Feeds:
Entrades
Comentaris

En democràcia, la majoria de les lleis s’aproven per majoria absoluta. Això, en realitat, és menys que el que l’adjectiu «absoluta» convida a pensar. De fet, significa que la meitat dels vots emesos més un ja és suficient. En realitat, hauria de dir que és un suficient «justet», atès que del que vull parlar és de la nova Llei Orgànica d’Educació, que acaba de ser aprovada amb aquest «sufi pelat» (ha obtingut 177 vots, un menys i «suspèn»). La darrera, anomenada LOMCE, promoguda el ministre Wert, és de 2013, ha tingut un recorregut ple d’obstacles i no ha estat, per sort, aplicada completament. La nova «llei Celaá» pel nom de la ministra del ram ‒per què hem de recordar les lleis per qui les ha promogudes?‒ formalment es dirà LOMLOE (Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d’Educació). Ja s’anticipa, amb el nom, el poc recorregut amb el que neix. És una llei que només aspira a modificar els esguerros de l’anterior. És una pena que gairebé totes les lleis de la democràcia, i ja en portem 8, han estat redactades a la contra, pensant només en particulars interessos dels electors del partit que les promovia. Així ha estat, en fi, que el sistema educatiu d’aquest país és més un roc per llençar que un llibre per aprendre.

Algú estima l’escola, a España? A algú li importa que els nostres estudiants aprenguin alguna cosa de profit? Algú creu que l’esperança d’un país es troba en la formació dels seus joves; o que per cada escola que s’obre es pot tancar una presó; o que l’educació és millor salvaguarda de la llibertat que l’exèrcit? És evident que no, l’educació és la nena d’un matrimoni de divorciats que hom es disputa tant per fotre l’altre com per obtenir els quartos de la custòdia.

Els centres educatius de secundària acaben de rebre la darrera instrucció sobre l’avaluació del curs, diu que, pel que fa a l’obtenció del títol de batxillerat, «la decisió de titulació no queda supeditada a la no existència de matèries sense superar per accedir a la titulació. En tot cas, per obtenir el títol de Batxiller és necessària una qualificació mitjana igual o superior a la requerida per superar cada matèria.» Saben què significa, això? Ras i curt, de nou assignatures que tenen a segon de BTX, l’aprovat pelat s’obté amb quatre i fins i tot cinc assignatures suspeses. Poden esgarrifar-se…

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Què és preferible, el saber o la ignorància? Sense dubte el saber, oi? Tothom triaria ser operat abans per un cirurgià amb bones notes que per un altre amb aprovats justets. No debades el savi és el model laic de la santedat religiosa. I tanmateix, no és cert, també, que un arquitecte que, expressament, dissenya malament un edifici, és més savi o expert que un altre arquitecte que, fent el mateix, ho du a terme sense intenció?

Sé que el que acabo d’escriure sembla una paradoxa, gairebé una contradicció en els termes. Si ens aturem un moment a pensar-ho veurem que no és així: Només l’arquitecte competent pot fer malament un edifici sabent que ho fa malament. L’incompetent no té aquesta opció: ho fa malament perquè no en sap més. Amb la qual cosa ens trobem que el mal (aquí l’edifici mal dissenyat o perillós) intencionat només el poden cometre els més savis i competents. Això no ens estalvia que els ignorants també el puguin cometre, és clar, amb les mateixes conseqüències, per bé que sempre ens queda el trist consol que ho han fet sense voler.

El tema, com tants altres, parteix d’una premissa filosòfica, postulada pel vell Sòcrates. Segons el pensador, la virtut és un coneixement, un saber. Així, un que estudia profitosament arquitectura esdevé arquitecte; un que estudia medicina arriba a ser metge. Anàlogament, qui estudia la justícia o el bé, arriba a ser just i bo. En conseqüència, qui coneix la justícia no pot actuar injustament, igual que un bon arquitecte no fa construir un edifici mal dissenyat… El problema del principi teòric, és clar, és que el coneixement del bé no ens estalvia fer el mal. Tots sabem què hem de fer però no sempre actuem segons els nostres valors i principis. Cal comptar amb les inclinacions i els interessos, que sovint hi entren en conflicte.

Aquestes qüestions arriben al seu fons quan ens adonem que el que estem discutint, entre altres coses, és què fa que una acció sigui bona o dolenta, justa o injusta, honesta o malvada. És l’acció mateixa, el seu resultat? O és més aviat la intenció amb què es fa, encara que el resultat sigui el mateix?

INEPTE I MALPARIT

El tema, alhora, suscita una segona qüestió, en forma de dilema. És millor ser governats per rucs o per malparits? Els ignorants de la cosa publica no saben què tenen entre mans, prenen decisions irreflexives i precipitades, cometent errors per excés, errors que després han de corregir amb la mateixa precipitació, cometent errors per defecte. Ras i curt, incorren en errors greus que poden implicar la ruïna dels ciutadans, o que, com la situació present, poden dur moltes persones a la tomba. Els malparits, al seu torn, indiferents al dolor que poden causar, interessats només a conservar el poder o els beneficis que en deriven, economitzen en el necessari (sanitat, educació) per malgastar en el que dona lluïment, mentre pregonen les mentides que els ignorants que els voten desitgen sentir. Fet i fet, deixeu-m’ho dir, tot sovint penso que aquest dilema, en realitat, no el tenim, car els que ens governen, en realitat, són les dues coses.

NO TINC TEMPS

Imagini, que això costa poc, que cada dia, a mitjanit, li ingressen 1.440 euros al seu compte corrent. Els diners són a canvi de res i vostè se’ls pot gastar com vulgui. L’únic inconvenient, si és que se’l pot qualificar així, és que no són acumulables; si no els gasta, desapareixen del compte a mitjanit, com la Cendrosa. És a dir, els ha de despendre en vint-i-quatre hores. (com en aquells concursos en què els participants tenen una hora per comprar per valor d’X diners en un supermercat,  i la càmera ‒tafanera‒ els segueix fent que els televidents gaudeixin vicàriament del regal consumista.) Tant si els ha despès tots com si no, tant si els ha malgastat, regalat o llençat a la brossa, l’endemà, a les 00.01, li’n tornen a ingressar 1.440, i així tots els dies fins un, d’indeterminat, en què trobarà el compte a zero.

Donades les condicions, és previsible que la gent entenimentada provaria de gastar tots els diners cada dia. Com que no són acumulables, els convertiria en béns de tot tipus, els regalaria a familiars i amics, els poliria en bones teques i en viatges. Segur que hi hauria qui, a més, compraria llibres amb intenció de llegir-los, com a inversió per al seu esperit.

LES PARQUES

Ja ho ha endevinat, oi? Aquesta ficció, que algú em va explicar, no és més que una al·legoria de la condició humana, del temps que ens és donat cada dia des que naixem. 1.440 són els minuts del dia, que al seu torn contenen els seus 86.400 segons. El cas és que, a diferència dels diners, tothom disposa dels mateixos minuts cada dia. La igualtat, doncs, no és quelcom a conquerir amb una revolució, perquè ja ens ve donada, per bé que no n’hem fet cas, a força d’evident. La igualtat ens ve de la nostra condició mortal, que només avui, dia dels morts o de les ànimes, recordem oficialment.

Què farem, així, del capital de què disposem tots a mitjanit? Serem gasius, i com els capitalistes, direm que és or per tal de no regalar-lo ni als amics? En farem un ús racional, allò de vuit hores per treballar, vuit per dormir i vuit per viure? El cert és que a mi mai no em quadren els números, i això que dormo poc. L’espremerem com un llimó, a còpia d’intensitat, a fi de morir joves i fer un cadàver ben bonic? No tinc consells: faci el que li convingui, però recordi que un dia ha de morir.  

Solució Mineral Miraculosa (MMS)

La màxima: «Cal respectar les opinions de tothom» és un error colossal. Pel cap baix caldria dir que està molt mal expressada. El que cal respectar són les persones, i, evidentment, el seu dret a verbalitzar les opinions que tenen, però no inclou les opinions mateixes. Hi ha opinions que no mereixen cap respecte i que han de ser combatudes, refutades, de vegades menyspreades i altres cops simplement ignorades. La pregunta clau, però, és si algunes també han de ser prohibides. Cal respectar les opinions racistes o masclistes? Cal fer cas del que diuen terraplanistes i seguidors diversos de Josep Pamies i similars? Recorden, els que defensen que el MMS (Solució Mineral Miraculosa, amb el tòxic clorit de sodi) cura des del covid-19 fins al càncer. És necessari respectar el feixisme en qualsevol de les seves manifestacions? Cal respectar, en fi, les idees dels fanàtics religiosos de tota mena, disposats a degollar qualsevol que posi en dubte o faci mofa de les supersticions que defensen?

Es diu que una societat democràtica ha de ser tolerant, i és cert, la llibertat d’expressió és un bé, una condició de possibilitat del nostre sistema: sense diversitat política i sense que aquesta pugui parlar lliurement, no hi ha democràcia. Però què fem amb la llibertat d’expressió d’aquells que només en fan ús per arribar al poder que els permetrà reprimir tothom que no pensi com ells? Espero que se m’entengui: Una societat pot ser il·limitadament tolerant? No hi ha el risc que aquesta tolerància sigui finalment limitada o destruïda pels intolerants? Hi ha qui diu, referint-se a la proppassada decapitació d’un professor francès per part d’un fanàtic, que cal ser prudent, que cal estalviar-nos expressar la nostra opinió quan aquesta pot ser viscuda per algú altre com una ofensa. Jo opino exactament el contrari: no podem rebaixar ni baratar els principis de llibertat, i alhora no podem permetre que els intolerants, amb les seves amenaces i la seva violència real, posin morrió a l’expressió del pensament.

EN RECORD DE SAMUEL PATI, PROFESSOR ASSASSINAT

Així doncs, més que no pas prohibir els intolerants i enemics de la llibertat, hem de provar d’educar-los, obrir-los la ment a noves idees. Avui és el dia internacional de les biblioteques, que hi vagin i llegeixin a pleret. No hi ha, en realitat, perill més gran que els homes d’un sol llibre.

«La teva filla fuma, ja ho saps?» Amb aquestes paraules, els espietes de torn «avisen» els pares que els seus fills fan «malures». Altres denúncies similars són: «La teva filla va amb nois, el teu fill no ha anat a l’escola, la teva dona té un amant/el teu marit té una «querida», el veí llença les escombraries a deshores, el del cinquè no frega l’escala quan li toca… Aviat s’incorporarà la següent: «Els del segon de l’edifici del davant de casa avui són set a dinar, i sé del cert que la parella no té fills i viuen sols; els veig des de la cuina de casa. Li asseguro, senyor Mosso d’Esquadra, que tinc proves del que dic. Ja els pot clavar la multa».

No va de broma. Si hem de fer cas de la crida de Miquel Sàmper, Conseller d’Interior, hem de denunciar els nostres veïns si observem que estan sopant amb més de sis persones o amb gent de fora del grup de convivència estable. Segons diu, es contempla una multa bàsica de 300 euros, i la multireincidència en la falta pot arribar a sancions de 6.000 euros.

El tema, com tots, té dos vessants: el primer és el representat per la quasi còmica però alhora tràgica i llastimosa figura de la senyora que espia el carrer amagada darrere la persiana del balcó o la cortineta de la finestra.  Respon a la xafarderia universal de l’espècie humana, àvida de saber dels altres, d’un saber per saber que no té ni l’excusa del coneixement. D’un saber que només dona per al maliciós comentari de sobretaula i a la xerrameca del safareig. Els mitjans de comunicació han elevat a categoria l’anecdotari dels desvaguerats, ara hi ha programes alimentats exclusivament de tafaneries sobre els famosos ‒molts dels quals viuen exclusivament de les que generen‒ que, alhora satisfan la curiositat insana de les legions d’ignorants que habiten el país.

El segon vessant és més seriós i transcendent, car té dimensió jurídica i fins i tot penal. És tan antic com les organitzacions polítiques i la seva tendència a vigilar i castigar. És un clàssic esmentar l’episodi de les denúncies anònimes que la Inquisició acceptava de particulars a fi de perseguir els descreguts, heretges i criptojueus, que servien tant per disciplinar dissidents o lliurepensadors, com per a controlar la població a través de la por. Compte! Tots els sistemes autoritaris n’han fet ús. 

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

TRUMP NOBEL DE MEDICINA

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època ‒també a la nostra, dit sigui de pas‒ era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat «Principi de Peter» segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta.

AYUSO A ESPAÑISTÁN

Després és ascendit  a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

INTEL·LIGÈNCIA AL PODER

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: «La ignorància és atrevida». En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps ‒ep, i les masses socials, les que voten‒ tendeixen a escollir-los perquè «semblen» millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, i també l’inefable Bargalló…

Aquest estiu he posat ordre a la meva biblioteca, ja convenia. Hi he trobat papers obsolets de fa sexennis, documents que un dia vaig buscar sense èxit i llibres sepultats sota la pols dels anys. Ordenar no és únicament treure la pols i posar les coses al lloc que els correspon; significa també llençar, per tal de desfer-se de l’innecessari, superflu o caducat. Així, als prestatges vora el sostre he trobat llibres als quals ja no m’uneix res, el vincle que ens agermanava s’ha debilitat, en prou feines em duien cap record, bé perquè el seu temps ha passat o perquè se m’han tornat estranys. M’he preguntat: Per què els conservo? És que els llibres són alguna cosa més que una fràgil estructura de paper imprès? Amb les preguntes ha vingut un record, el d’un breu assaig de Stefan Zweig on l’autor explica quan i com es va adonar de la importància dels llibres i de la lectura. Estava Zweig de viatge en un vaixell italià que recorria el Mediterrani, de Gènova Tunis i Argel. El vaixell anava pràcticament buit i va conèixer un jove de la tripulació. Feia de mosso per a tot, escombrava els camarots, fregava la coberta… i donava gust de veure’l treballar. I com reia, i amb quin plaer l’escriptor escoltava el seu italià melodiós i gràcil, sempre acompanyat d’una gestualització viva i plena de gràcia.

L’escriptor i el mosso es van fer amics; no debades tenia el xicot un talent natural per capturar els moviments de les persones i imitar-los, realitzant formidables caricatures sense aspror. El xicot aviat li va explicar que durant anys havia pasturat ovelles a les illes Eolies, on havia nascut, i altres detalls de la seva vida. Però, de sobte, un dia es va obrir un abisme entre els dos. El noi, que havia desembarcat a Nàpols, se li va presentar amb una carta, i li va demanar que li llegís. Zweig, al principi no entenia què se li demanava. Potser que li traduís una carta escrita en alemany o anglès, però no, estava escrita en italià. Volia el noi vanar-se del seu indubtable èxit amb les xicotes? No, el que passava és que, senzillament, el mosso era analfabet. Zweig, extraordinari lector i escriptor, mai no havia conegut ningú com Giovanni, un exemplar en vies d’extinció… La idea d’una persona que no tenia accés als llibres, a la cultura, el corprengué. Un diari, un llibre, no eren res per a ell, no sabia pas què fer-ne. Els autors immortals no tenen res a dir-li, i ni s’imagina l’indescriptible plaer de la lectura i del coneixement. Com suporta que l’únic que arriba a saber és per l’orella?

Com ja deuen imaginar, no he llençat cap llibre, hauria estat com si a un vegà l’haguessis obligat a degollar un animal. Els he espolsat curosament i els he tornat al prestatge. Els llibres, he decidit, són una finestra al món. A la imatge, la meva filla Ariadna.