Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2018

1993 Tango - La mate porque era mia (esp) 01‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents!  (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…) Que jo visc a la prehistòria, dius? Que no sé que hi ha altra gent que es divorcia quan no s’entén i no passa res? És clar que ho sé, que et penses, que visc a la figuera? Però no n’he de fer res del que fa altra gent. Si altres se separen deu ser perquè els dos volen, entens. I jo no vull, així que punt i final, en sents? Punt i final! (…) Però què dius, que te n’aniràs tant si vull com si no vull? Això serà si et deixo! (…) Ah, que no m’has de demanar permís per a deixar-me! Mira-te-la, l’espavilada! És que és igual que me’l demanis com si no. No te’n vas i ja està, ho veus? I no em miris amb aquesta cara de prunes agres. Et queda clar d’una punyetera vegada? Tu a mi no em VIOLÈNCIA DE GÈNEREdeixes, perquè si em deixes, et mato!

Espero que el sofert lector hagi aguantat amb paciència i, alhora amb indignació creixent aquesta meva reproducció ‒inventada‒ d’una de les converses el resultat de les quals llegim als diaris o sentim als telenotícies. Notícies luctuoses que tenen el format de: «Un home assassina la seva esposa i els seus fills i després se suïcida», «El seu ex-nòvio la va anar a buscar a la sortida de la fàbrica i la va apunyalar davant dels seus companys de feina. L’individu està essent buscat.»  Segur que més d’un cop s’ha preguntat, amb el cor encongit, entre astorat i rabiüt, com és possible que hi hagi homes ‒perquè sempre són homes‒ que vulguin impedir amb violència que les seves esposes, novies o companyes els abandonin. Segur que han pensat en quines males bèsties deuen ser aquests individus, incapaços de cap empatia, de cap respecte per l’altre, i que, sense MARGALLOsaber-se fer estimar, només saben fer-se témer.

Doncs sàpiguen que l’exministre Margallo, com un masclista violent qualsevol, li ha deixat ben clar a la senyora Catalunya el que farà España si se’n va: com que la Constitució no ho permet, no hi haurà referèndum, i España no es retirarà pacíficament de Catalunya ni arriarà la bandera (sic). Així, que, si Catalunya se’n va, hi haurà violència. Allò dit: «Si me dejas, te mato»

Anuncis

Read Full Post »

SENTÈNCIA HIPOTEQUES 19.10.18Cada govern  estableix  les  lleis  segons  les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de  manera  tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis,  declaren que és just per als governats  allò que només convé als qui manen,  i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia.  El que jo dic, amic meu,  el que és igualment just  en  totes les ciutats,  és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de  manera  que per a tothom que discorri  rectament el  just és sempre el mateix: el que li convé al més fort.

Li semblen encertades les paraules les paràgraf precedent, volgut lector? Són una descripció escaient de l’actualitat? En realitat, són paraules molt antigues, tenen dos mil quatre-cents anys i les va escriure el filòsof Plató al seu llibre La república, (338 c). S’adona de com, posem per cas, s’ajusten com un guant a la darrera reculada del Tribunal Suprem en relació a l’impost de les hipoteques? Faig memòria: dijous al vespre ens assabentàvem que el TS havia determinat que l’impost sobre els actes jurídics documentats l’havien de pagar els bancs, únics beneficiaris reals de la constitució d’hipoteques sobre els habitatges que s’adquireixen. En efecte, els bancs en treuen uns poderoso-caballerobons interessos i és just que paguin els impostos corresponents. Divendres passat, 19 d’octubre, la notícia ocupava les principals portades dels diaris del matí,  fins i tot l’Editorial d’aquest, que destacava el cost que, segons l’agència Moodys, hauria d’assumir la banca: uns quatre mil milions d’euros, diners que fins ara han pagat els soferts consumidors. El mateix divendres, però per la tarda, la notícia ja era una altra: el TS rectifica i fa marxa enrere. Ara serà un ple, compost de més de trenta magistrats, qui prendrà la decisió final. Endevinen quina serà aquesta? El millor és l’excusa que al·lega: «l’enorpoderoso a màquiname repercussió econòmica i social…», que els obliga a «avaluar amb lupa».  Està vist que ni els jutges no diuen la veritat, que no és altra que la Banca els ha picat el crostó, fent palesa una evidència: qui paga, i en aquest cas, qui ha de pagar, mana.

Lluny de la meva intenció dir que el Tribunal Suprem és corrupte, i que les seves sentències estan dictades pels grans interessos econòmics i no per la Justícia. Està molt lluny de mi l’horrible pensament que la judicatura i, amb ella, tot el sistema polític estan podrits fins al moll i són el titella malgirbat de qui Quevedo anomenava «Poderoso Caballero»… ja saben qui és, oi? : «Don Dinero». Se m’ha entès, se m’entén?

Read Full Post »

amèrica rostreQuan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és hispanidad adesiaraque no eren súbdits obedients d’un rei amb corona? (més…)

Read Full Post »

Tarquinius-SuperbusSext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat. (més…)

Read Full Post »

trucada déu PETITFa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta d’una església. Diu així: «Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà queda millor, perquè el terme és “llamada”). Però es poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsap mentre condueixes.» (més…)

Read Full Post »