Feeds:
Entrades
Comentaris

mecànicJo no sé vostè, però quan duc el cotxe al taller, vull que me l’arreglin. No en tinc prou que em diguin que no se n’han sortit però que he d’abonar igual la factura perquè el mecànic s’hi ha estat hores i, sobretot, s’ha esforçat molt. Tampoc no em satisfà que em diguin que m’he de fer al càrrec que l’operari té problemes a casa, que no s’entén amb els pares (amb els quals, pel que sembla, encara viu) i que, a causa d’altres variades circumstàncies, li costa concentrar-se: el distreu cada mosca que es posa damunt del càrter. Per tot plegat em rebenta que, per arrodonir el discurs, el propietari del taller, mentre em torna les claus d’un cotxe que no arranca, em presenti la factura dient que ja em faran un «pla individual de pagament», a còmodes terminis, però que pagui igualment.

L’anterior, punt per punt, és la situació en què es trobaran molts professionals d’ensenyament aquesta setmana que comença, quan s’hagin de posar les notes d’ESO i evaluacion-animales-selvaprimer de Batxillerat. Dels propis alumnes, per descomptat dels pares i fins i tot d’alguns tutors acadèmics rebran «factures» similars que hauran de satisfer-se amb aprovats immerescuts. Per obtenir el títol d’ESO, que permet accedir al Batxillerat, i d’aquí a la universitat, no cal haver aprovat totes les matèries. Amb dues de suspeses es pot passar, si l’equip docent considera que el pes o la naturalesa de les matèries no impedeixen assolir les «competències bàsiques». Ja poden imaginar què significa tot plegat: menyspreu autoritzat de determinats elements del currículum, pressions diverses, ajustament de resultats a la mida intel·lectual dels examen caricaturaavaluats. El problema no és que calgui fer una educació inclusiva que proporcioni a tothom els mínims imprescindibles, si cal amb les necessàries adaptacions. El problema és quan l’excepció s’arrossega i esdevé sistèmica, quan les adaptacions puntuals passen a ser globals i permanents, què passa quan tothom sap ‒també a segon de BTX‒ que si es deixa una assignatura te l’aprovaran igual perquè, pobre, puguis fer la selectivitat. Què passa, en fi, quan els alumnes ‒que en això ja segueixen les passes dels adults que seran‒ apliquen la llei del mínim esforç, aprenen a obtenir el mateix

medico_operando_945px-600x410

a menys preu.

Les resultes de tot plegat són conegudes: depreciació dels títols. Cada cop valen menys perquè no costa gaire obtenir-los. I alhora depreciació de les competències que aquests títols acrediten. Pensi una mica, qui vol que l’operi de les morenes (hemorroides, dit científicament) ? Vol un metge que sàpiga molt i que hagi tret tot d’excel·lents o ja li va bé un d’aprovats justets o regalats?

FAIXA CASTELLERAbans d’ajupir-se per aixecar el pes, el practicant d’halterofília s’estreny fort el cinturó. Hi ha una bona raó per a fer-ho. L’esforç podria provocar-li una hèrnia si no anés ben estrebat. Per la mateixa raó els castellers s’estrenyen bé les faixes abans de començar tota la cerimònia dels aixecaments, una mena d’halterofília coreogràfica molt més vistosa i espectacular.

La faixa, que tants usos ha tingut i té per a ambdós sexes, ha donat per metàfores i frases fetes. «Anar amb el roc a la faixa», per exemple, devia néixer quan la faixa feia tant de cenyidor com de protector de la ronyonada. La frase significa que hom procedeix amb precaució, que està vigilant o que para compte que no el fotin o li prenguin el pèl, i alhora, també, que disposa de recursos per fer front al que calgui. De la Franja enllà, on no entenen les nostres dites, prou que pensen que el refrany significa preparar-se per a la guerra o, pel cap baix, per a la baralla; segur que la referència al roc els fa ensumar LA FAIXA DE LA TRINCAsang. No ens hauria d’estranyar; no fa pas tant temps que van confondre el nostrat «endavant les atxes» de la processó del vespre abans de la Diada amb una crida a matar algú a cops de destral, entenent-lo, és clar, com un cant bel·licista. Bé, ja se sap que no veiem altra cosa que aquella que ja portem dins.

«Agafar-se fort», és una altra expressió que m’agrada. Té un cert parentiu semàntic amb l’anterior. Sempre anticipa, després de posar una coma, una frase com aquesta: «que vénen corbes» o «que ara va de bo». El CASTELLERSsentit també és inequívoc: cal parar compte perquè hi ha perill i, en qualsevol cas, es preveuen dificultats. Les dues frases, sense dubte, valen per al dia d’avui i per als que vénen. Anunciada la data i la pregunta del referèndum ja no cal esperar més menyspreus, sinó directament amenaces d’intensitat creixent, maridades  amb tots els averanys apocalíptics que la imaginació pugui inventar. Serà difícil superar, però, l’inefable “Catalunya vagará por el espacio si se referèndum la punxa d'en Japindependiza”, del benvolgut exministre Margallo. En qualsevol cas, tot plegat res més que pixum damunt de les estàtues. Que troni tant com vulgui, mentre no pedregui. I recordeu que el roc, a la faixa, el duem nosaltres. No pas una arma, car no n’hi ha d’altra que la determinació i el coratge, al costat de la raó i la democràcia. Catalunya serà el que vulguem els catalans, al capdavall, a partir d’ara tot depèn de nosaltres.

SPEAKEASYDimecres vinent (7 de juny) vostè, sense moure’s de Lleida, podrà prendre una pinta de cervesa en un pub anglès. No és pas que puguem fer un viatge en l’espai sense sortir de casa, no. La botiga de discos i cerveseria «Grans records» del carrer Alcalde Costa, a partir de les 20.30, es convertirà en un d’aquells típics pubs anglesos de noms tan sonors com : The White Lion, The old sea chest, The Bombardier o The Frog&Rosbiff. Així, per bé que per dins li manqui encara un punt de l’estil i l’ornamentació, l’aire britànic el posaran els clients, per bé que no cap d’aquests, segur, no dugui kilt ni bombí. Aprofito per agrair al pub Capi que ens fes d’amfitrió el mes passat.

Es tracta de trobar-se en un lloc on tothom parla anglès, començant per barman, en un context completament informal, sense un first speakeasyprofessor nadiu que dirigeixi la conversa al voltant d’una taula de l’acadèmia d’idiomes. Arreu, quan estudies una llengua estrangera, et recomanen que la practiquis, que la facis servir en contextos diferents, a fi d’aprendre’n el vocabulari i els usos. No és fàcil fer-ho fora de l’acadèmia o de l’Escola Oficial d’Idiomes, tret que viatgis a l’estranger, és clar, al país on parlen la llengua que tu vols aprendre.

Neil, que és un anglès que viu entre nosaltres des de fa molts anys, i que es dedica SPEAKEASY ENDSprofessionalment a l’ensenyament de la seva llengua nadiua, és l’autor de la idea. Se li va acudir en recordar que, fa uns anys, un dels seus alumnes dels grups de conversa, el va convidar a acompanyar-lo a fer un bocí del camí de Sant Jaume, amb el compromís exprés que la llengua que utilitzarien seria l’anglès. No es tractaria, doncs, d’una classe peripatètica, però sense exercicis de gramàtica, sinó d’una llarga conversa informal tot caminant.

La trobada periòdica té un nom: «Speakeasy», que prové del que tenien per als entesos llei seca policiaels bars clandestins ‒il·legals, és clar‒ on els americans anaven a prendre begudes espirituoses durant els anys de la Llei Seca. Sembla ser que el nom venia del fet que els propietaris acostumaven a demanar als seus clients que parlessin fluix «speak easy», per si de Rajoy it's very difficultcas. «We’ll loosen your tongue» (alliberarem la teva llengua)  és el mot d’ordre a Lleida. Un escaient el joc de paraules atès que del que es tracta és de beure i xerrar en anglès. No pateixin, poden venir sense por: Rajoy no pensa treure el cap.Rajoy doesn't speak english

BALDUFARecorda el lector haver jugat a la baldufa? Sí, segur que té present haver cargolat fort una corda al voltant de la peça cònica i després haver-la llençat amb violència a terra, tot fent una forta estirada amb efecte per tal d’imprimir-li moviment circular. Segur que no li costa imaginar la ballaruga frenètica i tentinejant, uns cops estàtica, altres vagarívola, de la baldufa que gira sobre la seva punta de ferro.

Els darrers dies s’ha posat de moda un altre giny que roda. En diuen “Spinner”, un nou SPINNER COIXINETanglicisme, com si no tinguéssim paraules pròpies. El cas és que “spin” vol dir “girar”. Ja veuen, un spinner és una cosa que gira. Per qui no n’ha vist cap, és fàcil de descriure. Es tracta de quatre coixinets, un dels quals en posició central, formant una mena de trèvol. El coixinet central no es veu, perquè té una peça de plàstic per on s’agafa el giny amb el polze i el dit del cor o l’índex, mentre que amb un altre dit o amb l’altra mà hom li dóna impuls perquè giri. Això és tot. No demana traça ni enginy, com la baldufa.  El nen (també he vist molts adolescents) queda embadalit amb el moviment circular. Durant uns segons resta hipnotitzat. Quan el gir alenteix li dóna un altre impuls…, tot plegat mentre el mestre va explicant la lliçó, el veu i pensa: “Si més no, així no fa nosa ni soroll”.

MÒBIL A CLASSE 1Així, l’spinner se suma al mòbil i les xarxes socials com a element de joc i distracció a les aules, i alhora incompatible amb elles. Hi ha qui diu que s’aprèn jugant. Jo més aviat dic que jugant es pot aprendre alguna cosa, si més no com jugar bé, i alhora a respectar les regles del joc, que no és poc aprenentatge per a les regles de la vida. Però no crec pas que el joc, com a pur entreteniment, sigui altra cosa que distracció enfront de la cosa “seriosa” que són els estudis.

Tinc la impressió que el joc és una representació de la societat. Així tenim els  jocs de competició, en què els antagonistes es troben en situació d’igualtat. La gràcia del joc és demostrar la superior habilitat individual o de l’equip. En tenim altres de sort, perquè el resultat no depèn tant del jugador com del destí. No es tracta tant d’imposar-se a l’adversari com de tenir la fortuna, inconstant i variable, al costat. Però també en tenim encara uns altres, que imiten la vida, que suposen l’acceptació temporal d’una il·lusió,SPINNER 1 d’un univers tancat i fictici, on no hi ha regles sinó la simulació d’una segona realitat. De vegades no cal ni vestir disfressa per jugar a metges, a pares i a mares, o a la guerra. I en altres casos, com en aquest que ens ocupa avui, només cal un spinner per imitar el passiu i estúpid mirar-se el melic de la humanitat.

DE RES, MASSA

MODERACIÓ BEUREUn savi no és aquell que sap moltes coses, sinó aquell que sap viure bé, i això no pot ser altre que viure feliçment. Un pensador antic, Aristòtil va posar les bases d’una ètica que confessava aquest mateix objectiu, al qual havia d’arribar-se a través de la moderació, que els grecs tenien en gran estima per bé que no la practiquessin gaire. Aristòtil, així,  inaugurava la idea que en cap cosa, començant per la conducta humana, no hi ha un bé o un mal absoluts fora  dels extrems. És per excés i per defecte que hi ha el vici i la virtut no és altra cosa que el terme mig.

Avui dia afirmar que la millor manera de ser feliç consisteix a viure amb una certa temprança sembla contrari al sentit comú. En efecte, actualment la moda social és l’ètica de l’excés –i no em refereixo a una moral de l’excés sinó a una ètica, una manera o model de fer. Sense exagerar, penso que aquesta moda consisteix a recercar situacions i vivències emocionalment intenses, de gratificació immediata i de contínua novetat. Tot plegat es pot resumir dient que és habitual una certa degradació d’una sensibilitat que ja només s’estimula amb el nou i l’intens. Si estem atents al vocabulari habitual, el de la vida quotidiana, veurem que manifesta una clara preferència per les emocions fortes en detriment de les més tranquil·les i assossegades. Velocitat, conductes de risc en general (el famós «puenting» i similars), amb constant flirteig amb el perill, pujades d’adrenalina, són descrits com els top emocionals que fan que la vida valgui la pena. En la mateixa línia es pot dir també que, entre els adolescents, la ingesta de determinades substàncies, com l’alcohol o altres estimulants, representen un dels exponents d’aquest tipus de conducta que està entre la novetat, el risc i el desafiament.

Arreu, els anuncis proclamen que els productes dels quals canten les lloances KH7proporcionaran «intenses sensacions» als seus posseïdors, tant és que es tracti de cotxes com de perfums. El «colmo» d’aquest ús abusiu és el d’un cert detergent domèstic (no cal que en faci propaganda, oi?) que es presentava amb unes imatges molt estimulants, de caràcter sexual, com ja és costum. Mostra un noi que ha de fer la neteja i no se n’acaba de sortir. Aleshores una noia l’excita sexualment per tal de donar-li, quan està a punt, una ampolla del producte. En un dels clips, l’escena final mostra la noia prement la palanca que fa sortir el producte amb un raig horitzontal de color blanc… i deixem per a la imaginació el significat de tot plegat. En qualsevol cas, la imatge i el sentit de l’anunci són prou clars: usar aquest producte produeix aquelles sensacions intenses que són la sal i el pebre de la vida.

EQUILIBRINo negaré pas que la intensitat és un valor però tampoc que, en qualsevol càlcul assenyat, cal tenir en compte que de vegades és preferible la duració. En efecte: millor poc i molt temps que molt i poc temps. I, en cas de dubte, val la pena recordar aquella sentència escrita al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos: «De res, massa».

JOC DE DAMES

REINA NEGRAPodem estar a damunt, a sota, dins…, podem estar o anar al darrera d’algú. També ens podem posar davant. Però de la mateixa manera ens podem trobar, posar-nos, o veure’ns col·locats al costat d’algú. Les preposicions i les locucions preposicionals són importants, tant com allò que descriuen: els llocs que persones i coses ocupen respecte a altres. També són molt rellevants els verbs que acompanyen aquestes preposicions. No és igual posar-te al davant d’algú que el fet que t’hi posin per pròpia voluntat, perquè t’escullen. No és el mateix anar al darrera d’algú altre que trobar-te que et releguen a aquest lloc. Continua llegint »

professor crematHe llegit, amb profunda tristesa, que a Lleida s’ha creat una plataforma de pares d’alumnes que té per únic objecte impedir que els seu fills siguin expulsats (una hora, un dia o més d’un, segons la sanció) de les escoles i instituts on reben ensenyament. Els objectius de l’associació són ben explícits: volen denunciar al Síndic de Greuges les, al seu entendre, injustes i desproporcionades mesures disciplinàries que els centres apliquen als estudiants. Continua llegint »