Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for juny de 2014

ImatgeSap vostè d’on venia aquella inscripció en relleu que tenien les monedes del dictador Franco? No cal ser gaire vell per recordar-ho, perquè van ser d’ús corrent fins que es va introduir l’Euro, ara fa dotze anys. La inscripció deia: «Caudillo de España por la gracia de Dios». En això Franco no va ser gens original, simplement, com a hereu que es veia dels Borbons –salvat l’interludi de la Segona República– es va atribuir del mateix títol que s’atorgava el nefast Fernando VII, «Por la graciaImatge de Dios rey de España y de las Índias», el mateix (llevat d’això de las Índias, que perdé Alfons XIII) que han dut fins al present tots els reis d’España. (més…)

Read Full Post »

ImatgeJa passava de l’hora i l’alcalde encara no hi era. La gent es consumia. Aleshores, el capellà de la parròquia s’adreçà als presents que en gran nombre omplien el local. «Em permetreu que us dirigeixi unes paraules –la concurrència, acostumada al respecte de la missa, va callar de seguida–, fa vint anys que sóc entre vosaltres, i us he de dir que estic molt content. No pensava el mateix al principi. El dia que vaig arribar se’m va acudir que potser el bisbe m’havia castigat d’alguna manera enviant-me entre vosaltres. Aquell dia, després de missa, vaig escoltar una confessió que em va deixar garratibat. Es tractava d’un jove que cometia adulteri amb la muller del seu cap, que donava mala vida als seus pares, estafava la gent i havia encomanat una malaltia venèria a la seva pròpia germana…» Tot just acabava el capellà de pronunciar aquestes paraules que l’alcalde es féu present al fons de la sala i va anar obrint-se pas entre els cadires mentre saludava tothom i estrenyia mans, donava copets a l’esquena i somreia a tort i a dret. L’alcalde, un cop arribat al cadafal que presidia el lloc, estrenyé efusivament la mà del Imatgecapellà i, tombant-se cap al públic, va dir: «Volguts conciutadans, disculpeu el meu retard. Les obligacions són moltes i poques les hores. Frisant per arribar a l’hora m’he saltat un semàfor i tot, sort que no m’ha vist cap Guàrdia urbà… ­–se senten riures de complicitat. Però ja sóc aquí per compartir amb vosaltres aquest moment. Abans d’inaugurar l’acte, però, vull agrair-li a mossèn Ramon que us hagi parlat mentre m’esperàveu. No sé si ho sabeu, però avui fa vint anys que és rector de la parròquia, i encara més, he de dir-vos que jo mateix vaig tenir l’honor de ser el primer feligrès a qui va confessar…”

No sabem què va succeir al poble aquell després de la confessió de l’alcalde, –la persona que em va explicar la història no m’ho va dir– el que sí podem suposar és que va aprendre que un polític no ha de fer mai tard a un acte. Mai no se sap.

ImatgeAixò no li passarà mai a l’alcalde de Lleida –de tan llegendària i proverbial puntualitat que els assistents als actes posen en hora els rellotges quan arriba– perquè si, trencant amb el seu costum, fes tard i el seu xofer se saltés un semàfor en taronja, i no hi hagués un Guàrdia urbà que ho veiés i el multés, l’enxamparien igual: els semàfors amb càmera de Lleida no fallen mai.

Read Full Post »

ImatgeL’any 2011 en Boi Ruiz ­–l’artista de les retallades en sanitat– va declarar que si hom vol estudiar Filologia Clàssica per plaer, s’ho haurà de pagar. Les paraules del conseller no eren pas el bram d’un poca-solta sinó l’expressió desacomplexada d’un –i són molts– que pensa que les carreres de lletres són inútils, i que l’administració pública no se n’hauria de fer càrrec. Està clar que no es tracta només de les llengües clàssiques. Els qualificatius d’inútils, superflus i innecessaris s’estenen a tots els estudis d’Humanitats i Arts: Filosofia, Història, Filologies vàries, Antropologia, Música… El raonament és fàcil: en època de retallades pressupostàries, primer cal estalviar en allò prescindible. Atès que aquests estudis no són “productius” en termes econòmics, si hom –seguint el raonament de Ruiz– s’entesta a estudiar “per plaer”, que s’ho pagui.

L’any 2012, els propietaris del cercador d’internet Google van dir que contractarien 4.000 graduats o llicenciats en humanitats perquè comptaven amb la seva cultura, capacitat de relacionar fets, valorar dades, etc., per tal de millorar el seu servei.

ImatgeDubto que l’Empresa Google contracti humanistes “per donar-se gust” o per pur altruisme. Segurament que la seva lògica empresarial és del tot semblant a la d’aquells que menyspreen les humanitats. Què hi ha de diferent, doncs? Simplement que Google, sense abandonar els criteris de rendibilitat econòmica, considera que les competències culturals i socials dels seus treballadors –atès que el seu servei és informatiu en un sentit molt ampli– són tan valuoses com, posem per cas, les dels seus tècnics informàtics.

ImatgeFa molts anys que em dedico a l’ensenyament. Sempre que un estudiant m`ha preguntat quina carrera havia d’escollir li he respost que aquella que més li agradés, amb independència de la presumpta “utilitat” o “contractabilitat futura” dels estudis. Com si no hi hagués metges i enginyers de camins desocupats! Sempre he cregut un error mirar-se el món, i encara més el propi futur, només des dels ulls d’una caixa registradora. Dir això avui és importat: els estudiants de segon de Batxillerat han acabat la selectivitat que els permetrà triar els estudis superiors. L’examen de filosofia tenia dues opcions, una d’elles incloïa un text de Descartes que s’ha fet famós perquè conté, en la versió llatina, la frase: “Cogito  ergo sum”.  Penso, per tant, existeixo, que tants rius de tinta ha provocat i que inaugura la modernitat en termes filosòfics. Encara vivim i pensem el subjecte humà a la manera de Descartes.

Abans, qui “Sabia llatí”, en sentit figurat, era una persona entesa en tot, culta, viva, perspicaç, difícil d’enredar i de manipular. Qui sap si, en el fons de la crítica a les humanitats i de la seva reducció als plans educatius –vegeu les bestieses que preveu la LOMCE de Wert al respecte– no hi ha una voluntat de crear una generació de rucs que es deixin albardar.

Read Full Post »

ImatgeDiuen que la felicitat consisteix en no patir dolor al cos i conservar la serenitat de l’ànima. L’afirmació precedent té vint-i-tres segles d’antiguitat i, tanmateix, continua sent tan certa com el primer dia. Estic segur que els assistents al Congrés Mundial sobre Cures Pal·liatives, que té lloc a Lleida des de dijous, han parlat molt sobre aquest tema. Per tal de precisar, val a dir que les cures pal·liatives són aquelles destinades a malalts amb processos avançats i incurables, i als seus familiars, fent especial atenció al confort i a la qualitat de vida. Estem parlant, doncs, de la mort, de la mort humana. (més…)

Read Full Post »