Feeds:
Entrades
Comentaris

Qui no ha tingut mai un veí que munta festes sorolloses que s’allarguen fins la matinada, o que, brut i deixat, abandona les bosses d’escombraries davant de la seva porta i quan surts has de passar per sobre mirant de no envescar-te. Qui no ha tingut veí  que fa obres i no neteja l’ascensor esdevingut muntacàrregues, o que no paga els rebuts de la comunitat per bé que fa ús de tots els seus serveis? Jo mateix puc aportar testimoni: fa anys, a l’edifici de veïns on visc, tot sovint trobàvem un toll de pixum a l’entrada, com si algú s’hagués pixat al portal i part del líquid hagués entrat per sota. Com que hi ha un replanet abans de la porta, pensàvem que algú que passava pel carrer, de nits (sempre era de nit) li entraven ganes d’orinar i aprofitava la relativa intimitat del replà, a peu de carrer, per alleugerir-se. Però no, al final va resultar que era un dels llogaters del primer pis, que quan tornava massa begut al vespre, no encertava amb la clau i buidava la bufeta davant de la porta.  

Abans de comprar casa, pis o finca és evident que, més important que les mides, la distribució, la lluminositat o el preu cal mirar qui tindràs de veí. Però això no sempre és possible, i hom es troba amb el que es troba. Amb tot, hi ha maneres de prevenir o de gestionar diverses eventualitats. Hi ha un refrany que diu que amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat. Similar i igual d’explícit és aquell altre que diu que casa tancada fa el veïnat bo; ara, de totes les dites, la més coneguda és la tradicional cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Com es veu, hi ha saviesa acumulada feta d’experiències universals cosa fàcilment constatable si acudim a dites provinents d’altres llengües. N’hi ha una d’anglesa molt enginyosa que diu «The Bible tells us to love our neighbors, and also to love our enemies; probably because generally they are the same people.» La Bíblia diu que hem d’estimar els nostres veïns, i alhora estimar els nostres enemics; probablement perquè normalment són les mateixes persones. Quant als francesos, no es queden pas curts: «Remplissez plûtot votre maison de pierres que de voisins.» Ompliu casa vostra de pedres més que no pas de veïns.

Comptat i debatut, i per bé que a la contra puguem dir que tenir un bon veí és un tresor incalculable, quan penso en el país veí (també hi ha veïns col·lectius, no ho oblidem) m’adono, més que mai, de la profunda veritat que sosté que no hi ha res com una bona tanca, alta i espessa, per a fer bo el veí.

DISCURS DE BODA

Avui en dia les relacions personals segueixen el guió del mercat, on els preus pugen i baixen segons augmenta o disminueix l’oferta o la demanda. Al mercat, seguint la tremenda lògica del cost-benefici, amatent d’una rendibilitat variable i inconstant, valors com ara la lleialtat i la veracitat, o costums com ara fer honor a la paraula donada i als compromisos adquirits voluntàriament, són pràcticament obsolets.

Quan t’adones que mantens la feina perquè l’empresari o l’administració no ha trobat ningú que faci el mateix que tu per menys diners o en condicions pitjors; quan veus ben clar que aquell qui et contracta només se sent vinculat a tu per un paper, d’obligat compliment segons marqui la llei, ja et vas fent a la idea que no pots esperar cap lleialtat per la seva part. Prens consciència que no pots esperar que, si les vendes afluixen, augmenten els costos o es preveuen determinats canvis en la legislació laboral, l’empresari faci alguna cosa per tu, si li ha de costar diners. Així les coses, saps que no pots comptar amb cap mena de lleialtat de les persones amb qui mantens relacions econòmiques, siguin de treball o d’associació professional. I si no pots esperar lleialtat de ningú, és evident que tu, a tornajornals, tampoc no tens cap obligació de tenir-ne cap amb els altres.

Aquesta dinàmica de l’economia i, és clar, també de la política, ha contaminat totes les relacions humanes, que ja són vistes i viscudes des de la perspectiva de la caixa registradora. Això val també per a les relacions amoroses, on el matrimoni, entès com a institució feta per a durar i construir, està pràcticament obsolet. Ara s’estilen més les relacions superficials i sense compromís ferm, on hom tria parella com qui compra per internet un producte que després pot tornar. Tot l’entorn d’aplicacions com Tinder és testimoni del que dic. Les relacions duren poc i estan sotmeses a canvi constant. Ja se sap, quan hom patina sobre gel prim cal patinar molt ràpid. Per això, quan hom veu una parella que es compromet, que és capaç d’empenyorar la paraula amb una promesa de lleialtat i d’afecte, a romàntics com jo se’ls eixampla el cor mentre recobren l’esperança. No m’ho tinguin massa en compte, avui es casa la meva filla, a qui desitjo el millor.

El vertader discurset de boda, però, és el que transcric a continuació. Està en català i anglès, atès que una part de la família i amics viuen als EUA.

DISCURSET BODA/WEDDING SPEECH

Bona tarda a tothom. Vull dir-vos, en primer lloc, que no parlo només com a pare de la nòvia, sinó també en nom dels pares de Daniel i de nosaltres dos, perquè, com tothom sap, quan es casa una parella, també ho fan els pares, i fins i tot les famílies.

Així doncs, us volem donar la benvinguda a tots i a totes, tant als amics i familiars que venen de molt lluny (Amèrica, Escòcia, Suècia, Alemanya i Lituània) com els que venen de Catalunya. Us volem agrair que avui sigueu aquí per compartir la nostra alegria.

Good afternoon to everybody. I would like to tell you, first of all, that I speak not only as a bride’s father, but also on behalf of Daniel’s parents and the two of us, because, as everyone knows, when a couple marries, so do the parents and families.

So, we want to welcome you all, both friends and family who have come from far away (America, Scotland, Sweden, Germany and Lithuania) and those who come from Catalonia. We want to thank you very much  for being here today to share our joy.

També volem agrair al Toni que ens hagi llegit el seu magnífic poema, i a Kelly pels seus bons oficis de la cerimònia, i també per fer-nos un resum dels anys que fa que Ariadna i Daniel estan junts, i ja són 8 (de fet, hi ha matrimonis que duren molt menys). Van començar a Orient i continuen a Occident, la seva és una història d’amor internacional i cosmopolita, com els seus protagonistes, que han passejat la seva relació per tres continents.

We would also like to thank Toni for reading his magnificent poem, and Kelly for her good cerimony skills, and also for sharing with/giving us a summary of the years that Ariadna and Daniel have been together, and they are already 8 (in fact, there are marriages that last much less). They started in the East and continue in the West, theirs is an international and cosmopolitan love story, like their protagonists, who have spent their relationship in three continents.

La festa d’avui és per ells dos, que han volgut fer-nos partícips de la seva unió, desitgem-los doncs, una vida llarga perquè la puguin gaudir molts anys, si pot ser en vida nostra, (encara que això últim ja és demanar massa); molta salut perquè res no entrebanqui els seus projectes i molta sort perquè res no enteli la seva relació.

Today’s celebration is for the two of them, who have wanted to make us participants of their union, so we wish them a long life so that they can enjoy it for many years, if possible in our lifetime, (although this last one is already asking too much); good health so that nothing hinders their projects and good luck so that nothing hinders their relationship.

Al diàleg El Convit, de Plató es narra una reunió com ara la nostra, amb gent convidada per celebrar un esdeveniment important. Els convidats decideixen fer un ús moderat del vi perquè al final de l’àpat hauran de fer, per torns, un discurs sobre EROS, el déu de l’amor dels grecs antics.  Sort que només eren 8 perquè si nosaltres féssim el mateix, estaríem una setmana. En qualsevol cas, poderós déu és l’amor, que inspira coratge i noblesa en els que s’estimen, i que permet afrontar totes les dificultats d’aquest viatge de la vida. I parlant de viatges, cal recordar als que avui s’han casat de nou que la vida que emprenen és justament això, un viatge, i que ens cal desitjar, com diu el poeta, que duri molts anys, i que siguin moltes les matinades. Cal recordar-los, com diu el poema de Kavafis que explica el viatge d’Odisseu cap a Ítaca, que no han de forçar gens aquesta travessia que han començat, que han d’esperar a ser vells quan arribin a la seva illa, rics de tot el que hauran guanyat fent el camí, un camí que és alhora destí, sense el qual no haurien sortit.

In Plato’s dialogue The feast (The banquet), Plato narrates a meeting like ours, with people invited to celebrate an important event. The guests decide to make a moderate use of wine because at the end of the meal they have to make, in turns, a speech about EROS, the god of love of the ancient Greeks.  Luckily there were only 8 of them, because if we were to do the same, we would last for a week. In any case, powerful God is love, which inspires courage and nobility in those who esteem each other, and which allows us to face all the difficulties of this journey of life. And speaking of travel, we must remind those who have now remarried that the life they undertake is just that, a journey, and we must wish, as the poet says, that it lasts for many years, and that there are a lot of mornings. It is important to remind them, as Kavafis’ poem that explains Odysseus’ journey to Ithaca says, that they should not force this journey they have started, that they have to wait to be old when they arrive at their island, rich with everything they have gained along the way, a road that is also a destiny, without which they would not have left.

Això del matrimoni sempre suma. Els que es casen guanyen un company de viatge i de vida, també guanyen uns sogres, que són uns nous pares. I els pares, alhora guanyem un fill o una filla, i també guanyem uns consogres i una família nova a qui estimar.

A Ariadna l’estimàvem fins i tot abans que naixés. A Daniel vam començar a estimar-lo fa vuit anys quan va venir per primer cop a casa i ens el vam afillar. D’ella podria explicar munió d’anècdotes de la infància i l’adolescència, cosa que no faré. Resumiré dient que estem molt orgullosos d’ella i que si nosaltres sempre hem intentat donar-li ales, ella sola ha après a volar.

That thing of marriage always adds up. Those who get married gain a travel and life partner; they also gain in-laws, who are new parents. And the parents, at the same time, we gain a daughter or a son-in-law, and we also gain in-laws and a new family to love.

We loved Ariadna even before she was born. We started to love Daniel eight years ago when he came home for the first time and we godfathered him. I could explain a lot of childhood and adolescence anecdotes about Ariadna, which I won’t do. I will summarize it all by saying that we are very proud of her and that even if we have always tried to give her wings, she has learned to fly by herself.

Daniel, fill, estem molt contents que siguis el marit i company de vida d’Ariadna, sabem que tots dos feu una parella excel·lent i que esteu en les millors condicions per fer-vos feliços l’un a l’altre i permetre que els quatre pares que teniu siguem també feliços d’acompanyar-vos i de veure-us.

Perquè tot sigui com acabo de descriure-ho, els pares: Ashley i Carme, Terence i jo mateix, volem aixecar la nostra copa i convidar-vos a tots a fer-ho. Per Dan i Ariadna, per Ariadna i Dan, perquè siguin molt feliços.

Daniel, son, we are very happy that you are Ariadna’s husband and and life partner, we know that you both make an excellent couple and that you are in the best conditions to make each other happy and allow that the four parents you have may also be happy to accompany you and see you.

So that everything is as I just described it, parents: Ashley and Carme, Terence and myself, we want to raise our glass and invite you all to do so. To Dan and Ariadna, To Ariadna and Dan, so that you may be very happy.

«Un dia d’ira serà el dia que el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la…» Aquesta és la lletra de la missa de difunts en cant gregorià, el Dies Irae, que és també cantada al Rèquiem de Mozart, per bé que amb una altra música i amb acompanyament instrumental. Algun il·luminat, o algun foteta, i en qualsevol cas un ignorant del Departament d’Educació ha escollit aquesta música i lletra com a fons musical de l’anunci amb el qual el conseller Josep González Cambray presumeix d’haver imposat l’avançament del curs.

Els anuncis, que es troben encara al web del Departament, banalitzen la tornada a l’escola. En el cas de Secundària, per exemple, es veu un parell d’adolescents mirant-se tendrament mentre se sent una veu en of que diu: «Quina emoció quan tornes a veure la persona que t’agrada després de tot l’estiu, i què bé poder-ho fer abans. Avançar el primer dia de classe és molt bo per molts motius: millora de l’aprenentatge, equitat social, conciliació familiar i transformació feminista. Però només per aquest (es refereix a veure aquell/a que t’agrada), ja val la pena. Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya» L’anunci és patètic, presenta l’institut com una guarderia d’adolescents el principal objecte de la qual és la feliç trobada (felix coniunctio, hauríem de dir en llatí, per seguir amb la llengua del Dies Irae, encara que aleshores ens passaríem als Carmina Burana: Si puer cum puellula / moraretur in cellula / Felix coniunctio / amore succrescente, pari remedio / propulso procul tedio! – Si el nen, a l’habitació de la nena, amb ella s’uneix, l’amor s’inflama i el pudor s’esvaneix) entre dos joves estudiants. Els anuncis d’infantil i de primària són molt semblants i amb la mateixa música de fons, a càmera lenta uns nens surten al pati en el primer cas, i unes nenes s’abracen en el segon.

Queda clar, doncs, perquè val la pena anar a l’escola, segons el Departament. Ara, quant als altres motius, que l’anunci presenta com a secundaris al principal, només sembla clar el segon: la conciliació familiar. Segur que molts pares agraeixen que l’escola faci més dies de garatge de la canalla. Però l’aprenentatge no millora per comença tres o cinc dies abans al setembre, si més no, no pas tant com va empitjorar tenir canalla a classe a 34 graus durant el juny. El motiu més sorprenent és que l’avançament del calendari millora la «transformació feminista». Potser em caldrà tornar a l’escola per entendre-ho bé. Temo, però, que qui necessita més que jo saber llatí i també música, és el propi conseller i el seu equip. Això de «Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya», els va molt gran.

Dir que els polítics haurien d’administrar els diners de tothom com si fossin seus és d’una ingenuïtat colossal. Amb els seus diners privats els polítics han de poder fer el que vulguin, que per això són seus. Els poden gastar malbaratar en alifares, en inversions ruïnoses o en adquisicions forassenyades. Però això no ho poden fer amb els diners públics. És justament la confusió entre el públic i el privat, la patrimonialització del públic, un dels majors mals de la política.

A ningú no li canvia la cara quan surt de casa, però ningú no actua de la mateixa manera en la intimitat que en públic. Ningú no diu exactament el mateix ni de la mateixa manera en una conversa privada que en una de pública. La privacitat és justament això, l’espai que hom reserva per a si mateix, i això val tant per a les emocions, els actes d’amor, les converses, i en general per a la vida íntima, una vida de geometria variable, entre una i molt poques més persones.

Aquest espai personal és constitutiu de l’individu i hauria de ser inviolable. De fet, la llei protegeix expressament el dret a la intimitat penant el delicte de descobriment i revelació de secrets sense el consentiment dels interessats. Les dictadures trenquen els espais de privacitat, bé per a convertir en delicte allò que hom pensa o desitja, com si ja es tractés d’un acte públic executat, bé per impedir, ja no un delicte públic, sinó el simple pensament privat. Per això resulta tan estrany que una de les seves víctimes, recentment, minimitzés el fet tot dient «Ens espien, i què? El que diem en públic és el mateix que diem en privat.», del tot equivalent a admetre tant la pèrdua d’un dret com el dret a violar-lo.

Ara bé, l’excusa de la privacitat («Estamos entre caballeros, por tanto, ¿está claro? Por tanto esta conversación no ha existido») no és un paraigua sota el qual es pugui aixoplugar qualsevol tipus de conducta, especialment quan hom sap perfectament que el que fa no és un «assumpte privat» sinó perfectament públic, perquè és un delicte l’execució del qual afecta als drets i llibertats d’altres persones. Qui li havia de dir a Jorge Fernández Díaz, que allò que conspirava en secret (l’operació contra Catalunya, espionatge, creació de notícies i proves falses, judicialització, etc…), en un obrador fosc amb les altres rates de desguàs de l’estat acabaria essent pregonat des de dalt de les teulades del país?

M’emprenya comprovar, un any més, la nefasta gestió de la prevenció dels incendis al meu país. Allò que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern sembla que no ho ha entès cap dels nostres responsables, i mai no hi ha quartos per netejar els boscos, per augmentar les dotacions de bombers ni per educar la gent. M’emprenya que ningú no foti mai cas dels pagesos i ara tothom esperi que vagin de voluntaris amb els seus tractors a apagar focs, cosa que fan, naturalment, perquè són els únics que realment s’estimen la terra de la qual vivim.

M’emprenya que els estudiants estiguin acabant el curs a més de trenta graus a l’interior de les classes, i que els centres no rebin cap més indicació ni mesura del Departament que el prescindible consell d’obrir portes i finestres i fer estar els estudiants a l’ombra durant les hores del pati.

M’emprenya que el nou currículum de llatí per a batxillerat estableixi que cal fer «Lectura, traducció i interpretació de textos llatins de dificultat baixa que formin l’alumnat en valors com ara el pacifisme, la solidaritat, el respecte a les minories, etc., tot evitant aquells que fomenten el bel·licisme, l’enfrontament entre cultures i totes aquelles actituds contràries als conceptes anteriorment exposats», perquè demostra l’enciclopèdica ignorància i malaptesa dels responsables de la perpetració d’aquestes indicacions, filles de la dictadura del «políticament correcte». Potser pensen que es pot reescriure els clàssics llatins o fer-los dir el que nosaltres volen llegir. O potser volen que, en lloc de traduir La guerra de les Gàlies (ja se sap, els que en són capaços després roben a les botigues) agafem textos de Greenpeace, els traduïm primer al llatí i després els fem retraduir als alumnes? Per cert, a Selectivitat d’enguany, encara no afectada per l’atzagaiada, ha sortir un fragment de De Bello Gallico.

M’emprenya que moltes metgesses surtin de visitar els seus pacients a l’habitació de l’hospital i alguns familiars els preguntin: «Quan vindrà el metge?» perquè és una cosa que, a més d’emprenyar, entristeix i esgota a parts iguals i fa palès un patriarcalisme masclista que avança retrocedint.

M’emprenya, finalment, que algú de TV3 pensi que cal tapar pudorosament l’escot de la portaveu del govern en una entrevista televisada, reduint-la, així, a la condició de cos.

És possible una societat sense estat, sense poder coercitiu visible, sense policia, ni jutges, ni polítics professionals? Pot existir, en fi, una societat sense governants ni governats, sense amos ni criats? Thomas Hobbes, un dels fundadors de la ciència política, creia que no. Estava convençut que l’ésser humà, instintivament agressiu i egoista, no pot viure en societat sense un poder amenaçador que el controli.  Segurament Hobbes no coneixia els Nuer, una societat etiòpico-sudanesa, que viu al marge del poder polític. No tenen òrgans de govern ni institucions legals. La riquesa no crea diferències entre ells, són igualitaris i orgullosos de mena, una simple sospita d’estar rebent una ordre els enfurisma d’allò més.  Conflictes? És clar que en tenen, robatoris de bestiar principalment, assassinats… I què fan per tal d’evitar el que arreu seria una espiral de revenges? Tenen Jutges de Pau. Bé, aquest no és el nom que els donen. Els anomenen «Caps de pell de lleopard», uns individus sense cap mena de poder executiu que, tanmateix, tenen una autoritat basada exclusivament en el respecte. La seva funció és fer de mediadors de les disputes que es produeixen. Un assassinat, per exemple, es pot resoldre amb el pagament de 45 caps de bestiar, sempre que la família ofesa ho accepti. I en això l’arbitri del mediador juga un paper fonamental: gairebé sempre les parts arriben a un acord.

Nosaltres també tenim els nostres «Caps de pell de lleopard», els anomenem «Jutges de pau» i als pobles els coneixem bé. Fan diverses funcions judicials –pràcticament sense cobrar‒ on no hi ha Jutjats d’Instrucció. A Catalunya n’hi ha 893, i el 95% dels municipis en tenen. A España n’hi ha molts menys. El govern de l’estat, reconeixent la seva funció però alhora descobrint la sopa d’all, té en cartera un Projecte de Llei Orgànica d’Eficiència Administrativa del Servei Públic (amb els nom s’han lluït) i els vol substituir per funcionaris judicials. Els nostres «metges de capçalera de la justícia» desapareixeran per una nova intromissió centralista de l’estat que envaeix les competències de l’Estatut d’Autonomia (voleu dir que existeix, encara?). Comptat i debatut, cada dia em torno més anarquista i envejo una mica més els Nuer del Sudan.

«Querida Pepita, deseo que al recibo de ésta te encuentres perfectamente en los dos estados, moralmente y espiritualmente. Yo bien, gracias a Dios.» Així comença una de les moltes cartes que, l’any 1959, mentre feia el servei militar, mon pare li envià a ma mare. Els encapçalaments de les altres cartes no són gaire diferents «…He recibido tu cariñosa carta, la cual me ha llenado de gozo; siempre estamos pendientes del correo… en la tuya veo que gozáis del más perfecto estado de salud; por el presente sigo bien a Dios gracias». Quant al desenvolupament, moltes contenen llargues descripcions del dia a dia del quarter de Lleida o del campament de Talarn, de les guàrdies i imaginàries que li calia fer, de les mules i cavalls del regiment d’artilleria 21, tercera bateria, on en Josep tenia el destí i que ell, com els altres reclutes, havia de cuidar, mentre altres havien de fer de manobres en la construcció del que després seria l’escola de suboficials. Pel que fa als acomiadaments, la fórmula gairebé constant és «Por hoy se despide de ti quien de veras te quiere y te recuerda constantemente. Tuyo». Hores d’ara en prou feines s’escriuen i reben cartes, fora de les comercials i les administratives, que encara conserven les rigideses estructurals que els són pròpies. Sorprèn, per tant, que en les cartes informals d’aleshores es mantingués una formalitat estantissa que ara sembla forçada, especialment quan els corresponent tenien una relació ben propera.

Ma mare em va lliurar aquestes cartes amb la indicació que les llegís. Endevino que em volia fer partícip d’aquesta seva intimitat epistolar, i perquè volia compartir un record estimat; mon pare va morir fa dos anys. Els meus pares no havien conegut a casa altra llengua que el català, i tanmateix s’escrivien en castellà, única llengua en què havien aprés a llegir i escriure. Mai no van tenir la capacitat d’escriure’s en la pròpia. A l’escola el català era estrictament prohibit i, l’any 59, quan ja era permès emprar el català en les comunicacions escrites privades (al carrer sí, oportuns «hable en cristiano» se sentien sovint), ells no el sabien escriure.

D’aquí venim. Jo mateix vaig fer tot el meu ensenyament preuniversitari estrictament en castellà. Per això i per tot plegat (impossible resumir ara les raons) encara m’indigno quan sento que algú diu que a Catalunya hi ha «Apartheid lingüístic» contra el castellà.

Volgut lector, si li pregunto quantes denominacions d’origen hi ha a Catalunya, quantes en podria dir sense consultar? Si vostè és de Lleida, segurament dirà, tot seguit: “Costers del Segre”, i, en funció de la seva cultura enològica, mencionarà Priorat, Montsant, Terra Alta, Empordà, Alella, Cava, Conca de Barberà, Empordà, Pla de Bages, Tarragona o la denominació genèrica Catalunya. Confesso que jo mateix, abans d’informar-me, no n’hauria pas anomenat més de tres. És curiós que, amb tantes denominacions d’origen i essent, històricament parlant, un país productor de vins i caves, som dels que menys vi consumim? 

Fa uns dies vaig visitar la finca Mas Sinen, a Poboleda, un poblet del Priorat, encaixonat entre serres, on s’arriba per una carretereta plena de revolts. Salvador Burgos Porta, copropietari del celler i de les terres que el volten, tot passejant pels bancals plens de ceps de Cabernet, de Garnatxa, de Xardonay, de Ximenis…, ens va fer una explicació prolixa i entusiasta de la feina de viticultor. Va començar pel sòl on viuen els ceps, un sòl fet de Llicorella llimosa, un tipus de pissarra de tons ocres i blavosos. Aquest terra de roca metamòrfica de gra fi, d’un laminat trencadís, combinat amb el microclima de la zona, la baixa pluviometria, garanteix un raïm dens i un vi excel·lent. He de confessar que, fill de pagesos com soc, feia molt de temps que no sentia ningú parlar amb semblant intensitat i afecció del que significa viure de la terra. Al capdavall, ben comprensible, fa quaranta anys, quan els joves del Priorat abandonaven la tradició familiar a la recerca d’un futur millor, en Salvador va decidir quedar-se a casa i seguir amb la tradició vinícola. Acompanyat d’altres, van fundar cooperatives agràries i, poc a poc, van ressuscitar econòmicament i turística una comarca que ara resplendeix.

Si Alcarràs representa la decadència d’un sistema de vida, Poboleda simbolitza la seva resurrecció. Totes les comparacions són odioses, i aquesta no serà pas l’excepció. La pel·lícula Alcarràs ha posat davant dels ulls de molta gent el drama que viuen els pagesos de la comarca del Segrià amb la fruita, ofegats econòmicament pels preus a què es veuen obligats a vendre els seus productes, sempre per sota dels costos de producció. Obligats, en fi, a abandonar les seves terres, els indrets on han viscut durant generacions, per trobar altres feines i altres llars.

Com acabo d’explicar, el mateix drama va passar al Priorat fa quaranta anys, quan la comarca es dessagnava. Però hi va haver qui es va quedar. No diré allò de “qui resisteix, guanya” perquè les condicions no són les mateixes: la fruita és perible mentre el vi guanya amb el temps, però sí que hem de trobar la manera de fer del Segrià un Priorat.

No hi ha institució els caps de la qual tinguin més sobrenoms. A Borbònia, per exemple, n’han tingut munió: a Isabel I li deien «La catòlica», per bé que el mot no li posà el poble, sinó un papa ben poc «catòlic». A Felip III el van anomenar «El pietós» perquè durant el seu regnat es van construir més monestirs que mai i perquè resava nou rosaris cada dia; «El intruso» era José Bonaparte I, per motius evidents; Amadeu I fou nomenat «El electo» perquè, fet venir expressament de la culta Saboia, va ser l’únic rei d’España escollit per un parlament, per bé que al cap de dos anys va renunciar, privat de suports i assassinat el seu valedor, el general català  Joan Prim. Acabada la Primera República, hom va cridar Alfonso XII, fill de la fugida Isabel II, per tal de restaurar la monarquia, i sembla que per això va rebre l’apel·latiu de «El pacificador», no tant perquè fes res per posar pau al país com perquè els espanyols, eren ‒i encara són‒ incapaços de governar-se racionalment i en igualtat, necessitaven algú a qui sotmetre’s.

La llista de sobrenoms és llarguíssima: el craso (perquè era molt gros), el hechizado (perquè hom, per ignorància, atribuïa la seva discapacitat mental a la bruixeria), el pasmado, (perquè feia cara de babau amb papada caiguda i barbeta prominent). El malo, el jorobado, el santo, el ilustrado, el sabio, el hermoso, el prudente, el animoso, són adjectius que gairebé no necessiten explicació, car és evident que, amb els matisos corresponents, responien a característiques de la personalitat o de la figura dels qualificats així.

Quin nom li posarà la història a qui fins ara anomenaven «El Campechano»? Sembla que l’adjectiu tenia un vertader origen popular, i no totalment cuinat per la premsa llagotera, però ara no se sap quin nom li posaria el poble ras. El Centre d’Investigacions Sociològiques no pregunta per la monarquia borbònica des de 2011, quan la puntuació que rebia ja havia baixat fins al 4,3. Si ara li posessin nom a l’emèrit quin li escauria millor? Evidentment, no li posarien «El impotente», malnom que va merèixer Enrique IV de Castella (1425-1474), encara que mai no se sap, potser caldria preguntar-li a la Corinna. Potser li posarien «el fratricida», perquè de jove va matar son germà d’un tret de pistola, o «el comissionista» per això que sap tothom, o «el putero»… Ves a saber, ara que ha tornat igual a Borbònia li posarien «El hijo pródigo» per allò que li perdonen tots els pecats.

És el palíndrom amb què Màrius Serra va cloure la seva defensa de la immersió lingüística amb un discurs durant l’acte institucional de la Diada de 2011 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. La frase sencera fou: «Neces­si­tem més immersió lingüística que mai per tenir un futur cap i cua, amb el cap i amb el cor. Només si vehi­cu­lem del dret i del revés el nom de la nos­tra llen­gua en trau­rem l’entre­llat: Català a l’atac! Visca la llen­gua viva! I visca el submarinisme!». Les seves paraules d’aleshores són oportunes, perquè la situació a la qual l’enigmista al·ludia: els atacs de la primera interlocutòria del TSJ a la immersió lingüística, són plenament vigents ara, amb la darrera interlocutòria, que ja definitivament imposa un 25% de castellà a tot el sistema educatiu.

El títol de l’article no descriu en absolut, ni rebaixant la metàfora, la situació de la política catalana respecte del Reino de Borbonia, ni la de la llengua catalana. En realitat, la primera és mesella (insensible als cops, com un ase), covarda (incapaç de defensar el país i la seva llengua), caïnita (es deixa portar per l’odi als parents propers) i suïcida (quan l’acció política du a la desaparició del que es diu defensar). Quant a la segona, la seva absoluta prostració és evident. Les nostres institucions no la defensen, els parlants no mantenen el seu ús arreu per falsa cortesia o per la mateixa covardia de les institucions, el seu estatut i ús social cada cop s’assembla més al propi d’una colònia tant pel que fa a la seva extensió com a la seva degradació, fins a convertir-se en un dialecte de la llengua dominant. Exemple fefaent del darrer és el fet que la interlocutòria del Tribunal, publicada només en un català que és una evident mala traducció de l’original castellà, no aprovaria el més fàcil examen d’ortografia d’ESO.

Però mentre els docents a qui es pretén obligar a canviar la llengua de les nostres classes ens entretenim a corregir el text del Tribunal, aquest se’n riu de nosaltres. «Corregiu, si voleu, aquest text que us obliga a fer el 25% de les classes en castellà: una de cada quatre paraules, sabeu comptar, oi? Mentrestant, totes les altres sentències que escrivim, fins a un total del 93%, són en castellà, la llengua de l’imperi».