Feeds:
Entrades
Comentaris

REINES DE GROCDurant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: «Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.». L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia «desafecció» per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors.

El cas és que els llaços grocs com a símbol d’alguna cosa tenen origen anglès. Fou a mitjans de segle XVII, durant la Guerra Civil Anglesa, que acabà amb la mort del rei Carles I a mans d’Oliver Cromwell, els puritans que dirigia duien bandes i llaços grocs per significar la melangia que sentien per les seves famílies. Més tard, de resultes de l’emigració, la simbologia del llaç groc va arribar a Amèrica. L’any 1917, una cançó de marxa militar titulada «Round Her Neck She Wears a Yeller Ribbon For Her Lover Who Is Far, Far Away» (al voltant del seu coll ella du un llaç groc pel seu amant, que és lluny, molt lluny), va iniciar la tradició de vestir llaços per expressar l’enyor per l’absència de The Spanish constitutionles persones estimades. Així, Amèrica s’omplí de llaços grocs durant la guerra del Vietnam, o durant el segrest dels treballadors de l’ambaixada americana a l’Iran, o després dels atemptats de l’Onze de Setembre a les Torres Bessones.

Ara és Catalunya qui s’omple d’uns llaços que denuncien l’opressió que, també de nou, patim per part d’Espanya; uns llaços que pregonen amb veu muda l’existència de presoners polítics en aquest país i la ruïna de l’estat de dret. D’aquests llaços avui en veurem milions, marxant de (la plaça) España en direcció al mar, fent rumb cap a la república d’Itaca.

Anuncis

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS 1A l’antiga Roma, un home casat temia que la seva esposa l’enganyés amb algú altre. Els seus amics li deien: “Posa-la sota candau, tanca-la, fes-la guardar!”. Però ell, en la seva desconfiança, els responia: “Però qui vigilarà els vigilants? La meva dona és llesta, i començarà amb ells.” L’anècdota prové de la sàtira «Casa’t i veuràs», de Juvenal, que va escriure per a un amic que tenia intenció de contraure matrimoni a fi d’advertir-lo dels perills de la vida martirimonial. L’anècdota, risible, esdevé seriosa si, en lloc de fixar-nos en la preocupació del marit ho fem en la seva referència als vigilants. En efecte, qui vigila que els vigilants no facin allò que tenen per encàrrec evitar?

Qui vigila els jutges que jutgen? Qui evita que prevariquin, això és, que a consciència CASPAÑAvulnerin el dret al qual serveixen? Qui impedeix que s’inventin proves per tal de fer falses acusacions? Qui els gradua la vista perquè no confonguin una talpera amb una muntanya o anomenin bou tota bèstia grossa? Qui garanteix que no conxorxin amb altres, com ara el govern de l’estat, o grups econòmics i polítics, a fi de servir determinats interessos? Diuen que només qui no té gana pot jutjar de la qualitat del menjar. Com creure, doncs, que aquells que tenen interessos en allò que es jutja, aquells que són jutges i part alhora, poden ser equànimes i justos?

CASPAÑA AFUSELLAMENTÉs evident que tota organització social ha de tenir normes, persones que les facin complir i encara unes altres persones que jutgin les infraccions de les normes. Plató, a la seva República, els anomenava Guardians, i assenyalava que el principal problema de l’estat consistia a trobar individus que poguessin fer aquesta tasca sense confondre la justícia amb el seu propi interès. El problema persisteix a l’España del segle XXI, agreujat PRESONERS POLÍTICS CATALANSpel fet que una part significativa de les instàncies més elevades del poder judicial  (i això inclou la Fiscalia de l’Estat) està al servei d’un sistema que prescindeix, tergiversa i força segons convingui, les lleis i normes que hauria d’aplicar i segons les quals hauria de jutjar. Orfe de justícia, però prenyat de desmesura, el sistema judicial i polític espanyol –el suposat guardià i vigilant de les essències pàtries‒ ha hagut de trobar un guàrdia que, per fi, el posa sota vigilància, i aquest és un guàrdia estranger que no es deixa manipular per interessos espuris. Temo que el seu orgull no ho resistirà.

LUTHER KING FRASE«Hi ha una cosa que he de dir a la meva gent que espera al llindar que du al palau de la justícia. En el procés d’obtenir allò a què tenim dret no hem de ser culpables d’actes injustos. No ens hem de permetre de satisfer la nostra set de justícia bevent de la copa de l’amargor i de l’odi. Hem de conduir sempre la nostra lluita en l’elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre ens hem d’elevar a les majestuoses alçades per enfrontar la força física amb la força de l’ànima». Aquest paràgraf* sencer pertany al discurs «I have a dream» que Martin Luther King va adreçar a la multitud congregada davant del Lincoln Memorial de Washington el 3 d’agost de 1963.  Aquell memorable discurs començava recordant que LUTHER KING I HAVE A DREAMl’any 1863 Lincoln havia signat la Declaració d’emancipació dels negres, fent-los lliures i iguals als blancs. Però a continuació recordava que cent anys després els negres encara no eren lliures. Discriminats, vivien en una illa solitària de pobresa enmig d’un oceà de prosperitat, i romanien privats dels drets atorgats als americans des de la Declaració d’Independència dels Estats Units.

birminghan jail luther kingUn any després, King rebria el premi Nobel de la Pau. El Comitè destacaria d’ell que era «la primera persona del món que ha demostrat que es pot dur a terme una lluita sense violència». Recordo això en aquestes hores incertes per al nostre país perquè el discurs de King em sembla perfectament adequat i oportú. En efecte, la violència no suma raó a cap Martin_Luther_King_Jr._Montgomery_arrest_1958reivindicació justa. King, que havia estat detingut i empresonat vint vegades, sempre pels delictes d’organitzar marxes il·legals de protesta, boicots, sentades i manifestacions, sabia que l’única força que els negres tenien era la raó i la no-violència. I sabia que, altrament, els blancs americans tindrien l’excusa perfecta per negligir totes les reivindicacions dels negres.

Demà passat, dimecres 4 d’abril, farà cinquanta anys que Martin Luther fou assassinatLUTHER KING MORT a Memphis. El dia abans havia pronunciat un sermó**: «I have been to the mountaintop»  (he estat a dalt de la muntanya), on recordava la figura de Moisès, que havia dut el seu poble fins dalt del Sinaí, des d’on es veu Israel: la Terra Promesa, però no hi havia arribat. Tampoc King no arribaria a veure la fi de la discriminació, ni Obama president. Però aquí som per recordar-ho. Esperem que nosaltres també arribem dalt de la muntanya, hi plantem l’estelada i, a més, acabem de baixar per l’altra banda.

NOTES:

*Text original (a l’article és traduït per mi) de I have a dream: “But there is something that I must say to my people who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice. In the process of gaining our rightful place we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred. We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.”

**Paràgraf final del sermó-discurs: I have been to the mountaintop.: “Well, I don’t know what will happen now. We’ve got some difficult days ahead. But it really doesn’t matter with me now, because I’ve been to the mountaintop. And I don’t mind. Like anybody, I would like to live – a long life; longevity has its place. But I’m not concerned about that now. I just want to do God’s will. And He’s allowed me to go up to the mountain. And I’ve looked over. And I’ve seen the Promised Land. I may not get there with you. But I want you to know tonight, that we, as a people, will get to the Promised Land. So I’m happy, tonight. I’m not worried about anything. I’m not fearing any man. Mine eyes have seen the glory of the coming of the Lord.”

CLAVEGUERA ESTATL’Estat español em produeix fàstic i alhora basarda. El primer és una reacció visceral, com la que provoca tocar o olorar un producte en descomposició. La segona és més racional; neix de la contemplació astorada de la seva cursa venjativa contra Catalunya. Aquesta és nascuda d’un ressentiment paradoxal: d’una banda l’Estat coneix la seva dependència econòmica, la necessitat d’aprofitar-se de les rendes que ens sostreu. I de l’altra no ens vol tal com som perquè representem una anomalia en la seva concepció uniformista; només ens acceptaria si fóssim «com cal», això és, com l’Estat i bona part (?) dels espanyols volen. Aquesta concepció identitària té un nom polític, és el de «Tirania de la majoria», i consisteix a imposar, des d’una majoria numèrica, una identitat a la minoria que viu, s’expressa i pensa diferent. Una minoria que no és mai acceptada; una minoria que mai no és respectada i que només, si els plau per força, és tolerada per la impossibilitat d’integrar-la, malgrat tots els esforços realitzats. Entre aquests s’hi compten, prou ho sabem pel nostre cas: el genocidi cultural, la prohibició de les institucions, l’assassinat dels dirigents i la persecució política.

L’Estat espanyol, doncs, vol i dol. No ens estima però ens requereix. Ens odia però li fem AL TALEGOfalta. D’aquesta contradicció íntima en neix el seu ressentiment. S’imagina vostè vivint amb algú a qui odia només perquè li calen els seus diners o per simple orgull de possessió? Seria capaç d’una tal cosa? Quins sentiments li sembla que allotjaria la seva animeta miserable, capaç d’odiar el que precisament perquè ho necessita i en depèn? Pensi com el complex d’inferioritat alimenta l’orgull ferit i com aquest augmenta la ràbia i l’odi contra allò que ho provoca… Amaneixi aquest ressentiment amb uns tocs d’arrogància, d’impulsivitat i de curtedat de mires, i tindrà el perfecte retrat d’un assetjador, d’un marit maltractador o d’un brivall sense principis ni dignitat.

disjuntiva-300x187Qui no abandonaria algú així? La pregunta val, és clar, per als grups socials. Dit això, ni el fàstic ni la basarda que sento no m’enceguen prou per no veure que la nostra fugida, mal dirigida, s’assembla a la d’aquell individu perdut al bosc que dubta sobre el camí que ha de prendre, i que s’esforça vanament en totes les direccions que els seus diversos impulsos el duen. Sort que el poble sap on vol anar.

camí felicitat«Tots els homes volen viure feliços, però es mouen a les palpentes quan busquen allò que fa feliç a la vida. I no és fàcil aconseguir la felicitat, ja que hom se n’allunya com més delerosament l’empaita, si ha equivocat el camí. Si aquest el du en sentit contrari, la mateixa velocitat augmenta la distància». Amb aquestes paraules s’enceta el llibre De la felicitat (De vita beata, en llatí) del pensador cordovès Sèneca. I fan pensar. Perquè si en una cosa estem d’acord tots és que la felicitat és una finalitat raonable de la vida. És cert que alguns pensen que la felicitat no és possible en aquesta vida, i per això l’ajornen per l’altra, però la majoria no té tanta paciència, o credulitat, i fa tot el possible per tal d’assolir-la.

Sèneca fa pensar, però no sobre l’objectiu de la vida, sino sobre la forma d’assolir-lo. Diu

SÈNECA

No ens atrevim a fer determinades coses difícils…, però són difícils perquè no ens atrevim.

que com més encalcem la felicitat, més ens n’allunyem. Afegeix que això passa només ‒ve a dir el filòsof‒ quan hem equivocat el camí. Només en això darrer discrepo del savi. En la meva opinió ens n’allunyem ja pel fet de cercar-la amb afany. La felicitat, així ho veig, és essencialment un producte lateral de la vida, i no pas una cosa que hom troba quan la busca o s’esforça per aconseguir-la, com la riquesa o la cultura. Els productes laterals de la vida són aquells que no podem buscar deliberadament. Si ho fem, fracassem. Imaginem que volem oblidar una cosa, una experiència desagradable, una persona…; com més ens hi esforcem, més la tenim present a la memòria. Ja se sap, és justament allò que no para de fer mal que roman. Però passa el temps, vivim, i un dia el record ja no és més que una ombra del que fou. Hem oblidat perquè hem viscut, no perquè ens haguem proposat fer-ho. Encara un altre exemple: si, posem per cas, volem  “actuar espontàniament”, ens passa el mateix. Preparar-nos i assajar per tal de ser espontanis és una contradicció en els termes, i ens sortirà malament, llevat que siguem actors de mena.

felicitatEls diccionaris defineixen la felicitat com un estat d’ànim que es produeix quan la persona creu haver assolit una meta desitjada i bona. S’entén, així, que la felicitat és una mena de resultat, com qui acaba un camí. Aristòtil, que en això els filòsofs grecs hi tenien la mà trencada, deia justament el contrari, això és, que la felicitat no rau pas en la meta sinó en el camí mateix. No existeix veritablement un resultat, una vida feliç, deia. Només existeix la possibilitat de viure feliçment, com un producte derivat de l’acció. Per això el camí de la felicitat rau en la felicitat del camí. Dit això, on estan les instruccions i el mapa?

JO TB ADÚLTERAAl novembre de 1976, cinc mil dones es van manifestar a Barcelona per tal de donar suport a Maria Ángeles Muñoz, una senyora d’Albacete que havia estat acusada d’adulteri pel seu marit. El cas és que aquest: Ramón Soto Gómez, l’havia abandonada el 1970, després de catorze mesos de matrimoni, deixant-la sense suport econòmic i amb la filla comuna de dos mesos. Quan el marit va voler tornar, el 1974, va adonar-se que la que encara era la seva esposa ‒no existia el divorci, aleshores‒ estava embarassada, i la va acusar d’adulteri amb la finalitat de prendre-li la custòdia de la nena, a qui no veia des de feia quatre anys. El jutge va sentenciar que l’acusada havia de perdre la custòdia de la seva filla Yolanda en favor dels pares del marit. No era una acusació menor, aleshores. L’article 449 del codi penal franquista de 1944 deia que cometia adulteri: «la mujer casada que yace con varón que no sea su marido y el que yace con ella sabiendo que es casada, aunque después se declare nulo el matrimonio». El «delicte» es castigava amb una pena que oscil·lava entre els sis mesos de presó menor i els sis anys. Curiosament, l’article 452, referit a l’home, sense mencionar la paraula, deia que  «el marido que tuviera manceba dentro de la casa conyugal, o notoriamente fuera de ella, será castigado con prisión menor.». Així, existia JO TB ADÚLTERA 2una notòria asimetria en la definició i en el tractament penal entre l’adulteri, només femení, i el «amancebamiento» masculí. A la pràctica, un home no podia ser acusat d’adulteri, llevat que convisqués al domicili conjugal amb una dona que no fos la seva o que la seva conducta fos manifestament escandalosa. En canvi, una dona casada, només pel fet que viatgés amb un home que no fos el seu o que jagués a la platja vestida al costat d’un que no fos el seu marit, ja podia ser-ne acusada.

JO TB ADÚLTERA 1Deixant de banda l’enorme anacronisme d’aquesta llei franquista, la injustícia per via de desigualtat, clamava al cel. Sort va tenir Maria Ángeles del suport de la seva advocada, Anna Mercadé, i del de milers de dones que es van manifestar sota el lema de la reivindicativa campanya: «Jo també sóc adúltera». A la fi el marit va retirar la denúncia i va renunciar a prendre-li la filla. La despenalització de l’adulteri no trigaria a arribar, amb la Constitució de 1979, fent evident que la situació de la dona està íntimament vinculada al context polític general. Després del breu període que fou vigent la II República, durant la qual les dones van tenir dret a l’avortament, al divorci i a l’autonomia econòmica,  aquestes van tornar-los a perdre al mateix temps que tothom perdia la democràcia i la llibertat. I ara, què esperem, amb un cínic president del govern a qui no li preocupa, posem per cas, la injusta escletxa salarial entre homes i dones? «No hablemos de eso», diu. Doncs en parlarem.

MIRALL I ULLAmable lector, si em permet, li faré una pregunta indiscreta: Ha aconseguit ser per a vostè mateix allò que vol ser (o el que és) per als altres? Posem per cas que les altres persones el tenen per una persona d’una peça, veraç, valenta, portadora de principis i valors, tenaç i generosa. I posem que vostè, quan s’examina críticament a sí mateix, no es troba tan íntegre, sincer o coratjós com és per a tothom, fins i tot per als que el coneixen de fa anys. És clar, els forats de la integritat no es veuen des de fora, llevat que s’observin a contrallum, i això només es pot fer des de dins. I, qui és capaç d’adonar-se de quan exagera, o diu menys del que pensa? I qui nota que li tremolen les cames si aconsegueix MIRALL PINTANT-SEaguantar dempeus? Continua llegint »