EL CREPUSCLE EDUCATIU

Si els alumnes suspenen, és culpa del professor. Aquesta és la diagnosi que fa el Departament d’Educació dels darrers resultats educatius a Catalunya. També menciona la pèrdua de classes per la pandèmia i les dificultats organitzatives del posterior retorn a les classes, però, com sempre, i en un clar intent d’espolsar-se la responsabilitat, la transfereix als obrers del sistema. Anàlogament, si el pont s’enfonsa sempre és culpa dels paletes que treballaven a l’obra; si el pacient mor, és culpa dels metges i no pas del fet que a urgències, mancats de personal i mitjans, se l’hagi fet esperar hores a un passadís.

El món educatiu s’ensorra, el sistema és governat per incompetents presumptuosos que a una fe pedagogista òrfena d’experiència hi sumen l’arrogància d’imposar als professionals uns currículums, metodologies i sistemes avaluatius tan vistosos com ineficaços, com demostren les darreres proves de rendiment a sisè de primària i a quart d’ESO. Aquestes proves externes despullen les polítiques que obliguen a aprovar els alumnes amb diverses matèries suspeses (a primària promoció automàtica, a ESO i BTX amb acord de junta presidida per director/a preocupat pel ranking del centre).

Des d’una altra perspectiva de la mateixa política podem dir que des que els aprovats i els títols s’han convertit en «béns de consum», els alumnes i les famílies en «clients», i els altres centres en «la competència», ha calgut «abaratir-los» i en molts casos «fer promocions a preus regalats». Per això és sospitós que vulguin ara fer una nova Selectivitat, diuen, amb criteris més competencials, adaptats als nous models d’aprendre i ensenyar. En realitat volen dir que cal facilitar encara més els aprovats perquè els estudiants del futur immediat ja no estaran en condicions de superar les proves actuals, perquè, a banda de competències, encara exigeixen coneixements. Així, per acabar, podrem dir ben aviat que els estudiants d’avui dia potser treballaran en professions que encara no existeixen (en parla el document que inaugura el desgavell de les competències: Els quatre pilars de l’educació), però el que és gairebé segur és que no seran metges, ni matemàtics, ni físics, ni cap disciplina «cervelluda» perquè els anirà molt gran.

Read Full Post »

MASSA INTEL·LIGENTS

Un cop vaig llegir que “No hi ha càrrega més pesada que tenir un gran potencial” Andrew Brown. Em va semblar una gran paradoxa. Com pot ser que tenir un gran potencial sigui una càrrega, quan és justament allò que tots voldríem? Tenir potencialitats vol dir tenir capacitats, tenir la possibilitat de ser competent en moltes coses, de reeixir… Com pot ser una maledicció poder convertir en actes i resultats allò que tenim dins en forma de disponibilitat i aptitud? Un canvi de perspectiva em va ajudar a entendre. No és el fet de tenir potencial el que és potencialment dolent sinó el fet que els altres creguin que el tenim i, pitjor encara, que ho creguem nosaltres mateixos. I pitjor de tot plegat és que la dita potencialitat sigui més una aparença que no pas una realitat efectiva.

Mala cosa és quan els altres “saben” que som llestos perquè si són els pares esperaran que siguem els primers de la classe; si són els amics, voldran que en tots els projectes passem al davant i siguem la clau de l’èxit col·lectiu; si són els nostres caps, confiaran cegament que per complexa que sigui la tasca que ens encomanin ens en sortirem satisfactòriament. Ara tant se val si compartim o no la imatge que els altres tenen de nosaltres, el cas és que les expectatives que generen les nostres potencialitats poden arribar a ser una pesada càrrega. No pots fallar als teus pares, no pots decebre els teus amics, no pots demostrar incompetència als teus caps. I si, a més a més, realment creus ­–sense tenir-les– que posseeixes aquestes capacitats que els altres et suposen, la possibilitat que cometis errors no forçats d’apreciació, planificació i execució és enorme. És la síndrome del nan que es creu gegant, del cigronet que es creu síndria i acaba esclafat perquè la tasca li ve gran.

Per tot plegat és millor no ser massa intel·ligent, ni llest, ni capacitat, i sobretot és millor no semblar-ho massa. No és bo que els altres esperin molt de nosaltres ni tampoc que ens envegin. Això ens farà “normals” com tothom, ningú no ens vindrà a demanar res especial i si ho fa no ens exigirà resultats espectaculars. És una gran cosa viure tranquil i sense estrés. Ja ho veuen, ser molt intel·ligent és una pesada càrrega, i no ser-ho i semblar-ho, també ho és, i encara té més risc. Ja fa temps que els més intel·ligents ho diuen: no hi ha res més intel·ligent que ser mediocre.

Read Full Post »

EN DEFENSA DE LA LECTURA

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: Era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. «Que no tenia paraules, direu?»,  «Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar?» «No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia «arbres» i a tot estirar «un bosc». Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, el només hi veia «bestioles». Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic «blanc» o «negre»… Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.»

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries; qui té més paraules percep més realitats i els dona nom, altrament li passen desapercebudes moltes coses, tant del món exterior com de l’interior. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.   

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia a la seva golfa de Sant Petersburg, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.

Read Full Post »

QUE FILOSOFAR ÉS APRENDRE A MORIR

Diuen que Cleòmbrot d’Ambràcia es va suïcidar després de llegir el Fedó, el diàleg platònic que descriu el darrer dia de vida de Sòcrates. La notícia, no contrastada, afirma que fou perquè, entre altres coses, s’hi diu que filosofar és aprendre a morir, i que cal encarar la mort sense por, i fins i tot amb alegria.

Sòcrates va morir per la seva mà un dia del mes d’abril de l’any 399 aC. Havia sigut condemnat a prendre la cicuta (un verí paralitzant d’origen vegetal) pel tribunal popular de la ciutat d’Atenes. L’havien acusat i condemnat per impietat, per corrompre la joventut i per inventar-se nous déus. Del matí fins a la posta de sol, que és quan havia de complir-se la sentència, Sòcrates va estar dialogant amb els amics que l’acompanyaven. Ningú no podia entendre que no tingués por de morir i que, alhora, pensés que la mort era un alliberament. Com s’havia d’entendre la paradoxal afirmació del filòsof segons el qual calia condemnar el suïcidi i alhora es podia desitjar la mort?*** La resposta és doble: nosaltres no podem disposar de la nostra vida i del nostre cos, car només en som usufructuaris perquè pertany als déus assenyalar l’hora. I, alhora, cal esperar que la mort doni felicitat als justos i els alliberi de tot mal.

El lector -fetes les actualitzacions oportunes- reconeixerà en les anteriors afirmacions dues tesis centrals del Cristianisme en relació al tema. Però el cas és que son anteriors en  quatre segles! Segurament és per aquesta raó que es diu, amb plena justícia, que el Fedó és el llibre que més ha influït en el pensament antropològic i religiós europeu. Plató va donar el to del que seguiria, un parell de receptes de notable eficàcia per enfrontar-se a la mort amb una certa solvència, la primera per tal de no desesperar i la segona per a tenir esperança. Des d’aleshores, el tractament teòric de la mort, la preparació per aquesta i el conjunt de sistemes de consol anticipat han tingut, arreu, una base religiosa. Les diverses tradicions religioses s’han enfrontat a la mort humana pel senzill procediment de negar-la: com que només mor el cos i l’ànima és immortal (tesi central del Fedó), la vida consisteix essencialment en una preparació per al que vindrà després. La nostra època, com més va més agnòstica i atea, ens troba ben poc preparats per pensar la mort. L’amaguem als nens, els padrins dels quals «se n’han anat de viatge», la silenciem entre nosaltres, fent-ne un tabú i la traiem de les cases. Ara morir és una cosa que «passa» als hospitals perquè, inevitable, la volem llunyana. Però les mentides alternatives no funcionen perquè només amaguen, a còpia de deshumanitzar, allò que forma part de la vida, perquè és el seu final. Ens cal una litúrgia laica de la mort, encara que només sigui perquè la puguem mirar de cara.

***El diàleg arriba a aquest punt quan Sòcrates, que acaba de compondre un poema a la presó, es refereix al poeta Evèn. Li demana a Cebes, que, quan el vegi li digui el següent:  «Saluda’l i, si té seny, que em segueixi tan aviat com pugui. Perquè, pel que sembla, me’n vaig a vull; així ho manen els atenesos». Evidentment, tots els que acompanyen Sòcrates interpreten la frase com una invitació al suïcidi.

Read Full Post »

LA DOCTA IGNORÀNCIA

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

ESCRIURE AMB ELS POLZES

Els joves d’ara, abans i tot que dominin la lletra de pal, ja escriuen amb els polzes. És el primer que aprenen; només cal veure quants pares, per mantenir entretinguda la canalla o simplement perquè no facin nosa, els deixen el mòbil amb algun joc. És el primer esglaó del que es consolidarà amb els diversos xats de les xarxes socials. Aquests mateixos nens, al teclat del portàtil escriuen només amb un dit de cada mà. La mecanografia ha passat a la història. I l’escriptura manual està a punt de fer-ho.

És cert que encara s’ensenya a escriure a mà a les escoles, però l’escriptura analògica té els dies comptats. A Finlàndia, per exemple, des de 2016 ja no ensenyen la lletra lligada sinó directament les lletres de pal o impremta des dels 7 anys, quan comença l’escolarització. I encara ho fan només perquè l’escriptura a mà ajuda a desenvolupar la psicomotricitat fina, molt útil per a tot tipus de tasques. Però ja donen per fet que l’important és aprendre a escriure als teclats. Així i tot, no ensenyen dactilografia: l’ús eficient dels deu dits en l’escriptura a màquina. Pensen que, vist que la tecnologia avança tan ràpid que el vell «saber escriure a màquina» pot esdevenir innecessari. No sé què en diran les persones que durant més d’un segle han s’han guanyat les garrofes gràcies a la seva bona i ràpida dactilografia.  

La imprenta mai no ha perjudicat la cal·ligrafia, però la introducció dels teclats a les aules escolars sí que ho està fent. Al principi eren una innovació, ara gairebé són obligats en alguns cursos en què es fan servir només els llibres electrònics, cosa que obliga a estudiar i a fer deures a les pantalles. Ara que la pantalla on es pot escriure cap en una butxaca, el complet abandonament de l’escriptura manual entre els joves és únicament qüestió de temps. Ben aviat saber escriure només servirà per a signar, i potser ni això, atès que ja existeix la signatura digital.  

Diguin-me nostàlgic anticipat, però encara recordo la ploma que em van regalar a la primera comunió, q   ue em va fer servei molts anys. Temo que un dia o altre les les coses «escrites a mà» tindran aquell aire de raresa que ara ja tenen les coses «fetes a mà», que es venen pel doble de preu de les altres, mecanitzades, fetes en cadena. I és clar, en un món on tot pot ser reproduït en sèrie, com el que existeix només en un disc dur, una memòria flash o la pantalla de l’ordinador, allò que està escrit sobre un paper és irrepetible, com una vertadera obra d’art.

Read Full Post »

RAONAMENTS DE PA SUCAT AMB OLI

És el mateix dir que tots els imbècils són homes que dir que tots els homes són imbècils? Evidentment, no és el mateix. Posem per cas que la primera frase és certa, que tots els imbècils que hem descobert fins ara són del gènere masculí. Fins i tot en aquest cas, això no autoritza pas la generalització d’aquesta particular qualitat a tots els homes possibles. I tanmateix, aquest salt el fa molta gent ignorant o que sap poc de lògica, i és l’origen de no pocs errors i prejudicis.

Agafem un altre exemple senzill: donem per fet que tots els borratxos compren vi a la bodega. A més, sabem que Joan va a comprar vi a la bodega cada dia. Apa, volgut lector, tregui una conclusió d’aquestes premisses. Podem inferir d’aquest fet que en Joan és un borratxo? O potser no podem arribar a aquesta conclusió amb les dades disponibles? En efecte, no podem. I no podem per la mateixa raó que, encara que sempre que plou es mullen els carrers, del fet que estiguin molls no podem concloure que ha plogut. En realitat pot haver passat, per exemple, que algú els hagi regat, que hagi passat el camió de neteja o que hi hagi hagut una fuita de les canonades d’aigua de la ciutat. En qualsevol cas, els errors lògics proposats amb els exemples ens adverteixen de la precipitació de moltes de les nostres conclusions.

Em dirà vostè que en el cas dels borratxos no es pot establir definitivament que Joan sigui un borratxo, però sí amb una gran probabilitat. Li respondré que no, que pot ser que Joan compri vi a la bodega cada dia perquè ha de reposar el que es beuen els clients del seu bar. I també que del fet que tinguem feta l’experiència que molts borratxos compren vi, això no permet invertir la frase i afirmar que els que compren vi són borratxos. En realitat, l’exemple il·lustra el nostre afany de generalitzar i de trobar només confirmacions del que creiem, en lloc de casos contraris. Això ens du necessàriament a la formació de judicis erronis i, sovint, a engreixar prejudicis. Quan hem vist tres musulmans manifestar una determinada opinió o conducta que ens desagrada ja elaborem un judici ben negatiu sobre tots ells. Tinc dubtes, però, algunes vegades. Si tots els imbècils que conec són conservadors, deu ser que tots els conservadors són imbècils?

Read Full Post »

DE CAP AL PEDREGAR

Quan des del poder polític s’imposa una cosa injusta, un nyap, una atzagaiada, una estupidesa o una maldat, les vertaderes raons per les quals es fa no es poden dir públicament. Això mateix passa ara amb la «darrera» modificació dels criteris d’avaluació per a l’ESO i el Batxillerat que té l’objectiu de concedir els títols corresponents a tothom, fins i tot a aquells que s’hi resisteixen vigorosament. La venen com una mesura «democràtica» perquè promourà l’aprovat universal i no pas en funció del mèrit o la capacitat, ai, tan elitistes.

Aprovar suspenent no millora el nivell acadèmic, no democratitza l’ensenyament ni fa progressar socialment, no augmenta el capital humà del país i no serveix per estimular els professionals de l’educació a perseverar en la seva impagable tasca ni a fer-la millor cada dia. Només serveix per «millorar» les estadístiques i estalviar als adolescents el «tràngol» de la repetició, a costa d’abocar-los al fracàs absolut a la vida real. Aprovar els que suspenen és desvirtuar l’objectiu de l’educació, que és ensenyar i aprendre, i avaluar l’après. És la mesura més antidemocràtica que hi ha car, sota el principi d’igualtat, és valora com a igual el que no ho és (l’esforç i el saber) i alhora es fa perdre tot valor als títols que es concedeixen. És una estafa als nostres millors estudiants, que rebran títols de paper mullat i hauran de marxar a l’estranger per tenir-ne altres que no facin vergonya i tinguin garantia de veracitat.

Durant els més de trenta-cinc anys que fa que ensenyo he après a tremolar amb cada intervenció potinera de la classe política en l’àmbit educatiu; sempre obeeix a qüestions d’oportunitat electoral, d’ideologia o de necessitat circumstancial. Als polítics no sembla importar-los gens el nivell cultural i la capacitat crítica dels ciutadans, tot indica que tracten d’anorrear-los. Potser temen que el futur immediat no permetrà donar oportunitats laborals als joves formats, així que és millor que no ho estiguin.

I acabo, la moda de menysprear l’educació «tradicional», que no plany a ningú perquè es basa en la cultura de l’esforç i està centrada en els continguts, a banda de ser una expressió d’ignorància institucionalitzada, és una forma autòctona d’harakiri pedagògic.

Read Full Post »

EL TRIOMF DE LA MEDIOCRITAT

«Entre poc i massa!» és una expressió que usava sovint ma padrina per recriminar als seus néts que, justament, havien «fet un gra massa» d’alguna cosa. En realitat la fórmula no era adequada per a l’ocasió perquè, entre el poc i el massa hi ha el mig, allò que els antics anomenaven la daurada mitjania. L’expressió llatina, antiquíssima, és «aurea mediocritas» i prové d’un vers d’Horaci que fa així: «Qui s’acontenta amb la mitjania, tan preciosa com l’or / no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra / ni viu a palaus esplèndids que provoquen enveja».** Vista així, la mitjania és una opció prudent, que evita els extrems. El poeta multiplica els exemples fent-nos veure que el vent fa trontollar els pins més drets, que les torres més altes tenen l’ensorrament més sorollós i que els llamps fulminen els cims de les muntanyes.

Durant molt de temps la noció de terme mig entre dos extrems ha fet fortuna. Si es tracta dels plaers de la taula o del llit, la moderació és vista com l’opció més assenyada, una administració correcta dels nostres desigs i passions, als quals donem una satisfacció «justa». Si es tracta de gastar diners, entre la gasiveria i la dilapidació, trobar el punt constitueix l’hàbit de despesa ideal. També en estètica la bellesa ha estat definida com una mena de simetria o proporció. Qui sap si la balança, que és el símbol de la justícia, no beu de la mateixa noció ‒aquí obligada‒ de terme mig.

Ara bé, «mitjania» o «terme mig», termes que tenen una connotació positiva, també poden ser vistos a través d’un concepte idèntic, el de «mediocritat», que fa pensar més aviat en una cosa de qualitat mitjana, regular; segons com, de poc mèrit i fins i tot tirant a dolenta. Així, podem dir que la mediocritat s’ha estès com taca d’oli, i és ja el paradigma de l’actualitat: són mediocres els estudiants que es donen per satisfets si obtenen un cinc, conscients que només saben la meitat del que cal, mediocres els individus que no aspiren al que mereixerien si s’esforcessin, mediocres els polítics que només lluiten per la supervivència, i mediocre el sistema que permet el triomf dels oportunistes. I mediocres som també els pares, els professors i els ciutadans, que som tan rucs que no exigim l’excel·lència i la decència, començant per nosaltres mateixos.

**Auream quisquis mediocritatem / diligit, tutus caret obsoleti / sordibus tecti, caret invidenda / sobrius aula. Horaci, Odes, II,10

Read Full Post »

A LA MERDA L’ÈTICA

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »