Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘HOMO HOMINI LUPUS’ Category

És possible una societat sense estat, sense poder coercitiu visible, sense policia, ni jutges, ni polítics professionals? Pot existir, en fi, una societat sense governants ni governats, sense amos ni criats? Thomas Hobbes, un dels fundadors de la ciència política, creia que no. Estava convençut que l’ésser humà, instintivament agressiu i egoista, no pot viure en societat sense un poder amenaçador que el controli.  Segurament Hobbes no coneixia els Nuer, una societat etiòpico-sudanesa, que viu al marge del poder polític. No tenen òrgans de govern ni institucions legals. La riquesa no crea diferències entre ells, són igualitaris i orgullosos de mena, una simple sospita d’estar rebent una ordre els enfurisma d’allò més.  Conflictes? És clar que en tenen, robatoris de bestiar principalment, assassinats… I què fan per tal d’evitar el que arreu seria una espiral de revenges? Tenen Jutges de Pau. Bé, aquest no és el nom que els donen. Els anomenen «Caps de pell de lleopard», uns individus sense cap mena de poder executiu que, tanmateix, tenen una autoritat basada exclusivament en el respecte. La seva funció és fer de mediadors de les disputes que es produeixen. Un assassinat, per exemple, es pot resoldre amb el pagament de 45 caps de bestiar, sempre que la família ofesa ho accepti. I en això l’arbitri del mediador juga un paper fonamental: gairebé sempre les parts arriben a un acord.

Nosaltres també tenim els nostres «Caps de pell de lleopard», els anomenem «Jutges de pau» i als pobles els coneixem bé. Fan diverses funcions judicials –pràcticament sense cobrar‒ on no hi ha Jutjats d’Instrucció. A Catalunya n’hi ha 893, i el 95% dels municipis en tenen. A España n’hi ha molts menys. El govern de l’estat, reconeixent la seva funció però alhora descobrint la sopa d’all, té en cartera un Projecte de Llei Orgànica d’Eficiència Administrativa del Servei Públic (amb els nom s’han lluït) i els vol substituir per funcionaris judicials. Els nostres «metges de capçalera de la justícia» desapareixeran per una nova intromissió centralista de l’estat que envaeix les competències de l’Estatut d’Autonomia (voleu dir que existeix, encara?). Comptat i debatut, cada dia em torno més anarquista i envejo una mica més els Nuer del Sudan.

Read Full Post »

Sembla que pràcticament tothom està d’acord que un terratrèmol és un mal, que un dolor de queixals és un mal i que una guerra també és un mal. Ara bé, els tres són ben diferents encara que tenen en comú el fet que acostumen a causar infelicitat entre els humans (potser hauríem de dir: entre aquells que no en treuen benefici). En qualsevol cas, els exemples ho són de les tradicionals fonts d’infelicitat: la superioritat de la naturalesa, la inevitable caducitat del nostre cos i els conflictes de la convivència humana.

Les dues primeres són naturals, això és, externes i incontrolables. Tots els esforços de la cultura humana han anat en la direcció de sotmetre-les. Així hem construït canalitzacions per contenir les aigües, però no podem impedir les inundacions ni el tsunami que segueix al sisme submarí. La cirurgia i els implants poden retardar l’envelliment però no prevenir la mort. La tercera font és social i, per tant, interna i de completa responsabilitat nostra: la baralla, l’odi, l’assassinat i la guerra són fets deliberats, i hom sospita que evitables. I justament per això hem de preguntar-nos com és que no hem après a evitar-los.

Abans, supersticiosos com érem, atribuíem el mal al pecat, fent una interpretació moral de tot el que passava. És clar, com que Déu havia prohibit certes coses, i els humans no n’havíem fet cas, tot el que ens passava, fossin inundacions (Diluvi Universal), pestes (plagues d’Egipte) o la mort (la dona de Lot, feta estàtua de sal) era conseqüència directa del pecat comès. El pecat i el càstig formen part de la caixa d’eines de la raó humana des d’aleshores, per bé que ara intentem distingir entre el mal natural i el social, ni que sigui perquè tenim un punt més de racionalitat. 

I tanmateix, sembla com si el mal social fos igual d’imprevisible, irracional i indiscriminat com el natural, entre altres coses perquè la ciència i la tècnica, desenvolupades per defensar-nos del primer, ens han servit per fer més terrible el segon. L’erupció del Vesubi que engolí Pompeia i el camp de concentració d’Auschwitz només es distingeixen per l’autor, no pas per l’horror.  Dit això, Déu meu, em pots dir què hem fet per merèixer Trump, Abascal, Casado, Arrimadas, Marchena i tota la resta de la fatxamenta internacional?

Read Full Post »

CUBA PURINEls pagesos, que són gent intel·ligent, saben que quan han de treure el purí dels porcs  (les deposicions semilíquides dels animals) de les granges, han de mirar bé quina és la direcció del vent, i enfilen el tractor i la cuba en la direcció correcta. Si cometessin l’error de dispersar-lo en totes direccions, panoràmicament, un moment o altre el vent els llençaria la merda al damunt. (més…)

Read Full Post »

KKKRuth Jefferson és una llevadora que treballa a l’hospital de Connecticut des de fa vint anys. Durant el seu torn, comença una revisió de rutina d’un nou nat, però al cap de no res, li assignen una altra habitació. Els pares són supremacistes blancs que no volen que Ruth, que és negra (als EUA usen l’eufemisme «afroamericana») toqui el seu nen. L’hospital per tal d’evitar problemes, fa cas dels pares, i prohibeix a Ruth de tenir cura del nen. El bressol d’aquest du un rètol on posa: «No african american personnel to care for this patient». La cap li diu: «No t’ho prenguis malament, no és personal», i ella replica: «És que hi ha una altra comadrona negra al nostre torn?». (més…)

Read Full Post »

VIOLÈNCIA MASCLISTA 3 ULL MORAT«Los hermanos fueron criados para ser hombres. Ellas habían sido educadas para casarse. Sabían bordar con bastidor, lavar y planchar (…) Son perfectas. Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.» Són paraules de la mare del narrador de Crònica de una muerte anunciada (1981) de Gabriel García Márquez. La descripció escauria a moltes dones educades a España durant tot el segle XX. Aleshores hi havia menys crims masclistes, en primer lloc perquè no es comptaven com a tals. «Un hombre mata a su mujer por celos» era la descripció habitual, i hom els emmarcava dins l’epígraf de «violència domèstica».  En segon lloc, perquè les dones «criades per a patir» crónica muerte anunciada 2per l’educació masclista tradicional, no es queixaven mai de les humiliacions o dels maltractes que rebien de les seves parelles perquè havien assumit que el seu paper era complaure-les. (més…)

Read Full Post »

ferreres_ borrell mentint sobre agressionsExaminem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento, simplement me n’adono. Però si en aquell moment m’adono que algú altre m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest, i m’avergonyeixo, segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que la vergonya no existeix sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya ‒com diu Sartre‒ només és desvetllada per la mirada dels altres. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc. Segur que per això, l’autor francès, a la seva peça teatral A huis clos diu, justament, que l’infern són els altres. (més…)

Read Full Post »

FALSOS AMICS–Señora, señora, que no encuentro el pene!

–Quèeeeee?

–Sí, el pene, que no lo encuentro por ningún sitio.

–El «pene» has dit, Marcela?

–Sí. Eso, cómo se dice? El plumero, he perdido el plumero y no sé dónde lo he dejado.

–Ahhh, el plomall! Em penso que l’he vist damunt de la tauleta del menjador. (més…)

Read Full Post »

amèrica rostreQuan els espanyols van «descobrir»* el nou món, van constatar, astorats, que aquelles criatures de forma humana ‒perquè eren humans, oi?‒ no anaven vestides ni calçades, tenien uns estranyíssims costums alimentaris, vivien en una indecent promiscuïtat, en alguns casos ‒quina esgarrifor!‒ practicaven el canibalisme, adoraven ídols d’aspecte horripilant i es comunicaven amb uns sons incomprensibles (era llenguatge, es preguntaven?). D’entrada, els «conqueridors» van tenir dubtes de si estaven tractant amb simis (per la forma antropomòrfica) o amb humans. Després, un cop establert sense dubte el caràcter humà dels indis, es van haver de preguntar com era que eren tan diferents dels espanyols. Com és que no parlaven una llengua civilitzada, com és que no es vestien decentment amb armadura o amb sotana, com és que no adoraven l’únic Déu digne d’aquest nom i com és hispanidad adesiaraque no eren súbdits obedients d’un rei amb corona? (més…)

Read Full Post »

JUTGES FERRERESjutgesLa indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a cinc dels vint-i-un membres de l’anomenada «Manada» ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els «polvos» de la indignació portin als «lodos» de la derrota electoral.  A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap,  atès que la «Comisión General de Codificación», que és la secció de Dret Penal que s’encarregarà de revisar la descripció dels delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn. (més…)

Read Full Post »

CANILLA DE LLOPS 1Allò que una vegada fem, d’amagat, en una habitació fosca, un dia o un altre ho veurem cridat als quatre vents des dels balcons i les teulades. Aquesta amarga veritat l’ha constatada, fa ben poc, Cristina Cifuentes. També la coneixeran, quan surtin de la presó, José A. Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio M. Guerrero, membres de la canilla (canilla: colla de gossosMANADA FDP que cacen plegats) que es feia dir manada, amb grotesca fatxenderia. Els motius d’una i altres són ben diferents, en la primera, l’ambició desmesurada. En els segons, la luxúria. Però tots comparteixen la vanitat: afany de notorietat, de fer-se veure, de tenir una determinada imatge. Ambdues notícies no són comparables materialment però la seva coincidència en el temps hi obliga. La primera exposa l’enorme corrupció del PP i de l’Estat espanyol, edificat directament damunt d’un femer. Si elevem a categoria el cas Cifuentes, veurem que la fama, el prestigi i la reputació de les persones, sobre els quals se JUTICIA VIOLADA ERMENGOLsosté el seu poder i influència, poden ser destruïdes en un instant. Si considero l’oportú vídeo del robatori de les cremes que l’ha enfonsat, em pregunto quantes evidències de corrupció, cartes comprometedores, pagarés, fotografies d’infidelitats amoroses o polítiques, quants e-mails no estan guardats ara en foscos calaixos, esperant el moment per aparèixer. I també em pregunto quantes persones no estan condicionades, en les seves accions i declaracions –sobre Catalunya, per exemple– per aquests esquelets a l’armari en forma de dossiers que els amenacen. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »