Feeds:
Entrades
Comentaris

SANG BRUTA

limpieza-de-sangreAmb aquest malnom són qualificats, sovint, els “mixed blood”  o “half breed” (sang barrejada i mitja raça, respectivament, a Amèrica), els “mestizos” i “mulatos” a Hispanoamèrica o els “hafu” al Japó. Són els fills d’unions interracials.  Deixant de banda que el concepte de “raça” no és aplicable als humans (en efecte, no som gossos ni conills), el cert és que el nombre de matrimonis interètnics augmenta cada dia. Als EUA són legals només des de 1967, en què es va derogar la “Racial Integrity Act”, de 1924, promulgada per

interethnic-marriage-the-firsts-mildred_jeter_and_richard_loving

Mildret Jeter i Richard Loving, primer matrimoni interracial als EUA. 1967

tal de protegir la supremacia blanca. Ara ja representen més del 15% del total de matrimonis nous.

És probable que, atesa la mobilitat de persones, les migracions i els desplaçaments per estudis i treball, les parelles d’ètnies diferents augmentin. El món s’encamina cap al mestissatge. Al capdavall, tots nosaltres som fills i filles de la diversitat i alhora de la barreja, des de fa milers d’anys. I només aquells que no ho volen acceptar, això és, els racistes ‒i n’hi ha de tots els colors‒ pensen que la seva és una “raça” o ètnia pura, sense barreja ni taca. Com si hom pogués treure conclusions biològiques definitives només a partir de diferències de color, forma dels ulls o del cos. Com és sabut per qui vol saber, hi ha més distància biològica entre individus que tenen un RH diferent a la sang, i que poden tenir racismo-en-gb6exactament el mateix color de pell, que entre individus que el tenen diferent però el mateix RH.  No hi ha res en la biologia, doncs, que permeti parlar de diferències reals entre els diferents tipus humans. No hi ha cap evidència que suporti el racisme i la suposada necessitat de mantenir pures les races.  És per això que convé recordar quin és l’origen del malnom o del prejudici estès sobre el mestissatge. Aquest, tant a Amèrica com arreu, en els darrers segles, té per origen la colonització i l’esclavitud, i només darrerament es fonamenta en la lliure voluntat de les parelles.

Japó és un arxipèlag notablement aïllat ‒la geografia ho té, això‒ també ètnicament: els nens nascuts de matrimonis interètnics no supera el 2%. I tanmateix, els dos darrers anys han tingut unes “Miss Japó” pertanyents a aquesta minoria. Ariana Miyamoto, priyanka-yoshikawaafroasiàtica, l’any 2015. I Priyanka Yoshikawa enguany, de pare hindú i mare japonesa. Ambdues han estat qualificades ràpidament de “Hafu” (de l’anglès “half” o meitat.) Meitat japoneses, doncs, pels puristes que creuen que no poden ser la cara bonica del país perquè no representen prou bé les característiques nacionals. Ja ho veuen, els blancs caucàsics europeus no som els únics carregats de prejudicis, però això no és cap consol. I tanmateix, els membres dels jurats bé mereixen un reconeixement. Les dues eleccions, bellesa de les models a banda, són una magnífica declaració d’intencions.

traduir-llibres«Traduttore, Tradittore» és una sentència italiana que diu molt de mal dels traductors. Els acusa directament de traïdors. És clar, de traïdors al text, a la lletra o al seu esperit. I és veritat que hi ha mals traductors, d’aquells que fan pensar que l’original no pot ser tan dolent; un mal traductor fa malbé qualsevol llibre. Però també és veritat el contrari: que hi ha traductors que milloren l’original.

Una de les primeres obres que recordo haver llegit, fora dels TBOs habituals de la infància, o les històries il·lustrades del Capitán Trueno i el Jabato, fou la novel·la d’aventures l’Illa los_tigres_de_la_malasiadel tresor, de Robert L. Stevenson. A aquesta la van seguir moltes altres. Recordo amb plaer la meva lectura d’El corsari negre, d’Emilio Salgari, igual que la de Sandokan, el tigre de la Malàsia. També em plaïen, als meus dotze i tretze anys, les novel·les de Jules Verne: Cent-mil llegües de viatge submarí i Viatge al centre de la terra.

Aleshores no ho sabia, però tots aquests eren autors estrangers que escrivien en una llengua diferent de la meva. Era gràcies a la tasca dels traductors i traductores que l’anglès, el francès o l’italià originals esdevenien català o castellà, que eren les úniques llengües que aleshores podia llegir. Sense els traductors i traductores no hi hauria això que anomenem «Literatura Universal». Pensi, en quina llengua ha llegit o li han llegit la Bíblia? És que és capaç de llegir-la en el seu original grec de fa dos-mil anys? Doni les gràcies als monjos de traduir-xines-anglesMontserrat o a Jaume Sidera. Si ha tingut el plaer de llegir Els germans Karàmazov no es deu pas al fet que Dostoievski escrivís en català sinó al fet que Andreu Nin ens el va fer a mans amb una prosa exquisida. En fi, què seria del Quijote sense els traductors que ha tingut a pràcticament totes les llengües del món?

I tanmateix, dèiem, els traductors estan mal pagats, els fan treballar a preu fet i amb pressa, en prou feines són reconeguts. Hi ha qui pensa que qualsevol pot traduir, com si només es tractés de buscar els mots equivalents al diccionari. Però això no serveix ni per a anna-casassasles traduccions tècniques de les instruccions dels electrodomèstics. Una traducció literària és un art, i el traductor, un autor veritable. El seu nom hauria de constar, en lletres destacades a la portada de tots els ANNA CASASSAS.jpgllibres traduïts, sota el nom de l’autor. Ara, per fi, una traductora: Anna Casassas, ha obtingut el premi Trajectòria, que es va lliurar la setmana passada. Premi que s’atorga a un professional de la cultura catalana que hagi destacat per la seva divulgació. És el primer cop que el rep un traductor. La cultura està d’enhorabona.

endavant-les-atxes«Endavant les atxes» és una expressió d’origen religiós. A les processons de Setmana Santa de fa uns anys gairebé tothom portava un ciri o un atxa. Una atxa és un ciri llarg i gruixut, de forma prismàtica i de quatre blens. També pot ser una teia o una torxa, com les que aquesta nit, a Lleida, portarem fins la Seu vella, també en processó. El cas és que a les processons d’abans les atxes anaven davant i la el gruix de la gent darrera, de forma que el moviment dels portadors indicava que la comitiva avançava. El títol «Endavant les atxes» de la cançó commemorativa de la Diada d’enguany, escau molt a la realitat de l’anomenat «procés». També encerta una altra dita religiosa: «La processó va per dins», quan s’aplica a tots aquells que, cremats pel procés, els sap greu que aquest avanci sense aturador, i especialment si és dóna el cas que, en la seu-vella-nitseva ignorància, creuen que «atxa» significa destral i veuen en el títol de la cançó un rerefons violent. Pobrets, monolingües sense cultura ni causa, ignoren que en castellà, «hacha» a banda de significar destral, també significa vela, cirio, bugía, antorcha, candela, tea i mecha. Valgui això per resumir la ja apagada polèmica per la cançó. Dit sigui de pas, la tonada és apegalosa i té un bon títol, però no té punt de comparació amb Els Segadors o La Marsellesa. Fa l’efecte de ser una cançoneta del Club Super 3.

Tant o més encert té l’expressió «A punt» triada per ANC. Hom està «a punt de marxa» a-puntquan té la maleta preparada, el bitllet del tren a la mà o el vehicle a la porta de casa i, sobretot, la disposició d’esperit per partir. També està a punt l’arròs quan està prou fet per menjar. Quan alguns, per definir el grau de cocció, diuen que «està al punt» mentre que jo, llepafils, dic que està dur encara. En el mateix sentit podem dir, amb el missatge oficial d’ANC, que la societat civil està a punt per la independència, i que esperem que, definitivament, els nostres representants estiguin a l’alçada del moment, que ja ha arribat.

L’Ocasió la pintaven calba perquè calia agafar-li el manyoc de pèl que li quedava abans no passés de llarg. Ni abans d’hora ni massa tard és el missatge. Així, si l’analogia amb l’arròs ha de servir, convé que ens posem d’un cop a taula abans que no estigui covat.

RIVERA AMB EL CUL A L'AIRE 2Fa deu anys, Albert Rivera va ensenyar el cul, literalment, per mostrar (és un dir) que no tenia res a amagar i que pretenia acabar amb la corrupció i la mentida polítiques. Ja veiem com ha acabat: tapant les vergonyes metafòriques i també reals dels més corruptes i mentiders de tots.  Ja se sap, qui paga mana. El rètol electoral de Ciutadans (aleshores encara nom català, com passa el temps, oi) a les eleccions catalanes era impactant. Un individu jove, ben plantat, despullat de pèl a pèl i tapant-se les vergonyes (les reals només) amb les mans. La simbologia era potent, venia a dir: «Ho tinc tot a la vista, no tinc rerebotiga ni comptes pendents, no m’avergonyeixo de cap de les meves idees i faig de la franquesa la meva divisa, no menteixo». Tot plegat es presentava com una regeneració de la vida política, gairebé com una antítesi, no tant pel contingut ideològic com per les formes.

Era interessant que, simbòlicament, es parlés de corrupció i de mentida. De la primera no CORRUPCIÓ ESPANYAen vull parlar, prou divertida ‒per tràgica i llastimosa‒ ha estat la redefinició que ha fet C’s per tal d’ajustar-se al grau de culpabilitat que el PP volia assumir durant la darrera negociació. De la segona sí, perquè C’s pretenia fer bandera de la veritat i sobretot de la franquesa. Faig aquesta distinció perquè, encara que molta gent creu que mentir és diferent d’ocultar o amagar la veritat, en realitat són equivalents. Recorden allò que demanen quan es jura davant d’un tribunal: «Jura dir la veritat, tota la veritat…». Ja els romans ho havien distingit clarament: «Suggestio falsi» era mentir, dir el contrari de la veritat, o si més no el contrari del que hom creu que és la veritat. I «Suppressio veri» era ocultar allò que és cert a les persones que estarien interessades a saber-ho. Exemple: si jo no li dic al meu soci que l’enganyo, no estic mentint, sinó «suprimint la veritat», oi que s’entén? La pràctica habitual dels polítics en relació a la veritat és, per tant, doble: menteixen i suprimeixen la veritat. Ciutadans venia a dir: nosaltres som diferents, no farem ni una ni altra cosa.

A mi m’agrRIVERA GOSSET DE RAJOYadava Wert, ell sí que complia amb aquesta divisa. Deia, per exemple que ell volia «españolizar los ninos catalanes». Feixista i colonialista espanyol però més clar que l’aigua. També m’agrada Tardà, per la mateixa claredat amb què parla de la nostra irrevo
cable voluntat d’independència, i perquè sempre diu el que pensa i també pensa el que diu. També m’agrada Arcadi Espada, fundador de C’s, que deia que tenia «l’obligació moral de treballar perquè el nombre de llengües disminuís». Dit això, perquè C’s, ara, menteix ‒ai no, que només oculta la veritat‒ quan parla de trilingüisme, que a Catalunya ja practiquem al sistema educatiu quan en realitat només vol fotre Catalunya i la immersió lingüística?

giordano bruno fogueraGiordano Bruno va escriure, ja fa més de cinc-cents anys, que l’univers era infinit, i infinits eren els mons que contenia. Res no impedia, per tant, que alguns d’aquests estiguessin habitats per criatures semblants o diferents a nosaltres. La Santa Inquisició el va cremar a la foguera, per heretge, l’any 1600. La seva afirmació contradeia la doctrina oficial de l’església: l’univers és finit i té dues regions clarament diferenciades, el món sublunar (on viuen els humans) i el món supralunar (morada de Déu). Bruno afirmava, a més, l’homogeneïtat de l’univers infinit; tot l’univers és semblant, hi pot haver altres planetes com el nostre.

Aquesta darrera consideració, avui ja acceptada per tothom, ha fet que la humanitat hagi the war of the worldsvist amb la mateixa esperança que temor la possibilitat d’altres habitants de l’univers. La febre dels OVNIs, les teories delirants sobre els coneixements astronòmics dels Maies i, sobretot, la literatura de ciència ficció, han contribuït a l’extensió d’aquestes emocions contradictòries. La guerra dels mons, escrita en 1887, una novel·la de H.G. Wells, radiada amb enginy per Orson Welles l’any 1938 com si fos un butlletí de notícies va aixecar ones de pànic entre els oients, que van creure perfectament real una invasió de marcians a la Terra. No cal passar compte de la multitud de pel·lícules que s’han filmat partint d’aquest pressupòsit. Totes elles expressen el temor que siguin certes les paraules amb què s’obre la novel·la de Wells: «A través de l’espai, ments que són respecte les nostres com les nostres són respecte de les bèsties, intel·ligències grans, fredes i hostils, miraven aquesta Terra amb ulls envejosos, i lentament però sense parar ordien plans contra nosaltres».

al 900Segurament vostè ha vist la magnífica pel·lícula: 2001, a space Odissey (2001, una Odissea a l’espai), signada per Stanley Kubrick l’any 1968, que és la matriu de totes les que han seguit i que també parteix de la hipòtesi de Wells. Està basada en un relat d’Arthur C. Clarke, titulat El sentinella, en el qual es basarà el guió i la novel·la posterior, també de Clark, de títol homònim al del film. The sentinel explica la descoberta d’un artefacte a la Lluna, un tetraedre protegit per un camp de força, que es allà des de fa milions d’anys, enviant senyals a 2001 monòlit sortida soll’univers, com un vigilant proper de l’evolució dels humans i que només deixa de fer-ho en ser destruït per l’explosió d’una bomba atòmica terràqüia ‒A 2001 és la sortida del Sol la que activa el monòlit descobert sota la superfície de la Lluna.

Ara, fa uns dies, per fi, s’ha descobert un planeta similar al nostre, orbitant sobre l’estrella Proxima Centauri, a 4,2 anys llum ‒com qui diu, a la cantonada. Al marge que hi hagi vida conscient o no, caldrà tenir-ho en compte, només per si en un futur proper hem de fugir del nostre planera, que tan PROXIMA CENTAURI SUNalegrement estem destruint, i sense l’ajuda dels marcians. Els catalans, a banda de la consideració anterior, ens felicitem especialment per la troballa, sobretot per si en un futur proper, tal com anuncia el ministre d’exteriors en funcions, el senyor Margallo, Catalunya ha de vagar per l’espai sideral.

 

 

NOTA BENE: Giordano Bruno Nolano (o de Nola), autor de: I’infinito universo et mondi. Es pot trobar en castellà a Alianza Editorial. Del mateix gènere: El sopar de les cendres i

statue_of_giordano_bruno_from_rome_by_pierpo84-d8tk1z1

Estàtua de Bruno al Campi di Fiori, on fou cremat. A continuació, part del poema dedicat als seus botxins: “Digueu: quin és el meu crim? Ho sospiteu, potser? / I m’acuseu, sabent que mai no he delinquit? / Cremeu-me, que demà, on enceneu la foguera / la història m’aixecarà una estàtua.

l’Expulsió de la bèstia triomfant. Els llibres, en franca disputa amb l’Església Catòlica i Romana, per la qüestió de l’heliocentrisme i la infinitud de l’univers i també per les derivades teològiques, són la causa del procés romà, la condemna de la Inquisició i la mort a la foguera.

To_kill_a_Mockingbird-imatge magníficaAgost de 1955, al poble de Money, estat de Mississipi. Un noi negre de 14 anys fou segrestat, torturat i mutilat salvatgement, mort a trets i enfonsat a les aigües del riu Mississipi amb un ventilador lligat amb filferro al seu coll. Emmet Till, car aquest era el seu nom, havia atemptat contra una llei no escrita al profund sud dels Estats Units: havia parlat a una dona blanca casada i, presumptament, li havia dit alguna floreta. Aleshores estaven prohibides les relacions interracials (per bé que eren disculpades les dels homes blancs amb dones negres) com a sistema per mantenir la supremacia blanca. La legitimació d’aquesta política era que calia «protegir» les dones blanques dels homes negres. Fins i tot la insinuació d’un contacte sexual implicava penes severes per al transgressor. Continua llegint »

SEXE OLÍMPIC

olimpiades antiguesA les Olimpíades de l’antiguitat els atletes competien nus. Hom els comparava amb els déus per les seves proeses gimnàstiques i també per la bellesa dels seus cossos i l’harmonia dels seus moviments; no hi faltaven raons i a més, Olímpia, nom de la ciutat de la península del Peloponès on tenien lloc els Jocs, significa «la que pertany a l’Olimp», que és la morada dels déus immortals, que són representats nus, com els atletes. Continua llegint »