APARTHEID EPISTOLAR

«Querida Pepita, deseo que al recibo de ésta te encuentres perfectamente en los dos estados, moralmente y espiritualmente. Yo bien, gracias a Dios.» Així comença una de les moltes cartes que, l’any 1959, mentre feia el servei militar, mon pare li envià a ma mare. Els encapçalaments de les altres cartes no són gaire diferents «…He recibido tu cariñosa carta, la cual me ha llenado de gozo; siempre estamos pendientes del correo… en la tuya veo que gozáis del más perfecto estado de salud; por el presente sigo bien a Dios gracias». Quant al desenvolupament, moltes contenen llargues descripcions del dia a dia del quarter de Lleida o del campament de Talarn, de les guàrdies i imaginàries que li calia fer, de les mules i cavalls del regiment d’artilleria 21, tercera bateria, on en Josep tenia el destí i que ell, com els altres reclutes, havia de cuidar, mentre altres havien de fer de manobres en la construcció del que després seria l’escola de suboficials. Pel que fa als acomiadaments, la fórmula gairebé constant és «Por hoy se despide de ti quien de veras te quiere y te recuerda constantemente. Tuyo». Hores d’ara en prou feines s’escriuen i reben cartes, fora de les comercials i les administratives, que encara conserven les rigideses estructurals que els són pròpies. Sorprèn, per tant, que en les cartes informals d’aleshores es mantingués una formalitat estantissa que ara sembla forçada, especialment quan els corresponent tenien una relació ben propera.

Ma mare em va lliurar aquestes cartes amb la indicació que les llegís. Endevino que em volia fer partícip d’aquesta seva intimitat epistolar, i perquè volia compartir un record estimat; mon pare va morir fa dos anys. Els meus pares no havien conegut a casa altra llengua que el català, i tanmateix s’escrivien en castellà, única llengua en què havien aprés a llegir i escriure. Mai no van tenir la capacitat d’escriure’s en la pròpia. A l’escola el català era estrictament prohibit i, l’any 59, quan ja era permès emprar el català en les comunicacions escrites privades (al carrer sí, oportuns «hable en cristiano» se sentien sovint), ells no el sabien escriure.

D’aquí venim. Jo mateix vaig fer tot el meu ensenyament preuniversitari estrictament en castellà. Per això i per tot plegat (impossible resumir ara les raons) encara m’indigno quan sento que algú diu que a Catalunya hi ha «Apartheid lingüístic» contra el castellà.

Read Full Post »

DULCE BELLUM INEXPERTIS

…Per als que no l’han tastat». Aquest un adagi que Erasme de Rotterdam va publicar el 1508 i amplià el 1515 per oposar-se a aquells que (fins i tot dins de l’Església) creien que la guerra era necessària i fins i tot podia ser justa. Els arguments del seu Dulce bellum inexpertis són tan bons ara com aleshores. Mira l’ésser humà, ens diu, si l’observes no veuràs enlloc que estigui fet per al combat. L’home no té urpes, ni ullals, la seva pell és fina, els seus ossos són precaris i en prou feines té força; la majoria de bèsties se’l farien sense esforç. En canvi, observa el brau, armat de banyes poderoses, el porc senglar tot ullals, i les feres són plenes de canins i urpes afilades com ganivets, fins i tot l’humil gall té esperons punxeguts. Endemés, la bèstia que no té mitjans d’atac, en té de defensa, com la cuirassada tortuga, les punxes dels porcs-espins o les escates del cocodril. I encara, aquelles que no disposen d’una cosa o altra tenen, si més no, mitjans d’evasió, caus per amagar-se, ales per volar i potes per fugir.

Però els humans, que ens volem superiors a les bèsties, ho som més que elles, car «bèstia» és el nom que millor ens escau. Lleó no menja lleó, però nosaltres hem fet de l’antropofàgia (sovint ben real, ara simbòlica) un signe d’identitat. Ens falten fiblons, ullals i urpes, però els suplim avantatjosament amb fusells, tancs i míssils.

Hi ha qui diu que la guerra és «normal» perquè sempre n’hi ha hagut. Aquesta naturalització de la violència justifica, a ulls dels «realistes», la preparació de la guerra com a mitjà per evitar-la. Ara n’estem vivim una mostra a Ucraïna, on la teoria de l’interès nacional significa no solament tenir fronteres ben guardades, sinó protegir els amics i destruir els enemics. I tot això, bé ho sabem, no es fa només amb fusells i al camp de batalla, sinó també amb violència policial i amb repressió jurídica, com fa España. Sigui com sigui, no hi ha cap guerra justa, ni santa, ni necessària, per molt que uns hi enarborin la creu, la bandera o raons humanitàries i altres diguin que és com fer una ferida al ventre per traure l’apèndix infectat. Una guerra no és més que una multitud practicant l’assassinat i el robatori. A ningú no beneficia, i si ho fa és als pitjors.

Read Full Post »

AIGÜES FECALS

«Las cloacas no generan mierda, la limpian» Aquesta frase amb pretensions d’aforisme la va dir, en una entrevista, José Manuel Villarejo, el manetes, espieta i esbirro per a tot de l’Estat espanyol. «He tenido el honor de trabajar para mi país», diu a la mateixa entrevista, el 4 de març de 2021. No crec que faci falta afegir gran cosa a la caracterització d’un personatge que es defineix tot sol. I aquesta és la seva virtut: la manca d’hipocresia. La mateixa que tingué, només per un moment, l’expresident Felipe González, quan va dir allò que «El estado de derecho se defiende también desde las alcantarillas». Dues «grans» frases que tenen l’estranya virtut de parlar clar i ser, alhora paradoxals i metafòriques. En un cert sentit diuen el mateix, i en un altre diuen el contrari. Alhora, per acabar, els seus autors ‒que no rebran el Nobel de literatura per l’esforç‒ estan absolutament convençuts del que diuen i orgullosos del que les frases impliquen. Les clavegueres, si traduïm el que diu Villarejo, no fan augmentar la delinqüència, la il·legalitat, el desgavell o la corrupció de l’estat o dels seus ciutadans, al contrari, són el recurs per aconseguir eliminar aquests vicis. La contradicció interna de la frase rau en el fet que el concepte «cloaca» l’usa metafòricament, i amb ple coneixement, per referir-se a les accions «brutes» i il·legals que realitzen els esbirros de l’estat per defensar la seva integritat, els interessos econòmics dels que remenen les cireres des de l’ombra o les afeccions gonadals del seu rei.

Com es veu, González diu el mateix que Villarejo: mateixos objectius i mateixos mètodes. La diferència és que González menciona l’estat de dret, teòricament fundat en la llei i servidor de la justícia. Aquí és on rau la paradoxa, quan admet la idea que és possible servir a la justícia amb mitjans injustos, idea que també contradiu la frase de Villarejo, i ens fa adonar que ben poca cosa es pot netejar amb un riu de matèria fecal. Francament, ja em diran il·lús i que no he llegit Maquiavel, però no veig pas com es pot servir a la veritat dient mentides (cap d’elles pietosa), a la pau cometent assassinats, a la democràcia atonyinant votants i a la justícia cometent tota mena d’iniquitats i prevaricacions.  

Read Full Post »

ELS “CONTES” DEL TRIBUNAL

Per corregir el costum oficial de posar noms incorrectes, l’anomenat «Tribunal del Cuentas» ha estat rebatejat amb encert pel poble: «Tribunal de qué me cuentas», «Tribunal de ajustar la cuentas», i, en català, «Tribunal dels descomptes». Tots ells defineixen aspectes diversos de les seves darreres actuacions: tribunal sense jutges, tribunal de part, venjatiu amb uns i amistós amb altres, o simplement tribunal que roba descaradament aquells a qui vol escarmentar.

Recorda el lector la «pena del telenotícies»? Si hom surt a la pantalla detingut i emmanillat, poc importa que després se l’hagi d’alliberar per manca de proves. El cas és que la pena ja l’ha pagat en forma d’un desprestigi no quantificable. Com si el valor i la consideració que una persona té no fossin tant o més importants que la seva borsa: hom no disposa només de diners o propietats, hom té honor, dignitat, i aquests poden ser arrabassats per una acusació falsa si aquest fet, a més, és publicitat arreu. La dignitat o fama perdudes mai no són restaurades. És un cas perfecte de condemna abans del judici, de condemna ja patida fins i tot quan el judici exonera l’acusat. És la desintegració de la tan anomenada presumpció d’innocència.

Les penes que imposa el Tribunal de Cuentas són d’aquesta mena: primer et  condemnen i després et jutgen. I la condemna conté alhora l’element del telenotícies i el de l’espoli. El procediment permet que, sense proves, t’embarguin béns i comptes. Les fiances són milionàries i no hi ha manera de pagar-les, de manera que si, després del judici, t’han de tornar el que t’han pres, el mal ja està fet, que és del que es tractava. Així han aconseguit que l’acusat es quedi sense diners i sense casa, a la intempèrie. Tant és si es tracta d’un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, com si és un polític que ha fet allò que havia decidit el Parlament de Catalunya votat pels ciutadans. Tot plegat és, alhora, una pena d’exposició pública, com la picota, on s’executava públicament els condemnats, deixant-hi penjats els seus caps o, alternativament, se’ls lligava de mans i peus, exposant-los a l’escarni públic. No dèiem, en fi, amb perfecta propietat, que España ens roba? Vet ací un munt d’exemples concrets, i de proximitat.

Read Full Post »

FORMACIÓN DEL ESPÍRITU NAZIONAL

Cara al sol, con la camisa nueva, que tú bordaste en rojo ayer, me hallará… No se sorprengui, volgut lector, si no coneix la lletra d’aquesta cançó; no trigarà a sentir-la cantar als patis de les escoles. De moment, a Murcia només sonarà (perquè encara no té lletra) el “Himno nacional” durant els actes solemnes dels centres educatius ‒la moció original, presentada per Bocs (transcripció fonètica), demanava que sonés cada dematí. La resta d’elements de la moció aprovats són els habituals en aquests casos: que a cap  aula no hi falti la imatge del Borbó, “símbolo de la unidad de España que viene siendo objecto de innumerables ataques por parte de la izquierda radical de nuestro país”; i  que hi hagi sempre la bandera estatal a l’entrada, en lloc visible.

En aprovar-se la iniciativa, el portaveu dels promotors ha dit una frase solemne: “Hoy Murcia da un ejemplo al conjunto de España al convertirse en un modelo de respeto hacia los símbolos que nos representan y unen a todos”. No dubto de l’encert de la primera part de la frase. Múrcia ha donat un exemple i s’ha convertit en un model, en efecte, del que significa progressar retrocedint cap al model d’escola franquista i país totalitari i nacionalcatòlic, amb la seva imatge del Caudillo i del crucifix presidint cada aula, amb la seva dosi diària d’adoctrinament sota el nom de “Formación del Espíritu Nacional” i amb la seva tanda de mastegots als alumnes rebecs i desobedients.

En canvi, la idea que la monarquia borbònica imposada pel darrer dictador i la bandera siguin realment símbols que ens representen i uneixen a tots, no és més que el desig que l’España nacionalista expressa en veu alta, cantant a capella el «Cara al sol» o El novio de la muerte» segons la inspiració del moment. Per cert, m’ha dit un ocellet que aquesta proposta que els avanço en exclusiva la duran al proper ple municipal.

Diuen que els crancs caminen cap enrere. No és pas veritat. Els crancs caminen de costat, i ho fan així perquè tenen doblegades les potes d’aquesta manera, per moure’s per superfícies irregulars, cosa que els permet, a més, entrar en petits forats i escletxes per protegir-se dels depredadors. Aquí l’única bestiola amb exoesquelet  ‒amb els seus tancs‒ que camina cap enrere és España.

Read Full Post »

SI VIS PACEM, PARA BELLUM

Per quina raó les fires i salons d’ensenyament no són notícia per les ofertes educatives sinó per la presència de l’exèrcit? Què té a veure l’exèrcit amb l’educació? Té alguna relació la formació professional i educativa amb el reclutament militar? És possible casar la cultura de la pau i la idea de les escoles com espais lliures de violència amb la cultura militar, el lema de la qual és «Si vis pacem para bellum»?  Ja em perdonaran la llatinada, però no m’hi he pogut resistir; el «parabellum», ben significativament és el calibre oficial de la munició de pistola de la OTAN.

Si tothom veu clar que, formació acadèmica a banda, la funció del sistema educatiu és formar ciutadans en la cultura de la pau i en les virtuts cíviques del diàleg i la convivència, resulta difícil entendre perquè és tan difícil vetar la presència de l’exèrcit a les aules. I per què els militars insisteixen a imposar la seva presència? Quant al darrer punt, val a dir que la Fira de Lleida, per unanimitat, va rebutjar la sol·licitud de participació de l’exèrcit al Saló Formaocupa (desenvolupat els proppassats 5 i 6 de maig) en considerar que no s’ajustava a les normes generals del certamen ni al Codi ètic de la Fundació, «basat en els valors i principis de la cultura de la pau i dels drets humans». I tanmateix, el jutjat de Lleida ha estimat l’escrit del Ministerio de Defensa al·legant que no està justificada suficientment ‒per part de Fira Lleida‒ la raó de denegació de participació dels militars.

Fa temps que s’intenta introduir una assignatura de «Cultura de la defensa» a l’ensenyament obligatori amb la idea de rentar la cara d’una institució que mai no s’ha sentit subordinada al poder civil i que, com diu la Constitució (Art. 8), té la funció principal de mantenir la integritat territorial, això és, apuntar més als propis ciutadans que no pas a les «amenaces» externes. De moment no se n’han sortit, però tot «apunta» (disculpin l’agressiva metàfora del verb) en la direcció de fer creure als infants que l’exèrcit és formació i no reclutament, i serveix per trobar una feina normal (on hom no es pot sindicar, però, ni afiliar-se a un partit polític), i busca la pau, això sí, amb la paradoxal idea que per aconseguir-la cal preparar la guerra.

Read Full Post »

EL PENDENT RELLISCÓS

Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.

A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors  i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.

Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.

Read Full Post »

MANS NETES, COR BRUT

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

EL REY, GOLPE A GOLPE

Els lapsus linguae, és a dir, la substitució d’un nom o d’un verb per un altre acostuma a donar-se perquè el que diem per error ja era molt proper a l’interès real del subjecte, just al llindar de la consciència. Per això diem «He sentit un pit… ai, volia dir un pes al pit», i tothom sap perfectament què estàvem pensant. Doncs bé, una d’aquestes li va passar al piulador oficial de la casa reial ‒potser al rei mateix‒ dilluns passat. El lapsus aparegué al seu Twitter. Deia així, en castellà of course: «Sa majestat el rei assistirà juntament amb els representants dels màxims poders institucionals, a l’acte que commemorarà el 40 aniversari del cop d’estat del 23-F».

No cal conèixer gaire la «lengua del imperio», aquella que mai no va ser imposada a ningú, per saber que «commemorar» té un sentit positiu. La definició del Diccionario de la Real Academia Española no deixa dubte: «Conmemorar: 1. Tr. Recordar solemnemente algo o a alguien, en especial con un acto o monumento. El monasterio del Escorial conmemora la victoria en San Quintín». 2. Tr. Celebrar una fecha importante. Ahora se conmemora el centenario del cine». En fi, què «commemorava» ‒en català amb dues «m», la Casa Real? La victòria d’Espanya contra les autonomies? La victòria del franquisme sobre la incipient democràcia? Recordo al lector que el vertader cop d’estat va tenir lloc el dia 25, quan es van reunir amb Juan Carlos representants de tots els partits polítics espanyols menys els que no eren considerats com a tals, això és, els bascos i els catalans. Un any després era aprovada la LOAPA, per estroncar l’estat autonòmic, i encara estan en això: España una, grande…, i sotmesa.

No cal dir que dimarts, aniversari del 23F, la piulada comprometedora havia canviat, i el verb ja no era «commemorar», sinó «rememorar», molt més neutre. Ara, ni el canvi de verbs, ni la raspallada del «Preparado» al seu pare corrupte, ni la negativa del congrés espanyol (PSOE, PP, C’s i VOX) a rebutjar la inviolabilitat del rei actual i l’aforament del Demèrit, no poden tapar la pudor nauseabunda de femer que fa la monarquia espanyola i l’estat en el seu conjunt. Això va començar amb un cop, el 1936, un altre el 1981, al següent se li trencà el maluc durant la cacera africana, aviat vindrà el darrer. I Catacrac.

Read Full Post »

DE POMPEIA A AUSCHWITZ

Sembla que pràcticament tothom està d’acord que un terratrèmol és un mal, que un dolor de queixals és un mal i que una guerra també és un mal. Ara bé, els tres són ben diferents encara que tenen en comú el fet que acostumen a causar infelicitat entre els humans (potser hauríem de dir: entre aquells que no en treuen benefici). En qualsevol cas, els exemples ho són de les tradicionals fonts d’infelicitat: la superioritat de la naturalesa, la inevitable caducitat del nostre cos i els conflictes de la convivència humana.

Les dues primeres són naturals, això és, externes i incontrolables. Tots els esforços de la cultura humana han anat en la direcció de sotmetre-les. Així hem construït canalitzacions per contenir les aigües, però no podem impedir les inundacions ni el tsunami que segueix al sisme submarí. La cirurgia i els implants poden retardar l’envelliment però no prevenir la mort. La tercera font és social i, per tant, interna i de completa responsabilitat nostra: la baralla, l’odi, l’assassinat i la guerra són fets deliberats, i hom sospita que evitables. I justament per això hem de preguntar-nos com és que no hem après a evitar-los.

Abans, supersticiosos com érem, atribuíem el mal al pecat, fent una interpretació moral de tot el que passava. És clar, com que Déu havia prohibit certes coses, i els humans no n’havíem fet cas, tot el que ens passava, fossin inundacions (Diluvi Universal), pestes (plagues d’Egipte) o la mort (la dona de Lot, feta estàtua de sal) era conseqüència directa del pecat comès. El pecat i el càstig formen part de la caixa d’eines de la raó humana des d’aleshores, per bé que ara intentem distingir entre el mal natural i el social, ni que sigui perquè tenim un punt més de racionalitat. 

I tanmateix, sembla com si el mal social fos igual d’imprevisible, irracional i indiscriminat com el natural, entre altres coses perquè la ciència i la tècnica, desenvolupades per defensar-nos del primer, ens han servit per fer més terrible el segon. L’erupció del Vesubi que engolí Pompeia i el camp de concentració d’Auschwitz només es distingeixen per l’autor, no pas per l’horror.  Dit això, Déu meu, em pots dir què hem fet per merèixer Trump, Abascal, Casado, Arrimadas, Marchena i tota la resta de la fatxamenta internacional?

Read Full Post »