SI ME DEJAS, TE MATO

‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents!  (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…)

Read Full Post »

QUI PAGA, MANA

Cada govern  estableix  les  lleis  segons  les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de  manera  tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis,  declaren que és just per als governats  allò que només convé als qui manen,  i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia.  El que jo dic, amic meu,  el que és igualment just  en  totes les ciutats,  és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de  manera  que per a tothom que discorri  rectament el  just és sempre el mateix: el que li convé al més fort.

Read Full Post »

PUNYETEROS INDIS

Quan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és que no eren súbdits obedients d’un rei amb corona?

Read Full Post »

ME LE CORTEN LA CABEZA

Sext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat.

Read Full Post »

LA CRIDA DE DÉU

Fa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta d’una església. Diu així: «Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà queda millor, perquè el terme és “llamada”). Però es poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsap mentre condueixes.»

Read Full Post »