Feeds:
Entrades
Comentaris

Ferreres_ votar i violarLa Irene Lozano m’acusa de violador. I la Irene Lozano és una dona honorable. Ho ha de ser, atès que té el càrrec de Secretària d’Estat d’España Global, un càrrec ben important i amb una alta missió: contrarestar la mala imatge d’España que els independentistes promovem arreu del món. Doncs és cert, ho confesso. Fa un any i escaig, l’u d’octubre de 2017, vaig «violar» una urna de l’IES Escola del Treball de Lleida.

Amb amargant ironia he escrit el paràgraf anterior. Em fa mal els ulls llegir «violador» on hauria de posar «votant» i «violar» on hauria de posar «votar». Però l’enginyosa i ocurrent Irene Lozano, cap de premsa de la campanya «España Global» m’hi obliga. Sí, és autodeterminació no és delicte votar tampocella qui, entrevistada per la televisió britànica Sky News, i volent explicar-se i ser didàctica, ha dit que sempre fa servir una comparació, i és aquesta, literalment: «Sex is not forbidden, like voting is not forbidden but you can’t do it forcefully. You have to have the permission to do it, otherwise it’s rape», que traduït, diu: «El sexe no està prohibit, com tampoc no ho està el fet de votar, però no ho pots fer a la força. Tu has de tenir permís per fer-ho, perquè en altre cas és violació». Lozano ha demanat excuses, és clar, quan li ha caigut un ruixat de crítiques damunt. muralles humanesPerò ja és massa tard i inútil. L’adverbi «sempre» la delata. «Sempre», ha dit, usa aquesta comparació. Li deu ‒o li devia‒ semblar oportuna. Amb la correcció ha aclarit que el que volia dir ‒ai, el volia dir, tan socorregut a misses dites‒ és que, de la mateixa manera que el sexe sense consentiment és delicte, a España, votar sense permís també ho és. I ja pot anar dient Junqueres davant del tribunal que votar no és delicte perquè no ho diu el Codi Penal, mentre que impedir fer-ho per la força sí que ho és.

A España parlar de violació ja resulta una banalitat, sobretot perquè els autèntics violadors ‒pensi un moment en la «Manada», si li plau‒ són fora de la presó, impunes.

Deu ser que l’Estat considera, en el fons, que és molt pitjor votar sense el seu permís que

ACUSATS DE REBEL·LIÓ

D’un diari Alemany: Separatistes catalans acusats de rebel·lió. 

no pas violar un ésser humà.

El cas és que aquest inici del procés penal contra els presos polítics catalans ha anat ple d’anècdotes, preguntes capcioses i respostes originals. També metàfores tan inoportunes com la de les «muralles humanes» que es van llençar contra els policies. Però cap d’elles no ha estat tan trista i llòbrega com aquesta. Té el mateix to que el judici.

Anuncis

equilibri 1La virtut s’oposa al vici, diuen. De virtut només n’hi ha una, i el vici és el seu contrari. Aquesta ha estat la doctrina tradicional que molts hem sentit a casa, a la rectoria i fins i tot a l’escola. Després, la vida ens ha ensenyat que aquesta moral era només una caricatura, una visió integrista, fins i tot absurda, sense connexió amb la realitat. Hem après, a còpia d’equivocar-nos, que sovint allò que abans anomenàvem virtut era només una de les dues cares del vici. I on para la virtut, si els extrems són vicis? Hom es pregunta. Doncs on sempre ha ragut: en el terme mig.

Entre el massa i el massa poc, sempre hi ha un prou. Fins i tot en el gastar diners hi ha in medio stat virtusun terme mig. Si hom gasta sense aturador, diem que té la mà foradada, que dilapida i que és un malbaratador. Si, al contrari, estalvia massa, diem, amb raó, que és un garrepa, un avar miserable, com un que bruteja per no comprar sabó. Ara, que «terme mig» tingui aquest nom, vol dir que és al mig? Uns cops la prudència aconsella despendre més i altres no tant, car l’oportunitat i la necessitat, a banda de la inclinació, determinen el que cal.

Descartes, a la seva moral provisional, deia que quan hom es troba incert sobre el camí a seguir i quina opinió creure, era millor triar l’opció més moderada entre dues d’extremes. Així, donada la possibilitat d’errar i de triar justament l’extrem equivocat, l’error és menor que si optes per un dels extrems que s’oposen.

mediacion-conflictos-diario-juridico-Hom diria que la política és l’art de la negociació entre prioritats i opinions distintes, fins i tot oposades. És, justament, l’art de la mediació, que només té lloc a través del diàleg. Per això sorprèn tant l’escàndol que s’ha muntat sobre la mediació que havia de fer possible encetar un diàleg, al marge dels tribunals, entre la majoria representada pel Govern de Catalunya i l’Estat espanyol. La mediació té per objecte evitar que hom s’aixequi de la taula abans d’acabar d’escoltar les raons de l’altra part. Alhora, l’existència d’un mediador, o relator, tant se val com li haguessin dit, havia de palesar la voluntat real d’arribar a una entesa i, també la consciència que més val un mal pacte que un bon judici. Renunciar al diàleg, per covardia, per temeritat, és la confessió d’un fracàs.

ESPAÑA REALSi jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang  (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era».

Si les juxtaposicions malintencionades suggereixen missatges molestos, els titulars de la POLI RECULL URNAcampanya «This is the real Spain», generen una incomoditat tant o més gran. És clar, em refereixo al primer vídeo amb el qual el Ministerio de Asuntos Exteriores vol contrarestar la imatge negativa d’España que projecta el moviment independentista. Al video, diversos personatges (Ana Botín, la del Santander, els 2000 milions a Suïssa) reciten frases com que España és inclusió, diversitat i progrés, o España és un dels països més oberts del món, o España és una democràcia real, i també «tenemos distintas lenguas, culturas», etc. (que no es respecten). El millor, per bé que inquietant i torbador, és la reiteració que «España aparece como un país libre». Per cloure, surt Isabel Coixet dient «No hay nada tan valioso como la verdad», se suposa que es refereix a les frases anteriors. Confesso que si em punxen, no presó rodantsagno. Després de veure el video, allò de «país libre» i de la «verdad», mentre tinc a la retina les imatges del trasllat dels presos polítics, no ho he paït bé. D’altra banda, gairebé m’ha fet pena, per l’intent patètic d’España esforçant-se per enganyar l’opinió pública mundial sobre «the real Spain». I alhora m’he alegrat: han d’estar molt desesperats per fer el ridícul d’aquesta manera.

ferreres_ borrell mentint sobre agressionsExaminem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento, simplement me n’adono. Però si en aquell moment m’adono que algú altre m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest, i m’avergonyeixo, segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que la vergonya no existeix sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya ‒com diu Sartre‒ només és desvetllada per la mirada dels altres. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc. Segur que per això, l’autor francès, a la seva peça teatral A huis clos diu, justament, que l’infern són els altres. Continua llegint »

ocell capturatQuan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació. Continua llegint »

les tres grÀcies rubens sencer«Més val tenir que desitjar» és una frase autocomplaent amb la qual les persones grasses d’abans, si mai hom els retreia l’abundància de carn, es desfeien fàcilment del faceciós. Però aleshores no era encara lluny el record de l’època durant la qual, amb desimboltura, tothom pensava que la lluentor de la carn era senyal de salut i bellesa. És que no recorda el lector haver contemplat el quadre de les Tres Gràcies, de Rubens? El retrat, tot un clàssic, de les Càrites, filles de Zeus i Eurínome, que representen l’alegria i la bellesa. En efecte, Aglaia, Eufròsine i Talia, que formaven part del seguici dels Déus, especialment d’Afrodita (la deessa de la còpula) i també participaven del cor de les Muses, es considerava que inspiraven els treballs de l’esperit i les obres d’art. I el fet de representar-les sempre nues, i de la seva associació amb Afrodita, suggereix fàcilment que també estimulaven la libido. Rubens les representa amb tota la morbidesa palpitant possible, amb una flaccidesa ampul·losa i elegant que, a la seva època, representava l’ideal de bellesa. Continua llegint »

humor rosaLa nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere». Continua llegint »