Feeds:
Entrades
Comentaris

monje-concepto-religioso-sobre-fondo-gris_85869-2476La frase és una adaptació de la que féu famosa Erasme de Rotterdam: «L’hàbit no fa el monjo». Amb ella Erasme volia dir que una persona no era cristianament homologable només pel fet que dugués l’hàbit del monjo o la sotana del capellà. Era una sàtira, és clar dels hàbits (no dels vestits) de molts membres de l’Església de la seva època, que «anaven a missa i repicant». Però aquest article tracta el concepte «hàbit» en el sentit, més corrent (anava a escriure «habitual») de costum. Els humans, en efecte, som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit o el resultat d’aquest.

Si mirem el món animal no veiem sinó hàbits, formes de conducta que es reprodueixen, cada individu fa un cop i un altre les mateixes coses, en el mateix ordre, un dia i un altre, i cada generació de l’espècie repeteix les hàbits de l’anterior. El mateix en passa als humans, en tots els sentits. I el mateix val a dir de la matèria inanimada. Què són les lleis si no els hàbits de la natura? Ara, entre tots els éssers, els humans som els únics que podem canviar d’hàbits o crear-ne de nous. És la nostra voluntat ‒de vegades ajudada per la necessitat‒ la que proporciona l’energia per canviar, car sempre hi ha una resistència al canvi. Tot el que existeix mostra aquesta resistència. Prenguem un fil de ferro acerat. Costa molt de doblegar-lo però quan el forcem prou ‒temps i energia‒ la nova forma adquirida ofereix la mateixa resistència que l’anterior. Això ho anomenem plasticitat, i val tant per a la matèria com per a l’esperit. És la capacitat de doblegar-se a KNOPFLERuna influència i alhora la força suficient per no fer-ho de cop. Així, els humans acabem sent el que fem cada dia. Hom esdevé guitarrista només després de tocar l’instrument força temps, amb aplicació, i hom arriba a ser just i honest esforçant-se per actuar justament i honesta cada dia. L’excel·lència, si mai arriba, no és un acte, sinó un hàbit.

Ja anem per la quarta setmana de confinament, temps més que suficient per crear nous hàbits. Això, si més no, diuen els psicòlegs. La plasticitat neuronal (recordin  la definició de més amunt i l’exemple del fil de ferro) és la capacitat del cervell que adquirir noves configuracions. En tres setmanes, posem per cas, el sovintejat tracte amb una persona permet d’adaptació neuronal pròpia de l’enamorament, el canvi de composició de la química cerebral ‒una mera qüestió de neurotransmissors‒ que farà que «vegem el món de color rosa»… No és broma, tot plegat, nosaltres som el resultat dels hàbits, la plasticitat neuronal fa la resta. Així que, vetllin felipe-militar-mascarilla-el primer soldat d'escanyapel que fan cada dia, al final seran això, el que hagin fet.

No caiguin en mals hàbits, com els del rei d’España, que ara ja es comença a acostumar a vestir de militar i fingir que és el primer soldat de l’estat, com féu ahir, en roda de premsa. Potser prova d’assemblar-se i finalment assumir el paper de dictador militar, com el seu padrí polític…

NOTA BENE:

«A més a més, en tot allò que és resultat de la nostra naturalesa, adquirim primer la capacitat i després produïm l’operació (això és evident en el cas dels sentits: no adquirim els sentits per veure moltes vegades o per sentir moltes vegades, si no a la inversa: els usem perquè els tenim, no els tenim per haver-los usat); en canvi, adquirim les virtuts mitjançant l’exercici previ, com en el cas de les altres arts: perquè el que cal fer després d’haver après, ho aprenem fent-ho; per exemple, ens fem constructors construint cases i citaristes tocant la cítara. Així també practicant la justícia ens fem justos, practicant la temperança, temperats, practicant la fortalesa, forts. Prova d’això és el que passa a les ciutats: els legisladors fan bons els ciutadans, fent-los adquirir costums i aquesta és la voluntat de tot legislador. Tots els que no ho fan bé, s’equivoquen i en això es distingeix un règim d’un altre, el bo del dolent.» 1108b. ARISTÒTIL Ètica a Nicòmac.

 

ASTERIX CONJUNTEls gals, si hem de fer cas de les vinyetes dibuixades per Albert Uderzo (que Belenos, Tutatis i Belisama li siguin propicis, ara que se’ls ha reunit), només temien que el cel els caigués damunt del cap, i sempre es barallaven entre ells per foteses. A l’època de Vercingetòrix, això és, quan els gals van ser definitivament derrotats pels romans a Alèsia (any 52 aC), i només restà dempeus i lliure un llogarret habitat pels indomables Astèrix, Obèlix, Panoràmix…, dirigits per Abraracúrcix, el cap, els gals eren una confederació de cinquanta tribus però sense unitat ni estabilitat polítiques reals. La manca d’unitat d’acció, les disputes internes pel lideratge ‒només hi hagué una certa unitat, justament, durant la revolta de Vercingetòrix‒ foren un dels factors que permeteren a César fer-se amb el control del territori i «romanitzar-los» a la força.

Sovint penso que els catalans ‒fetes les analogies i actualitzacions pertinents‒ ens asterix i obèlixassemblem bastant als gals dels dibuixos d’Uderzo guionitzats per René Gosciny. No debades ens caracteritza la mateixa resistència a la submissió a l’estranger, la mateixa reivindicació del que ens és propi: cultura, llengua, organització…, i la mateixa consciència de ser un poble oprimit en perpètua lluita contra l’invasor. La mateixa idea van tenir els francesos respecte de sí mateixos, i feren Astèrix el seu heroi nacional. La historieta va començar a aparèixer l’any 1959, quan a França manava el general de Gaulle, qui s’oposava fermament a acceptar la supremacia americana. De Gaulle (1,96 d’alçada) va ser assimilat amb el tap de bassa que era l’astut guerrer gal. Preguntat pel seu suposat gaullisme, Gosciny (mort en 1977) va respondre que no solament no era gaullista (ho sabia prou bé Jacques Chirac, asterix et compagniecaricaturitzat com a Caius Saugrenus a l’àlbum: L’économie de marché/Obèlix i Cia), sinó que tampoc no era pas xovinista (del francès Nicolas Chauvin, 1790, personatge que representa l’ultranacionalisme i la xenofòbia). Gosciny tenia tota la raó. Per bé que sovint els seus gals afirmen, amb més sorpresa que menyspreu: «Estan bojos, aquests romans!», en realitat s’estan qualificant ells mateixos.

Astèrix no és només un còmic d’entreteniment per a canalla i també per adults,  és sobretot una sàtira on es poden veure retratats tots els pobles i totes les persones. Una sàtira on apareixen les febleses humanes universals: enveja, gola, ambició, avarícia… i adrenalina astèrixon, des del passat idealitzat, es projecta una mirada crítica sobre el present: economia de mercat, guerra, contaminació, drets socials… No cal que digui als lectors les hores de plaer que la seva lectura m’ha proporcionat. Per això els recomano el darrer àlbum, ja no guionitzat ni dibuixat pel tàndem Uderzo-Gosciny sinó per Jean-Yves Ferri i Didier Conrad: La Filla de Vercingetòrix, on, per primer cop, i ja era hora en una sèrie originalment molt patriarcal i masculina, una dona és protagonista absoluta.

juan carlos el desbraguetao

JUAN CARLOS EL PICHABRAVA

A Sancho I de Lleó, li deien el craso, perquè estava tan gras que no podia muntar a cavall. A Pedro I de Castella li deien el cruel, no costa gaire endevinar perquè. Carlos II, era el hechizado perquè hom atribuïa a la bruixeria la seva discapacitat intel·lectual i física, el seu prognatisme i el seu raquitisme. Ordoño IV de León, el malo, fou així anomenat pel seu egoisme i mesquinesa. Enrique IV de Castella, l’impotent, rebé l’apel·latiu perquè no va poder consumar el seu matrimoni, però això sembla que només li passava amb l’esposa legítima. A Alfonso Froilaz de Lleó i Galícia li deien el jorobado. A José I, Pepe Botella, i li van fer uns versos: «Pepe Botella, baja al despacho / No puedo, estoy borracho». Com es veu, el poble, sempre

eRMENGOL 23 MARÇ MILITARS CORONAVIRUS

L’EXÈRCIT EN LLUITA CONTRA EL CORONAVIRUS. SEGONS ERMENGOL

submís, trobava la manera de remarcar la condició humana dels seus enlairats reis. Assenyalant-ne les flaqueses o exagerant els trets, com es fa a les caricatures, els súbdits aleshores, i ara els ciutadans, compensen l’obligada reverència amb el més llibertí escarni. No tots els sobrenoms eren negatius, n’hi hagué un, Alfonso II d’Aragó, a qui anomenaren el casto, perquè no se li coneixien ‒era cosa estranya, també ara‒ fills fora del matrimoni. I un altre Fernando III de Castella, el santo, fou molt devot, i cosa rara en un rei, diuen que sempre complia amb la paraula donada; també era  llepaciris Felipe III, el piadoso, perquè es feia dir el rosari 9 cops al dia, un per cada mes que Maria va dur al ventre Nostre Senyor. Ara, els qui millor mot obtingueren van ser, de molt, Carlos III i Alfons X, el ilustrado i el sabio, respectivament.

la-guardia-real-comienza-a-trabajar-en-el-dispositivo-militar-contra-el-coronavirus

FELIPE I LA GUÀRDIA REAL

A Juana I de Castella li van dir la loca, perquè es va trastornar, qui sap si per les infidelitats de Felipe, anomenat el hermoso, que li van provocar una gelosia patològica, o pels menyspreus que va rebre a la cort dels Augsburg, on la van enviar per casar-se, amb només setze anys. Al seu nét Felipe II li van dir el prudente perquè va mantenir l’imperi on no es ponia el sol, heretat del seu pare, Carlos I, el emperador. A Felipe IV li deien el pasmado, per la cara de babau, la papada caiguda i la mandíbula prominent. Felipe V va tenir millor nomenada, li deien animoso.  A Juan Carlos I la premsa monàrquica li va inventar el sobrenom de campechano, però li hagués escaigut també el de fratricida (com Enrique II de Castella), o el de sobornado, o millor el de pichabrava. Al seu fill, la mateixa premsa servil li ha inventat allò de preparado. Ves, potser li aniria millor el d’unionista, no pas perquè s’hagi esforçat a mantenir la Unidad de Destino en lo Universal, que també, sinó perquè dimecres passat, quan feia el seu discurs, va aconseguir unir tots els ciutadans de bé en un enorme i sorollós concert de cassoles als balcons. Ara, la seva millor gesta li podria valer també el nom de parricida per l’assassinat simbòlic, social i 

carlitos i felipito

ELS BORBONS HEREUS DEL CAUDILLO

polític del pare, fent oficial allò que tothom ja sabia, això és, que era i és un comissionista corrupte, i tot plegat ho ha fet amb el propòsit evident d’evitar ser batejat, en justícia, amb el mateixos adjectius en rebre’n l’herència.

TOILET PAPER AND DEATHUn diari australià, el Nt News, ha imprès un desplegable especial de paper higiènic a les seves vuit pàgines centrals. Per facilitar-ne l’ús, el paper té línies de tall a intervals regulars, a fi d’evitar-ne el malbaratament.  L’editor del diari, amb molta gràcia i subtil ironia, ha dit que el seu diari sap el que els australians necessiten, que l’edició s’estava venent molt bé i que, certament, «no era una edició de merda». Les paraules textuals, a l’entrevista que li han fet a The Guardian Australia, són: «the paper was selling well and was certainly not a crappy edition.» La cosa té un punt de gràcia atès que, en el meu record d’infància, el primer ús que recordo del paper de diari reciclat és justament l’higiènic. Potser és el destí que les notícies antiquades han de patir necessàriament. Com si fos ara veig fulls de diari fets a quarts, clavats en un ganxo de filferro ‒aleshores no hi havia pas porta-rotlles als lavabos. El que hi havia a les cases de poble més actualitzades era una comuna amb seient de fusta, sovint sense tapa, una galleda d’aigua per netejar i el paper de diari que toilet paper nt newsacabo de descriure.

La cosa faria més gràcia si la realitat actual no en fes gaire. És de sobra conegut que aquests darrers dies, la població espanyola, temorosa que es decreti el confinament de la població ‒quan vegis les barbes del veí afaitar, diguem Igualada, posa les teves a remullar‒, està acumulant paper higiènic. Jo mateix n’he estat testimoni avui. És que els ciutadans estan preocupats perquè no podran fregar-se el cul? És que la decadència del bidet fa que no existeixin alternatives a la cel·lulosa? O és que la por, i potser també la PAPER CULignorància, ens porten a capteniments irracionals?

Abans del cop d’estat de Pinochet, a Xile, els poderosos enemics del govern de Salvador Allende van provocar un desabastiment de productes bàsics, entre ells el paper higiènic. El mateix producte ha format part del desabastiment programat en altres casos anàlegs, des de la Venezuela de Maduro fins a la Polònia del general Jaruzelsky. En aquest darrer cas, la manca d’aquest paper tan apreuat fou un argument en contra del comunisme, incapaç, segons Lech Walesa, de garantir subministraments bàsics, que, en canvi, tots els països capitalistes gaudien a pleret. En fi, tot sembla assenyalar la importància cabdal del producte, tant pel seu valor d’ús com pel simbòlic. Ja està tot dit, si té un rotlle de paper, té un tresor. En altre cas, usi aquest full a l’estil antic de la meva infància.

ermengol monarquia corrupta 7-3-2020Quina diferència hi ha entre la «veritat» literària de les novel·les i la «veritat» que les cròniques i els reportatges que escriuen ‒o no‒ els periodistes? La ficció de les novel·les crea un món paral·lel al de la vida real i ens fa gaudir, riure i plorar. Així, la seva veritat, la seva autenticitat, és que són mentides. Però, on rau la veritat de la premsa escrita, el primer esborrany de la història, allò que un dia apareixerà a les enciclopèdies i que els nostres fills estudiaran?

Avui dia tothom al·ludeix al concepte de «veracitat informativa» com de l’ideal periodístic general, el sancta sanctorum de la veritat. I tanmateix, la distinció entre opinió i fets és molt difusa, difícil d’establir i, problemàtica. De vegades, basta juxtaposar dues coses per donar a entendre una tercera: «Hi havia un congrés de lladres. Juan Carlos I no hi era». Dient la veritat podem dir mentides. Per tant, la distinció és sovint ociosa. De vegades, sense dir cap mentida, la simple ocultació d’uns fets rellevants és faltar a la veritat. Els antics romans ja ho havien consignat en la seva definició de mentida amb valor jurídic, distingint entre «suggestio falsi» i «supressio veri». Dir el contrari de la veritat i suprimir la veritat. La primera part no necessita explicació, però sí la segona: si simplement ometo una informació rellevant, menteixo o no menteixo? Segons el dret romà menteixo igualment. La supressió de la veritat, quan hi ha un interèsCUBA PURIN legítim a conèixer-la, és també una mentida. Així doncs, l’ocultació -sempre deliberada-, d’informació als mitjans informatius és també una mentida. Potser no cal que els exigim allò que es demana als tribunals: «Jura dir la veritat, tota la veritat i només la veritat?», perquè la premsa té tot el dret del món a decidir què és notícia i què no ho és, què posar en portada i què no. I, compte, la mateixa tria ja és una notícia, i segurament també és l’expressió d’una opinió. Però un cop parla d’un tema –en portada o en pàgines interiors– el que no pot fer és ocultar part de la veritat. Aleshores menteix o enganya. Així doncs, com és que cap diari espanyol publica, ni que sigui en un breu, que l’ex-monarca Juan Carlos I s’ha embutxacat 100 milions d’Euros en comissions i n’ha estafat 50 a hisenda?

VIURE I MORIR

FREUD FUMANT1Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?”  Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació,  Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl CAMP CONCENTRACIÓMarx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.

Max Schur, que va emigrar amb el seu pacient i amic, va escriure el llibre Freud: líving and dying l’any 1972, on recull, amb minuciosa atenció, els darrers anys del pensador, amb particular detall la lluita d’aquest amb la malaltia (un carcinoma de paladar i mandíbula que havia requerit 33 intervencions quirúrgiques), el seu emotiu esforç per mantenir la dignitat i claredat de pensament malgrat l’agudíssim dolor, les debilitants infeccions locals i les creixents nàusees amb vòmit que anaven assenyalant el progrés imparable del càncer.

Quan aquests fets van tenir lloc no hi havia cap regulació jurídica del dret a morir FREUD FUMANTdignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors

FREUD FUMANT3 AMB LA FILLA

Sigmund i Anna Freud (la seva filla)

permanents i difícils de suportar.

No sé com ha de qualificar-se jurídicament l’ajuda del metge Schur al pacient Freud: sedació eutanàsica, eutanàsia activa, suïcidi assistit… En qualsevol cas sí que sé com jo ho qualifico moralment i humana: consideració activa pel dret a morir dignament d’una persona. Les nostres legislacions, que malgrat els obstacles, progressen adequadament, encara han de fer molt per aproximar-se a l’ideal del respecte per la vida i per la mort dels ciutadans.

*El text és una recreació del context i de la conversa entre Freud i Schur. En realitat Schur, al seu llibre diu que, després de patir max schur freud living and dyingmolt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.

 

JUTGE I PART

JUTGE CORRUPTEQui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial.  Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències  aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE  trobarà que el meu JO ACUSAT,  i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions.  És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.

Imaginem un segon cas, jo he de jutjar el presumpte delicte d’una altra persona, però jo BETANCORen sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat.  L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!,  les que jo havia sembrat amb gran esforç…

El partit Ciudadanos tenia en nòmina un jutge a la Junta Electoral. Aquest jutge resolia per la tarda querelles criminals que el seu partit presentava al matí. I a més, es vantava internament que les resolucions del tribunal les escrivia ell. Recordin les

CACA

resolucions que la Junta Electoral ha fet: contra el president Torra, per exemple. Aquest individu ‒Andrés Betancor‒ és un corrupte i un prevaricador, i el partit que l’aixopluga és reu de les mateixes crítiques. Un partit que es va presentar com a regenerador i democràtic, que va sortir del no-res i ara ha aconseguir arribar a les més altes cotes de la misèria. No dubto pas que ben aviat hi tornarà.