Feeds:
Entrades
Comentaris

EARTH OVERSHOOT POMASi gastes més que no pas ingresses, per molt que tinguis estalviat, un dia et quedes sense fons i has de viure a crèdit. Però el crèdit ‒si te’n donen‒ s’ha de tornar amb interessos. Per tot plegat a mi no m’agrada deure diners. Fill de pagesos com sóc, a casa sempre he sentit que si en gastes deu n’has de tenir vint a la guardiola, i mentrestant, cal estar-se’n, llevat d’imprevist o despesa per malaltia. De resultes d’aquesta educació sempre he pensat que la gent que estira més el braç que la màniga o té la mà foradada fan malament perquè un dia o un altre es troben en un destret. Però ara acabo d’assabentar-me que jo mateix formo part d’aquest col·lectiu immens d’eixelebrats i malgastadors. De fet, és la humanitat sencera, encara que més uns que altres. Dimarts passat va ser el «Dia de la sobrecapacitat de la Terra», que cada id_earth_destroyany escau abans. La raó és evident: cada any gastem abans els recursos que el planeta és capaç de generar o reciclar durant el mateix període. Cada any talem més boscos dels que plantem o dels que creixen naturalment; cada any contaminem les aigües per damunt del punt de reciclatge espontani; cada any emetem més gasos verinosos dels que l’atmosfera pot dissipar.

Som els hereus simbòlics d’aquells a qui Déu va dir: «Engendreu  i multipliqueu-vos i ompliu la Terra i senyoregeu-la i domineu els peixos de la mar, els ocells del cel i tots els rèptils que s’arrosseguen per la terra. Us dono totes les plantes que granen arreu de la terra, tots els arbres que lleven fruit amb llavor, perquè us serveixin de nodriment…» del Gènesi 1,28-29. A fe de Déu que ens ho hem pres seriosament, això de multiplicar-nos i de considerar nostres totes les coses que hi ha a la Terra. Tant és així que ara els humans som la pitjor plaga del planeta i que actuem com si tot allò que hi creix i tota cuca vivent es pot aprofitar fins la seva desaparició. Convé recordar que això no és pas d’ara. Civilitzacions com la Maia o l’arxiconeguda de Rapa-Nui van cuidar a desaparèixer per esgotament dels seus recursos.

EARTH OVERSHOOTEls americans, que són els que han inventat el concepte ‒no la realitat‒ del «Dia de la sobrecapacitat…», li han posat el nom de «Earth Overshoot Day», que en traducció ve a dir “el dia del sobrepàs de la Terra” (de sobrepassar, excedir en mides, disparar més enllà de, literalment parlant). No és estrany que hagi estat ells, els primers a posar nom a la cosa. No debades un americà autèntic (si n’hi ha hagut mai), el cap indi Seattle, fou el primer a parlar del malbaratament dels recursos de la Terra i de les seves conseqüències futures. Seattle (el nom del qual és ara el de la coneguda ciutat americana de l’estat de GÈNESI DEU ADAMWashington) feu un discurs històric quan els blancs van obligar els indis a “vendre” les seves terres. Hi deia que la Terra no es podia vendre ni comprar. “Com es pot comprar o vendre el cel, l’escalfor de la terra o la velocitat de l’antílop? Són coses que no ens pertanyen”… Això deia. Els indis sabien que ells mateixos eren part de la terra on vivien, i que aquesta no era una possessió que es pugui comprar o vendre, i molt menys malmetre o esgotar. Per això Seattle concloïa el seu discurs amb les profètiques paraules INDI CAVALLque segueixen: «Què és allò que vol comprar, l’home blanc?, em pregunta el meu poble. Aquesta és una idea ben estranya per a nosaltres (…) I com pot comprar-les, ell? Només perquè signem un paper pot pensar que la terra ja li pertany i que pot fer-ne allò que li vingui de gust? Podrà comprar de nou el bisó quan tots hagin desaparegut?». Nota: la cursiva és meva.

Seattle ens adverteix dels perills de la sobreexplotació i de la voluntat depredadora dels blancs, tan ben anticipada i descrita al text bíblic. Li farem cas? Ja fa segles que tenim qui ens pinta els averanys més negres, com Malthus (recordeu el seu Assaig sobre el principi de la població), termo molt que, com sempre, no pensarem en Santa Bàrbara finsRAPA NUI que troni de debò, per bé que aleshores ja no tinguem aixopluc.

 

NOTA BENE: Sembla ser que el discurs del cap Seattle, de gener de 1854, no és autèntic. Es tracta d’una reproducció ‒probablement imaginativa‒ amb força interpolacions, del que va dir, a més a més, confegida 32 anys després de l’esdeveniment. A més, està provat que s’han fet noves versions, contemporànies, que incorporen, retrospectivament, moderns punt de vista ecologistes.

VIDES PRIVADES

possessió i imaginació espatlla nuaParlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: «Es mi mujer, que no se cree que estoy en el control gelosia. Dígale donde estoy!»  El caixer, un noi jove, no sabia què fer, però la mirada del rus, entre autoritària i exasperada, el feu decidir. Va agafar el telèfon i va començar: «Oiga, que estamos en el supermercado… Oiga, oiga!»  i gairebé immediatament va tornar-lo al seu propietari. «Ha colgado», va afegir.

La caixera del meu davant, mentre ja es feia càrrec de la meva compra, i quan el client ja havia marxat, li va preguntar: «Oi Joan, que no t’hi havies trobat mai en una situació possessió gelosia interrogants controlcom aquesta?» i el noi, a mig refer de la intimidació, li va respondre: «No, no, ufff!». A continuació, la caixera em dirigí una mirada de complicitat i va afegir: «Segur que la dona d’aquest alguna raó té…». I fins aquí l’anècdota. En sortir vaig pensar que el tema, exhibició grollera i en públic de la intimitat a banda, tenia molt fons. Sí, potser la caixera encertava amb la seva insinuació: ves a saber quants cops el client rus li havia dit a la seva dona que era al «super» mentre feia cerveses amb els amics. Però també podia ser que la dona fos molt desconfiada o molt controladora. Això passa sovint i arreu. Diversos estudis ho demostren; i he sentit que, a tornajornals, hi ha nois que, de vegades, demanen a les seves xicotes que facin una foto amb el mòbil del lloc on diuen que són o de les persones amb qui diuen que estan, per comprovar-ne la veracitat.  Hi ha qui pensa que aquestes formes de gelosia patològica són manifestacions d’amor, quan en realitat són símptomes de deliri possessiu i d’obsessió per controlar la vida dels altres, especialment dels més propers.

jaime barrado comisario«El sistema està tan corrupto que expulsa los decentes». Amb aquesta frase, gairebé una sentència, acaba el documental «Las cloacas de Interior», emès dimarts passat. El seu autor és el comissari Barrado, testimoni d’excepció quant al podrimener del ministeri de l’Interior, vist des de dins estant. I si només els expulsa, rai. En el seu cas, va ser expedientat i suspès de sou i feina per investigar allò que feien alguns dels seu caps corruptes. En qualsevol cas, parafrasejant Thoreau  (1817-1862), sota un govern que empresona injustament, el lloc adequat per a una persona justa és també la presó. La frase, de fet, és una adaptació d’una conversa real entre Thoreau i Ralph Waldo Emerson. Thoreau, el 23 de juliol de 1846, estava a la presó de Concord (Massachussets) THOREAUperquè es negava a pagar impostos des de 1842 a un estat que feia la guerra i mantenia l’esclavitud. Emerson va entrar a la presó del comtat a visitar-lo i li va etzibar: «Però home de Déu, què feu vós aquí dins?», i Thoreau li va respondre: «I què feu vós aquí fora?.»

La prova de filosofia de la Selectivitat francesa és un test molt seriós. Els estudiants que volen accedir a la universitat ha de redactar, durant quatre hores, un assaig filosòfic de collita pròpia, elaborat a partir de tot l’après durant el curs. És una autèntica prova de maduresa intel·lectual, i jo diria que també humana, social i política. La pregunta que els ha VOTS CONTRA CANONS ERMENGOLcorrespost enguany és: «Tot el que tinc dret a fer és just?». Parin atenció, no és tema banal. Fins 1898 a Espanya un ciutadà blanc tenia dret a posseir esclaus negres. Era just, però? Durant la dictadura del general Franco, amb la seva legislació masclista, els marits tenien dret a pegar les seves esposes, els policies a torturar els detinguts, i el Caudillo a dictar sentències de mort contra innocents.

Entre Enric Millo (virrei del gobierno) que ha dit que l’Estat es reserva el dret a fer tot el PUIGDEMONT I LA GUÀRDIA CIVILÇque la llei li permeti (fins i tot allò injust, hem d’entendre, és clar. Com sempre, d’altra banda) i el Fiscal General del Estado, José Manuel Maza, que diu que caldrà estudiar si els voluntaris que col·laborin amb el referèndum incorren en delicte, tenim material de sobra per respondre la prova de filosofia francesa. En qualsevol cas, quant a mi, que serè un d’aquests voluntaris, la presó ja m’està bé, serà, com deia Thoreau, el lloc que em correspon. Per cert, ara celebrem el 200 aniversari del seu naixement. Vagi per ell l’article.

 

desobediencia_sitting_bull_-nuevo_texto_cat.jpgNota bene: L’any 1846 els Estats Units d’Amèrica estaven en guerra amb Mèxic per arrabassar-li Texas. Com tothom sap, aquest robatori va tenir èxit i ara Texas pertany als EUA. A l’estat de Massachussets, on vivia Thoreau, l’esclavitud no era legal, però sí als estats del sud dels EUA. I hi havia una Llei d’esclaus fugitius (Fuygitive Slave Act) que obligava els habitants dels estats del nord a denunciar els esclaus fugitius que venien del sud. A banda, és clar, hi havia tot el genocidi i l’espoliació dels indis americans. Contra tot això protestava, amb tota raó, Enry-David Thoreau, el pare de la Desobediència civil moderna.

CLOACAS INTERIOR REPORTATGEDivendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda.

El documental mostra la fondària de la criminalitat governamental, q

FERNANDEZ DIAZ

ue no té per origen el darrer govern. Recorden la frase «El estado de derecho también se defiende en las alcantarillas», la va dir Felipe González, referint-se als assassinats comeso

 

s pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación ). Ho tenia tan clar com més tard Rajoy i Fernández-Díaz. L’estat ‒no jo diria l’estat de dret, perquè això seria una altra cosa‒ té les seves raons, les anomenades «raons d’estat», ocultes i no divulgables, que justifiquen tots els crims, que permeten saltar-se les pròpies lleis o posar-se pel damunt d’elles, i que trenquen amb el principi democràtic que equipara legalitat i estat.

CRIINALITAT GOVERNANTSLa criminalitat dels governants té una segona dimensió, que no és més que l’altra cara de la moneda de la primera ja descrita. En la seva formulació teòrica, sembla una paradoxa: es tracta de la «legalitat com a ideologia.» És molt més que una forma de santificació de la llei o que una caricatura de la legalitat com a valor. Es tracta de posar la legalitat al servei exclusiu d’una opció política, convertint-la exclusivament en l’extensió d’un poder amb interessos concrets. Significa també anomenar il·legal tot el que fa l’adversari polític, fent entrar la política en un altre terreny. Franco hi tenia la mà trencada: la «Ley de responsabilidades políticas» de 1939 convertia en il·legal tota la legalitat republicana. Ara, els hereus polítics d’aquell criminal intenten, al seu torn, la criminalització de la CORRUPCIÓ ESPAÑAdissidència i de l’autonomia política més potents amb què s’ha trobat la raó d’estat des de 1936. Per quina raó, sinó, diria Albiol que a Catalunya s’està preparant un «cop d’estat polític? Per quina raó, si no, s’insisteix en el fet que el referèndum és il·legal, quan no ha estat ni tan sols convocat? És clar, és il·legal perquè ho ha de ser, no poden acceptar que sigui una altra cosa. El referèndum és, hores d’ara, la millor expressió de la dissidència i de la independència de Catalunya.

MIGUEL HERNANDEZEl poeta Miguel Hernández fou condemnat a mort pel consell de guerra sumaríssim d’urgència núm. 20.001 el 18 de gener de 1940. L’havien jutjat i condemnat per «Adhesión a la rebelión». La sentència va ser confirmada per un «Auditor de Guerra del Ejército de Ocupación»… Ara el moviment independentista és considerat sediciós i criminal. Hi ha qui diu que hauria de rebre el mateix tractament que els comandos armats d’ETA. I el referéndum és qualificat, literalment, de cop d’estat.  S’adona el lector de la fácil analogía que es pot establir entreINDEPENDENCE DECLARATION unes coses i unes altres, entre una i altra época, entre els marcs mentals de les persones que van fer i els de les que fan aquest tipus d’afirmacions o d’acusacions? En psicología es parla de «projecció» per referir-se al conegut procediment d’autoexculpació que consisteix a acusar els altres del que hom és culpable. Fins i tot els Evangelis anticipen el concepte sense definir-lo, amb la coneguda amonestació que rep aquell que vol treure la brossa de l’ull del seu company i no és capaç de veure la biga que té al seu propi.

S’adonen de la semblança perfecta que hi ha entre la consideració franquista de les forces armades com «Ejército de Ocupación» i l’article 8 de la Constitució que converteixGUERRA CIVIL PRESONERSel territori estatal en una presó vigilada pel Ministeri de Defensa, com ens va recordar fa poc Dolores del Cospedal? Sabien que Franco, al marge de les divisions cuirassades, tenia una «Columna jurídica», preparada des de juliol del 36, per jutjar els desafectes un cop caigués Madrid? La ironia del nom no és pas meva, sinó dels mateixos militars colpistes d’aleshores, que així es referien als que havien de defensar el Alzamiento des de les cadires dels tribunals i els escamots d’afusellament. No em diguin que no tenim ara, també, una columna jurídica semblant, només que ara el seu nom és Tribunal Constitucional?

ESTELADA

Els catalans volem allunyar-nos d’un estat que ens maltracta, que ens roba i que ens menysprea. No volem altra cosa que la que volien els americans que van escriure la Declaració d’Independència dels Estats Units, l’aniversari de la qual celebraven dimarts passat. Llegeixin, si els plau, el text: ple de queixes però alhora d’il·lusió i esperança en el futur. Jo també vull poder celebrar el nostre 4 de juliol, només que ja em va bé que sigui un 2 d’octubre.

 

GRÀCIES MESTRESAquest matí m’he despertat, com cada dia, amb el «Matí de Catalunya Ràdio». A les 7 en punt s’ha pogut escoltar el següent: «Es divendres 23 de juny. Les criatures han assumit que estan de vacances des que es lleven de bon matí fins que les fan anar a dormir. Les famílies encara s’estan fent a la idea dels 83 dies, 83!, que les escoles estaran tancades, i per tant han hagut de buscar alternatives per programar l’estiu com han pogut. Segur que molts de vosaltres avui esteu més pendents de saber què heu de fer o de comprar per a la revetlla d’aquesta nit que de comptar els dies en què tindreu els més petits enganxats a les cames, però ja us ho trobareu un cop passada la nit més curta de l’any. Nosaltres només us n’advertim com a bon servei públic que som.» I vaig pensar, mentre em treia la son deVACANCES ESCOLAR S les orelles: «Ja hi tornem a ser, aquests dels mitjans de comunicació, un altre cop remarcant el nombre de dies de vacances de què «gaudeixen» els mestres i les criatures i, alhora, insistint en la càrrega, injusta i immerescuda, que cau damunt dels pares de les darreres perquè els primers fan festa.  És com dir, «hem de fer-nos càrrec dels nostres fills per culpa dels mestres, que tenen massa vacances», o també, «la solució al problema de les criatures desvagades està en augmentar el nombre de dies lectius del curs».

Marta Romagosa, que és la locutora que ha perpetrat aquest editorial radiofònic ‒penso que la Terribas no s’hi hagués atrevit‒ ha recitat el text sense cap ombra d’ironia. Parin atenció als dos moments culminants de la intervenció. Diu «Vuitanta-tres dies!», i ho repeteix amb èmfasi, per si no ens n’havíem adonat. I al final encara deixa anar un sarcàstic: «Nosaltres només us n’advertim com a bon servei públic que som», com si ens FORMACIÓ PERMANENTavisés d’una pedregada. De què ens adverteix, del fet que haurem de fer-nos càrrec dels nostres propis fills, dels que hem parit o hem adoptat?  D’això ens adverteix? De les nostres obligacions com a pares? És que ens vol fer creure que els responsables vertaders dels nostres fills són els seus mestres? Sí, els mestres que n’han tingut cura, amb amor i paciència, tot el curs? Jo, per a aquests mestres no tinc pas cap retret ni demanda. Només els dic: «Passeu unes bones i merescudes vacances ‒la meitat de les quals seran de formació i preparació de classes‒ i sobretot, gràcies, moltes gràcies!»

CULPABLE!!!

MISSALA Jaume Balasch i Bastardes el va salvar un missal. Estava detingut a la presó, pendent de judici. El seu delicte era haver estat alcalde d’Oliola (la Noguera) durant la República i fins que va acabar la Guerra Civil amb el triomf dels sublevats. A la presó tothom era obligat a assistir a missa. El capellà, mancat d’escolanet, va demanar als reclusos si algú estava disposat a fer aquest servei. «Jo mateix», va dir en Jaume. A l’hora de preparar la cerimònia, el capellà vMISSAL 2a observar, astorat, com en Jaume triava, sense indicacions, l’abillament que corresponia: l’alba, l’àmit, l’estola, el cíngol i la casulla que tocava vestir, i com obria el missal per l’indret precís. Li va preguntar: «Que ets capellà?» a la qual cosa, en Jaume va respondre que no, però que havia estat seminarista prou temps com per vestir sotana. «Doncs no pateixis, que d’aquesta en sortiràs», va concloure.

alba cíngolI així fou: en Jaume Balasch va romandre un temps a presó ‒no debades el seu crim havia estat la seva funció municipal al servei del poble d’Oliola‒ però el capellà feu honor a la seva paraula i va intercedir per ell davant les autoritats i jutges franquistes, de manera que a la fi fou alliberat sense judici. Tot plegat seria una anècdota interessant sinó fos pel caràcter tràgic i llastimós del context en què està inscrita: la repressió i els consells de guerra sumaríssims (63.961 només a Catalunya)afusellament amb què el dictador Franco va castigar els vençuts que s’havien significat durant la República. L’anècdota també revela el caràcter de les acusacions i la inconsistència de tot el sistema judicial repressor. El capellà, probablement, va salvar en Jaume, i va fer bé. Però en Jaume, segurament, no era més innocent,  i tampoc més culpable, que tots els que estaven amb ell engarjolats.

feixismeEl Parlament de Catalunya ha declarat nuls tots els consells de guerra franquistes, constatant la innocència de tots els condemnats per la dictadura. Si els acusats eren innocents, qui són els culpables? Els culpables són els seus acusadors, ho són aquells que els van jutjar i els van condemnar. La culpabilitat sencera recau sobre el franquisme. No avançarem fins que els hereus d’aquest, ara franquisme sociològic al govern de l’estat, s’avergonyeixin del seu passat.