Feeds:
Entrades
Comentaris

CRIM I CÀSTIG

crim i càstigL’agost de 1865, Gueràsim Chistov, fill d’un comerciant i cismàtic religiós, fou acusat de l’assassinat amb premeditació de dues velles a Sant Petersburg: una rentadora i una cuinera, amb l’objectiu de robar l’ama de la casa. Tot l’apartament estava en desori i vàries joies havien desaparegut d’un bagul de ferro. Havien mort les víctimes a cops de destral. Aquest fet real va ser el punt de partida de la novel·la: Crim i càstig, de Fiodor Dostoievski, publicada en forma de fulletó durant tot l’any següent. L’any passat celebràvem el seu 150 aniversari.

El més interessant de Crim i càstig no és, malgrat la truculència del tema, la història del doble assassinat d’una usurera i de la seva germana, sinó l’anàlisi dels motius del criminal: Rodion Raskòlnikov, un jove estudiant de lleis, que viu en la misèria, sostingut
pels esforços de la seva família, també pobra, que es desviu per pagar-li els estudis. Dostoievski va escriure tres versions en esborrany dels motius del crim. En la primera, RASKOLNIKOV DESTRALRaskolnikov mata un ésser menyspreable per fer el bé amb els seus diners. Una cosa semblant a un Robin Hood modern. En la segona es tracta d’alliberar el món d’una vella cobdiciosa i mesquina, que, com un paràsit, s’alimenta i enriqueix de l’estat de necessitat dels miserables, i tot plegat es fa pel bé dels humiliats i dels ofesos. En la tercera versió, Raskolnikov du el seu pensament fins a l’extrem i, en una article publicat en un diari exposa que hi ha individus que «tenen dret moral a matar» perquè, d’alguna manera, estan per damunt dels altres i només amb llibertat d’acció seran capaços de dur a terme accions que, finalment, beneficiaran la humanitat. D’alguna manera, les tres versions es fonen en una al llarg del relat. Tot plegat sembla un despropòsit: Raskòlnikov vol assassinar per amor al proïsme, només per fer el bé. Si atenem a la lògica cristiana, posem per cas, això no és possible perquè, si més no en teoria, els mitjans han de ser tan purs com els fins, per bones que siguin les intencions. Però l’autor de l’obra, cristià ell mateix, no defuig el dilema. Imaginin vostès –ara l’exemple és meu‒ que el Doctor Fleming, descobridor de la penicil·lina, que ha salvat, literalment, milions de vides, hagués mort algú per aconseguir-ho, fins i tot premeditadament, i encara que el fet no hagués tingut res a veure amb la seva investigació. Observem, dit sigui de pas, que no plantegem el típic dilema utilitarista: anem amb un tren que no podem aturar, si seguim per la via principal atropellarem cinc persones, si ens desviem per un ramal, només n’atropellarem una. El tema no es resol amb un simple càlcul de costos i beneficis. Al contrari, és un vertader dilema moral, que implica una reflexió seFedor-Dostoievskiriosa sobre els fins i els mitjans. Així plantejat, consideraríem que el descobridor hauria tingut el «dret moral a matar», o, pel contrari, retrocediríem davant l’aparent gratuïtat del crim?

Sigui quina sigui la resposta, recordin que Dostoievski fou un dels primers a plantejar la pregunta, i que aquesta encara enquimera més d’un. Vet ací una invitació a la lectura d’aquest clàssic de la literatura.

skull-hd-wallpaper-dekstopLa fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar? Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames?  El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí.

Sòcrates digué fa dos-mil cinc-cents anys que filosofar és aprendre a morir, una preparació per a la mort, vaja, com ens recorda el primer paràgraf d’aquest article, estrafet a partir dels Essais de Montaigne. Entre nosaltres, però, l’única forma de pensament que s’ha preocupat de preparar la gent per a la mort és el Cristianisme, que aquests dies celebra el seu dogma fonamental: mort i resurrecció de Jesucrist. Només hi ha un problema, en aquesta filosofia, i és que per eliminar la por a la mort hom la nega alhora que inventa una vida eterna, però sense el cos. Deixo de banda la radical disminució del valor de la existència física que s’obre per aquest camí, on la vida passa a ser una «vall de llàgrimes», com fa la coneguda oració, i alhora, només un pont i un camí per a la «vertadera» vida que és la mort. Però això no resta valor a l’enorme aportació del Cristianisme pel que fa a aquest tema, i assenyala la necessitat d’una vertadera educació laica per a la mort, absent a la nostra cultura.

En efecte, entre nosaltres només hi ha el silenci i l’ocultació davant de la mort, o, a l’altra banda, la més barroera de les actituds. Fa pocs dies «los novios de la muerte», això és, els membres de la Legión, van cantar la marxa nupcial del soldat que es disposa a casar-se amb la mort, davant d’uns nens i dels seus familiars a l’Hospital Materno de Málaga, dins dels actes de celebració de la Setmana Santa de la ciutat. No es perdin la lletra, que diu així: «Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera. / Soy un novio de la muerte legion-canta-novio-muerte-materno-1_g/ que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera». En realitat, ja entenem que aquells, la feina dels quals consisteix a matar o a morir, necessiten si més no amistançar-se amb el futur proper. Més tràgic i llastimós és que el Ministerio de Defensa ordeni fer onejar la bandera a mig pal  a tots els quarters per la mort de Crist. Un Real Decreto, fet promulgar per Carmen Chacón, a qui quan han enterrat tan bé aquests dies, quan era titular de Defensa, diu que, en cas de dol nacional per la mort del titular de la Corona, del president del govern o de soldats morts en combat, es farà així. Me n’assabento ara, equiparen el misteri cristià (mort de Crist) amb algun d’aquests tres casos? No seria d’estranyar, ja deia el Caudillo que ho era «Por la gracia de Dios». També el rei és rei i mana por la gracia del Caudillo, no? El que no em queden tan clars són els altres dos casos. Què té a cospedal-costaleraveure Rajoy amb Jesucrist? Potser que, com ell, ressuscita quan ja el donem per mort? I els pobres soldats morts en combat, que reviscolaran el dia del Judici final?  O és tota una altra cosa: la mateixa enfadosa cançó de sempre, un estat falsament aconfessional com España, que ens fa empassar les hòsties amb un embut i on els màxims dirigents de l’estat, mentre llepen ciris ens donen a tots pel cul?

eutanasia jose antonio arrabal 2“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera.

Comptat i debatut, a José Antonio només tenia dues alternatives. La primera: fer-se suicidiocuidar per la seva família fins que la sedació terminal fos inevitable, i pel camí acabar de perdre el poc control que li quedava del seu cos; ara ja només podia parlar i moure un braç amb dificultats. La segona: plegar de viure ara que encara podia decidir-ho. A España no podia esperar que altres l’ajudessin: el seu acte és legalment un suïcidi, i la llei preveu penes de presó per a les persones que cooperin amb «actes necessaris» a la mort voluntària d’una persona. Podia anar a Suïssa, on està permesa aquesta ajuda, però el viatge i el procés costen 12.000 euros, que va preferir estalviar a la seva família. Així que eutanàsianomés li va quedar una opció: «Me indigna tener que morir en la clandestinidad», se li veu dir al vídeo on enregistra la seva mort per a la posteritat. La frase és un judici definitiu i inapel·lable sobre la legislació penal i sanitària del país: arcaica, plena de prejudicis religiosos i sobretot indiferent al patiment dels que han de morir. Legislació, però, que no coincideix amb l’opinió de la gent a les enquestes. Segons aquestes, el 80% de la població estaria d’acord a despenalitzar l’eutanàsia. Si tothom creu que tenim dret a la vida però no l’obligació de viure a qualsevol preu, com és que les nostres lleis ens obliguen encara a malviure abans de morir?

TITES OUSTites, tites, tites…, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris ‒temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito‒ s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.

Què revela l’acció de venir un parell d’hores a Barcelona, amollar una oferta recautxutada, revellida i gastada, mera còpia d’ofertes i promeses falses, fetes per altres governs idènticament mentiders? Què manifesta el fet de creure, mentre es fa la comèdia, que la representació servirà per fer baixar el «suflé independentista»? És innocència, simple barra, estupidesa, mala fe o de tot una mica, com passa en els millors dipòsits d’escombraries? Del que va dir, l’únic interessant, per simptomàtic i revelador, és la frase, digna de millor boca: «Ustedes saben cuan delicado es el material con el cual está tejido la confianza, y que costoso es repararlo cuando se rompe». Renoi, mereix que li diguem, «A buenas horas, mangas verdes!» Continua llegint »

ALARÓ FULTBOL«Quince minutos antes de la suspensión del partido, le dije al delegado local que llamase a la fuerza pública (ésta tardó 25-30 minutos, no sé si es porque no pudieron antes o porque no se le avisó hasta que se lió la tangana). Una vez duchado, pude acceder a mi vehículo acompañado de la fuerza pública». Aquestes són les darreres frases de l’acta de l’àrbitre. No era pas una final de Lliga, ni la Supercopa, ni la Champions, on sembla que els equips s’hi juguen la vida i els afeccionats l’honor. Era un partit d’infantils, una colla de nens de menys de 14 anys, a Alaró, Mallorca, diumenge passat. Una batussa entre dos nens per unapare nen fútbol 2 entrada violenta seguida per una entrada de pares al camp, en defensa o contra els jugadors d’un i altre equip, però sempre contra l’esport, l’educació i la decència, va acabar amb una baralla amb insults, puntades i cops de puny d’un nombrós grup d’enfurismats pares. Això mentre algunes senyores cridaven a l’ordre als familiars «Qué vergüenza! Por favor, señores, que hay niños!!! ». Continua llegint »

SÓC NORMAL?

VÒMITUn individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: «Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar…». «Però què diu?» Exclama el metge, «…és que vostè vomita tots els dies?». I el pacient respon: «És clar, que no ho fa tothom…?»

És normal, aquest individu? I vostè, creu que és «normal»? Continua llegint »

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden. Continua llegint »