Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Sanitat’ Category

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden.

El cap de personal va somriure, displicent. I l’empresa va despatxar la treballadora Nicola Thorp. No és pas una història inventada, i la conversa, per bé que estrafeta, correspon al testimoni de la protagonista. Això li va passar l’any 2015. Però ella no es va conformar. Va promoure una recollida de signatures que ha obligat el Parlament anglès a debatre el tema.

A Anglaterra, com també a España, els codis de vestuari són regulats per les empreses, TALONS DOLORperò en la seva lletra van, sovint, molt més enllà d’especificacions sobre la imatge de l’empresa (vestir uniforme, anar arreglat, no dur tenyits llampants o anar carregats de ferralla a les orelles, nassos o llavis), sobre la higiene (granotes o bates) o sobre la protecció (roba ignífuga, armilles antibales). No, hi ha empreses que exigeixen que les dones es posin faldilla, que portin mitges no opaques, que al seu cabell, si és tenyit, no se li vegin les arrels o que regularment s’apliquin maquillatge al rostre. I moltes dones no tenen més remei que passar per l’adreçador; els hi va la feina.

Per al debat, el Parlament britànic ha demanat un informe al seu Col·legi de Podòlegs. L’informe, molt professional, és contundent. Diu que no es pot obligar a dur talons com a part de l’uniforme perquè hi ha una sòlida evidència clínica dels efectes incapacitants que té el fet de dur talons alts prolongadament. I s’especifica: pertorbació de la biomecànica del caminar, alteracions de columna, fascitis plantars, ruptura d’astràgal…

TALO CALAVERASi hom vol presumir, ha de patir, diuen. Però això només vol dir que si et poses talons per lluir és assumpte teu. Una altra cosa és que t’obliguin a dur-los vuit hores al dia en una feina que exigeix estar dret. Aleshores és una qüestió de salut laboral, i alguna cosa més: discriminació. Als homes no ens obliguen pas a vestir coses que provoquen incomoditat o dolor. Discriminació arreu, vegin quantes dones són en llocs directius. Els volem fer dur talons però mai no els donem els galons.

Read Full Post »

Recordo la padrina Mercè recosint vores de pantalons i sargint mitjons. Recordo també que, de tant en tant, mentre jo mirava embadalit les seves mans, el didal que sempre duia posat i l’agulla llarga que travessava la roba, ella em deia: –Ramon, que em pots enfilar l’agulla? I jo ho feia amb els meus dits maldestres. Em posava el fil a la boca, com ella m’havia ensenyat, per a fer-lo més compacte, i el feia passar pel cap de l’agulla. No podia entendre que la padrina, tan hàbil amb els dits, no pogués fer una cosa que fins i tot jo podia fer. Ella em deia que tenia vista cansada. (més…)

Read Full Post »

“Al món actual s’està invertint cinc cops més en medicaments per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la cura de l’Alzheimer. D’aquí alguns anys tindrem velles amb pits grossos i vells amb penis que trempen, però cap d’ells no sabrà per a que serveixen.” La frase és atribuïda comunament a Drauzio Varella, el qual és presentat com a Premi Nobel de Medicina de l’any 2010. El cert és que Varella no ha obtingut mai el premi Nobel –perquè ens refiem, després, de les informacions que corren per la xarxa!–, però la frase, antològica, casa bé amb el tarannà del personatge: gran investigador, educador i divulgador científic, capaç de fer entendre tot a tothom. (més…)

Read Full Post »

Els antics romans anomenaven «vomitoria» els amplis passadissos que hi havia als amfiteatres, que permetien als ciutadans un fàcil accés o sortida dels recintes. No es tractava, doncs, per bé que molta gent ho cregui així, de llocs especials per a vomitar després dels excessos alimentaris als quals els romans eren tan donats com nosaltres. (més…)

Read Full Post »

Deien que era una jove promesa de la música. Per a molts ja era una realitat que havia de convertir-se en llegenda. El cas és que una intoxicació etílica va acabar amb la seva vida. El seu nom era Amy Winehouse i era una dona infeliç. Resulta una trista ironia que el seu cognom –suposo que era l’artístic i no el familiar– faci referència directa a la substància que la va matar. Winehouse, en efecte, em anglès significa «la casa del vi». (més…)

Read Full Post »

Quan algú vol imposar-te la seva particular manera d’entendre la mort i particularment la forma de morir, s’ha de parar molt de compte. Si no li trenques la girada, podria imposar-te la seva idea sobre com s’ha de viure. I encara més greu, podria acabar decidint sobre el teu estat civil, fent-te casar o romandre solter; i el teu estat laboral, fent-te treballar a la banca o a la construcció. I si fes tot això, aleshores ja s’atreviria a fer-te vestir de determinada manera triant fins i tot el color de les teves camises. I en últim terme t’acabaria dient si t’has de mocar amb la mà dreta o amb l’esquerra. (més…)

Read Full Post »

Sabeu què passa amb els envasos que llencem? Qui es fa càrrec dels residus en què es converteixen els tretra-bricks, les ampolles no retornables de les cerveses, les llaunes dels refrescs…? Les empreses fabricants només paguen pels envasos que hom diposita al contenidor corresponent, i això significa només el 30% del total. La resta, el 70% és llençat al contenidor de la brossa comuna i la seva gestió la paguem íntegrament com a ciutadans, a través dels nostres impostos per a la recollida d’escombraries.
I mentrestant, els envasos que trobem a les platges, als carrers, als abocadors incontrolats, se’ns mengen…

Video residus envasaments

 

Read Full Post »

Older Posts »