Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Sanitat’ Category

les tres grÀcies rubens sencer«Més val tenir que desitjar» és una frase autocomplaent amb la qual les persones grasses d’abans, si mai hom els retreia l’abundància de carn, es desfeien fàcilment del faceciós. Però aleshores no era encara lluny el record de l’època durant la qual, amb desimboltura, tothom pensava que la lluentor de la carn era senyal de salut i bellesa. És que no recorda el lector haver contemplat el quadre de les Tres Gràcies, de Rubens? El retrat, tot un clàssic, de les Càrites, filles de Zeus i Eurínome, que representen l’alegria i la bellesa. En efecte, Aglaia, Eufròsine i Talia, que formaven part del seguici dels Déus, especialment d’Afrodita (la deessa de la còpula) i també participaven del cor de les Muses, es considerava que inspiraven els treballs de l’esperit i les obres d’art. I el fet de representar-les sempre nues, i de la seva associació amb Afrodita, suggereix fàcilment que també estimulaven la libido. Rubens les representa amb tota la morbidesa palpitant possible, amb una flaccidesa ampul·losa i elegant que, a la seva època, representava l’ideal de bellesa. No podia ser altre, al segle XVII, només els rics podien estar grassos, i jacorba felicitat de jeanne lorioz se sap, el model de bellesa d’una societat l’estableix sempre la classe alta, en la qual tothom s’emmiralla.

Al meu poble (sóc de la Noguera) si a una dona li diuen que «està bona» no la lloen directament per la seva bellesa sinó perquè està lluenta, no pas prima i escardalenca. Si estigués seca com un clau, al contrari, li preguntarien per la salut. Recordo també que la valoració que es feia de la qualitat del porc, que s’engreixava a cada casa de pagès per matar-lo al voltant de Sant Martí, es mesurava per la capa de cansalada que tenia. Porc prim, mal peixat, no feia pas profit.

Ara, però, hem passat a considerar que aquells que estan grassos com toixons, aquells que traginen greix o fan cara de lluna plena, com persones que tenen alguna malaltia o defecte. Ara, en fi, l’ideal de bellesa no és la rotunditat de la carn sinó la seva magror. Bromes a banda, diversos estudis diuen que l’obesitat, que un cop fou un ideal de salut i bellesa (potser per la seva raresa), ara panxacontent rodÓconstitueix veritablement un problema de salut, cada cop més greu. Mengem massa i malament ‒és bo dir-ho ara després dels excessos de les Festes‒ i tot plegat es converteix en un factor de risc de no poques malalties. Facin doncs, el que puguin, per controlar el que es posen a la boca, i si no poden, facin com aquell que es consolava dient: «Sóc gras perquè seria injust ser guapo, intel·ligent, espavilat i alhora flac».

Anuncis

Read Full Post »

VELLA POBREEn sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat. Aquella senyora, vestida amb senzillesa però dignament, podia ser ma mare. La vaig deixar amb recança, i mentre me n’anava no parava de preguntar-me com era possible que persones com aquella estiguin desemparades a la nostra societat. Me la imagino passant fred a casa, sense encendre la calefacció perquè no pot pagar el gas, que només encén als fogons de la cuina, i sempre amb por de no tenir prou diners a la llibreta quan arribi el rebut d’una companyia que només veu consums i no persones. Veig –imagino– el piset net, ben escombrat, amb mobles de quaranta anys, desgastats per l’ús però encara funcionals per la cura de qui sap que els ha de fer durar. Damunt la taula del menjador, un ciri damunt d’un plat, ple de regalims de cera, i la televisió muda; fa temps que no s’engega. La senyora ja fa temps que paga més per la tarifa, impostos, IVA i «altres conceptes i serveis», que pel consum. Si VELLA POBRE mortaalgun dia, despistada, cala foc al matalàs amb l’espelma, encara hi haurà un desaprensiu que digui que si això li passa és per ser deixada. Poca broma, el desaprensiu existeix, i el fet és real: la Rosa Pitarch, de Reus, vuitanta-un anys, va morir així fa dos anys.

És un fet que més del seixanta per cent dels ancians que viuen sols o en parella tenen dificultats per arribar a final de més. Les pensions són minses i si, com en el cas de moltes dones grans, són no contributives, només aboquen a la misèria, una misèria que aquestes dones, com la de la història real del començament, s’esforcen a dissimular.  I tot plegat mentre la llei catalana 24/2015 de Pobresa Energètica segueix suspesa pel Tribunal Constitucional des constitucionde maig de 2016. Sí, aquest mateix TC que, en nom de la mateixa Constitució, manté presoners polítics el dia que celebra el seu indigne aniversari. Ja diuen que una cosa és predicar i una altra donar blat, per això deu ser que la Constitució sosté, a l’Art. 47, que tothom té dret a gaudir d’una vivenda digna i adequada.  Els que la festejaven fa dos dies, saben on se la poden posar, aquesta Constitució? Ho saben?

Read Full Post »

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden. (més…)

Read Full Post »

Recordo la padrina Mercè recosint vores de pantalons i sargint mitjons. Recordo també que, de tant en tant, mentre jo mirava embadalit les seves mans, el didal que sempre duia posat i l’agulla llarga que travessava la roba, ella em deia: –Ramon, que em pots enfilar l’agulla? I jo ho feia amb els meus dits maldestres. Em posava el fil a la boca, com ella m’havia ensenyat, per a fer-lo més compacte, i el feia passar pel cap de l’agulla. No podia entendre que la padrina, tan hàbil amb els dits, no pogués fer una cosa que fins i tot jo podia fer. Ella em deia que tenia vista cansada. (més…)

Read Full Post »

“Al món actual s’està invertint cinc cops més en medicaments per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la cura de l’Alzheimer. D’aquí alguns anys tindrem velles amb pits grossos i vells amb penis que trempen, però cap d’ells no sabrà per a que serveixen.” La frase és atribuïda comunament a Drauzio Varella, el qual és presentat com a Premi Nobel de Medicina de l’any 2010. El cert és que Varella no ha obtingut mai el premi Nobel –perquè ens refiem, després, de les informacions que corren per la xarxa!–, però la frase, antològica, casa bé amb el tarannà del personatge: gran investigador, educador i divulgador científic, capaç de fer entendre tot a tothom. (més…)

Read Full Post »

Els antics romans anomenaven «vomitoria» els amplis passadissos que hi havia als amfiteatres, que permetien als ciutadans un fàcil accés o sortida dels recintes. No es tractava, doncs, per bé que molta gent ho cregui així, de llocs especials per a vomitar després dels excessos alimentaris als quals els romans eren tan donats com nosaltres. (més…)

Read Full Post »

Deien que era una jove promesa de la música. Per a molts ja era una realitat que havia de convertir-se en llegenda. El cas és que una intoxicació etílica va acabar amb la seva vida. El seu nom era Amy Winehouse i era una dona infeliç. Resulta una trista ironia que el seu cognom –suposo que era l’artístic i no el familiar– faci referència directa a la substància que la va matar. Winehouse, en efecte, em anglès significa «la casa del vi». (més…)

Read Full Post »

Older Posts »