Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘FEIXISME’ Category

VIOLÈNCIA MASCLISTA 3 ULL MORAT«Los hermanos fueron criados para ser hombres. Ellas habían sido educadas para casarse. Sabían bordar con bastidor, lavar y planchar (…) Son perfectas. Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.» Són paraules de la mare del narrador de Crònica de una muerte anunciada (1981) de Gabriel García Márquez. La descripció escauria a moltes dones educades a España durant tot el segle XX. Aleshores hi havia menys crims masclistes, en primer lloc perquè no es comptaven com a tals. «Un hombre mata a su mujer por celos» era la descripció habitual, i hom els emmarcava dins l’epígraf de «violència domèstica».  En segon lloc, perquè les dones «criades per a patir» crónica muerte anunciada 2per l’educació masclista tradicional, no es queixaven mai de les humiliacions o dels maltractes que rebien de les seves parelles perquè havien assumit que el seu paper era complaure-les. Fet i fet, això, d’una manera o altra, i en alguna mesura, ha durat fins ara. La Macroencuesta de Violencia contra la Mujer de 2015 revelava que el 12,5 % de les dones de més de 16 anys ha patit violència algun cop…, però el 44% de les que viuen sota la violència de gènere prefereixen no denunciar perquè el dany patit «no és suficientment greu». És clar, doncs, que són perfectament assimilables a les germanes Vicario, de la novel·la de Márquez.

VIOLÈNCIA MASCLISTA 1Mil mortes. Hi ha mil dones mortes, assassinades pels seus marits, amants, nòvios i companys de vida, des que es van començar a comptar, l’any 2003. És evident que tot plegat no és sinó el resultat del fet que les dones ara s’atreveixen a denunciar, que han assumit la direcció de la seva vida i ja no estan disposades a sotmetre’s perquè sí. El que no hem canviat som els homes, que, en lloc de submissió trobem assertivitat i dignitat.

Les actuacions de la «Manada», ara feliçment condemnats per «agressió sexual» i no per «abús sexual» s’han d’emmarcar dins de l’educació masclista de la societat espanyola. El mal que la seva impunitat ‒permesa per les autoritats i la injustícia estructural dels VIOLÈNCIA MASCLISTA 2tribunals‒fins el moment present, és incalculable.

Al segle XX en deien «violència domèstica», si és que en deien alguna cosa. Sé de casos de dones que, ensangonades, plenes de blaus i esgarrapades, anaven al quarter de la Guàrdia Civil i eren escoltades fins que deien que l’agressor era el marit. Aleshores rebien la invariable resposta: «Vuelva a casa y entiéndase con su marido». Amb penes i treballs es va reconèixer que la violència de gènere en realitat era «violència masclista», perquè aquesta és sempre unidireccional. Com que el terme semblava dur, es va acceptar finalment el de «violència de gènere». Però això no sembla bé als ultrafeixistes i ultramasclistes de VOX i els seus acompanyants a la Junta d’Andalusia: C’s i PP. Durant la negociació dels pressupostos ja han acceptat la substitució del concepte ‒fins ara LA MANADA ARAassumit‒ de «violència de gènere» pel de «violència intrafamiliar», que no pretén altre que minimitzar i negar l’existència d’una violència estructural, física, psicològica, econòmica i política, que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Així doncs, ja ho podem dir: PP i C’s formen part del patriarcat masclista i misògin de l’Estat, capaços de mercadejar amb la dignitat i la vida de les dones per unes engrunes de poder a Andalusia…, i aquest és, n’estic segur, només el primer pas en un retrocés de drets.

Anuncis

Read Full Post »

jesus davant pilat amb barrabàsLa frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs sanedrí(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. El TC no volia prevaricar, suspenent els diputats i alhora els drets polítics del milió llarg dels seus votants. La presidència del Congreso no volia prendre una resolució ermengol l'españa democràticatan injusta moralment i alhora de dubtosa legalitat. En fi, que s’han anat passant els acusats per veure qui entomava el mal tràngol, a la fi, amb la pressió dels tercers (Sanedrí, aquí el «trifachito») la mesa s’ha engolit el gripau. Ara ja veiem, en clau maquiavèl·lica, perquè van fer la «concessió» etnicista de posar presidències «catalanes» al Congrés i al Senat. Justament ho van fer perquè uns catalans (de naixement) clavessin el punyal de la tirania i l’arbitrarietat a uns altres catalans, i de retruc, «per a més inri», al poble sencer de Catalunya que els vota.

Per molt que els catalans «siguem un tros de pa» (expressió que ve del pa beneït de ermengol victoria independentisme a europeesl’Eucaristia),  i de vegades semblem rucs albardats, en realitat «estem que trinem». L’expressió naix de l’estat d’ànim que tenien els capellans després de fer tres misses seguides al matí, amb l’obligació de fer-les en dejú, que alterava notablement el seu humor. Espero que d’aquesta, demà, cap dels lectors que ha arribat fins a aquesta línia no voti pel Sanedrí, ni tampoc per Herodes o Pilat. (Nota bene: aquest article ha estat publicat a SEGRE dissabte, 25 de maig, un dia abans de les eleccions, durant la “jornada de reflexió”)

 

Read Full Post »

EXILIATS FREENo digueu: «Exiliats, presoners polítics, judici de la repressió». Les paraules poden fer mal. Alhora, les paraules poden acaronar, consolar, fer cessar el dolor o infondre esperança. Però sí, les paraules també poden incomodar, ofendre, irritar o ferir la sensibilitat de les persones. Als individus que manen España hi ha paraules que no els agraden. Són justament les «paraules mirall», que els retornen una imatge molt desagradable, tant, que no s’hi volen reconèixer. Atribueixen al mirall taques i deformitats que només són als seus rostres. (més…)

Read Full Post »

MONOPOLI VIOLÈNCIAArreu veiem que el potencial de violència d’un estat és l’indicador més important del seu vertader poder o influència, de la seva capacitat per a influir en les accions dels altres. Kim Jong-un ho sap prou bé, i per això Corea del Nord, amb el seu potencial d’intimidació militar, malgrat la seva nul·la capacitat econòmica, juga un paper important al món. Tant és així que fins i tot l’orgullós Donald Trump, que menysprea tots els profetes desarmats, cedeix a les exigències d’un nan econòmic i comercial però carregat de míssils. No és d’estranyar que, vist l’èxit de l’amenaça de violència a nivell internacional, els estats tinguin la temptació d’emprar-la MONOPOLI VIOLÈNCIA BOTAen els seus afers interns. (més…)

Read Full Post »

víctima i botxí per Matias«Només sé que no sé res» és una màxima filosòfica. Sòcrates pensava que únicament qui reconeix la pròpia ignorància es troba en el camí que, eventualment, pot conduir a la saviesa. I tenia raó, els més ignorants, en realitat, són aquells que es creuen tan llestos que ja no els cal aprendre res ni escoltar ningú. No vull dir amb això que Zoido, Soraya Sáenz i Rajoy tinguin un autèntic esperit filosòfic, per bé que les seves respostes, com a testimonis del tribunal que prejutja els presoners polítics, ho puguin fer pensar. (més…)

Read Full Post »

equilibri 1La virtut s’oposa al vici, diuen. De virtut només n’hi ha una, i el vici és el seu contrari. Aquesta ha estat la doctrina tradicional que molts hem sentit a casa, a la rectoria i fins i tot a l’escola. Després, la vida ens ha ensenyat que aquesta moral era només una caricatura, una visió integrista, fins i tot absurda, sense connexió amb la realitat. Hem après, a còpia d’equivocar-nos, que sovint allò que abans anomenàvem virtut era només una de les dues cares del vici. I on para la virtut, si els extrems són vicis? Hom es pregunta. Doncs on sempre ha ragut: en el terme mig. (més…)

Read Full Post »

ferreres_ borrell mentint sobre agressionsExaminem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento, simplement me n’adono. Però si en aquell moment m’adono que algú altre m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest, i m’avergonyeixo, segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que la vergonya no existeix sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya ‒com diu Sartre‒ només és desvetllada per la mirada dels altres. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc. Segur que per això, l’autor francès, a la seva peça teatral A huis clos diu, justament, que l’infern són els altres. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »