Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2013

ImatgeAllegro, andante, adagio, arpegiatto, brioso, a capella… són alguns dels moltíssims termes que la nomenclatura musical deu a la llengua italiana.  L’Opus 131  per a quartet de corda de Ludwig Van Beethoven s’ha de tocar «Attacca”, és a dir, sense aturar-se, de manera que els quatre instruments: violins, viola i violoncel, es van desafinant de manera diversa al llarg de la interpretació, que dura 40 minuts, en 7 moviments. Què han de fer els músics? Aturar-se per afinar de nou, trencant amb la indicació expressa del compositor de tocar «Attacca»? Adaptar-se al progressiu i inevitable desafinament propi i dels altres intèrprets…? (més…)

Anuncis

Read Full Post »

ImatgeWinston Smith, el protagonista de 1984, la coneguda antiutopia de George Orwell, treballa al Ministeri de la Veritat d’Oceania, una de les tres superpotències que dominen el món. Allà la seva feina consisteix a refer documents històrics, diaris i revistes. Es una feina delirant: es tracta de retocar fotografies, fent-hi desaparèixer les persones caigudes en desgràcia de la vida política de l’estat. (més…)

Read Full Post »

ImatgeVaig comprar la meva primera bicicleta fa vint anys. Ho dic de debò: la de la infància no compta, car la van pagar els pares. L’actual la faig servir cada dia; és una Peugeot de color negre, 21 velocitats, parafangs, portapaquets, llum de dinamo i un immobilitzador de llanta a la roda del darrera. M’hi va decidir l’exemple de Salvador Martínez, un company d’institut, que cada dia arribava al centre amb una BH, disposat a impartir classe d’Història. Ell no se’n vanava pas. La bicicleta no era d’exhibició –més aviat era una mica xaruga i estava atrotinada per l’ús. No la feia servir per a mantenir-se en forma, perquè així no tenia problemes d’aparcament o per a estalviar-se els diners del combustible. Res d’això: era el vehicle de transport de casa a la feina i de la feina a casa. Tot plegat era d’una normalitat sorprenent. Ho dic perquè aleshores, com ara, la bicicleta no era un vehicle d’ús quotidià.

ImatgeLa canalla usa la bicicleta per a jugar, i també per motius pràctics. Això mentre no té edat de comprar-se, o que li comprin, la moto o el cotxe. Alguns adults la usen com a forma d’afirmar-se com a “diferents”, contraculturals o similars. Aquests les pinten de colors cridaners i les mantenen malament; uns altres la consideren material d’esport: els veus amb les seves bicis de curses rutilants, impecables, o amb les seves mountain-bikes  amb rodes tan gruixudes que semblen motos de trial. Si escoltes les seves converses, en una parada per a esmorzar d’una sortida, no sentiràs altre que marques, models i característiques; També hi ha qui la usa, dos cops a l’any, per motius polítics. No és pas broma, algú li deu haver dit a l’alcalde que queda bé baixar del cotxe oficial i participar amb el poble el dia de la bicicleta. I finalment, n’hi ha que la fan servir com a vehicle habitual. A banda del meu amic Salvador i uns quants com ell, a més d’una pila d’estudiants de la universitat dels que no reben beques, només hi ha els immigrants sense recursos –majoritàriament negres- que la fan servir per anar d’un lloc a l’altre.

ImatgeAquest estiu he estat uns dies a Dinamarca (6 milions d’habitants, moneda pròpia… perquè diguin de la inviabilitat dels petits estats independents). El país, molt més ric, culte i civilitzat que el nostre, és un paradís per a les bicicletes. Reben el mateix tractament vial que els cotxes, i els seus usuaris són respectats. Els ajuntaments desincentiven activament l’ús del cotxe i la circulació a l’interior de les ciutats és pacífica: sense fums, sorolls i accidents. He sentit pels danesos la més sana de les enveges: els he admirat.

Read Full Post »

ImatgeSi un individu és incapaç d’albirar el futur serà també incapaç de suportar cap present. El futur no és només una possibilitat temporal a venir, sinó també el lloc per a la realització d’un mateix. Ja em disculparan la filosofada. Encara tinc present un llibre que vaig llegir fa temps: L’home a la recerca de sentit. Ed. 62. Era de Victor Frankl, i hi explicava la seva experiència als camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Frankl descrivia els patiments i privacions dels presoners del camp. Deia que en qüestió de molt pocs mesos tothom perdia la salut, s’aprimava vint o trenta quilos, i veia la seva vida al caire de l’abisme. Això feia que, en poc temps, les diferències de salut i força física amb què els presoners entraven al camp quedessin esborrades totalment. Molts, privats de cap mena d’esperança, s’abandonaven. Altres, en canvi, no ho feien, de manera que vivien durant més temps; alguns ho van fer prou com per a veure l’alliberament i poder explicar-ho, com l’autor del qual els parlo. (més…)

Read Full Post »

Imatge«Es pot falsificar l’amor? –Sí, es pot falsificar tot: l’amor, l’amistat, l’afecte, la fidelitat, l’interès, la convicció, la fe… Amb totes les coses passa com amb els objectes d’art. I no resulta impossible descobrir la impostura. Amb els quadres, posem per cas, sempre hi ha un moment en què el falsificador es descuida o es deixa anar. Aleshores, en lloc d’imitar aquell a qui vol reproduir –estrafent la seva obra– hi posa una mica de si mateix. (més…)

Read Full Post »