LA POBRESA INVISIBLE

Sempre va arreglat, amb senzillesa però arreglat. Ningú no diria que porta quatre anys desocupat i que viu de la solidaritat familiar. Ningú no diria tampoc que la serva renda no li dóna per a engegar la rentadora i que renta a mà la seva roba gastada, i que planxa sense endollar. Ningú no sap que, quan surt al vespre, amb dos galledes, a l’hora que tothom mira la tele, va a omplir-les a la font del barri per tal de poder cuinar, rentar i rentar-se cada dia. Li han tallat l’aigua. Per descomptat, la nevera la té gairebé sempre buida. Tria amb cura les botigues on compra els productes més barats, i alguna vegada ha recollit, amb por que algun conegut el veiés, les bosses de pa vell que llencen els treballadors del supermercat a l’hora de tancar. Sort té del seu germà i de la seva cunyada, que l’ajuden. Sort també de sa mare, que viu al poble amb una modesta pensió de viudetat, la qual encara li passa uns dinerets quan va a veure-la, juntament amb quatre patates, enciams i cebes de l’hortet que conrea.

Read Full Post »

TRADUCCIÓ A TRAÏCIÓ

«Els ciutadans d’Escòcia han parlat. És un resultat clar. Han mantingut unit el nostre ‘país de quatre nacions’.» Així ha començat el discurs amb què Cameron ha saludat el fet que els escocesos hagin decidit romandre al Regne Unit. És lògica la seva alegria; si se n’haguessin anat, ell hagués passat de ser el primer ministre d’una Great Britain (Gran Bretanya) a ser-ho d’una Bretanya una mica menys «Great».

Read Full Post »

EL LLEGAT D’ANTÍGONA

Antígona va desobeir un decret de Creont, rei de Tebes, que establia clarament que realitzar els ritus funeraris habituals amb el cadàver de Polinices, el seu germà, era il·legal. L’heroïna va transgredir la llei amb plena consciència i va entomar el càstig corresponent, que era la mort. Estava convençuda que els deures de la sang i de l’amor, establerts pels déus olímpics, eren prioritaris respecte de les ordres i lleis civils. Era perfectament conscient que, si obeïa el decret de Creont (que representava la llei de la ciutat) havia de desobeir les lleis no escrites dels Déus i de la naturalesa. I, a l’inrevés, si seguia l’impuls impuls del seu cor, havia de transgredir la norma establerta. Tenia un dilema. Avui, malgrat la distància, si sentim propera la tragèdia d’Antígona és perquè d’alguna manera també és la nostra. Qui no ha dit alguna vegada “Aquesta és una llei injusta i no s’hauria de respectar”…? Qui no ha dit que la veu de la consciència ­–la qual, com una brúixola, assenyala la justícia– és primer que una norma humana, potser resultat de no se sap quins interessos? I si no, per què tenim consciència? Haurà afegit a continuació.

Read Full Post »

Amb V de Victòria

Recordo que un dia, essent jo un nen, em trobava amb mon padrí al tros. Ell era un pagès de pantalons i americana de pana negra tot l’any, boina al cap fes fred o calor, mans cantelludes i endurides, front vermell i solcat, cabell blanc lluminós. Podàvem oliveres. Ell amb la destral i la serra i jo recollint les branquetes que queien. Quan ja n’havia fet un munt, el padrí feia una trossa, que després carregàvem al tractor i dúiem cap a casa. Les trosses són feixos de branques primes i verdes que hom feia perquè els conills que teníem (d’aliment i per a la venda) poguessin rosegar. El verb «trossar», a la Noguera, d’on sóc, és usat en el sentit d’unir, lligar o cordar. Així, la frase «Trossa’t les sabates» significa que hi has de fer els corresponents nusos o llaços

Read Full Post »

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA

Un home, parat amb el seu cotxe davant d’un semàfor en vermell, es queda cec de sobte. Una ceguesa lletosa. Qui l’ajuda i el du a casa i després li pren el cotxe, també es queda cec. Cecs queden també tots els pacients de l’oculista on la dona du el seu marit, el cec del semàfor. Aviat l’epidèmia de ceguesa s’estén pel país. Les autoritats, en pic descoberta l’amenaça, decreten que els afectats siguin reclosos en llocs aïllats –com abans els leprosos– on no se’ls vegi i on no vegin ningú –la ceguesa, aparentment, s’encomana quan un cec «mira». La reclusió –en una mena de presó sense carcellers– d’una colla de cecs sense cap mena d’ajuda –només els deixen el menjar a la porta– sense deixar-los sortir sota amenaça de mort –cal evitar el contagi a tot preu–, dóna peu a escenes dantesques on apareix el millor i el pitjor de l’espècie humana. Parlo de la novel·la Ensaio sobre a cegueira, del portuguès Jose Saramago (1922-2010).

Read Full Post »

I PER QUÈ NO LA DESOBEDIÈNCIA?

Fa uns anys va tenir lloc a Lleida una revolta que no ha estat registrada en els llibres d’història –aquells gruixuts volums d’apol·logètica dels poders- perquè els seus protagonistes eren uns infants. Feia poc que havia mort el dictador i aquell any, pels volts de nadal va nevar a mig matí, i en poca estona un mantell blanc va cobrir la ciutat. Els mestres d’una escola van decidir que els nens no sortirien al pati durant l’hora de l’esbarjo amb la benintencionada idea d’evitar-los les previsibles galipàndries. Els nens, ensinistrats en la submissió, romanien a les seves aules, tot moixos, mentre miraven, embadalits, la lenta i majestuosa caiguda de la neu.

Read Full Post »