Feeds:
Entrades
Comentaris

fuetejament esclauA vostè la van violar perquè anava massa escotada. Si li han robat la cartera és perquè estava passejant de nit per un barri marginal. Els jueus van conspirar per afavorir la derrota alemanya a la 1a Guerra Mundial. La seva condició d’enemics del Reich els condemnava. Els gitanos són expulsats de tot arreu perquè no s’integren amb la gent normal. Els catalans mereixen ser espoliats i sotmesos perquè són uns traïdors a España, a qui odien, i han despertat el feixisme. Les precedents són frases model i alhora exemples reals de culpabilització de les víctimes. En uns casos es tracta de fer responsable l’innocent d’allò que ha fet el violador, el lladre o el genocida. En altres es tracta de deshumanitzar-lo, com es feia amb els esclaus negres, que hom considerava semianimals. Encara en altres circumstàncies es tracta de fer de les víctimes un boc expiatori, com quan es culpava els immigrants, a començament de la crisi, de l’elevada desocupació; o ara que s’acusa l’independentisme de la davallada del turisme, de la manca de pluges, de la caiguda de les fulles dels arbres i de les glaçades matinals.

Treblinka era un camp d’extermini. Les persones que hi anaven a parar duraven poc i treblinka barracóels presoners que romanien vius treballaven per als seus botxins a canvi del dubtós regal d’ajornar la seva mort. Hi varen ser assassinades, després de patiments i humiliacions inenarrables, un milió dos-centes mil persones. Al comandant nazi del camp, Franz Stangl, condemnat a presó perpètua, li van preguntar: «Ja que els havíeu de matar a tots, quin sentit tenien les humiliacions, les crueltats?». La resposta fou reveladora: treblinka«Per condicionar els que havien d’efectuar materialment les operacions. Perquè poguessin fer allò que feien». Altrament dit, la víctima ha de ser degradada per tal que l’homicida i els que contemplen l’escena sentin menys el pes de la culpa.

Sempre que pensem en l’esgarrifosa complicitat ‒ni que fos per inacció‒ dels ciutadans alemanys en l’assassinat de milions de persones, ens adonem que l’única explicació de la «bona consciència» d’aquests ciutadans «normals» és que consideraven que les víctimes mereixien tot allò que els passava. És exactament el mateix que ara pensen a l’altra banda de la Franja de Ponent respecte als catalans.

NOTA BENE:

Gitta Sereny i Franz StanglA continuació, un bocí de l’entrevista que Gitta Sereny li fa a Franz Stangl, el botxí de Treblinka.  El llibre on es recull el testimoni es titula: Into That Darkness: An Examination of Conscience.

La incapacitat del comandant Stangl per a sentir cap mena de remordiment és notable, i es pot constatar al llarg de tota l’entrevista (de 70 hores, en diversos dies). A continuació copio el seu relat desapassionat d’una petició que li va fer un treballador del camp (Blau) per tal de salvar el seu pare. El treballador era un jueu que vivia a la «zona grisa», això és, aquell espai entre el bé i el mal absoluts on restaven els jueus que, per tal de sobreviure una mica més, col·laboraven amb els seus botxins en l’extermini dels que arribaven al camp per tal de morir a les cambres de gas.

«There was one day when [Blau] knocked at the door of my office… and asked GITTA SERENY INTO THAT DARKNESSpermission to speak to me. He looked very worried. I said, ‘Of course Blau, come on in. What’s worrying you?’ He said it was his eighty-year-old father; he’d arrived on that morning’s transport. Was there anything I could do. I said, ‘Really, Blau, you must understand it’s impossible. A man of eighty…’ He said quickly that he understood of course. But could he ask me for permission to take his father to the Lazarett rather than the gas chambers. And could he take his father first to the kitchen and give him a meal. I said, ‘You go and do what you think best, Blau. Officially I don’t know anything, but unofficially you can tell the Kapo I said it was all right.’ In the afternoon, when I came back to my office, he was waiting for me. He had tears in his eyes. He stood to attention and said, ‘… I want to thank you. I gave my father a meal. And I’ve just taken him to the Lazarett – it’s all over. Thank you very much.’ I said, ‘Well Blau, there’s no need to thank me, but of course if you want to thank me, you may.’»

 

Anuncis

UNFORGIVEN

FREE POLITICAL PRISONERSAnomenaríem clement o misericordiós un individu que, després d’haver-ne estomacat un altre, haver-li posat un dogal al coll i penjat fins gairebé ofegar-lo, afluixés l’estrebada de la corda per a permetre-li tocar de puntetes a terra? Creuen vostès que el penjat hauria d’anomenar benefactor al seu botxí?

Octavi August, el primer emperador dels romans guanyà fama d’indulgent quan perdonà la vida de Gneus Cornelius Cinna, que havia format part

OCTAVI AUGUST

d’una conspiració contra ell per destronar-lo. De fet, és el primer i darrer cas documentat que consta de perdó imperial en aquest tipus de circumstàncies. No obstant, Sèneca usà August de model al seu llibre De clementia, amb el qual pretenia educar el jove Neró. Al llibre, que conté un instructiu contrast entre el tirà i el bon governant, parla de la clemència com a virtut política, entesa aquesta al servei de l’emperador, això és, com a eina per a la conservació del poder gràcies a la fama de benvolença i de generositat que procura. No dubtin pas que dilluns els Jordis i els Consellers empresonats seran alliberats. Fet i fet, el Tribunal

CONSELLERS EMPRESONATS

Suprem no farà altre que aixecar les mesures cautelars a canvi d’un rescat humiliant (en diuen fiança). Tot plegat per evitar l’escàndol, que aleshores ja no es podria justificar de cap manera, d’haver de reconèixer que hi ha presoners polítics que es presenten irregularment a les eleccions. L’alliberament serà presentat, segur, com una doble victòria del govern (és igual que formalment la decisió sigui d’un jutge; la separació de poders és nul·la de facto). D’una banda, el govern esgrimirà l’acceptació del 155 com una victòria. «Les hemos hecho humillar la JORDIS EMPRESONATS.pngcerviz», diran, cofois, al consell de ministres. I de cara enfora: «Les hemos hecho acatar la ley». D’una altra, presumiran de clements i generosos, i encara es creuran magnificents.

La virtut de la clemència, que està vinculada a la pietat, només neix de l’empatia: la que UNFORGIVEN CLINT EASTWOOD ESQUENAté un jutge en aplicar una pena amb prudent moderació. Però aquí no fa al cas: no hi haurà clemència sinó hipocresia en l’atenuació o ajornament de l’una revenja sense perdó. I no hi ha hagut delicte ‒els empresonats mai no haurien d’haver estat acusats de res‒, sinó reivindicació legítima de la llibertat d’un poble.

 

 

 

 

 

 

MORT DE SÒCRATESFa dos mil quatre-cents setze anys un home bo i just va ser acusat de corrompre la joventut. Fou jutjat i condemnat a mort per un tribunal de ciutadans d’Atenes. El seu nom era Sòcrates. No havia escrit mai cap llibre, no havia tingut cap paper a la política del seu temps, ni havia estat mestre de ningú. De fet, si alguna cosa deia al respecte és que no tenia res per ensenyar, car no sabia res. Si hom insistia, acabava confessant, a desgrat, que només sabia una cosa, justament que no sabia res.

Amb aquesta descripció sumària, i tanmateix certa, ningú no gosaria dir que aquell home havia de convertir-se en el pensador més conegut i respectat de tots els temps. En efecte, Sòcrates representa l’ideal del filòsof. L’home que, precisament perquè reconeix no saber res, té ànsia i desig de saber, investiga, interroga, s’interessa per tot, amb l’esperança d’abastar el coneixement. L’etimologia del terme «Filosofia», que significa amor o desig de saviesa, remet directament a la seva actitud vital.

Una acusació semblant plana ara sobre l’escola catalana, contra els seus mestres i professors. D’adoctrinament els acusen aquells que, com el PP i C’s, pensen que l’escolaRIVERA FALANGITO ha de servir per assolir les seves fites polítiques. Les dels primers: «españolizar los ninos catalanes»  i anorrear el planter independentista. Les dels segons: acabar amb la llengua, la cultura i la nació catalanes. A tal fi, se serveixen sense manies de l’ajut inestimable de Sociedad Civil Catalana, que ha obert una pàgina web on s’anima a acusar docents i directors. Tots junts conformen la nova Inquisició que, superant l’antiga, no persegueix cristians que judaïtzen sinó catalans que ensenyen. Significativament, el darrer cremat a la foguera per la Inquisició espanyola fou un mestre, de nom Gaietà Ripoll, l’any 1826. Deien que impedia als nens de dir «Ave Maria Puríssima»…

FOGUERA INQUISITORIALEl filòsof Sòcrates no feia altre que ensenyar a pensar, però no com a doctrina ni teoria. Els joves que l’acompanyaven veien en ell l’exemple vivent d’home íntegre que s’ocupava del seny, de la veritat i de la cura de l’ànima (segons paraules de l’Apologia de Sòcrates, escrita per Plató), però d’això els acusadors en deien «corrompre la joventut». Enguany s’ha eliminat la Història de la Filosofia de la Selectivitat catalana. Diuen que és per homologar-la a l’espanyola, on només es fa Historia de España, de creixent importància acadèmica i política… Això, és clar, tampoc no és «adoctrinar» la canalla.

Això, és clar, tampoc no és «adoctrinar» la canalla. Poc importa que aprenguin el que CAÑIZARES PRES COF EPIS ESPAÑ 1deia Sòcrates (és clar, aquest, com Ripoll, no creia en els déus) i és clar, és millor que no sàpiguen res del seu exemple. Podrien aprendre a fer-se i sobretot a fer preguntes incòmodes i difícils. Podrien arribar a descobrir les mentides, tant de la doctrina catòlica com les que apareixen dins dels llibres d’història i els diaris del règim.

 

FRAGMENT DE LA DEFENSA DE SÒCRATES DAVANT DEL JURAT

“Jo, atenesos, us tinc respecte i us estimo, però vull creure més aviat el déu que vosaltres, i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segurs que no deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions (proteyis) i d’ensenyar-vos i de parlar a aquells que m’escauré a trobar d’entre vosaltres, dient-li, com tinc per costum: «Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, ¿no t’avergonyeixes d’ocupar-te de la fortuna per veure com se’t farà el més grossa possible, i de la glòria i de l’honor, i en canvi, del seny i de la veritat i de l’ànima, de veure com esdevindran millors, no te n’ocupes ni hi penses?» I si algun de vosaltres m’ho nega i diu que se n’ocupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n’aniré, sinó que li faré preguntes i l’examinaré i l’investigaré (elegcos), i si em sembla que no està en possessió de la virtut, però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a les coses que en tenen molt i s’estimi tant les coses que en tenen poc. (…) Si dient això, doncs, corrompo la joventut, la meva activitat deu ser perjudicial; però si algú afirma que dic altres coses que aquestes, no diu res de bo. En fi, jo diria, atenesos, cregueu Anitos o no el cregueu, m’absolgueu o no m’absolgueu, jo no puc obrar altrament per moltes vegades que em condemneu a mort.”

Plató, Apologia de Sòcrates,  29 d.

PARAULES COLORAquests darrers anys hem estat víctimes d’un bombardeig. Els obusos, però, no han fet cap víctima mortal, ni tan sols hi ha lesions que es puguin apreciar amb els ulls. Els projectils no s’han llençat des d’avions de l’exèrcit ni des de bateries de canons, sinó des de les capçaleres i titulars dels diaris, des dels editorials de les ràdios, les boques dels locutors de telenotícies i des de les taules, plenes de micròfons, de les rodes de premsa. Els soldats no anaven tampoc vestits d’uniforme, ni duien gorres, ni lluïen galons: anaven vestits de carrer, sovint amb americanes i corbates. Per això les ferides no són visibles, ja que víctimes només sagnaven per dins. La paraula és una arma poderosa, que amb un cos petitíssim i invisible du a terme accions meravelloses i alhora terribles, perquè tant pot fer cessar la PARAIGUA CONTRA PARAULESpor com infondre-la; tant pot llevar el dolor com provocar-lo; pot infondre gaudi, inspirar compassió, seduir, estimular l’odi o induir a l’assassinat. Sembla com si el llenguatge, esdevingut independent de la realitat, ja no servís per designar les coses sinó únicament per provocar emocions i inspirar creences. És com si les paraules, en lloc de ser un instrument per mencionar les coses i descriure les seves relacions, ho fossin només d’una persuasió que res no té a veure amb la realitat i fins i tot l’altera i la nega. La tesi clàssica segons la qual hi ha diversos punts de vista raonables sobre la mateixa cosa ha estat superada amb escreix per la que diu que el punt de vista construeix completament la cosa, el que ha passat o el que s’ha viscut. I això amb independència de l’objectivitat i la solidesa dels fets o de les realitats. Només així es pot entendre que algú digui, com el ministre Zoido, mà duraque no hi va haver violència policial l’u d’octubre, o que les manifestacions independentistes són intimidatòries o tumultuàries, o que els mestres catalans ensenyen a odiar España, o que els nostres polítics (els que són a la presó o a l’exili per fer el que els demanàvem) ens han enganyat. Resulta interessant també la manera com les usen les mentides per reforçar les mentides anteriors, construint castells sencers de truculència. Si fossin de cartes només caldria enretirar-ne una i caurien totes. Però no és el cas, la millor imatge de la xarxa de mentides és una madeixa. Penso ara en les mentides que diuen per desmentir les veritats que van dir en el seu moment…. Recordin, posem per cas, que Cospedal va dir que l’exèrcit estava preparat però que esperava que la seva intervenció no fos necessària. Comparin ara amb el que ha dit Marta Rovira, que hom esperava una intervenció armada. A continuació tota la caverna mediàtica, i l’inefable Millo al capdavant, se li llença al damunt, acusant-la de mentidera, com si no haguéssim tingut BOMBARDEIGC 1un bon tast i bestreta de violència durant el referèndum de l’u d’octubre. Resumint, i per no fer-me llarg, no és menyspreu per la veritat, això, no. Aquestes frases, repetides i augmentades pels altaveus mediàtics, són les bombes que volen provocar en nosaltres desànim, desafecció i desconcert. Només hi ha un refugi per a aquest bombardeig: la intel•ligència i la indiferència, per tal que, en lloc de fer clots i esvorancs en els nostres ànims, quedin sepultades en la pols del seu no-res.

birminghan jail luther king

Martin Luther King a la presó de Birminghan

«En un estat que empresona injustament, el lloc de l’home just és la presó», va escriure Thoreau. No sé si els nostres consellers i conselleres, els presidents d’ANC i d’Òmnium o la Presidenta del Parlament han tingut presents en algun moment aquestes sàvies paraules. Sí que estic segur, però, que les hi tenia Martin Luther King quan va escriure, fa 54 anys, uns dels seus assaigs més cèlebres: Letter from Birminghan City jail (Carta des de la presó de Birminghan). Estava pres per haver participat en les manifestacions no autoritzades de Birminghan. Es tractava de marxes en defensa dels

Birminghan police 1jpgdrets civils dels negres americans, que aleshores no podien exercir el dret  al vot, no podien entrar a la majoria d’hotels, restaurants, teatres, piscines, escoles, universitats… reservats per a blancs en un context de segregació racial als estats del sud dels EUA. Sembla mentida, però això passava fa quatre dies.  Ningú no hagués dit mai que un negre nascut en aquella època (1961) hauria arribat mai a ser el 44 president del país racista. Però així ha estat, gràcies a les accions –il·legals, of course− protagonitzades pel pastor protestant que escrivia cartes des de la presó. En aquesta respon als 8 bisbes i sacerdots d’Alabama –l’estat més segregacionista d’aleshores− que havien fet una declaració conjunta deplorant els actes de desobediència civil emprats per King i els lluitadors pels drets civils. King lamenta que els sacerdots

birminghan statue to discrimination dogs

Monument als Drets Civils de Birminghan. Recorda la brutalitat policial el 1963

 

declarin que estan d’acord amb els principis morals que guien les protestes i alhora no diguin res de les condicions d’opressió extrema que van donar lloc a aquelles manifestacions, això és: discriminació, tracte injust als tribunals, destrucció de domicilis i esglésies de negres provocats pels supremacistes blancs, atonyinaments per part de la policia…  El que més greu li sap no és, doncs, el mal que fan els dolents, sinó la dolorosa indiferència dels bons.

King exposa, succintament, les quatre fases del programa base de defensa dels drets civils. El primer és la reunió de les dades necessàries per determinar si s’han comès injustícies. Aquesta era la més fàcil de fer: a la vista estava la reiterada

mani presos 11.11.17

conculcació dels drets humans per part de les lleis i les autoritats segregacionistes. Després venia la negociació: intent de reeixir en la demanda de derogació de les lleis o disposicions injustes. El tercer punt és el que ell anomena «auto-purificació». El terme sona religiós, però va molt més enllà. Consistia en una sèrie de seminaris als quals feien acudir tots aquells que estaven disposats a fer valer els seus drets civils. Hom els preguntava: «Sabries acceptar els cops sense tornar-los? Sabries prevaler en la prova d’empresonament? De les preguntes ja es desprèn el programa. I, per fi, el darrer punt: l’acció directa. Aquesta consistia en boicots, marxes, “sittings” o sentades, entrar en llocs prohibits per als negres, com bars, piscines, etc. Tot plegat sabent per endavant que les accions directes, ‒pacífiques com eren‒ serien reprimides amb violència i que, sovint, els participants serien detinguts i empresonats. Però, amb persistència i determinació, tot plegat dugué a la derogació de les lleis segregacionistes als EUA.

Dit això, que expressa la categoria quant a la lluita de la rectitud contra l’opressió i les lleis injustes i els governs injustos, només resta tancar el cercle amb l’exempl

manifestació 11 novembre

e contemporani del regne d’España, mirall d’injustícia i d’arbitrarietat en relació a Catalunya.

Només avui totes les persones justes citades més amunt, ja han passat més dies a la presó que Billy el niño, Ignacio González, Martín Villa, Rodrigo Rato, Rajoy i tota la resta de la trepa corrupta d’aquest partit que roba (o era ‘governa’) a España des del poder. Tranquils, no passa res, en un estat corrupte, el lloc dels corruptes és el govern.

mano dura«Estamos ante un acto… ehhhh, ehhh, que el meterlo en la cárcel, claramente autoritario. Ehhh, ehhhh, impropio de un país democrático. Ehhhh, es decir, no se puede meter en la cárcel a nadie por sus ideas políticas o por tener posiciones diferentes al gobierno.» (1/7/2017). «Venezuela fue hace tiempo un país democrático y en este momento no es un país democrático. En Venezuela hay presos políticos, hay personas que están en prisión por la única razón de pensar diferente de como piensa el señor Madero (sic).» «Venezuela está en una deriva que la lleva inevitablemente, si no se para eso, a una dictadura, y por lo tanto, creo que todos los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo». (20/9/2017). Continua llegint »

IMBÈCIL Rajoy-boca-cerradaDiuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó DONA AMB BASTÓ(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. Continua llegint »