Feeds:
Entrades
Comentaris

BALDUFARecorda el lector haver jugat a la baldufa? Sí, segur que té present haver cargolat fort una corda al voltant de la peça cònica i després haver-la llençat amb violència a terra, tot fent una forta estirada amb efecte per tal d’imprimir-li moviment circular. Segur que no li costa imaginar la ballaruga frenètica i tentinejant, uns cops estàtica, altres vagarívola, de la baldufa que gira sobre la seva punta de ferro.

Els darrers dies s’ha posat de moda un altre giny que roda. En diuen “Spinner”, un nou SPINNER COIXINETanglicisme, com si no tinguéssim paraules pròpies. El cas és que “spin” vol dir “girar”. Ja veuen, un spinner és una cosa que gira. Per qui no n’ha vist cap, és fàcil de descriure. Es tracta de quatre coixinets, un dels quals en posició central, formant una mena de trèvol. El coixinet central no es veu, perquè té una peça de plàstic per on s’agafa el giny amb el polze i el dit del cor o l’índex, mentre que amb un altre dit o amb l’altra mà hom li dóna impuls perquè giri. Això és tot. No demana traça ni enginy, com la baldufa.  El nen (també he vist molts adolescents) queda embadalit amb el moviment circular. Durant uns segons resta hipnotitzat. Quan el gir alenteix li dóna un altre impuls…, tot plegat mentre el mestre va explicant la lliçó, el veu i pensa: “Si més no, així no fa nosa ni soroll”.

MÒBIL A CLASSE 1Així, l’spinner se suma al mòbil i les xarxes socials com a element de joc i distracció a les aules, i alhora incompatible amb elles. Hi ha qui diu que s’aprèn jugant. Jo més aviat dic que jugant es pot aprendre alguna cosa, si més no com jugar bé, i alhora a respectar les regles del joc, que no és poc aprenentatge per a les regles de la vida. Però no crec pas que el joc, com a pur entreteniment, sigui altra cosa que distracció enfront de la cosa “seriosa” que són els estudis.

Tinc la impressió que el joc és una representació de la societat. Així tenim els  jocs de competició, en què els antagonistes es troben en situació d’igualtat. La gràcia del joc és demostrar la superior habilitat individual o de l’equip. En tenim altres de sort, perquè el resultat no depèn tant del jugador com del destí. No es tracta tant d’imposar-se a l’adversari com de tenir la fortuna, inconstant i variable, al costat. Però també en tenim encara uns altres, que imiten la vida, que suposen l’acceptació temporal d’una il·lusió,SPINNER 1 d’un univers tancat i fictici, on no hi ha regles sinó la simulació d’una segona realitat. De vegades no cal ni vestir disfressa per jugar a metges, a pares i a mares, o a la guerra. I en altres casos, com en aquest que ens ocupa avui, només cal un spinner per imitar el passiu i estúpid mirar-se el melic de la humanitat.

DE RES, MASSA

MODERACIÓ BEUREUn savi no és aquell que sap moltes coses, sinó aquell que sap viure bé, i això no pot ser altre que viure feliçment. Un pensador antic, Aristòtil va posar les bases d’una ètica que confessava aquest mateix objectiu, al qual havia d’arribar-se a través de la moderació, que els grecs tenien en gran estima per bé que no la practiquessin gaire. Aristòtil, així,  inaugurava la idea que en cap cosa, començant per la conducta humana, no hi ha un bé o un mal absoluts fora  dels extrems. És per excés i per defecte que hi ha el vici i la virtut no és altra cosa que el terme mig.

Avui dia afirmar que la millor manera de ser feliç consisteix a viure amb una certa temprança sembla contrari al sentit comú. En efecte, actualment la moda social és l’ètica de l’excés –i no em refereixo a una moral de l’excés sinó a una ètica, una manera o model de fer. Sense exagerar, penso que aquesta moda consisteix a recercar situacions i vivències emocionalment intenses, de gratificació immediata i de contínua novetat. Tot plegat es pot resumir dient que és habitual una certa degradació d’una sensibilitat que ja només s’estimula amb el nou i l’intens. Si estem atents al vocabulari habitual, el de la vida quotidiana, veurem que manifesta una clara preferència per les emocions fortes en detriment de les més tranquil·les i assossegades. Velocitat, conductes de risc en general (el famós «puenting» i similars), amb constant flirteig amb el perill, pujades d’adrenalina, són descrits com els top emocionals que fan que la vida valgui la pena. En la mateixa línia es pot dir també que, entre els adolescents, la ingesta de determinades substàncies, com l’alcohol o altres estimulants, representen un dels exponents d’aquest tipus de conducta que està entre la novetat, el risc i el desafiament.

Arreu, els anuncis proclamen que els productes dels quals canten les lloances KH7proporcionaran «intenses sensacions» als seus posseïdors, tant és que es tracti de cotxes com de perfums. El «colmo» d’aquest ús abusiu és el d’un cert detergent domèstic (no cal que en faci propaganda, oi?) que es presentava amb unes imatges molt estimulants, de caràcter sexual, com ja és costum. Mostra un noi que ha de fer la neteja i no se n’acaba de sortir. Aleshores una noia l’excita sexualment per tal de donar-li, quan està a punt, una ampolla del producte. En un dels clips, l’escena final mostra la noia prement la palanca que fa sortir el producte amb un raig horitzontal de color blanc… i deixem per a la imaginació el significat de tot plegat. En qualsevol cas, la imatge i el sentit de l’anunci són prou clars: usar aquest producte produeix aquelles sensacions intenses que són la sal i el pebre de la vida.

EQUILIBRINo negaré pas que la intensitat és un valor però tampoc que, en qualsevol càlcul assenyat, cal tenir en compte que de vegades és preferible la duració. En efecte: millor poc i molt temps que molt i poc temps. I, en cas de dubte, val la pena recordar aquella sentència escrita al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos: «De res, massa».

JOC DE DAMES

REINA NEGRAPodem estar a damunt, a sota, dins…, podem estar o anar al darrera d’algú. També ens podem posar davant. Però de la mateixa manera ens podem trobar, posar-nos, o veure’ns col·locats al costat d’algú. Les preposicions i les locucions preposicionals són importants, tant com allò que descriuen: els llocs que persones i coses ocupen respecte a altres. També són molt rellevants els verbs que acompanyen aquestes preposicions. No és igual posar-te al davant d’algú que el fet que t’hi posin per pròpia voluntat, perquè t’escullen. No és el mateix anar al darrera d’algú altre que trobar-te que et releguen a aquest lloc.

Sempre s’ha dit que darrera d’un gran home hi ha una gran dona. La meva filla, mentre escric això, m’observa que moltes dones només poden estar darrera (com a molt al costat) perquè no les deixen estar al davant. A fe que té raó. I de vegades no és pas culpa dels seus companys, sinó d’un sistema de valors i d’exclusions que les perjudica i discrimina arreu.

Macron, nou president de França, ha dit que la seva esposa, Brigitte, ex-professora seva a l’institut secundari, a qui coneix des de fa vint-i-quatre anys,  tindrà un lloc al seu govern, i no serà una dona aparador. «Tindrà un paper, ni al darrere ni amagada, sinó al meu costat, on sempre ha estat». La frase, que hom ha d’agafar amb molta precaució ‒l’ha dita un polític‒, em va sorprendre. Franca o ben calculada, impressiona. Enwhats-on-skye-lady-macbeth efecte, el lloc de la parella que tenim és determinant a la vida, especialment si hi és de fa anys, en l’actual context d’amor líquid i monogàmies successives. És essencial el lloc que ocupa:  perquè li hem posat, perquè s’hi posa o perquè tots dos decidim com ens posem.

Parin compte als exemples que em vénen al cap: Quin lloc ocupava Carmen Polo de Franco, posem per cas? La CARMEN POLOCollares, com la coneixia tothom, la dona del Generalísimo es feia regalar collars de perles pels joiers de les ciutats que visitava, vora les quals el seu marit inaugurava embassaments. Quin paper va tenir en la desmesura assassina del colpista? Fou similar el seu paper al de la Shakespeariana lady MacBeth d’ominós record? Comparin, per un moment, els FERRUSOLApapers, amb els respectius, de Michele Obama amb el de Melania Trump (confesso que em fa esgarrifances veure com ambdues van renunciar al cognom en casar-se), o el de Carla Bruni i Sarkozy. Em deixo el més sucós i proper pel final. Quin paper feia la Marta Ferrussola?

professor crematHe llegit, amb profunda tristesa, que a Lleida s’ha creat una plataforma de pares d’alumnes que té per únic objecte impedir que els seu fills siguin expulsats (una hora, un dia o més d’un, segons la sanció) de les escoles i instituts on reben ensenyament. Els objectius de l’associació són ben explícits: volen denunciar al Síndic de Greuges les, al seu entendre, injustes i desproporcionades mesures disciplinàries que els centres apliquen als estudiants. Continua llegint »

CRIM I CÀSTIG

crim i càstigL’agost de 1865, Gueràsim Chistov, fill d’un comerciant i cismàtic religiós, fou acusat de l’assassinat amb premeditació de dues velles a Sant Petersburg: una rentadora i una cuinera, amb l’objectiu de robar l’ama de la casa. Tot l’apartament estava en desori i vàries joies havien desaparegut d’un bagul de ferro. Havien mort les víctimes a cops de destral. Aquest fet real va ser el punt de partida de la novel·la: Crim i càstig, de Fiodor Dostoievski, publicada en forma de fulletó durant tot l’any següent. L’any passat celebràvem el seu 150 aniversari. Continua llegint »

skull-hd-wallpaper-dekstopLa fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar? Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames?  El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí. Continua llegint »

eutanasia jose antonio arrabal 2“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera. Continua llegint »