Feeds:
Entrades
Comentaris
TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. Wangxuk, aleshores, va haver de buscar un lloc on les seves nebodes poguessin aprendre la llengua materna. No en va trobar cap. I les escoles públiques ja feia temps que no oferien educació bilingüe, explicant el tibetà com si fos una llengua estrangera, això si l’oferien. «Això mata la nostra cultura», es va dir. Aleshores va fer una recollida de signatures per 29TIBET1-jumboa una petició ‒bloquejada per les autoritats quan ja n’havia recollit 60.000‒ on demanava que els tibetans poguessin rebre ensenyament en la seva pròpia llengua a fi de conservar la seva cultura tradicional. Després que aparegués un article al New York Times (28/11/2015): Tibetans Fight to Salvage Fading Culture in China (Els tibetans lluiten per salvar les cultures amenaçades a la Xina), il·lustrat amb una fotografia de Wangxuk, aquest fou fet desaparèixer per les autoritats; els seus familiars no en van saber res durant tres mesos. Torturat durant els interrogatoris, fou acusat d’atacar la política estatal quant a les minories ètniques, fer activitats contràries a la «unitat ètnica i nacional del país» i, en MONJO TIBETÀdefinitiva, promoure la secessió del Tibet.

Oi que els sona vagament familiar, tot plegat? Xina, com el Regne d’España, sap que el procés d’assimilació dels territoris conquerits passa per la destrucció de la seva llengua i la seva cultura. Tant és que la constitució d’ambdós països digui, explícitament, que les llengües «regionals» seran protegides i d’ús comú als seus territoris, la realitat és que els estats temen que els parlants de les llengües autòctones tinguin una més forta identitat nacional i, per tant, els són suspectes naturals d’independentisme, secessionisme i rebel·lió.  A Xina, doncs, forcen tothom a rebre instrucció en mandarí i empresonen els que pacíficament reivindiquen el tibetà. Aquí, posem per cas, fan que a les oposicions a funcionaris dels jutjats de Catalunya, el català no sigui ni tan sols un mèrit, ja no dic un requisit… l’excusalhasa-fc-el-equipo-del-tibet-en-la-liga-china-que-quiere-enterrar-las-diferencias-politicasés similar a la dels xinesos: es tracta  que «els opositors es puguin presentar en condicions d’igualtat de mèrit i capacitat». Quan aquest principi obliguin a aplicar-lo als funcionaris d’ensenyament, ens trobarem amb el fet que, a més de tenir una majoria de jutges que no saben català, també tindrem mestres amb la mateixa condició. Bé, parlava de les semblances entre Xina i el Regne d’España. Aquesta és una. Una altra és que aquí també empresonen els pacífics independentistes que es fan veure massa, organitzant un referèndum, per exemple.

Anuncis

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari.

El mal ús, tant adés com ara, és clar, no acaba amb els mots castellans que usem en lloc BAR CATANYOLdels propis, hi ha també les importacions semàntiques, com provar un aliment en lloc de tastar-lo, donar voltes per fer voltes, donar classe per fer-ne. A la vora d’aquests, és clar, hi ha l’ús de les construccions castellanes: tinc que fer, res que dir, etc… construccions que ja tenen una llarga història (de fet, moltes ja eren presents en el català prenormatiu). La novetat, que ja no ho és tant, són les importacions no forçades del castellà, ara ja molt comunes a Barcelona, presents sovint als programes i tertúlies de TV3, que CATANYOL 8 AÑYSs’estenen arreu sense aparent aturador. Exemples dels mitjans, els que calgui: «ha de quedar en llibertat quan abans» , calc exacte del «cuanto antes»; «a Oliola tenen nou», entesos, tenen nou graus de temperatura, però la frase, que formava part d’una enumeració, exigia dir, «a Ponts tenen 10 graus, i a Oliola en tenen nou.»; «Al dia següent es constituirà la Diputació», quan volen dir l’endemà; «Marc Márquez s’ha caigut al revolt», per ha caigut.

El «cumpleanys» de Rosalia no és rellevant, com a barbarisme, en aquest mapa que dibuixo. Sí que ho és, en canvi, parlar de l’ús social de la llengua catalana i del context polític en què aquesta malviu. Així, el fet que Rosalia canti una cançó en català és inqüestionablement bo per a la llengua. Ser llepafils amb l’eventual incorrecció és sobrer. És necessari, tanmateix, tenir present que els catalans som forçats a un bilingüisme on només una llengua i una cultura reben protecció del Regne d’España, on CATANYOL FARRAGÓS FEIXUCel procés de substitució del català pel castellà passa, com s’esdevé en contextos colonials, per la subordinació d’una llengua a l’altra i per la dialectalització de la llengua minoritzada. El perill real, a banda de la residualització de la llengua catalana (es parla només a l’escola i no al carrer, no és la llengua real d’integració dels nouvinguts, no és la llengua neutra no marcada ‒aquesta funció la fa el castellà‒, i estem en una situació clara de diglòssia) és doble: primer, que el català esdevingui un dialecte del castellà. El segon que el català deixi de parlar-se o que només es parli en els cercles familiars resistencialistes.

Quant al primer, és fàcil d’explicar: la diglòssia afavoreix cada com més les importacions no forçades, lèxiques, semàntiques i gramaticals. Això converteix, de facto, el català en catanyol abstindreuna subordinada del castellà. Aquest fenomen ja ha passat a la península amb el Gallec, que hores d’ara ja no és gran cosa més que un dialecte, essent el portuguès ‒originalment idèntic‒ la vertadera llengua gallega.

Quant al segon, la pèrdua de parlants, hi ha molt a dir. Una llengua no és res si no es parla. ‒deixem a banda el llatí, per la seva excepcionalitat‒. Si no volem que la llengua de Frabra acabi en patuès del castellà ja cal que ens calcem. I la millor sabata és aquella que es pot dur cada dia, festiu i feiner, arreu.

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor».

Ara bé, hi ha fortes objeccions contra la primera afirmació: «és impossible aprendre a amorliquido BES ULLS CLUCSestimar». Considerem un moment els arguments que presenta l’autor. Diu aquest que cada vegada que ens enamorem ‒perquè en realitat, només parla d’aquest amor, i no pas del filial o fraternal‒ és una experiència única, diferent i permanentment nova. I encara que cada cop diem el mateix:  «m’he enamorat», en realitat és un fenomen independent de l’anterior. Les emocions són similars, fins i tot ho pot ser la seva intensitat i els seus efectes, i tanmateix hom comet els mateixos errors i encerts, un cop i un altre. No val aquí l’excusa que els humans som els únics éssers que ensopeguem dos vegades ‒o més‒ a la mateixa pedra. El cas és que no existeix un «aprenentatge» de l’amor, si més no del mateix tipus que es dona quan aprenem a conduir o a escriure amb bona lletra; altrament dit, no hi ha una manera clara de fer-ho bé «la propera vegada que ho haguem de fer». Així, doncs, com és que tenim la impressió, a través de l’experiència personal de l’amor, que aprenem alguna cosa? És potser perquè tenim idees i experiències similars que ens fan pensar que hi ha relacions de causalitat entre unes coses i unes altres? És perquè d’aquesta manera podem creure que hi ha determinades regles o normes que hom pot adquirir i dominar? Però, aquestes regles i normes, existeixen de debò o només necessitem creure-ho així? En qualsevol cas, serveixen aquestes suposades regles per «estimar millor» o només tenen la utilitat de l’experiència del gat escaldat, que de l’aigua tèbia fuig? Si, una utilitat negativa, aprendre amor de butxacaa estimar, no seria en realitat  aprendre a no fer-ho per no enganxar-se els dits? Quina paradoxa: aprendre a estimar no seria altra cosa que aprendre a evitar els paranys de l’amor, aprendre a evitar «enamorar-se massa», a comprometre’s massa, a il·lusionar-se massa.

I sí, una de les sentències dels set savis de Grècia, gravada al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos, deia «De res, massa», versió culta del que ja deia ma padrina: «Totes les masses piquen». I, tot i així, si per por a fer-nos mal per culpa de l’amor, acabem renunciant a ell, pensant que és possible trobar «amors de butxaca» via Tinder i similars (és una metàfora), en realitat perdrem l’amor mateix.  És cert que els amors superficials i mancats de compromís no comporten cap penyora, però alhora impliquen la desaparició de tot amor eternsentiment vertader. Si posem molta aigua al vi potser no tindrem ressaca, però tampoc cap eufòria. Algú ho va dir en frase encertada: un amor racional és un oxímoron, com intel·ligència militar, fred abrusador, dolç dolor o instant etern. Sí, per a eternitats, si n’hi ha, només conec la tan ben descrita per Victor Jara a «Te recuerdo, Amada».**

 

NOTA BENE: Per als illetrats de llatí, recordo que «amanda» és el participi passiu d’amare, i significa: «la que ha de ser estimada».

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats.

Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per L'ART D'ESTIMAR OVIDIno dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de «conrear» l’amor, és a dir, la nostra manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament en fer-nos o aparèixer «estimables». Notin d’entrada que «estimable» és un terme relatiu. La majoria pensa que «estimable» significa, simplement, «allò que és estimat», però el cas és que no sempre estimem coses «estimables»: hi ha gent que es droga o menja greixos sense parar i això no és «estimable» o recomanable des del punt de vista de la salut. Altrament dit, la gent no sempre fa allò que sap que és bo ‒per a la salut del cos o la de l’esperit‒ posem per cas, justament perquè implica un cert esforç. Així, estimable i estimat no coincideixen pas sempre. I en canvi, és allò que busquem ser per tal de ser estimats, sense adonar-nos, potser, que la qualitat d’estimable no és passiva sinó activa.

Uns, i unes, és clar, partint de la perspectiva descrita, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que els farà atractius, uns altres ens posem ART D'ESTIMAR FROMguapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser «estimables», com hem dit.  Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de «conrear» l’amor, no tan passiva i infantil, consisteix en fer, no en aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: «Si vols amics, sigues amic». Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol i el tema del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, que es resumeix en la frase: «T’estimo perquè et necessito», amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un «Et necessito perquè t’estimo». Vostè tria.

VIOLÈNCIA MASCLISTA 3 ULL MORAT«Los hermanos fueron criados para ser hombres. Ellas habían sido educadas para casarse. Sabían bordar con bastidor, lavar y planchar (…) Son perfectas. Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.» Són paraules de la mare del narrador de Crònica de una muerte anunciada (1981) de Gabriel García Márquez. La descripció escauria a moltes dones educades a España durant tot el segle XX. Aleshores hi havia menys crims masclistes, en primer lloc perquè no es comptaven com a tals. «Un hombre mata a su mujer por celos» era la descripció habitual, i hom els emmarcava dins l’epígraf de «violència domèstica».  En segon lloc, perquè les dones «criades per a patir» crónica muerte anunciada 2per l’educació masclista tradicional, no es queixaven mai de les humiliacions o dels maltractes que rebien de les seves parelles perquè havien assumit que el seu paper era complaure-les. Fet i fet, això, d’una manera o altra, i en alguna mesura, ha durat fins ara. La Macroencuesta de Violencia contra la Mujer de 2015 revelava que el 12,5 % de les dones de més de 16 anys ha patit violència algun cop…, però el 44% de les que viuen sota la violència de gènere prefereixen no denunciar perquè el dany patit «no és suficientment greu». És clar, doncs, que són perfectament assimilables a les germanes Vicario, de la novel·la de Márquez.

VIOLÈNCIA MASCLISTA 1Mil mortes. Hi ha mil dones mortes, assassinades pels seus marits, amants, nòvios i companys de vida, des que es van començar a comptar, l’any 2003. És evident que tot plegat no és sinó el resultat del fet que les dones ara s’atreveixen a denunciar, que han assumit la direcció de la seva vida i ja no estan disposades a sotmetre’s perquè sí. El que no hem canviat som els homes, que, en lloc de submissió trobem assertivitat i dignitat.

Les actuacions de la «Manada», ara feliçment condemnats per «agressió sexual» i no per «abús sexual» s’han d’emmarcar dins de l’educació masclista de la societat espanyola. El mal que la seva impunitat ‒permesa per les autoritats i la injustícia estructural dels VIOLÈNCIA MASCLISTA 2tribunals‒fins el moment present, és incalculable.

Al segle XX en deien «violència domèstica», si és que en deien alguna cosa. Sé de casos de dones que, ensangonades, plenes de blaus i esgarrapades, anaven al quarter de la Guàrdia Civil i eren escoltades fins que deien que l’agressor era el marit. Aleshores rebien la invariable resposta: «Vuelva a casa y entiéndase con su marido». Amb penes i treballs es va reconèixer que la violència de gènere en realitat era «violència masclista», perquè aquesta és sempre unidireccional. Com que el terme semblava dur, es va acceptar finalment el de «violència de gènere». Però això no sembla bé als ultrafeixistes i ultramasclistes de VOX i els seus acompanyants a la Junta d’Andalusia: C’s i PP. Durant la negociació dels pressupostos ja han acceptat la substitució del concepte ‒fins ara LA MANADA ARAassumit‒ de «violència de gènere» pel de «violència intrafamiliar», que no pretén altre que minimitzar i negar l’existència d’una violència estructural, física, psicològica, econòmica i política, que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Així doncs, ja ho podem dir: PP i C’s formen part del patriarcat masclista i misògin de l’Estat, capaços de mercadejar amb la dignitat i la vida de les dones per unes engrunes de poder a Andalusia…, i aquest és, n’estic segur, només el primer pas en un retrocés de drets.

CORDER DEVORAT PER UN LLOPQuè és pitjor, patir o cometre una injustícia? La resposta comuna és que el pitjor és patir-la. Les persones que tenen prou força per imposar arreu la seva voluntat no es preocupen dels resultats de les seves accions;  de fet, poc els importa que els que les pateixen se’n dolguin i els acusin d’injustos i mala gent. Aquest és el punt de vista de la naturalesa, on el llop sempre devora l’ovella, on el més robust o agressiu preval, i on la força, que aquest anomena “justícia” i fins i tot “llei”, acaba imposant-se sobre el més feble com un deure o com una fatalitat de la qual no pot escapar. Des d’aquesta mateixa perspectiva, patir una injustícia és el pitjor que et pot passar, i ho és encara més si ets incapaç de defensar-te dels que abusen de tu. Parafrasejant Plató ‒tota reflexió sobre la justícia ho és‒ anomenarem “el major bé” a poder fer tot el que vulguem sense ser castigats. I “el major mal” a patir injustícia i no poder defensar-nos ni escapar-ne.

Des del principi dels temps, els humans han comès i patit injustícies. Fins i tot els que les cometien, algun dia les havien de patir d’altres (el llop també dorm i aleshores fins i tot una ovella li pot esclafar el cap amb una pedra). És per això que un bon dia hom es va convèncer que els avantatges del major bé no compensaven els desavantatges del major mal. Aquell dia va nàixer la llei, que va passar a anomenar-se “justícia”. La llei impedeix cometre injustícies per tal que ningú hagi de patir-les. Seguint la metàfora, l

LLOP ALFA

 la seva execució i els judicis segons elles? No creieu que aquell dia nefast el llops faran la llei a la mida dels seus interessos? No creieu que diran que són injustos aquells que desobeeixin la llei perquè la troben injusta? No creieu que els empresonaran i després se’ls cruspiran con havien fet sempre, abans que cap llei existís?es ovelles ja no han de patir pel llop, i aquest ja pot fer tranquil la migdiada. Ara bé, significa això que les ovelles i els llops respectaran la llei que s’han donat? Les ovelles potser sí, perquè en la llei creuen tenir la garantia de la seva seguretat. Però i els llops? Què creieu que faran quan en tinguin ocasió? Què faran de nit, quan puguin assolir el major bé sense ser observats? I què faran el dia que puguin controlar la redacció de les lleis,

juan carlos y chávezRecorden, aquesta pregunta, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer Juan Carlos de Borbón, aleshores rei, a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2017 i l’ocasió era la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques ‒que van ser suspeses durant 8 mesos‒ sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Però no, allà «calia» imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció.

La frase, més aviat l’imperatiu, va ser tema de conversa arreu del món i tots els mitjans van fer-ne tertúlia. No solament resultava inèdit  que un cap d’estat convidat com a observador i sense dret a parlar (ho havia de fer el president del govern espanyol) trenqués el diàleg polític sobtadament sinó que a ningú no li escapava l’enorme impacte simbòlic de tot l’afer, això és, la dominació espanyola de Venezuela i de tots els països representats a la cimera, fins la data de les respectives independències.  Era ben clar, el rei no preguntava sinó que renyava Chávez, el «posava al seu lloc», com van córrer a dir tots els diaris del règim. Aquest tractament contrastava amb la premsa internacional, que no podia creure que un rei «aparentment modèlic i democràtic» malgrat la forma com havia adquirit el càrrec, gosava captenir-se com un pinxo de discoteca en una reunió internacional. En canvi, la premsa espanyola feia evident quina concepció del diàleg polític té l’Estat, poc més que una manera atenuada de donar un cop de garrot al juan carlosdissident o a qui diu allò que no està disposat a sentir.

Recorden quan l’Estat deia, parlant d’ETA: «Sense violència es pot parlar de tot». Semblava una professió de fe autèntica en el diàleg. Al capdavall, un estat democràtic no podia parlar ‒negociar és una altra cosa‒ amb uns assassins. Era una manera de dir que es donava per fet que el diàleg i la violència eren excloents perquè en política, el primer, justament, és dona per tal de prevenir l’ús de la violència. Ara veiem que la promesa, la simple possibilitat de diàleg, es va esvanir tan bon punt com es van donar les condicions que l’havien de fer possible.

Aviat veurem les conseqüències d’una política estatal tancada al diàleg, que esgrimeix el codi penal contra qui vol parlar del que no toca. Del judici als presoners polítics el que més clar queda és que aquests, referèndum a banda, volien obligar l’Estat a dialogar. Ara es torna a fer evident que no és la violència que impedeix el diàleg. A España l’ordre és sempre diferent: és quan hom vol parlar-hi que respon amb violència.