Feeds:
Entrades
Comentaris

El títol no anuncia un debat religiós entre ateus i creients, i tanmateix l’he triat perquè em fa la impressió que en l’estèril però no innòcua polèmica dels «antivacunes» hi ha molt de fe. No es tracta d’una qüestió de fe religiosa, és clar, però sí d’un conflicte molt antic, el de la fe i la raó. En aquest cas d’una forma molt concreta d’irracionalitat contra una raó científica gairebé universal. Per això val la pena preguntar-se què creuen els que no creuen, en aquest cas, els que pensen que no s’han de vacunar.

Per començar diria que el col·lectiu antivacunes no és uniforme i les seves creences, conviccions i motivacions no són les mateixes. Forçat a simplificar per qüestions d’espai, parlaré dels ignorants, dels alternatius i dels egoistes. Dels primers es pot dir allò tan socràtic que la virtut és un saber i el vici ignorància. En efecte, no saber quins són els efectes reals de la vacunació pot dur a magnificar els seus riscos i minimitzar els seus evidents avantatges. La ignorància, amanida de por, genera desconfiança i, a voltes, una tossuderia recalcitrant a no canviar d’opinió. Hores d’ara i en aquest tema gairebé no es pot disculpar ningú per la seva desconeixença, que ja és culpable.

Els de fe alternativa, això és els que «saben» però en realitat només «creuen» que la Covid és un invent de les farmacèutiques per fer negoci, les quals lideren una conxorxa criminal i autoritària que inclou ministeris de salut, la majoria de professionals sanitaris i immunòlegs del món. Una conspiració que, a més, compta amb la col·laboració passiva ‒són corderets anant cap a l’escorxador, diuen‒ dels centenars de milions de persones que s’han vacunat. Aquesta mateixa fe els fa pensar que les «medicines alternatives» com ara el MMS (Solució Mineral Miraculosa) que promou l’inefable Pàmies, són més efectives que cap vacuna, la qual, a més, pot provocar autisme i ves a saber què…

Per acabar, hi ha els que simplement són egoistes, no pas ignorants ni delirants. Aquests volen tots els avantatges de la vida col·lectiva però cap dels seus inconvenients. Fan com els esquirols, que volen beneficiar-se de l’augment de sou sense anar a la vaga com els companys i sense perdre la paga. La millor opció, pensen, és que es vacuni tothom menys jo.

És el mateix dir que tots els imbècils són homes que dir que tots els homes són imbècils? Evidentment, no és el mateix. Posem per cas que la primera frase és certa, que tots els imbècils que hem descobert fins ara són del gènere masculí. Fins i tot en aquest cas, això no autoritza pas la generalització d’aquesta particular qualitat a tots els homes possibles. I tanmateix, aquest salt el fa molta gent ignorant o que sap poc de lògica, i és l’origen de no pocs errors i prejudicis.

Agafem un altre exemple senzill: donem per fet que tots els borratxos compren vi a la bodega. A més, sabem que Joan va a comprar vi a la bodega cada dia. Apa, volgut lector, tregui una conclusió d’aquestes premisses. Podem inferir d’aquest fet que en Joan és un borratxo? O potser no podem arribar a aquesta conclusió amb les dades disponibles? En efecte, no podem. I no podem per la mateixa raó que, encara que sempre que plou es mullen els carrers, del fet que estiguin molls no podem concloure que ha plogut. En realitat pot haver passat, per exemple, que algú els hagi regat, que hagi passat el camió de neteja o que hi hagi hagut una fuita de les canonades d’aigua de la ciutat. En qualsevol cas, els errors lògics proposats amb els exemples ens adverteixen de la precipitació de moltes de les nostres conclusions.

Em dirà vostè que en el cas dels borratxos no es pot establir definitivament que Joan sigui un borratxo, però sí amb una gran probabilitat. Li respondré que no, que pot ser que Joan compri vi a la bodega cada dia perquè ha de reposar el que es beuen els clients del seu bar. I també que del fet que tinguem feta l’experiència que molts borratxos compren vi, això no permet invertir la frase i afirmar que els que compren vi són borratxos. En realitat, l’exemple il·lustra el nostre afany de generalitzar i de trobar només confirmacions del que creiem, en lloc de casos contraris. Això ens du necessàriament a la formació de judicis erronis i, sovint, a engreixar prejudicis. Quan hem vist tres musulmans manifestar una determinada opinió o conducta que ens desagrada ja elaborem un judici ben negatiu sobre tots ells. Tinc dubtes, però, algunes vegades. Si tots els imbècils que conec són conservadors, deu ser que tots els conservadors són imbècils?

Quan des del poder polític s’imposa una cosa injusta, un nyap, una atzagaiada, una estupidesa o una maldat, les vertaderes raons per les quals es fa no es poden dir públicament. Això mateix passa ara amb la «darrera» modificació dels criteris d’avaluació per a l’ESO i el Batxillerat que té l’objectiu de concedir els títols corresponents a tothom, fins i tot a aquells que s’hi resisteixen vigorosament. La venen com una mesura «democràtica» perquè promourà l’aprovat universal i no pas en funció del mèrit o la capacitat, ai, tan elitistes.

Aprovar suspenent no millora el nivell acadèmic, no democratitza l’ensenyament ni fa progressar socialment, no augmenta el capital humà del país i no serveix per estimular els professionals de l’educació a perseverar en la seva impagable tasca ni a fer-la millor cada dia. Només serveix per «millorar» les estadístiques i estalviar als adolescents el «tràngol» de la repetició, a costa d’abocar-los al fracàs absolut a la vida real. Aprovar els que suspenen és desvirtuar l’objectiu de l’educació, que és ensenyar i aprendre, i avaluar l’après. És la mesura més antidemocràtica que hi ha car, sota el principi d’igualtat, és valora com a igual el que no ho és (l’esforç i el saber) i alhora es fa perdre tot valor als títols que es concedeixen. És una estafa als nostres millors estudiants, que rebran títols de paper mullat i hauran de marxar a l’estranger per tenir-ne altres que no facin vergonya i tinguin garantia de veracitat.

Durant els més de trenta-cinc anys que fa que ensenyo he après a tremolar amb cada intervenció potinera de la classe política en l’àmbit educatiu; sempre obeeix a qüestions d’oportunitat electoral, d’ideologia o de necessitat circumstancial. Als polítics no sembla importar-los gens el nivell cultural i la capacitat crítica dels ciutadans, tot indica que tracten d’anorrear-los. Potser temen que el futur immediat no permetrà donar oportunitats laborals als joves formats, així que és millor que no ho estiguin.

I acabo, la moda de menysprear l’educació «tradicional», que no plany a ningú perquè es basa en la cultura de l’esforç i està centrada en els continguts, a banda de ser una expressió d’ignorància institucionalitzada, és una forma autòctona d’harakiri pedagògic.

Per a qualsevol persona a qui la vida normal ha estat esbocinada, malmesa per un acte de violència sexual, el trauma i el terror poden sacsejar-la molt de temps després de l’atac. És una ferida de l’ànima, tant o més que del cos, que mai no s’oblida. Hom no sap on anar ni on girar-se, i esdevé tràgicament conscient de la roba que duia, del lloc per on anava, del que va beure, del que va fer o dir, d’on o a qui i de quina manera va mirar… Com si hom hagués estat d’alguna manera culpable del que va passar. Que això passi és deu a un error en l’educació que tenim les persones, la de creure’ns responsables d’allò de què només som víctimes. Però l’error més greu en l’educació no és pas en la consciència de qui pateix l’acció violenta, sinó en la de qui la comet.

En efecte, què es pot esperar d’uns homes que, quan de petits hom els diu com han de ser de grans, els dissenya un rol de depredador sexual? Evidentment, mai no amb aquestes paraules, però sí se’ls diu ­–o, gairebé pitjor, se’ls mostra­– que en el guió general de la sexualitat a l’home li correspon el paper de caçador i a la dona el de presa. Així, de la presa s’espera fugida i resistència, i del depredador constància i agressivitat i, és clar, indiferència per l’actitud i les paraules de la víctima. Les paraules, o els gestos i les mirades de complicitat que les acompanyen són que la dona “ha de dir que no” i fins i tot “ha de fer com si no”, però que això no vol dir res, perquè és que “sí”, en realitat. “Nen, no en facis cas, insisteix.” Aquest és el mot d’ordre.

A aquesta caricatura, tràgica i llastimosa, de l’educació masculina cal afegir-hi els ensenyaments de les religions tradicionals que assignen –sota comandament diví– un rol de submissió a la dona, considerada inferior a l’home (al capdavall va ser creada perquè no estigués sol i l’entretingués). S’hi suma també el greu condicionant general d’una societat jeràrquica on fins l’home més sotmés encara pot trepitjar qualsevol dona. I a la dona, què li diuen? És clar, la contraimatge d’aquesta que he descrit. Hom l’ensenya a veure’s sexualment atractiva, poderosa per aquesta capacitat de seduir i aparentment dominar i controlar el desig dels homes –no hi ha anunci que no insisteixi en aquest punt– i alhora se la urgeix a cobrir púdicament el seu desig. Així, per acabar, hom l’ensenya a pensar que tot el que passi és perquè s’ho ha buscat o consentit. Vet ací tota la teoria que precedeix la violència sexual. Només una altra educació pot evitar-la.

La paradoxa del títol és només aparent. Confessi: qui li va dir que el seu poema era ranci i ple de tòpics. I qui li va retreure els disbarats que va proposar a la darrera reunió de la junta? I qui es va atrevir a dir-li que vostè és un ignorant vanitós ensuperbit? És clar, només una persona a qui vostè no cau bé. Evidentment, el sentiment és recíproc: vostè pensa que qui ha gosat riure’s de la seva persona és, pel cap baix, un imbècil, un envejós o un malvat. Vaja, algú que pertany al conjunt dels “dolents” de la seva vida, de qui es desfaria ben de gust (i si fos possible fer-ho amb el pensament, quants assassinats no hi hauria?). I tanmateix, només d’individus com aquests vostè té l’oportunitat de sentir la veritat, o almenys alguna cosa diferent del que li diu el conjunt d’amics, la parella, o la colla de llagoters que té per treballadors. Els dolents, doncs, ens fan o poder fer algun bé, fins i tot el bé que no ens fan els «bons».

En un altre ordre de coses, qui si no els seus adversaris fa que vostè treballi més per ser millor que ells. Qui si no els dolents serveix de just contrast i mesura a la seva virtut, a la seva decència i a la seva honradesa?

Segon cas: Si la moral és objectiva, aleshores les accions que anomenem dolentes són dolentes sempre, encara que en altres èpoques moltes persones pensessin que no eren dolentes, sinó perfectament adequades i fins i tot bones. L’esclavitud és dolenta, doncs, perquè priva de llibertat una persona sense cap motiu (no ha comès cap delicte, no posa en perill la vida de ningú, etc.) i l’obliga a treballar gratuïtament pel seu amo. D’acord, aleshores Aristòtil, un dels més grans filòsofs de tots els temps, creador de notabilíssimes reflexions en l’àmbit de la física, la biologia, la metafísica, l’astronomia la política i l’ètica, és un individu dolent. Aristòtil considerava correcte l’esclavatge i fins i tot el justificava.  Thomas Jefferson, tercer president dels EUA, considerat un dels pares de la nació i principal autor de la Declaració d’independència dels EUA,  que va declarar que tots els homes havien estat creats iguals i tenien el mateix dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, etc., etc. Aquest senyor era propietari de 600 esclaus i va tenir fills almenys amb una esclava, que com a tal, no crec pas que es pogués negar als seus requeriments.  Si la moral és relativa, aleshores ja estem parlant d’una altra cosa. Aleshores el bé i el mal passen a ser consideracions adjectives a mercè de les èpoques, els costums i valors de cada moment i circumstància. En aquest cas, el títol de l’article no tindria cap sentit. I si, aleshores disculpem els esclavistes perquè abans estava ben vist, ara, per la mateixa raó, podríem disculpar els violadors i pederastes.

És possible afirmar que no hi ha persones bones ni dolentes, sinó bones o males intencions? És possible, alternativament, separar les bones i males persones de les obres bones i dolentes que uns i altres, eventualment poden dir i fer?

Hi ha qui creu que el «bonisme» és simplement la creença que tots els problemes es poden resoldre mitjançant el diàleg i la tolerància. Vist així, no és més que una manera de pensar ingènua i una forma d’actuar poc eficaç, i pel cap baix, poc eficient, per lenta i insegura. Ara bé, aquesta definició de bonisme, al meu entendre, és parcial o incompleta. Deixi’m que m’expliqui. Una segona aproximació al tema defineix el «bonista», que no és pas el mateix que el «bo» en sentit moral, com l’individu poc realista a causa del seu optimisme antropològic no veu la desagradable realitat fins que hi ensopega, i que a causa d’això mateix, no fa el que cal per prevenir els problemes ni el necessari per sortir-ne. «Bonisme» és també l’adjectiu ‒potser millor dit, la invectiva‒ que reben certes accions altruistes de les ONG, que intervenen caritativament a països subdesenvolupats, els quals prèviament han estat espoliats pels països on, justament, les ONG tenen la seu. En els tres casos els bonisme no és altra cosa que una mena de pseudoprogressisme d’esquerres, entenent per tal una forma d’hipocresia bonhomiosa amb no poca dosi d’autocomplaença, de vegades ignorant de si mateixa i del mal que provoca en els seus suposats beneficiaris, però en realitat víctimes.

Una altra forma de bonisme, molt estesa arreu, especialment en política, és el paternalisme. Ja sap, allò que els pares diuen per justificar qualsevol mesura per escapsar la llibertat, la creativitat, la intel·ligència o la iniciativa dels seus fills: «És pel teu bé» diuen.  Dit sigui de pas, la mateixa frase la fan servir ‒ara sí, sovint amb encert‒ després de clavar-los un ventallot a fi d’adreçar-los una mica. El paternalisme, però, és molt més que aquesta caricatura que n’he fet. És un parlar i un actuar en nom d’una autoritat «superior», de vegades religiosa, ètica o social, per tal de decidir sobre la vida dels individus concrets, tractant els adults com si fossin nens, limitant la seva autonomia i llibertat. L’exemple clàssic de paternalisme el dona la «Llei seca» (1920-1933), també anomenada «Prohibition» que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques als EUA. Era una llei feta «per al bé» dels americans. Com que l’alcohol és evidentment un tòxic perjudicial, calia prohibir a individus adults, majors d’edat, que es perjudiquessin a si mateixos. Com sap tothom, la llei no solament no va evitar que els americans prenguessin alcohol, sinó que va propiciar el poder de la màfia. En va resultar un «backfire»; com diuen ells, els va sortir el tret per la culata. No basta tenir la intenció de fer el bé per fer-lo.

Sempre hem pensat que fossin quins fossin els problemes amb què ens trobéssim, la ciència ens trauria del mal pas. Si és una pandèmia, la medicina ens facilitarà la vacuna corresponent i, si no és possible, els medicaments faran que la malaltia mortal esdevingui crònica. Això ha passat amb la SIDA i amb la COVID. Si la humanitat creix molt i no tenim menjar per tothom, la tecnociència farà augmentar la producció d’aliments: l’enginyeria genètica produirà cereals que creixin sense a penes aigua i crearem fertilitzants que triplicaran les collites. Si tenim més cotxes a les carreteres i anem curts de benzina, o bé trobarem més petroli amb novíssimes tècniques de prospecció, o bé aconseguirem que els vehicles consumeixin la meitat o bé trobarem alternatives als combustibles fòssils… Ha anat tan bé tot plegat que ara ja podem parlar d’una nova religió, la Tecnolatria, una mena d’adoració civil, sense oracions i sense cerimonial, de «La Ciència que ho pot tot», un déu vivent, tangible i d’efectes immediats.

          I tanmateix, tot plegat no és més que un miratge. Tothom sap, per una banda, que els recursos del planeta són limitats, que l’aigua disponible no és infinita i que la contaminació creixent en fa minvar la quantitat i qualitat. Quant als minerals fòssils, ja fa temps que sabem que molts són a punt d’esgotar-se amb l’actual ritme d’extracció o d’explotació. Per altra banda, poc a poc ens hem anat adonant que no hi ha una «ciència bona» que, per oposició a una «ciència dolenta» pugui fer el paper de Déu contra el diable. M’explico, la ciència bona seria, posem per cas, la tecnologia agrària dels fertilitzants. La ciència dolenta seria la bomba atòmica.  Vegem l’exemple: Els adobs estan fets de Nitrogen, Potasa i Fòsfor, i actualment es fan a través d’un procés químic que necessita grans quantitats de gas natural. Sense aquest gas, que anem esgotant, no podrem produir prou aliments, sense aliments… Però és que, alhora, els fertilitzants contaminen el sòl, i les aigües subterrànies, i el seu excés fa augmentar el nombre de tumors entre els que consumeixen els productes…

Sempre hem acabat fent tot el que ‒científicament‒ es podia fer. Hem actuat com si visquéssim en un espai infinit i ara comencem a adonar-nos que vivim en un barquet molt petit, amb recursos limitats que cal aprofitar. Potser comença a ser hora de desaccelerar.

«Només aprovem per tenir un títol» va dir Marc Juárez al darrer acte de graduació de la Universitat de Lleida. Aquest graduat en enginyeria mecànica va sostenir que els estudiants només van aprovant per a tenir un títol i passar un filtre que els permeti accedir al món laboral. La finalitat no és altra que tenir un sou fix i vacances. Quant als màsters que tothom fa en acabar el grau, no es fan amb el propòsit d’aprendre més, car ja  han perdut la motivació per estudiar, sinó de tenir una millor posició laboral, això és, millor sou. Aquest resum del seu discurs d’aleshores sembla un conjunt de llocs comuns, amb un pessic d’amargor i una cullerada de realisme. El fibló més agut del discurs, però, fou una afirmació que mereix ser citada literalment: «El sistema no t’ensenya a relacionar conceptes ni a entendre el lligam entre les assignatures. Al final, aprens a ser espavilat per aprovar exàmens i tots sabem com». Se’n desprèn, és clar, una crítica al sistema educatiu universitari i alhora una crítica als mateixos estudiants. S’ensuma la incapacitat del sistema per fer veure la relació entre els continguts que es transmeten i la seva eventual aplicació i utilitat, i alhora es delata la manca d’esforç o interès dels estudiants per aprendre, de manera que només resta el seu interès per aprovar.

En el món «titolític» on vivim, tot plegat és gairebé inevitable. Només compten els títols, que són demanats com el tiquet d’entrada a la festa del treball, i si encara fos una festa, i no un funeral de feines malpagades! Com que España és el país amb més alumnes repetidors de l’OCDE (nou de cada 100 alumnes de l’ESO repeteixen curs a Espanya (8,7%), contra la mitjana dels països de l’Organització de Cooperació i de Desenvolupament Econòmics, que és del 1,9 %.), hem trobat la manera que no repeteixin tant i tinguem més titulats, a l’ESO, al BTX i a la Universitat. El sistema és regalar els títols o rebaixar el nivell d’exigència per obtenir-los.

La darrera atzagaiada en el món educatiu és la retirada definitiva de l’exigència del títol de B2 d’anglès per als graduats universitaris. La mesura fou aprovada el 2014, després ajornada i ara eliminada. Potser que ens ho fem mirar. En això com en moltes altres coses som la riota d’Europa.  

«Home, ets capaç de ser just? És una dona qui et pregunta, no li prendràs pas aquest dret. Dis-me, qui t’ha donat el poder sobirà d’oprimir el meu sexe? La teva força, les teves capacitats?» Així comença l’Exhortation aux hommes que precedeix la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, d’Olympe de Gouges. Fa 230 anys que es va publicar. Era la resposta d’aquesta dona valenta a la insuficient Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de 1789. En efecte, la Déclaration de 1789 reconeixia la igualtat de drets de tots els homes, però només dels homes entre sí. Desapareixien les diferències de drets per qüestions d’origen, classe, professió i religió, s’acabava amb el règim aristocràtic, però els homes, com a col·lectiu, retenien per a ells els drets que abans es reservaven als aristòcrates. Les dones restaven excloses de la participació política, no eren considerades ciutadanes i romanien davant la llei, a tots els efectes, menors d’edat tota la vida. Imaginin quina seria la seva situació aleshores si el codi civil de Napoleó, de 1804, que es considerà molt avançat per l’època, declarava que «L’home ha de donar protecció a la dona, i la dona té el deure d’obediència  al marit.»

La hipocresia dels francesos quant al tema de la igualtat ja havia estat denunciada per la mateixa autora en dues de les seves obres de teatre: El mercat dels negres,  de 1790 i L’esclavatge dels negres, o el feliç naufragi, de 1792. La Revolució Francesa, que tant pregonava la seva lluita contra el despotisme i la seva defensa de la llibertat, no havia pas abolit l’esclavatge a les seves colònies d’ultramar, només a França, on pràcticament no hi havia negres. Valenta revolució ‒diu Olympe‒  la que, lluny d’abolir privilegis, els reserva per a una part de la població!

No tinc espai per fer referència a les raons que de Gouges esgrimeix per reclamar els drets de ciutadania per a les dones, però, per acabar, transcric un fragment de l’article X de la Déclaration que de Gouges escriví: «…si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tindre també igualment el dret de pujar a la Tribuna». No va pas de broma: la reina Maria Antonieta fou la primera dona a qui la Revolució va executar a la guillotina. Olympe de Gouges fou la segona, va demanar massa.

A començaments d’octubre teníem tres coses importants a recordar, i les tres tenen a veure amb el dret de participació política. Ens recorden que encara som lluny d’una democràcia. La primera és el quart aniversari del referèndum d’independència que l’Estat Espanyol va voler avortar a bastonades. La segona és el noranta aniversari de l’aprovació del sufragi universal ‒i això és, el dret de les dones a votar‒ en aquest mateix estat. I la tercera és el 230 aniversari de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, escrita per Olympe de Gouges durant la Revolució Francesa. El feminisme contemporani encara beu d’aquesta iniciativa.

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.