Feeds:
Entrades
Comentaris

JACK DANIELS WHISKEY«Si Déu ens hagués volgut abstemis no hauria donat (mal) exemple del contrari, convertint l’aigua en vi». Així argumenten alguns defensors de la beguda, de la beguda espirituosa, és clar. L’argument és fàcil, surt de l’Evangeli de Joan 2: 1-12, que relata les bodes de Canà. Començo així perquè ahir, a les 12.00:01 de la matinada, feia 100 anys de l’aprovació de la coneguda «Llei Seca» americana (Volstead Act), que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques. Llei que catorze anys després seria abolida amb un saldo galdós. Cert, el consum de begudes alcohòliques s’havia reduït, però al preu d’enriquir fabulosament la màfia i augmentar la violència AL CAPONEcriminal. Un altre efecte, més corrosiu i durador, fou l’increïble augment de la corrupció policial, judicial i política. Charles C. Fitzmorris, cap de policia de Xicago (recordin, on campava el famós Al Capone?) va arribar a dir que el seixanta per cent dels seus policies es dedicaven a «col·laborar» en el gran negoci de la venda i distribució d’alcohol.

És una dada curiosa que el whiskey Jack Daniels, un dels més coneguts arreu, produït íntegrament a Lynchburg, no es pot prendre en cap dels bars de la localitat ni vendre en cap de les seves botigues. Linchburg pertany a un dels 20 comtats de l’estat de Tennessee on encara és parcialment vigent la Llei Seca*. L’anècdota il·lustra el fet que la lluita contra el consum d’alcohol en alguns llocs continua, encara, al vell estil: el de la simple prohibició. I no és pas que el problema no sigui gros: a banda de les múltiples derivades en forma de cirrosis, càncers i accidents de trànsit, el consum d’alcohol es troba present en la majoria de les agressions sexuals i de violència de gènere.

DONA MAMANTÉs evident que l’abús d’alcohol és perjudicial per a la salut i que, sota la seva influència, les persones posen en perill la vida dels altres (si condueixen) i troben fàcil excusa, desinhibició o estímul a les barbaritats que fins i tot sobris tenen voluntat de cometre. I és evident, alhora, que la fórmula prohibitòria i sancionadora (fins i tot amb penes de presó) és necessària. Amb tot i això, és clarament insuficient. No tinc més ni millor recepta que l’educativa. Quan ens hi posem, seriosament, com a col·lectivitat?

*Dic «parcialment» perquè la Llei Seca prohibia, justament, la fabricació, la distribució i BORRATXERA fun-hot-party-summer-vodka-Favim.com-204059la venda d’alcohol, no el seu consum. I al comtat de Linchburg no es pot vendre alcohol, però sí beure, i també, evidentment, fabricar i distribuir mundialment la beguda espirituosa. El curiós és que si vols prendre un whiskey en un bar i vius al poble (de 600 habitants només), has de conduir 20 quilòmetres fins al poble més proper. A casa, és clar, pots tenir les reserves que vulguis.

JO ACUSO

http://www.elpunt.catJa sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida.FERRERES JO ACUSO

L’afer Dreyfus s’inicia el 1894 quan es descobreix un informe redactat per un oficial francès amb informació rellevant per a l’estat alemany. Un cas de llibre d’espionatge, vaja; hi ha un talp a la comandància francesa. Un oficial és acusat sense gairebé proves, però és jueu, així que no es mira prim. Després d’una intensa campanya antijueva a la premsa, se’l jutja expeditivament i condemna a AFFAIRE DREYFUSS LIVRE DE POCHEpresó perpètua a l’illa del Diable de la Guayana francesa, a 7.000 quilòmetres d’Europa. L’exèrcit francès ja ha trobat un boc expiatori.

Poc després es descobreix l’autèntic redactor de l’informe, el tinent coronel Sterhazy, però els jutges militars, obligats a jutjar-lo, el declaren no culpable. És clar, condemnar-lo implicaria reconèixer innocent el jueu Dreyfus. Per tant, al primer error judicial s’hi afegeix ara la prevaricació i la mala fe expressa.

Aquest afer, malgrat l’aparent llunyania temporal i temàtica, és anàleg al capteniment de les institucions espanyoles: govern, tribunals i premsa, en relació a l’afer català. Tenim acusacions inventades directament, manca de proves, tergiversació del codi penal i invenció d’un de nou ad hoc. Tenim primer manipulació del poder judicial per part del govern, i ara a  l’inrevés. I finalment, tenim una premsa que demana sang de català, i que cada dia menja català violent i colpista per esmorzar, dinar i sopar. I si pot ser ben gras i peixat. És per això que, com Zola, jo acuso uns i altres, dirigits per l’hereu del dictador: Llarena, Marchena, Sáenz, Rajoy, TC i TS…, de criminals i prevaricadors. La veritat està en marxa, al final veurà la llum.

DESAMOR ODIHi ha estimats, amics, coneguts, saludats i negligits, així, en ordre descendent. Les categories són estables, però no les persones que s’hi troben. Les relacions humanes són fluïdes i aquells que un dia s’abracen amb frenesia, l’endemà s’odien amb la mateixa intensitat. Però no tots els canvis són de l’amor cap a l’odi o viceversa, ni abasten el ventall sencer. De fet, al principi totes les relacions parteixen de la indiferència inicial per arribar a un grau o altre de l’escala, on resten o des d’on davallen una hora o altra. Les minves, a voltes imperceptibles, a voltes evidents. Però sembla clar que en els trams alts de l’escala, els descensos són irrecuperables. Així,AMISTAT DITS si l’amistat pot acabar en l’amor, rarament l’amor declinant acaba en una bona amistat. Compte, no parlo de les ires o baralles puntuals de l’amor, que sovint acaben en crestes de passió. Això no val, en canvi, per a les amistats reconciliades, que són com la paella reescalfada, de mal pair.

Sigui com sigui, aquestes festes, i la presència de ma filla emigrant a casa, m’han fet pensar en allò que preserva els afectes contra el corc infatigable del temps i les inclemències de l’avorriment, els desacords o la distància. He vist –he sentit‒ que l’amor vertader és infatigable. En canvi, l’amistat, que no és simplement un punt menys d’intensitat, sinó un afecte amb entitat pròpia, exigeix reciprocitat. El fil m’ha donat per passar revista ‒que no pas comptes‒ als AMISTATcontextos de correspondència:

‒Ara els toca a ells, no? Els tres darrers sopars han sigut a casa nostra, oi?

‒Sí, però ja saps com són, fa molt de temps que no ens conviden…

−I doncs, què fem…?

Ja poden imaginar com segueix. Amb els qui considerem amics, no mirem prim, és clar. ENEMISTAT ROSTRE petitPerò el dia que comencem a comptar o a fer consideracions com les anteriors, malament rai. És evident que no va d’un sopar amunt o avall, d’una mostra d’afecte o d’interès més o menys. Tot plegat són símptomes indefinibles que quallen per acumulació i intensitat, o justament per manca d’aquesta. Ensenyament: cal aprendre que qui et vol, et busca, i qui no et busca no et vol, i no cal forçar res. El que flueix, flueix, però quan l’estimació o l’amistat s’estronquen, és debades afegir aigua a la font, la llera és foradada.

JUTGES OPERACIÓ JUDES“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶  de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat Miquel-Ferreres-dissabte-28-desembre-2019_1011848825001_68472137_651x314el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. Jo crec que España ja es troba en la segona fase. Ara ja ningú no s’hi veu del fum que envaeix totes les estances, que es confonen entre sí. L’incendi ha demostrat que en realitat totes són la mateixa, això és, el poder executiu, el legislatiu i el judicial, cremant amb el mateix foc, mentre els usuaris, ja incapaços d’apagar el foc, no troben la sortida de la casa. Són testimonis del OPERACIÓ JUDES MERDA JUTGESque dic el correctiu que l’alt Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de donar al suprem (sense majúscula, perquè l’únic que té de majúscul és la incompetència i el desvergonyiment), mentre ens trobem que inhabilitaran el President de la Generalitat per protestar per l’empresonament de Junqueres, de qui el TJUE diu que està injustament empresonat.  També és il·lustratiu el cas de l’Operació Judes (qui redimonis li va posar el nom?), un segrest d’estat en què la Guàrdia Civil s’ha inventat un cas delirant de terrorismeERMENGOL 20.12.19 JUNQUERES IMMUNE OSTIA A TS SP sense proves de cap mena, els jutges han fet empresonar (encara més) innocents durant mesos, el feixisme estatal s’ha esquinçat hipòcritament les vestidures i l’esquerra s’hi ha girat d’esquena. En fi, com diu el verset calabrès, coincidint parcialment amb nosaltres: «L’inferno è pieno / de notari e giudici, / uomini approbi / speziali e medici». L’infern és ple de notaris i jutges, d’homes honestos, especialistes i metges, això és, dels vertaders “Judes” que van (mal) parir l’operació.

INTESTÍ PENSANTEl cor té unes raons que la raó no entén, va escriure el filòsof Blaise Pascal. Tenia raó, hi ha una pugna constant entre un i altre, ara guanya l’un, ara l’altre. Qui no ha pensat mai, posem per cas: «Aquest xicot no em convé gens, però hi aniré igual; n’estic tan enamorada…». Oi que els sona, aquest raonament de mostra?

El lector segur que coneix expressions com ara: «Prendre una decisió visceral», o «Tenir papallones a l’estómac», o «Estar cagat de por». Totes manifesten una veritat que coneixem des de fa temps: que hi ha una gran relació entre les operacions del ventre i les de la ment, entre el que som i el que mengem, com digerim i com expulsem el que ens posem a la boca. Ara potser ja estem en condicions d’inventar una frase anàloga a l’anterior: «El ventre té unes raons que la raó desconeix». Fixin-se que parlo del ventre, no de l’estómac. Ja sabem que hi ha persones que pensen amb l’estómac, això té un nom, mans cor ventregolafreria. Però no em refereixo a això, sinó al fet literal que pensem amb el ventre, concretament amb els budells. Saben que l’intestí té 200 milions de neurones? Semblaran poques o moltes, però pensin que és més que les que té al cervell, posem per cas, un gos o un gat. Què hi fan tantes neurones a l’intestí dels humans? Que no era el cervell l’òrgan que fèiem servir per a pensar?

Hi ha entesos que afirmen que l’intestí és el segon cervell perquè en ell es fabriquen molts neurotransmissors, unes substàncies que ajuden en la transmissió d’informació d’unes neurones a unes altres i que resulten essencials per al correcte funcionament del sistema nerviós. Pensin que el que anomenem «depressió», una coneguda i de vegades greu i duradora alteració emocional, no és més que el resultat d’una insuficient producció de determinats neurotransmissors, per exemple, la serotonina, el 95% de la CAGANERqual és fabricada justament a l’intestí prim. Entenen ara que una alteració del funcionament de l’intestí pot afectar la personalitat, el benestar o l’estabilitat psíquica dels humans? L’efecte contrari ja el coneixíem, però: quan estem nerviosos «tenim cagarrines»; i a l’extrem, acabem tenint «colon irritable», una malaltia psicosomàtica ben coneguda. En fi, tant parlar de les operacions del ventre i de la ment que gairebé em descuido de dir que parin compte, ara que s’atansen festes. Mirin què es posen a la boca. No pensin només amb l’estómac, ans posin seny, car altrament l’haurà de posar un intestí sobrecarregat.

Hopeless«L’esperança és el pitjor dels mals perquè allarga el patiment dels humans.» Això va escriure aquell gran pessimista que es deia Friedrich Nietzsche, el qual ha passat a la història per trepitjar uns quants ulls de poll intel·lectuals i anorrear creences mil·lenàries. Te raó, Nietzsche, però? A la contra hi ha qui opina  ‒el poeta Samuel Johnson, per exemple‒ que l’esperança és una mena de felicitat, no solament perquè fa suportable qualsevol espera sinó perquè ella mateixa, en tant que hàbit o actitud, és una manera de «viure feliçment».

Volgut lector, ara posi’s la mà al cor. Ha patit mai esperant ESPERANÇA FULLESinútilment una cosa que desitjava molt? S’ha sentit alleujat, descansat, feliç quan, finalment, s’ha alliberat d’aquesta esperança llargament frustrada?  I a la contra, l’esperança de superar una malaltia, de vèncer una situació penosa, d’aprovar una matèria que es resisteix, d’aconseguir la felicitat eterna… No l’han ajudat o ajuden encara a suportar les dificultats i ensopegades de la vida?

La mitologia no ajuda a desfer el dilema filosòfic. Hesíode explica l’origen dels mals que pateixen les persones amb la història de Pandora. Aquesta dona creada pels déus olímpics per tal de castigar els homes, massa afavorits des que Prometeu va robar el foc als Déus, és oferta en matrimoni al tità Epimeteu. La nit de noces ella destapa una àmfora ‒no hi fa res que la tradició digui que era una capsa‒ d’on surten tots els mals i Pandora (1)inquietuds dels éssers humans. Només va quedar dins Elpis (la deessa grega de l’esperança), presonera d’infrangibles murs a la revora de la gerra. Des d’aleshores la qüestió de si l’esperança és un mal o un bé és present. Si és un bé, què hi feia  en una gerra on només hi havia mals, destinats a castigar l’agosarat Prometeu a l’esquena dels humans? Si l’esperança és companya de la misèria i la desgràcia, perquè gairebé sempre naix al seu recer, com és que també acompanya la felicitat? Per què, a veure, qui són més feliços, els esperançats o els desesperats, això és, els que han perdut tota esperança?

És preferible confiar que demà serà un dia millor i passar com sigui l’avui o aquest és un engany tan funest com la desesperança de creure que tot anirà a pitjor? Mentre rumia aquestes qüestions tan profundes, concreti, pregunti’s ara si els catalans fem bé de conservar viva l’esperança de la independència, l’única que dona forces per seguir, o és millor abandonar-la tota, ajupir el cap i abaixar-se els pantalons.

SOLITUD HOME VELL AL BANCUn conegut meu, separat, sense fills, que va dir que mai més no es tornaria a aparellar, ara torna a buscar companyia. No pas perquè se senti sol sinó perquè té por de morir sol.

Fa uns dies va tenir un còlic nefrític. El dolor el va paralitzar. Durant unes hores interminables no es va poder moure de terra. I va ser aleshores quan va pensar que no se’n sortiria. «Aquí em trobaran, revinclat al terra de la cuina, mort com un gos». S’ha apuntat a una agència matrimonial. No demana gaire, només algú que vulgui compartir la vida amb ell. Vol tenir algú que es preocupi si un dia no torna a casa, algú que el trobi a faltar.

Sovint sabem de persones que han estat trobades als seus pisos quan ja feia dies, mesos i SOLITUD DIBUIX VERMELLfins i tot anys que eren mortes. El darrer cas era el d’una dona de Madrid a qui els veïns van veure per darrer cop el 2004… Pensaven que estava en una residència. La van trobar al bany, les condicions d’humitat del qual van permetre la momificació del cos, d’aquí la manca d’olor que en altres casos fa d’alerta. Ningú no la va trobar a faltar, ni les seves germanes. Els del banc on tenia el compte s’estranyaven que no tingués els moviments típics de les despeses corrents. Només es registraven els ingressos de la jubilació i les despeses de manteniment: impostos municipals, llum, aigua, gas… Però com que no hi havia cap descobert, no van fer res. Fou una neboda qui va donar l’alarma.

La setmana passada, el programa «Trenta minuts» ens assabentava que al Japó cada any moren 30.000 persones soles a casa seva. Al país del sol naixent hi ha una crisi de la SOLITUD DONA DIBUIXfamília tradicional i que cada cop més persones romanen solteres i tenen menys relacions socials. Però el fenomen és universal. No és deu només al creixent nombre de divorcis ‒al capdavall, la gent que vol es torna a aparellar‒ o a la disminució del nombre de fills. El que hi ha és una pèrdua progressiva de la xarxa social. Cada cop ens fem menys amb els veïns i tenim menys amics. I quan ens jubilem, acabem perdent els companys de la feina, que s’adonaven quan no acudíem. Ara, si és per això, aviat el problema estarà resolt. Com que no hi haurà quartos per pagar-nos les pensions, haurem de treballar fins a morir. Se sabrà que hem mort perquè no haurem fitxat…