Feeds:
Entrades
Comentaris

amèrica rostreQuan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és hispanidad adesiaraque no eren súbdits obedients d’un rei amb corona?

‒Ahhh! Es van dir, sí, aquests indis també són fills de Déu, cert; aquests indis són com nosaltres, però no com nosaltres som ara, sinó com nosaltres érem «abans», és a dir, són els nostres avantpassats. I per això és un deure que els imposem la nostra religió vertadera, la nostra llengua castellana (després ja direm que mai no va ser una llengua d’imposició, que la van adoptar lliurement), la nostra cultura superior, els nostres costums civilitzats. I, és clar, com que la nostra supremacia, indiscutible, en tecnologia (tenim arcabussos i ells només arcs i fletxes), en transport (tenim cavalls i ells van a peu), en protecció (tenim cuirasses i ells leyes de indiasvan a pèl…), és un signe evident de la nostra superioritat racial (ells són foscos de pell, nosaltres som blancs com la llet), és evident que els blancs, castellans i cristians són superiors als rojos (i per extensió als negres, als grocs…). Els blancs, en fi, som els bons, els victoriosos, els escollits per Déu per a tenir un imperi i per a dominar la terra.

Es evident que cap dels espanyols d’aleshores no va llegir Montaigne: «Ara bé, per tornar als meus propòsits, trobo que no hi ha res de bàrbar ni de salvatge en aquesta nació, pel que m’han contat, sinó que cadascú anomena barbàrie el que no forma part dels seus hàbits igual que, realment, no tenim cap altre punt de vista per a la veritat i la raó que l’exemple i la imatge de les opinions i els costums del país on som». Essais I, Des cannibales. Montaigne, que va dedicar un assaig a parlar dels indis acabats de «descobrir», ja va veure que el que els feia estranys era justament la nostra manca de «món», el nostre etnocentrisme, la nostra incapacitat per a jutjar els altres sense deixar de mirar-nos el melic. D’això en saben un niu a Castella: allò que no entenen ho envesteixen i, si no poden, ho menyspreen.

Ja veu, volgut lector, que d’aquelles polsegueres venen els actuals fangars. Ibèria no12 d'octubre canviarà mai. Abans foren els indis, que pensaven i actuaven diferent, i foren conquerits, exterminats parcialment i sotmesos. Sort que la submissió els durà poc i un dia es van espolsar per sempre els colonitzadors. Ja ho saben, abans d’ahir, el «Día de la raza», els de la punyetera última tribu d’indis sotmesa que queda, no teníem res a celebrar.

 

*Això de «descobrir» el nou món ja fa temps que és objecte de discussió, en un doble sentit. El primer, que no foren els ibèrics els primers a descobrir les noves terres, sinó els víkings escandinaus. En el segon, que no foren els mariners castellans sinó els catalans. L’origen de Cristòfor Colom és en discussió, per diverses raons.

Anuncis

Tarquinius-SuperbusSext Tarquí (Sextus Tarquinius en llatí) havia guanyat amb arteria i dissimulació la ciutat de Gabii i pensava incorporar-la a l’incipient imperi romà. No sabent què fer per garantir-se la submissió i la fidelitat de la ciutat, va demanar consell a son pare Tarquí el superb, que tingué el trist honor de ser el darrer rei dels romans, destronat l’any 509 aC, just abans que aquests es declaressin republicans. Tarquí el superb, però, no es refià de parlar francament amb el missatger que el seu fill li enviava, així que, decidit a no respondre-li amb paraules, se l’endugué a un hort. Allà, amb un bastó, va anar esterrossant els caps que sobresortien de les roselles. El missatger, retornat a Gabii, relatà fil per randa el que havia vist. Sext comprengué de seguit quin era el missatge que son pare li enviava: calia acabar amb la vida dels individus més destacats de la ciutat.

Valeri Màxim, relata la història a Factorum ac dictorum memorabilium, (Fets i dits

VIOLACIÓ LUCRECIA

La violació de Lucrècia, per Sext Tarquí, precipità la caiguda de la monarquia.

memorables) una obra plena d’històries i fets diversos amb intencionalitat moralitzant; tot un compendi d’avisos per a navegants en aquest mar enverinat que és la política. Valeri conclou el seu relat amb un comentari agut sobre l’entesa paternofilial: «L’astúcia del vell es va correspondre amb la sagacitat del jove».

L’anècdota m’ha fet venir a la memòria Soraya Sánchez de Santamaria, que presumí, el 16 de desembre de l’any passat d’haver aconseguit, amb l’aplicació del 155, que ERC i Junts per Catalunya «no tengan líderes porque están descabezados». I m’he adonat que, malgrat la perversitat de la frase i de la intenció que ERMENGOL 5.10l’animava, Soraya tenia raó. Els grups que formen el govern no tenen líders dignes d’aquest nom, els que ara passen al davant són actors secundaris que manen per delegació i que mai no haurien imaginat que els tocaria fer aquest paper. Sense líders, i sobretot, sense líders capaços d’entendre’s, la política catalana està empantanegada. Assetjat el govern per tots costats, amb C’s i PP vomitant odi a cada intervenció, PSC xiulant com si la cosa no anés amb ells, els de la CUP ERMENGOL 6.10aprofitant cada feblesa per estrènyer més el cargol, la (in)Justícia espanyola collant el Parlament i restant-li marge de maniobra, sembla que no hi hagi sortida. Però no hem de perdre l’esperança. Recordem que Tarquí el Superb, el «descabezador» perdé el seu cap tot seguit, i la República de Roma fou proclamada.  Si l’analogia amb el nostre assumpte val d’alguna cosa, el primer ja ha passat, amb paciència, i una mica més de coratge i intel·ligència, arribarà la segona.

trucada déu PETITFa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta d’una església. Diu així: «Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà queda millor, perquè el terme és “llamada”). Però es poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsap mentre condueixes.»

Imagino que al meu amic, que és capellà, acudit li feia gràcia per allò de «més val riure que no pas plorar» de les coses que, fent missa, deu sentir i veu fer a alguns dels seus parroquians. No em sorprèn gens. Jo mateix, que mai no assisteixo a missa, llevat de comptades ocasions com ara bateigs, bodes o enterraments, ho he hagut de fer darrerament en dues ocasions pel darrer motiu. A la primera missa de difunts no va passar cap cosa remarcable, però a la segona em va sobtar molt el capteniment dels feligresos: Uns consultaven els seus mòbils i, ostensiblement, enviaven i rebien missatges escrits; molts altres xerraven sense parar, i no pas del difunt o del dol de la família, sinó de temes diversos. Ho remarco perquè era inevitable sentir-los i perquè la xerrera impedia, literalment, escoltar el capellà, malgrat que la veu d’aquest arribava a travésconduir amb mòbil dels altaveus de l’església. I també perquè tenia força interès a sentir-lo, car el capellà, jove, nascut a Guinea Equatorial, tenia una excel·lent dicció catalana. La qual cosa em feu pensar dues coses: la primera era que el capellà era un perfecte exemple d’integració social i cultural, que hauria de resultar modèlic per a molts que porten molts anys vivint aquí i no diuen un mot en català. La segona,  que la «crida» de Déu, o «vocació» (en castellà «llamada», que fa joc amb l’acudit del principi) cada cop és més feble entre nosaltres. Si, en canvi, sembla més forta la crida (llamada) del mòbil, encara que no sigui Déu qui està a l’altra banda de l’aparell, i quan no, la xerrera insubstancial i mancada de respecte per l’acte religiós i per la gravetat del lloc i el moment. En efecte, no cal ser de missa per saber que a l’Església, com a qualsevol centre de culte culte (incloc els «temples del saber» o aules de les escoles, instituts i universitat), hom ha de saber estar, per respecte, dignitat i educació.

SALOMÓ HA MORT

SALOMÓ Raffaello_Sanzio_-_The_Judgment_of_Solomon_(ceiling_panel)_-_WGA18730El judici de Salomó (I Reis, 3,16-28) és una anècdota excel·lent que exemplifica l’enorme dificultat que hi ha a jutjar bé. Suposo el lector mínimament avesat: dues bagasses han parit recentment, però una, sense voler, ha mort el fill en adormir-se-li damunt. Aleshores, d’amagat, canvia el nen pel de l’altra, que és viu. Aquesta, en adonar-se’n, reclama el seu fill. Amb la disputa oberta, les bagasses van a trobar Salomó. És impossible saber quina diu la veritat, car les dues sostenen que el nen viu és el seu. Salomó pren una opció arriscada, que ara cap manual de jurisprudència aconsellaria. Demana una espasa i ordena que el nen sigui partit per la meitat, i que se’n doni una part a cadascuna. Una accepta la sentència sense piular, però l’altra la rebutja, dient: «Dóna-li l’infant viu. No el matis»

És aleshores que Salomó sap qui diu la veritat. Només la vertadera mare prefereix perdre el fill a canvi de veure’l viu. I, alhora, només la que plora el fill mort treu consol ‒un magre consol‒ que l’altra també plori. I encara, només un jutge imparcial, un jutge que no penja ni a un ni a l’altre costat, un magistrat que no guanya ni perd res, com el fulcre d’una balança, pot jutjar rectament.

Per a desgràcia nostra ‒i també dels ciutadans d’España, que ja s’ho trobaran un dia‒ els justícia espanyola ferreresseus magistrats són incapaços de jutjar «salomònicament». I no ho dic per les evidències externes de moltes de les seves accions, que sempre poden ser interpretades benèvolament com malaptesa o rigidesa d’esperit. Ho dic per les paraules que molts d’ells han expressat voluntàriament en un xat, conegut ara, on vomiten la seva voluntat contra Catalunya. Les evidències externes ja ens eren conegudes, i eren molt diverses: acusacions sense proves, negligència o recusació de JUSTÍCIA ESPANYOLA ERMENGOLproves en contra, abús injustificat i contrari a la llei de la presó preventiva, etc. En un altre ordre de coses, el rebuig de la fiscalia de dur al Tribunal Suprem el cas del fals màster de Casado és un glop més de fel. És clar, com han de jutjar qui els proporciona prebendes i càrrecs? Les evidències internes, però, són la confirmació de la Injustícia que regna a España. Els jutges són part de les seves pròpies causes, i això invalida, com hi ha món, qualsevol judici.

COM DÉU MANA

OPUS DEILa frase del títol té un origen bíblic. Fer les coses «com Déu mana» significa fer-les bé, amb correcció, eficaçment i eficientment. Tot plegat és una extensió metafòrica del significat original, que era «complir amb la llei de Déu» expressada en el Decàleg, o «deu manaments», d’aquí ve directament això de «com Déu mana». Què mana? Els Manaments.

La detenció de Willy Toledo per cagar-se en Déu ha aixecat una enorme polseguera mediàtica. El personatge en ell mateix no té massa interès, però sí el té la seva denúncia. CASADO CIFUENTESNingú no hauria de ser perseguit legalment per blasfèmia. Que España contempli encara el delicte d’ofensa als sentiments religiosos de les persones és incompatible amb la idea de llibertat d’expressió i de respecte a la diversitat ideològica pròpia d’un règim democràtic. Per això s’ha dit, amb proporcional ironia, que el jutjat d’instrucció número 11 de Madrid que l’ha fet detenir ha actuat «com Déu mana», encara que també es podria haver dit que als jutjats d’España «mana Déu», cosa fàcil de comprovar amb el fet que la meitat dels jutges són de l’Opus dei, i aquí ho deixo.

Ara, que si la conducta recomanable a partir d’ara és actuar com Déu mana, això és, seguint els «deu Manaments», trobarem coses com les que segueixen. Toledo ha actuat contra el primer i el segon, que diuen que cal estimar Déu i que no s’ha de prendre el nom de Déu en va. Però què direm del cinquè, no mataràs? El van respectar els piolins de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, hostiant ‒mai més ben dit‒ els votants catalans del referèndum? El respecta el govern espanyol venent bombes a Aràbia Saudí? Quant al RIVERA DOCTORsisè: no faràs accions impures, què direm de Rivera, Casado, Cifuentes i altres, que s’han estat «masterbant» públicament? «Masterbant», neologisme que significa donar-se un Màster universitari a si mateix amb finalitats de plaer. Per cert, que el «Naranjito»  també peca contra el desè, que diu que no cobejaràs els coses dels altres, i la seva emveja i ambició no li fan sinó voler a qualsevol preu la presidència del govern que les urnes han donat a altres. I pel que fa al setè manament: no robaràs… En dirà alguna cosa Rajoy, i el PP en general que s’ha embutxacat sobres de diners a mans plenes? En diran res els del 3%? I el PSOE andalús, respondrà pel frau dels ERE’s? Ahh,màster de Casado però el més divertit serà veure Llarena, la Fiscalia general de l’Estat, la Guàrdia Civil i el Tribunal Suprem donant explicacions el dia del Judici Final pel seu sistemàtic menyspreu del vuitè manament: No donaràs fals testimoni ni mentiràs. Com explicaran les seves acusacions de rebel·lió i sedició…, com justificaran haver empresonat innocents?

APORELLOS BISLi han dit mai «t’estimo» amb cara de fàstic? Alguna vegada, després de fer-li una putada, li han manifestat estimació o tendresa verbalment o per escrit? Ha estat vostè tan estúpid, imprudent, confiat o innocent per creure cap d’aquestes paraules d’afecte?

Hi ha una dita castellana que escau molt: «Obras son amores, que no buenas razones», que lliga magistralment amb aquella frase bíblica per a la qual no passa el temps: «Per les seves obres els coneixereu». Recorda el lector que l’any passat Catalunya va patir un doble atemptat, a les Rambles i a Cambrils? Recorda també que el cervell era l’imam de Ripoll, confident del CNI? Sap que els Mossos d’Esquadra no van poder preveure res quant a l’individu perquè els seus antecedents penals havien estat es

a por ellos II

borrats de la base de dades pertinent per la mateixa policia espanyola? Sap, també, que en aquelles dates, i fins fa només un parell de dies, els Mossos no tenien cap mena d’accés a les dades del CITCO (Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat)? Estava clar que els Mossos, des del punt de vista del govern espanyol, no eren una policia de confiança, una policia a qui calgués tractar amb respecte. Total, eren una policia «regional», «separatista».  Ara, amb gran renou, s’ha anunciat que finalment els Mossos tindran accés a la informació rellevant que permet presbícia 7prevenir atemptats. Podem dir que l’Estat ja confia en la policia catalana? No. Tornem al començament de l’article, a allò de «obras son amores»… fatxes manifestacióL’Estat envia 600 efectiu «antidisturbios» a Catalunya, i alhora cancel·la tots els permisos a la Guàrdia Civil instal·lada al Principat i a 300 més no els deixa reincorporar-se als seus destins. Tot plegat, en teoria, per «ajudar» els Mossos a mantenir l’ordre. A veure, si Catalunya té competència en matèria de seguretat, si a les manifestacions catalanes mai no es trenca POST TRUTH LIEni una paperera, què vénen a buscar els «antidisturbios»? Es deu al fet que, com a l’u d’octubre passat vénen a provocar avalots i violència? Es deu al fet que vénen a provocar allò que, sense ells o sense els arrancallaços de C’s, no passa? Vostè creu una sola paraula del que diu la nova «virreina» de Catalunya, digna hereva de l’anterior, la senyora Cunillera, que sosté que l’aportació extra de piolins forma part de la normalitat? Au va, quina vergonya, senyora, que no vam néixer ahir!

CLAVAR EL MOTOR

clavar motorFa uns dies, a un conegut meu se li va clavar el motor del cotxe. Un senyal vermell al quadre d’instruments segons abans de la fatal aturada del motor al mig de l’autopista. S’havia quedat sense oli, però no pas perquè n’hagués de faltar, no. Abans de sortir de viatge havia passat pel concessionari oficial a fer la revisió oportuna. En canviar-li el filtre d’oli, però, no li van collar prou bé i perdia. Quan m’ho va explicar, li vaig dir, espontàniament: ‒Renoi, quina mala sort, tot perquè un mecànic no va acabar la seva feina! I ell em va respondre: ‒Tens raó, el mecànic es va descuidar d’estrènyer el filtre d’oli, però ell no és el responsable. ‒Com que no? Li vaig preguntar. ‒No ho és ell, en qualsevol cas, ho és més encara qui li va cambio-aceite-600x352donar una responsabilitat que no estava en condicions d’assumir. I ho és una organització que no és prou eficient, que no té protocols de qualitat i servei o que no els compleix. La responsabilitat no és de l’individu si les seves accions les realitza dins del marc d’una organització que dóna fe d’un producte o d’una execució determinades. A veure, Ramon, si compres un cotxe i  l’embragatge peta als mil quilòmetres, de qui és culpa? Del mecànic que no que el va montar bé, o de l’empresa fabricant? ‒Val, ja he entès l’argument. Però això no es pot aplicar a tot tipus d’empreses o col·lectius. Per exemple, un hospital. ‒Com que no? I tant! Un hospital és atès per moltes persones, els errors de vegades són motor-gripado-300x200individuals, però sovint són forçats o resultat d’una organització deficient del treball. És el mateix que en l’altre cas. Fixa’t, si agafes un virus de quiròfan sovint és perquè algú no havia seguit el protocol higiènic i perquè algú altre no havia controlat que aquest protocol el seguís tothom sense excepció. ‒Renoi, veig que tens ben afinats els arguments. ‒És clar. Encara un altre: recordes l’accident d’un tren Alvia a Galícia, de fa un cinc anys?  Es va donar la culpa al conductor, que corria massa. Però tot era per tapar que hi havia manca de senyals d’avís per a una reducció de 220 km/h a 80 km/h, que la corba s’havia construït massa tancada, a fi d’estalviar diners, que no hi havia protocol de seguretat en cas de fallada humana o mecànica, també per una qüestió d’estalvi de diners…, que segurament algú es va embutxacar. Qui tenia la culpa? La persona o l’organització malalta i corrupta?

prestige‒Ostres! Li vaig dir jo, ara sí que ho entenc. Si Llarena prevarica, si falseja les acusacions, si s’inventa el Codi Penal no és ell el culpable. Ho és el Tribunal Suprem que l’empara i no el controla. Ah, i l’estat (que som tots, és clar) que li paga la defensa davant del tribunal belga… Ara ho veig clar. El que està corromput és el sistema, l’organització. És España!

Vegeu la informació legal que m’ha fet arribar Xavier Alonso. Informació que ignorava en escriure l’article:

Art. 1902CC El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia está obligado a reparar el daño causado.

Art. 1903CC La obligación que impone el art. anterior es exigible, no sólo por los actos u omisiones propios, sino por los de aquellas personas de quienes se debe responder. REAL DECRET 24 JULIOL 1889