Feeds:
Entrades
Comentaris

FALSOS AMICS–Señora, señora, que no encuentro el pene!

–Quèeeeee?

–Sí, el pene, que no lo encuentro por ningún sitio.

–El «pene» has dit, Marcela?

–Sí. Eso, cómo se dice? El plumero, he perdido el plumero y no sé dónde lo he dejado.

–Ahhh, el plomall! Em penso que l’he vist damunt de la tauleta del menjador.

 

L’anècdota té explicació fàcil: en romanès, que és la llengua nadiua de la senyora de fer feines, «pene» és plomall o ploma, igual que en italià. No recorda haver vist al supermercat: «Penne rigate», escrit a les bosses de macarrons estriats italians?

Aquestes parelles de termes que tenen semblança fonètica i gràfica són anomenats LES FAUX AMIS «falsos amics» pels lingüistes. I el mateix nom ja és un calc semàntic i lèxic del francès «faux-amis» que fou emprat per primer cop per Koessler i Derocquigny al llibre: Les faux-amis ou les trahisons du vocabulaire anglais, de 1928, per a ús de traductors. El cas és que els falsos amics acostumen a ser termes que tenen la mateixa etimologia però que han derivat en significats distints en cada llengua. En el cas del «pene» romanès, com l’italià «penne», l’origen és el llatí: «penna», que vol dir ploma. Per això els italians anomenen plomes el que nosaltres anomenem macarrons, perquè les canyes de plomes i els macarrons tenen la mateixa forma. Ja veuen, construïm exèrcits de paraules gràcies a les metàfores creades per les semblances de les coses. Però, i el «penis» que ens suggeria el «pene» de la senyora de fer feines? Doncs resulta que aquí l’analogia, perfectament possible, no val. En efecte, el penis, o «pene» en castellà, podria provenir del mateix «penna» llatí, però no és així, sinó que prové del «penis» llatí, que significava cua, la cua dels quadrúpedes, però no el «penis» d’aquests, que nosaltres, en to de broma, FALSOS AMICS LLENGUAtambé anomenem cua.

En fi, diuen que els estudiants d’idiomes i els traductors acostumen a ser víctimes de les trampes dels falsos amics. Jo diria que també en són víctimes els que no són ni una cosa ni l’altra, per bé que en un altre sentit. Què em diuen dels amics que semblen el que el nom indica i que, en realitat, alhora que ens somriuen, ens claven un punyal a l’esquena? Recordin, si els plau, l’oració: «Déu, guarda’m dels falsos amics, que dels enemics ja me’n guardo jo».

Anuncis

BORRELL INSULTAT«Ens escupen a l’esquena i després diuen que plou» és una frase que defineix prou bé la sensació que hom té quan el foten doblement, això és, quan algú el perjudica o menysprea i, alhora, et vol fer creure que ell no hi té res a veure. El més greu de trobar-se en aquesta situació és que, de vegades, no pots demostrar clarament que t’estan fotent en el primer sentit, i a més, el presumpte autor ho nega rotundament. Afortunadament, és una situació que difícilment es repeteix amb les mateixes persones. El segon cop que ens n’adonem, s’esvaeixen els dubtes quant a l’autoria, i ja no valen més les explicacions.

Tot plegat ve a tomb del darrer incident al Congrés del Diputats, protagonitzat pel ministre Borrell i el diputat Rufián. La picabaralla s’ha resolt amb l’expulsió del darrer, que no havia fet altre que descriure amb qualificatius gruixuts, però encertats, la manca de dignitat del primer. Borrell ha vist ‒crec que amb la imaginació‒ que un dels diputats d’ERC li escopia en passar davant seu i ho ha denunciat amb veu gruixuda. L’escopinada no l’ha vista ningú ‒ni els seus propis companys‒, i el presumpte autor ha negat rotundament l’acusació. Haurem de pensar que Borrell no ha estat escopit, encara que s’ha sentit escopit en sentit metafòric de menyspreat, escarnit i finalment retratat.

El problema del ministre és que, tot i la seva experiència, no entoma bé les crítiques, en lloc de reformar-se, ajusta encara més la seva conducta a la descripció que d’ell han fet. Si li diuen que és un «hooligan» aleshores com a tal actua. Si sent «racista» encara que hagin dit «feixista», fa un mix dels dos, que li queda prou bé. I alhora, perquè no sigui dit, es fa l’ofès, i fa veritat la dita «boca que menja fel no pot escopir mel», i parla de fem i serradures.

El títol de l’article el dec a Borrell. Gràcies, ministre. Ja veig que vostè és un individu ocurrent i amb el cap ben moblat. No puc dir el mateix dels líders de C’s. Aquests CIUDADANOS MERDA BUS.jpgcomparteixen amb vostè la mala intenció i el mateix odi per Catalunya, però no tenen la mateixa cultura. Al capdavall, no sé pas què és pitjor. La intel·ligència no garanteix en absolut la bondat ni la puresa de cor. En realitat, els malparits, si són intel·ligents, són doblement malparits. Ja ho deien els antics amb frase encertada: «corruptio optima, pèssima». La corrupció dels (que haurien de ser) millors és la pitjor de les corrupcions.

examen finalLa del títol és la màxima de capçalera de tots els mestres i professors que abdiquen d’una part essencial de la seva responsabilitat educativa: posar notes justes als seus alumnes. Pressionen les direccions dels centres, i a les juntes d’avaluació, sovint, els mateixos companys fan d’advocats del diable, demanant que s’aprovi aquest o aquell altre estudiant. «Només li queda la teva», diuen. Però de vegades són dues i fins i tot tres. Però tot val perquè tingui el graduat en ESO o fins i tot el Batxillerat. Pressionen els pares als quals no importa que el nen sàpiga res, però el volen titulat. I tots entonen alhora: «Ja els suspendrà la vida… si s’escau». La idea és aprovar suspenent, això és, premiar aquell que no s’ha esforçat, que no sap, que és un dropo o un barrut. I pressionen, com no, els estudiants, amb fal·làcies ad misericordiam del tipus: «Si no m’aproves, ploraré, ploraré i xuletaploraré.»***

La ministra d’Educació d’España (però a Catalunya, de moment, també ens ho haurem d’empassar) vol canviar la legislació educativa. Actualment és vigent la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa), promoguda unilateralment pel ministre Wert de mal record i pitjor herència. La llei té gravíssims i evidents defectes que no puc comentar aquí, però estableix expressament que només es pot obtenir el títol de Batxillerat si s’han aprovat totes les matèries. El mateix preveu, val a dir, la LOE, darrera llei socialista sobre el tema. La ministra, en el seu afany «millorador» vol que es pugui aprovar el Batxillerat amb una assignatura suspesa. Ella diu literalment que vol «contemplar la posibilidad de obtención de este certificado» si la junta d’avaluació considera que l’alumne ha adquirit les competències necessàries amb les matèries que no ha suspès. És evident que la examen filosofiaministra no sap res del que passa ja a les juntes d’avaluació actualment, on aquesta operació que proposa ella es fa cada final de curs, si pot ser sense gaire soroll. Però ella no sap, en la seva imprudència, que explicitar un tema com aquest: la rebaixa efectiva i pública de l’exigència, no pot tenir sinó desastroses conseqüències. Però, amb tossuderia, la màxima educativa de la ministra és «No se trata de hacerlo más fàcil, sino de no obstaculitzar». No, és clar, regalar el títol sense haver-lo obtingut realment, no deu ser fer-lo més fàcil… No imagina la ministra el que passarà l’endemà mateix de l’aprovació de la mesura? Ho sap? Doncs que els alumnes de Batxillerat donaran per fet que amb una suspesa, aproven. I alhora es diran: «si me’n queden dues, una ja me l’aproven, i l’altra, també, perquè només me’n quedarà una» I endavant les «haches», perdó, les «atxes», és que se m’està empegant la mala ortografia endèmica dels batxillers.

***NOTA BENE: Aquest article ja ha rebut no poques crítiques (manifestades en directe) de tots els sectors implicats. Sense voler, trepitja molts ulls de poll i diverses persones dels col·lectius al·ludits ‒per bé que jo no em referia a ningú en particular‒ s’han sentit «acusats» per les meves paraules. Aquí no val, com a les novel·les, de dir que «tota semblança amb la realitat es pura coincidència». De fet, crec que el que dic correspon justament als fets. Si no canviem, amb les nostres actituds, el sistema educatiu, anem a mal borràs.

TANC ColourizedFirstWorldWar«La guerra per acabar la guerra» és el nom, potser irònic, però ben tràgic i llastimós, amb què es va anomenar la Primera Guerra Mundial, que va produir entre 9 i 11 milions de soldats morts, uns 23 milions de militars ferits i uns 8 milions de civils morts de gana o pels «efectes col·laterals» dels combats. El nom li va posar un escriptor de ciència ficció britànic: H.G.Wells, en una sèrie d’articles que van aparèixer aleshores i que finalment van ser publicats en un llibre amb el títol:  The War That Will End War .TANC ENFONSAT WW1-FIRSTS-tanks_3099536k

L’armistici, signat el dia 11 de novembre de 1918, complirà 100 anys demà, diumenge. Com diríem d’altres efemèrides, res a celebrar, sobretot perquè no fou més que una aturada d’hostilitats que es renovaria vint anys més tard amb conseqüències encara més devastadores. El curiós del cas és que la signatura del document va tenir lloc a les cinc de la matinada, però aquest establia que no seria efectiu fins les onze del matí.  Per quina raó el tractat va determinar aquest lapse de sis hores entre la signatura i la pau  que establia? En fou responsable l’esperit quiromàntic i numerològic dels signataris? Pensaven Ferdinand Foch (General francès i comandant en cap dels exèrcits aliats) i armistici de Compiègne 1a Guerra MundialMatias Erzberg, representant l’imperi alemany, que la xifra rodona de les 11 hores del dia 11, del mes que fa 11 de l’any, valia la pena? Eren conscients que durant aquelles sis hores moririen més de deu mil soldats?

Van dir que el lapse era necessari perquè la notícia arribés a tothom, a cada lloc de comandament i a cada trinxera, perquè el silenci de les armes fos simultani. Però era mentida. De fet, els comandaments d’ambdós fronts sabien feia quatre dies que la pau era imminent, des que els alemanys havien enviat una delegació a cercar l’armistici. Però això no va distreure aquells que van cercar un darrer i sagnant momentFERIT MUTILAT -wwi-world-war de glòria, just abans de l’hora. Quantes preguntes naixen d’aquest instant… Abans de les 11, matar l’enemic era patriòtic heroisme; matar-lo després de les 11 era assassinat.

És terrible la banalització de la mort que fan tant aquells que la provoquen amb les armes com els polítics que juguen amb les vides dels ciutadans igual que fan amb les peces, innocents i ignorants, d’un tauler d’escacs.

vesperNo emprenyeu les vespes… És el significat de l’adagi del títol. Li devem a Plaute Amphitryon, 707)*, i és tan cert ara com fa dos mil anys. En efecte, tan ruc és donar una puntada a niu de vespes com apagar foc amb benzina. Cap persona assenyada no ho faria. Però l’Estat espanyol fa dies que ha perdut el seny, com brau embogit per la pica, que envesteix tot el que es mou.

Si Franco fos viu, ja els hauria afusellat. I per la mateixa (falsa) raó que feu afusellar tants republicans, després d’aniquilar la República. Fou per «Colaboración con la justicia franquista ENEKO-79-DESTACADA-627x376rebelión» que els tribunals de la Dictadura va jutjar milers de ciutadans i els va condemnar a ser passats per les armes. Resulta paradoxal que el feixisme colpista acusés de rebel·lió els defensors de la República, però no té res d’estrany en qui jutja els altres per la imatge que li retorna el mirall. Així, doncs, què té d’estrany que l’Estat construït pel cop d’Estat de 1936 repeteixi les mateixes gestes? Al capdavall, les acusacions són les mateixes, igualment infundades, i cerquen el mateix resultat: la revenja. L’únic que canvia és la pena. Probablement aquest és un dels poquíssims mèrits de la Transacció (Transició per als constitucionalistes) entre el franquisme i l’oposició democràtica: el canvi del codi penal. Ara ja no inclou la pena de mort (que Franco va aplicar fins que ell mateix ja tenia un peu al Valle de los Caídos, por Dios y por España…), però encara contempla penes més dures pels qui posen en perill la seva «Unidad de Destino en lo Universal» que per als violadors de noies innocents.

Els presoneres polítics d’ara, com els que ho foren entre l’any 1936 i el 1975, seran jutjats ley de responsabilidades políticasi condemnats per la llei, sí, però per una llei injusta. I ara, fins i tot inventada per reinterpretació. El 1939 el franquisme es va treure de la màniga la «Ley de responsabilidades políticas», que buscava «liquidar les culpes contretes pels qui van contribuir a forjar la subversió que va culminar en el sagnant enfrontament»… Ara es treuen de l’armilla tant la rebel·lió com la violència, que només s’aguanten amb paraules. Deixeu-me dir que si els catalans seguim fent el paper de rucs albardats que ens ha caracteritzat fins ara, més de quatre ens desjunyirem del carro, que només va al pedregar. Catalans, catalanes, o som vesper o no som res.

*Erasme de Rotterdam va publicar, fa uns cinc-cents anys, una colla de comentaris a vesper 1diversos adagis grecs i llatins. Els llibres, car n’hi ha diverses edicions i volums, es titulava: Adagiorum Chiliades Quatuor. (el nom «quatuor» indica que es publiquen els primers quatre mil adagis). L’adagi: Irritare crabrones (de noli irritare crabrones) 1,1,60 S. 4445.

1993 Tango - La mate porque era mia (esp) 01‒Mira, nena, si em deixes, t’asseguro que te’n penediràs, com hi ha món! Et ben juro que no em fotràs, que no em trauràs del pis. (…) Se me’n refot que tu n’hagis pagat la meitat, em sents!  (…) Val, i també l’entrada. Però hi ha el meu nom a l’escriptura, també. I no em penso deixar prendre el que és meu. (…) Que la qüestió no és la possessió del pis, dius? Que la qüestió és que ja no m’estimes? Au va, nena. Segur que la pela hi té alguna cosa a veure, no m’ho crec pas que no sigui pels quartos. I que no m’estimis més ben bé igual. Quan ens vam casar, recordes, el capellà va dir que era per a tota la vida, així que t’aguantes. (…) Que jo visc a la prehistòria, dius? Que no sé que hi ha altra gent que es divorcia quan no s’entén i no passa res? És clar que ho sé, que et penses, que visc a la figuera? Però no n’he de fer res del que fa altra gent. Si altres se separen deu ser perquè els dos volen, entens. I jo no vull, així que punt i final, en sents? Punt i final! (…) Però què dius, que te n’aniràs tant si vull com si no vull? Això serà si et deixo! (…) Ah, que no m’has de demanar permís per a deixar-me! Mira-te-la, l’espavilada! És que és igual que me’l demanis com si no. No te’n vas i ja està, ho veus? I no em miris amb aquesta cara de prunes agres. Et queda clar d’una punyetera vegada? Tu a mi no em VIOLÈNCIA DE GÈNEREdeixes, perquè si em deixes, et mato!

Espero que el sofert lector hagi aguantat amb paciència i, alhora amb indignació creixent aquesta meva reproducció ‒inventada‒ d’una de les converses el resultat de les quals llegim als diaris o sentim als telenotícies. Notícies luctuoses que tenen el format de: «Un home assassina la seva esposa i els seus fills i després se suïcida», «El seu ex-nòvio la va anar a buscar a la sortida de la fàbrica i la va apunyalar davant dels seus companys de feina. L’individu està essent buscat.»  Segur que més d’un cop s’ha preguntat, amb el cor encongit, entre astorat i rabiüt, com és possible que hi hagi homes ‒perquè sempre són homes‒ que vulguin impedir amb violència que les seves esposes, novies o companyes els abandonin. Segur que han pensat en quines males bèsties deuen ser aquests individus, incapaços de cap empatia, de cap respecte per l’altre, i que, sense MARGALLOsaber-se fer estimar, només saben fer-se témer.

Doncs sàpiguen que l’exministre Margallo, com un masclista violent qualsevol, li ha deixat ben clar a la senyora Catalunya el que farà España si se’n va: com que la Constitució no ho permet, no hi haurà referèndum, i España no es retirarà pacíficament de Catalunya ni arriarà la bandera (sic). Així, que, si Catalunya se’n va, hi haurà violència. Allò dit: «Si me dejas, te mato»

QUI PAGA, MANA

SENTÈNCIA HIPOTEQUES 19.10.18Cada govern  estableix  les  lleis  segons  les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de  manera  tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis,  declaren que és just per als governats  allò que només convé als qui manen,  i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia.  El que jo dic, amic meu,  el que és igualment just  en  totes les ciutats,  és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de  manera  que per a tothom que discorri  rectament el  just és sempre el mateix: el que li convé al més fort.

Li semblen encertades les paraules les paràgraf precedent, volgut lector? Són una descripció escaient de l’actualitat? En realitat, són paraules molt antigues, tenen dos mil quatre-cents anys i les va escriure el filòsof Plató al seu llibre La república, (338 c). S’adona de com, posem per cas, s’ajusten com un guant a la darrera reculada del Tribunal Suprem en relació a l’impost de les hipoteques? Faig memòria: dijous al vespre ens assabentàvem que el TS havia determinat que l’impost sobre els actes jurídics documentats l’havien de pagar els bancs, únics beneficiaris reals de la constitució d’hipoteques sobre els habitatges que s’adquireixen. En efecte, els bancs en treuen uns poderoso-caballerobons interessos i és just que paguin els impostos corresponents. Divendres passat, 19 d’octubre, la notícia ocupava les principals portades dels diaris del matí,  fins i tot l’Editorial d’aquest, que destacava el cost que, segons l’agència Moodys, hauria d’assumir la banca: uns quatre mil milions d’euros, diners que fins ara han pagat els soferts consumidors. El mateix divendres, però per la tarda, la notícia ja era una altra: el TS rectifica i fa marxa enrere. Ara serà un ple, compost de més de trenta magistrats, qui prendrà la decisió final. Endevinen quina serà aquesta? El millor és l’excusa que al·lega: «l’enorpoderoso a màquiname repercussió econòmica i social…», que els obliga a «avaluar amb lupa».  Està vist que ni els jutges no diuen la veritat, que no és altra que la Banca els ha picat el crostó, fent palesa una evidència: qui paga, i en aquest cas, qui ha de pagar, mana.

Lluny de la meva intenció dir que el Tribunal Suprem és corrupte, i que les seves sentències estan dictades pels grans interessos econòmics i no per la Justícia. Està molt lluny de mi l’horrible pensament que la judicatura i, amb ella, tot el sistema polític estan podrits fins al moll i són el titella malgirbat de qui Quevedo anomenava «Poderoso Caballero»… ja saben qui és, oi? : «Don Dinero». Se m’ha entès, se m’entén?