Feeds:
Entrades
Comentaris

MOLLA ESTIRANT-SEÉs una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament.  En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir.  Encara ens dolem d’aquesta nefasta mentalitat, que en molts casos es tradueix en situacions de menyspreu i d’humiliació cap a la dona, quan no de maltracte de paraula o d’obra, especialment quan aquesta exigeix una relació en peu micromachismos PRESÓd’igualtat. I encara en un context general, en són testimoni els centenars de dones víctimes de micromasclisme, o les assetjades, maltractades, violades i assassinades cada any.

El tema, que ja té prou substància per si mateix, ve a tomb del fet que les relacions «martirimonials» s’han usat com analogia fàcil de la relació entre España i Catalunya. M’estalvio la metàfora que n’ha fet fa poc fa d’Herrero de Miñón en una conferència pública i faig referència només al conte simbòlic que ha explicat Miquel Roca i Junyent: «Un marit arriba a casa, i al rebedor hi ha la dona, que li diu que vol separar-se, que ja no aguanta més. I ell li respon: “Però tu què t’has pensat? Et quedaràs sense cotxe, jo em quedaré els fills, no tindràs pensió, ni segona residència.” Llavors, la dona es posa a plorar. “Plora, desgraciada. Tu per què plores?” “Perquè pensava que em MALTRACTE 2diries que encara m’estimaves.”» El sarcasme resulta esborronador, pel rerefons masclista que revela Miquel Roca (com l’altre, un padrastre de la Constitución) i per la simplificació penosa i insultant tant del problema familiar com de la situació de Catalunya. Talment com si l’únic que els passa als catalans és que senten que no els aprecien prou. Així, a cada «T’estimo» dit per un polític espanyol, per un jutge, per un policia, s’esvaniran anys d’espoli econòmic, sortiran del calabós dos polítics catalans empresonats, i guariran les contusions  dels atonyinats l’u d’octubre de 2017 (i s’omplirà, és clar, la conca buida del votant que va perdre un ull per una pilota de goma).MALTRACTE DONA

El cas és que la metàfora de la molla resulta especialment il·lustradora. Dèiem que la normal convivència implica un grau de simètrica flexibilitat. Què passa, però, quan hom estira més del compte? Doncs que l’altra part ha de cedir massa, i que si no ho fa, la molla ja no retorna, guanyant en rigidesa el que perd en flexibilitat. Des d’un punt de vista moral, la metàfora encara permet una segona interpretació. Quan hom es MALTRACTEpermet de fer o dir certes coses, la consciència, com un ressort, s’estira, es força. Si l’estrebada és prou forta, la molla és vençuda i, a partir d’aleshores, a banda perdre elasticitat, cada cop és més fàcil d’allargar una mica més.

Això és exactament el que ha passat en les relacions entre l’Estat i Catalunya. Primer tot es feia d’amagat, com la guerra bruta dirigida pel ministre Fernández-Díaz, quan encara els feia una certa vergonya la

resorte-de-tension

seva immoral criminalitat. Primera estirada de la molla. Després ja van passar a la guerra judicial oberta, amb la persecució als promotors del 9N. Segona estirada. Amb les garrotades del 1-O l’estrebada fou tal que la molla perdé tota flexibilitat. I ara ja tot és possible. Els autors de la barrabassada, sense fre moral ni legal que els servi, estan disposats a qualsevol cosa. Si tornem al començament de l’article, som, simbòlicament, al cap del carrer. Perduda tota simetria només queda el trencament.

 

Anuncis

dol rosaDilluns el Facebook em va recordar que fa setze anys havia publicat, en aquestes mateixes pàgines, un article escrit durant l’agonia de la meva padrina Mercè, el gener de 2002. De sobte em va assaltar l’enyor. Fou com un cop de llamp en un dia clar, que et cau damunt sense esperar-ho. De fet, l’article havia nascut del dol, d’un dol anticipat, perquè mentre l’escrivia, la padrina s’estava morint. Jo ho sabia, ella ho sabia. En vam parlar el dia mateix del seu traspàs; hi havia tanta claredat als seus ulls i tanta pau a les seves paraules… Em va semblar que era ella, la que havia de morir, qui em consolava a mi, com Sòcrates feu amb els amics que l’acompanyaven el dia que hagué de beure la cicuta a la presó d’Atenes. Només que aleshores no em vaig adonar de la ironia de la situació, perquè no era un text a llegir, sinó la vida mateixa. He dit que l’article va néixer del dol, però l’enyor ha sorgit del calendari. Dol i enyor estan relacionats, és clar, però hi ha diferència entre ells? És dol puzzleevident que podem enyorar els pares, la parella, els fills o els amics absents, però vius. Però no parlo d’això, parlo del dol i l’enyor pels morts. En la meva opinió el dol deixa una cicatriu inesborrable, però per això mateix se supera, queda tancat, com la ferida de la qual la crosta era indici. Però l’enyor no se supera mai. Quina relació hi ha entre la intensitat del dol, la dificultat per superar-lo, i l’amor que n’és la causa? És cert que tota història d’amor és una història potencial de dol? L’enyor, que ve després del dol, és proporcional a aquest? És l’enyor l’allargassament del dol, una mera qüestió d’intensitat, o és qualitativament diferent, com sostinc?

Diuen que «Dol» és el lexema de «dolor», la seva arrel, d’aquí que es pugui, eventualment, defensar que el dolor del dol és més intens. I tanmateix, posats a fer etimologia, «nostàlgia», equivalent semàntic del nostrat enyor, significa exactament el mateix, en grec. «algos» o «algia» signifiquen dolor, en aquest cas per la casa o la pàtria: «nostos», però enynostàlgia banc maror en tot cas per allò que s’ha deixat o perdut. Segons aquesta darrera constatació, doncs, dol i enyor són el mateix, o l’un neix de l’altre quant el primer ha estat superat. Així, el dol seria la forma aguda i l’enyor la forma crònica d’un fenomen de la memòria, la qual manté les arrels, els fonaments, en el passat, i que ens deixa viure el present tot fent veure que la seva principal funció és l’oblit (el no-oblit faria insuportable molts presents) però retornant, de tant en tant, a allò que mai no desapareix .

La memòria és estranya. Proust, a La recherche du temps perdu, ens fa adonar d’un delsproust du cote de chez Swann seus mecanismes. Swann suca una magdalena al te que li acaben de servir; s’estremeix per alguna cosa que, a la impensada, li esdevé. Torna a sucar la magdalena i s’adona que la cosa no està en la magdalena sinó al seu interior. El gust i l’olor de la magdalena i el te el transporten de sobte a un passat antic del qual, després de la destrucció dels éssers i de les coses, ja no subsisteix res, llevat de l’olor i el sabor, els quals resten «com les ànimes, a recordar, a esperar, sobre la ruïna de tota la resta, a portar, sense afluixar, sobre la seva gota imperceptible, l’edifici immens de la memòria». És així, també, com l’enyor ens escomet, de sobte, a través d’una escletxa que comunica amb el passat, per damunt del dol ja refredat i de les llàgrimes vessades.

LLUFAUn dels primers exemples de «postveritat» resulta ser molt antic. El rei jueu Herodes el Gran, home cruel i ambiciós*, a qui l’evangeli de Mateu (2,16) atribueix la matança dels innocents, va morir quatre anys abans de Crist! Així doncs, la seva responsabilitat en el presumpte degollament de tots els nens de dos anys en avall de Betlem i voltants a fi d’encertar a matar aquell que, segons el profeta, havia de ser el rei dels jueus: Jesús, és una pura invenció interessada, i per tant,MATANÇA INNOCENTS gens innocent.  Segurament el tema té més a veure amb la qüestió del mal i l’acceptació d’aquest que no pas amb una altra cosa, per bé que la vida i obra d’Herodes I no fos pas gens exemplar. En efecte, hi ha munió d’històries, la meitat llegendàries, de crueltat i d’injustícia, les víctimes de les quals són nens. Justament aquells reus del mal que són més difícils d’explicar i de justificar. Ja saben l’argument: si Déu és omnipotent i omniscient, sap perfectament que hi ha nens innocents, en el doble sentit que no saben res i no han fet res, que són víctimes del mal instant-linfant-espera-lambulancia-imatge_1634846552_33429575_1500x1000necessàriament injust perquè en cap cas no és merescut. I Déu omnipotent podria evitar-ho. Així doncs, Déu no pot ser bo si permet el patiment dels innocents, o no és omnipotent perquè no pot evitar-lo. I, alternativament, Déu no existeix en cap cas, i el problema del mal és només una qüestió filosòfica per a desvagats com jo.

Sigui com sigui, la tradició dels Sants Innocents justifica que dijous passat, 28 de desembre (els ortodoxos ho celebren el 29) esfam nens multipliquessin arreu les bromes i enganyifes a les xarxes socials, als correus electrònics, etc. Ja no dic a la premsa escrita, especialment la del Reino de Espanya, perquè les innocentades, trampes i mentides hi són presents cada dia. Tant és així que els innocents, en el sentit d’ingenus ignorants que som enganyats, hem arribat a creure (o no) collonades** com que a Catalunya cal partir-se la cara per parlar castellà (Rivera) o que Ciudadanos ha pagat la campanya estalviant en cafès (Soler). O també que el 155 s’aplicava per «tornar a la llei», o que les garrotades de la policia el 1O eren justificades, o que España era un estat democràtic i no una dictadura.

Etimològicament «innocent» ve de «no-nocere» que significa no fer dany. Innocent és qui JORDIS EMPRESONATSno ha fet el mal, qui és exempt de culpa. Per extensió metafòrica, l’innocent és també qui no coneix el mal (sigui per l’edat o manca de malícia) o qui té voluntat de fer el bé. Tots coneixem innocents d’aquesta mena, que no han fet cap mal i que, en canvi, són víctimes d’algun mal injustificable. La llista seria interminable. CONSELLERS EMPRESONATSPer no fer-me prolix, i a desgrat de ser injust, si considerem globalment la xifra dels que hi ha al món, deixeu-me tenir un record pels innocents que Catalunya té a les presons espanyoles. A  ells i per ells: Jordis, Joaquim i Oriol, escric aquest article.

 

NOTES

napalm2n-1-web*Herodes, que va arribar al poder il·legítimament de la mà  i amb l’ajuda militar de Marc Antoni, va governar a sang i foc contra el seu propi poble, a qui governava prestadament sota la condició de província romana. Per guanyar-se la confiança dels romans, féu posar una àliga daurada davant del temple, cosa que enfurismà el poble, però no menys que la declarada política de romanització a tot nivell que instaurà. A la seva mort s’aixecà una gran revolta, ferotgement sufocada. Aquesta precedí la que hi va haver poc després de la mort de Jesús, i que és coneguda i narrada per Flavi Josep sota el títol de la Guerra dels Jueus, la qual no fou altre que una sagnant guerra d’independència per alliberar-se dels invasors romans.

**El nombre de collonades (només les podem anomenar innocentades perquè amb elles innocent rajoyens volen prendre per innocents o estúpids) és infinit. Quatre exemples més: L’economia catalana és afectada pel procés, Tabàrnia és la solució, Tabàrnia és l’Ulster dels ciudadanos, etc. Però el millor són les innocentades que, literalment, diuen alguns.

llibertat innocentsAixí, Rajoy pronuncia la millor quan diu: «Para mí, inhabilitados políticamente deberían estar  todas las personas que han engañado a los ciudadanos». O també aquesta de l’inefable Carrizosa: «Lo más democrático sería que Ciudadanos presidiera el Parlamento de Catalunya»…I encara aquesta altra, de Rivera: «Yo soy un hombre de palabra: no pacto con corruptos…».

 

 

resultat eleccions 21.12S’hi posi com s’hi posi l’unionisme, el missatge de les eleccions forçades de dijous és el que he intentat expressat, col·loquialment, amb el títol. El 155 ha estat amplament rebutjat pels catalans i catalanes, que han votat sota condicions de tirania. Amb els caps de llista dels partits independentistes majoritaris a l’exili o a la presó, altres imputats i en llibertat sota fiança, i encara uns altres amb els béns embargats i pendents de judici, així hem anat a unes eleccions que, com ja va dir la Cospedal, estaven pensades perquè les guanyessin els partits «constitucionalistes». Segur que per això, el ministeri que ella dirigeix ha pagat el viatge als suboficials de Talarn que estaven empadronats a Sort mentre feien la instrucció, ara fa sis mesos, perquè poguessin sumar-se a aquest pat

21.D ermengol

riòtic esforç amb els sobres del PP (plens de paperetes, eh!, Vaja, suposo) que han dipositat a les urnes pallareses.

Aquestes eleccions imposades eren un «caixa o faixa», o guanyaven Rajoy i els seus acòlits del 155: C’s i PS(c), que es van alegrar de les garrotades que van rebre fins les velletes que votaven l’1O, o guanyava la democràtica reivindicació de la República Catalana.  Del relatiu èxit de C’s, vull dir algunes coses: el fet demostra que un quart dels votants de Catalunya odia la resta i el que la nostra terra i la nostra cultura representen i que, cert, tenim un problema dins, no pas de gent que no s’ha integrat sinó de gent que viu aquí amb mentalitat de colon que vol assimilar i anorrear el colonitzat, sense reconèixer-se com a catalans, ells mateixos, quan es veuen al mirall. I el pitjor és que no s’adonen que reben les mateixes bastonades que la resta pel fet de viure-hi. L’observació de l’origen del vot nou a C’s és interessant: A Barcelona, els barris pobres els han votat, igual que els barris rics. Suposo que els primers en clau nacional (en bona part en funció de la llengua que s’hi parla), i els ermengol eleccions 21.12segons, pels interessos econòmics de la seva gent. A Lleida fa gràcia comprovar com els barris on abans es votava PSC ara es vota C’s: la gent ja ha vist que posats a votar unionisme, més val votar els que ho són descaradament i no enganyen tant. I repeteixo, el problema no és la discrepància ideològica, sinó la decidida voluntat anorreadora que nia en aquest partit. I repeteixo, el problema no és la discrepància ideològica, sinó la decidida voluntat anorreadora que niua en aquest partit. Si Maquiavel s’aixequés de la tomba, veuria confirmades les seves paraules: «els homes jutgen més pel que veuen que pel que toqu

JORDIS EMPRESONATS.png

en, i, a més, veure ho poden fer tots, en canvi el tocar a pocs», i s’adonaria de l’enorme veritat política que desvetlla ell, per primer cop, al seu llibre: la importància de les aparences enganyoses. Això ens duria a una llarga disquisició sobre el fet que els obrers que els han votat potser no saben que, sota la lluentor unionista s’hi amaga (ja ben poc) un partit ultraliberal que vol liberalitzar CONSELLERS EMPRESONATS.jpgl’acomiadament, que propugna el copagament sanitari, etc…  Però prou d’aquest color, perquè a mi, si em plau per força, només m’agrada el groc. El color de la reivindicació, el color que exigeix la restitució de la llibertat als presoners polítics, la restauració de les nostres institucions, i la reposició del nostre president.

voldemort«Us ho dic un altre cop, a la vista del retorn de Lord Voldemort‒ Nosaltres som tan forts com ho sigui la nostra unitat, i tan febles com ho és la nostra divisió. La destresa de Lord Voldemort per a estendre la discòrdia i l’enemistat és molt gran. Només podem lluitar contra això manifestant un idèntic i fort lligam de confiança i amistat. Les diferències en el nostre llenguatge i en els nostres costums no són res si tenim el mateix propòsit i els nostres cors estan oberts». J. K. Rowling: Harry Potter and the Goblet of Fire. (Harry Potter i el calze de foc. Goblet_of_Fire_Film_PosterLa traducció del fragment és meva). M’ha plagut citar la cèlebre autora escocesa de novel·les juvenils no tant pel seu singular èxit editorial o per la seva condició d’escocesa, com per l’encert de les seves paraules, de valor universal. M’han recordat unes altres que Jaume Sidera va publicar a la secció de cartes al director d’aquest mateix diari. Sidera citava Ramon Muntaner i la seva Crònica de 1328. Diu així:  «I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc-filiforme-visoflora-60127jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.» Ambdós textos, malgrat la distància temporal i el context per al qual estan escrits, vénen a recitar la mateixa veritat, que un adagi antic resumeix: La unió fa la força. Muntaner escriu la seva obra per tal de glorificar els reis de la casa d’Aragó i Catalunya (ara fa una certa cosa mencionar aquest doble títol, després de l’espoli del museu de Lleida). Parla des de Jaume el Conqueridor (1207 Montpeller – 1276 Alzira, València) fins a Alfons el Benigne (rei d’Aragó, de València, de Sardenya i de Còrsega), i té en compte els perills de la divisió ensems que els avantatges de la unió, com s’exemplifica amb la seva al·legoria de la mata de jonc.

Els bons entenedors no haurien de necessitar més paraules que les dites. Confio i esperocrònica muntaner que els nostres polítics, aquells que ens han de conduir, un dia o un altre, a la República Catalana, sabran què han de fer. Passem-los que ara marquin distàncies mútuament davant d’unes eleccions il·legítimes que ens ha imposat el règim, però confiem que sàpiguen que cal que s’uneixin, no pas per estar junts, sinó per fer una cosa junts: la nostra llibertat com a poble.

fuetejament esclauA vostè la van violar perquè anava massa escotada. Si li han robat la cartera és perquè estava passejant de nit per un barri marginal. Els jueus van conspirar per afavorir la derrota alemanya a la 1a Guerra Mundial. La seva condició d’enemics del Reich els condemnava. Els gitanos són expulsats de tot arreu perquè no s’integren amb la gent normal. Els catalans mereixen ser espoliats i sotmesos perquè són uns traïdors a España, a qui odien, i han despertat el feixisme. Les precedents són frases model i alhora exemples reals de culpabilització de les víctimes. En uns casos es tracta de fer responsable l’innocent d’allò que ha fet el violador, el lladre o el genocida. En altres es tracta de deshumanitzar-lo, com es feia amb els esclaus negres, que hom considerava semianimals. Encara en altres circumstàncies es tracta de fer de les víctimes un boc expiatori, com quan es culpava els immigrants, a començament de la crisi, de l’elevada desocupació; o ara que s’acusa l’independentisme de la davallada del turisme, de la manca de pluges, de la caiguda de les fulles dels arbres i de les glaçades matinals.

Treblinka era un camp d’extermini. Les persones que hi anaven a parar duraven poc i treblinka barracóels presoners que romanien vius treballaven per als seus botxins a canvi del dubtós regal d’ajornar la seva mort. Hi varen ser assassinades, després de patiments i humiliacions inenarrables, un milió dos-centes mil persones. Al comandant nazi del camp, Franz Stangl, condemnat a presó perpètua, li van preguntar: «Ja que els havíeu de matar a tots, quin sentit tenien les humiliacions, les crueltats?». La resposta fou reveladora: treblinka«Per condicionar els que havien d’efectuar materialment les operacions. Perquè poguessin fer allò que feien». Altrament dit, la víctima ha de ser degradada per tal que l’homicida i els que contemplen l’escena sentin menys el pes de la culpa.

Sempre que pensem en l’esgarrifosa complicitat ‒ni que fos per inacció‒ dels ciutadans alemanys en l’assassinat de milions de persones, ens adonem que l’única explicació de la «bona consciència» d’aquests ciutadans «normals» és que consideraven que les víctimes mereixien tot allò que els passava. És exactament el mateix que ara pensen a l’altra banda de la Franja de Ponent respecte als catalans.

NOTA BENE:

Gitta Sereny i Franz StanglA continuació, un bocí de l’entrevista que Gitta Sereny li fa a Franz Stangl, el botxí de Treblinka.  El llibre on es recull el testimoni es titula: Into That Darkness: An Examination of Conscience.

La incapacitat del comandant Stangl per a sentir cap mena de remordiment és notable, i es pot constatar al llarg de tota l’entrevista (de 70 hores, en diversos dies). A continuació copio el seu relat desapassionat d’una petició que li va fer un treballador del camp (Blau) per tal de salvar el seu pare. El treballador era un jueu que vivia a la «zona grisa», això és, aquell espai entre el bé i el mal absoluts on restaven els jueus que, per tal de sobreviure una mica més, col·laboraven amb els seus botxins en l’extermini dels que arribaven al camp per tal de morir a les cambres de gas.

«There was one day when [Blau] knocked at the door of my office… and asked GITTA SERENY INTO THAT DARKNESSpermission to speak to me. He looked very worried. I said, ‘Of course Blau, come on in. What’s worrying you?’ He said it was his eighty-year-old father; he’d arrived on that morning’s transport. Was there anything I could do. I said, ‘Really, Blau, you must understand it’s impossible. A man of eighty…’ He said quickly that he understood of course. But could he ask me for permission to take his father to the Lazarett rather than the gas chambers. And could he take his father first to the kitchen and give him a meal. I said, ‘You go and do what you think best, Blau. Officially I don’t know anything, but unofficially you can tell the Kapo I said it was all right.’ In the afternoon, when I came back to my office, he was waiting for me. He had tears in his eyes. He stood to attention and said, ‘… I want to thank you. I gave my father a meal. And I’ve just taken him to the Lazarett – it’s all over. Thank you very much.’ I said, ‘Well Blau, there’s no need to thank me, but of course if you want to thank me, you may.’»

 

UNFORGIVEN

FREE POLITICAL PRISONERSAnomenaríem clement o misericordiós un individu que, després d’haver-ne estomacat un altre, haver-li posat un dogal al coll i penjat fins gairebé ofegar-lo, afluixés l’estrebada de la corda per a permetre-li tocar de puntetes a terra? Creuen vostès que el penjat hauria d’anomenar benefactor al seu botxí?

Octavi August, el primer emperador dels romans guanyà fama d’indulgent quan perdonà la vida de Gneus Cornelius Cinna, que havia format part

OCTAVI AUGUST

d’una conspiració contra ell per destronar-lo. De fet, és el primer i darrer cas documentat que consta de perdó imperial en aquest tipus de circumstàncies. No obstant, Sèneca usà August de model al seu llibre De clementia, amb el qual pretenia educar el jove Neró. Al llibre, que conté un instructiu contrast entre el tirà i el bon governant, parla de la clemència com a virtut política, entesa aquesta al servei de l’emperador, això és, com a eina per a la conservació del poder gràcies a la fama de benvolença i de generositat que procura. No dubtin pas que dilluns els Jordis i els Consellers empresonats seran alliberats. Fet i fet, el Tribunal

CONSELLERS EMPRESONATS

Suprem no farà altre que aixecar les mesures cautelars a canvi d’un rescat humiliant (en diuen fiança). Tot plegat per evitar l’escàndol, que aleshores ja no es podria justificar de cap manera, d’haver de reconèixer que hi ha presoners polítics que es presenten irregularment a les eleccions. L’alliberament serà presentat, segur, com una doble victòria del govern (és igual que formalment la decisió sigui d’un jutge; la separació de poders és nul·la de facto). D’una banda, el govern esgrimirà l’acceptació del 155 com una victòria. «Les hemos hecho humillar la JORDIS EMPRESONATS.pngcerviz», diran, cofois, al consell de ministres. I de cara enfora: «Les hemos hecho acatar la ley». D’una altra, presumiran de clements i generosos, i encara es creuran magnificents.

La virtut de la clemència, que està vinculada a la pietat, només neix de l’empatia: la que UNFORGIVEN CLINT EASTWOOD ESQUENAté un jutge en aplicar una pena amb prudent moderació. Però aquí no fa al cas: no hi haurà clemència sinó hipocresia en l’atenuació o ajornament de l’una revenja sense perdó. I no hi ha hagut delicte ‒els empresonats mai no haurien d’haver estat acusats de res‒, sinó reivindicació legítima de la llibertat d’un poble.