Feeds:
Entrades
Comentaris

carnsaladaAbstingueu-vos, mortals, d’embrutar els vostres cossos amb menjars fastigosos. Hi ha cereals, hi ha fruites i raïms als ceps, i plantes que és possible cuinar al foc (…) Amb carn, en canvi, sadollen la seva gana les feres, i encara no totes (…) Ai, quin crim més horrible és que s’emmagatzemin vísceres dins de vísceres i que, atipant-se de cos, un cos ansiós s’engreixi i que un ésser animat visqui de la mort d’un altre! És a dir, que, amb tants recursos com produeix la Terra, la millor de les mares, no t’agrada altra cosa que mastegar amb salvatges dents sinistres talls i reproduir els usos dels Cíclops***, i llevat que destrueixis algú altre no podràs satisfer les apetències del teu ventre voraç i de detestables hàbits»

Aquestes paraules, que a Les metamorfosis, Ovidi atribueix a Pitàgoras (Sí, el del DEFORESTACIÓ AMAZONESteorema) demostren que la prohibició de menjar carn ve de molt lluny. Ara, sense arribar a tant, l’ONU ha emès un informe (se’l poden descarregar del web: unes 1.100 pàgines) sobre el canvi climàtic, la desertificació, la degradació de la terra, tractament sostenible de la terra cultivable, seguretat alimentària i l’efecte hivernacle en els ecosistemes terrestres. Títol llarg, certament, però que anuncia l’abast i la importància del problema.

veganismeDe fet, l’informe diu que determinades dietes, com ara les que són abundants en carn, requereixen més aigua i més terra, que són recursos cada cop més escassos, i alhora, els efectes de la producció d’animals (dejeccions en forma de purins, de metà, nitrogen) contribueixen a contaminar el planeta. A banda, s’hi sosté que aquestes dietes també tenen un efecte directe sobre la nostra pròpia salut. En el fons l’informe no diu res que no sapiguem. En efecte, l’antiquíssima prohibició de menjar carn de porc, pròpia del judaisme i l’Islam, nasqué en un context de desertització on s’havia comprovat que produir porcs, que no donen llet ni serveixen per a llaurar ni transportar res, era molt car en recursos, i a més, menjaven allò mateix que podien menjar els humans. Sí, la carn de porc és molt bona, però què prefereix, si els recursos són limitats, menjar-se vostè els cereals o donar-los-hi i esperar, passant gana, que el porc estigui prou gras per matar-lo?

Quant a les malalties provocades, per dir una anècdota, podríem assenyalar que ja fa purin aspersiósegles, quan els únics que menjaven carn, i no menjaven altre, eren els reis, aquests tenien pitjor salut que els seus súbdits. Fa de bon saber que Carles V es passà mitja vida amb una pota enlaire per culpa dels atacs de gota. Ara tenim atacs de cor i obesitat mòrbida. En fi, l’ONU no ens vol pas obligar a una Quaresma permanent; només diu, parem compte, que això s’acaba! Però aquest únicament és un aspecte del problema. Si ens passem al veganisme però seguim cremant benzina farem uns pans com unes hòsties.

 

*** Els ciclops, segons la mitologia, eren menjadors de carn. És famosa l’escena de l’Odissea en què el ciclop Polifem devora els companys d’Ulisses a la seva cova.

Anuncis

NYAP LAMPISTA TUBSLi han fet mai un nyap, a vostè? Ha trucat mai un lampista que, en lloc d’arreglar-li la fuita d’aigua, l’ha fet més gran? Li ha passat mai que la reparació del mecànic ha durat el mateix que el trajecte fins al següent taller on, ara sí, li han arreglat el cotxe?

La meva padrina, quan volia parlar bé d’algú deia que era «molt treballador/a». Segur que la laboriositat, i la constància en el treball són virtuts, però avui del que tracto de parlar és del «bon treballador», del professional que fa bé la seva feina. El món està ple d’individus que treballen poc i, sobretot, treballen malament. Una amiga meva, que no té pèls a laNYAP COTXE llengua, de tant en tant es veu obligada a preguntar: «Senyoreta, a vostè li agrada la seva feina?», i la venedora ‒de roba, d’electrodomèstics‒, negligent, semenfotista o malhumorada, es queda sense resposta. No n’hi ha quan a hom li criden l’atenció de manera assertiva pel mal servei que proporciona.

Pensi, en canvi, en un bon professional. Sap de què parlo, oi? Una persona que coneix el seu ofici, PROFESSIONAL INFERMERIAservicial però mai servil, atenta i educada, que escolta quan se li parla a fi d’atendre millor les necessitats del client, de l’alumne, del pacient…, i que, alhora, quan dona consells, ho fa des de l’expertesa, la neutralitat i l’objectivitat, sense mirar d’imposar-te la seva opinió, a fi que, davant de les opcions, vostè pugui escollir la que més li convé.  I, quant a la feina, el bon professional ‒i ho és perquè estima el que fa‒, és curós, conscienciós, detallista. Sempre va al pas, no corre ni que vagi a preu fet, car primer és la perfecció de l’obra, perquè del que es tracta és de lliurar un producte o un servei útils i duradors.

Deia Plató que un «bon» fuster no podia fer un «mal» moble en cap cas. Si el fuster és bo, FUSTER 2el moble ha de ser bo. Un bon fuster no pot fer un mal moble expressament, per negligència o per peresa. Aquesta és la més antiga definició que conec de la professionalitat, de la dignitat de la feina ben feta, una qüestió que no és solament de traça, sinó de coneixement, de caràcter i, en el fons, de virtut.

Diuen que si mai trobes la persona ideal, no la deixis escapar. L’amor no és fàcil de trobar. Si em permeten l’analogia, el diré que el mateix passa amb els bons professionals. Si en troba un: paleta, fuster, lampista, mecànic… no el deixi escapar.

MARTIRI-MONIS

COR DESFET«Totes les famílies felices s’assemblen; pel que fa a les infelices, cadascuna és desgraciada a la seva manera*.» Amb aquesta magistral apertura comença Anna Karènina, la novel·la més coneguda de Lleó Tolstoi. No cal dir que el seu tema més visible és l’adulteri. Comença amb el d’Oblonsky, que ha fet el salt a la seva dona amb la institutriu francesa dels seus fills, i acaba amb el d’Anna, que abandona el seu marit Aleksei Karenin pel príncep Vronski. No vull avançar els respectius desenllaços. Només diré que es tracta d’una narració extraordinària d’emocions humanes. La passió amorosa, la gelosia, les relacions de domini i dependència, l’individualisme aferrissat, la submissió voluntària, les «apostes pel llarg termini», la fidelitat i la lleialtat ‒malgré tout‒, l’estatus social i econòmic, la moralitat, la hipocresia, la força del determini…

La novel·la es desenvolupa sobre el rerefons de la decadència de l’imperi rus, ANA KARENINAaleshores regit per Alexandre II, el qual, simptomàticament, va morir assassinat el 1881. Aquesta introducció, volgut lector, es deu al fet que acostumo a trobar més del que hi ha als llibres que llegeixo. Ves per on, l’argument de la novel·la i el seu rerefons històric em fan pensar en afers molt més propers i prosaics. Així, és fàcil trobar analogies, ni que siguin simbòliques, entre la infelicitat familiar dels personatges de Tolstoi i les relacions entre els ‒encara‒ membres del Reino d’España, alguns dels quals, forçats al martirimoni fa temps, senten que aquest és una condemna a treballs forçats, els beneficis dels quals són només per al marit-carceller. Una segona i encara més fàcil analogia consisteix a pensar Sánchez i Iglesias com una parella a qui el destí vol unir, per bé que cap dels dos no s’hi avé de ESTELADA I ESPANYOLAgrat. Tots dos preferirien restar solters i, en qualsevol cas, festejarien amb més gust altres pretendents. I tanmateix, estan condemnats a entendre’s, tot i saber que la seva serà una parella sense amor, de vida incerta, plena de gelosia i de lluita per la supremacia ‒això passa als millors matrimonis‒, sempre amb el temor que a la primera oportunitat l’altre fugirà, i amb la certesa que es tractarà d’una parella de tres, o millor de trenta-cinc, pel nom de l’Íbex.

Sense casar-se, encara, ja han viscut totes les maltempsades dels martirimonis: manca d’afecte, traïció, mentides interessades, falses excuses, recerca infructuosa d’altres parelles possibles, gelosia, i sobretot, una clamorosa manca de respecte mutu. I, hores SANCHEZ.IGLESIASd’ara, les típiques i vergonyants acusacions mútues de responsabilitat per la ruptura pública i ridícula del nuviatge. Coses semblants cal dir de Puigdemont i Junqueres. I, evidentment, dels respectius partits. Ningú no sap del tot què va causar la seva ruptura, que ja venia precedida de desconfiances, afanys de revenja i de control. Hores d’ara les seves desavinences són el senyal més evident de divorci a les males. I com en tot divorci, de vegades pateixen més els de la vora (diguem que aquí són els votants, en el JUNQUERES PUIGDEMONTprimer cas, i els esforçats independentistes, en el segon), sense que de tant dolor inútil se’n tregui res, ni tan sols l’esperança d’una imprescindible reconciliació en vistes als objectius comuns… Adverteixo que molts dels «patidors» comencem a tenir dubtes de la sinceritat amb qu van ser expressats aquests objectius.

Ambdós (parlo de les dues parelles, personals i polítiques) fingeixen oblidar que avinences i discòrdies, en les parelles, són cosa dels dos.

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. Wangxuk, aleshores, va haver de buscar un lloc on les seves nebodes poguessin aprendre la llengua materna. No en va trobar cap. I les escoles públiques ja feia temps que no oferien educació bilingüe, explicant el tibetà com si fos una llengua estrangera, això si l’oferien. «Això mata la nostra cultura», es va dir. Aleshores va fer una recollida de signatures per 29TIBET1-jumboa una petició ‒bloquejada per les autoritats quan ja n’havia recollit 60.000‒ on demanava que els tibetans poguessin rebre ensenyament en la seva pròpia llengua a fi de conservar la seva cultura tradicional. Després que aparegués un article al New York Times (28/11/2015): Tibetans Fight to Salvage Fading Culture in China (Els tibetans lluiten per salvar les cultures amenaçades a la Xina), il·lustrat amb una fotografia de Wangxuk, aquest fou fet desaparèixer per les autoritats; els seus familiars no en van saber res durant tres mesos. Torturat durant els interrogatoris, fou acusat d’atacar la política estatal quant a les minories ètniques, fer activitats contràries a la «unitat ètnica i nacional del país» i, en MONJO TIBETÀdefinitiva, promoure la secessió del Tibet.

Oi que els sona vagament familiar, tot plegat? Xina, com el Regne d’España, sap que el procés d’assimilació dels territoris conquerits passa per la destrucció de la seva llengua i la seva cultura. Tant és que la constitució d’ambdós països digui, explícitament, que les llengües «regionals» seran protegides i d’ús comú als seus territoris, la realitat és que els estats temen que els parlants de les llengües autòctones tinguin una més forta identitat nacional i, per tant, els són suspectes naturals d’independentisme, secessionisme i rebel·lió.  A Xina, doncs, forcen tothom a rebre instrucció en mandarí i empresonen els que pacíficament reivindiquen el tibetà. Aquí, posem per cas, fan que a les oposicions a funcionaris dels jutjats de Catalunya, el català no sigui ni tan sols un mèrit, ja no dic un requisit… l’excusalhasa-fc-el-equipo-del-tibet-en-la-liga-china-que-quiere-enterrar-las-diferencias-politicasés similar a la dels xinesos: es tracta  que «els opositors es puguin presentar en condicions d’igualtat de mèrit i capacitat». Quan aquest principi obliguin a aplicar-lo als funcionaris d’ensenyament, ens trobarem amb el fet que, a més de tenir una majoria de jutges que no saben català, també tindrem mestres amb la mateixa condició. Bé, parlava de les semblances entre Xina i el Regne d’España. Aquesta és una. Una altra és que aquí també empresonen els pacífics independentistes que es fan veure massa, organitzant un referèndum, per exemple.

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari.

El mal ús, tant adés com ara, és clar, no acaba amb els mots castellans que usem en lloc BAR CATANYOLdels propis, hi ha també les importacions semàntiques, com provar un aliment en lloc de tastar-lo, donar voltes per fer voltes, donar classe per fer-ne. A la vora d’aquests, és clar, hi ha l’ús de les construccions castellanes: tinc que fer, res que dir, etc… construccions que ja tenen una llarga història (de fet, moltes ja eren presents en el català prenormatiu). La novetat, que ja no ho és tant, són les importacions no forçades del castellà, ara ja molt comunes a Barcelona, presents sovint als programes i tertúlies de TV3, que CATANYOL 8 AÑYSs’estenen arreu sense aparent aturador. Exemples dels mitjans, els que calgui: «ha de quedar en llibertat quan abans» , calc exacte del «cuanto antes»; «a Oliola tenen nou», entesos, tenen nou graus de temperatura, però la frase, que formava part d’una enumeració, exigia dir, «a Ponts tenen 10 graus, i a Oliola en tenen nou.»; «Al dia següent es constituirà la Diputació», quan volen dir l’endemà; «Marc Márquez s’ha caigut al revolt», per ha caigut.

El «cumpleanys» de Rosalia no és rellevant, com a barbarisme, en aquest mapa que dibuixo. Sí que ho és, en canvi, parlar de l’ús social de la llengua catalana i del context polític en què aquesta malviu. Així, el fet que Rosalia canti una cançó en català és inqüestionablement bo per a la llengua. Ser llepafils amb l’eventual incorrecció és sobrer. És necessari, tanmateix, tenir present que els catalans som forçats a un bilingüisme on només una llengua i una cultura reben protecció del Regne d’España, on CATANYOL FARRAGÓS FEIXUCel procés de substitució del català pel castellà passa, com s’esdevé en contextos colonials, per la subordinació d’una llengua a l’altra i per la dialectalització de la llengua minoritzada. El perill real, a banda de la residualització de la llengua catalana (es parla només a l’escola i no al carrer, no és la llengua real d’integració dels nouvinguts, no és la llengua neutra no marcada ‒aquesta funció la fa el castellà‒, i estem en una situació clara de diglòssia) és doble: primer, que el català esdevingui un dialecte del castellà. El segon que el català deixi de parlar-se o que només es parli en els cercles familiars resistencialistes.

Quant al primer, és fàcil d’explicar: la diglòssia afavoreix cada com més les importacions no forçades, lèxiques, semàntiques i gramaticals. Això converteix, de facto, el català en catanyol abstindreuna subordinada del castellà. Aquest fenomen ja ha passat a la península amb el Gallec, que hores d’ara ja no és gran cosa més que un dialecte, essent el portuguès ‒originalment idèntic‒ la vertadera llengua gallega.

Quant al segon, la pèrdua de parlants, hi ha molt a dir. Una llengua no és res si no es parla. ‒deixem a banda el llatí, per la seva excepcionalitat‒. Si no volem que la llengua de Frabra acabi en patuès del castellà ja cal que ens calcem. I la millor sabata és aquella que es pot dur cada dia, festiu i feiner, arreu.

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor».

Ara bé, hi ha fortes objeccions contra la primera afirmació: «és impossible aprendre a amorliquido BES ULLS CLUCSestimar». Considerem un moment els arguments que presenta l’autor. Diu aquest que cada vegada que ens enamorem ‒perquè en realitat, només parla d’aquest amor, i no pas del filial o fraternal‒ és una experiència única, diferent i permanentment nova. I encara que cada cop diem el mateix:  «m’he enamorat», en realitat és un fenomen independent de l’anterior. Les emocions són similars, fins i tot ho pot ser la seva intensitat i els seus efectes, i tanmateix hom comet els mateixos errors i encerts, un cop i un altre. No val aquí l’excusa que els humans som els únics éssers que ensopeguem dos vegades ‒o més‒ a la mateixa pedra. El cas és que no existeix un «aprenentatge» de l’amor, si més no del mateix tipus que es dona quan aprenem a conduir o a escriure amb bona lletra; altrament dit, no hi ha una manera clara de fer-ho bé «la propera vegada que ho haguem de fer». Així, doncs, com és que tenim la impressió, a través de l’experiència personal de l’amor, que aprenem alguna cosa? És potser perquè tenim idees i experiències similars que ens fan pensar que hi ha relacions de causalitat entre unes coses i unes altres? És perquè d’aquesta manera podem creure que hi ha determinades regles o normes que hom pot adquirir i dominar? Però, aquestes regles i normes, existeixen de debò o només necessitem creure-ho així? En qualsevol cas, serveixen aquestes suposades regles per «estimar millor» o només tenen la utilitat de l’experiència del gat escaldat, que de l’aigua tèbia fuig? Si, una utilitat negativa, aprendre amor de butxacaa estimar, no seria en realitat  aprendre a no fer-ho per no enganxar-se els dits? Quina paradoxa: aprendre a estimar no seria altra cosa que aprendre a evitar els paranys de l’amor, aprendre a evitar «enamorar-se massa», a comprometre’s massa, a il·lusionar-se massa.

I sí, una de les sentències dels set savis de Grècia, gravada al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos, deia «De res, massa», versió culta del que ja deia ma padrina: «Totes les masses piquen». I, tot i així, si per por a fer-nos mal per culpa de l’amor, acabem renunciant a ell, pensant que és possible trobar «amors de butxaca» via Tinder i similars (és una metàfora), en realitat perdrem l’amor mateix.  És cert que els amors superficials i mancats de compromís no comporten cap penyora, però alhora impliquen la desaparició de tot amor eternsentiment vertader. Si posem molta aigua al vi potser no tindrem ressaca, però tampoc cap eufòria. Algú ho va dir en frase encertada: un amor racional és un oxímoron, com intel·ligència militar, fred abrusador, dolç dolor o instant etern. Sí, per a eternitats, si n’hi ha, només conec la tan ben descrita per Victor Jara a «Te recuerdo, Amada».**

 

NOTA BENE: Per als illetrats de llatí, recordo que «amanda» és el participi passiu d’amare, i significa: «la que ha de ser estimada».

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats.

Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per L'ART D'ESTIMAR OVIDIno dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de «conrear» l’amor, és a dir, la nostra manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament en fer-nos o aparèixer «estimables». Notin d’entrada que «estimable» és un terme relatiu. La majoria pensa que «estimable» significa, simplement, «allò que és estimat», però el cas és que no sempre estimem coses «estimables»: hi ha gent que es droga o menja greixos sense parar i això no és «estimable» o recomanable des del punt de vista de la salut. Altrament dit, la gent no sempre fa allò que sap que és bo ‒per a la salut del cos o la de l’esperit‒ posem per cas, justament perquè implica un cert esforç. Així, estimable i estimat no coincideixen pas sempre. I en canvi, és allò que busquem ser per tal de ser estimats, sense adonar-nos, potser, que la qualitat d’estimable no és passiva sinó activa.

Uns, i unes, és clar, partint de la perspectiva descrita, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que els farà atractius, uns altres ens posem ART D'ESTIMAR FROMguapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser «estimables», com hem dit.  Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de «conrear» l’amor, no tan passiva i infantil, consisteix en fer, no en aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: «Si vols amics, sigues amic». Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol i el tema del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, que es resumeix en la frase: «T’estimo perquè et necessito», amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un «Et necessito perquè t’estimo». Vostè tria.