CIVILITZATS PER COLLONS!

Quan els europeus van descobrir Amèrica, el primer que es van preguntar és si els indígenes que allà vivien -colrats, nus, amb el cos cobert de pintures i amb el cap emplomallat- eren humans o animals. Quan, a la fi, van reconèixer la seva humanitat van voler-se explicar la raó per la qual eren diferents: perquè tenien aquells estranys costums, aquella estranya religió, perquè no tenien armes de foc ni empraven cuirasses o armadures. Aleshores van concebre una teoria antropològica que, amb molt poques variants, ha perviscut fins als nostres dies. Els indígenes -es van dir cofois- són els nostres primitius, són com nosaltres érem abans. Així es com van inventar la satisfactòria i autocomplaent idea segons la qual existeix una mena d’escala evolutiva de les societats i de les civilitzacions. Els europeus, és clar, n’ocupaven el graó més alt, mentre que tots els altres, en funció de les diferències o de les mancances que observaven respecte del primers, eren considerats bàrbars o directament salvatges. Els altres, pensats com anteriors a nosaltres, passaren definitivament a la condició d’inferiors. En terminologia antropològica això té un nom: «etnocentrisme», que passa per considerar natural, correcte, bell i bo el que és nostre i antinatural, obscè, fastigós, repugnant i primitiu tot el que els altres tenen.
Mai no se’ns ha acudit que considerar els altres com el nostre passat, però, no és pas un fet sinó una valoració, de validesa més que discutible. El fet és que els altres coincideixen amb els que foren sotmesos per les armes occidentals perquè no disposaven d’una tecnologia capaç de mobilitzar gaire quantitat d’energia. D’aquest fet: la inferioritat tecnològica, que tingué com a conseqüència la derrota militar i el sotmetiment colonial, vam passar a parlar d’inferioritat humana i social.
La conseqüència pràctica de tot plegat és que -amb bona consciència-, durant segles, els que ens vam autoanomenar civilitzats hem fet les salvatjades més innominables per a extirpar el primitivisme i el salvatgisme dels altres, per a fer-los civilitzats, això és, iguals a nosaltres.
Abans, i ara també, la lletra de la vella cançó: «Els occidentals us ensenyarem a ser civilitzats» no la cantem a capella, sinó amb un sorollós acompanyament d’instruments de percussió. Els timbals, plats, i bateries són els nostres fuets, les cadenes, l’artilleria i les bombes intel·ligents, amb els quals repiquem les esquenes dels pobles que viuen i pensen diferent. És clar -ens justifiquem- els hem d’ensenyar la democràcia, els hem d’ensenyar a ser civilitzats -això és, com nosaltres-, a vestir com nosaltres, no podem permetre que s’exhibeixin amb els seus vestits, o desvestits, hem d’extirpar-los la seva religió fanàtica i intolerant, els seus abominables costums, els hem d’ensenyar a ser submisos, a menjar hamburgueses, caragols a la llauna, i a beure cervesa Sant Miguel i Coca-Cola…
Només amb sang entra la lletra. A fe de Déu que aprendran la lliçó! A partir d’ara, a Lleida, hereva dels saníssims costums de la conquesta d’Amèrica, tots sabran quin pa s’hi dóna i quin gran interès tenim a garantir la convivència, la pau social, la convivència intercultural, la integració…

Read Full Post »

DES DE LA LLIBERTAT

L’article que segueix tracta dels límits del poder de la societat democràtica sobre els individus que la componen. De rerafons hi ha la pretensió de certs partits de reprimir o prohibir determinades manifestacions religioses o culturals que no són pròpies de la nostra particular cultura. Com sempre prohibir abans que educar i segregar abans que integrar.

Totes les societats tenen lleis i regles, les quals permeten unes coses i en prohibeixen unes altres. I també tenen institucions que vetllen perquè aquestes regles, que són iguals per a tots, es compleixin. I encara, totes les societats disposen d’un sistema de sancions que eventualment apliquen als individus que no es captenen de manera correcta. Tothom, o gairebé, està d’acord en l’existència de normes, encara que el seu compliment limiti la nostra llibertat: sense elles no es pot viure en pau. I tanmateix, fins on poden arribar aquestes normes? Quins límits té la societat a l’hora de controlar la conducta dels individus que la componen?
En la meva opinió hi ha un límit, i és prou clar: penso que l’únic propòsit pel qual hom pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre de la comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és impedir un dany objectiu a altres persones. Dit d’una altra manera, tothom té dret a viure, a fer, a dir, a vestir com li plagui mentre aquesta conducta no afecti la seguretat, la vida o la llibertat d’altres persones. Notin que no dic pas «que no afectin l’opinió d’altres persones». Viure en una societat democràtica moderna com la nostra implica conviure amb costums i comportaments que hom desaprova, que fins i tot poden desagradar profundament. Però això mateix també forma part de les regles del joc: és la llibertat, la llibertat de pensar, viure, vestir i dir el que ens plagui, recorden? És que vostè estaria disposat a acceptar, en nom d’uns criteris aliens, ordres concretes sobre com ha de pensar, les opinions polítiques o les creences religioses que ha de tenir, la roba que ha de dur en públic, i la marca de cervesa que ha de consumir?
«Però és que hi ha persones que tenen creences equivocades… hi ha persones que tenen capteniments autodestructius, altres vesteixen d’una manera degradant…» Als que s’expressen així només cal fer-los veure que no diuen altra cosa que: «Jo tinc unes creences molt diferents, em repugna la manera com viuen i es comporten, ofèn la meva vista la manera com vesteixen…». I potser aleshores s’adonaran que sobre opinions no hi ha res escrit. I que les opinions –i conductes, ni que siguin majoritàries, ni que siguin «certes», cosa que pensem sempre quan són les nostres, no poden imposar-se als que no les comparteixen. I que no hi ha ningú pitjor que aquell que, sentint-se ferit en les seves opinions, s’atreveix a prohibir la manifestació de les dels altres i fins i tot, de vegades, a ferir de veritat els cossos dels seus ofensors.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

«Saber apartarse. Es una gran lección de la vida el saber negar, pero lo es mayor el negarse uno mismo, tanto en los negocios como en el trato personal. Hay ocupaciones extrañas que son polillas del tiempo preciso. Peor es ocuparse de lo inútil que no hacer nada. Para ser prudente no basta con no ser entrometido: hay que procurar que no te entrometan. No se puede ser tan de los otros que uno no pueda ser de si mismo. Incluso de los amigos no se debe abusar, ni querer más de ellos que lo que den. La demasía es vicio, y mucho más en el trato. Con esta moderación prudente se conserva mejor la estima y el agrado de todos, porque no se desgasta la preciosísima dignidad. Se debe mantener la libertad en la apasionada inclinación por lo selecto y no pecar nunca contra el propio buen gusto.»

Baltasar Gracián. Oráculo manual y arte de prudencia, # 34.

Gracián era un geni del Conceptisme, corrent literari que posava més l’accent el contingut i la concentració de l’expressió que no pas en la forma. No és pot dir més amb menys paraules. En efecte, saber dir que no és un art difícil. Pronunciar la síl•laba «no» és senzill; el que resulta difícil és dir que no quan qual, a la persona adequada i amb el to convenient. I encara més, saber dir que no fent semblar que dius que sí, per no ofendre ni humiliar, això ja és treball de geni. Però això és el sentit genrèric. Gracián ens parla de l’específic negar-se un mateix, no regalar el temps personal, tan preciós i insubstituïble, a qualsevol i per qualsevol causa. De la mateixa manera que ens enfada perdre el temps en una cua al supermercat o a l’autopista, ens hauria d’enfadar que hi hagi persones, lladres del temps, que ens el fan perdre amb encàrrecs inútils o disquisicions vanes. En l’exercici de la gestió pública l’habilitat a l’hora de dir no és el signe d’una correcta planificació d’un mateix, l’indici més clar que hom sap distingir l’urgent de l’important i del superflu. N’hi ha que vénen sempre amb presses i tot ho volen per abans d’ahir. Cal saber evitar fer allò que no cal fer, que no és útil i només sembla necessari a aquell que ho demana.
Gracián ho diu tot amb la frase, d’un genial laconisme: «Hay ocupaciones extrañas que son polillas del tiempo preciso». El temps ho és tot, no solament perquè és la matèria de la qual està feta la nostra vida sinó perquè és necessari per a fer el necessari.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

If a politician murders his mother, the first response of the press or of his opponents will likely be not that it was a terrible thing to do, but rather that in a statement made six years before he had gone on record as being opposed to matricide. MEG GREENFIELD

(Si un polític mata la seva mare, la primera reacció de la premsa o dels seus oponents probablement no serà que ha fet una cosa terrible sinó, més aviat que en una declaració feta sis anys abans va dir en un comunicat que s’oposava al matricidi)

Mary Ellen (Meg) Greenfield (1930 – 1999) fou editorialista del Washington Post i del Newsweek. Va guanyar el premi Pulitzer de periodisme l’any 1978.

La frase resumeix irònicament la pena que fa veure com, sovint, l’exercici de la política fa que hom perdi de vista l’important. Passa com en aquella frase que diu, fa no fa, que quan algú assenyala la lluna, els rucs es fixen només en el dit. Aquí és el mateix: de vegades compta més trobar els pèls en l’actuació del contrari que fixar-se en el que diu o fa realment. Aquesta falta s’estén a la premsa, sovint tan curta de mires i de capacitat d’anàlisi com els mateixos polítics. Al capdavall, està ja tan «polititzada» que ha perdut tota objectivitat. Greenfield n’era perfectament conscient.

Read Full Post »

EL BACC LLEIDA HA NASCUT

El BACC Lleida ha nascut. Les sigles corresponen a Associació de la Bicicleta de Catalunya. Som una colla de persones que creiem que la bicicleta no és únicament un vehicle per a fer esport sinó també per a desplaçar-se habitualment. Reivindiquem la “normalització” de la bicicleta a la ciutat i demanem que es posin les condicions perquè hom en pugui fer un ús habitual: manteniment i ampliació dels carrils bici existents, pacificació del trànsit, educació de la ciutadania, ampliació de les zones trenta, creació d’un reglament de circulació que contempli la realitat de la bicicleta i del vianant i no solament la dels vehicles a motor, etc.
Dijous passat, 6 de maig, vam fer una sortida per dins de la ciutat de Lleida. Ens vam posar les armilles reflectants i ens vam fer veure una bona estona pels carrers. Ho farem cada primer dijous de mes i sortirem regularment de la Plaça de la Pau. Hi esteu tots convidats.
L’adreça electrònica que adjunto conté les fotografies de la sortida
http://picasaweb.google.com/francesc.catala/1aSortidaBaccLleida?authkey=Gv1sRgCPbZnKjOiMaKogE#

La gent del BACC pedalant per Lleida

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

Only the man who has enough good in him to feel the justice of the penalty can be punished. WILLIAM ERNEST HOCKING

(Només l’home que té prou bondat per a sentir la justícia de la pena pot ser castigat.)

La frase és molt interessant. Al•ludeix un tema central de la filosofia del dret: la funció de la pena. Quan la societat castiga al delinqüent, per quina raó ho fa? Per revenjar-se del mal patit, per compensar el mal causat, per ensenyar-li alguna cosa al delinqüent o als que, sense haver fet res, obtenen un ensenyament vicari… per tal de prevenir conductes futures? I encara apunta a una finalitat més discutida, això és, la pena de presó, quin sentit té, quina finalitat? És per ventura, com diu el nostre sistema jurídic, la de resocialitzar el delinqüent? Si hom envesteix algú amb el cotxe a causa d’una conducció temerària sembla que la pena de la retirada del carnet prevé conductes futures incorrectes, que la multa educa els que encara no han estat multats i que la indemnització que hom fa pagar a la víctima compensa (¿?) de la pèrdua als familiars. Podríem allargar-nos més.
Quant al judici contra el franquisme que el jutge Garzón està duent a terme (ja veurem en què queda tot plegat), la condemna del règim i dels seus crims no té pas una funció de compensació o rescabalament: ja no hi ha res a compensar. Tampoc no té per objecte la resocialització dels delinqüents (pràcticament tots són morts, com les seves víctimes). No es tracta tant d’una retribució pel mal passat com una prevenció del mal futur. I encara, si hom fa alguna cosa jurídicament rellevant, com robar o assassinar, està fent en realitat una mena de judici universal. Està dient: «robar està permès, assassinar està permès…» Mitjançant el judici i la pena –encara que aquesta només sigui simbòlica, que només sigui verbal− s’aconseguirà mostrar que el món no és i no ha de ser tal i com l’han dibuixat els autors del mal… Amb el judici i la condemna del franquisme el que farem és desmentir l’afirmació segons la qual les dictadures estan permeses, l’assassinat i la repressió estan permesos. Per això cal investigar els crims del franquisme…

Read Full Post »