La consellera d’Ensenyament, imprudent i bocamoll, va dir, literalment: «Ha mort un professor, però hi ha una gran víctima, que és el nen», i encara sort que no va afirmar que «només» el nen era víctima, per bé que, lamentablement, és això el que es desprèn de les seves paraules.
El nen és una víctima, és clar. És una víctima de la seva malaltia, sigui una psicosi o una altra cosa. Ningú no tria estar malalt. Però també és una víctima en un altre sentit: no ha tingut qui el protegís de sí mateix, encara que sigui per ignorància (del seu entorn familiar i social) o per incompetència (del psicòleg que el tractava). El tercer càrrec: d’imprevisió general, només és atribuïble a la pròpia consellera i al seu departament, que cada any redueix el nombre de psicòlegs i psicopedagogs a les escoles i instituts. (més…)
evots. Amb bon criteri hom els denegà la sol·licitud i ells es van amotinar, es van escapar de la presó i van passejar la imatge. Sembla difícil de creure però diuen que després van tornar a la presó. Tot plegat va coincidir amb una epidèmia de pesta que delmava la població i que –oh miracle!– va afluixar aquells dies. Carlos III va veure l’oportunitat –no electoralista, aleshores, però igualment populista– d’instaurar el privilegi del perdó, ara ja tradició de Setmana Santa, on les cofradies i germandats d’arreu de l’estat proposen –i els són concedits– entre quinze i vint indults a l’any. 
Ramon Camats 