Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘MONARQUIA’ Category

La «Doblepensa» és la capacitat de pensar una cosa i la contrària, de creure una cosa i de creure també allò que la nega. És molt més que posar un ciri a Déu i un al Diable, o que anar a missa i repicar, o que fer-se un tip de dolços i després punxar-se insulina. El tercer exemple ho és de precaució i dubte, el quart ho és d’universal hipocresia i el cinquè de tenir més gola que seny. La Doblepensa és el pecat capital del pensament i de la lògica, com creure que es pot estar viu i mort alhora, o solter i casat al mateix temps. I, en efecte, encara que no sigui possible que una cosa sigui i no sigui alhora, per a molta gent és possible creure que la monarquia és la garantia de la democràcia i la igualtat. Vaja, creure que una institució basada en el privilegi, el principi de la diferència i la desigualtat fonamental entre els individus, pot garantir o ser compatible amb el principi democràtic que tots els individus són iguals. Ço és el mateix que creure que la monarquia, l’essència de la qual és el privilegi hereditari basat en la transmissió espermàtica del poder, és el mateix que el principi del mèrit, que diu que els honors, els càrrecs i les feines s’obtenen pels mèrits basats en els estudis, els mereixements o a través d’eleccions.

Saber i no saber, creure una cosa i alhora pensar que és completament falsa, o creure dues coses que es cancel·len mútuament, i saber que és així i seguir creient en les dues coses, usar la lògica contra la lògica, repudiar la justícia i la moralitat i alhora exigir que aquestes siguin tingudes en compte, creure que el principi monàrquic fa impossible la democràcia i alhora creure que la monarquia defensa la democràcia (això a España), oblidar el que cal oblidar mentre s’afirma el contrari i després recordar-ho de nou mentre s’oblida convenientment el que fa un instant es recordava… tot això és Doblepensa. Costa d’entendre, oi, però com diu George Orwell al seu 1984, entendre el concepte de «Doblepensa» implica en certa manera l’ús de la Doblepensa.

Tot plegat ve a compte del sagramental (en el doble sentit de soroll mediàtic per la construcció del relat de legitimació i en el de sacralització d’una institució nefasta)  aixecat per la mort de la reina d’Anglaterra. Què no ens voldran fer creure a la mort de l’Emèrit. Apa, empassin-se el gripau, que el que no mata, engreixa.  

Read Full Post »

No hi ha institució els caps de la qual tinguin més sobrenoms. A Borbònia, per exemple, n’han tingut munió: a Isabel I li deien «La catòlica», per bé que el mot no li posà el poble, sinó un papa ben poc «catòlic». A Felip III el van anomenar «El pietós» perquè durant el seu regnat es van construir més monestirs que mai i perquè resava nou rosaris cada dia; «El intruso» era José Bonaparte I, per motius evidents; Amadeu I fou nomenat «El electo» perquè, fet venir expressament de la culta Saboia, va ser l’únic rei d’España escollit per un parlament, per bé que al cap de dos anys va renunciar, privat de suports i assassinat el seu valedor, el general català  Joan Prim. Acabada la Primera República, hom va cridar Alfonso XII, fill de la fugida Isabel II, per tal de restaurar la monarquia, i sembla que per això va rebre l’apel·latiu de «El pacificador», no tant perquè fes res per posar pau al país com perquè els espanyols, eren ‒i encara són‒ incapaços de governar-se racionalment i en igualtat, necessitaven algú a qui sotmetre’s.

La llista de sobrenoms és llarguíssima: el craso (perquè era molt gros), el hechizado (perquè hom, per ignorància, atribuïa la seva discapacitat mental a la bruixeria), el pasmado, (perquè feia cara de babau amb papada caiguda i barbeta prominent). El malo, el jorobado, el santo, el ilustrado, el sabio, el hermoso, el prudente, el animoso, són adjectius que gairebé no necessiten explicació, car és evident que, amb els matisos corresponents, responien a característiques de la personalitat o de la figura dels qualificats així.

Quin nom li posarà la història a qui fins ara anomenaven «El Campechano»? Sembla que l’adjectiu tenia un vertader origen popular, i no totalment cuinat per la premsa llagotera, però ara no se sap quin nom li posaria el poble ras. El Centre d’Investigacions Sociològiques no pregunta per la monarquia borbònica des de 2011, quan la puntuació que rebia ja havia baixat fins al 4,3. Si ara li posessin nom a l’emèrit quin li escauria millor? Evidentment, no li posarien «El impotente», malnom que va merèixer Enrique IV de Castella (1425-1474), encara que mai no se sap, potser caldria preguntar-li a la Corinna. Potser li posarien «el fratricida», perquè de jove va matar son germà d’un tret de pistola, o «el comissionista» per això que sap tothom, o «el putero»… Ves a saber, ara que ha tornat igual a Borbònia li posarien «El hijo pródigo» per allò que li perdonen tots els pecats.

Read Full Post »

Els lapsus linguae, és a dir, la substitució d’un nom o d’un verb per un altre acostuma a donar-se perquè el que diem per error ja era molt proper a l’interès real del subjecte, just al llindar de la consciència. Per això diem «He sentit un pit… ai, volia dir un pes al pit», i tothom sap perfectament què estàvem pensant. Doncs bé, una d’aquestes li va passar al piulador oficial de la casa reial ‒potser al rei mateix‒ dilluns passat. El lapsus aparegué al seu Twitter. Deia així, en castellà of course: «Sa majestat el rei assistirà juntament amb els representants dels màxims poders institucionals, a l’acte que commemorarà el 40 aniversari del cop d’estat del 23-F».

No cal conèixer gaire la «lengua del imperio», aquella que mai no va ser imposada a ningú, per saber que «commemorar» té un sentit positiu. La definició del Diccionario de la Real Academia Española no deixa dubte: «Conmemorar: 1. Tr. Recordar solemnemente algo o a alguien, en especial con un acto o monumento. El monasterio del Escorial conmemora la victoria en San Quintín». 2. Tr. Celebrar una fecha importante. Ahora se conmemora el centenario del cine». En fi, què «commemorava» ‒en català amb dues «m», la Casa Real? La victòria d’Espanya contra les autonomies? La victòria del franquisme sobre la incipient democràcia? Recordo al lector que el vertader cop d’estat va tenir lloc el dia 25, quan es van reunir amb Juan Carlos representants de tots els partits polítics espanyols menys els que no eren considerats com a tals, això és, els bascos i els catalans. Un any després era aprovada la LOAPA, per estroncar l’estat autonòmic, i encara estan en això: España una, grande…, i sotmesa.

No cal dir que dimarts, aniversari del 23F, la piulada comprometedora havia canviat, i el verb ja no era «commemorar», sinó «rememorar», molt més neutre. Ara, ni el canvi de verbs, ni la raspallada del «Preparado» al seu pare corrupte, ni la negativa del congrés espanyol (PSOE, PP, C’s i VOX) a rebutjar la inviolabilitat del rei actual i l’aforament del Demèrit, no poden tapar la pudor nauseabunda de femer que fa la monarquia espanyola i l’estat en el seu conjunt. Això va començar amb un cop, el 1936, un altre el 1981, al següent se li trencà el maluc durant la cacera africana, aviat vindrà el darrer. I Catacrac.

Read Full Post »

Al gos que té diners li diuen «senyor gos». El que val per al títol de «senyor» val també per al de «rei», posem per cas. I el mateix podem dir dels diners perquè, tant si són diners com si és poder, els honors són concedits al més abjecte, lleganyós, i curt de gambals que tingui una de les dues coses.

Diem lladre a qui roba un cotxe a un particular, entra en una casa o sostreu la caixa d’una botiga. En canvi, diem que és espavilat qui fa enginyeria financera per tal de robar a tothom; i també a qui, simplement, oculta ingressos per tal de pagar menys a hisenda. Jo, en canvi, dic que, dels lladres, els darrers són els pitjors. Només els supera aquell que, aprofitant-se de la seva posició, comet delicte ‒per exemple, rep o exigeix suborns‒  i amaga tant el delicte com els ingressos rebuts. Aquest, com tothom sap, és el cas del rei lladre, a qui alguns anomenen emèrit. No se sap si els darrers suborns de què tenim notícia els van pagar les empreses ferroviàries espanyoles per tal que ‒gràcies a la bona i alhora llarga mà del rei‒ els clients les preferissin a altres ofertes o si els van pagar els clients àrabs a fi que el rei aconseguís una rebaixa del pressupost. Hi ha una diferència important entre un cas i l’altre, però. En el primer, el rei estaria treballant per alguns interessos, ni que fossin privats, del seu país. En el segon hi estaria treballant directament en contra. Sigui com sigui, les dues conductes serien tant il·legals com immorals, i podríem afegir que incompatibles amb el càrrec que representa.

Les més estranyes institucions, pràctiques i regles acostumen tenir, tanmateix, alguna funcionalitat, això és, serveixen per a alguna cosa, per bé que la utilitat no sigui visible a primer cop d’ull. Jo encara no he vist la utilitat de la monarquia. No és un atractiu turístic ‒bé, si posessin la família reial al zoo, confesso que hi aniria a llençar-los cacauets‒; no és una font de riquesa per al país ‒ben al contrari, ens costa molts diners i els presumptes beneficis que genera només van a parar a les seves butxaques‒; i no és tampoc un exemple moral ‒llevat que la hipocresia, l’avarícia, la luxúria, la receptació, la mentida i l’arrogància, Déu no ho vulgui, hagin passat de vicis privats a virtuts públiques.

Read Full Post »

Tregui el moneder, si li plau. Segur que hi té alguna moneda d’un Euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i de la llegenda “España” en majúscules? D’un lladre, oi? Doncs perfecte, res millor que l’efígie d’un lladre per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular monedes on surt la seva cara. Per a ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: De qui és aquesta imatge? I li responen: “Del César”, i ell acaba dient: “Doncs doneu a César el que és del César”. Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, cosa que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula “exili” no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap “Al país dels cecs, l’orb és el rei”.

Read Full Post »

A l’Edat Mitjana, que és l’època gloriosa de les monarquies, si elrei, en un accident de caça, es feria el dit gros del peu i, per manca d’higiene, la ferida es gangrenava, calia tallar el dit. Si hom esperava massa, la infecció, que acaba provocant necrosi del teixit, s’estenia ràpidament al peu sencer. Si hom es descuidava, traspassava l’articulació i començava a pujar per la cama, i després cuixa amunt, fins arribar al cos. El pacient, sovint, moria abans, entre terribles dolors, desprenent una olor nauseabunda de carn podrida. Els cirurgians barbers de l’època, tot i el perill d’hemorràgia, i sense anestèsia, acostumaven a seccionar la carn morta, si convenia serrant l’os. I ho feien sempre tallant per la part encara no afectada per la infecció. D’aquí ve l’expressió castellana: “Cortar por lo sano”.

Des de fa anys hi ha una conxorxa del sistema judicial, polític i mediàtic per salvar el cos de l’estat d’una gangrena que no té aturador. Va començar justament al cap, en la figura del rei emèrit. Recorden, era aquell individu “campechano”, cèlebre per aquella frase còmica de “El Castellano nuncafue llengua de imposición sinó de encuentro”, famós també pels quartos que ens feia gastar amb les seves amigues i amb el sobrepreu de la benzina d’on sortien les seves comissions.  Com acabo de dir, aquí la necrosi ha començat per dalt, com en el cas del peix, que es comença a podrir pel cap. Els cirurgians de l’estat van fer un primer tallafocs, anomenat Iñaki Urdangarin (en la nostra metàfora seria el dit petit del peu), amb la intenció d’evitar que es necrosés el dit de la vora, és a dir, la infanta Helena, però sense “cortar por lo sano”, com s’ha vist de seguida. Després hom va fer abdicar l’actual emèrit, tot plegat per estalviar la vida –política, regalada- de Felipe VI. Però es evident que Juan Carlos no era una cama d’aquest cos podrit que és l’Estat Español, sinó que n’era, segur, la part baixa del ventre. Així, per molt que ara s’intentin desvincular les múltiples corrupteles del pare, la seva sistemàtica evasió d’impostos, la seva prepotència … Per dir-ho breument, allò que ha caracteritzat els Borbons des de temps immemorials, no serà possible fer veure que el fill no havia vist, ni sentit ni flairat res de la corrupció paterna. Com vol algú fer-nos beure amb aquesta orella de ruc? Algú pot creure que una institució el poder i els quartos de la qual es transmeten per via espermàtica no du a l’ADN la llavor de la corrupció? Quan arribi al cor –de l’Estat, és clar- direm RIP.

Read Full Post »

monje-concepto-religioso-sobre-fondo-gris_85869-2476La frase és una adaptació de la que féu famosa Erasme de Rotterdam: «L’hàbit no fa el monjo». Amb ella Erasme volia dir que una persona no era cristianament homologable només pel fet que dugués l’hàbit del monjo o la sotana del capellà. Era una sàtira, és clar dels hàbits (no dels vestits) de molts membres de l’Església de la seva època, que «anaven a missa i repicant». Però aquest article tracta el concepte «hàbit» en el sentit, més corrent (anava a escriure «habitual») de costum. Els humans, en efecte, som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit o el resultat d’aquest.

Si mirem el món animal no veiem sinó hàbits, formes de conducta que es reprodueixen, cada individu fa un cop i un altre les mateixes coses, en el mateix ordre, un dia i un altre, i cada generació de l’espècie repeteix les hàbits de l’anterior. El mateix en passa als humans, en tots els sentits. I el mateix val a dir de la matèria inanimada. Què són les lleis si no els hàbits de la natura? Ara, entre tots els éssers, els humans som els únics que podem canviar d’hàbits o crear-ne de nous. És la nostra voluntat ‒de vegades ajudada per la necessitat‒ la que proporciona l’energia per canviar, car sempre hi ha una resistència al canvi. Tot el que existeix mostra aquesta resistència. Prenguem un fil de ferro acerat. Costa molt de doblegar-lo però quan el forcem prou ‒temps i energia‒ la nova forma adquirida ofereix la mateixa resistència que l’anterior. Això ho anomenem plasticitat, i val tant per a la matèria com per a l’esperit. És la capacitat de doblegar-se a KNOPFLERuna influència i alhora la força suficient per no fer-ho de cop. Així, els humans acabem sent el que fem cada dia. Hom esdevé guitarrista només després de tocar l’instrument força temps, amb aplicació, i hom arriba a ser just i honest esforçant-se per actuar justament i honesta cada dia. L’excel·lència, si mai arriba, no és un acte, sinó un hàbit.

Ja anem per la quarta setmana de confinament, temps més que suficient per crear nous hàbits. Això, si més no, diuen els psicòlegs. La plasticitat neuronal (recordin  la definició de més amunt i l’exemple del fil de ferro) és la capacitat del cervell que adquirir noves configuracions. En tres setmanes, posem per cas, el sovintejat tracte amb una persona permet d’adaptació neuronal pròpia de l’enamorament, el canvi de composició de la química cerebral ‒una mera qüestió de neurotransmissors‒ que farà que «vegem el món de color rosa»… No és broma, tot plegat, nosaltres som el resultat dels hàbits, la plasticitat neuronal fa la resta. Així que, vetllin felipe-militar-mascarilla-el primer soldat d'escanyapel que fan cada dia, al final seran això, el que hagin fet.

No caiguin en mals hàbits, com els del rei d’España, que ara ja es comença a acostumar a vestir de militar i fingir que és el primer soldat de l’estat, com féu ahir, en roda de premsa. Potser prova d’assemblar-se i finalment assumir el paper de dictador militar, com el seu padrí polític…

NOTA BENE:

«A més a més, en tot allò que és resultat de la nostra naturalesa, adquirim primer la capacitat i després produïm l’operació (això és evident en el cas dels sentits: no adquirim els sentits per veure moltes vegades o per sentir moltes vegades, si no a la inversa: els usem perquè els tenim, no els tenim per haver-los usat); en canvi, adquirim les virtuts mitjançant l’exercici previ, com en el cas de les altres arts: perquè el que cal fer després d’haver après, ho aprenem fent-ho; per exemple, ens fem constructors construint cases i citaristes tocant la cítara. Així també practicant la justícia ens fem justos, practicant la temperança, temperats, practicant la fortalesa, forts. Prova d’això és el que passa a les ciutats: els legisladors fan bons els ciutadans, fent-los adquirir costums i aquesta és la voluntat de tot legislador. Tots els que no ho fan bé, s’equivoquen i en això es distingeix un règim d’un altre, el bo del dolent.» 1108b. ARISTÒTIL Ètica a Nicòmac.

 

Read Full Post »

ermengol monarquia corrupta 7-3-2020Quina diferència hi ha entre la «veritat» literària de les novel·les i la «veritat» que les cròniques i els reportatges que escriuen ‒o no‒ els periodistes? La ficció de les novel·les crea un món paral·lel al de la vida real i ens fa gaudir, riure i plorar. Així, la seva veritat, la seva autenticitat, és que són mentides. Però, on rau la veritat de la premsa escrita, el primer esborrany de la història, allò que un dia apareixerà a les enciclopèdies i que els nostres fills estudiaran?

Avui dia tothom al·ludeix al concepte de «veracitat informativa» com de l’ideal periodístic general, el sancta sanctorum de la veritat. I tanmateix, la distinció entre opinió i fets és molt difusa, difícil d’establir i, problemàtica. De vegades, basta juxtaposar dues coses per donar a entendre una tercera: «Hi havia un congrés de lladres. Juan Carlos I no hi era». Dient la veritat podem dir mentides. Per tant, la distinció és sovint ociosa. De vegades, sense dir cap mentida, la simple ocultació d’uns fets rellevants és faltar a la veritat. Els antics romans ja ho havien consignat en la seva definició de mentida amb valor jurídic, distingint entre «suggestio falsi» i «supressio veri». Dir el contrari de la veritat i suprimir la veritat. La primera part no necessita explicació, però sí la segona: si simplement ometo una informació rellevant, menteixo o no menteixo? Segons el dret romà menteixo igualment. La supressió de la veritat, quan hi ha un interèsCUBA PURIN legítim a conèixer-la, és també una mentida. Així doncs, l’ocultació -sempre deliberada-, d’informació als mitjans informatius és també una mentida. Potser no cal que els exigim allò que es demana als tribunals: «Jura dir la veritat, tota la veritat i només la veritat?», perquè la premsa té tot el dret del món a decidir què és notícia i què no ho és, què posar en portada i què no. I, compte, la mateixa tria ja és una notícia, i segurament també és l’expressió d’una opinió. Però un cop parla d’un tema –en portada o en pàgines interiors– el que no pot fer és ocultar part de la veritat. Aleshores menteix o enganya. Així doncs, com és que cap diari espanyol publica, ni que sigui en un breu, que l’ex-monarca Juan Carlos I s’ha embutxacat 100 milions d’Euros en comissions i n’ha estafat 50 a hisenda?

Read Full Post »