Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘tolerància’

We have just enough religion to hate us, but not enough to love each other.
[Jonathan Swift]

(Tenim prou religió com per a odiar-nos però no la suficient com per a estimar-nos els uns als altres)

Jonathan Swift fou un capellà irlandès (30 de novembre de 1667 – 19 d’octubre de 1745) que arribà a ser degà de l’església de Sant Patrici, de Dublin, però que fou molt més conegut com a autor, entre d’altres, de Els Viatges de Gulliver (Gulliver’s Travels, 1726).
Swift és probablement l’escriptor satíric en prosa més important en l’idioma anglès. Swift originalment va publicar totes les seves obres sota pseudònim o bé de forma anònima. També és conegut per ser un mestre de la sàtira en dos dels seus estils: l’estil d’Horaci i el de Juvenal.
La frase d’avui és molt encertada i sembla escrita expressament. Avui mateix el Papa ha visitat Barcelona predicant la pau i l’amor, però ahir va envestir contra el «laïcisme agressiu» del govern de l’estat i el va comparar amb l’anticlericalisme de la II República espanyola. El Papa no ignora pas l’agressivitat de les seves pròpies paraules, envellutades amb l’aparença del belar de l’anyell… no ignora tampoc que les prebendes de què disposa i per les quals lluita l’església catòlica (exempció d’impostos, subvencions per part de l’estat), són lloses de privilegi que esclafen les altres confessions… i que tot plegat no contribueix pas a la «pau religiosa» que només des d’un ètica pública laica, un espai de convivència neutre, pot aconseguir. El Papa, en fi, sap molt bé que no és el missatge de Crist el que porten les seves accions, el seu afany de poder ni la pretensió de conservar els privilegis per a l’església catòlica…

Read Full Post »

L’article que segueix tracta dels límits del poder de la societat democràtica sobre els individus que la componen. De rerafons hi ha la pretensió de certs partits de reprimir o prohibir determinades manifestacions religioses o culturals que no són pròpies de la nostra particular cultura. Com sempre prohibir abans que educar i segregar abans que integrar.

Totes les societats tenen lleis i regles, les quals permeten unes coses i en prohibeixen unes altres. I també tenen institucions que vetllen perquè aquestes regles, que són iguals per a tots, es compleixin. I encara, totes les societats disposen d’un sistema de sancions que eventualment apliquen als individus que no es captenen de manera correcta. Tothom, o gairebé, està d’acord en l’existència de normes, encara que el seu compliment limiti la nostra llibertat: sense elles no es pot viure en pau. I tanmateix, fins on poden arribar aquestes normes? Quins límits té la societat a l’hora de controlar la conducta dels individus que la componen?
En la meva opinió hi ha un límit, i és prou clar: penso que l’únic propòsit pel qual hom pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre de la comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és impedir un dany objectiu a altres persones. Dit d’una altra manera, tothom té dret a viure, a fer, a dir, a vestir com li plagui mentre aquesta conducta no afecti la seguretat, la vida o la llibertat d’altres persones. Notin que no dic pas «que no afectin l’opinió d’altres persones». Viure en una societat democràtica moderna com la nostra implica conviure amb costums i comportaments que hom desaprova, que fins i tot poden desagradar profundament. Però això mateix també forma part de les regles del joc: és la llibertat, la llibertat de pensar, viure, vestir i dir el que ens plagui, recorden? És que vostè estaria disposat a acceptar, en nom d’uns criteris aliens, ordres concretes sobre com ha de pensar, les opinions polítiques o les creences religioses que ha de tenir, la roba que ha de dur en públic, i la marca de cervesa que ha de consumir?
«Però és que hi ha persones que tenen creences equivocades… hi ha persones que tenen capteniments autodestructius, altres vesteixen d’una manera degradant…» Als que s’expressen així només cal fer-los veure que no diuen altra cosa que: «Jo tinc unes creences molt diferents, em repugna la manera com viuen i es comporten, ofèn la meva vista la manera com vesteixen…». I potser aleshores s’adonaran que sobre opinions no hi ha res escrit. I que les opinions –i conductes, ni que siguin majoritàries, ni que siguin «certes», cosa que pensem sempre quan són les nostres, no poden imposar-se als que no les comparteixen. I que no hi ha ningú pitjor que aquell que, sentint-se ferit en les seves opinions, s’atreveix a prohibir la manifestació de les dels altres i fins i tot, de vegades, a ferir de veritat els cossos dels seus ofensors.

Read Full Post »