Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2017

EARTH OVERSHOOT POMASi gastes més que no pas ingresses, per molt que tinguis estalviat, un dia et quedes sense fons i has de viure a crèdit. Però el crèdit ‒si te’n donen‒ s’ha de tornar amb interessos. Per tot plegat a mi no m’agrada deure diners. Fill de pagesos com sóc, a casa sempre he sentit que si en gastes deu n’has de tenir vint a la guardiola, i mentrestant, cal estar-se’n, llevat d’imprevist o despesa per malaltia. De resultes d’aquesta educació sempre he pensat que la gent que estira més el braç que la màniga o té la mà foradada fan malament perquè un dia o un altre es troben en un destret. Però ara acabo d’assabentar-me que jo mateix formo part d’aquest col·lectiu immens d’eixelebrats i malgastadors. De fet, és la humanitat sencera, encara que més uns que altres. Dimarts passat va ser el «Dia de la sobrecapacitat de la Terra», que cada id_earth_destroyany escau abans. La raó és evident: cada any gastem abans els recursos que el planeta és capaç de generar o reciclar durant el mateix període. Cada any talem més boscos dels que plantem o dels que creixen naturalment; cada any contaminem les aigües per damunt del punt de reciclatge espontani; cada any emetem més gasos verinosos dels que l’atmosfera pot dissipar.

Som els hereus simbòlics d’aquells a qui Déu va dir: «Engendreu  i multipliqueu-vos i ompliu la Terra i senyoregeu-la i domineu els peixos de la mar, els ocells del cel i tots els rèptils que s’arrosseguen per la terra. Us dono totes les plantes que granen arreu de la terra, tots els arbres que lleven fruit amb llavor, perquè us serveixin de nodriment…» del Gènesi 1,28-29. A fe de Déu que ens ho hem pres seriosament, això de multiplicar-nos i de considerar nostres totes les coses que hi ha a la Terra. Tant és així que ara els humans som la pitjor plaga del planeta i que actuem com si tot allò que hi creix i tota cuca vivent es pot aprofitar fins la seva desaparició. Convé recordar que això no és pas d’ara. Civilitzacions com la Maia o l’arxiconeguda de Rapa-Nui van cuidar a desaparèixer per esgotament dels seus recursos.

EARTH OVERSHOOTEls americans, que són els que han inventat el concepte ‒no la realitat‒ del «Dia de la sobrecapacitat…», li han posat el nom de «Earth Overshoot Day», que en traducció ve a dir “el dia del sobrepàs de la Terra” (de sobrepassar, excedir en mides, disparar més enllà de, literalment parlant). No és estrany que hagi estat ells, els primers a posar nom a la cosa. No debades un americà autèntic (si n’hi ha hagut mai), el cap indi Seattle, fou el primer a parlar del malbaratament dels recursos de la Terra i de les seves conseqüències futures. Seattle (el nom del qual és ara el de la coneguda ciutat americana de l’estat de GÈNESI DEU ADAMWashington) feu un discurs històric quan els blancs van obligar els indis a “vendre” les seves terres. Hi deia que la Terra no es podia vendre ni comprar. “Com es pot comprar o vendre el cel, l’escalfor de la terra o la velocitat de l’antílop? Són coses que no ens pertanyen”… Això deia. Els indis sabien que ells mateixos eren part de la terra on vivien, i que aquesta no era una possessió que es pugui comprar o vendre, i molt menys malmetre o esgotar. Per això Seattle concloïa el seu discurs amb les profètiques paraules INDI CAVALLque segueixen: «Què és allò que vol comprar, l’home blanc?, em pregunta el meu poble. Aquesta és una idea ben estranya per a nosaltres (…) I com pot comprar-les, ell? Només perquè signem un paper pot pensar que la terra ja li pertany i que pot fer-ne allò que li vingui de gust? Podrà comprar de nou el bisó quan tots hagin desaparegut?». Nota: la cursiva és meva.

Seattle ens adverteix dels perills de la sobreexplotació i de la voluntat depredadora dels blancs, tan ben anticipada i descrita al text bíblic. Li farem cas? Ja fa segles que tenim qui ens pinta els averanys més negres, com Malthus (recordeu el seu Assaig sobre el principi de la població), termo molt que, com sempre, no pensarem en Santa Bàrbara finsRAPA NUI que troni de debò, per bé que aleshores ja no tinguem aixopluc.

 

NOTA BENE: Sembla ser que el discurs del cap Seattle, de gener de 1854, no és autèntic. Es tracta d’una reproducció ‒probablement imaginativa‒ amb força interpolacions, del que va dir, a més a més, confegida 32 anys després de l’esdeveniment. A més, està provat que s’han fet noves versions, contemporànies, que incorporen, retrospectivament, moderns punt de vista ecologistes.

Read Full Post »

possessió i imaginació espatlla nuaParlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: «Es mi mujer, que no se cree que estoy en el control gelosia. Dígale donde estoy!»  El caixer, un noi jove, no sabia què fer, però la mirada del rus, entre autoritària i exasperada, el feu decidir. Va agafar el telèfon i va començar: «Oiga, que estamos en el supermercado… Oiga, oiga!»  i gairebé immediatament va tornar-lo al seu propietari. «Ha colgado», va afegir.

La caixera del meu davant, mentre ja es feia càrrec de la meva compra, i quan el client ja havia marxat, li va preguntar: «Oi Joan, que no t’hi havies trobat mai en una situació possessió gelosia interrogants controlcom aquesta?» i el noi, a mig refer de la intimidació, li va respondre: «No, no, ufff!». A continuació, la caixera em dirigí una mirada de complicitat i va afegir: «Segur que la dona d’aquest alguna raó té…». I fins aquí l’anècdota. En sortir vaig pensar que el tema, exhibició grollera i en públic de la intimitat a banda, tenia molt fons. Sí, potser la caixera encertava amb la seva insinuació: ves a saber quants cops el client rus li havia dit a la seva dona que era al «super» mentre feia cerveses amb els amics. Però també podia ser que la dona fos molt desconfiada o molt controladora. Això passa sovint i arreu. Diversos estudis ho demostren; i he sentit que, a tornajornals, hi ha nois que, de vegades, demanen a les seves xicotes que facin una foto amb el mòbil del lloc on diuen que són o de les persones amb qui diuen que estan, per comprovar-ne la veracitat.  Hi ha qui pensa que aquestes formes de gelosia patològica són manifestacions d’amor, quan en realitat són símptomes de deliri possessiu i d’obsessió per controlar la vida dels altres, especialment dels més propers.

Read Full Post »