Feeds:
Entrades
Comentaris

energia sostenibleQuè li semblaria ‒benvolgut lector‒ que el govern li fes pagar un impost especial perquè, a fi de mantenir calenta casa seva i estalviar-se uns dinerets en gasoil, gas o electricitat, vostè es construís un foc a terra amb la corresponent xemeneia al menjador? I què tal si l’impost li posessin per la bicicleta estàtica que s’ha comprat amb la saludable intenció de fer exercici i alhora entrar en calor? Com trobaria haver de pagar un LLAR DE FOCcèntim per cada tomb del pedal? La broma precedent va molt de veres. Coses similars hem estat pagant a l’Estat Espanyol fins avui mateix. Si vostè té una placa fotovoltaica productora de llum ha de pagar el conegut Peatge a l’Autoconsum, que consisteix en l’obligació de regalar, sense compensació, a les companyies elèctriques la producció no consumida de la llar, una llum que elles, però, cobren al veí del costat que no té placa. I, a més, en funció de la instal·lació, ha de pagar també allò que s’anomena popularment «Impost al sol», és a dir, una  taxa per la mera possessió de la instal·lació productora: la xemeneia que dèiem més amunt, però en format tecnològic i contemporani. Quina raó ha tingut fins ara l’executiu per fer pagar aquests impostos? La raó oficial era que calia compensar l’oligopoli de les aerogenerador llumcompanyies elèctriques pel «lucre cesant» causat per l’aparició de les energies renovables. Com veu, una excusa de mal pagador; en realitat es tractava d’un sistema corrupte segons el qual el govern garantia el monopoli del negoci energètic i dels ingressos a uns particulars (els propietaris de les Elèctriques), en feia pagar la despesa a la ciutadania i, per fi, els membres del govern obtenien ajornadament un lloc ben remunerat als consells d’administració d’aquestes mateixes companyies. España, en aquest, com en molts altres aspectes, resta ancorada a l’Edat Mitjana, quan, monarquia a banda, hom feia moldre obligatòriament el gra per fer el pa als molins dels senyors feudals. Aleshores com ara els membres del poble eren súbdits i no ciutadans.

Però tot això s’ha acabat, finalment. El Parlament Europeu ha arribat a un acord per a energia sostenible endolluna nova política energètica: el 2030 el 32% de l’energia consumida a Europa haurà de ser d’origen renovable: eòlica, sola, etc. Energia neta, doncs, per a un futur climàtic i ambiental cada cop més negre.

Hem de felicitar-nos, doncs, del fet que a Almatret (El segrià), que en un futur proper serà el primer municipi de la península que produirà tota l’energia que consumeixi, ahir, dissabte 16 de juny, va lliurar els premis «Almia Educativa» a estudiants catalans de primària i secundària que han presentat projectes o estudis d’innovació tecnològica i energies netes. Ells i elles treballen per al futur, el seu.

Anuncis

doble-cara 1De Pedro Sánchez alguns diaris europeus i americans no han sabut dir res millor que el fet que és alt i ben plantat. Molts hi han afegit que és «handsome», això és, guapo. Altres han destacat la seva fotogènia, o han dit, en la seva descripció, que era impossible ignorar la «bellesa objectiva del nou president espanyol de 1.90». L’elogi més forassenyat, però, ha vingut d’un titular del londinenc i usualment circumspecte Times: «Pedro Sanchez, the ‘Handsome PEDRO SANCHEZ 1One’ who can help sulky Spain grow up» (P.S., ‘el guapo’ que pot ajudar a fer créixer una España pansida». La superficialitat de la premsa –i de la gent‒ no és un fet nou; es caracteritza per jutjar segons les aparences, com si la lluentor de la beina pogués parlar del fil o del tremp de l’espasa.

A Erasme, cèlebre autor de la frase: «l’hàbit no fa el monjo», de fàcil interpretació fins i tot per aquells que odien pensar, li agradava reflexionar sobre la condició humana. En un dels seus Adagis: Els silens d’Alcibíades, ens recorda que Sòcrates, en una ocasió, va SILÈser comparat amb les estàtues dels silens que acostumaven a presidir els tallers dels escultors de l’antiguitat. Els silens o sàtirs, eren criatures mitològiques de gran lletjor: rostres i ulls botits, nassos deformes i xatos, potes de cabra i ventres enormes. Les estàtues que tenien els escultors, però, eren buides, i en obrir-se, mostraven la figura en or d’un deu. Alcibíades, que és qui fa la comparació, vol mostrar el contrast entre l’antiestètica aparença del filòsof Sòcrates i la bellesa del seu interior, ple de saviesa i virtut.

La gràcia dels silens es troba quan els gires de dins a fora. Els que són com Sòcrates resplendeixen. Però n’hi ha molts que no són silens autèntics sinó meres còpies construïdes a l’inrevés; són els silens invertits: són lluents de fora com un inodor de porcellana, però a dins no hi tenen més que merda pudenta de latrina. De fora semblen honorables, però en obrir-los trobes que són uns lladres. Quan semblen savis acabes trobant que no saben res. Els que apareixen com defensors de la democràcia resulten ser els seus pitjors enemics. Els que s’esgargamellen més repetint rivera enfonsat.jpgcertes coses acaben essent els mentiders més recalcitrants. La configuració, dreta o invertida, no és exclusiva, però: hi ha qui és tan lleig per fora com per dins. No voldria que hom em prengués a la lletra deduint que Rajoy, posem per cas, és com Sòcrates. I també hi ha casos en què, miraculosament, l’interior és tan bell com l’exterior. Fets aquests aclariments i coneixent el món de la política, on només compta el que es veu, digui’m ara, volgut lector, quina mena de silens li semblen Pedro Sánchez, Arrimadas, Alberto Rivera…

ganivet sang«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.»  Amb aquestes paraules comença l’obra el títol de la qual inspira aquest article. La narració de Gabriel García Márquez avança des de la primera línia el seu desenllaç, com si fos una novel·la negra escrita en sentit invers. El que segueix a les primeres línies és una sorprenent reconstrucció del moment fatal, que manté la impossible intriga fins al final del llibre, on cronica-de-una-muerte-anunciada1-gabriel-garcia-marquez-715x400es narra allò que al començament s’anuncia. El final de Mariano Rajoy podria ser reproduït fàcilment amb la mateixa tècnica: els seus inicis com a mentider professional amb la seva descripció del desastre ambiental del Prestige: «Son hilillos de plastilina»; la seva maduració com a piròman antiestatut de Catalunya, la seva corrupció a títol personal i institucional ‒dels sobres amb diners i de la venda d’adjudicacions d’obres‒; i la seva fugida endavant legalista contra el Referèndum d’autodeterminació i la Generalitat, han anat cavant la seva tomba política. http://www.elpunt.catEl ganivet de la Gürtel no ha estat més que l’eina del matador un dia de Sant Martí ajornat a la primavera. Vamos, Mariano, sé fuerte.

A la novel·la de Márquez, els germans Vicario, de professió matadors de porcs, han de netejar l’honor de la família, tacat perquè presumptament Santiago Nasar ha desflorat la seva germana Ángela. El context de la novel·la, és clar, és d’un masclisme insuportable. De les quatre germanes Vicario, de les quals es diu que han estat educades per a casar-se, s’arriba a afirmar: «Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.»

El germans Vicario, en realitat,  no volen matar Santiago Nasar (exactament com Pedro crónica muerte anunciadaSánchez no volia destronar Rajoy, sinó recuperar l’alè), perquè de fet el respectaven molt. Per això, amb l’esperança que algú els aturi, proclamen a tort i a dret les seves intencions. Al final tothom ho sap menys aquell que ha de morir. La mare del narrador intenta avisar la mare de la víctima. El seu marit li pregunta on va:  «A prevenir a mi comadre Plácida -contestó ella-. No es justo que todo el mundo sepa que le van a matar el hijo, y que ella sea la única que no lo sabe.

rivera enfonsat-Tenemos tantos vínculos con ella como con los Vicario -dijo mi padre. -Hay que estar siempre del lado del muerto -dijo ella.» Justament això darrer és el que ha fet Rivera al Congrés: posar-se al costat del mort.

carrizosa llaçHi ha persones, com en Carrizosa, que consideren una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments. Igual com aquell feixista (José Antonio Primo de Rivera) que, acusat de tractar amb menyspreu les idees polítiques democràtiques dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves opinions abominables.

El cas és, però, que no és possible comparar el sentiment d’una persona vers la seva pròpia opinió i el d’una altra que se senti ofesa pel fet que aquesta opinió s’expressi. Com tampoc no hi ha comparació entre el desig d’un lladre a robar la cartera d’una persona i el desig legítim d’aquesta persona de conservar-la. I les preferències polítiques o les EL SOMRIURE DE LES HIENESopinions d’una persona són tan seves com la seva cartera.

Hi ha moltes diferències entre les dictadures i les democràcies i, és clar, entre els qui defensen unes i altres. Però la més visible és el respecte que es té per la diferència i per la llibertat d’expressar-la a l’espai públic. Les dictadures malden perquè tothom pensi igual, i empresonen i maten el discrepant. Al seu interior només existeix una forma de llibertat, la de consciència, llibertat que, és clar, també es pot exercir a la presó, perquè els que l’exerceixen fora d’ella hi acaben ingressant. Així, en una dictadura comunista o feixista només pots ser demòcrata a casa, en altre cas ets home mort. A Espanya encara no han arribat a aquest darrer extrem però s’hi van aproximant de manera inexorable. Mentre uns expressem obertament,

creus grogues estelada

lliurement i pacíficament l’opinió segons la qual existeixen presoners polítics injustament privats de llibertat i sense judici ni sentència, altres, amb les cares tapades com si fossin lladres que han d’ocultar-se per a delinquir, arrenquen els llaços i les creus simbòliques que els primers plantem.

I alhora, com si d’una simfonia concertant es tractés, el PNB GENUFLEX DAVANT PPPNB, que havia promès defensar la llibertat negant-se a col·laborar amb la protodictadura del PP, ha acabat recordant la màxima segons la qual no cal guardar fidelitat a la paraula quan els motius que tenies quan la vas donar han desaparegut. Ara ja tenen la «cartera» plena, no importa que als catalans els fotin la seva!

ULISSES I SIRENESDiuen que Ulisses, durant el seu llarg viatge de retorn cap a Ítaca, un cop va fer-se
lligar al pal major del seu vaixell, amb ordre expressa de no deslligar-lo fins que no
haguessin travessat l’estret on vivien les sirenes. Els seus homes, als quals havia fet
tapar les orelles amb cera, no podien sentir el seu irresistible cant i, per tant, no hi havia
cap perill que, atrets per ell, estavellessin el vaixell contra les roques. Ulisses sabia que
no hi havia cap ésser humà capaç de sostreure’s a l’encanteri de les veus, així que
l’única manera de satisfer la seva curiositat i el seu desig de sentir-les, i alhora evitar lesULISSES I SIRENES 2
fatals conseqüències de fer-ho, era privar-se a si mateix de llibertat. Avui parlem d’«estratègia Ulisses» per referir-nos a qualsevol recurs que ens obligui o ens faci sentir en l’obligació de fer una cosa que hem de fer i que, altrament, no faríem. Quan era un adolescent, jo informava els meus pares que tenia un examen en un parell de dies. Així era inevitable que em preguntessin com anava l’estudi, i després com havia anat la prova. No me’n podia escapar: la meva estratègia m’obligava. Altres companys optaven per no dir mai res. Els agradava posar dramatisme a tot el que feien, deixant-ho sempre PROCRASTRINARper a darrera hora.
Quina estratègia Ulisses fa servir vostè? Si és lletraferit, comunica a tots els seus amics que està preparant un paper, a fi d’obligar-se a escriure’l? Si vol aprendre anglès, es matricula a una acadèmica cara, d’aquelles que fan pagar d’entrada un import elevat i mensualitats pagades per avançat, a fi de prevenir l’abandonament? Si vol fer baixar la panxeta, s’inscriu a un gimnàs amb uns amics, per tal que la pressió del grup eviti
desdir-se cada cop que li agafa mandra?
Normalment sabem el que ens convé i tenim bons propòsits –recordi tots els queProcrastinación-el-arte-de-postergar
es fa cada Cap d’any– però sempre ens falla l’execució. La mandra, l’aparició sobtada i oportuna de mil tasques que exigeixen atenció urgent, la convicció que allò, al capdavall, pot  esperar una mica, que hi ha més dies que llonganisses, que per un dia no
passa res, o que el proper any sí, deixarem de fumar, de beure, de menjar massa… Ai,
què no faríem si no fos perquè per aquest carrer del demà només s’arriba a la plaça del
mai.

ARRIMADAS RIENT PRESOS POLÍTICSJa ho sap, oi, que un jutge espanyol ha arxivat la denúncia contra cinc dels nou professors de l’Institut «El Palau» de Sant Andreu de la Barca acusats d’adoctrinar? Molt inversemblant havia de ser l’acusació –propera al deliri– i completament injustificada perquè hagi estat desestimada en els temps que corren. És fàcil il·lustrar-los amb una imatge senzilla: un jutge del registre civil de Badalona no casa nuvis amb llaços grocs. Ara diu l’inefable Rivera que no es penedeix d’haver exposat  a Twitter els professors falsament acusats –i defensats, per cert, per un grup ben nombrós de pares del centre– perquè «encara n’hi ha quatre que estan essent investigats, i ja veurem com acaba la cosa»… I doncs; com ha d’acabar? Amb l’arxivament definitiu! Ja fa massa temps que la flaire de mentides corromp l’ambient.

Ja fa massa temps que els dirigents d’aquest partit d’extrema dreta que és Ciudadanos podreixen l’aire del país, de manera que cada cop és més irrespirable. M’ha agradat, però, l’intent d’insult fet pel company de Ribera al congrés, el sempre malencarat i rabiüt Girauta. De resultes de la seva darrera atzagaidada, durant la qual es va enfrontar amb una parella que duia un llaç groc i a la qual va acusar de «colpistes», va acabar publicantgirauta-1-1132x670 una piulada reactiva a to. Vet-la aquí:  «En mi ciudad, tengo que aguantar constantes provocaciones de gentuza separata. Los insultos callejeros los aguanto sin pestañear. En cafeterías, restaurantes o cines, y en familia, no los tolero. Acabaremos mal. Acabaréis, vamos.» No em diguin que no és el to propi d’un pinxo de discoteca,  o de l’actual portaveu de C’s a la capital del regne. Això de «gentuza separata» és fantàstic, condensa tot l’odi i el menyspreu de què es capaç el personatge. I encara, n’estic segur, és un eufemisme a la seva boca. En realitat no ens diu, valgui la traducció: gentota separatista. En realitat ens vol dir una altra cosa, que no reprodueixo per no ser tan original com ell, però que tothom és capaç d’imaginar-se. El segon a destacar del seu exabrupte és «acabaréis mal», frase que, en boca del futur vice-INDEPENDÈNCIA SURT PER LA FINESTRApresident del govern d’España sona bastant malament. Esperem, de tota manera, que quan això arribi, si ens ve a veure sigui en qualitat de visitant d’un govern estranger. I mentrestant, hem de veure, al nostre propi Parlament, com Arrimadas i Carrizosa, riuen com faltats quan s’esmenten els presoners polítics.

En fi, que per paciència no quedi. Encara que la paraula no em fa cap mena de gràcia, perquè «paciència» ve de patir, i d’això ja n’hem tingut prou i massa. En qualsevol cas, contra aquesta canilla Ciudadana –sense idees ni altre projecte que destruir–, una canilla que només s’alimenta d’odi, no hi ha altra que la denúncia i el menyspreu. Cal seguir a la nostra, amb fermesa i amb constància, i deixar que ells mateixos quedin sepultats amb la pols del seu no res.

JUTGES FERRERESjutgesLa indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a cinc dels vint-i-un membres de l’anomenada «Manada» ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els «polvos» de la indignació portin als «lodos» de la derrota electoral.  A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap,  atès que la «Comisión General de Codificación», que és la secció de Dret Penal que s’encarregarà de revisar la descripció dels delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn.

Però és que s’han begut l’enteniment? ¿On s’han deixat la sensibilitat i la decència? ¿ComJUTGE JUTJANT pretenen que una comissió exclusivament masculina defineixi amb delicada i assenyada equanimitat uns delictes que majoritàriament són comesos per homes contra les dones? Una de les primeres regles propedèutiques de la justícia és resumida per la llatinada: «audi alteram partem», això és, cal escoltar l’altra part interessada. I qui més interessades que les dones en la descripció de les accions contra la seva integritat física, la seva dignitat i la seva llibertat sexuals, en la definició dels delictes derivats d’aquestes, i de les penes corresponents?

No dic que una comissió de juristes homes no pugui fer-ho, però necessàriament ho farà malament. I això ho sostinc amb fermesa. L’empatia, que és la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’adonar-se de les seves emocions, alegries i patiments, de percebre els seus desitjos i pors, i alhora, ser capaç de compartir-los d’alguna manera, és una capacitat limitada. No n’hi ha prou de caminar amb les espardenyes d’un altre per posar-se al seu lloc: cal estar al seu lloc per saber de debò com pensa, com se sent, com valora uns fets, fins i tot els fets i contextos en què vostè, o jo mateix, ha participat, juntament amb la persona amb la qual empatitza.

tancar les cames 1Em fa tota la impressió que els homes hem «inventat la dona» a la mida de les nostres pors,  desitjos i esperances. I l’hem recreada aprofitant la nostra injustificada posició de domini, tant en l’àmbit familiar, social com laboral. L’«Home» ha fet com el mític dispeser Procust, que posava els seus hostes damunt d’un llit de ferro i, als que en sortien els serrava el sobrant: peus o caps; i als que anaven balders els desconjuntava a cops de martell per estirar-los.

Així és com hem fet la Dona a la mida de l’Home. A la mida de les necessitats de l’Home (així, en genèric) a cada cultura i a cada etapa de la història. Només cal veure com comença la cosa en els primers documents en què això es posa per escrit: la dona creada per a l’entreteniment de l’home i com a esca del pecat… Això a la Bíblia. I no, no es pot cantar victòria perquè les dones tinguin formalment els mateixos drets que els homes: el dret al vot, posem per cas, té una història de quatre dies. Malauradament, doncs, tot i l’evolució de les societats, de les lleis i dels costums, hi ha encara una massa d’homes irreductible, que continua ancorada a la prehistòria de l’espècie. Hi ha molt a fer, i el primer és adonar-se que en cadascun de nosaltres hi ha un masclista en potència (si és que no hi ha res encara pitjor), i la igualtat no és el fruit d’un dia, ni és simplement el resultat d’un coneixement sinó que, com les virtuts, cal conrear-la tots els dies, com l’excel·lència, que no és pas un acte sinó el resultat d’un hàbit.