Feeds:
Entrades
Comentaris

Hom no es pot entrenar per a morir bé. És clar, es tracta d’una activitat o experiència irrepetible, de la qual no es poden fer proves o tests per tal d’assolir un resultat òptim o amb un mínim de qualitat. A més, no pot ser pas una competició amb guanyadors i perdedors perquè, en certa manera, tothom guanya i perd alhora. Així doncs, hi ha una manera d’aprendre a morir bé? Té alguna cosa a veure amb viure bé, o millor, amb saber viure?

Els vells s’adapten millor a la idea de la mort, l’entomen sense fer escarafalls. Diuen que és perquè ja la tenen a sobre. L’inevitable declivi del cos els ha obligat a fer-se a la idea. Però què passa amb la gent jove, que veuen lluny la mort, especialment la seva, i només n’adquireixen noció per la desaparició d’algú proper? És possible que els joves puguin preparar-se per aquella representació que no admet assajos i de la qual hom no sap quan caldrà fer de protagonista? Potser caldria dir-los que, atès que no sabem on la mort ens espera, cal esperar-la arreu i tothora. I tanmateix, que difícil és fer-ho! Pocs escapem al prejudici segons el qual anomenar-la és cridar-la, per això existeix aquest tabú tan estès: no parlar de la mort a la canalla per tal de «protegir-los», no parlar-ne entre adults per no cridar el mal temps, o perquè «és de mal gust»…; tot això no són sinó noms de la por irracional.

El que veiem, arreu, és que només prenen consciència de la mort els malalts als quals hom avisa de la seva proximitat. Són aquests a qui la imminència obliga a preparar-se. Els anglesos tenen un terme «deadline» per referir-se a la data límit per lliurar una cosa o una feina. És curiós que provingui de «death» i «line», la línia de la mort, literalment. Es tracta d’una metàfora deliciosa, macabra, però efectiva. Deixa clar que hom no pot travessar aquesta línia, que és alhora un final i un límit. La feina s’ha de lliurar abans (altrament mors, o et maten… ja em permetran el punt d’humor negre). Els humans som procrastinadors, vull dir que no fem el que hem de fer fins que hi som obligats, fins que no hi ha més remei o fins que no ens apropem al límit. El mateix ens passa amb la vida i amb la mort. No pensem en la mort fins que no la tenim a tocar, i, potser, de retruc, no pensem en el valor de la vida fins que no som conscients de la mort, de la nostra. Dic tot això com una forma de treure’m el barret davant dels qui saben morir bé perquè han sabut viure bé, i moren amb un cant a la vida. Va per tu, Pau Donés. 

Està vostè satisfet amb els impostos que paga? Creu que les càrregues impositives estan ben repartides entre els contribuents? Què opina de la manera com l’estat distribueix els béns públics entre els ciutadans? Té una idea clara d’allò que fa que un repartiment sigui just? Creu que la justícia consisteix en el fet que tant les càrregues de la vida comunitària com els beneficis d’aquesta es reparteixin per igual? Pensa, en canvi, que es tracta que pagui més qui més té i rebi més qui menys té?  Rumiï-s’ho una mica abans de respondre a la impensada. Pensi, per exemple, si podria pagar-se un llarg tractament oncològic, més les intervencions quirúrgiques corresponents amb el seu sou? Ho ha considerat? Si? No troba, ara, atès que vostè està sa, que és una qüestió de justícia  que altres que no tenen aquesta sort, puguin rebre les cures i atencions que vostè ajuda a pagar? 

EL DIARI FEIXISTA ABC QUALIFICA ELS POBRES DE RATES

Cada any, quan em toca fer la declaració de la renda, ensopego amb les mateixes preguntes, les que més amunt li he formulat a vostè, amable lector. I cada cop que ho faig em ve al cap la Cançó de Nadal (a Christmas Carol) de Charles Dickens. Recorda Mr. Scrooge el protagonista del conte? Sí, segur que té present aquell individu murri, esquerp, egoista i malencarat a qui cap pidolaire gosa demanar res pel carrer. La vetlla de Nadal hom li demana que contribueixi a una col·lecta que es fa per als pobres i necessitats. La seva resposta és un seguit de preguntes: «No hi ha presons? No hi ha asils de la Unió?»  Amb la primera vol dir que si els pobres han de robar per menjar, a les presons els en donaran. La segona vol dir que els asils ‒institucions de caritat de l’època, anomenades Workhouses‒ han de servir per allotjar els desgraciats que no tenen casa ni feina. El sentit de les seves paraules s’aclareix, tot seguit, quan diu que no pensa donar res, que el Nadal no el fa pas estar alegre ni pensa col·laborar perquè s’alegrin els dropos.

És evident que Scrooge és un bon representant de la burgesia liberal anglesa i d’arreu del món que pensa que els pobres ho són perquè volen, perquè els agrada ser-ho o perquè són uns dropos xupasangs i pidolaires. Al capdavall Scrooge és un personatge universal. Pensen igual que ell molts dirigents polítics actuals que creuen que l’Estat no ha de repartir res ni compensar cap desigualtat. Que pensen que només ha de tenir parat el ring on els pesos pesants esclafen els pesos mosca. Lo rei d’España pensa el mateix, els ciutadans són súbdits, i no tenen dret a la justícia, en tot cas, només poden aspirar a la caritat, per això, en un acte de suprema «generositat», adequadament esbombat per la premsa llagotera, ha aconseguit que els nobles del país compressin milers de litres de llet i oli d’oliva per als pobres. Deu ser que els volen batejar.

Què passa quan el cinquanta per cent d’una societat creu que pot viure a les espatlles de l’altre cinquanta per cent? I què passa quan l’altre cinquanta per cent s’adona que no val la pena esforçar-se i treballar perquè els productes del seu esforç van a parar als que no fan res? És evident que la comunitat humana a qui li passa això entra en procés de dissolució. Poseu els percentatges una mica amunt, una mica avall, en qualsevol cas, el resultat és fa no fa el mateix. L’ensulsiada del sistema, de l’organització social, no és immediat; aquest no cau mai com un castell de cartes sinó que s’ensorra lentament. La societat, amb els anys, és com un d’aquells vidres gruixuts que tenen fil de ferro dins. Quan el vidre cau a terra, es fragmenta en mil bocins, però el conjunt, inestable, es serva pels fils metàl·lics que l’aguanten.

Tothom sap que la justícia, aplicada al repartiment dels béns i de les càrregues socials, no pot ser estrictament igualitària ni meritocràtica,  perquè no tots partim del mateix lloc ni tenim les mateixes oportunitats a la vida. És per això que ha de ser distributiva: no es pot demanar el mateix a qui no té el mateix ni es pot donar igual a qui és desigual. Altrament dit, no han de pagar proporcionalment els mateixos impostos els que guanyen 10.000 que els que en guanyen 100.000, perquè els primers ingressen el que necessiten per viure mentre que als altres els sobra. De la mateixa manera, és evident que un repartiment just dona més a qui més necessita, als orfes una llar social, als malalts assistència mèdica, als desocupats una pensió, als desnonats una vivenda i als que estan en perill d’exclusió social una renda mínima d’inserció o una renda de ciutadania que garanteixi que ningú no queda per sota d’un llindar mínim de benestar.

MAFALDA I LA JUSTÍCIA

Entre la tesi defensada al primer paràgraf i la del segon hi ha tot un món de distància. Alguns dirien que, globalment parlant, és la que hi ha entre el primer i el tercer món. Però no cal anar tan lluny: aquesta diferència d’idees i situacions la podem trobar a l’escala de la comunitat, o entre els barris de la ciutat. Uns tenen molt i altres tan poc, i sabem de qui, tenint molt, contribueix poc. I també coneixem qui s’aprofita descaradament del sistema. Ara, comptat i debatut, tots sabem que l’obligat repartiment no és una qüestió de simple caritat, sinó de justícia.

AMITJANATS

Ian Anderson – Jethro Tull

Jethro Tull, als que passem dels cinquanta, ens sona a banda de rock progressiu del segle passat. Èxits com Aqualung, de 1971 o Thick as a brick, del 72, en són testimonis, censurats pel franquisme a causa de les seves lletres irreverents. El nom també sona als enginyers agrícoles, car Tull, de qui la banda de música treu el seu, fou un agrònom anglès del segle XVII que va inventar una original sembradora de tracció animal. La màquina permetia sembrar, per enterrament, camps extensos, i repartia les llavors amb regularitat, de manera que s’aprofitava millor la terra i les collites donaven més rendiment.

Abans de Jethro Tull, però també després, cosa que demostra que la tècnica d’aquest s’avançava en dos segles a la seva generalització, la manca d’adobs obligava els pagesos a practicar el guaret amb les terres. Per a l’ignorant en qüestions del camp, guaret és deixar de cultivar una terra durant un o més cicles vegetatius a fi que aquesta es recuperi. A la Noguera, que és d’on provinc, el guaret es practicava amitjanant els camps, treballant-ne alternativament només la meitat mentre l’altra reposa.

Visió penetrant de Paco Ermengol

Amb el Covid-19 això d’amitjanar torna a estar de moda. Els locals tancats passen a tenir límits quantificats d’aforament, i molts espais no poden allotjar més de la meitat del que solien. L’amitjanament ha arribat també a l’educació. Ensenyar i aprendre, en efecte, és cultivar l’esperit; la forma intel·lectual de l’agricultura, que és justament el conreu del camp.  Ha fet molt soroll l’anunci del retorn presencial a les classes. Hi ha qui ha dit, amb mala fe, que els professors s’oposen a atendre els alumnes a classe perquè «tenen por de contagiar-se».  Qui això diu oblida, primer, que la suspensió de les classes no s’ha fet pas per aquest motiu sinó per evitar les aglomeracions humanes que faciliten la difusió de la pandèmia. I justament als centres educatius és pràcticament impossible, perquè en pocs centenars de metres quadrats s’hi encabeixen a diari, durant moltes hores, entre 400 i 1000 persones. A cada classe hi ha uns 30 nens o adolescents, només que un tingui el covid-19, en un tres i no res, el tindran tots, mestre inclòs.  I aviat el tindran les famílies de tots els assistents, i tot seguit patirem un rebrot de la pandèmia. Així doncs, l’amitjanament practicat pels pagesos, que tan bon resultat donava a les collites serà, pel cap baix, la recepta adequada a les escoles. El que es discuteix és si el retorn a les classes és, ara, una mesura assenyada. Jo crec, francament, que no. El sembrar, com el segar, tenen la seva hora.

rellotge de sorraQui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Ambpaciència ommmmm paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

paciència caragolTant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

jefe 70 anysEn Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.

Josep pertanyia a una família pagesa tradicional, de fet, no es recorda cap hereu de la arada i mulescasa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per tractor Massey Harristracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».

Amb en Josep vam aprendre a llaurar amb l’aladre de disc, conduint el John Deere ‒elDespedregadoras_Tasias_1336664529 darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar.  Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.

journal plague yearFa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.

El relat en primera persona revela que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies. Són capteniments individualment racionals però col·lectivament suïcides. Defoe explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres cap a les seves residències al camp, cosa que va provocar, inevitablement, l’extensió de l’epidèmia als voltants de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava especialment els més pobres. És clar que és racional escapar de la pesta, o del coronavirus, perquè si jo no estic infectat, o si més ho ho crec així, per què he de restar al costat dels infectats, a rics d’infectar-me jo? Però aquesta conducta individual és contrària als interessos del col·lectiu, i fins i tot, eventualment,  als meus propis interessos. Si estic infectat no solament moriré jo sinó que mataré altres. Si no estic infectat és possible que em salvi, però altres, infectats, que pestahauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.

Podem imaginar com segueix el relat: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les cases clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats, les fugides per les teulades d’uns i altres perquè no podien suportar estar empresonats en cases de mort; la difussió de la malaltia, pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats maleint el nom de Déu. Defoe explica que hi havia persones que, un cop eren conscients que havien caigut malaltes, rondaven pels carrers, no solament indiferents al perill que suposaven pels altres sinó desitjosos d’encomanar-los el seu mal, com posseïts per una ràbia cega contra els seus semblants.

I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa –com sempre, els pobres, ignorants i espantats—sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Ja sabem que nosaltres en tenim de globals com Donald Trump i el seu desinfectant, com locals, amb l’inefable Josep Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.

pesta metgeL’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava: que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i accidentalment van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.

En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia que tot això acabi i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.

 

LECTOR MANS EXPERIMENTADESEls novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin LECTOR ESCRIPTURA COM A MIRALLreals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

LLUM AL LECTORLes novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Ted-Simon-travel-authorDiuen que qui té gana somia pa. Vet ací el principi de la interpretació dels somnis: aquests són sempre manifestacions de desitjos. Això en el sentit que en els somnis, a través de la imaginació, lliure de les cadenes de la vida diürna, els desitjos es realitzen. Ben cert que la reclusió a casa és la mare del que ara escric sobre el viatge.

Hi ha ocells de gàbia i hi ha ocells de bosc. Els viatgers impenitents són ocells de bosc, que pateixen de formigueig al cul i no es poden estar quiets. Estar a casa massa dies els provoca incomoditat, ànsia i un deler de sortir que no neix pas de l’avorriment ni de la rutina.

Viatjar no és travessar el món sinó deixar, mentre t’hi mous, que el món et travessi. Així, mentre viatgem i alhora vivim, no fem altra cosa que permetre que el món ens transformi. A l’ensems hi ha la possibilitat de transformar el món una mica, potser de deixar-hi una petjada efímera, com damunt la sorra de la platja. De fet, viatjar és el que més s’assembla a la vida, que no pot ser vista més que com un viatge, si més no com un desplaçament metafòric que comença al bressol i acaba a la sepultura, una destinació programada.

Sempre s’ha dit que viatjar obre la ment i mata prejudicis. Això només és cert si hom surtJUPITER'S TRAVELS MOTO SOLA amb la idea d’obrir-se al món, a les persones i a les experiències que hom viurà, de manera que aquestes et puguin canviar. Les persones que només viatgen per a «veure món», per tal de sumar trofeus en forma de postals, tornen igual que quan se’n van anar: eren invulnerables al canvi.

Quan hom viatja no és per veure coses, per poder dir allò de: «Enguany ens hem fet la Toscana, saps», sinó per sentir com és el seu interior, en contacte amb el defora. El model és l’epopeia d’Ulisses, aquella en què l’heroi, acabada la guerra de Troia, torna a casa, on no arriba fins al cap de deu anys «ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca», per dir-ho amb les bellíssimes paraules de LESTRIGONSKavafis. El cas és que el poeta recull bé la idea que l’essència del que hom trobarà ja ho portava al damunt: «Els Lestrígons i els Ciclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.». És justament per això que cal desitjar que el viatge sigui llarg, ple de ventures, ple de coneixences, un viatge que permeti alliberar-se dels monstres amb qui topa Ulisses perquè van amb ell. Només gràcies al viatge se’n desfà i arriba, finalment, a la seva pàtria, aquella sense la qual no hauria sortit, la seva Ítaca.

puercoespin-crestado-caracteristicasSom animals socials, com les abelles i les formigues. Aristòtil va escriure que un individu que viu completament al marge i amb independència de la societat no és un ésser humà, si no una bèstia o un déu. A fe que haurem de matisar ‒si ens plau per força‒ la definició d’animal social, car haurem d’aprendre la «insociable sociabilitat» de què parlava Kant. El millor model és el proporcionat per un dels seus crítics més ferotges, malgrat ser-ne deutor. Schopenhauer va imaginar una metàfora deliciosa de la condició humana. Cal imaginar que els homes són com un grup de porcs-espins que, a l’hivern, es resguarden del fred dins d’una cova. Al principi es posen molt junts, a fi de donar-se calor, però en aproximar-se les pues que tenen per protegir-se fan que es punxin mútuament. Aleshores se separen, però immediatament senten fred. A la fi, després de diverses Porc espí EN COMUNITATaproximacions i separacions, troben una distància còmoda on, sense punxar-se, poden compartir la calor. És evident que l’al·legoria és  encertadíssima. I el consell que en resulta, encara més: «Mantingueu la distància!» Potser no tindrem tota la calor humana que voldríem però tampoc no patirem dels inconvenients de l’excessiva proximitat. D’aquí en resulta que els éssers humans no poden ser tan sociables com voldrien ni tan poc com convindria per a la seva pau d’esperit. El terreny intermedi és aquest espai fonedís i difícil de portar que hi ha entre l’amistat i l’enemistat, la sociabilitat i la insociabilitat.

Aquests dies són adequats per comprovar-ho. Estem realment preparats per compartir ‒fins i tot amb els més propers‒ el confinament full time a què ens obliguen les circumstàncies? Si fóssim realment socials, com les formigues, sabríem adaptar-nos a la vida comunitària, sense friccions. Però la intimitat excessiva ens resulta contraproduent, donant com a resultat la tensió ‒i en casos extrems, diuen, la guerra‒. La pau només és possible amb un pacte. Aquest, si es dona entre grups socials s’anomena legalitat, respecte per les normes. Si és entre persones, se’n diu cortesia, i també consideració. En PORC ESPÍ I GOS ESPINATel millor dels casos, és amistat i fins i tot afecte. Però tots ells es posen a prova quan la convivència implica confinament en un espai reduït durant un llarg temps. És ben sabut que augmenta el nombre de divorcis després de les vacances, que obliguen els martirimonis a una convivència superior a la de l’època laboral. Dit això, prenguin paciència. Si no tenen gos com a excusa autoritzada per passejar, facin excursions virtuals (no solament per internet, les novel·les també serveixen). Recordin que fer volar la imaginació amplia l’espai de la convivència.