Feeds:
Entrades
Comentaris

igual-per-a-tots-ermengol«La llei és igual per a tothom» s’afanya a dir l’abjecte Miquel Roca Junyent, amb el corresponent posat de lacai amb l’armilla plena. I ho diu el mateix dia que coneixem que un jove ha ingressat a la presó amb la mateixa pena que l’Urdangarín, només que el seu delicte havia estat pagar 80 euros amb una targeta falsa… Ja sabem que fins el Diable mereix un advocat, però, Roca, potser no calia arribar tan avall en submissió i llagoteria amb la reialesa, que la meitat de la feina te l’ha feta el fiscal del cas, que feia més de tu que tu mateix. Quina vergonya haver de sentir de llavis inaki-urdangarin-i-la-infanta-cristinad’un pare de la Constitució, que la seva justícia garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant de la llei.

Si, la mateixa constitució que hom ens vol fer empassar com un roc, coll avall, amb la sentència definitiva del TC sobre el 9N. Han gosat escriure: «No hi ha una altra legitimitat que la legalitat constitucional». Paraula de Déu. Sembla que els vocals del tribunal s’han fumat tots els fulls dels manuals de dret, de manera que confonen legalitat amb legitimitat. I això que el tema és de primer de carrera. Fins els llecs sabem que hi ha normes completament injustes, per molt legals que siguin, i encara promulgades democràticament. Que no eren democràtics els parlaments dels Estats Units o d’Anglaterra ‒ja no dic els de l’España isabelina‒ que van sostenir la perfecta legalitat de martin_luther_king_jr_rosa_parksl’esclavitud fins ben avançat el segle XIX?

Al TC caldria recordar-li tot això, i també que moltes d’aquestes lleis injustes, tan il·legítimes i, tanmateix, tan legals, van ser abolides, en alguns casos, gràcies a la força de moviments perfectament pacífics, si més no per par dels qui els encapçalaven, com fou el cas dels defensors dels drets civils americans que lluitaven contra la discriminació al segle XX.

Així doncs, què predica el TC? Una nova teoria del dret o imita la cançó de totes les dictadures que volen fer passar per legítim, això és, per moralment jucristina-es-tontast, allò que elles tenen la força d’imposar com a legal?

I mentrestant, enmig d’aquest desgavell, Miquel Roca ‒quina vergonya!‒ llepant el cul a la
monarquia periclitant i sumant-se hipòcritament al carro de la crítica a la justícia del país. Són seves les paraules: «Cristina ha recibido la sentencia (exculpatòria, encara li han de tornar quartos!), pero con el disgusto de compartir una condena injusta para su marido». Renoi amb la Princesa! No deia que no tenia criteri? No era tan tonta que no sabia d’on plovien els quartos? Ah, no, que la tonta era la germana…

referendum-ermengolConfesso (el verb ja és redundant) que m’ha sorprès l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega. Si van obeir el mandat del Parlament i del poble de Catalunya, van haver de desobeir les ordres del TC . Per què negar-ho, doncs? A què ve fer creure que les instruccions del TC no eren prou clares o comminatòries? Hem estat davant d’una nova escenificació de la puta i la Ramoneta, només que ara davant d’un tribunal? Per què hem tingut la impressió que els acusats han fet l’estruç en lloc de fer el gall durant tota la setmana? És que Martin Luther King, després de desobeir les lleis segregacionistes americanes, feia veure que les desconeixia? No, Luther King, segur que la raó era al seu costat, desobeïa amb plena consciència i així ho manifestava a tort i a dret. Manta vegada el van empresonar per això. La seva «Carta des de la presó de Birmingham» n’és prou testimoni.

He estat perplex, doncs, tota la setmana, fins divendres, que vaig poder seguir, completes,divisio-de-poders-judici-catalunya tant les conclusions del fiscal com les darreres al·legacions dels acusats. Del fiscal em va fer gràcia la ingènua confessió que el vertader públic del judici és l’Estat. «Avui parlaré en castellà donada la importància dels fets que he d’exposar. Millor que s’entengui bé i no calgui cap traducció». No calia que patís tant, España ja sap que ha fet bé el seu paper de botxí. També és molt divertida la seva indicació al tribunal ‒pròpia de criatura que acusa el company de classe‒ que es fixi en els somriures còmplices que s’han creuat entre acusats i testimonis. Si mai havia estat certa la dita que aquesta és la «revolució dels somriures», aquest moment l’exemplifica. I, finalment, em va semblar entendridora la seva insistència que «no s’estava jutjant la voluntat popular». I aquesta, precisament, és la qüestió. Per això em va agradar que Mas, després d’una setmana en què molts hem contingut l’alè, aclarís l’estratègia de la seva defensa, i de la millor manera possible, amb un atac: «Volíem plantar cara davant d’un govern espanyol que volia impedir que la gent participés en aquell procés». La desobediència és només conseqüència rajoy-enfonsatdel conflicte polític. Així, doncs, el que es jutja no és la desobediència, en contra del que diu el fiscal, sinó l’èxit de la consulta.

Dir explícitament i sense matisos que havia desobeït hagués facilitat la feina del tribunal, i de retruc, hagués relaxat la mà que mou el titella. De sobte, l’afer hauria estat simplement jurídic: Si admets la culpa, ets culpable. Ara no, és un conflicte polític. Tot torna a ser al seu lloc: s’ha jutjat el poble, el gall, i no pas l’estruç.

operacio-dialeg-ermengolEl títol no és pas un estirabot gratuït. Dic que és l’estat i no España perquè són les institucions estatals, amb el govern al capdavant, les que roben els catalans. No hi fa res que aquestes institucions hagin estat votades per ciutadans espanyols, que d’aquesta manera, amb plena consciència uns i involuntàriament els altres, siguin còmplices. El cas és que els responsables de les institucions saben perfectament el que fan i perquè ho fan. Rajoy ho va dir ben clar en una entrevista a Onda Cero; afirmà que no pot permetre el concert econòmic a Catalunya perquè això significaria trencar España, perquè crearia «unos problemas descomunales a todo el país». Home, ja era hora, una veritat que s’obre pas entre les mentides, començant per la de l’«operació diàleg». Qui afirma això sense enrojolar-se (Rajoy no s’avergonyeix de res, el seu cinisme i la seva barra són proverbials.operacio-dialeg-malagon Ja no li bóta l’ull ni quan menteix, cosa que li passava quan encara tenia restes de sentit moral) sap que està dient que Catalunya és la mamella que alimenta España. I alhora el boc expiatori de la mala consciència del país. I també l’ase dels cops sobre el qual descarregar les frustracions generades per la manca de docilitat d’aquest mateix ase, tip d’arrossegar el carro pel pedregar. Que ni corredor mediterrani ens volen posar, no fos cas que ens anés millor (i a la resta de l’estat també, dit sigui de pas) i encara tinguéssim més ganes i diners per marxar.

operacio-dialeg-prehistoricaJa es veu ben bé que l’estat, conscient que ens roba, sap que només per la força ens pot retenir. La resta, les apel·lacions a la llei, a la igualtat dels ciutadans, al dret dels de Valladolid, Sevilla o Pontevedra a decidir si els catalans segueixen formant part de l’estat o no, no són més que cortines de fum que amaguen el bronze dels canons amb què ens amenacen.  No és l’article 155 de la Constitució que volen aplicar, sinó el 8, que dóna a les Forces Armades la clau i el bastó per sotmetre els rebels, encara que les armes d’aquests no siguin altres que fulls de paper dipositats en una urna. Contra les urnes, de moment, ja tenen pensada l’«Operació precinte». Han tingut una bona idea, els precintes s’assemblen molt a les mordasses, les que ens volen posar perquè no parlem, i perquè no siguem.

masclisme-1S’imagina una disposició al Codi Penal que digui que la pena per una atracament a mà armada és una multa i que només el segon cop que l’assaltant tregui un ganivet, o una pistola, serà jutjat penalment, però només si ho fa abans que hagi passat un any de l’anterior assalt? Oi que una tal llei seria interpretada com una invitació a robar, i encara a fer-ho amb violència?

Sembla delirant, veritat? Doncs aviat serà aprovada definitivament una cosa pitjor. El Parlament Rus acaba de despenalitzar la violència masclista. La proposta de llei va comptar amb 368 vots favorables, un en contra i una abstenció. Ja només falta la seva aprovació definitiva per la cambra alta. Aviat els homes, sempre que només ho facin un cop l’any i violencia-contra-dones-ganivetque l’agressió només provoqui morats i rascades, podran pegar les seves dones (i per extensió: amants i novies) i fills sense haver-se de preocupar per res. Si fan sang el tractament ja serà penal. És interessant ‒per no dir que és tràgic i llastimós‒ que la proponent de la mesura sigui una dona: l’advocada d’extrema dreta Yelena Mizúlina, que ha argumentat que, atès que a la família russa les relacions entre els pares i els fills es basteixen sobre l’autoritat paterna, les lleis no han d’anar en contra de la tradició. Sota l’argument de protegir l’autoritat dels pares ara rebran les mares i també les que no ho són. Si a Espanya, on cada any són violencia-contra-dones-ull-vellutassassinades 70 dones pels seus marits, el problema és enorme, a Rússia no té mida. Sense dades oficials (mai no n’hi ha si són dolentes), les associacions de drets humans diuen que 14.000 dones moren anualment a mans dels seus propers. La llei, per tant, serà una bufetada a la igualtat i una escopinada a la dignitat de les dones. Parin compte que el greu en sí no és únicament la rebaixa del càstig sinó el fet que s’expliciti que del que es tracta és de mantenir l’autoritat. Això significa que es compta amb la violència com a mètode legítim i adequat per sotmetre, fer callar i fer obeir. I significa, també, és clar, que l’autoritat l’ha de tenir el marit, dins de la família ‒el paterfamilias dels romans, amb dret de vida i mort sobre els familiars, o el “cabeza de família” sota el franquisme‒. Un dret, és clar, només propi del paternalisme masclista.

A la mrajoy-clatellot-fillateixa escola que la Duma russa deu pertànyer Rajoy, que clava mastegots al seu fill en directe (en diferit ja ho fa la Cospedal) mentre fa de comentarista de partits de futbol. Només han passat dos anys, recorden? També és de la mateixa jeia Trump, qui, sense pegar-la, menysprea la seva dona i no la té per res. Els cops i fuetades els reserva per la tortura als detinguts, amb la qual vol, així ho diu «Make America great again».

spqrDurant l’antiga República Romana*, als corruptes o prevaricadors els esperava un càstig exemplar: els arrancaven el nas, els posaven en un sac i els llençaven al mar. La paraula «corrupció» ve del llatí «corruptio», que significa  fa o no fa el mateix que ara. Té un significat directe d’alteració d’una substància per putrefacció, i un de metafòric: degradació dels costums, modificació o desnaturalització d’una cosa, persona o pràctica. Els romans, doncs, castigaven els funcionaris corruptes, aquells que s’havien deixat subornar amb diners o favors per a ells o per als seus familiars, i també aquells que, coneixent la llei i tenint l’obligació d’aplicar-la, com els jutges i magistrats corrupcio-divinaelectes, la incomplien amb plena consciència, cometent prevaricació. És fàcil de constatar com aquestes pràctiques segueixen vigents, amb les mateixes formes i circumstàncies, que no costaria res d’exemplificar amb els suborns «post hoc» o diferits, de les companyies gasístiques i elèctriques als polítics jubilats, amb els suborns directes de retorn immediat en forma de contractes de la Gurtel, amb Bárcenas i tot el PP al darrera, i amb la prevaricació constant dels jutges del suprem.

La frase del títol, però, té un sentit més ampli. Significa «la corrupció dels millors és la corrupcio-fuera-los-corruptos-iipitjor». Inevitablement, la frase ens fa pensar en els governants que tenim, posem per cas, a España i ara, des d’ahir, als Estats Units, on dos manifestos incompetents i, cadascun a la seva manera, corruptes, governen milions de persones. Un incompetent o un corrupte situat a l’esgraó més baix del poder polític, econòmic, religiós o educatiu no pot fer molt mal, fora del seu reduït abast. En canvi, l’individu situat al cim fa mals que afecten tothom. A la primera democràcia que va existir ja es va observar aquest perill. Per això el filòsof Plató, autor de la primera Utopia que registra la història: La República, va imaginar que el problema de l’estat es resolia amb una encertada elecció del governant. Aleshores no hi havia separació de poders ‒ara no gaire, tampoc‒ i els executius feien les lleis al seu gust. Si qui manava no coneixia altra justícia que les seves preferències privades o corporatives, la justícia desapareixia. És el que als diàlegs soborneplatònics s’expressa amb la frase, lacònica i alhora sintètica de: «La justícia és el que convé a qui té el poder, tant és que si es tracta d’una democràcia com d’una oligarquia». Així fou com Plató va concloure que l’única solució era que governessin els filòsofs, els més savis i els únics que coneixien la justícia en sí mateixa, els únics que, amb tot el dret, podien ser anomenats els millors. Però precisament per això mateix, si mai es corrompien, la seva saviesa, mal dirigida, faria el major mal.

Què fa que, entre nosaltres, els millors no vulguin prendre sobre sí l’enorme responsabilitat del poder i només els pitjors es barallin per ell? No tenim, també els ciutadans bona part de culpa en desinteressar-nos del govern, permeten que aquest sigui ocupat per les persones més interessades?

* República Romana: em refereixo al temps en què SPQR (Senatus Populusque Romanus: El Senat i el Poble de Roma) tenien encara algun sentit i els romans encara no s’havien sotmès al jou de l’imperi i de la tirania.

QUADRÚPEDES

quadrupedes-1Hi ha persones que únicament es distingeixen dels animals pel fet que se sostenen més o menys permanentment damunt les potes del darrera. Anar de quatre grapes no és solament propi dels infants, n’hi ha que, quan s’aixequen sobre les posteriors, no deixen de ser el que eren.

«Els homes no van de quatre potes, això és segur, però funcionen amb les quatre; ningú no pot córrer ràpid sense fer un moviment similar amb els braços. Molta gent balanceja els braços quan camina, no per imitació sinó per naturalesa; la mateixa força que mou les cames sembla també moure els braços; i quan la gent bota, amb els braços fa com un botet» G.C. Lichtenberg. He de dir que la cita de l’il·lustre escriptor alemany em recorda estranyament els caminars ‒observats aquest estiu‒ de Rajoy, però això no fa al cas, o sí.

Anem drets, és un fet. Sentim que això ens defineix, gairebé tant com la racionalitat, mare gallina_destruidade la parla. Tant és així que Plató, el filòsof, va definir l’home com a bípede implume. Tenia prou raó: som l’únic animal que se sosté sobre dues extremitats i que no té plomes. Això no obsta perquè el cínic Diògenes se’n rigués una mica. Un cop va agafar un pollastre, el va desplomar i el va aviar enmig de l’Acadèmia platònica tot dient: «Aquí teniu l’home de Plató!».

L’Ase d’or d’Apuleu (II dC.) és un conjunt de relats que narra la història, entre tràgica i divertida, d’un individu de casa bona, molt arrauxat, que vol aprendre màgia per vocació d’aventura; s’allotja a casa d’una bruixa a qui roba un ungüent luci-ase-dorper convertir-se en mussol, però s’equivoca de pot i acaba transformat en ase. En aquesta condició conserva el seny però no la parla, i viu aventures amb diversos amos, a través de les quals el narrador fa una sàtira de la societat i dels costums de l’època. Alhora, retrata la misèria en què viuen els esclaus i desposseïts, obligats ‒com ell‒ a fer de bèsties de càrrega per als rics terratinents de l’aristocràcia romana a la qual ell mateix pertanyia abans de la metamorfosi. Com el ninot Pinocchio, que també és convertit en ruc pel seu mal cap, Luci, protagonista de l’Ase d’or, aprèn alguna cosa. Això és, que tots els homes tenim algun defecte a esmenar, el nostre «taló d’Aquil·les». N’hi ha alguns, però, que en tenim quatre…

consell-help-pointHi ha persones que em demanen consell. Puc donar, però, bons consells? No ho pregunto pas perquè sí. Duc els meus afers amb l’habilitat i l’atenció constant d’un nen de tres anys. Oscil·lo fàcilment de l’entusiasme al disgust, i de la rauxa o la lentitud en les decisions. Modifico la meva manera de procedir en qüestions importants amb la mateixa freqüència que una joveneta es canvia de roba. Avui sóc aquí i demà sóc allà, no solament des del punt de vista de l’espai, sinó també del temps, que em porta a pensar en el passat que ja no aprofita i en el futur que encara no ha arribat. La meva dona em diu sovint que hi sóc de cos present però de ment absent, no sé per quina de les dues coses ho diu, però.

En lloc de dedicar-me a una sola cosa, intento jugar amb sis alhora, i no garanteixo acabar-consell-advicene cap a temps o correctament. No sé ni puc planificar res a llarg termini, perquè tampoc no seria capaç de seguir cap full de ruta. Quan condueixo, sort en tinc que el navegador dóna una sola instrucció cada vegada. Pel matí, després d’esmorzar, sóc optimista. Al vespre, de vegades el pessimisme m’aclapara, encara que només sigui per la consciència del que havia de fer i no he dut a terme. Derrotat dijous, divendres em mostro victoriós –serà pel venidor dissabte? Com que sóc dispers i em costa concentrar-me en res, de vegades passo per savi despistat. A més, com que he fumat molts anys i tinc la veu ronca, i poc pèl a la clepsa, puc semblar un individu discret, madur, entenimentat i profund. Per tot plegat moltes persones –qui sap si tan superficials com jo mateix– no s’adonen que, en realitat, sóc xerraire, limitat, poc seriós i variable com el penell d’un campanar.

colsellAmb tot i això, hi ha gent, i encara d’edats diverses, cosa que ho fa més sorprenent, que em demanen consell. Quan es produeix aquest miracle, em centro i, durant un quart d’hora puc fer passar Salomó i Sòcrates per uns aprenents. M’assec a la cadira, em poso la pipa amb què solia fumar a la boca, plego les mans damunt de la panxa i, amb un posat senatorial i un punt d’impostació a la veu, com de personalitat de primera divisió, obro la boca i dic: «Bé, he de dir que jo, en la teva situació…», mentre en el meu interior bullo de satisfacció i autocomplaença.

Ja veuen, en realitat no sóc més que un perfecte exemplar de la dita segons la qual per treure profit d’un bon consell cal més saviesa que per donar-lo. Així doncs, dono consells, i gratis a més a més, però no proporciono mai la saviesa per aprofitar-los. No la tinc pas.