Feeds:
Entrades
Comentaris

POSTA SOL«No aguardar a ser Sol que se pone» és l’aforisme 110 de l’Oráculo Manual y Arte de Prudencia, escrit l’any 1647 per Baltasar Gracián. La sentencia, breu i lapidària, és diàfana: cal deixar les coses abans que et deixin. No s’indica quan, però aquí la prudència té el seu lloc. Tothom va veure, posem per cas, que Guardiola va actuar prudentment quan va deixar el Barça, això és, en ple èxit, després de fer la feina de remuntar l’equip i abans que els resultats decaiguessin. La veritat fonamental és que tot el que puja baixa. Sabut això, tant en els assumptes personals i privats com en els públics, i especialment en els polítics, cal saber retirar-se a temps, fent un triomf del mateix marxar. A la vida, individus i pobles han de lluitar per allò que volen, per les coses i també per les persones. Cal treballar per aconseguir-les o fer-hi relació, cal fer-ho per conservar-les i també per no perdre-les quan aquesta eventualitat es presenta. Però aquí hi ha una diferència essencial entre coses o negocis i persones. A les darreres no se les pot conservar per la força, i encara DEIXAR ANARmenys, per la força conservar el seu respecte o el seu afecte. De fet, a les persones i als pobles només els conserves donant-los justament allò que esperes obtenir: afecte i respecte. Com diuen en espanyol: «Amor con amor se paga», que ve a ser una versió pagana de la dita evangèlica, i ara regla d’or de la moral: «Fes als altres el que voldries que et fessin».

Diuen que Anglaterra es posa a negociar cinc minuts abans del desastre. Això és, cinc minuts abans que l’abandoni una colònia. España només s’adona que ha de negociar deu minuts després que l’hagin abandonada. I això no pas perquè no s’adoni que la volen abandonar, per pinxa, sinó perquè sempre tracta d’impedir-ho amb violència. Les imatges dels vaixells espanyols enfonsats a Cuba, l’any 1898, fan palesa una mentalitat estreta, «hidalga» i alhora estúpida. No hi ha res més feridor per a la intel·ligència que

GUERRA CUBA ENFONSAMENT MERCEDES

allò que deien els seus polítics d’aleshores i repeteixen els d’ara: «Más vale honra sin barcos que barcos sin honra».

Avui recordem l’assassinat, a mans d’Espanya, d’un dels nostres presidents: Lluís Companys, que va rebre, representant Catalunya, l’única mostra d’amor que Espanya és capaç d’oferir: la violència i la mort. La frase castellana: «La maté porque era mía» és eloqüent.

És clar, doncs, que el poder que no en té altre que la força, té molt poc poder. I que sense afecte, no es pot retenir una persona o un poble. Si fins i tot

Companys fitxa policial

això darrer falla, i l’altre se’n vol anar, no s’ha d’esperar al darrer moment per deixar-lo anar, obligat per les circumstàncies. Com digué Gracián, hi ha poca dignitat en esperar a ser un Sol que es pon. D’España, temps ha, deien que tenia un imperi on no es ponia mai el Sol. Ben aviat, però, es va veure que només el sabia conservar a base de garrotades: amb elles pretenia obediència i fins i tot admiració i respecte. I totes tres perdia pels forats dels cops d’espasa i de les bales d’arcabús dels seus soldats. Ara és a punt de perdre la darrera colònia, amb la qual es tanca el cercle. De no pondre-s’hi el Sol a ser, justament, un Sol que es pon.

Anuncis

itacaDiuen els mariners que, si no saps a quin port vols arribar, mai no trobaràs cap vent que t’hi porti. Primer cal fixar el destí; la travessia es troba alhora que s’hi va. Segur que recorden una metàfora similar, en llengua castellana; és aquella que fa així: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar…» El viatge d’Ulisses a l’Odissea d’Homer ha fet d’escaient il·lustració de tot el procés d’independència de Catalunya. Ulisses afronta grans perills: vents huracanats que retornen els vaixells al lloc de partida, lestrígons i ciclops volen cruspir-cíclop pedresse els mariners. Bruixes fetilleres, com Circe, enganyen els tripulants i els converteixen en animals domèstics. Les sirenes sedueixen les seves oïdes perquè abandoni el vaixell; i, al lloc més perillós, troba que no pot escapar-se de passar entre dos perills inexorables: a un cantó la terrible Caribdis, que xucla vaixells i tripulants amb voracitat insaciable, i a l’altre la paorosa Scilla, monstre de set caps que devora tothom qui, volent allunyar-se de l’altre risc, cau scilla i caribdisen aquest. Però de tots els perills surt Ulisses: ferit, baldat de tants treballs i esforços, però, alhora, ric de totes les experiències viscudes i armat amb la mateixa voluntat increbantable. I la manté fins que arriba a la seva illa.

Els nostres Ulisses, però, no són guerrers cuirassats, amb cascos emplomallats, llargues espases i escuts d’or. Són velletes de noranta anys que, de vegades amb crossa, caminador o cadira de rodes, s’atansen, papereta a la mà, a dir un gran Sí al futur del país. I al costat de les velletes, els més joves obren pas. Ho he vist amb aquests ulls: un mans vell votanthomenatge al coratge de la gent gran del país, a la gent que fins ara ha passat davant i que, des de l’alçada dels seus anys, cadascuna amb les seves raons, mostra novament el camí. ¿Com hem de decebre aquestes persones que, diumenge passat, van mostrar la seva ferrenya voluntat democràtica contra ciclops cuirassats de negre que els volien fer vella votantla pell?

Ànim, força i alegria. Això és el que hem de conservar. Que res no afluixi el nostre esperit pacífic i valent. Que junts com a poble inflem el velam, i que aquest sigui el bon vent per al viatge. I per a aquells que ens volen aturar, «bon vent», també, «i barca nova».

ACCIÓ REACCIOHi ha individus que actuen i altres que només reaccionen. Els primers fan el que el que volen fer. Els segons només actuen un cop ho han fet els primers, a la contra. La seva acció és una reacció. No tenen altre motiu per al que fan que l’enveja, l’honor ferit, la consciència de la pròpia feblesa i, finalment, la impotència. Per això no poden evitar reaccionar. Com més febles són, com més conscients de la pròpia debilitat (física o posicional), més compel·lits es veuen a actuar. Així, la reacció és sovint compulsiva i impulsiva. Obligada i irreflexiva. Sense pensar, l’emoció se’ls endú i es passen de frenada. Tot plegat no és altra cosa que l’expressió del ressentiment. Continua llegint »

FILOSOFIAVostè creu que és just o correcte fer tot allò que la llei ens permet o autoritza? Pari atenció, la pregunta no és si tenim dret a fer el que la llei permet, si no si és just, si està bé. La distinció no és especulativa, un mer joc de paraules. Fa poc més d’un segle era «legal», no just, tenir esclaus a España; o fa setanta-dos anys, va ser «legal» matar jueus, gitanos i homosexuals a la civilitzada Alemanya. La pregunta, és clar, obliga a pensar sobre la legalitat i la legitimitat, la legalitat i la moralitat i s’enfonsa profundament en el tema de la justícia. ¿Creu vostè que un estudiant de batxillerat capaç d’escriure sobre el tema tres o quatre folis entenimentats, ben argumentats i redactats, té maduresa suficient per accedir a la Universitat? Així ho pensen a la veïna França. Continua llegint »

PRENDRE PARTIT

referèndum i por FerreresPrendre partit no és fàcil. Hom s’ha de mullar; ha de mostrar les seves preferències i, eventualment, ha d’abandonar el lloc. Frases com ara «més val boig conegut que savi per conèixer», il·lustren de biaix el punt fins al qual ens fa mandra canviar, moure’ns. Por al risc, manca d’energia per afrontar el canvi, mandra, són els puntals de l’immobilisme que ens condemna: a mantenir una relació tòxica, a  aguantar un cap que  menysté, a sotmetre’s a una injustícia continuada, a romandre subjugat a un estat que roba i humilia… Continua llegint »

COCHINA PRENSAParin atenció als diaris d’avui. Segur que algun ja diu que la furgoneta assassina de Barcelona era conduïda per un caporal dels Mossos d’Esquadra disfressat amb barba i gel·laba. Dirà també, segur, que quan el dia 17 es veien imatges dels Mossos encalçant el presumpte terrorista entre les parades del Mercat de la Boqueria, en realitat protegien la fugida del company. Dirà, unes línies més avall, que els Mossos van ordir una conxorxa per acusar de l’atemptat una innocent agrupació religiosa que es reunia al voltant d’un imam. Les bombones de butà, que els van esclatar per accident, eren en realitat per escalfar-se, que la gent meridional troba molt fred el clima d’aquí… Continua llegint »

periódicomentidapaperwcCom que els Mossos d’Esquadra, malgrat estar mancats d’efectius i d’informació rellevant per fer la seva feina, ho han fet tan bé que han passat la mà per la cara als cossos de seguretat de l’estat i el seu govern, ara hom tracta de desacreditar-los com sigui. La Brunete mediàtica, que no descansa ni quan vetllem els morts, s’encarrega de donar veu a les clavegueres de l’estat. Així, si un sol mosso va matar quatre terroristes és perquè era un ex-legionari, diuen. En altre cas, els mossos, per defecte, són independentistes. Continua llegint »