Feeds:
Entrades
Comentaris

SEXE OLÍMPIC

olimpiades antiguesA les Olimpíades de l’antiguitat els atletes competien nus. Hom els comparava amb els déus per les seves proeses gimnàstiques i també per la bellesa dels seus cossos i l’harmonia dels seus moviments; no hi faltaven raons i a més, Olímpia, nom de la ciutat de la península del Peloponès on tenien lloc els Jocs, significa «la que pertany a l’Olimp», que és la morada dels déus immortals, que són representats nus, com els atletes.

No hi ha constància que les mirades dels espectadors de l’antiguitat tinguessin un component luxuriós, i, en tot cas, es donava al marge dels Jocs, car els espectadors i els volei platja 1atletes eren tots del gènere masculí. Els grecs, creadors de la democràcia, encara no havien inventat la igualtat. L’hem inventada nosaltres, però? Ara, que les dones participen als Jocs des de 1.900, sembla que els creadors de les normatives de competició i els periodistes que cobreixen l’esdeveniment siguin només del gènere masculí, i que només treballin per a un públic masculí àvid de carn, de carn femenina, és clar. Altrament no s’entén que les atletes siguin obligades a competir amb uniformes ajustats, en alguns casos només calcetes i sostenidors, o que sols s’emfasitzi si estan solteres o casades, la seva edat, els modelets que porten a les competicions i fora d’elles; o que les fotos que les mostren en plena competició es fixin gairebé exclusivament en els seus culs ‒especialment si són jugadores de vòlei platja‒ o en els seus engonals i cuixes. Algú como-volley-londres-2012-8s’imagina un àlbum fotogràfic dels atletes barons amb els mateixos enquadraments que veiem fer a les dones? Hi ha una altra desigualtat, però en aquest cas, excepcionalment, només afecta els homes. Aquests no poden participar en competicions de gimnàstica rítmica ni tampoc en les de natació sincronitzada. En canvi, les dones poden competir en tot, fins i tot en halterofília. No en sé la raó, però seria interessant saber si és perquè hom (qui, però?) considera que la gimnàstica rítmica no és «masculina» o perquè les cames peludes (o no) dels atletes barons no quedarien bé sobresortint de l’aigua de la piscina.

La igualtat ha arribat, en format penós, pel fet que la sexualització i mundanització de l’esport ha dut els diaris esportius, i els altres també, a fer reportatges que inclouen explícitament rànquings d’esportistes «buenorros» i «buenorras», ho dic així perquè només ho he trobat en castellà. Però aquí s’acaba la igualtat, perquè de la sexualització absoluta i degradació de l’atleta només són víctimes les dones. De mostra, el darrer escàndol: Mireia BMIREIA BELMONTE FOTO MASCLISTA 1elmonte, medalla d’or en natació, és mostrada en segon pla en una foto, quan suposadament ella era el motiu principal, inclinada cap endavant i amb el cul a l’alçada dels genitals d’un nedador, confe
gint tot plegat una imatge volgudament sexual. Això ho va fer el diari esportiu Marca, famós per la seva seriositat, profunditat dels reportatges i interès general. Ho sé perquè és la lectura habitual del president Rajoy, el dels sobresous, no cal dir res més.

13 roses«Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia.» Són les darreres paraules que Julia Conesa escriví a la seva família. Era la nit del 4 d’agost de 1939. L’endemà havia de morir davant l’escamot d’afusellament al cementiri de l’Almudena de Madrid; Julia tenia dinou anys. Feia quatre mesos que havia acabat la Guerra Civil Espanyola i ella, juntament amb altres dotze noies

julia conesa carta

Carta de comiat de Julia Conesa

d’entre dinou i vint-i-nou anys, eren víctimes de la repressió política de la dictadura de Franco, que es consolidava amb la desaparició física de les engrunes de la República. Julia Conesa era una de «Las trece rosas», nom amb què ha passat a la història el grup de noies del JSU (Juventudes Socialistas Unificadas) que van ser executades sota l’acusació genèrica de «Adhesión a la rebelión». Sembla que, en el cas de Julia, el sumari feia constar que «había sido cobradora de tranvías durante la dominación marxista».

Ara sembla increïble que els colpistes, per bé que haguessin guanyat una guerra, trece-rosas1s’atrevissin a acusar algú de «adhesión a la rebelión», i d’executar-lo a continuació. Però si la «rebelión» l’havien protagonitzat ells! Convé recordar que el 9 de febrer del 39 van treure la Llei de Responsabilitats Polítiques, que volia liquidar les «culpes concretes dels qui van contribuir a forjar la subversió». Així, van situar en aquest tipus delictiu nou accions perfectament legals sota la República, com ara pertànyer a un partit polític o un sindicat. I, és clar, van aplicar retroactivament la llei, remuntant-se fins l’any 1934. Tot tenia sentit, fins i tot matar els que s’havien oposat per acció o per inacció, al «Movimiento Nacional».  En la pràctica, això significava la persecució de tothom que, d’una manera o altra, s’havia mostrat partidari de la República.

Era un deliri, una paranoia o una manca de sentit històric, producte de la ignorància,  el que duia els colpistes a actuar així? Res d’això, els franquistes sabien molt bé què feien mentre capgiraven el relat de l’ordre dels esdeveniments, canviaven causes per efectes, invertien les motivacions dels actors i feien passar botxins per víctimes o víctimes per botxins segons com fos l’ordre dels fets o del relat. El franquisme començava a escriure la 25 céntimos 37història, la seva història, és clar. Recordo ara que, a mon pare, que va néixer durant la guerra, el van fer estudiar amb una «Historia de España» editada a Burgos el 1938. A la capçalera, sota el títol, hi posava «Tercer año triunfal», donant la nota de la música que contenia.

Diuen que hem de passar pàgina dels fets que menciono. Jo dic que la pàgina, primer, l’hem de llegir i en molts casos desenterrar dels vorals de les carreteres. Sense memòria no hi ha futur, i veure el franquisme ben viu i al govern, ni que sigui en funcions, em fa pensar que el tenim molt negre.

rebequeria arrimadasCal tractar tothom amb la mateixa cortesia i atenció amb què et tracten a tu. De la mateixa manera, això és, a tornajornals, cal tractar amb indiferència i menyspreu aquell (persona física o jurídica) que et menysprea i no et té per res. Crec que Inés Arrimadas va trobar l’expressió escaient ‒en castellà, és clar‒ per descriure què va fer dimecres el Parlament de Catalunya amb el Tribunal Constitucional. «Se pasan la justicia por el arco del triunfo», va afirmar, encesa, índex acusador i boca oberta en rictus mode emprenyat. Mentrestant, Carles Puigdemont contemplava el sostre del Parlament amb expressió displicent. No es perdin la foto que immortalitza l’instant. És representativa de la situació global, que resumeixo a continuació.

Tot comença amb la Sentència contra l’Estatut, ja fa sis anys, ara. Amb ella es féu palès que rajoy pasmaoel Tribunal Constitucional ‒braç jurídico-armat del Reino de España‒ no té en compte la voluntat del poble de Catalunya. Quedà clar que els catalans no som espanyols i que se’ns ha d’obligar a ser-ho: a l’escola, espanyolitzant la nostra canalla; al carrer, derogant tota preferència per la nostra llengua; i al parlament, sotmetent-nos en tot i per tot a la voluntat i la llei centralista. Era l’hora justa de preguntar-nos si, en aquestes condicions, volíem seguir pertanyent al regne d’España, un regne que no ens vol però que tampoc no ens vol deixar marxar, un regne que pren el producte del nostre treball però que alhora ofega la nostra economia. Un regne, en fi, que ens fueteja mentre ens puja a cavall. El referèndum amb el qual havíem de decidir si quedar-nos o marxar va ser estelades al campprohibit. Com ens l’havien de permetre després d’haver menystingut, amb una sentència, el referèndum amb què havíem aprovat l’Estatut de 2006? Tot el procés independentista arranca d’aquí. De la constatació que España és irreformable, i que Catalunya mai no serà tractada amb respecte i equitat.

Què ens queda per fer? Exactament el que estem fent: un procés d’independència en què els diputats del nostre Parlament ‒democràticament escollits‒ redacten una constitució que votarem, això també és democràcia, amb un sí o amb un no. No ens passem la justícia per l’entrecuix, ens hi passem el seu TC, que no la imparteix ni ens la fa.

Però Arrimadas té raó: el Tribunal Constitucional no és el nostre sinó el de l’estat que tenim a la contra. És per això que ens el passem per l’entrecuix. El senat de l’antiga Roma celebrava els seus èxits militars aixecant arcs de triomf. El primer fou dedicat al victoriós general Lucio Stertinio, l’any 196 aC. Però aleshores els arcs no eren aquestes estructures arquitectòniques en pedra amb vocació d’eternitat. Eren de fusta, temporals, i ja no en arc del triomfqueda cap dels primers. Eren molt savis, els romans de la vella república, sabien que res no dura per sempre. Passar-se una cosa per l’entrecuix (en castellà els agrada més la metàfora: por el arco del triunfo) pot tenir un doble sentit. El primer, que hom es frega l’anus amb allò que considera de la mateixa qualitat, importància o funció que el paper higiènic. El segon és que hom recorda, diguem-ho en llatí «sic transit gloria mundi» (així passen les glòries pel món), que no hi ha res etern. Això val ara per la pretensió del Reino de España d’imposar indefinidament el seu domini sobre Catalunya i boda ines arrimadasd’impedir-li el seu dret a l’autodeterminació. Per cert, feliciteu la Inés, ahir, dissabte, 30 de juliol, es va casar a Jerez de la Frontera, amb un botifler (ex regidor de CIU que ara ja fa piulades unionistes. Hi ha unes coses que tiren més que unes altres, ves per on).       Diuen que en el vi hi ha la veritat (ho deien els romans: in vino veritas), esperem que el de la boda li aclareixi les idees i li permeti trobar-la. Li desitjo, en fi, una lluna de mel eterna en aquest lloc preciós on va néixer. Des de la distància, sense dubte, millorarà la perspectiva que té sobre la independència de Catalunya.

tancar les cames 1Amb la pregunta del títol, una jutgessa de Vitòria va qüestionar el testimoni d’una dona, agredida sexualment per la seva exparella. El cas és prou conegut: la víctima presentava una denúncia per maltracte habitual i físic en l’àmbit de la violència de gènere. Informava també de dues agressions sexuals i demanava protecció policial. La jutgessa, ara investigada per tracte vexatori i vulneració dels drets de dones víctimes de violència de gènere, no va fer cas de la declaració original de la víctima. Amb la intenció ‒hem de suposar‒ d’assegurar-se que la denúncia tenia base va preguntar-li si, a banda de negar-s’hi amb paraules, havia oposat resistència, i si havia tancat bé les cames. Continua llegint »

Lluís xiv el rei solEl Rei Sol, Lluís XIV, el tercer dels Borbons, governà França durant setanta-dos llargs anys, des de 1643 fins 1715. Per si no ho saben, el rei d’España és descendent seu,  via Felip V, i no crec que regni pas tants anys. El primer fou conegut pel seu absolutisme, i amb la frase «L’État c’est moi» (l’estat sóc jo) creà l’estereotip que fins i tot un dictador sense corona ‒com el general Franco‒ va fer seu, i encara va tractar de transmetre als seus successors, que sí que n’han dut, gràcies a ell. El segon és conegut per intentar mantenir la finqueta que el vell dictador li va traspassar a son pare i que ell ha heretat via espermàtica. Continua llegint »

MALS ENDREÇOS

ordenar bibliotecaEl quarto d’estudi a casa, on llegeixo, preparo les classes, corregeixo exàmens, escric articles i on, també, gandulejo passejant per internet, és una habitació folrada de llibres. El primer prestatge, ran de terra, és ple de carpetanes i d’arxius de cartró, a partir del segon hi ha llibres i, sovint, tot tipus d’andròmines com ara pots de bolígrafs, estatuetes comprades vés a saber on, safates de papers, capses de discs d’ordinador ja en desús, llibretes, cartes obertes que sobresurten… No prossegueixo per no confessar més del necessari. Quan treballo i necessito un llibre, el trec del prestatge i normalment resta damunt la taula fins que en necessito un altre. Aleshores el primer, o queda sota o el poso a terra perquè no faci nosa. El mateix passa amb els papers que trec de les safates, de les carpetes o dels arxivadors. El més normal és que, un cop han fet servei, es quedin damunt d’una de les tres munteres de papers que tinc a la taula. Sempre em dic que així els tinc més a mà. Continua llegint »

ESTUDIAR«Som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit», és una frase que defineix l’esperit en acció dels millors estudiants de batxillerat del país que han sabut les seves notes als exàmens de Selectivitat. Vagi per endavant la meva enhorabona. Aristòtil, que escriví la frase fa dos mil tres-cents anys a la seva Ètica a Nicòmac, es referia així al resultat ­ ­–que la ignorància jutja prodigiós– de la voluntat combinada amb la perseverança i l’existència d’un objectiu. Continua llegint »

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 26 other followers