Feeds:
Entrades
Comentaris

ALARÓ FULTBOL«Quince minutos antes de la suspensión del partido, le dije al delegado local que llamase a la fuerza pública (ésta tardó 25-30 minutos, no sé si es porque no pudieron antes o porque no se le avisó hasta que se lió la tangana). Una vez duchado, pude acceder a mi vehículo acompañado de la fuerza pública». Aquestes són les darreres frases de l’acta de l’àrbitre. No era pas una final de Lliga, ni la Supercopa, ni la Champions, on sembla que els equips s’hi juguen la vida i els afeccionats l’honor. Era un partit d’infantils, una colla de nens de menys de 14 anys, a Alaró, Mallorca, diumenge passat. Una batussa entre dos nens per unapare nen fútbol 2 entrada violenta seguida per una entrada de pares al camp, en defensa o contra els jugadors d’un i altre equip, però sempre contra l’esport, l’educació i la decència, va acabar amb una baralla amb insults, puntades i cops de puny d’un nombrós grup d’enfurismats pares. Això mentre algunes senyores cridaven a l’ordre als familiars «Qué vergüenza! Por favor, señores, que hay niños!!! ».

Jo sempre he pensat que jugar és molt instructiu. Hom aprèn a respectar les regles que permeten jugar mentre s’ho passa bé. En efecte, els nens que practiquen un joc col·lectiu aviat saben que si no juguen correctament seran exclosos. Per analogia, molts aprenen que conduir-se moralment consisteix a respectar certes normes de convivència que pare nen fútbolbeneficien a tots. L’escena descrita més amunt no és un fet aïllat. Arreu, pares que no haurien de tenir fills, donen les pitjors mostres de mala educació a aquells que haurien d’educar-se amb el seu exemple: insulten greument els àrbitres, els contrincants dels seus fills o els seus propis fills quan no juguen com ells voldrien o quan no guanyen el partit. Quanta frustració amagada pare nen fútbol 1palesen aquests pares! Quanta projecció de les seves mancances! És com si diguessin: «Jo sóc un fracassat, però tu, nen, has de triomfar. I no hi ha millor triomf que la victòria! Has de guanyar al preu que sigui!» I així empenyen els nens a competir, no pas a jugar. Una competició on només val guanyar, a qualsevol preu. I els pares d’Alaró ho han escrit amb els seus punys, damunt del camp de joc. Tant de bo, per un cop (i no de puny), no sigui cert allò que els testos s’assemblaran a les olles!

SÓC NORMAL?

VÒMITUn individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: «Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar…». «Però què diu?» Exclama el metge, «…és que vostè vomita tots els dies?». I el pacient respon: «És clar, que no ho fa tothom…?»

És normal, aquest individu? I vostè, creu que és «normal»? És probable que la pregunta li sembli impertinent, però abans d’abandonar la lectura, pregunti’s què entén per «normalitat». Coincidirà amb tothom si diu que ser normal és assemblar-se als altres, tenir similars opinions o creences sobre què és important, valuós i sagrat, captenir-se dins dels marges establerts pels estàndards socials i tenir el tipus de personalitat que permet VÒMIT 2que un individu pugui conviure amb els altres.

L’individu de l’anècdota creu que allò que és habitual per a ell –això és, normal– és també ordinari per a la resta. No va de broma: allò que creiem comú, sovint només és propi de la nostra família, la nostra comunitat o el nostre país.

L’objectiu de les institucions educatives, culturals i religioses, és dotar els individus del tipus de personalitat que millor s’adapta a les necessitats col·lectives: en una societat bel·licosa el tipus de personalitat que l’individu ha de tenir és agressiu; en una de laboriosa, tothom ha de ser un escarràs de feina, etc. Atès que el sistema funciona bastant bé, la majoria de persones ens sentim molt còmodes en el SERRA CXnostre entorn social. És un gran consol saber que el que pensem és compartit per la majoria, així, mancats d’idees pròpies, res del que diem sona insòlit i res del que fem no resulta estrany per als altres.

Fa temps, però, que estic preocupat: jo creia ésser normal. Pensava que la majoria deSERRA PSC les meves idees sobre la corrupció política, sobre la hipocresia…, eren essencialment compartides per la resta de ciutadans. Ara, que en Narcís Serra ha
demostrat ‒presumptament, és clar‒ ser més lladre que Pujol, cap diari no menciona el PSC, partit per al qual ha distret 720 milions d’euros, 41 dels quals a la Llotja de Lleida. Ai, ai, ai! Jo, en canvi, que estic molt escandalitzat, m’adono que no sóc tan normal com creia. A veure si m’ho hauré de fer mirar…!

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden.

El cap de personal va somriure, displicent. I l’empresa va despatxar la treballadora Nicola Thorp. No és pas una història inventada, i la conversa, per bé que estrafeta, correspon al testimoni de la protagonista. Això li va passar l’any 2015. Però ella no es va conformar. Va promoure una recollida de signatures que ha obligat el Parlament anglès a debatre el tema.

A Anglaterra, com també a España, els codis de vestuari són regulats per les empreses, TALONS DOLORperò en la seva lletra van, sovint, molt més enllà d’especificacions sobre la imatge de l’empresa (vestir uniforme, anar arreglat, no dur tenyits llampants o anar carregats de ferralla a les orelles, nassos o llavis), sobre la higiene (granotes o bates) o sobre la protecció (roba ignífuga, armilles antibales). No, hi ha empreses que exigeixen que les dones es posin faldilla, que portin mitges no opaques, que al seu cabell, si és tenyit, no se li vegin les arrels o que regularment s’apliquin maquillatge al rostre. I moltes dones no tenen més remei que passar per l’adreçador; els hi va la feina.

Per al debat, el Parlament britànic ha demanat un informe al seu Col·legi de Podòlegs. L’informe, molt professional, és contundent. Diu que no es pot obligar a dur talons com a part de l’uniforme perquè hi ha una sòlida evidència clínica dels efectes incapacitants que té el fet de dur talons alts prolongadament. I s’especifica: pertorbació de la biomecànica del caminar, alteracions de columna, fascitis plantars, ruptura d’astràgal…

TALO CALAVERASi hom vol presumir, ha de patir, diuen. Però això només vol dir que si et poses talons per lluir és assumpte teu. Una altra cosa és que t’obliguin a dur-los vuit hores al dia en una feina que exigeix estar dret. Aleshores és una qüestió de salut laboral, i alguna cosa més: discriminació. Als homes no ens obliguen pas a vestir coses que provoquen incomoditat o dolor. Discriminació arreu, vegin quantes dones són en llocs directius. Els volem fer dur talons però mai no els donem els galons.

pares-i-professors‒Vostè, per què ha suspès el meu fill?

‒Què diu? Que jo l’he suspès? En Joan no treballa gens, es distreu a classe, xerra amb els companys sense fer cas de cap advertiment i no estudia en absolut. Miri, aquí té els exàmens del trimestre. Els treballs no els puc ensenyar perquè no els ha presentat.

‒S’equivoca, el nostre es passa les tardes a la seva habitació, tancat. I quant a la seva actitud, a casa no tenim cap problema.

‒Si vostè ho diu… Ja està segur del que fa a l’habitació? Vol dir que no s’entreté amb l’ordinador, xateja amb els amics pel whatsApp (cosa que també fa a classe), escolta Spotify o mira pel·lícules?

Aquest és, ho poden creure, el tipus de conversa que ara ja sovinteja als centres educatius mobil-a-classeentre els pares i els tutors o professors dels adolescents d’ESO i Batxillerat. Més d’un cop, a final de curs, quan ja estan les notes posades de la darrera avaluació, i després d’un curs sencer de baix rendiment acadèmic, els pares d’alguns alumnes es presenten a la direcció del centre a demanar explicacions. Més encara, a exigir que al seu fill o filla se li aprovi aquesta o aquella matèria perquè, altrament, no podrà fer la selectivitat al juny i, és clar, no podrà optar a fer la carrera que desitja. Més que pares, semblen advocats dels seus fills. I alhora fiscals acusadors, i també jutges de la tasca, rendiment i criteris, dels mestres i professors.

No són esdeveniments aïllats. La societat mira de reüll la seva escola. Els pares desconfien padres_logsedels mestres dels seus fills, i tanmateix, els deixen a l’escola ‒deu ser que fan nosa a casa. S’ha trencat, en definitiva, el pacte educatiu entre pares i mestres, entre els primers i més importants educadors de les noves generacions.

No es tracta, evidentment, d’allò que s’explicava abans, que si el mestre et clavava un clatellot a l’escola, ton pare ten fotia tres més a casa, perquè segur que te’l mereixies. La correcta educació no implica clatellots de cap mena, però sí disciplina i respecte, arreu. I això comença a casa. És una bogeria que els mestres s’hagin d’enfrontar amb canalla amb un «grau zero d’educació» i que a sobre, els pares els facin costat.

«Mi hijo no tiene deberes porqué hemos amenazado a los professores» va dir, per televisió, la humorista Eva Hache. I creia fer una broma, perquè somreia, còmplice, a hache-micro-1l’entrevistador, com si parlés en nom de tots els pares irresponsables. I afegia, per adobar l’anècdota, que un dia que el seu fill no havia acabat la feina i li demanava ajuda, ella li va respondre que no el pensava ajudar, i que era assumpte seu ‒del nen, i que ell decidís, perquè a ella no li importava que no fes els deures. El nen, és clar, no els va fer. I mentrestant, del cop de micro, queien segles de tradició educativa per terra. Un gest displicent i s’esvanien Comènius, Rousseau, Lluís Vives, Freire i Montessori.  I a cada riallada idiota s’enfonsava una escola.

justicia-pixant-seLa situació de la justícia a España és tan greu, tan greu, que ara ja només poden robar els rics. Hi ha tanta desigualtat al país que ara només poden sopar els que ja van tips, mentre que els que dejunen tot el dia han d’anar al llit, o al catre, o als cartrons del caixer, igual com se n’han llevat. Això és el món a l’inrevés. A l’alcalde de Jerez de la Frontera, l’andalucista Pedro Pacheco, li van obrir un sumari judicial l’any 1985 per afirmar que «la justicia es un cachondeo» en conèixer la decisió de l’audiència de Sevilla de suspendre l’ensorrament del xalet  il·legal del cantant Bertín Osborne. Pacheco, advocat ell mateix, amb un nas molt fi, va ensumar-se l’inici del podrimener.

Ara la fetor és ja insuportable per a tothom. Tenim fiscals que fan d’advocats defensors, el-carro-de-mercadona-del-fiscal-horrach-nooscom el del cas Noos, que excusen princeses ignorants casades amb lladres i estafadors. Tenim també aquests mateixos estafadors i els seus còmplices, jutjats i condemnats a anys de presó, lliures sense fiança. Tenim fiscals, com els que empaitaven la corrupció pepera a Múrcia, destituïts, que no premiats (ep, dit per ells mateixos) per intentar fer bé la seva feina. Tenim polítics de partit que fan de jutges del Tribunal Constitucional, com el seu mateix president, que han de jutjar afers en els quals també són part. Tenim un cap d’oficina antifrau (ara ja ex) de Catalunya que, cometent frau de llei, conspira amb un ministre de l’Interior per cometre delictes; i al mateix ministre (ara també ja ex però recol·locat) ordenant a policies cometre delictes a fi de perseguir els seus enemics polítics, mentre, és clar, el fiscal desigual-justiciageneral troba que no hi ha raó per perseguir cap de les dues coses. Alhora, la mateixa fiscalia troba que cal castigar les intencions de la mesa del Parlament però no les accions. El que compta, és clar, no és cometre el delicte (signar el document que permet la votació de la cambra sobre el referèndum d’independència) sinó fer-ho amb la intenció de votar que sí. De res serveix que Nuet digui que no es va equivocar, que no el van enganyar, que quan signava sabia el que es feia. Res, el que compta és que ‒presumptament‒ no ho feia amb «nefanda intención separatista».

Ja ho veuen, Pedro Pacheco tenia raó: «La justicia es un cachondeo».

igual-per-a-tots-ermengol«La llei és igual per a tothom» s’afanya a dir l’abjecte Miquel Roca Junyent, amb el corresponent posat de lacai amb l’armilla plena. I ho diu el mateix dia que coneixem que un jove ha ingressat a la presó amb la mateixa pena que l’Urdangarín, només que el seu delicte havia estat pagar 80 euros amb una targeta falsa… Ja sabem que fins el Diable mereix un advocat, però, Roca, potser no calia arribar tan avall en submissió i llagoteria amb la reialesa, que la meitat de la feina te l’ha feta el fiscal del cas, que feia més de tu que tu mateix. Quina vergonya haver de sentir de llavis inaki-urdangarin-i-la-infanta-cristinad’un pare de la Constitució, que la seva justícia garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant de la llei.

Si, la mateixa constitució que hom ens vol fer empassar com un roc, coll avall, amb la sentència definitiva del TC sobre el 9N. Han gosat escriure: «No hi ha una altra legitimitat que la legalitat constitucional». Paraula de Déu. Sembla que els vocals del tribunal s’han fumat tots els fulls dels manuals de dret, de manera que confonen legalitat amb legitimitat. I això que el tema és de primer de carrera. Fins els llecs sabem que hi ha normes completament injustes, per molt legals que siguin, i encara promulgades democràticament. Que no eren democràtics els parlaments dels Estats Units o d’Anglaterra ‒ja no dic els de l’España isabelina‒ que van sostenir la perfecta legalitat de martin_luther_king_jr_rosa_parksl’esclavitud fins ben avançat el segle XIX?

Al TC caldria recordar-li tot això, i també que moltes d’aquestes lleis injustes, tan il·legítimes i, tanmateix, tan legals, van ser abolides, en alguns casos, gràcies a la força de moviments perfectament pacífics, si més no per par dels qui els encapçalaven, com fou el cas dels defensors dels drets civils americans que lluitaven contra la discriminació al segle XX.

Així doncs, què predica el TC? Una nova teoria del dret o imita la cançó de totes les dictadures que volen fer passar per legítim, això és, per moralment jucristina-es-tontast, allò que elles tenen la força d’imposar com a legal?

I mentrestant, enmig d’aquest desgavell, Miquel Roca ‒quina vergonya!‒ llepant el cul a la
monarquia periclitant i sumant-se hipòcritament al carro de la crítica a la justícia del país. Són seves les paraules: «Cristina ha recibido la sentencia (exculpatòria, encara li han de tornar quartos!), pero con el disgusto de compartir una condena injusta para su marido». Renoi amb la Princesa! No deia que no tenia criteri? No era tan tonta que no sabia d’on plovien els quartos? Ah, no, que la tonta era la germana…

referendum-ermengolConfesso (el verb ja és redundant) que m’ha sorprès l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega. Si van obeir el mandat del Parlament i del poble de Catalunya, van haver de desobeir les ordres del TC . Per què negar-ho, doncs? A què ve fer creure que les instruccions del TC no eren prou clares o comminatòries? Hem estat davant d’una nova escenificació de la puta i la Ramoneta, només que ara davant d’un tribunal? Per què hem tingut la impressió que els acusats han fet l’estruç en lloc de fer el gall durant tota la setmana? És que Martin Luther King, després de desobeir les lleis segregacionistes americanes, feia veure que les desconeixia? No, Luther King, segur que la raó era al seu costat, desobeïa amb plena consciència i així ho manifestava a tort i a dret. Manta vegada el van empresonar per això. La seva «Carta des de la presó de Birmingham» n’és prou testimoni.

He estat perplex, doncs, tota la setmana, fins divendres, que vaig poder seguir, completes,divisio-de-poders-judici-catalunya tant les conclusions del fiscal com les darreres al·legacions dels acusats. Del fiscal em va fer gràcia la ingènua confessió que el vertader públic del judici és l’Estat. «Avui parlaré en castellà donada la importància dels fets que he d’exposar. Millor que s’entengui bé i no calgui cap traducció». No calia que patís tant, España ja sap que ha fet bé el seu paper de botxí. També és molt divertida la seva indicació al tribunal ‒pròpia de criatura que acusa el company de classe‒ que es fixi en els somriures còmplices que s’han creuat entre acusats i testimonis. Si mai havia estat certa la dita que aquesta és la «revolució dels somriures», aquest moment l’exemplifica. I, finalment, em va semblar entendridora la seva insistència que «no s’estava jutjant la voluntat popular». I aquesta, precisament, és la qüestió. Per això em va agradar que Mas, després d’una setmana en què molts hem contingut l’alè, aclarís l’estratègia de la seva defensa, i de la millor manera possible, amb un atac: «Volíem plantar cara davant d’un govern espanyol que volia impedir que la gent participés en aquell procés». La desobediència és només conseqüència rajoy-enfonsatdel conflicte polític. Així, doncs, el que es jutja no és la desobediència, en contra del que diu el fiscal, sinó l’èxit de la consulta.

Dir explícitament i sense matisos que havia desobeït hagués facilitat la feina del tribunal, i de retruc, hagués relaxat la mà que mou el titella. De sobte, l’afer hauria estat simplement jurídic: Si admets la culpa, ets culpable. Ara no, és un conflicte polític. Tot torna a ser al seu lloc: s’ha jutjat el poble, el gall, i no pas l’estruç.