Feeds:
Entrades
Comentaris

PARAULES COLORAquests darrers anys hem estat víctimes d’un bombardeig. Els obusos, però, no han fet cap víctima mortal, ni tan sols hi ha lesions que es puguin apreciar amb els ulls. Els projectils no s’han llençat des d’avions de l’exèrcit ni des de bateries de canons, sinó des de les capçaleres i titulars dels diaris, des dels editorials de les ràdios, les boques dels locutors de telenotícies i des de les taules, plenes de micròfons, de les rodes de premsa. Els soldats no anaven tampoc vestits d’uniforme, ni duien gorres, ni lluïen galons: anaven vestits de carrer, sovint amb americanes i corbates. Per això les ferides no són visibles, ja que víctimes només sagnaven per dins. La paraula és una arma poderosa, que amb un cos petitíssim i invisible du a terme accions meravelloses i alhora terribles, perquè tant pot fer cessar la PARAIGUA CONTRA PARAULESpor com infondre-la; tant pot llevar el dolor com provocar-lo; pot infondre gaudi, inspirar compassió, seduir, estimular l’odi o induir a l’assassinat. Sembla com si el llenguatge, esdevingut independent de la realitat, ja no servís per designar les coses sinó únicament per provocar emocions i inspirar creences. És com si les paraules, en lloc de ser un instrument per mencionar les coses i descriure les seves relacions, ho fossin només d’una persuasió que res no té a veure amb la realitat i fins i tot l’altera i la nega. La tesi clàssica segons la qual hi ha diversos punts de vista raonables sobre la mateixa cosa ha estat superada amb escreix per la que diu que el punt de vista construeix completament la cosa, el que ha passat o el que s’ha viscut. I això amb independència de l’objectivitat i la solidesa dels fets o de les realitats. Només així es pot entendre que algú digui, com el ministre Zoido, mà duraque no hi va haver violència policial l’u d’octubre, o que les manifestacions independentistes són intimidatòries o tumultuàries, o que els mestres catalans ensenyen a odiar España, o que els nostres polítics (els que són a la presó o a l’exili per fer el que els demanàvem) ens han enganyat. Resulta interessant també la manera com les usen les mentides per reforçar les mentides anteriors, construint castells sencers de truculència. Si fossin de cartes només caldria enretirar-ne una i caurien totes. Però no és el cas, la millor imatge de la xarxa de mentides és una madeixa. Penso ara en les mentides que diuen per desmentir les veritats que van dir en el seu moment…. Recordin, posem per cas, que Cospedal va dir que l’exèrcit estava preparat però que esperava que la seva intervenció no fos necessària. Comparin ara amb el que ha dit Marta Rovira, que hom esperava una intervenció armada. A continuació tota la caverna mediàtica, i l’inefable Millo al capdavant, se li llença al damunt, acusant-la de mentidera, com si no haguéssim tingut BOMBARDEIGC 1un bon tast i bestreta de violència durant el referèndum de l’u d’octubre. Resumint, i per no fer-me llarg, no és menyspreu per la veritat, això, no. Aquestes frases, repetides i augmentades pels altaveus mediàtics, són les bombes que volen provocar en nosaltres desànim, desafecció i desconcert. Només hi ha un refugi per a aquest bombardeig: la intel•ligència i la indiferència, per tal que, en lloc de fer clots i esvorancs en els nostres ànims, quedin sepultades en la pols del seu no-res.

Anuncis
birminghan jail luther king

Martin Luther King a la presó de Birminghan

«En un estat que empresona injustament, el lloc de l’home just és la presó», va escriure Thoreau. No sé si els nostres consellers i conselleres, els presidents d’ANC i d’Òmnium o la Presidenta del Parlament han tingut presents en algun moment aquestes sàvies paraules. Sí que estic segur, però, que les hi tenia Martin Luther King quan va escriure, fa 54 anys, uns dels seus assaigs més cèlebres: Letter from Birminghan City jail (Carta des de la presó de Birminghan). Estava pres per haver participat en les manifestacions no autoritzades de Birminghan. Es tractava de marxes en defensa dels

Birminghan police 1jpgdrets civils dels negres americans, que aleshores no podien exercir el dret  al vot, no podien entrar a la majoria d’hotels, restaurants, teatres, piscines, escoles, universitats… reservats per a blancs en un context de segregació racial als estats del sud dels EUA. Sembla mentida, però això passava fa quatre dies.  Ningú no hagués dit mai que un negre nascut en aquella època (1961) hauria arribat mai a ser el 44 president del país racista. Però així ha estat, gràcies a les accions –il·legals, of course− protagonitzades pel pastor protestant que escrivia cartes des de la presó. En aquesta respon als 8 bisbes i sacerdots d’Alabama –l’estat més segregacionista d’aleshores− que havien fet una declaració conjunta deplorant els actes de desobediència civil emprats per King i els lluitadors pels drets civils. King lamenta que els sacerdots

birminghan statue to discrimination dogs

Monument als Drets Civils de Birminghan. Recorda la brutalitat policial el 1963

 

declarin que estan d’acord amb els principis morals que guien les protestes i alhora no diguin res de les condicions d’opressió extrema que van donar lloc a aquelles manifestacions, això és: discriminació, tracte injust als tribunals, destrucció de domicilis i esglésies de negres provocats pels supremacistes blancs, atonyinaments per part de la policia…  El que més greu li sap no és, doncs, el mal que fan els dolents, sinó la dolorosa indiferència dels bons.

King exposa, succintament, les quatre fases del programa base de defensa dels drets civils. El primer és la reunió de les dades necessàries per determinar si s’han comès injustícies. Aquesta era la més fàcil de fer: a la vista estava la reiterada

mani presos 11.11.17

conculcació dels drets humans per part de les lleis i les autoritats segregacionistes. Després venia la negociació: intent de reeixir en la demanda de derogació de les lleis o disposicions injustes. El tercer punt és el que ell anomena «auto-purificació». El terme sona religiós, però va molt més enllà. Consistia en una sèrie de seminaris als quals feien acudir tots aquells que estaven disposats a fer valer els seus drets civils. Hom els preguntava: «Sabries acceptar els cops sense tornar-los? Sabries prevaler en la prova d’empresonament? De les preguntes ja es desprèn el programa. I, per fi, el darrer punt: l’acció directa. Aquesta consistia en boicots, marxes, “sittings” o sentades, entrar en llocs prohibits per als negres, com bars, piscines, etc. Tot plegat sabent per endavant que les accions directes, ‒pacífiques com eren‒ serien reprimides amb violència i que, sovint, els participants serien detinguts i empresonats. Però, amb persistència i determinació, tot plegat dugué a la derogació de les lleis segregacionistes als EUA.

Dit això, que expressa la categoria quant a la lluita de la rectitud contra l’opressió i les lleis injustes i els governs injustos, només resta tancar el cercle amb l’exempl

manifestació 11 novembre

e contemporani del regne d’España, mirall d’injustícia i d’arbitrarietat en relació a Catalunya.

Només avui totes les persones justes citades més amunt, ja han passat més dies a la presó que Billy el niño, Ignacio González, Martín Villa, Rodrigo Rato, Rajoy i tota la resta de la trepa corrupta d’aquest partit que roba (o era ‘governa’) a España des del poder. Tranquils, no passa res, en un estat corrupte, el lloc dels corruptes és el govern.

mano dura«Estamos ante un acto… ehhhh, ehhh, que el meterlo en la cárcel, claramente autoritario. Ehhh, ehhhh, impropio de un país democrático. Ehhhh, es decir, no se puede meter en la cárcel a nadie por sus ideas políticas o por tener posiciones diferentes al gobierno.» (1/7/2017). «Venezuela fue hace tiempo un país democrático y en este momento no es un país democrático. En Venezuela hay presos políticos, hay personas que están en prisión por la única razón de pensar diferente de como piensa el señor Madero (sic).» «Venezuela está en una deriva que la lleva inevitablemente, si no se para eso, a una dictadura, y por lo tanto, creo que todos los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo». (20/9/2017). L’autor de les frases precedents és Mariano Rajoy Brey. El seu sentit, aparentment, és inequívoc. Rajoy sembla dir exactament el que diu, literalment, sense biaix interpretatiu maderopossible. Aleshores, ¿com és que aquestes frases semblen contradir-se absolutament amb praxi política i judicial d’España, on hi ha empresonament per raons polítiques i on s’està caminant inexorablement cap a una dictadura? És contradiu, Rajoy? És que té presbícia (vista cansada, per a qui no conegui el terme) a l’esperit, maduroque li permet veure bé de lluny i malament de prop? És que és un hipòcrita i un mentider patològic? O per ventura és un imbècil que no s’adona que diu el contrari del que fa i promou?

1986.+Maimònides+De+la+GuÃ-a+dels+perplexos+i+altres+escrits (1)Sort que Maimònides (1135 Còrdoba-1204 El Caire) ha vingut a auxiliar-me en el meu destret. El vell filòsof jueu va escriure una Guia dels perplexos per tal d’aclarir als creients l’obscuríssim sentit de les al·legories que apareixen als escrits dels profetes inclosos a la Bíblia, al·legories que, com que no ho semblen, emmenen l’ignorant a entendre-les literalment, sense veure-hi el sentit amagat que tenen. Sota aquesta nova llum he entès, finalment, que Rajoy, quan parla de Venezuela, ho fa al·legòricament. Allà on diu «dictadura venezonana» vol dir «democracia a la espanyola»; on diu «presos políticos» vol dir «políticos presos» i on diu

mà dura

«Madero» ‒quin lapsus linguae més deliciós‒ vol dir «Rajoy»; i on diu «los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo», amb el «hay que hacer algo» el que vol dir, metafòricament, és clar, referint-se a «los valores compartidos» és que «hay que acabar con ellos». I a fe que s’hi ha posat.

IMBÈCIL Rajoy-boca-cerradaDiuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó DONA AMB BASTÓ(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. Així, els imbècils eren els ignorants, els arrauxats, els esmaperduts. Un altre sentit, que també s’ha conservat fins ara, és el de debilitat mental, possible gràcies al primer sentit (ignorància) i també gràcies al fet de la debilitat física dels que, en canvi, per l’edat, tenen seny i fortalesa mental.

Una altra aproximació al terme, una mica més forçada, és el que posa l’accent en el bastó. En llatí, també, s’anomena fal·làcia «ad baculum», és a dir, al bastó, aquell POLICIA BASTÓ 1argument que consisteix a treure una conclusió que recolza només en la violència o en l’amenaça d’exercir-la. Una cosa així com: «Si no calles, et fotré una garrotada» on l’únic argument que recolza la conclusió esperada: el silenci, és l’amenaça de la garrotada.

Mentrestant, i parlant de garrotades, el Senat espanyol ja ha tret la mangala, no pas per fer honor al seu nom, car senat ve de «senatus» o consell dels ancians, dels més assenyats, sinó per fer-ne befa i escarni.  En realitat, vells són, i bastó tenen, però no pas el seny que se’ls suposa. El garrot, en forma d’article número 155 ‒serà el nombre de garrotades que donaran a cada independentista?‒ està ja aixecat damunt nostre. Tenien intenció de fer-lo caure damunt dels nostres caps tant si ens arronsàvNOIES VOLTADES DE POLIS 1

em com si proclamàvem la república. Per cert, encara no ho he dit: Visca la República Catalana!

De res no servirà, doncs, que Donald Tusk, president del Consell Europeu, demanés ahir que «I hope the Spanish government favors force of

argument, no argument of force». Espero que el govern espanyol afavoreixi la força de l’argument i no l’argument de la força.  Ja sabem que l’España que té per líder Rajoy, per desgràcia, no vol sentir ni donar arguments i només coneix el de la força. Al capdavall, és al que toca a un imbècil (en sentit etimològic: no té saviesa) que té només garrot. Així doncs, agafeu-vos bé, que comença el ball de bastons!

 

MATAR-SE MATANT

Medea ULLDeia ma padrina Mercè, que en pau reposi, que hi ha persones tan malparides que es buidarien un ull si amb això tu perdessis els dos. En efecte, l’odi, l’enveja, a voltes l’orgull ferit, són motors d’aquest tipus de rescabalaments, simbòlics o reals, que solen buscar els més venjatius. Els anglesos, que tenen frases per a tot, també, diuen «Cutting off your nose to spite your face», això és, literalment: arrancar-se el nas per escopir-se (, en realitat és per ofendre o per revenjar-se de) a la cara. El sentit és inequívoc: es tracta d’un advertiment per a aquells que actuen de manera innecessàriament autodestructiva quan, buscant represàlia, es fan més mal a si mateixos que a l’objecte del seu odi. Sembla que la dita s’originà durant el segle XII a Anglaterra durant les invasions vikingues, quan, segons la llegenda, dones pietoses es desfiguraren el rostre per tal de protegir la seva virginitat dels bàrbars rapinyaires. Continua llegint »

POSTA SOL«No aguardar a ser Sol que se pone» és l’aforisme 110 de l’Oráculo Manual y Arte de Prudencia, escrit l’any 1647 per Baltasar Gracián. La sentencia, breu i lapidària, és diàfana: cal deixar les coses abans que et deixin. No s’indica quan, però aquí la prudència té el seu lloc. Tothom va veure, posem per cas, que Guardiola va actuar prudentment quan va deixar el Barça, això és, en ple èxit, després de fer la feina de remuntar l’equip i abans que els resultats decaiguessin. La veritat fonamental és que tot el que puja baixa. Continua llegint »

itacaDiuen els mariners que, si no saps a quin port vols arribar, mai no trobaràs cap vent que t’hi porti. Primer cal fixar el destí; la travessia es troba alhora que s’hi va. Segur que recorden una metàfora similar, en llengua castellana; és aquella que fa així: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar…» El viatge d’Ulisses a l’Odissea d’Homer ha fet d’escaient il·lustració de tot el procés d’independència de Catalunya. Continua llegint »