Feeds:
Entrades
Comentaris

L’expressió del títol s’empra habitualment per referir-se a les persones que gasten més del que guanyen. Està ben trobada, a fe. La imatge il·lustra ‒fa veure amb els ulls tancats‒ el braç que s’allarga i, al descobert, deixa d’estar cobert per la màniga. A la intempèrie, si fa fred, el braç en passa, els pèls s’erissen i la pell es fa de gallina. La imatge és transferible a contextos diferents. Per exemple, al dels favors que l’Estat espanyol va demanar arreu per evitar mostres de suport estrangeres al procés d’independència de Catalunya. Alguns favors els va pagar en espècies (protecció militar a Letònia), altres favors els va pagar amb un xec al portador sense data, com al Marroc. Justament per això, ara el Marroc exigeix canviar cromos: has d’abandonar el Sahara (sobre el qual España encara té jurisdicció) i jo deixaré d’enviar-te gent afamada a ofegar-se a les teves platges.

La gràcia de tot plegat és que els saharauis tenen dret a un referèndum d’autodeterminació per decidir el seu destí, reconegut per Espanya i l’ONU. Per això ara el Marroc s’ha trobat que el xec li retorna impagat. Com és sabut, el banc de les promeses espanyoles està completament escurat, com també el de la seva justícia.

Que els dipòsits de justícia d’Espanya són plens de teranyines ho sap Europa sencera. Que els jutges que els administren són uns incompetents i alhora prevaricadors alimenta proverbis i caricatures grotesques, arreu més enllà dels Pirineus. Aquí hom s’està d’aixecar massa la veu, no fos cas que t’apliquin la llei mordassa i et fotin els quartos i la llibertat, com passa amb els nostres presoners polítics, els nostres exiliats i els més de 3000 represaliats.

Sortosament ja els han pres la mida, frontera enllà, i ara el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot ha vingut precedit del fet que el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, en un informe signat per Mr Boriss Cilevičs, letó, pertanyent al grup Socialista, Demòcrata i Verd de la Cambra, demana la llibertat per als presoners polítics i l’abandonament dels processos d’extradició per als exiliats. Té molt clar que tot plegat no és més que una persecució política, incompatible amb els estàndards democràtics de què tant presumeix España. Aquí sí que val el castís refrany espanyol: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces».

Cara al sol, con la camisa nueva, que tú bordaste en rojo ayer, me hallará… No se sorprengui, volgut lector, si no coneix la lletra d’aquesta cançó; no trigarà a sentir-la cantar als patis de les escoles. De moment, a Murcia només sonarà (perquè encara no té lletra) el “Himno nacional” durant els actes solemnes dels centres educatius ‒la moció original, presentada per Bocs (transcripció fonètica), demanava que sonés cada dematí. La resta d’elements de la moció aprovats són els habituals en aquests casos: que a cap  aula no hi falti la imatge del Borbó, “símbolo de la unidad de España que viene siendo objecto de innumerables ataques por parte de la izquierda radical de nuestro país”; i  que hi hagi sempre la bandera estatal a l’entrada, en lloc visible.

En aprovar-se la iniciativa, el portaveu dels promotors ha dit una frase solemne: “Hoy Murcia da un ejemplo al conjunto de España al convertirse en un modelo de respeto hacia los símbolos que nos representan y unen a todos”. No dubto de l’encert de la primera part de la frase. Múrcia ha donat un exemple i s’ha convertit en un model, en efecte, del que significa progressar retrocedint cap al model d’escola franquista i país totalitari i nacionalcatòlic, amb la seva imatge del Caudillo i del crucifix presidint cada aula, amb la seva dosi diària d’adoctrinament sota el nom de “Formación del Espíritu Nacional” i amb la seva tanda de mastegots als alumnes rebecs i desobedients.

En canvi, la idea que la monarquia borbònica imposada pel darrer dictador i la bandera siguin realment símbols que ens representen i uneixen a tots, no és més que el desig que l’España nacionalista expressa en veu alta, cantant a capella el «Cara al sol» o El novio de la muerte» segons la inspiració del moment. Per cert, m’ha dit un ocellet que aquesta proposta que els avanço en exclusiva la duran al proper ple municipal.

Diuen que els crancs caminen cap enrere. No és pas veritat. Els crancs caminen de costat, i ho fan així perquè tenen doblegades les potes d’aquesta manera, per moure’s per superfícies irregulars, cosa que els permet, a més, entrar en petits forats i escletxes per protegir-se dels depredadors. Aquí l’única bestiola amb exoesquelet  ‒amb els seus tancs‒ que camina cap enrere és España.

MAL DE VIURE

«Alegria per estar trist» és la definició de malenconia que trobem a Les travailleurs de la mer de Victor Hugo, una novel·la amb un desenllaç força depriment. La definició conté un oxímoron evident. Es pot estar alegre del fet d’estar trist? O és més aviat una complaença en l’aflicció? O potser una mena d’autocompassió sense espectadors perquè no tens cap motiu per estar content mentre tens la sospita que altres en tenen? Per malenconia s’entén una tristesa permanent. El concepte ve del grec, literalment significa «bilis negra», que era un dels quatre humors constitutius de l’organisme segons la teoria de Galè. Els altres són la sang, la flegma i la bilis groga. Els individus en què predomina algun dels humors serien, respectivament, tristos, hiperactius, inalterables o colèrics. La teoria donava compte dels principals tipus caracterològics humans i no poques persones se sentien identificades amb algun d’ells.

Els malencònics estan tristos. És una malaltia estar trist? I ser-ho? Amb l’edat tothom acaba fent l’experiència de passar per tots els graus de la tristesa i l’alegria. Però hi ha persones que (gairebé) sempre estan tristes, i aquest ànim defineix el seu to vital. En contrast, n’hi ha que estan habitualment alegres i somrients. Alhora hi ha qui sempre està enfadat i també hi ha els que no s’alteren per res. Racionals i pragmàtics, no s’esveren mai ni s’estiren els cabells, flegmàtics, en diem. Tot plegat no és altra cosa que una mostra no patològica dels tarannàs humans d’arreu. 

Un dels efectes de la pandèmia és que ens ha obligat a parar més atenció a la nostra salut física i mental. A mig superar el perill de patir per la primera ‒gràcies a les vacunes‒ s’ha estès la preocupació per la segona. A banda d’insistir en els sospitosos habituals: depressió, ansietat…, ara es comença a parlar de la germana pobra: la llangor o languidesa. Seria una mena d’apatia o fluixesa, una indiferència per la pròpia indiferència per tot. En altres paraules, un menfotisme generalitzat, amanit per una desgana infinita, com aquella que t’agafa sempre que una situació incòmoda i alhora inevitable s’allarga. Si reconeix els símptomes, ja som dos que els tenim ‒a mi m’ho provoca la política‒, si és així, prengui-s’ho amb filosofia.  

Ma padrina Mercè, que va néixer l’any que s’iniciava la Primera Guerra Mundial, deia sovint que “La vida és com el pa: molla i crosta”. Havia tingut moltes ocasions de tastar la realitat de la comparació. Ella en va viure una, de guerra, i la misèria, la repressió i patiment posteriors. Així, igual que la granissada, la pluja, el fred i el vent que malmeten la collita, que s’han de sofrir amb paciència, les maltempsades de la vida també s’han d’aguantar. Tan inevitables són unes com altres.

Quan estic fotut puc dir que em trobo «xafat» o que estic «fet pols», però no que «estic cancerós». En canvi, moltes vegades dic «estic deprimit» o «depre» quan estic trist. Les metàfores que empro en el primer cas: «xafat» o «fet pols» són llicències poètiques, exageracions perfectament admissibles. Però no dic mai que «estic cancerós» si no tinc  un càncer; de la mateixa manera no hauria de dir «estic deprimit» si no tinc una depressió.

Hand with pen drawing the chemical formula of Fluoxetine

Hi ha facultatius que, si dius que estàs trist, ja et mediquen, i és que de vegades ni ells mateixos entenen que la tristesa és un estat d’ànim i no pas una malaltia. Els metges tenen tendència a mirar la realitat humana des de la perspectiva del cos, al capdavall, això és el que han estudiat: el cos i les seves malalties. Així, l’abordatge de la salut és gairebé sempre físic. El lema és: si tenim pastilles per al dolor físic, també n’hem de tenir per al dolor psíquic. Si tot es redueix al cos i expliquem tot el que ens passa com una alteració somàtica ‒les malalties mentals són descrites només com a problemes neuronals‒, tot queda reduït a biologia. Tot depèn de les neurones, cèl·lules que constitueixen el sistema nerviós, i els neurotransmissors que faciliten la seva interconnexió. Aleshores, és evident que el funcionament global de l’individu és considerat només en termes materials, com si un subjecte no fos més que un cos.

Per tot això, els patiments quotidians, l’estrès, l’estar cremats per la feina o l’angoixa de no tenir-ne, la incertesa per la salut pròpia i dels propers, fins i tot el dol pels morts, hauríem d’aprendre a entomar-los amb una mica més d’estoïcisme i endurança. No són coses que hagin de curar-se amb una pastilla, llevat que vulguem medicalitzar la natural desesperança.

Per quina raó les fires i salons d’ensenyament no són notícia per les ofertes educatives sinó per la presència de l’exèrcit? Què té a veure l’exèrcit amb l’educació? Té alguna relació la formació professional i educativa amb el reclutament militar? És possible casar la cultura de la pau i la idea de les escoles com espais lliures de violència amb la cultura militar, el lema de la qual és «Si vis pacem para bellum»?  Ja em perdonaran la llatinada, però no m’hi he pogut resistir; el «parabellum», ben significativament és el calibre oficial de la munició de pistola de la OTAN.

Si tothom veu clar que, formació acadèmica a banda, la funció del sistema educatiu és formar ciutadans en la cultura de la pau i en les virtuts cíviques del diàleg i la convivència, resulta difícil entendre perquè és tan difícil vetar la presència de l’exèrcit a les aules. I per què els militars insisteixen a imposar la seva presència? Quant al darrer punt, val a dir que la Fira de Lleida, per unanimitat, va rebutjar la sol·licitud de participació de l’exèrcit al Saló Formaocupa (desenvolupat els proppassats 5 i 6 de maig) en considerar que no s’ajustava a les normes generals del certamen ni al Codi ètic de la Fundació, «basat en els valors i principis de la cultura de la pau i dels drets humans». I tanmateix, el jutjat de Lleida ha estimat l’escrit del Ministerio de Defensa al·legant que no està justificada suficientment ‒per part de Fira Lleida‒ la raó de denegació de participació dels militars.

Fa temps que s’intenta introduir una assignatura de «Cultura de la defensa» a l’ensenyament obligatori amb la idea de rentar la cara d’una institució que mai no s’ha sentit subordinada al poder civil i que, com diu la Constitució (Art. 8), té la funció principal de mantenir la integritat territorial, això és, apuntar més als propis ciutadans que no pas a les «amenaces» externes. De moment no se n’han sortit, però tot «apunta» (disculpin l’agressiva metàfora del verb) en la direcció de fer creure als infants que l’exèrcit és formació i no reclutament, i serveix per trobar una feina normal (on hom no es pot sindicar, però, ni afiliar-se a un partit polític), i busca la pau, això sí, amb la paradoxal idea que per aconseguir-la cal preparar la guerra.

Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.

A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors  i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.

Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen. La frase conté un deliciós regust irònic. Deu ser per això que els que s’atreveixen a escriure sobre llibres, això és, sobre el que els altres han escrit, de vegades són tan mal rebuts. Un crític literari va cometre una recensió sobre Així va parlar Zarathustra de Friedrich Nietzsche on afirmava que el llibre contenia un excel·lent exercici d’estil i esperava que, el proper cop, l’autor s’ocupés una mica més del contingut. Nietzsche va correspondre amb una ironia equivalent, però de valor universal. Li va dir que, en darrera instància, ningú no pot escoltar als llibres més del que ja sap, perquè les persones estem mancades d’oïdes per sentir allò a què no tenim accés des de la vivència. 

És cert, un llibre és com un mirall, si un porc s’hi contempla no pot esperar pas veure-hi reflectida una margarida. Potser exagero una mica, però el cas és que dels llibres només entenem allò que d’alguna manera podem connectar amb la nostra experiència vital. Em refereixo a entendre, és clar, perquè una comprensió superficial, purament acadèmica, és tota una altra cosa. Sovint el que pensa, diu o fa un personatge d’una novel·la provoca més sorpresa, i així també interès, que no pas commou, i això perquè la comprensió és només intel·lectual: hom entén la lletra però no pas l’esperit. Per això, quan un llibre, posem per cas un assaig, parla de coses que estan més enllà de l’experiència freqüent o d’idees inusuals, pot passar que hom no senti res, cosa que produeix la il·lusió acústica que el llibre no parla perquè no té res a dir. I la realitat és, en canvi, que el lector no pot sentir  ‒per manca d’oïda‒ el que el llibre proclama sorollosament.

Hi ha lectors àvids que ho poden llegir tot perquè també estan disposats a viure, ni que sigui només al seu univers interior, tot allò que l’escriptor els proposa. Amb aquesta disposició poden llegir i, llegint, (re)viure allò que no han viscut, aprendre de les experiències de l’altre. Aquesta és la màgia de la lectura, i alhora la font dels seus plaers, inimaginables per a qui mai no llegeix. Aquest és el plaer d’entendre. Jo, per la meva feina, sóc professor, en tinc un altre, i és el plaer de fer entendre. Que els aprofiti la lectura, i recordin que si el llibre els cau del prestatge damunt del cap, i sona buit, no és pas necessàriament culpa del llibre. 

Hi havia una vegada un individu que, pel carrer Major de Lleida, aturava els passejants amb la pregunta: «Està bé del cap, vostè?». Uns s’enfadaven, altres el prenien per boig, o per begut, i se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: «És clar, estic molt bé del cap, jo!» «I ho pot demostrar, això?» «Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé» I amb ironia, el vianant va afegir: «I vostè, pot demostrar que no està alienat o foll?» Aleshores, l’individu, amb una gran rialla la cara, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica del Centre de Salut Mental Segrià de l’Hospital de Santa Maria. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Em disculparan l’acudit. Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la SIDA, segurament no necessitarà una segona opinió per saber què té. Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quan a les «malalties de l’ànima», com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura. Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica, estressada,  són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Una altra qüestió disputada és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals, allò de vostè té depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? (és un cercle infernal: l’estrés i l’ansietat fan pujar el cortisol, el qual altera la sensibilitat a la insulina i alhora afecta la serotonina, al seu torn la diabetis augmenta l’estrès, causa fatiga i dificultats per fer exercici i controlar la dieta, augmentant la depressió…) I no parlem del que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la repressió emocional obria la porta al càncer. Sigui com sigui, les malalties psicosomàtiques són una realitat, i la vinculació entre l’estat de l’«esperit» amb el del cos, és objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes. El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tant d’estrès, tanta incompetència i tant terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.

ARRELATS

On viu vostè? La resposta acostuma a ser que resideix al carrer o avinguda tal, número tal, tercer pis, segon, amb l’afegit del codi postal i la localitat. Abans, a molts indrets la resposta era: sóc de cal Cistellaire d’Arbeca, de ca la Mundeta d’Oliola, de casa Peixet d’Almatret, o sóc el cabaler de Mas d’En Puig. I no calia més, llevat que el poble fos prou gran, i aleshores s’afegia, sóc de Cal Boter, de la Baixada de la Ferradura, de Mequinensa. Hom era d’una casa, no vivia en una adreça. La casa o la masia, encara més que els seus habitants eventuals, tenien una entitat que transcendia les generacions.

L’editorial Sidillà acaba de publicar Arrelats, un magnífic llibre signat per Xavier Cortadellas, de la Bisbal d’Empordà, Judit Pujadó, de Gualta,  i Ignasi Revés, de Cal Xenxi, de Sarroca. El llibre du el subtítol “Les famílies més antigues de Catalunya” i explica la història de 21 famílies d’arreu de Catalunya, incloent la Catalunya Nord, les deu darreres generacions de les quals han viscut a la mateixa casa. Fa rumiar, oi? Deu generacions vol dir que, en alguns casos, l’inici de la casa es remunta al segle XII, com els Plana-Rovira de  Sant Miquel de Campmajor. O al segle XIII, quan els Casamada, de Castellar del Vallès, casaven Pere, l’hereu, amb la Saurina, i amb prou feines feia quatre anys que Pere el Catòlic havia mort a la batalla de Muret, que faria perdre bous i esquelles a la Catalunya nació transfronterera.

El títol del llibre està ben trobat: la casa és l’arrel, efectivament. Els pagesos se senten vinculats a la casa on han nascut i s’han criat. Els noms de les cases són molt importants. Pot ser descriptiu de la feina que s’hi feia: cal fuster, cal ferrer, cal boter… També pot ser pel nom o cognom o fins i tot el malnom dels fundadors: ca l’Enxaneta. Valgui d’exemple un cas personal, a mon padrí tothom li deia “el vell Ramonet” i a mon pare tothom el cridava “Ramonet”, tot i que el nom dels dos era Josep. A què es devia això, doncs al fet que la casa és “Cal Ramonet”, i es deu al nom de qui va aixecar la casa al segle XIX. Això explica també el fet que tots els germans de mon padrí, que eren sis, tinguin un fill que es diu Ramon. El Ramon corresponent a la generació del padrí va morir jove, adolescent, d’una sarrampió.

A Oliola, doncs, sóc Ramon, l’hereu de cal Ramonet, hereu per ser el primer, ja no hereu des del dia que, reunits els germans, vam fer hereu qui es volia quedar de pagès a seguir amb la tradició familiar. A Almatret sóc el gendre d’Humbert de Peixet. El rebesavi de Carme, la meva dona, en tornar de la guerra de Cuba, va posar cafè i estanc, i creà un segell amb la imatge d’un peix, que encara es conserva. Amb aquest segell es van fer bitllets de moneda local durant la Guerra Civil del 36.Sigui com sigui, la veritat és aquesta: els noms de les cases sobreviuen els seus propietaris. Així, un cop la casa té nom és difícil canviar-lo. Ho sap tothom al poble. Quan una casa és buida fa temps i uns forasters la compren, tothom diu que s’ha venut cal Foradada, i es coneix els nous veïns o estiuejants com els de cal Foradada… La casa fa país, i cultura. La casa catalana parla de duració, d’història, d’endurança, de memòria llarga. Aquestes cases parlen de nosaltres, tant com els monuments. Són els nostres «llocs de memòria».

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?