Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Sanitat’ Category

INTESTÍ PENSANTEl cor té unes raons que la raó no entén, va escriure el filòsof Blaise Pascal. Tenia raó, hi ha una pugna constant entre un i altre, ara guanya l’un, ara l’altre. Qui no ha pensat mai, posem per cas: «Aquest xicot no em convé gens, però hi aniré igual; n’estic tan enamorada…». Oi que els sona, aquest raonament de mostra?

El lector segur que coneix expressions com ara: «Prendre una decisió visceral», o «Tenir papallones a l’estómac», o «Estar cagat de por». Totes manifesten una veritat que coneixem des de fa temps: que hi ha una gran relació entre les operacions del ventre i les de la ment, entre el que som i el que mengem, com digerim i com expulsem el que ens posem a la boca. Ara potser ja estem en condicions d’inventar una frase anàloga a l’anterior: «El ventre té unes raons que la raó desconeix». Fixin-se que parlo del ventre, no de l’estómac. Ja sabem que hi ha persones que pensen amb l’estómac, això té un nom, mans cor ventregolafreria. Però no em refereixo a això, sinó al fet literal que pensem amb el ventre, concretament amb els budells. Saben que l’intestí té 200 milions de neurones? Semblaran poques o moltes, però pensin que és més que les que té al cervell, posem per cas, un gos o un gat. Què hi fan tantes neurones a l’intestí dels humans? Que no era el cervell l’òrgan que fèiem servir per a pensar?

Hi ha entesos que afirmen que l’intestí és el segon cervell perquè en ell es fabriquen molts neurotransmissors, unes substàncies que ajuden en la transmissió d’informació d’unes neurones a unes altres i que resulten essencials per al correcte funcionament del sistema nerviós. Pensin que el que anomenem «depressió», una coneguda i de vegades greu i duradora alteració emocional, no és més que el resultat d’una insuficient producció de determinats neurotransmissors, per exemple, la serotonina, el 95% de la CAGANERqual és fabricada justament a l’intestí prim. Entenen ara que una alteració del funcionament de l’intestí pot afectar la personalitat, el benestar o l’estabilitat psíquica dels humans? L’efecte contrari ja el coneixíem, però: quan estem nerviosos «tenim cagarrines»; i a l’extrem, acabem tenint «colon irritable», una malaltia psicosomàtica ben coneguda. En fi, tant parlar de les operacions del ventre i de la ment que gairebé em descuido de dir que parin compte, ara que s’atansen festes. Mirin què es posen a la boca. No pensin només amb l’estómac, ans posin seny, car altrament l’haurà de posar un intestí sobrecarregat.

Read Full Post »

ànima i cos PETIT

L’ÀNIMA… I EL COS

Hi ha homes ‒siguem francs, gairebé tots, i també algunes dones‒ que quan es compren un cotxe nou, al principi li procuren més atencions que a la seva parella. El renten, li posen cera, revisen el nivell de l’oli del motor amb freqüència irracional, paren compte de no fregar ni ensopegar amb cap vorera, cobreixen els seients amb una funda, etc. Estic segur que el lector ja ha posat nom al/a la protagonista, potser el seu mateix. La primera ratlla a la carrosseria és un drama colossal, i hom corre al planxista a reparar-lo. Una taca a l’entapissat, a banda de la bronca que li cau al nen i el collons de gelat, exigeix rentat professional, i així tot. Però quan les ratlles al para-xocs  ja no es poden comptar,  ja hi ha un bony a la porta dreta i un forat de burilla al seient… I millor no parlar del que passa després del daltabaix emocional provocat per una avaria del motor al mig de la carretera. Aleshores hom abandona el cotxe, el deixa caure, literalment. Ja tant li fa tres com tres-cents, ni mira l’oli, ni altera el gest després de fregar amb la columna de l’aparcament ni tan sols sospira després d’un bony. (més…)

Read Full Post »

les tres grÀcies rubens sencer«Més val tenir que desitjar» és una frase autocomplaent amb la qual les persones grasses d’abans, si mai hom els retreia l’abundància de carn, es desfeien fàcilment del faceciós. Però aleshores no era encara lluny el record de l’època durant la qual, amb desimboltura, tothom pensava que la lluentor de la carn era senyal de salut i bellesa. És que no recorda el lector haver contemplat el quadre de les Tres Gràcies, de Rubens? El retrat, tot un clàssic, de les Càrites, filles de Zeus i Eurínome, que representen l’alegria i la bellesa. En efecte, Aglaia, Eufròsine i Talia, que formaven part del seguici dels Déus, especialment d’Afrodita (la deessa de la còpula) i també participaven del cor de les Muses, es considerava que inspiraven els treballs de l’esperit i les obres d’art. I el fet de representar-les sempre nues, i de la seva associació amb Afrodita, suggereix fàcilment que també estimulaven la libido. Rubens les representa amb tota la morbidesa palpitant possible, amb una flaccidesa ampul·losa i elegant que, a la seva època, representava l’ideal de bellesa. (més…)

Read Full Post »

VELLA POBREEn sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat. (més…)

Read Full Post »

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden. (més…)

Read Full Post »

Recordo la padrina Mercè recosint vores de pantalons i sargint mitjons. Recordo també que, de tant en tant, mentre jo mirava embadalit les seves mans, el didal que sempre duia posat i l’agulla llarga que travessava la roba, ella em deia: –Ramon, que em pots enfilar l’agulla? I jo ho feia amb els meus dits maldestres. Em posava el fil a la boca, com ella m’havia ensenyat, per a fer-lo més compacte, i el feia passar pel cap de l’agulla. No podia entendre que la padrina, tan hàbil amb els dits, no pogués fer una cosa que fins i tot jo podia fer. Ella em deia que tenia vista cansada. (més…)

Read Full Post »

“Al món actual s’està invertint cinc cops més en medicaments per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la cura de l’Alzheimer. D’aquí alguns anys tindrem velles amb pits grossos i vells amb penis que trempen, però cap d’ells no sabrà per a que serveixen.” La frase és atribuïda comunament a Drauzio Varella, el qual és presentat com a Premi Nobel de Medicina de l’any 2010. El cert és que Varella no ha obtingut mai el premi Nobel –perquè ens refiem, després, de les informacions que corren per la xarxa!–, però la frase, antològica, casa bé amb el tarannà del personatge: gran investigador, educador i divulgador científic, capaç de fer entendre tot a tothom. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »