Feeds:
Entrades
Comentaris

PRESÓ CONGRÉS ERMENGOLDemà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino.

Ferreres PRESONERS POLÍTICS AL CONGRÉS 20.5.19Podrem dir, ara amb totes les lletres, que España té presoners polítics. La imatge no podrà ser més evident: Cinc persones que els seus carcellers consideren delinqüents han estat escollits representants legítims del mateix estat que els empresona. Cinc persones que estan essent jutjades per les seves activitats polítiques surten de la presó amb barrots per entrar en una altra amb butaques. Diferències: els barrots i les butaques. Semblances: arreu tindran policies vigilant que no es moguin ni escapin. Es veu que ni a l’hemicicle no tindran llibertat de moviments: El Tribunal Suprem els ha permès  anar a recollir personalment l’acta de diputats i senador a la mesa però, evidentment, no els ha deixat parlar amb la premsa (no els han posat morrió, tanmateix). Així doncs, en realitat, la seva sortida de la presó no serà més que una escenificació, un acte més de la tragicomèdia (per uns tràgica i per altres ridícula) en què s’ha convertit per a l’estat la gestió repressiva del procés d’independència de Catalunya.

En aquest context, qui s’atreveix a parlar de cortesia? De cortesia parlamentària, endemés! Acabo de llegir que la ministra portaveu, Isabel Celaá, ha dit que els partits «constitucionalistes» tenen una forma perfecta d’evitar comptar amb les «forces independentistes», que és votar la investidura de Sánchez a finals de juny. Això aclareix l’afer Iceta: una manera sibil·lina de rentar la cara amb un drap brut als innocents. Si es votava a favor, el PSOE vencia, si en contra, Sánchez es treia del damunt cap obligació. Iceta ha estat un esquer de pesca segura.

Antoni-Bassas-al-Congres-Senat_2237206261_62884464_651x366

Anuncis

ICETA PER ERMENGOL SENAT 2 BOLESMiquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles ICETA PER ERMENGOL SENATintervencions als mítings (Pedro, Pedrooooooo! Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!).

No, en realitat no crec que sigui per cap de les coses que he dit. L’enorme estabilitat política d’Iceta, la seva aerodinàmica (i si voleu una metàfora fluvial: la seva flotabilitat) es deu a que, en realitat, ell és un penell humà. És cert que els penells, que hom troba als campanars de les esglésies, són uns elements rotatius, amb un eix fix que permet que es moguin segons varia la direcció del vent, són molt esvelts, i no és aquest el seu cas. I tanmateix, és innegable l’eficàcia del penell Iceta, de llarga experiència política, que ha mirat en totes les direccions de la brúixola segons han bufat els interessos del seu partit, les circumstàncies i les necessitats electorals. Així, l’hem vist defensar el dret d’autodeterminació a través d’un referèndum, i poc després, quan el vent ha passat de Tramuntana a Migjorn, l’hem vist advocar fervorosament per l’aplicació del 155. Un dia, penellquan el vent bufa Gregal, el veiem dir al Parlament que cal molt diàleg; però un altre, quan bufa Llebeig, de costadet amb Arrimadas, el veiem riure’s de Jordi Turull, el dia abans que l’empresonin per tal d’avortar la seva investidura com a president de la Generalitat. Ja no cal que parli, oi, de les seves ballarugues progressistes a ritme de les cançons de Queen, ni tampoc de les seves manifestacions unionístico-patriòtiques amb el Trifeixisme, al so de l’himne de Falange. En fi, Miquel, que tinguis bon vent (el Llevant, cap a ponent), i barca nova.

abocador ribaroja MAPA 2Vostè voldria un abocador de residus industrials a la porta de casa? Segur que la resposta és un NO rotund, imagini quina és la dels habitants d’Almatret, Maials i Llardecans, que el tindran a tocar, de fet molt més a tocar que el municipi on s’ubicarà «oficialment», que és el de Riba-Roja d’Ebre. Ja se sap, la merda ‒i més si no és pròpia‒ ben lluny de casa, millor si pot ser davant de la porta del veí.

També els pobles de la Ribera d’Ebre: de Flix en avall, Benisanet, Ginestar, Miravet… estan indignats. Saben prou que la presència de l’abocador implica una requalificació de la comarca: allà on havien apostat per una producció agrària de qualitat i amb denominació d’origen, on maldaven per potenciar el turisme i s’esforçaven a fer atractiu Pla general dels membres de les plataformes 'Almatret Net' i la 'Ribera Digna' en l'acció per denunciar el projecte de l'abocador de residus de Riba-roja i al fons les màquines que treballen en els terrenys. Imatge del 13 d'abril del 2019 (Horitzontal).el territori per tal de no perdre més població, ara trobaran, un cop més, la trista notorietat de la contaminació. Com si no fos prou la central nuclear d’Ascò (on a més, fa temps hi volien fer un dipòsit de residus nuclears),  la bassa de residus químics de Flix i l’abocador de Tivissa.

Vint anys separen els projectes d’abocador de residus industrials d’Oliola (la Noguera) i Riba-Roja d’Ebre (Ribera d’Ebre). Són dues comarques allunyades però amb característiques comunes, que defineixen una categoria: Abocadors industrials en zones rurals justament mancades d’indústria, amb àmplies zones boscoses, amb molt baixa densitat poblacional ‒2,34 i 11 habitants per Km2 respectivament i, sobretot, amb pocs costos «electorals» de rebuig: 208 habitants en el primer cas, 1112 en el segon. Concorre, també, el caràcter ocult ‒fins al darrer moment‒ de la tramitació del projecte, exposició pública, informació general, etc. No debades tothom és conscient que posar un abocador ABOCADOR 35 ESTADIS FUTBOLque anirà ple de residus altament contaminants, equival pràcticament a condemnar el municipi. Hi ha diferències, però, a Oliola, tots els veïns estaven en contra de l’abocador i l’alcalde va ser inhabilitat judicialment per haver inflat el cens amb persones d’altres municipis (treballadors de l’empresa que havia de construir i explotar l’abocador). A Ribarroja hom s’ha encarregat d’enllepolir els ciutadans amb la promesa de 14 llocs de treballs i diners per la cessió de l’espai. L’oposició ha hagut de venir de les poblacions veïnes, que patiran la pudor, la devaluació de la qualitat del l’aire, la dels productes agraris… i cap avantatge. El pitjor és la constatació que el camp, idealitzat pels «pixapins» com a lloc de repòs, com a jardí fora ciutat, hom el vol convertir només en la seva latrina.

montesquieu

La pitjor de les tiranies és la que s’amaga sota l’ombra de les lleis i al calor de la justícia

«Tous les vices politiques ne sont pas des vices moraux, et tous les vices moraux ne sont pas des vices politiques.» MONTESQUIEU : De l’esprit des lois

Montesquieu repeteix aquí la tesi de Maquiavel, per a qui la política no es regia pas per les mateixes regles de la moral cristiana sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Aquesta és la raó per la qual l’església, tant aleshores com ara, sempre ha condemnat el seu llibre: El príncep. Per aquesta i també perquè Maquiavel, que havia fet d’ambaixador de la república florentina davant de César Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, i també davant de Juli II, el seu successor, deixà escrit que el primer dels papes «no va fer mai cap altra cosa ni va pensar mai en cap altra cosa que en enganyar els homes i sempre va trobar a qui poder-ho fer» (De quomodo fides a principibus sit servanda: De com els prínceps han de fer honor a la seva paraula). Maquiavel i Montesquieu declaren que sovint cal «pecar» per a conservar l’estat i la llibertat. Amb això consagren la diferència entre la «virtut» moral, fonamentada en la religió, i la «virtu» política, que maquiavel art enganyconté les qualitats de l’èxit en els afers públics.

Aquest és el paradigma clàssic, que tothom dóna per bo. Si et dediques a la política, abandona tota moral, tota rectitud, tota dignitat. És possible, tanmateix, exercir una responsabilitat pública seguint, ja no dic els preceptes de la religió, sinó els de la moral ordinària? És possible dir la veritat, no prometre el que no s’ha (d’intentar) complir, treballar esforçadament en la mesura de les pròpies possibilitats, ser curós amb el diner públic? Sostinc que sí que és possible. I tant que ho és, encara que pel camí et qualifiquin de «bonista» o «bufanúvols» o, més ultramodern, et diguin «happyflower»…

Acabo. El text de Montesquieu diu que hi ha vicis polítics que no són pas vicis morals, i vicis morals que no són pas vicis polítics. Del comentari que faig a partir de Maquiavel se n’extreu que el que hi ha són vicis morals que són virtuts polítiques, o que els conceptes de vici i virtut no són aplicables a la política… sigui com sigui, el que penso de tot plegat és que l’exercici de la política és com l’art de servir-se de la dalla per segar: la dalla és innocent, hom la pot fer servir tant per a tallar espigues d’or com caps de persones. La discursos políticsmoral fa que es dugui a terme una cosa o una altra.

Avui, dia de reflexió (publicat abans de les generals de 28 d’abril), pensi bé en tot això abans de dipositar el seu vot. Ara no es tracta de jutjar només les mentides habituals o falses promeses ‒pecats venials de la política‒ sinó també la jeia moral i personal d’alguns dels individus que les han fet. No fos cas que les circumstàncies ‒per a desgràcia de tothom‒ els permetessin complir-les.

NOTRE DAME AGULLA CREMANTPot un ateu admirar Notre Dame? Pot un musulmà, un budista, un animista, plorar pel mal patit per la catedral parisina? La resposta és fàcil: Sí. I l’Estat francès, perquè està de dol nacional? Per quina raó el seu president, quan es va declarar l’incendi de dimarts, va dir que tota la nació estava emocionada, i que parlava en nom de tots els catòlics i també de tots els francesos…? Textual: «Com tots els nostres compatriotes, estic trist en veure una part de nosaltres que es crema». Val a dir que França ha desamortitzat dos cops els béns de l’església, el primer fou el 2 de novembre de 1789, al bell mig de la Revolució, a través d’un decret. La segona, el 9 de desembre 1905, a través d’una Llei de separació de les esglésies i l’Estat, laic per si feia falta consignar-ho. Compari amb la «no confessional» España i veurà què en surt. A França tots els edificis religiosos són de l’estat, que en fa el manteniment, per bé que usualment cedeix l’espai per al culte religiós. A España, l’estat no és propietari de res, i encara ha permès l’Església d’apropiar-se de milers d’edificis, com ara la Mesquita de Còrdova, subvenciona l’Església a través dels pressupostos generals, paga el sou als capellans i ha de fer el manteniment dels edificis amb valor artístic com si fossin seus). En qualsevol NOTRE DAME BRASEScas, la resposta continua essent igual de fàcil: perquè l’Estat francès, més enllà les despeses de la reconstrucció i de la pèrdua econòmica que significarà perdre els 13 milions de turistes que visitaven el temple, considera que la catedral és patrimoni artístic, una obra d’art. I així, igual que l’ateu, el musulmà o el budista, l’aprecia pel seu valor estrictament estètic.

Des d’aquesta perspectiva es pot també entendre que la Passió segons Sant Mateu de Bach, les epístoles de Pau de Tars, el Crist de Velázquez o el Rèquiem de Mozart  tenen molt en comú. I és la inspiració cristiana de totes aquestes creacions artístiques, que el cos de l'esperittothom pot admirar. Aquest fenomen s’anomena «culturització de l’herència cristiana». Ho explica molt bé Ferran Sáez Mateu al seu llibre: El cos de l’esperit, on defineix el concepte de la següent manera: «És la possibilitat de transformar un llegat religiós en una manifestació cultural de prestigi que, sense estar escindida o desvinculada del seu origen, resulta autònoma com a manifestació cultural». El més interessant, i alhora la columna vertebral de l’assaig és que el seu autor prova de mostrar com els referents de l’Evangeli s’han encarnat en objectes culturals, que són creats o contemplats i gaudits a través del cos. Així, aquests universos simbòlics, fets art, necessiten una oïda per sentir-los ‒posem Bach de mostra; uns ulls per llegir-los ‒posem l’Idiota de Dostoievski; uns peus per recórrer-los ‒posem Notre Dame…

lladres-de-tempsNo li passa mai, a vostè, se’n va a la cuina a buscar una cosa per picar: quan hi arriba s’adona que el recipient de l’orgànica està ple fins dalt. El treu, el lliga, l’agafa per dur-lo fins la porta del pis pensant que quan surti se l’endurà. Quan hi arriba veu dues cartes damunt de l’armari del rebedor i li sembla que una és d’Hisenda, i pensa: deu ser important. Aleshores, deixa la bossa d’escombraries al mig del rebedor, es diu que ja l’acabarà de treure després, quan hagi llegit la comunicació oficial. Agafa les cartes, se’n va cap al menjador on es disposa a seure a la butaca còmoda on acostuma a repapar-se per llegir el diari. Durant el trajecte sent la seva dona que li diu alguna cosa que no entén bé. Aleshores deixa les cartes damunt de la tauleta baixa de davant del sofà, surt del menjador i va al despatx, des d’on la seva esposa li parlava. Encabat torna, en passar pel rebedor veu la bossa d’escombraries al mig, l’agafa, obre la porta, crida l’ascensor mentre es pregunta: «Què hi fotia la bossa al mig del passadís?», baixa fins a la planta baixa i en sortir al carrer es no entén què fa baixant les escombraries, que, ara sí, recorda que havia preparat per baixar-les en el moment que hagués de sortir per anar a la papereria. I ara ja no ho pot fer, aprofitant el viatge, perquè no porta ni la cartera ni la jaqueta, i fa fresca per sortir en camisa. I, de sobte, pensa que encara no ha llegit la carta d’Hisenda.

La llarga anècdota inicial introdueix el que en realitat és l’objecte de l’article: les MOMO I ELS LLADRES DEL TEMPSdistraccions i els lladres del temps que llasten el nostre rendiment. I en relació a aquestes, la sempiterna confusió entre el que és urgent i el que és important, que afegeix desori a les interrupcions. Durant la jornada laboral és fàcil que siguem interromputs: una trucada de telèfon, un company que ens demana una cosa. Cada cop que interrompem la nostra concentració canviant d’activitat, desapareix el 85% de la informació que residia a la memòria a curt termini. Això significa que has de començar de nou. És com quan memoritzes un número de telèfon per marcar-lo; si no ho fas immediatament, l’has de tornar a llegir.

momo2Sempre hi ha qui, de cop i sobte, ens demana una cosa per ahir, però resulta que la urgència només és seva, si a sobre no és important, posem-la al calaix rodó de la paperera. Si és urgent i alhora important, posem-nos-hi ara, sense admetre distracció ni demora. Si no és important, que la faci un altre, si no és urgent, la passem «ad calendas graecas» Diuen que en tots els casos, el millor és adoptar l’estratègia Eisenhower, el 34è president dels EUA. El vell militar deia que calia distingir entre l’urgent, que no sempre és important, i l’important, que no sempre és urgent.

angel-hernandez-con-esposa-maria-jose-carrasco-1554397185502«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure.

Quina és la funció de la pena, segons les legislacions? Té una funció retributiva, eutanàsia mansexpiatòria, punitiva, preventiva, intimidatòria, rehabilitadora… Però quin mal ha fet Àngel que mereixi presó? Quin és el dany que ha provocat, que requereixi que li’n facin a ell? Hi ha alguna manera de «compensar» el que ha fet? Tindria sentit restituir la vida a qui l’ha perdut per pròpia voluntat? Ha d’anar a presó per tal de restituir l’ordre correcte de les coses o ha de reconciliar-se amb si mateix a través del patiment moral? Ha de penedir-se Ángel del que ha fet per tal que l’expiació tingui èxit? Hem d’acovardir tothom qui, com ell, vulgui ajudar una altra persona a deixar de patir? És que posant Àngel a la presó tornem inofensiu un perillós criminal? Serviran, en fi, els anys a la garjola d’un home de setanta anys per a rehabilitar-lo?

L’acció d’Àngel ha estat bona en sentit moral, realitzada per amor i desitjada per la seva esposa: «No me quiero dormir, quiero morir». Fora d’això no hi ha res a dir. És la llei espanyola la que és immoral, que no respecta el dret dels individus a morir dignament. ramon-sampedro-una-foto-archivo-1554378985959Estem parlant d’una llei que, sense confessar-ho, beu la (mala) llet de la doctrina cristiana respecte de la mort i el suïcidi. En efecte, segons aquesta fe nosaltres no som amos de la nostra vida, sinó Déu. Així, la vida esdevé una cosa sagrada que no podem tocar, i només, amb prou feines, administrar. La medicina no va poder evolucionar fins que no es va dessacralitzar el cos humà i es van poder fer disseccions de cadàvers que permetessin un millor coneixement de l’anatomia. La legislació i la medicina modernes no respectaran el dret a morir dignament fins que no dessacralitzem la legislació i li espolsem l’olor de sagristia.

Tenim un sistema jurídic que necessita millorar molt, alliberant-se de prejudicis. Fins quatre dies el dret permetia ‒com a càstig‒ prendre-li la vida a una persona. No hi ha dret a que li puguem prendre la mort a l’innocent. És pura crueltat.