha de costar diners. Així les coses, saps que no pots comptar amb cap mena de lleialtat de les persones amb qui mantens relacions econòmiques, siguin de treball o d’associació professional. I si no pots esperar lleialtat de ningú, és evident que tu, a tornajornals, tampoc no tens cap obligació de tenir-ne cap amb els altres.

Aquesta dinàmica de l’economia i, és clar, també de la política, ha contaminat totes les relacions humanes, que ja són vistes i viscudes des de la perspectiva de la caixa registradora. Això val també per a les relacions amoroses, on el matrimoni, entès com a institució feta per a durar i construir, està pràcticament obsolet. Ara s’estilen més les relacions superficials i sense compromís ferm, on hom tria parella com qui compra per internet un producte que després pot tornar. Tot l’entorn d’aplicacions com Tinder és testimoni del que dic. Les relacions duren poc i estan sotmeses a canvi constant. Ja se sap, quan hom patina sobre gel prim cal patinar molt ràpid. Per això, quan hom veu una parella que es compromet, que és capaç d’empenyorar la paraula amb una promesa de lleialtat i d’afecte, a romàntics com jo se’ls eixampla el cor mentre recobren l’esperança. No m’ho tinguin massa en compte, avui es casa la meva filla, a qui desitjo el millor.

El vertader discurset de boda, però, és el que transcric a continuació. Està en català i anglès, atès que una part de la família i amics viuen als EUA.

DISCURSET BODA/WEDDING SPEECH

Bona tarda a tothom. Vull dir-vos, en primer lloc, que no parlo només com a pare de la nòvia, sinó també en nom dels pares de Daniel i de nosaltres dos, perquè, com tothom sap, quan es casa una parella, també ho fan els pares, i fins i tot les famílies.

Així doncs, us volem donar la benvinguda a tots i a totes, tant als amics i familiars que venen de molt lluny (Amèrica, Escòcia, Suècia, Alemanya i Lituània) com els que venen de Catalunya. Us volem agrair que avui sigueu aquí per compartir la nostra alegria.

Good afternoon to everybody. I would like to tell you, first of all, that I speak not only as a bride’s father, but also on behalf of Daniel’s parents and the two of us, because, as everyone knows, when a couple marries, so do the parents and families.

So, we want to welcome you all, both friends and family who have come from far away (America, Scotland, Sweden, Germany and Lithuania) and those who come from Catalonia. We want to thank you very much  for being here today to share our joy.

També volem agrair al Toni que ens hagi llegit el seu magnífic poema, i a Kelly pels seus bons oficis de la cerimònia, i també per fer-nos un resum dels anys que fa que Ariadna i Daniel estan junts, i ja són 8 (de fet, hi ha matrimonis que duren molt menys). Van començar a Orient i continuen a Occident, la seva és una història d’amor internacional i cosmopolita, com els seus protagonistes, que han passejat la seva relació per tres continents.

We would also like to thank Toni for reading his magnificent poem, and Kelly for her good cerimony skills, and also for sharing with/giving us a summary of the years that Ariadna and Daniel have been together, and they are already 8 (in fact, there are marriages that last much less). They started in the East and continue in the West, theirs is an international and cosmopolitan love story, like their protagonists, who have spent their relationship in three continents.

La festa d’avui és per ells dos, que han volgut fer-nos partícips de la seva unió, desitgem-los doncs, una vida llarga perquè la puguin gaudir molts anys, si pot ser en vida nostra, (encara que això últim ja és demanar massa); molta salut perquè res no entrebanqui els seus projectes i molta sort perquè res no enteli la seva relació.

Today’s celebration is for the two of them, who have wanted to make us participants of their union, so we wish them a long life so that they can enjoy it for many years, if possible in our lifetime, (although this last one is already asking too much); good health so that nothing hinders their projects and good luck so that nothing hinders their relationship.

Al diàleg El Convit, de Plató es narra una reunió com ara la nostra, amb gent convidada per celebrar un esdeveniment important. Els convidats decideixen fer un ús moderat del vi perquè al final de l’àpat hauran de fer, per torns, un discurs sobre EROS, el déu de l’amor dels grecs antics.  Sort que només eren 8 perquè si nosaltres féssim el mateix, estaríem una setmana. En qualsevol cas, poderós déu és l’amor, que inspira coratge i noblesa en els que s’estimen, i que permet afrontar totes les dificultats d’aquest viatge de la vida. I parlant de viatges, cal recordar als que avui s’han casat de nou que la vida que emprenen és justament això, un viatge, i que ens cal desitjar, com diu el poeta, que duri molts anys, i que siguin moltes les matinades. Cal recordar-los, com diu el poema de Kavafis que explica el viatge d’Odisseu cap a Ítaca, que no han de forçar gens aquesta travessia que han començat, que han d’esperar a ser vells quan arribin a la seva illa, rics de tot el que hauran guanyat fent el camí, un camí que és alhora destí, sense el qual no haurien sortit.

In Plato’s dialogue The feast (The banquet), Plato narrates a meeting like ours, with people invited to celebrate an important event. The guests decide to make a moderate use of wine because at the end of the meal they have to make, in turns, a speech about EROS, the god of love of the ancient Greeks.  Luckily there were only 8 of them, because if we were to do the same, we would last for a week. In any case, powerful God is love, which inspires courage and nobility in those who esteem each other, and which allows us to face all the difficulties of this journey of life. And speaking of travel, we must remind those who have now remarried that the life they undertake is just that, a journey, and we must wish, as the poet says, that it lasts for many years, and that there are a lot of mornings. It is important to remind them, as Kavafis’ poem that explains Odysseus’ journey to Ithaca says, that they should not force this journey they have started, that they have to wait to be old when they arrive at their island, rich with everything they have gained along the way, a road that is also a destiny, without which they would not have left.

Això del matrimoni sempre suma. Els que es casen guanyen un company de viatge i de vida, també guanyen uns sogres, que són uns nous pares. I els pares, alhora guanyem un fill o una filla, i també guanyem uns consogres i una família nova a qui estimar.

A Ariadna l’estimàvem fins i tot abans que naixés. A Daniel vam començar a estimar-lo fa vuit anys quan va venir per primer cop a casa i ens el vam afillar. D’ella podria explicar munió d’anècdotes de la infància i l’adolescència, cosa que no faré. Resumiré dient que estem molt orgullosos d’ella i que si nosaltres sempre hem intentat donar-li ales, ella sola ha après a volar.

That thing of marriage always adds up. Those who get married gain a travel and life partner; they also gain in-laws, who are new parents. And the parents, at the same time, we gain a daughter or a son-in-law, and we also gain in-laws and a new family to love.

We loved Ariadna even before she was born. We started to love Daniel eight years ago when he came home for the first time and we godfathered him. I could explain a lot of childhood and adolescence anecdotes about Ariadna, which I won’t do. I will summarize it all by saying that we are very proud of her and that even if we have always tried to give her wings, she has learned to fly by herself.

Daniel, fill, estem molt contents que siguis el marit i company de vida d’Ariadna, sabem que tots dos feu una parella excel·lent i que esteu en les millors condicions per fer-vos feliços l’un a l’altre i permetre que els quatre pares que teniu siguem també feliços d’acompanyar-vos i de veure-us.

Perquè tot sigui com acabo de descriure-ho, els pares: Ashley i Carme, Terence i jo mateix, volem aixecar la nostra copa i convidar-vos a tots a fer-ho. Per Dan i Ariadna, per Ariadna i Dan, perquè siguin molt feliços.

Daniel, son, we are very happy that you are Ariadna’s husband and and life partner, we know that you both make an excellent couple and that you are in the best conditions to make each other happy and allow that the four parents you have may also be happy to accompany you and see you.

So that everything is as I just described it, parents: Ashley and Carme, Terence and myself, we want to raise our glass and invite you all to do so. To Dan and Ariadna, To Ariadna and Dan, so that you may be very happy.

Read Full Post »

AMISTATS EN CONSERVA

Hi ha grups de persones que es troben cada quatre o cinc mesos, o cada any, o quan poden, «d’aquest any no passa», es diuen, perquè en el seu moment foren amics. Van anar junts a escola, després a l’institut, i encara a la universitat. Altres es van conèixer fent el grau o el màster, o durant l’Erasmus a l’estranger. També hi ha els que es van conèixer a l’empresa on treballaven fa vint anys. Per què es troben aquestes persones? Em dirà que per amistat. Sí, per suposat, aquest és el nom que donen a la seva relació. Però si vostè pregunta a algú d’aquests que, amb quaranta anys encara es troba amb els seus amics de l’institut, és possible que li digui que ara veu els amics de l’adolescència amb una perspectiva nova. «El nostre punt de vista sobre qüestions econòmiques, socials i polítiques és completament diferent, i n’hi ha que tenen unes idees molt estranyes sobre la vida, la parella, els fills… És clar, d’això no en parlàvem, a l’institut.» Però bé us trobeu de tant en tant, li dirà vostè. «Sí, és clar, ens trobem, però és com un ritual governat per la força del costum. És estrany, però fora d’aquestes trobades, si es donés el cas que disposés de temps, no em vindria pas la idea de dir-li a un d’ells d’anar a prendre alguna cosa, si només haguéssim de ser dos. De fet, si fos a fer ara, crec que amb la majoria dels antics companys no ens faríem pas amics.» Si és així, com és que cada cop que el conviden a una trobada d’antics companys de classe, vostè no falla mai? I el seu interlocutor li respondrà: «Oh, és que si no hi anés els trobaria a faltar d’alguna manera, vull dir, si deixéssim de veure’ns definitivament»

Hi ha qui diu que es mantenen aquestes «amistats» per orgull, perquè si hem estat amics durant quinze o vint anys, ho hem de continuar essent, allò que hem mantingut ‒ni que sigui amb trobades de tant en tant‒ no es pot deixar fer malbé. A banda d’això, és clar, hi ha els records, car les velles amistats ens retornen a un període de la nostra vida. I a voltes no és tant el que hem viscut, sinó com ho recordem o volem recordar-ho. I aquí els amics fan de testimonis de la nostra existència. Potser això, més que no pas cap mena de deure moral, que cap «com cal» és el que fa que, malgrat tot, ens diguem amics.

Read Full Post »

EL QUE NO MATA, ENGREIXA

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

ENS FOTEM VELLS

QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA.

Qualsevol temps passat fou millor. És clar, abans els joves eren més obedients amb els seus pares; les eines, instruments i màquines estaven fets per a durar; els estudiants eren més aplicats i feien menys faltes d’ortografia; la moral social era infinitament millor i els lladres i malfactors eren castigats immediatament i exemplar; hi havia més respecte per l’autoritat, la gent era més sana, amable i franca, etc.  Tot això i encara molt més, podria dir sobre la diferència entre el passat i el present; l’edat ja comença a autoritzar-m’hi. I tanmateix, no m’atreveixo a fer-ho perquè de tant en tant em venen dubtes: Ja no sé si els tomàquets que menjo ara tenen menys sabor que els que collia ma padrina a l’hort o és que ja estic tip de menjar tomàquets i el meu paladar no és fidel al record o ha perdut la mesura del gust. Com és sabut, totes les coses, fins les millors, tenen un valor relatiu. Prengui’s un bocí d’ excel·lent pastís amb molta gana. Bo, eh!, el segon bocí també el troba suculent, el tercer el troba bo, el quart li costa d’empassar i el cinquè l’embafa. Tot plegat mentre s’anava atipant. Què ha canviat, en la seva vara de mesurar la qualitat del pastís? El temps i les seves circumstàncies, vostè, en definitiva.

NO ÉS LA COSA QUE VEUS, SÖN ELS ULLS

Seguint amb la comparació em pregunto si el cel d’ara, que ja no és tan lluminós com el d’abans, és perquè tenim més contaminació atmosfèrica o perquè començo a tenir cataractes als ulls i em convindria anar a l’oculista. Ja veuen, si estiro d’aquest fil no acabaria. Estic segur que vostè, lector, ara mateix apuntaria el cinema, si és millor ara que fa uns anys, o els programes de televisió, la confiança dels amics o la puresa de l’aigua.

La pregunta bona, doncs, és, què canvia de debò, nosaltres o la realitat que jutgem i contemplem? O no canvia res i simplement és que tenim mala memòria o falta de lectures? I tanmateix, és una experiència comuna que el simple pas del temps ‒i no parlo de molts anys‒ o una nova perspectiva, canvien completament la imatge que tenim d’una persona, d’un conjunt de circumstàncies o d’una cosa. Allò que havíem estimat, admirat, imitat…, de cop i sobte ens apareix insuls, buit, decadent, potser fins i tot estrany. Què ens havia atret, com és que ho havíem volgut? 

Read Full Post »

UN AMIC A LA BÚSTIA

Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.

Llàstima del careto del dictador asssassí que presidia cada enviament

Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria… “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “Recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?”. “Oh, i tant!”, respondrà ella, “Encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format  n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimeixin caràcter per sí sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams?  Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any…

De quan a la força havíem d’escriure’ns en castellà

El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens hauríem allunyat tant…, i no ens faria falta el telèfon per tal de sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per a publicar, pensin en les de Pau de Tars­– sempre han estat el procediment clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot: llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu…, perquè tu sempre el dus a l’ànima.

Read Full Post »

EL 50 PER CENT DE LA JUSTÍCIA

Què passa quan el cinquanta per cent d’una societat creu que pot viure a les espatlles de l’altre cinquanta per cent? I què passa quan l’altre cinquanta per cent s’adona que no val la pena esforçar-se i treballar perquè els productes del seu esforç van a parar als que no fan res? És evident que la comunitat humana a qui li passa això entra en procés de dissolució. Poseu els percentatges una mica amunt, una mica avall, en qualsevol cas, el resultat és fa no fa el mateix. L’ensulsiada del sistema, de l’organització social, no és immediat; aquest no cau mai com un castell de cartes sinó que s’ensorra lentament. La societat, amb els anys, és com un d’aquells vidres gruixuts que tenen fil de ferro dins. Quan el vidre cau a terra, es fragmenta en mil bocins, però el conjunt, inestable, es serva pels fils metàl·lics que l’aguanten.

Tothom sap que la justícia, aplicada al repartiment dels béns i de les càrregues socials, no pot ser estrictament igualitària ni meritocràtica,  perquè no tots partim del mateix lloc ni tenim les mateixes oportunitats a la vida. És per això que ha de ser distributiva: no es pot demanar el mateix a qui no té el mateix ni es pot donar igual a qui és desigual. Altrament dit, no han de pagar proporcionalment els mateixos impostos els que guanyen 10.000 que els que en guanyen 100.000, perquè els primers ingressen el que necessiten per viure mentre que als altres els sobra. De la mateixa manera, és evident que un repartiment just dona més a qui més necessita, als orfes una llar social, als malalts assistència mèdica, als desocupats una pensió, als desnonats una vivenda i als que estan en perill d’exclusió social una renda mínima d’inserció o una renda de ciutadania que garanteixi que ningú no queda per sota d’un llindar mínim de benestar.

MAFALDA I LA JUSTÍCIA

Entre la tesi defensada al primer paràgraf i la del segon hi ha tot un món de distància. Alguns dirien que, globalment parlant, és la que hi ha entre el primer i el tercer món. Però no cal anar tan lluny: aquesta diferència d’idees i situacions la podem trobar a l’escala de la comunitat, o entre els barris de la ciutat. Uns tenen molt i altres tan poc, i sabem de qui, tenint molt, contribueix poc. I també coneixem qui s’aprofita descaradament del sistema. Ara, comptat i debatut, tots sabem que l’obligat repartiment no és una qüestió de simple caritat, sinó de justícia.

Read Full Post »

SANTA PACIÈNCIA

Qui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Amb paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

Tant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

Read Full Post »

LA INSOCIABLE SOCIABILITAT

Som animals socials, com les abelles i les formigues. Aristòtil va escriure que un individu que viu completament al marge i amb independència de la societat no és un ésser humà, si no una bèstia o un déu. A fe que haurem de matisar ‒si ens plau per força‒ la definició d’animal social, car haurem d’aprendre la «insociable sociabilitat» de què parlava Kant. El millor model és el proporcionat per un dels seus crítics més ferotges, malgrat ser-ne deutor. Schopenhauer va imaginar una metàfora deliciosa de la condició humana. Cal imaginar que els homes són com un grup de porcs-espins que, a l’hivern, es resguarden del fred dins d’una cova. Al principi es posen molt junts, a fi de donar-se calor, però en aproximar-se les pues que tenen per protegir-se fan que es punxin mútuament. Aleshores se separen, però immediatament senten fred. A la fi, després de diverses aproximacions i separacions, troben una distància còmoda on, sense punxar-se, poden compartir la calor. És evident que l’al·legoria és  encertadíssima. I el consell que en resulta, encara més: «Mantingueu la distància!» Potser no tindrem tota la calor humana que voldríem però tampoc no patirem dels inconvenients de l’excessiva proximitat. D’aquí en resulta que els éssers humans no poden ser tan sociables com voldrien ni tan poc com convindria per a la seva pau d’esperit. El terreny intermedi és aquest espai fonedís i difícil de portar que hi ha entre l’amistat i l’enemistat, la sociabilitat i la insociabilitat.

Aquests dies són adequats per comprovar-ho. Estem realment preparats per compartir ‒fins i tot amb els més propers‒ el confinament full time a què ens obliguen les circumstàncies? Si fóssim realment socials, com les formigues, sabríem adaptar-nos a la vida comunitària, sense friccions. Però la intimitat excessiva ens resulta contraproduent, donant com a resultat la tensió ‒i en casos extrems, diuen, la guerra‒. La pau només és possible amb un pacte. Aquest, si es dona entre grups socials s’anomena legalitat, respecte per les normes. Si és entre persones, se’n diu cortesia, i també consideració. En el millor dels casos, és amistat i fins i tot afecte. Però tots ells es posen a prova quan la convivència implica confinament en un espai reduït durant un llarg temps. És ben sabut que augmenta el nombre de divorcis després de les vacances, que obliguen els martirimonis a una convivència superior a la de l’època laboral. Dit això, prenguin paciència. Si no tenen gos com a excusa autoritzada per passejar, facin excursions virtuals (no solament per internet, les novel·les també serveixen). Recordin que fer volar la imaginació amplia l’espai de la convivència.

Read Full Post »

EL SEGON CERVELL

El cor té unes raons que la raó no entén, va escriure el filòsof Blaise Pascal. Tenia raó, hi ha una pugna constant entre un i altre, ara guanya l’un, ara l’altre. Qui no ha pensat mai, posem per cas: «Aquest xicot no em convé gens, però hi aniré igual; n’estic tan enamorada…». Oi que els sona, aquest raonament de mostra?

Read Full Post »