Feeds:
Entrades
Comentaris

La «Doblepensa» és la capacitat de pensar una cosa i la contrària, de creure una cosa i de creure també allò que la nega. És molt més que posar un ciri a Déu i un al Diable, o que anar a missa i repicar, o que fer-se un tip de dolços i després punxar-se insulina. El tercer exemple ho és de precaució i dubte, el quart ho és d’universal hipocresia i el cinquè de tenir més gola que seny. La Doblepensa és el pecat capital del pensament i de la lògica, com creure que es pot estar viu i mort alhora, o solter i casat al mateix temps. I, en efecte, encara que no sigui possible que una cosa sigui i no sigui alhora, per a molta gent és possible creure que la monarquia és la garantia de la democràcia i la igualtat. Vaja, creure que una institució basada en el privilegi, el principi de la diferència i la desigualtat fonamental entre els individus, pot garantir o ser compatible amb el principi democràtic que tots els individus són iguals. Ço és el mateix que creure que la monarquia, l’essència de la qual és el privilegi hereditari basat en la transmissió espermàtica del poder, és el mateix que el principi del mèrit, que diu que els honors, els càrrecs i les feines s’obtenen pels mèrits basats en els estudis, els mereixements o a través d’eleccions.

Saber i no saber, creure una cosa i alhora pensar que és completament falsa, o creure dues coses que es cancel·len mútuament, i saber que és així i seguir creient en les dues coses, usar la lògica contra la lògica, repudiar la justícia i la moralitat i alhora exigir que aquestes siguin tingudes en compte, creure que el principi monàrquic fa impossible la democràcia i alhora creure que la monarquia defensa la democràcia (això a España), oblidar el que cal oblidar mentre s’afirma el contrari i després recordar-ho de nou mentre s’oblida convenientment el que fa un instant es recordava… tot això és Doblepensa. Costa d’entendre, oi, però com diu George Orwell al seu 1984, entendre el concepte de «Doblepensa» implica en certa manera l’ús de la Doblepensa.

Tot plegat ve a compte del sagramental (en el doble sentit de soroll mediàtic per la construcció del relat de legitimació i en el de sacralització d’una institució nefasta)  aixecat per la mort de la reina d’Anglaterra. Què no ens voldran fer creure a la mort de l’Emèrit. Apa, empassin-se el gripau, que el que no mata, engreixa.  

El Licenciado Vidriera és una de les novel·les breus de Cervantes. S’hi explica la tragicòmica història de l’estudiant Tomás Rodaja a qui una senyora, per tal d’enamorar-lo, enverina, provocant-li una estranya malaltia. Recuperat d’aquesta i curat el cos però no l’esperit, Tomás és boig. S’imagina estar fet de vidre, quan algú se li atansa el fa recular a crits, de por que no el trenquin. Demana una funda per protegir el vas fràgil  del seu cos, i li donen una roba ampla que ell es posa amb molta cura i cenyeix amb cordill de cotó. Ni carn ni peix menja, només fruita, per tova, i sols beu aigua, i això amb les mans. Va sempre pel mig del carrer, mirant les teulades, no fos cas que li caigués una teula i el fracturés. Als estius dorm al ras, damunt de l’herba i a l’hivern en un paller, on s’enterra fins la barbeta tot dient que aquell és el llit més segur que un home de vidre pot tenir.

Els nostres estudiants, que acaben de començar el curs, no seran Licenciados, com Tomás Rodaja, seran graduats en ESO, en Batxillerat, en algun Mòdul Formatiu, o es graduaran a la Universitat, però en una cosa s’assemblaran molt al nostre protagonista d’avui: seran de vidre. El curs passat, ho recorden, vam tenir una polèmica perquè la nota «No assolit», equivalent al suspens, es volia substituir per un enganyós «En procés d’assoliment», que només volia caramel·litzar un fracàs inapel·lable. Alhora les autoritats educatives van aprovar (fa riure, oi, el verb) que els estudiants obtinguessin l’ESO sense límit de suspensos, i el títol de Batxillerat amb dos. Tot plegat amb la intenció d’emmascarar la catàstrofe educativa del país, evidenciada per les proves comparatives internacionals. «Com que no volem invertir en educació però sí volem millorar resultats, regalem notes i títols» es van dir. Tractant els estudiants amb cotonets i volent fer-los feliços a qualsevol preu, evitant-los tot esforç i frustració, no resulta estrany que la sobreprotecció els converteixi en éssers vulnerables.

Si assisteixen a qualsevol avaluació d’ESO o BTX sentiran, per boca de tutors i psicopedagogs, un recital de malures que pateixen els estudiants ‒sempre com a explicació dels seus problemes acadèmics i també personals‒. L’ansietat s’endú el premi, però també hi ha  estrès, depressió, paranoia… Ara bé, ja no sé segur si va de veres i cal preocupar-se seriosament o si la sobrediagnosi és un símptoma més de la gàbia d’or on tanquem la misèria educativa que estem nodrint.

FEINA FUIG…

Els americans han inventat el concepte «quiet quitting»  (dimissió, renúncia o abandonament silenciós) per referir-se a l’actitud dels treballadors de fer la mínima feina possible sense arriscar el lloc de treball. No és pas que els treballadors s’hagin tornat dropos de cop, o que s’escaquegin de les seves obligacions contractuals, o tinguin mala fe manifesta respecte de les persones físiques o jurídiques que els donen feina. En realitat això és el que estableix normalment un contracte laboral: hom treballa per un sou i no està pas obligat a fer més que el que estipula el contracte. Son tantes hores, la producció es troba més o menys estandarditzada, etc. Quin és el problema, doncs? El concepte, i és clar, la realitat del «quiet quitting» neix del fet que arreu els treballadors són obligats a fer més del que estava pactat.

Subreptíciament, o amb l’excusa de les necessitats sobrevingudes, els treballadors es troben «encoratjats» a fer hores extres no retribuïdes o pagades a preu de misèria, veuen intensificat el ritme de treball, s’adonen del declivi incessant de les condicions generals de treball o del creixent autoritarisme de la direcció laboral… És aleshores que els treballadors han de decidir sotmetre’s a les creixents exigències o no, o determinar si volen convertir la feina (o les seves ambicions) en el centre de gravetat de la seva vida o si es planten amb el que tenen i, sense renunciar a la feina ‒qualsevol ho fa, en un context d’inestabilitat laboral‒ fer el mínim per tal de conservar-la i alhora tenir vida pròpia. És un mal, això de fer el mínim? És que les empreses ens paguen un sobresou cada mesada? A tornajornals, per què treballar de més a canvi de res?

Aquest estiu he visitat una de les seus d’una empresa coneguda. A les oficines de Google de Seattle els treballadors (que estan autoritzats a teletreballar) poden anar  esmorzar, dinar i sopar gratuïtament en bars i restaurants que són exclusius per a ells. També disposen de sales de repòs i de jocs, d’una sala insonoritzada plena d’instruments on poden entretenir-se tocant, d’una sala de relaxació amb un aquari on etèries meduses suren imperceptiblement. També disposen d’unes cambres on fer la migdiada… A què treu tot plegat? Ningú no em farà creure que tot això Google ho proporciona gratia et amore. Segur que saben que ‒remuneració a banda‒ aconseguir que el treballador estigui còmode a la feina, se’l valori i es confiï en ell, és el millor salari, l’únic que farà que no li vingui d’una hora i que el comprometrà afectivament.

«Si em veus, plora» (Wenn du mich siehst, dann weine) és la frase escrita damunt d’una de les anomenades «pedres de la fam» que reposa sobre la llera de l’Elba, prop de Decim, a la República Txeca, on neix el riu. El nom prové de la traducció literal del terme alemany «Hungerstein». Aquestes pedres són testimonis intermitents dels patiments soferts per les poblacions al llarg dels segles. Quan el nivell dels rius baixa prou, queden al descobert, cosa que coincideix amb èpoques de persistents sequeres (fins ara naturals) que acompanyaven èpoques de penúria: poca producció agrària, desabastiment…, ho proclama clarament el que hi ha escrit en una d’elles: «Quan aquesta pedra estigui submergida, la vida reprendrà els colors».  Hi ha una pedra al Rhin, vora Worms, amb diverses inscripcions com aquesta: «Any de la fam 1857», que indiquen que, bé per la sequera, bé per la superfície s’havia congelat, el riu més llarg d’Europa, que travessa Alemanya de punta a punta, no permetia la navegació i els queviures no es podien transportar on feien falta.

Les pedres de la fam són, doncs, avisos de temps difícils, mals averanys extrets de l’experiència comuna. Els humans no sempre són responsables directes dels mals que els afecten. Sequeres n’hi ha hagut sempre, les pedres de la fam assenyalen nombroses dates des del segle XV, però la sequera d’ara, igual que de les pluges torrencials provocades pel canvi climàtic, és en bona part culpa nostra. I el mateix es pot dir d’altre calamitats que, a judici del president francès, estan per caure’ns damunt. A la reunió ministerial de dimecres passat va dir que estem vivint el final de l’abundància. Concretament anuncià el final del diner barat, de l’accés fàcil als productes i tecnologia,  la fi de la disponibilitat aparentment inesgotable a l’aigua i, també, la fi de les «evidències».

Aquesta darrera amenaça és que les conquestes, que semblaven definitives, de la moral i la política, com els Drets humans universals i la Democràcia, són en prou feines provisionals. Per a Macron, estem a punt de viure «Une grande bascule o un gran «bouleversement»  (un gran canvi o daltabaix). Ràpidament l’oposició l’ha acusat de fer afirmacions extremadament inquietants i generadores d’angoixa. Potser sí, però almenys són la veritat. I aquesta veritat, justament, és el primer producte valuós que s’ha perdut en la crisi de valors que arrosseguem de fa temps. Prou voldria que els nostres polítics fossin tan clars com el francès, perquè ni el paternalisme fals d’amagar-nos la informació dolorosa ni el populisme de prometre l’impossible són receptes adequades quan som a punt d’estampar-nos contra la paret.

Una de les coses que primer em van ensenyar és a dir «Hola» i «Adéu». És de bona educació, em deien, saludar quan arribes i acomiadar-te quan te’n vas. Això val tant per als contextos públics com per a la vida privada i és aplicable tant per a les reunions socials o de veïns de l’escala, companys de feina, sopars d’amics o dinars familiars.  Sempre he pensat que la cortesia és el lubricant social per excel·lència, i s’ha de practicar fins i tot amb els adversaris i enemics. Que se m’entengui: no és que em perdin les formes, és que penso que aquestes són independents del contingut, són un signe de civilització. Qui diu saludar, és clar, també diu mantenir el componiment o serenor, saber estar, dir bon profit, cedir el pas, discrepar amb fermesa i amb assertivitat sense malparlar ni ultratjar. 

És fàcil de constatar que, com més va més, es troben a faltar arreu molts d’aquests elements que faciliten la vida social, ja per si mateixa prou complexa i difícil. Per exemple, les salutacions cada cop són més rares mentre els acomiadaments a la francesa sovintegen. L’expressió «acomiadar-se a la francesa» sempre m’ha fet molta gràcia. Em preguntava si no era un d’aquells estereotips que uns grups socials tenen sobre altres, allò de «els catalans són garrepes, els andalusos dropos, els anglesos flegmàtics i els francesos xovinistes». Començant per l’expressió, he trobat diverses explicacions. Segons una d’elles vindria del fet que al segle XVIII, entre l’alta societat i burgesia francesa, es va popularitzar el costum de marxar discretament sense acomiadar-se de les festes o actes socials, amb un «sans adieu» que incloïa els amfitrions. Amb el retorn del seny s’hauria perdut el costum, però hauria restat l’expressió. No sembla una mala explicació i, tanmateix, em fa dubtar el fet que els mateixos francesos usin la frase «Filer à l’anglaise», és a dir, marxar a l’anglesa, per dir el mateix. I els francesos encara en tenen una altra, semblant, referida als espanyols: «Anar-se’n a l’espanyola», que significa marxar sense pagar d’un lloc. Ep, els espanyols en diuen: “hacer un SinPa”…

Tot plegat és xenofòbia, amanida d’estereotips i prejudicis, menyspreu ple d’altivesa, mania a l’estranger, rivalitat històrica de veïns i sovint enemics? O potser és que els coneixen prou bé.

Un cop vaig llegir que “No hi ha càrrega més pesada que tenir un gran potencial” Andrew Brown. Em va semblar una gran paradoxa. Com pot ser que tenir un gran potencial sigui una càrrega, quan és justament allò que tots voldríem? Tenir potencialitats vol dir tenir capacitats, tenir la possibilitat de ser competent en moltes coses, de reeixir… Com pot ser una maledicció poder convertir en actes i resultats allò que tenim dins en forma de disponibilitat i aptitud? Un canvi de perspectiva em va ajudar a entendre. No és el fet de tenir potencial el que és potencialment dolent sinó el fet que els altres creguin que el tenim i, pitjor encara, que ho creguem nosaltres mateixos. I pitjor de tot plegat és que la dita potencialitat sigui més una aparença que no pas una realitat efectiva.

Mala cosa és quan els altres “saben” que som llestos perquè si són els pares esperaran que siguem els primers de la classe; si són els amics, voldran que en tots els projectes passem al davant i siguem la clau de l’èxit col·lectiu; si són els nostres caps, confiaran cegament que per complexa que sigui la tasca que ens encomanin ens en sortirem satisfactòriament. Ara tant se val si compartim o no la imatge que els altres tenen de nosaltres, el cas és que les expectatives que generen les nostres potencialitats poden arribar a ser una pesada càrrega. No pots fallar als teus pares, no pots decebre els teus amics, no pots demostrar incompetència als teus caps. I si, a més a més, realment creus ­–sense tenir-les– que posseeixes aquestes capacitats que els altres et suposen, la possibilitat que cometis errors no forçats d’apreciació, planificació i execució és enorme. És la síndrome del nan que es creu gegant, del cigronet que es creu síndria i acaba esclafat perquè la tasca li ve gran.

Per tot plegat és millor no ser massa intel·ligent, ni llest, ni capacitat, i sobretot és millor no semblar-ho massa. No és bo que els altres esperin molt de nosaltres ni tampoc que ens envegin. Això ens farà “normals” com tothom, ningú no ens vindrà a demanar res especial i si ho fa no ens exigirà resultats espectaculars. És una gran cosa viure tranquil i sense estrés. Ja ho veuen, ser molt intel·ligent és una pesada càrrega, i no ser-ho i semblar-ho, també ho és, i encara té més risc. Ja fa temps que els més intel·ligents ho diuen: no hi ha res més intel·ligent que ser mediocre.

Les novel·les d’abans eren millors que les actuals? Hi ha qui diu que sí: Ho tenien tot, la intriga que atrapava i l’interès i la profunditat que havien de permetre’ls superar l’examen del temps. Per això d’aquestes novel·les –que anomenem, amb justícia, clàssics– no es pot dir que eren els patufets del seu temps, com ara en tenim altres. En canvi, ara sembla que, a causa de la influència d’altres mitjans de comunicació, s’hagi produït una separació o fissura en el gènere novel·lístic. D’una banda tenim els llibres de pur entreteniment, aquells que apunten només a satisfer el lector pur, a aquell que llegeix només per a passar l’estona, i de l’altra tenim els llibres que satisfan el lector impur, aquell que llegeix per altres raons –no necessàriament incompatibles amb l’entreteniment–, raons com ara aprendre, vanar-se de tenir una àmplia cultura o fer diners.

Aquesta fissura és molt dolorosa i ha fet néixer ja tota una assagística per a comentar-la. En efecte, són molts els escriptors que, parapetats darrera del mot «cultura» sostenen que els «èxits de vendes» actuals no són més que tombes daurades per a talents mediocres, tant com les obres que perpetren. Altres, en canvi, afirmen que les novel·les que tenen èxit actualment són tan bones com les que, reverencialment, lloem com a clàssiques. Sembla que no sortim del tòpic «temps passat, sempre envejat», com si només els antics fossin grans i nosaltres estiguéssim asseguts a les espatlles dels gegants (literaris, morals) que ens han precedit.

La meva opinió, que no val pas més que la de qualsevol altre lector empedreït, és que sempre hi ha hagut de tot, amb la diferència que el menor nombre de veus que provenen del passat ‒hi havia molts més analfabets i escriure no era a l’abast de tothom‒ i al fet que el que s’escriví ha estat filtrat pel temps, ens fa creure que els antics són tots bons. Ara, en canvi, sense ajuda costa trobar genis entre la infinita pluralitat de veus. A mi, particularment, em costa posar-me amb autors desconeguts, temo perdre el temps. I tanmateix, és el preu a pagar per trobar, a voltes joies amagades.

Jo sóc clarament un lector impur, si més no la major part del temps. Sóc dels que llegeixen amb l’esperança de trobar temes de reflexió, per aprendre o per treure’n profit, i m’encanta trobar referències filosòfiques, literàries, científiques, com més subtils millor. Tothom a qui li agrada llegir és per una o altra raó, no crec que això estableixi diferències qualitatives entre lectors. En qualsevol cas, aprofitin les vacances, si en tenen, per assajar lectures, val la pena en qualsevol cas.

FANTASMES

Existeix una forma d’acomiadar-se de la parella, (també de l’amic o el familiar) pel simple procediment de no respondre les seves trucades, els seus missatges de text (també les seves cartes, per bé que ara ja no se n’envia) sense cap advertiment previ i sense cap justificació aparent. Inclou també, necessàriament, el fet d’ignorar qualsevol intent d’aproximació o de contacte de la persona expressament bandejada. No cal dir-ho, les noves formes de relació, que sovint s’inicien a través de les xarxes socials o aplicacions de cites i el fet que cada cop més vivim en aglomeracions on és fàcil no veure més la persona a qui no vols veure, faciliten enormement l’anonimat i l’ocultació, és tan fàcil com prémer la tecla «suprimir». El procés no té res a veure amb la coneguda expressió «acomiadar-se a la francesa», que al·ludeix més aviat a la descortesia de no prendre comiat quan hom se’n va d’un lloc. De fet, els anglesos li van posar nom tot seguit. «Ghosting», gerundi que deriva del mot «ghost» o fantasma. Així, l’acomiadament agreujat (acomiadament amb greuge: acció o omissió, física o virtual, que perjudica injustament a una persona o a una institució) troba en el terme «ghosting» un bon concepte-metàfora.

«Fer un fantasma» seria una forma d’escapolir-se o fer-se el mort però només per a determinades persones, justament aquelles a les quals no volem donar cap explicació, amb les quals volem trencar la nostra relació o compromís o que han deixat d’interessar-nos. Des del punt de vista de la «víctima», que li facin un fantasma és lleig, al principi hom no sap si és que no han vist el missatge o se n’han oblidat. I encara després, quan és evident que l’ignoren, hom no sap si hi ha un malentès, si ha fet alguna cosa o si l’aparten sense explicació amb afany d’ofendre i menysprear, per simple covardia o per pura descortesia i mala educació.

Jo sempre he cregut en allò de «dir les coses a la cara». La paraula més gruixuda, el missatge més dur, són més educats que el silenci. Als que callen els manca gairebé sempre gentilesa i finor de cor. Callar és una objecció, empassar-se les coses produeix necessàriament un mal caràcter, fa malbé l’estómac, produeix o és el resultat d’una dispèpsia (mala digestió) de l’esperit.

Qui no ha tingut mai un veí que munta festes sorolloses que s’allarguen fins la matinada, o que, brut i deixat, abandona les bosses d’escombraries davant de la seva porta i quan surts has de passar per sobre mirant de no envescar-te. Qui no ha tingut veí  que fa obres i no neteja l’ascensor esdevingut muntacàrregues, o que no paga els rebuts de la comunitat per bé que fa ús de tots els seus serveis? Jo mateix puc aportar testimoni: fa anys, a l’edifici de veïns on visc, tot sovint trobàvem un toll de pixum a l’entrada, com si algú s’hagués pixat al portal i part del líquid hagués entrat per sota. Com que hi ha un replanet abans de la porta, pensàvem que algú que passava pel carrer, de nits (sempre era de nit) li entraven ganes d’orinar i aprofitava la relativa intimitat del replà, a peu de carrer, per alleugerir-se. Però no, al final va resultar que era un dels llogaters del primer pis, que quan tornava massa begut al vespre, no encertava amb la clau i buidava la bufeta davant de la porta.  

Abans de comprar casa, pis o finca és evident que, més important que les mides, la distribució, la lluminositat o el preu cal mirar qui tindràs de veí. Però això no sempre és possible, i hom es troba amb el que es troba. Amb tot, hi ha maneres de prevenir o de gestionar diverses eventualitats. Hi ha un refrany que diu que amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat. Similar i igual d’explícit és aquell altre que diu que casa tancada fa el veïnat bo; ara, de totes les dites, la més coneguda és la tradicional cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Com es veu, hi ha saviesa acumulada feta d’experiències universals cosa fàcilment constatable si acudim a dites provinents d’altres llengües. N’hi ha una d’anglesa molt enginyosa que diu «The Bible tells us to love our neighbors, and also to love our enemies; probably because generally they are the same people.» La Bíblia diu que hem d’estimar els nostres veïns, i alhora estimar els nostres enemics; probablement perquè normalment són les mateixes persones. Quant als francesos, no es queden pas curts: «Remplissez plûtot votre maison de pierres que de voisins.» Ompliu casa vostra de pedres més que no pas de veïns.

Comptat i debatut, i per bé que a la contra puguem dir que tenir un bon veí és un tresor incalculable, quan penso en el país veí (també hi ha veïns col·lectius, no ho oblidem) m’adono, més que mai, de la profunda veritat que sosté que no hi ha res com una bona tanca, alta i espessa, per a fer bo el veí.

DISCURS DE BODA

Avui en dia les relacions personals segueixen el guió del mercat, on els preus pugen i baixen segons augmenta o disminueix l’oferta o la demanda. Al mercat, seguint la tremenda lògica del cost-benefici, amatent d’una rendibilitat variable i inconstant, valors com ara la lleialtat i la veracitat, o costums com ara fer honor a la paraula donada i als compromisos adquirits voluntàriament, són pràcticament obsolets.

Quan t’adones que mantens la feina perquè l’empresari o l’administració no ha trobat ningú que faci el mateix que tu per menys diners o en condicions pitjors; quan veus ben clar que aquell qui et contracta només se sent vinculat a tu per un paper, d’obligat compliment segons marqui la llei, ja et vas fent a la idea que no pots esperar cap lleialtat per la seva part. Prens consciència que no pots esperar que, si les vendes afluixen, augmenten els costos o es preveuen determinats canvis en la legislació laboral, l’empresari faci alguna cosa per tu, si li ha de costar diners. Així les coses, saps que no pots comptar amb cap mena de lleialtat de les persones amb qui mantens relacions econòmiques, siguin de treball o d’associació professional. I si no pots esperar lleialtat de ningú, és evident que tu, a tornajornals, tampoc no tens cap obligació de tenir-ne cap amb els altres.

Aquesta dinàmica de l’economia i, és clar, també de la política, ha contaminat totes les relacions humanes, que ja són vistes i viscudes des de la perspectiva de la caixa registradora. Això val també per a les relacions amoroses, on el matrimoni, entès com a institució feta per a durar i construir, està pràcticament obsolet. Ara s’estilen més les relacions superficials i sense compromís ferm, on hom tria parella com qui compra per internet un producte que després pot tornar. Tot l’entorn d’aplicacions com Tinder és testimoni del que dic. Les relacions duren poc i estan sotmeses a canvi constant. Ja se sap, quan hom patina sobre gel prim cal patinar molt ràpid. Per això, quan hom veu una parella que es compromet, que és capaç d’empenyorar la paraula amb una promesa de lleialtat i d’afecte, a romàntics com jo se’ls eixampla el cor mentre recobren l’esperança. No m’ho tinguin massa en compte, avui es casa la meva filla, a qui desitjo el millor.

El vertader discurset de boda, però, és el que transcric a continuació. Està en català i anglès, atès que una part de la família i amics viuen als EUA.

DISCURSET BODA/WEDDING SPEECH

Bona tarda a tothom. Vull dir-vos, en primer lloc, que no parlo només com a pare de la nòvia, sinó també en nom dels pares de Daniel i de nosaltres dos, perquè, com tothom sap, quan es casa una parella, també ho fan els pares, i fins i tot les famílies.

Així doncs, us volem donar la benvinguda a tots i a totes, tant als amics i familiars que venen de molt lluny (Amèrica, Escòcia, Suècia, Alemanya i Lituània) com els que venen de Catalunya. Us volem agrair que avui sigueu aquí per compartir la nostra alegria.

Good afternoon to everybody. I would like to tell you, first of all, that I speak not only as a bride’s father, but also on behalf of Daniel’s parents and the two of us, because, as everyone knows, when a couple marries, so do the parents and families.

So, we want to welcome you all, both friends and family who have come from far away (America, Scotland, Sweden, Germany and Lithuania) and those who come from Catalonia. We want to thank you very much  for being here today to share our joy.

També volem agrair al Toni que ens hagi llegit el seu magnífic poema, i a Kelly pels seus bons oficis de la cerimònia, i també per fer-nos un resum dels anys que fa que Ariadna i Daniel estan junts, i ja són 8 (de fet, hi ha matrimonis que duren molt menys). Van començar a Orient i continuen a Occident, la seva és una història d’amor internacional i cosmopolita, com els seus protagonistes, que han passejat la seva relació per tres continents.

We would also like to thank Toni for reading his magnificent poem, and Kelly for her good cerimony skills, and also for sharing with/giving us a summary of the years that Ariadna and Daniel have been together, and they are already 8 (in fact, there are marriages that last much less). They started in the East and continue in the West, theirs is an international and cosmopolitan love story, like their protagonists, who have spent their relationship in three continents.

La festa d’avui és per ells dos, que han volgut fer-nos partícips de la seva unió, desitgem-los doncs, una vida llarga perquè la puguin gaudir molts anys, si pot ser en vida nostra, (encara que això últim ja és demanar massa); molta salut perquè res no entrebanqui els seus projectes i molta sort perquè res no enteli la seva relació.

Today’s celebration is for the two of them, who have wanted to make us participants of their union, so we wish them a long life so that they can enjoy it for many years, if possible in our lifetime, (although this last one is already asking too much); good health so that nothing hinders their projects and good luck so that nothing hinders their relationship.

Al diàleg El Convit, de Plató es narra una reunió com ara la nostra, amb gent convidada per celebrar un esdeveniment important. Els convidats decideixen fer un ús moderat del vi perquè al final de l’àpat hauran de fer, per torns, un discurs sobre EROS, el déu de l’amor dels grecs antics.  Sort que només eren 8 perquè si nosaltres féssim el mateix, estaríem una setmana. En qualsevol cas, poderós déu és l’amor, que inspira coratge i noblesa en els que s’estimen, i que permet afrontar totes les dificultats d’aquest viatge de la vida. I parlant de viatges, cal recordar als que avui s’han casat de nou que la vida que emprenen és justament això, un viatge, i que ens cal desitjar, com diu el poeta, que duri molts anys, i que siguin moltes les matinades. Cal recordar-los, com diu el poema de Kavafis que explica el viatge d’Odisseu cap a Ítaca, que no han de forçar gens aquesta travessia que han començat, que han d’esperar a ser vells quan arribin a la seva illa, rics de tot el que hauran guanyat fent el camí, un camí que és alhora destí, sense el qual no haurien sortit.

In Plato’s dialogue The feast (The banquet), Plato narrates a meeting like ours, with people invited to celebrate an important event. The guests decide to make a moderate use of wine because at the end of the meal they have to make, in turns, a speech about EROS, the god of love of the ancient Greeks.  Luckily there were only 8 of them, because if we were to do the same, we would last for a week. In any case, powerful God is love, which inspires courage and nobility in those who esteem each other, and which allows us to face all the difficulties of this journey of life. And speaking of travel, we must remind those who have now remarried that the life they undertake is just that, a journey, and we must wish, as the poet says, that it lasts for many years, and that there are a lot of mornings. It is important to remind them, as Kavafis’ poem that explains Odysseus’ journey to Ithaca says, that they should not force this journey they have started, that they have to wait to be old when they arrive at their island, rich with everything they have gained along the way, a road that is also a destiny, without which they would not have left.

Això del matrimoni sempre suma. Els que es casen guanyen un company de viatge i de vida, també guanyen uns sogres, que són uns nous pares. I els pares, alhora guanyem un fill o una filla, i també guanyem uns consogres i una família nova a qui estimar.

A Ariadna l’estimàvem fins i tot abans que naixés. A Daniel vam començar a estimar-lo fa vuit anys quan va venir per primer cop a casa i ens el vam afillar. D’ella podria explicar munió d’anècdotes de la infància i l’adolescència, cosa que no faré. Resumiré dient que estem molt orgullosos d’ella i que si nosaltres sempre hem intentat donar-li ales, ella sola ha après a volar.

That thing of marriage always adds up. Those who get married gain a travel and life partner; they also gain in-laws, who are new parents. And the parents, at the same time, we gain a daughter or a son-in-law, and we also gain in-laws and a new family to love.

We loved Ariadna even before she was born. We started to love Daniel eight years ago when he came home for the first time and we godfathered him. I could explain a lot of childhood and adolescence anecdotes about Ariadna, which I won’t do. I will summarize it all by saying that we are very proud of her and that even if we have always tried to give her wings, she has learned to fly by herself.

Daniel, fill, estem molt contents que siguis el marit i company de vida d’Ariadna, sabem que tots dos feu una parella excel·lent i que esteu en les millors condicions per fer-vos feliços l’un a l’altre i permetre que els quatre pares que teniu siguem també feliços d’acompanyar-vos i de veure-us.

Perquè tot sigui com acabo de descriure-ho, els pares: Ashley i Carme, Terence i jo mateix, volem aixecar la nostra copa i convidar-vos a tots a fer-ho. Per Dan i Ariadna, per Ariadna i Dan, perquè siguin molt feliços.

Daniel, son, we are very happy that you are Ariadna’s husband and and life partner, we know that you both make an excellent couple and that you are in the best conditions to make each other happy and allow that the four parents you have may also be happy to accompany you and see you.

So that everything is as I just described it, parents: Ashley and Carme, Terence and myself, we want to raise our glass and invite you all to do so. To Dan and Ariadna, To Ariadna and Dan, so that you may be very happy.