Feeds:
Entrades
Comentaris

FERRERES I VOX VIOLÈNCIA DE GÈNEREEl títol és la traducció de la dita euskera «Kalean uso, exean otxo», frase análoga a les castellanes «Santo en la plaza y demonio en la casa», «Candil en la calle, oscuridad en su casa» o «Candilito de la calle, tizoncito de su casa». No sé d’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals se’ls pugui aplicar. En proposo una que no desentona: «Senyor al carrer, fera a casa». Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns ‒ni mencionar-los vull‒ volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra.

El refranyer no enganya. La veritat s’obre pas a través de les parets de les cases i tothom víctimes violència masclistasap del veí del quart segona que atonyina la senyora, que l’endemà apareix amb blaus a la cara i als braços i diu que ha entropessat. I tothom gira la cara i es tapa els ulls, i fa com qui s’ho creu. A tot estirar, una mirada de simpatia, un pessic de compassió, fins i tot un consell: «Això, dona, ho has d’arreglar al llit…». El pitjor, però, són les explicacions que troben alguns, potser de bona fe: «se li deu haver escapat la mà, dona». I altres, clarament de mala fe, comenten en veu baixa, perquè no ho senti : «Alguna cosa haurà fet, ella…»

Una dona maltractada abandona el marit i torna al poble, amb els seus pares. De seguida el poble en va ple. Ja se sap, la xafarderia. I els homes, al cafè, entre partida i partida de VOXMITAR -Salon-Plenos-pancarta-recuerdo_1413769291_113260181_667x375botifarra, diuen: «Anvaparar, amb la primera bufetada ja ha marxat…». El comentari simbolitza tot un credo, que és religió de molts homes i també de moltes dones. La idea segons la qual dos no s’enfaden si un no vol ha quallat en molts esperits femenins, educats en la submissió a l’home. I en molts homes, educats en la idea que el rol masculí, treball a banda, inclou el domini de la dona i els fills, tots en una infància permanent.  Tanco amb la piulada (25/11), d’una filla a son pare mort. Es tracta de l’escriptora Maruja Torres: «El Paisano cerraba tras de sí la puerta de casa y a mi madre lo primero que le caía era una hostia. Luego venían los tirones de pelo, las patadas. Lástima de infierno, papi».

EL JABATO.jpgAls còmics que llegia a la infància de vegades apareixia l’expressió: «Que venen els bàrbars!», en castellà, naturalment. Al Patufet, que també llegia, no hi havia batalletes. Els bàrbars eren sempre l’enemic del Jabato o del Capitán Trueno, un enemic salvatge, cruel i despietat, que proferia esgarips incomprensibles en lloc de paraules. Més tard vaig saber que el terme procedia del grec clàssic i que justament imitava el so confús ‒com de balbuceig‒ que a oïdes gregues feien les llengües estrangeres. Així, al principi, «bàrbar» només designava l’estranger, aquell qui parlava una llengua incomprensible. Aviat, però, els grecs, inventors de la democràcia, van descobrir una altra diferència entre ells i els altres. Ells, els grecs resolien les seves diferències a través del diàleg. Els altres les resolien a través de la violència i la imposició. Continua llegint »

CUBA PURINEls pagesos, que són gent intel·ligent, saben que quan han de treure el purí dels porcs  (les deposicions semilíquides dels animals) de les granges, han de mirar bé quina és la direcció del vent, i enfilen el tractor i la cuba en la direcció correcta. Si cometessin l’error de dispersar-lo en totes direccions, panoràmicament, un moment o altre el vent els llençaria la merda al damunt. Continua llegint »

ERMENGOL 10 NOVEMBRE VOTACIÓDiuen que la millor defensa és un bon atac. Es tracta de la primera lliçó de tots els manuals de guerra. I a fe que resulta encertada, si finalment hi ha d’haver brega i no pots evitar-la perquè l’ajornament només beneficiarà l’adversari. Així, els atacs preventius són una defensa anticipada que et permet guanyar la inevitable baralla. Per això, potser, de vegades, les ferides més incisives són aquelles que fem quan ens defensem. Per dir-ho amb una metàfora: ferim més amb l’escut que no pas amb l’espasa. Continua llegint »

actor calavera hamlet

Morir, dormir, qui sap si somiar, que en aquest son de mort quins somnis poden pervenir-nos… Hamlet

Hi ha qui parla amb els morts –els seus, és clar– perquè ho va fer poc quan eren vius i podia,  perquè hi té comptes pendents, perquè li cal treure coses no manifestades quan tocava, o potser d’altres dites de més, inoportunes i no retirades o esmenades a temps. Sigui com sigui, no hi ha res de forassenyat a parlar amb els morts. Deu ser que som molt fràgils i no suportem fàcilment determinades absències, i per això tractem d’imaginar converses, en una mena de ventrilòquia transcendental, on els morts ens donen consells o ens fan costat en les nostres decisions. Potser és el símptoma més evident que no hem superat encara el procés de dol, i encara vivim pendents d’un passat que no tornarà mai. Conec persones que diuen que parlen amb els seus familiars morts. Continua llegint »

MONEDA FRANCO 1Diuen els homes dignes de fe que els ocells aturaven el vol quan ell passava, i restaven miraculosament suspesos entre el cel i la terra; als galls se’ls estroncava la veu quan a trenc d’alba el cotxe presidencial recorria els ravals de la capital, i els talps deixaven de furgar quan ell trepitjava el terra del jardí… Continua llegint »

ESCOPETEREl terme «violència», si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino d’España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius «intimidatòria» i «sediciosa», a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com l’Estaca i «Diguem no». Continua llegint »