Feeds:
Entrades
Comentaris

DONA PICASSOLa vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra.

Ja no era ben jove quan li van trobar nuvi.  Un noi del poble, l’hereu d’una família molt religiosa. El pare feia de sagristà, la mare tenia un germà capellà.  El jove, sembla ser, no havia sabut triar tot sol. La seva primera balladora a les festes majors havia estat una altra xicota del poble que pertanyia a una família republicana ‒després de la guerra els anomenaren rojos‒,  de les que no anava a les processons. Per això, quan la germana del seu xicot es va casar i no la van convidar a les noces, va veure clar que ella tampoc no es casaria amb el seu promès; era un covard, incapaç de desafiar els pares i l’oncle, tan missaires i convencionals com durs de cor.

Així fou com l’Eugènia, que pel nom mereixia una sort millor, va tenir promès. ‒Has estat prou de sort, li van dir. ‒Pobra com ets, i amb el germà que tens, ja fa prou l’Hermenegildo de voler-te. El casament, però, es va anar ajornant. Primer, perquè mentre vivien els pares d’ell, la casa era molt petita i no s’hi cabia. És clar, es donava per fet que ella no deixaria sols el seu pare vell i seu germà incapacitat a la casa del raval. Primer es va morir la futura sogra, i durant anys l’Eugènia, sense haver-se casat, va fer de dona de la casa de l’Hermenegildo. Aquest i son pare, van tenir sempre el plat a taula, que ella cuinava i els duia en un cistell. Després va morir el pare d’ella, i encara son germà, i tot restà igual. Havien passat els anys. Tampoc la mort del sogre no va canviar res. Els promesos s’havien fet vells i un malentès sentit del pudor i la decència pública mantenia cadascú a casa seva. Però ella li rentava la roba i li duia les sopes cada dia. Només van viure junts els dies de la malaltia de l’Hermenegildo, que va morir del mal provocat pel tabac i perquè la cura del malalt s’ho valia; tothom al poble ho va entendre, feia temps que ho entenia. En acabat, sola, va tornar a la casa del raval, allà on havien mort el seu pare cec i el seu germà discapacitat. Allí, sola, va tenir l’infart cerebral.

Anuncis

el desdén con el desdén versió vellaAgustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel desdenybufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: fingir que Diana no li interessa en absolut per veure si, d’aquesta manera, Diana, acostumada a no fer cas els que la festegen, en fa d’aquell que no li’n fa a ella. Vegeu l’anècdota personal a partir de la qual el bufó extrau aquesta lliçó de vida: «Atento, señor, he estado, / y el suceso no me admira, / porque eso, señor, es cosa que sucede cada día. / Mira: siendo yo muchacho, / había en mi casa vendimia, / y por el suelo las uvas nunca me daban codicia. / Pasó este tiempo, y después / colgaron en la cocina las uvas para el invierno; / y yo, viéndolas arriba / rabiaba por comer dellas; / tanto que, trepando un día / por alcanzarlas, caí y me quebré las costillas. / Éste es el caso, él por él.»

Bé és cert que no desitgem allò que més a mà tenim sinó allò que cau lluny, o és difícil d’obtenir. En aquest cas, aquesta veritat bàsica, que demostra la gran presbícia de l’esperit que els humans patim sense excepció, es completa amb una altra que val per als afers amorosos: volem agradar i ser estimats; i volem ‒aquí hi ha un punt o una línia de vanitat‒ l’amor d’aquell qui, malgrat els nostres mèrits, no ens estima. Aquesta feblesa de la l’hereva Diana és aprofitada sàviament per Carlos, el noble castellà. Al final, Diana, enamorada, cau als seus braços com una fruita madura.

conde duque de olivaresL’obra, tema amorós a banda, no té res d’innocent. Es va representar l’any 1654, justament quan se celebrava la victòria de la Corona de Castilla, representada aleshores per Felipe IV i el seu «valido» el Conde Duque de Olivares, en la Guerra dels Segadors, començada amb l’històric Còrpus de sang, guerra que faria que Catalunya perdés el Rosselló (a Catalunya Nord) i un bon pessic de sobirania. Fixin-se bé: és un noble castellà que pretén una falç guerranoble catalana, la qual es resisteix fortament a casar-se, però al final l’aconsegueix amb una estratagema enganyosa que acaba fent passar la catalana per innocent o estúpida. Tot plegat, en el fons, un eufemisme per dir que Catalunya, esquerpa, es negava a sotmetre’s a Castella i es va aixecar en armes per defensar la seva independència, essent derrotada. Parin compte, doncs, amb les al·legories. Aquesta és verinosa, com gairebé totes les que venen de Castilla.

granera rústica bonaAquest senzill bastó, que ara veieu repenjat descuidadament en aquell racó oblidat, el vaig veure tot florit. Era ple de saba, ple de fulles i de rebrots; però ara, pobre, els humans, que debades intenten imitar la naturalesa, li han lligat un plomall de branquillons al voltant del seu tronc; ara, com a molt, és exactament el contrari del que era. Ara és un arbre capgirat, el tronc a terra i l’arrel enlaire; ara és una granera, l’eina de l’escombriaire, condemnada a fer la seva feina, i, per un destí capriciós, destinada a fer netes les coses i, alhora, a ser lletja ella mateixa; i a la llarga, gastada fins a l’extrem, serà llançada a la brossa o condemnada al seu darrer ús: encendre un foc de llenya. Després de fer aquesta reflexió se’m va acudir que, en el fons, l’ésser humà, que ara provaré de descriure, en moltes coses és similar a una granera.

Fixeu-vos-hi bé: la naturalesa envia l’home al món fort i alegre, en condicions pròsperes, amb el seu propi cabell damunt del cap, de manera que aquest vegetal pensant té totes les branques al seu lloc, fins que les destrals de la disbauxa i intemperància tallen totes les seves branques verdes i li deixen pelat el tronc. Aleshores el tronc revellit, enrigidit i malaltís, es passa a l’art, i es posa perruca, i es valora per la seva artificial mata de cabells, tot estarrufats, una mata que, o bé prové del clatell per implant o prové de cranis aliens. Però ara aquesta escombra granera vol sortir a escena, orgullosa d’aquests branquillons de bedoll, tot coberts de la pols recollida agranant les escombraries de la cambra de la millor dama. Si fóssim prou vius, hauríem de ser capaços de riure’ns de la seva vanitat ridícula. I tanmateix, els homes som jutges parcials de les nostres pròpies excel·lències i dels defectes de tots els altres! Però si una escombra, potser direu, és la representació simbòlica d’un arbre dret sobre el seu cap, i ja és una cosa prou risible; què és sinó un home? Si seguim l’analogia no és altra cosa que un ésser capgirat, les seves facultats animals esclafant les racionals,harry_potter-quidditch el cap on haurien de ser els seus talons, arrossegant-se per terra? I, tanmateix, amb totes les seves falles, aquest home té grans idees, somia truites, es proposa ser un reformador universal i corrector d’abusos, vol ser apariarador de greuges, escodrinya cada cantonada per veure de trobar-hi res blasmable, porta totes les corrupcions amagades a la llum, aixeca una gran polseguera on abans no hi havia gens de pols, i respira tota l’estona la mateixa pols que vol eliminar escombrant. Els seus darrers dies, tot repapiejant, els dedica a ésser un esclau de les dones i, en general, són els dies menys aprofitats; Fins que, gastat fins les arrels, com el seu germà bessó (la granera, és clar), és llençat a la deixalleria de la tomba o usat per encendre flames perquè altres s’escalfin.

FALANGISTES AL VALLE DE LOS CAIDOSAquesta setmana hem celebrat ‒és un dir, és clar‒ l’inici del cop d’estat que duria a la mort  més de tres-centes mil persones i a la funesta dictadura feixista de Franco. Encara avui aquest infame assassí reposa sota una creu, com si els seus crims poguessin ser santificats per les oracions i les misses d’una basílica. N’hi ha que, ara que hom parla de desallotjar-lo d’aquest mausoleu, construït amb la sang esclava de soldats republicans i de desafectes al règim, demanen un nou «Alzamiento nacional». I mentrestant, tots els poders de l’estat: judicatura, fiscalia i govern, tanquen els ulls davant dels feixistes que saluden amb el braç enlaire, canten el «Cara al sol», i negligeixen l’agressió a un periodista per part d’un inspector de la brigada d’informació FERRERES AGRESSIÓ POLI A PERIODISTAPolicia Nacional, més coneguda com a «secreta». El feixisme, a vuitanta-dos anys de l’inici del cop d’estat franquista, segueix ben viu. I això és greu, «unglaubich» dirien els jutges alemanys de Schleswig-Holstein. En efecte, és increïble que a España sigui legal una fundació dedicada al colpista exitós que ells anomenen «Caudillo»; ho és més que rebi subvencions a càrrec del pressupost de l’estat per fer allò que li és propi: difondre impunement propaganda feixista. Però el que depassa tota mida és que al web de la Fundación Francisco Franco aparegui un editorial titulat «18 de julio» on es digui: «Hoy, como en 1936, hace falta un movimiento revolucionario». Aquesta crida, jo diria que ben explícita a un cop d’estat SANCHEZ I EL VALLE DE LOS CAIDOScom el protagonitzat pel general Franco, no ha rebut resposta ni sanció. Com l’ha de rebre, si encara vivim sota les estructures heretades (judicatura i monarquia) de la dictadura?

Per tot plegat proposo, formalment, una llei contra el feixisme franquista supervivent:

Article primer: Es prohibirà formalment tot partit o fundació que defensi el cop d’estat del 36, la dictadura franquista o el general colpista Francisco Franco.

Article segon: «El Valle de los caídos» estampa de la ignomínia, monument a la dictadura estevat 2assassina de Franco i element d’exaltació del colpisme ibèric, serà arrasat i convertit en una reserva on es criaran escorpins, escolopendres, escurçons i aranyes verinoses.

Article tercer: Els adjectius de «falangista» i «feixista» seran considerats un insult  oprobiós, i l’emblema del jou i les fletxes un distintiu de criminals.

Article quart: La resta se segueix d’aquí…

LLARENA I JUSTÍCIA EUROPEA«Aquesta llei és completament injusta». Segur que vostè ho ha dit algun cop, o si més ho ha pensat. Ara, pari compte, què significa això? En virtut de quin principi o criteri afirma vostè que és injusta? Vol dir alguna cosa més que el simple fet que no li agrada? És que es pot dir alguna cosa més? Aquestes preguntes, volgut lector, són a la base d’un tema que té tanta història com el dret. I és el de la relació entre aquest i la moral. Segons alguns, les normes dels sistemes jurídics han d’expressar certs principis morals i de justícia que són universalment vàlids, amb independència que siguin acceptats completament per la societat on tals normes s’apliquen. Així, per exemple, el principi de la igualtat entre sexes, hauria de formar part del sistema legal fins i tot d’una societat masclista. Com es veu fàcilment, aquesta aspiració en molts llocs és encara una utopia, per bé que aquest principi es va declarar universal per l’ONU el 25 de juny de 1945. Segons uns altres, en canvi, les lleis no han de dependre en absolut de cap principi moral universal. Són legals, justes i legítimes si han estat promulgades per les institucions que controlen un territori i són capaces d’imposar obediència a aquestes normes, és a dir, si són un producte estatal. Altraqment dit, les lleis són justes nomésLLARENA I PUIGDEMONT perquè són lleis, i no són lleis perquè siguin justes.

Dit això, era el conjunt de lleis i normes del Tercer Reich un vertader sistema jurídic? Si ho era, els criminals nazis que foren jutjats a Nuremberg durant el novembre de 1945, no podien ser acusats, posem per cas, de «crims contra la humanitat» pel seu genocidi sistemàtic de l’ètnia jueva i gitana a Europa o per l’extermini organitzat de malalts mentals i d’homosexuals. I no podien ser-ho, senzillament, perquè les lleis alemanyes, promulgades per un parlament, eren perfectament legals. Només se’ls podia acusar, doncs, prenent com a sistema legal uns valors universals, considerats anteriors o superiors a qualsevol legislació. Aquests valors foren el que poc abans s’havien aprovat amb el nom de Declaració Universal dels Drets Humans.

el-procs-de-nuremberg-8-638Té alguna similitud el que va passar aleshores amb la pugna actual entre els sistemes jurídics europeus: alemany, belga i anglès, i l’espanyol, encarnat pel jutge Llarena? En un cert sentit no, perquè el jutge espanyol no ha aplicat les lleis penals correctament sinó que ha forçat l’acusació fins a nivells inversemblants. La prevaricació d’un jutge no invalida un sistema legal. Ara bé, el fet que el Tribunal Suprem espanyol demani, per exemple, que Llarena sigui defensat per l’Estat contra l’acusació presentada contra ell per parcialitat (i així, prevaricació) pels polítics catalans exiliats i acceptada pels tribunals belgues, sí que retrata el sistema judicial espanyol en el seu conjunt. El Tribunal Suprem afirma que Llarena no pot ser investigat per un jutjat europeu perquèLLARENA BUFETADA justament representa el poder de l’Estat espanyol. Hi pot haver un Nuremberg particular per a Llarena? No, però sí per a la (in)Justícia espanyola. Ja queda tot dit: les cagades, les prevaricacions i les falses imputacions, atribuïbles fins ara només al jutge Llarena ja poden ser imputades a tota la judicatura espanyola i, de retruc, a tots els poders d’España. Als ulls del món jurídic europeu, més just i independent, el sistema jurídic espanyol ja està condemnat.

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom.

Ho diu Montaigne: el comú de la gent no vol pensar en la mort, no en vol parlar ni en

Businessman With Head in Sand

AMAGAR EL CAP

vol sentir parlar. Però la mort és la fi de la vida que justament estem vivint, no podem evitar-la només tancant els ulls; així hi toparem de sobte sense estar preparats i no serà una arribada sinó una col·lisió. Si la mort fos un conegut malagradós que veiem venir de lluny,  jo aconsellaria l’estratègia del desdeny. Però la mort arriba a tots, tant als que saluden MONTAIGNE ESSAIScortesament com als maleducats. Així que, si és inevitable trobar-nos-la, cal que aprenguem a dir-li «bon dia» o «bona nit» segons escaigui, i que estiguem preparats per fer-ho tothora i a tot arreu, car no sabem quan ens hi trobarem de cara en un carrer estret.

Abans, la religió institucionalitzada es feia càrrec de totes les etapes de la vida, des del naixement, amb el bateig, fins a la mort, amb l’extrema unció. I passant, amb la comunió, la confirmació, el matrimoni… pels tots els passos d’un camí sense retorn. I per a cada pas hi havia un relat, una justificació i un sentit. No hi fa res que tot plegat fos una faula, però hi havia un rerefons transversal, una pedagogia de la mort i una preparació per al dol. Amb la secularització de la societatviure envellint i dessacralització de la vida ja no tenim cap relat ni cap pedagogia que prepari per al final. Cal que, des de la laïcitat, aprenguem a parlar de la mort als infants i als grans, sense estalviar el mot, que no mossega i fer-lo avinent. Car, sovint, les coses es veuen més grans de lluny que de prop.

EROS ESTÀTUAQuè faria, vostè, si el convidessin a dir unes paraules sobre l’amor? Seria capaç de sortir dels llocs comuns i els proverbis i les frases fetes? S’atreviria amb una confessió personal que tragués de la privacitat alegries i tristors, el primer enamorament i la primera decepció, el fracàs del seu «martirimoni» o de l’èxit d’una llarga convivència, plena, com gairebé totes, d’altibaixos notables? S’atreviria a parlar de la seva orientació amorosa i/o sexual o dels dubtes que, potser, ha tingut algun cop sobre aquesta?

És un tema important, aquest, per bé que alguns hi visquin d’esquena i tanquin els ulls per tal de no veure el que passa al seu voltant. Per què, encara, les persones que tenen andrògin aristòfanes 1una orientació afectiva no heterosexual, tenen sovint dificultats per viure-la efectivament, per parlar-ne i per ser acceptats per altres? Com és possible que en bastants països l’homosexualitat, posem per cas, sigui encara perseguida com a delicte?

Aquesta setmana s’ha celebrat el Dia de la Visibilització del col·lectiu LGTBI (lesbià, gai, transsexual, bisexual i intersexual), que m’ha fet recordar que fa dotze anys ‒poc després andròginde la legalització‒ una parella de dones em va demanar que oficiés el seu casament a la Paeria, on exercia de regidor aleshores. En una conversa prèvia ‒sempre preguntava si, en el discurs, calia fer esment d’alguna cosa especial‒ em van demanar que digués alguna cosa sobre la dignitat del matrimoni que volien contraure. Els pares d’una d’elles, per bé que duien anys de convivència, no ho veien clar. No vaig trobar discurs millor que el que pronuncia Aristòfanes al diàleg platònic El convit. En aquesta obra mestra del filòsof Plató, els convidats a un dinar pacten fer, per torns, un discurs sobre l’amor, en acabar l’àpat. Cal tenir present que per als grecs del segle V aC. Eros no era només un sentiment sinó un Déu veritable. Aristòfanes explica un mite: abans els éssers humans no eren andrògin aristòfanescriatures individuals, com ara, home o dona. Eren éssers dobles i compostos: home-home, dona-dona, home-dona, units els cossos per l’espatlla, amb dos caps, quatre braços i cames, etc. Eren orgullosos i agosarats, van desafiar els déus i, en càstig, Zeus els migpartí i dispersà per la Terra. A partir d’aleshores, les meitats es buscaren i a aquest desig de retrobar-se s’anomenà amor. És interessant llegir-ho en les paraules de Plató: «Des de fa molt de temps, doncs, l’amor dels uns envers els altres és connatural als éssers humans, i és conservador de l’antiga naturalesa, intentant de fer de dos un de sol i guarir així la naturalesa humana. (191 d)»  Evidentment, el mite, que és a l’origen de la teoria de la mitja taronja, és molt xaruc i conservador. Què vol dir que els éssers humans som andrògin donameitats? Vol dir que si no trobem l’altra meitat no som res? La condició humana no és pas, al meu entendre, una realitat mancada, que sense companyia no és completa. Tots som, o hauríem de ser taronges senceres, que estimen perquè volen, generosament. Recordin l’ensenyament d’Erich Fromm a The art of loving: no és el mateix dir «T’estimo perquè et necessito« que «Et necessito perquè t’estimo. Més enllà, doncs, de la interpretació literal del mite, el més important que ens diu, però, és que totes les menes d’amor són equivalents i mereixen el mateix respecte. No creu vostè el mateix?