Feeds:
Entrades
Comentaris

«Querida Pepita, deseo que al recibo de ésta te encuentres perfectamente en los dos estados, moralmente y espiritualmente. Yo bien, gracias a Dios.» Així comença una de les moltes cartes que, l’any 1959, mentre feia el servei militar, mon pare li envià a ma mare. Els encapçalaments de les altres cartes no són gaire diferents «…He recibido tu cariñosa carta, la cual me ha llenado de gozo; siempre estamos pendientes del correo… en la tuya veo que gozáis del más perfecto estado de salud; por el presente sigo bien a Dios gracias». Quant al desenvolupament, moltes contenen llargues descripcions del dia a dia del quarter de Lleida o del campament de Talarn, de les guàrdies i imaginàries que li calia fer, de les mules i cavalls del regiment d’artilleria 21, tercera bateria, on en Josep tenia el destí i que ell, com els altres reclutes, havia de cuidar, mentre altres havien de fer de manobres en la construcció del que després seria l’escola de suboficials. Pel que fa als acomiadaments, la fórmula gairebé constant és «Por hoy se despide de ti quien de veras te quiere y te recuerda constantemente. Tuyo». Hores d’ara en prou feines s’escriuen i reben cartes, fora de les comercials i les administratives, que encara conserven les rigideses estructurals que els són pròpies. Sorprèn, per tant, que en les cartes informals d’aleshores es mantingués una formalitat estantissa que ara sembla forçada, especialment quan els corresponent tenien una relació ben propera.

Ma mare em va lliurar aquestes cartes amb la indicació que les llegís. Endevino que em volia fer partícip d’aquesta seva intimitat epistolar, i perquè volia compartir un record estimat; mon pare va morir fa dos anys. Els meus pares no havien conegut a casa altra llengua que el català, i tanmateix s’escrivien en castellà, única llengua en què havien aprés a llegir i escriure. Mai no van tenir la capacitat d’escriure’s en la pròpia. A l’escola el català era estrictament prohibit i, l’any 59, quan ja era permès emprar el català en les comunicacions escrites privades (al carrer sí, oportuns «hable en cristiano» se sentien sovint), ells no el sabien escriure.

D’aquí venim. Jo mateix vaig fer tot el meu ensenyament preuniversitari estrictament en castellà. Per això i per tot plegat (impossible resumir ara les raons) encara m’indigno quan sento que algú diu que a Catalunya hi ha «Apartheid lingüístic» contra el castellà.

Volgut lector, si li pregunto quantes denominacions d’origen hi ha a Catalunya, quantes en podria dir sense consultar? Si vostè és de Lleida, segurament dirà, tot seguit: “Costers del Segre”, i, en funció de la seva cultura enològica, mencionarà Priorat, Montsant, Terra Alta, Empordà, Alella, Cava, Conca de Barberà, Empordà, Pla de Bages, Tarragona o la denominació genèrica Catalunya. Confesso que jo mateix, abans d’informar-me, no n’hauria pas anomenat més de tres. És curiós que, amb tantes denominacions d’origen i essent, històricament parlant, un país productor de vins i caves, som dels que menys vi consumim? 

Fa uns dies vaig visitar la finca Mas Sinen, a Poboleda, un poblet del Priorat, encaixonat entre serres, on s’arriba per una carretereta plena de revolts. Salvador Burgos Porta, copropietari del celler i de les terres que el volten, tot passejant pels bancals plens de ceps de Cabernet, de Garnatxa, de Xardonay, de Ximenis…, ens va fer una explicació prolixa i entusiasta de la feina de viticultor. Va començar pel sòl on viuen els ceps, un sòl fet de Llicorella llimosa, un tipus de pissarra de tons ocres i blavosos. Aquest terra de roca metamòrfica de gra fi, d’un laminat trencadís, combinat amb el microclima de la zona, la baixa pluviometria, garanteix un raïm dens i un vi excel·lent. He de confessar que, fill de pagesos com soc, feia molt de temps que no sentia ningú parlar amb semblant intensitat i afecció del que significa viure de la terra. Al capdavall, ben comprensible, fa quaranta anys, quan els joves del Priorat abandonaven la tradició familiar a la recerca d’un futur millor, en Salvador va decidir quedar-se a casa i seguir amb la tradició vinícola. Acompanyat d’altres, van fundar cooperatives agràries i, poc a poc, van ressuscitar econòmicament i turística una comarca que ara resplendeix.

Si Alcarràs representa la decadència d’un sistema de vida, Poboleda simbolitza la seva resurrecció. Totes les comparacions són odioses, i aquesta no serà pas l’excepció. La pel·lícula Alcarràs ha posat davant dels ulls de molta gent el drama que viuen els pagesos de la comarca del Segrià amb la fruita, ofegats econòmicament pels preus a què es veuen obligats a vendre els seus productes, sempre per sota dels costos de producció. Obligats, en fi, a abandonar les seves terres, els indrets on han viscut durant generacions, per trobar altres feines i altres llars.

Com acabo d’explicar, el mateix drama va passar al Priorat fa quaranta anys, quan la comarca es dessagnava. Però hi va haver qui es va quedar. No diré allò de “qui resisteix, guanya” perquè les condicions no són les mateixes: la fruita és perible mentre el vi guanya amb el temps, però sí que hem de trobar la manera de fer del Segrià un Priorat.

No hi ha institució els caps de la qual tinguin més sobrenoms. A Borbònia, per exemple, n’han tingut munió: a Isabel I li deien «La catòlica», per bé que el mot no li posà el poble, sinó un papa ben poc «catòlic». A Felip III el van anomenar «El pietós» perquè durant el seu regnat es van construir més monestirs que mai i perquè resava nou rosaris cada dia; «El intruso» era José Bonaparte I, per motius evidents; Amadeu I fou nomenat «El electo» perquè, fet venir expressament de la culta Saboia, va ser l’únic rei d’España escollit per un parlament, per bé que al cap de dos anys va renunciar, privat de suports i assassinat el seu valedor, el general català  Joan Prim. Acabada la Primera República, hom va cridar Alfonso XII, fill de la fugida Isabel II, per tal de restaurar la monarquia, i sembla que per això va rebre l’apel·latiu de «El pacificador», no tant perquè fes res per posar pau al país com perquè els espanyols, eren ‒i encara són‒ incapaços de governar-se racionalment i en igualtat, necessitaven algú a qui sotmetre’s.

La llista de sobrenoms és llarguíssima: el craso (perquè era molt gros), el hechizado (perquè hom, per ignorància, atribuïa la seva discapacitat mental a la bruixeria), el pasmado, (perquè feia cara de babau amb papada caiguda i barbeta prominent). El malo, el jorobado, el santo, el ilustrado, el sabio, el hermoso, el prudente, el animoso, són adjectius que gairebé no necessiten explicació, car és evident que, amb els matisos corresponents, responien a característiques de la personalitat o de la figura dels qualificats així.

Quin nom li posarà la història a qui fins ara anomenaven «El Campechano»? Sembla que l’adjectiu tenia un vertader origen popular, i no totalment cuinat per la premsa llagotera, però ara no se sap quin nom li posaria el poble ras. El Centre d’Investigacions Sociològiques no pregunta per la monarquia borbònica des de 2011, quan la puntuació que rebia ja havia baixat fins al 4,3. Si ara li posessin nom a l’emèrit quin li escauria millor? Evidentment, no li posarien «El impotente», malnom que va merèixer Enrique IV de Castella (1425-1474), encara que mai no se sap, potser caldria preguntar-li a la Corinna. Potser li posarien «el fratricida», perquè de jove va matar son germà d’un tret de pistola, o «el comissionista» per això que sap tothom, o «el putero»… Ves a saber, ara que ha tornat igual a Borbònia li posarien «El hijo pródigo» per allò que li perdonen tots els pecats.

És el palíndrom amb què Màrius Serra va cloure la seva defensa de la immersió lingüística amb un discurs durant l’acte institucional de la Diada de 2011 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. La frase sencera fou: «Neces­si­tem més immersió lingüística que mai per tenir un futur cap i cua, amb el cap i amb el cor. Només si vehi­cu­lem del dret i del revés el nom de la nos­tra llen­gua en trau­rem l’entre­llat: Català a l’atac! Visca la llen­gua viva! I visca el submarinisme!». Les seves paraules d’aleshores són oportunes, perquè la situació a la qual l’enigmista al·ludia: els atacs de la primera interlocutòria del TSJ a la immersió lingüística, són plenament vigents ara, amb la darrera interlocutòria, que ja definitivament imposa un 25% de castellà a tot el sistema educatiu.

El títol de l’article no descriu en absolut, ni rebaixant la metàfora, la situació de la política catalana respecte del Reino de Borbonia, ni la de la llengua catalana. En realitat, la primera és mesella (insensible als cops, com un ase), covarda (incapaç de defensar el país i la seva llengua), caïnita (es deixa portar per l’odi als parents propers) i suïcida (quan l’acció política du a la desaparició del que es diu defensar). Quant a la segona, la seva absoluta prostració és evident. Les nostres institucions no la defensen, els parlants no mantenen el seu ús arreu per falsa cortesia o per la mateixa covardia de les institucions, el seu estatut i ús social cada cop s’assembla més al propi d’una colònia tant pel que fa a la seva extensió com a la seva degradació, fins a convertir-se en un dialecte de la llengua dominant. Exemple fefaent del darrer és el fet que la interlocutòria del Tribunal, publicada només en un català que és una evident mala traducció de l’original castellà, no aprovaria el més fàcil examen d’ortografia d’ESO.

Però mentre els docents a qui es pretén obligar a canviar la llengua de les nostres classes ens entretenim a corregir el text del Tribunal, aquest se’n riu de nosaltres. «Corregiu, si voleu, aquest text que us obliga a fer el 25% de les classes en castellà: una de cada quatre paraules, sabeu comptar, oi? Mentrestant, totes les altres sentències que escrivim, fins a un total del 93%, són en castellà, la llengua de l’imperi».

LATRINES PÚBLIQUES A POMPEIA

L’emperador Vespasià (69-79 dC) va posar un impost a l’orina que els adobadors de pell i bugaders treien de les clavegueres de Roma. Ara ens pot semblar estrany tant una cosa com l’altra, però cal saber que l’orina, aleshores, tenia un ús industrial. Servia per a preparar les pells i també per a rentar i blanquejar la roba de llana gràcies a l’amoníac que conté. Vespasià no va desaprofitar l’ocasió de gravar aquest ús productiu del pixum humà. Segons conta Suetoni al seu llibre Vida dels cèsars (VIII, 23), el seu fill Titus, que més tard també seria emperador, li va retreure aquesta avidesa de diners. A la qual cosa ell va posar-li sota el nas una moneda i li preguntà si feia olor. Titus va dir que no, és clar. I Vespasià li va dir que, tanmateix, la moneda procedia de l’orina.

El missatge és ben clar: els diners no fan olor. O, altrament dit, els diners són diners i no importa la seva procedència. Es diu que Vespasià va augmentar els tributs arreu, especialment a les províncies, venia les magistratures i càrrecs públics al candidat que més diners oferia, i fins i tot baratava les absolucions als condemnats. Sigui com sigui, l’emperador va emprar bé allò que havia adquirit malament, car va manar reconstruir ciutats devastades per terratrèmols, va protegir les ciències i les arts i en tot es va mostrar una liberal prudència.

La hisenda espanyola (recorda? «Hacienda somos todos») té la mateixa avidesa de diners que l’emperador romà. Ara, les víctimes d’accident de trànsit (o els seus hereus) que han de cobrar indemnitzacions per danys i seqüeles hauran de tributar. Fins ara, com és lògic, les indemnitzacions eren exemptes de tributar. És clar, no són pas rendes del treball, no són premis, i qui les rep no s’enriqueix pas, sinó que accepta una compensació ‒ben sovint molt magra‒ pel treball perdut, pel dany al vehicle o pel mal personal que ha patit, les seqüeles del qual, en forma de discapacitats, pot arrossegar tota la vida. A més, aquesta pujada d’impostos ha aparegut amagada en una disposició addicional, a la pàgina 156 d’un document de 163. És allò de l’estafa de la «lletra petita», tan típica de les «democràcies consolidades». Ara, per cobrar la totalitat del que els correspongui, si no arriben a un acord davant de notari amb l’asseguradora, els accidentats hauran d’anar a judici, amb tot el que suposa. El pitjor de tot plegat és la íntima convicció que tinc que l’Estat espanyol, a diferència de l’administració romana, gasta pitjor el que adquireix malament. Sense anar més lluny, ja saben que es gasta els quartos en «Pegasos», i no són pas camions.

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina com un sàdic i jutja amb parcialitat és una dictadura espanyola. No hi ha més. Per què no ho diem clar d’un cop? Per què cap editorial de diari no parla clar? Per què fins i tot els nostres polítics ‒declamacions sorolloses però buides a banda‒ no fan res després de confirmar la primera frase del paràgraf? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? I si és així, com pensen acabar amb ella?

Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. Té una certa proximitat al context al qual al·ludim quan diem «Al tanto, que hi ha roba estesa». La darrera s’aplica especialment quan hi ha canalla, però també quan hi ha algú que no es convenient que senti el que volem dir. A España l’elefant que tothom coneix i que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep  tants noms que ens fem un embolic. Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una «democràcia consolidada». A causa de l’afer d’espionatge aquest vestit ja s’ha cremat, ara són una «democràcia defectuosa», i encara perquè aquells que miren només veuen les aparences. Ja se sap, tothom veu el que sembles però pocs toquen el que ets. Entre els pocs hi ha, posem per cas, els morts pel GAL, els empresonats injustament pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar… El segon nom, bastant més ajustat, és el de «democràcia autoritària» o «autoritarisme postdemocràtic», com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme. Li escauria més «autoritarisme postfranquista». En Vicens Partal prefereix el concepte de «Etnocràcia» o «democràcia ètnica» perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, NO estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.

Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: «¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado», les de Margarita Robles: «Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitucion, cuando alguien declara la independència?», i les d’Ada Colau: «No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar». És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant. La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que no expressa res més que és l’esclau obedient i submís.

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: Era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. «Que no tenia paraules, direu?»,  «Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar?» «No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia «arbres» i a tot estirar «un bosc». Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, el només hi veia «bestioles». Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic «blanc» o «negre»… Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.»

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries; qui té més paraules percep més realitats i els dona nom, altrament li passen desapercebudes moltes coses, tant del món exterior com de l’interior. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.   

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia a la seva golfa de Sant Petersburg, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.

Diuen que Cleòmbrot d’Ambràcia es va suïcidar després de llegir el Fedó, el diàleg platònic que descriu el darrer dia de vida de Sòcrates. La notícia, no contrastada, afirma que fou perquè, entre altres coses, s’hi diu que filosofar és aprendre a morir, i que cal encarar la mort sense por, i fins i tot amb alegria.

Sòcrates va morir per la seva mà un dia del mes d’abril de l’any 399 aC. Havia sigut condemnat a prendre la cicuta (un verí paralitzant d’origen vegetal) pel tribunal popular de la ciutat d’Atenes. L’havien acusat i condemnat per impietat, per corrompre la joventut i per inventar-se nous déus. Del matí fins a la posta de sol, que és quan havia de complir-se la sentència, Sòcrates va estar dialogant amb els amics que l’acompanyaven. Ningú no podia entendre que no tingués por de morir i que, alhora, pensés que la mort era un alliberament. Com s’havia d’entendre la paradoxal afirmació del filòsof segons el qual calia condemnar el suïcidi i alhora es podia desitjar la mort?*** La resposta és doble: nosaltres no podem disposar de la nostra vida i del nostre cos, car només en som usufructuaris perquè pertany als déus assenyalar l’hora. I, alhora, cal esperar que la mort doni felicitat als justos i els alliberi de tot mal.

El lector -fetes les actualitzacions oportunes- reconeixerà en les anteriors afirmacions dues tesis centrals del Cristianisme en relació al tema. Però el cas és que son anteriors en  quatre segles! Segurament és per aquesta raó que es diu, amb plena justícia, que el Fedó és el llibre que més ha influït en el pensament antropològic i religiós europeu. Plató va donar el to del que seguiria, un parell de receptes de notable eficàcia per enfrontar-se a la mort amb una certa solvència, la primera per tal de no desesperar i la segona per a tenir esperança. Des d’aleshores, el tractament teòric de la mort, la preparació per aquesta i el conjunt de sistemes de consol anticipat han tingut, arreu, una base religiosa. Les diverses tradicions religioses s’han enfrontat a la mort humana pel senzill procediment de negar-la: com que només mor el cos i l’ànima és immortal (tesi central del Fedó), la vida consisteix essencialment en una preparació per al que vindrà després. La nostra època, com més va més agnòstica i atea, ens troba ben poc preparats per pensar la mort. L’amaguem als nens, els padrins dels quals «se n’han anat de viatge», la silenciem entre nosaltres, fent-ne un tabú i la traiem de les cases. Ara morir és una cosa que «passa» als hospitals perquè, inevitable, la volem llunyana. Però les mentides alternatives no funcionen perquè només amaguen, a còpia de deshumanitzar, allò que forma part de la vida, perquè és el seu final. Ens cal una litúrgia laica de la mort, encara que només sigui perquè la puguem mirar de cara.

***El diàleg arriba a aquest punt quan Sòcrates, que acaba de compondre un poema a la presó, es refereix al poeta Evèn. Li demana a Cebes, que, quan el vegi li digui el següent:  «Saluda’l i, si té seny, que em segueixi tan aviat com pugui. Perquè, pel que sembla, me’n vaig a vull; així ho manen els atenesos». Evidentment, tots els que acompanyen Sòcrates interpreten la frase com una invitació al suïcidi.

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Els joves d’ara, abans i tot que dominin la lletra de pal, ja escriuen amb els polzes. És el primer que aprenen; només cal veure quants pares, per mantenir entretinguda la canalla o simplement perquè no facin nosa, els deixen el mòbil amb algun joc. És el primer esglaó del que es consolidarà amb els diversos xats de les xarxes socials. Aquests mateixos nens, al teclat del portàtil escriuen només amb un dit de cada mà. La mecanografia ha passat a la història. I l’escriptura manual està a punt de fer-ho.

És cert que encara s’ensenya a escriure a mà a les escoles, però l’escriptura analògica té els dies comptats. A Finlàndia, per exemple, des de 2016 ja no ensenyen la lletra lligada sinó directament les lletres de pal o impremta des dels 7 anys, quan comença l’escolarització. I encara ho fan només perquè l’escriptura a mà ajuda a desenvolupar la psicomotricitat fina, molt útil per a tot tipus de tasques. Però ja donen per fet que l’important és aprendre a escriure als teclats. Així i tot, no ensenyen dactilografia: l’ús eficient dels deu dits en l’escriptura a màquina. Pensen que, vist que la tecnologia avança tan ràpid que el vell «saber escriure a màquina» pot esdevenir innecessari. No sé què en diran les persones que durant més d’un segle han s’han guanyat les garrofes gràcies a la seva bona i ràpida dactilografia.  

La imprenta mai no ha perjudicat la cal·ligrafia, però la introducció dels teclats a les aules escolars sí que ho està fent. Al principi eren una innovació, ara gairebé són obligats en alguns cursos en què es fan servir només els llibres electrònics, cosa que obliga a estudiar i a fer deures a les pantalles. Ara que la pantalla on es pot escriure cap en una butxaca, el complet abandonament de l’escriptura manual entre els joves és únicament qüestió de temps. Ben aviat saber escriure només servirà per a signar, i potser ni això, atès que ja existeix la signatura digital.  

Diguin-me nostàlgic anticipat, però encara recordo la ploma que em van regalar a la primera comunió, q   ue em va fer servei molts anys. Temo que un dia o altre les les coses «escrites a mà» tindran aquell aire de raresa que ara ja tenen les coses «fetes a mà», que es venen pel doble de preu de les altres, mecanitzades, fetes en cadena. I és clar, en un món on tot pot ser reproduït en sèrie, com el que existeix només en un disc dur, una memòria flash o la pantalla de l’ordinador, allò que està escrit sobre un paper és irrepetible, com una vertadera obra d’art.