Feeds:
Entrades
Comentaris

POLÒNIASi aquest dijous vàreu veure Polònia segur que vàreu pensar que TV3 o, si més no aquest programa, té els dies comptats si el cop de l’Estat a Catalunya segueix. I això és així perquè aquest programa fa certa la dita horaciana: «Quamquam ridentem dicere verum, quid vetat?» (Què impedeix que, tot rient, diguem la veritat?). Sí, en broma es pot dir tot, especialment allò que, per cortesia o prudència, no es diu mai amb posat seriós. Polònia diu de Rajoy que és un dropo; de Soraya que és una serp malintencionada; d’Arrimadas, que no sap sumar i que és una mentidera compulsiva; de la Policia Nacional espanyola i de la Guardia Civil, que tenen tendències sàdiques i que en cap cas exerceixen la seva funció amb professionalitat i eficàcia. Als hotelers de Múrcia els acusa de cinisme i de fomentar l’odiIMMERSIÓ CASTELLANA premiant la brutalitat. M’ha estranyat que no els acusés, a més, de suborn impropi a funcionaris, per això de regalar-los vacances pagades que se sumen als sous que cobren com a maltractadors a càrrec de l’estat. Però tot això que he dit és només una interpretació ‒diria que atenuada‒ del que es desprèn de les hilarants imatges del TV3.

Diuen que la funció de la sàtira i la paròdia és corregir aquells que en són víctimes. Una i IMMERSIÓ CASTELLANA LLENGUAaltra els posa davant del mirall de les seves misèries i els fa sentir vergonya en veure’s exposats, així, a la mirada dels altres. La burla satírica fa que l’individu, que fins aleshores no era prou conscient de la incongruència, de l’estupidesa, del caràcter estrafet, banal o inútil de les seves accions o aparences, de cop i sobte s’adona que, a banda de pena, fa riure. El problema és quan la rigidesa del cor impedeix el burlat d’assumir el seu caràcter ridícul i corregir-se. És aleshores quan l’espectador aliè percep els sorprenents efectes que pot tenir un nas vermell de pallasso. Si un individu se’l posa i, tot seguit es col·loca, ben a prop i en actitud seriosa, al costat d’un  Policia Nacional o d’un Guardia Civil que fa guàrdia armat amb una metralleta, pot ser que aquest interpreti la poc submisa actitud del ciutadà com un acte de desacatament, burla, mancacatalà a l'escola de respecte, menyspreu i fins i tot odi. Degudament afinada pel fiscal, l’acció es converteix en un «delicte d’odi», susceptible de ser condemnada als tribunals pels lacais de l’estat.

Ara, l’efecte més important de la sàtira i la paròdia no obra sobre els ridiculitzats que, ja ho hem dit, tenen el cor molt dur. Obra sobre els que riem: ens lleva el respecte i ens fa desaparèixer la por.

Anuncis

TIBERIDiuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per ERMINI 1a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat.

És cert que el nostre esperit està cimentat amb qualitats malaltisses; l’ambició, la gelosia, l’enveja, la venjança, la superstició i àdhuc la crueltat,  que conviuen en nosaltres amb una possessió tan natural que la imatge es reconeix fàcilment en les bèsties. També ho és que qui arrenqués la llavor d’aquestes qualitats destruiria les condicions fonamentals de la nostra vida.

En els nostres afers particulars no podem, tanmateix, emparar-nos en la nostra politico-honestonaturalesa i en la nostra inclinació utilitària i egoista, i anomenar deure l’agror i l’aspresa intestines que neixen només de l’interés i de la passió privada. El mateix s’esdevé en les coses públiques; el manteniment de la societat exigeix sovint conductes abjectes dels governants que troben fàcil aixopluc en la utilitat de l’estat; «raisons d’êtat» en diuen, que menyspreen tota altra consideració. . Però si el bé públic exigeix que hom menteixi, que hom inventi delictes i que hom empresoni injustament, estem parlant encara, honestament, de bé públic? M. Rajoy (el dels sobres) esgrimeix la necessitat de conservar la unitat  de l’estat en defensa de la seva tesi. La justícia ha de ser útil, diu. I jo em pregunto, és útil la justícia si és una justícia dolenta? És just allò obtingut a qualsevol preu?

Penso que unes mateixes conductes són les millors per als individus i per als estats, entenent per tals aquelles que defugen la vilesa i la ignomínia. No podem, en efecte, fer passar, a compte de la utilitat, la mesquinesa per magnificència, o la malvolença o l’enveja, per justa indignació, d’igual manera no podem tenyir de coratge i ardidesa el que no és més que una conducta traïdora i dolenta.

I en conclusió, com que l’ètica no és únicament qüestió de paraules altisonants i lluïdores ESPAÑA MARIANA.jpgo de bones intencions sinó que es tracta d’un afer pràctic que mena a l’acció, penso que, pel que fa al dia d’avui, mantenir-se incert i ambigu, tenir l’afecció immòbil i sense inclinació quan tenim l’oportunitat i l’obligació moral de dir-hi la nostra, no és útil ni honest. Això no és prendre cap partit mitjà, és no prendre’n cap, és esperar l’esdeveniment per tal de passar d’esquitllentes al costat de la fortuna. Qui es doni per al·ludit, que es rasqui.

INQUISICIO TORTURA COLLTemps era temps, ser ateu era delicte a la civilitzada Europa. El vuit de gener de 1698, l’estudiant escocès Thomas Aikenhead, de vint anys, va ser penjat a la forca a Edinburgh. Havia estat condemnat pel delicte de blasfèmia. Ha passat a la història per ser el darrer executat al Regne Unit per aquest motiu. La península, un cop més, guanya els anglesos. Aquí, el darrer condemnat i mort per idèntica causa fou el mestre d’escola solsoní Gaietà Ripoll, enforcat a València el 1826, damunt d’un barril amb flames pintades, diuen que com a concessió humanitària ‒el que tocava era cremar-lo. La Inquisició digué que mereixia la mort perquè no volia «rectificar en su alma las verdaderas ideas de nuestra santa religión». INQUISICIÓNAixò és, perquè no volia abjurar de les seves conviccions.

L’escocès, per la seva banda, fou processat i condemnat a fi d’escarmentar en cos aliè tots aquells descreguts que expressessin opinions igualment abominables. Això és, que la Bíblia és una faula, que el misteri de la Trinitat s’ha de rebutjar per ser indigne de refutació o que Moisès era millor artista que polític. Condemnat, demanà clemència per les seves circumstàncies deplorables i la seva joventut. Però l’església Anglesa va instar una «execució vigorosa» per frenar «el que abunda d’impietat i blasfèmia en aquesta terra» (Veure nota al peu per a versió original)

TC 2Mutatis mutandis, malgrat que el pas del temps feia pensar que ja no es jutjaven ni castigaven les opinions divergents, ens trobem ara en circumstàncies similars. La religió ha evolucionat però la política no. Ja se sap, a España no passa el temps. El jutge Llarena no deixa anar Quim Forn, Conseller de la Generalitat, per bé que ha renunciat a l’escó per al qual fou escollit, perquè «si evaluamos la todavía cercana determinación con la que el investigado condujo su grave actuación delictiva, debe concluirse que persiste el PENJAT 1riesgo de reiteración delictiva». En altres paraules, que Forn ha de romandre a la presó perquè encara és independentista i no ha abjurat de les seves perilloses creences. I qui diu Forn diu qualsevol dels altres empresonats, exiliats i futurs investigats, que per centenars passaran pels jutjats un dia o altre, fins que aquesta odiosa heretgia independentista no sigui extirpada de la faç de la Terra. Omplim-los les presons i que ens mantinguin. Jo els donaré poca feina a trobar-me. Quan vulguin, poden passar a buscar-me per casa.

 

NOTA: «That … the prisoner had repeatedly maintained, in conversation, that theology was a rhapsody of ill-invented nonsense, patched up partly of the moral doctrines of philosophers, and partly of poetical fictions and extravagant chimeras: That he ridiculed the holy scriptures, calling the Old Testament Ezra’s fables, in profane allusion to Esop’s Fables; That he railed on Christ, saying, he had learned magick in Egypt, which enabled him to BLASFÈMIA AIKENHEAD THOMASperform those pranks which were called miracles: That he called the New Testament the history of the imposter Christ; That he said Moses was the better artist and the better politician; and he preferred Muhammad to Christ: That the Holy Scriptures were stuffed with such madness, nonsense, and contradictions, that he admired the stupidity of the world in being so long deluded by them: That he rejected the mystery of the Trinity as unworthy of refutation; and scoffed at the incarnation of Christ.»  Howell, T. B., ed. (1816). “Proceedings against Thomas Aikenhead for Blasphemy”. A Complete Collection of State Trials and Proceedings for High Treason and Other Crimes and Misdemeanors from the Earliest Period to 1783, with Notes and Other Illustrations. Vol. 13. Longman, Hurst, Rees, Orme and Brown

UNA DONA FÀCIL

rae-mujer-facil-kl4--1240x698@abc-kqcH--1240x698@abcEl Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española s’ha negat a modificar, malgrat les crítiques rebudes, la cinquena accepció de l’adjectiu «fácil», que diu, literalment: «Dicho especialmente de una mujer: Que se presta sin problemas a mantener relaciones sexuales». Diu el seu portaveu que no volen «censurar» el diccionari i que, en qualsevol cas, l’expressió també es pot referir als homes. Això darrer és cert sobre el paper, que tot ho aguanta, però difícilment «home fàcil» s’entendrà en el mateix sentit que «dona fàcil», especialment en una societat tan masclista com la nostra, que en aquest punt assenyala Oppression-Domination-Violence-Women-Free-Image-Ba-0776.jpgmés l’excepció que no pas la norma. En efecte, «fàcil» probablement, si acceptem la definició del diccionari, s’aplicaria pràcticament a tots els homes, potser per això mateix no es fa servir l’expressió, car ja es dóna per suposada la seva veritat.

Al tanto, que en català no anem pas millor servits, al diccionari del DIEC, la quarta accepció sembla calcada del castellà: 1 4 adj. [LC] Que no costa gaire que s’avingui al tracte sexual. Una dona fàcil. Altrament dit, en això no som pas millors ni estem més avançats que els nostres veïns. Hi ha molt per fer, sobretot perquè al llenguatge s’hi troben fossilitzades moltes formes de pensament antigues, i gràcies a ell, es conserven als esperits. Exemples, els que vulguin: «Sexe dèbil: “Conjunt de les dones”, i ara han afegit, a fi d’apanyar-ho una mica: “utilitzat amb intenció despectiva o discriminatòria”.»

IGUALTAT SALARIAL 1El tema de la censura ja és més complex. Serveix de res «censurar» el diccionari, eliminar, encara que sigui per bones raons, de justícia i amb voluntat de no discriminació, certes expressions masclistes o de qualsevol altre tipus? És possible modificar la realitat canviant o fent desaparèixer determinades paraules, substantius i adjectius? Algú creu, posem per cas, que eliminant del diccionari el terme «llibertat» hom deixaria de lluitar per ella? Sigui com sigui, el meu pensament és que si alguna cosa cal canviar és la gent, els costums, els valors. Només així canviarà el llenguatge amb què s’expressen. Només si els homes deixem de ser masclistes deixaran d’usar-se i de tenir sentit expressions com «dona fàcil».

Ho veig difícil, però, sobretot amb l’exemple de governants com en Rajoy, quinta essència RAJOY CAGANT A L'URNAde l’estupidesa i del masclisme més tronat (i encara m’estalvio altres àmbits en que el seu cinisme i mala fe excel·leixen). A Rajoy, per exemple, se li’n refot que les dones cobrin menys que els homes per fer la mateixa feina. Carlos Alsina, que l’entrevistava dimecres a Onda Cero (recordin que aquest periodista ja li va arrencar allò de «Y en Europa?»), li va preguntar si els governants s’han de posar en qüestions salarials. A la resposta de «No» va insistir: «Y ni siquiera diciendo que si un hombre y una mujer hacen lo mismo, deberían cobrar lo mismo?  I Rajoy, que mai no falla a mostrar la seva toixesa, va respondre: «No nos metamos en eso, demos pasos en la buena dirección, que normalmente es como se resuelven mejor las cosas» Sí señor, la «buena dirección» és abandonar les dones al masclisme i la discriminació dels homes.

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 0.jpgEs poden presentar, els podem votar, surten escollits, però no ens poden representar. Això, segons alguns: govern i premsa amiga, és Democràcia en estat pur. No sé pas què entenen Rajoy i els seus acòlits dels tribunals per democràcia, i no crec que sigui perquè ignoren la llengua grega i, així, el significat del terme. I mira que és fàcil: govern del poble. No significa altra cosa que la mesura del just i de l’injust, la legitimitat per decidir i la sobirania resideixen en els que, voluntàriament, participen. Així, sempre que no es permet algun punt del procés d’elecció i representació política, propis del sistema, ja no estem en democràcia.

Quant al debat d’investidura telemàtica de Puigdemont, cal dir que l’actitud del govern PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 2de l’estat i la judicatura és molt revelador. Arreu s’ha dit i viscut que la llei posa límits, que allò que la llei prohibeix està prohibit, però allò que la llei no prohibeix està permès; com deien els inventors del dret: «nulla pena sine lege». És a dir, no es pot castigar ningú per un delicte no definit, o per una acció que en el moment de produir-se no estava qualificada com a delicte i, per tant, no constava al Codi Penal. Anàlogament, no es pot prohibir que faci allò no expressament prohibit.  És per això mateix que cal modificar de tant en tant els codis penals, per encabir noves formes delictives que no estaven contemplades. Posem per cas, els delictes informàtics, la invasió de la privacitat a través de les xarxes socials, etc.

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 3Aquesta concepció de la justícia que acabo de mencionar no és només pròpia dels estats liberals. L’imperi romà, que va inventar aquest principi jurídic, no era pas un estat liberal; un cop abolida la República més aviat era una monarquia absoluta.  En canvi, els estats dictatorials, tirànics i autoritaris, l’interpreten de forma ben diferent: diuen que està prohibit allò que no està permès per la llei. Això és el que entenen Rajoy i companyia.

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 1Però tot plegat crea una asimetria increïble; d’aquesta forma, es pot prohibir gairebé tot, perquè és impossible que la llei especifiqui amb detall tot el que està permès o tot el que podria estar-ho perquè no és incompatible amb el que està explícitament permès. Imaginem que la llei diu que els contractes s’han d’escriure a mà, a ploma. Tot plegat perquè en el moment de redactar la llei no s’han inventat encara els bolígrafs… en aquest cas, és clar, redactar un contracte amb bolígraf o retolador, que no desdiu de la funció del contracte, podria ser considerat il·legal… No sé si el lector recordarà aquell bocí de la novel·leta Le petit Prince, de Saint-Éxupery. Es tracta del viatge que el nen fa al planeta del fanaler. Arriba, saluda petit-prince-lallumeur-de-reververesel fanaler i aquest li diu: -Bona nit! I tot seguit encén el fanal. Xerren un moment, a la llum artificial del fanal i tot seguit, el fanaler li diu: -Bon dia! Alhora que encén el fanal. El Petit Príncep li pregunta que com és que ha de dir bon dia i bona nit cada dos per tres. I el fanaler li diu que és la consigna, que no hi pot fer una altra cosa. I li explica que la consigna (la llei, per si algú encara no ho ha vist) al principi era correcta, perquè el planeta feia un tomb cada vint-i-quatre hores, però després va començar a girar cada cop més ràpid, i ara ho fa cada dos minuts, per això ha d’apagar i encendre el fanal cada dos minuts, perquè la consigna no ha canviat.

L’al·legoria del fanaler és divertida, però resulta tràgic i llastimós adonar-se que l’Estat espanyol, com els anònims inventors de la consigna, no s’adonen del pas del temps, i no saben ni poden ni volen adaptar les lleis a la justícia i als temps presents. Ara resultarà que no podem fer investidura telemàtica perquè el reglament no en parla específicament. Ja ho saben, a l’estat espanyol, com que no està expressament permès que els catalans puguem respirar, ben aviat, a cop de prohibició, estarem tots ofegats.

MOLLA ESTIRANT-SEÉs una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament.  En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir.  Encara ens dolem d’aquesta nefasta mentalitat, que en molts casos es tradueix en situacions de menyspreu i d’humiliació cap a la dona, quan no de maltracte de paraula o d’obra, especialment quan aquesta exigeix una relació en peu micromachismos PRESÓd’igualtat. I encara en un context general, en són testimoni els centenars de dones víctimes de micromasclisme, o les assetjades, maltractades, violades i assassinades cada any.

El tema, que ja té prou substància per si mateix, ve a tomb del fet que les relacions «martirimonials» s’han usat com analogia fàcil de la relació entre España i Catalunya. M’estalvio la metàfora que n’ha fet fa poc fa d’Herrero de Miñón en una conferència pública i faig referència només al conte simbòlic que ha explicat Miquel Roca i Junyent: «Un marit arriba a casa, i al rebedor hi ha la dona, que li diu que vol separar-se, que ja no aguanta més. I ell li respon: “Però tu què t’has pensat? Et quedaràs sense cotxe, jo em quedaré els fills, no tindràs pensió, ni segona residència.” Llavors, la dona es posa a plorar. “Plora, desgraciada. Tu per què plores?” “Perquè pensava que em MALTRACTE 2diries que encara m’estimaves.”» El sarcasme resulta esborronador, pel rerefons masclista que revela Miquel Roca (com l’altre, un padrastre de la Constitución) i per la simplificació penosa i insultant tant del problema familiar com de la situació de Catalunya. Talment com si l’únic que els passa als catalans és que senten que no els aprecien prou. Així, a cada «T’estimo» dit per un polític espanyol, per un jutge, per un policia, s’esvaniran anys d’espoli econòmic, sortiran del calabós dos polítics catalans empresonats, i guariran les contusions  dels atonyinats l’u d’octubre de 2017 (i s’omplirà, és clar, la conca buida del votant que va perdre un ull per una pilota de goma).MALTRACTE DONA

El cas és que la metàfora de la molla resulta especialment il·lustradora. Dèiem que la normal convivència implica un grau de simètrica flexibilitat. Què passa, però, quan hom estira més del compte? Doncs que l’altra part ha de cedir massa, i que si no ho fa, la molla ja no retorna, guanyant en rigidesa el que perd en flexibilitat. Des d’un punt de vista moral, la metàfora encara permet una segona interpretació. Quan hom es MALTRACTEpermet de fer o dir certes coses, la consciència, com un ressort, s’estira, es força. Si l’estrebada és prou forta, la molla és vençuda i, a partir d’aleshores, a banda perdre elasticitat, cada cop és més fàcil d’allargar una mica més.

Això és exactament el que ha passat en les relacions entre l’Estat i Catalunya. Primer tot es feia d’amagat, com la guerra bruta dirigida pel ministre Fernández-Díaz, quan encara els feia una certa vergonya la

resorte-de-tension

seva immoral criminalitat. Primera estirada de la molla. Després ja van passar a la guerra judicial oberta, amb la persecució als promotors del 9N. Segona estirada. Amb les garrotades del 1-O l’estrebada fou tal que la molla perdé tota flexibilitat. I ara ja tot és possible. Els autors de la barrabassada, sense fre moral ni legal que els servi, estan disposats a qualsevol cosa. Si tornem al començament de l’article, som, simbòlicament, al cap del carrer. Perduda tota simetria només queda el trencament.

 

dol rosaDilluns el Facebook em va recordar que fa setze anys havia publicat, en aquestes mateixes pàgines, un article escrit durant l’agonia de la meva padrina Mercè, el gener de 2002. De sobte em va assaltar l’enyor. Fou com un cop de llamp en un dia clar, que et cau damunt sense esperar-ho. De fet, l’article havia nascut del dol, d’un dol anticipat, perquè mentre l’escrivia, la padrina s’estava morint. Jo ho sabia, ella ho sabia. En vam parlar el dia mateix del seu traspàs; hi havia tanta claredat als seus ulls i tanta pau a les seves paraules… Em va semblar que era ella, la que havia de morir, qui em consolava a mi, com Sòcrates feu amb els amics que l’acompanyaven el dia que hagué de beure la cicuta a la presó d’Atenes. Només que aleshores no em vaig adonar de la ironia de la situació, perquè no era un text a llegir, sinó la vida mateixa. He dit que l’article va néixer del dol, però l’enyor ha sorgit del calendari. Dol i enyor estan relacionats, és clar, però hi ha diferència entre ells? És dol puzzleevident que podem enyorar els pares, la parella, els fills o els amics absents, però vius. Però no parlo d’això, parlo del dol i l’enyor pels morts. En la meva opinió el dol deixa una cicatriu inesborrable, però per això mateix se supera, queda tancat, com la ferida de la qual la crosta era indici. Però l’enyor no se supera mai. Quina relació hi ha entre la intensitat del dol, la dificultat per superar-lo, i l’amor que n’és la causa? És cert que tota història d’amor és una història potencial de dol? L’enyor, que ve després del dol, és proporcional a aquest? És l’enyor l’allargassament del dol, una mera qüestió d’intensitat, o és qualitativament diferent, com sostinc?

Diuen que «Dol» és el lexema de «dolor», la seva arrel, d’aquí que es pugui, eventualment, defensar que el dolor del dol és més intens. I tanmateix, posats a fer etimologia, «nostàlgia», equivalent semàntic del nostrat enyor, significa exactament el mateix, en grec. «algos» o «algia» signifiquen dolor, en aquest cas per la casa o la pàtria: «nostos», però enynostàlgia banc maror en tot cas per allò que s’ha deixat o perdut. Segons aquesta darrera constatació, doncs, dol i enyor són el mateix, o l’un neix de l’altre quant el primer ha estat superat. Així, el dol seria la forma aguda i l’enyor la forma crònica d’un fenomen de la memòria, la qual manté les arrels, els fonaments, en el passat, i que ens deixa viure el present tot fent veure que la seva principal funció és l’oblit (el no-oblit faria insuportable molts presents) però retornant, de tant en tant, a allò que mai no desapareix .

La memòria és estranya. Proust, a La recherche du temps perdu, ens fa adonar d’un delsproust du cote de chez Swann seus mecanismes. Swann suca una magdalena al te que li acaben de servir; s’estremeix per alguna cosa que, a la impensada, li esdevé. Torna a sucar la magdalena i s’adona que la cosa no està en la magdalena sinó al seu interior. El gust i l’olor de la magdalena i el te el transporten de sobte a un passat antic del qual, després de la destrucció dels éssers i de les coses, ja no subsisteix res, llevat de l’olor i el sabor, els quals resten «com les ànimes, a recordar, a esperar, sobre la ruïna de tota la resta, a portar, sense afluixar, sobre la seva gota imperceptible, l’edifici immens de la memòria». És així, també, com l’enyor ens escomet, de sobte, a través d’una escletxa que comunica amb el passat, per damunt del dol ja refredat i de les llàgrimes vessades.