Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘BÉ I MAL’ Category

Per a qualsevol persona a qui la vida normal ha estat esbocinada, malmesa per un acte de violència sexual, el trauma i el terror poden sacsejar-la molt de temps després de l’atac. És una ferida de l’ànima, tant o més que del cos, que mai no s’oblida. Hom no sap on anar ni on girar-se, i esdevé tràgicament conscient de la roba que duia, del lloc per on anava, del que va beure, del que va fer o dir, d’on o a qui i de quina manera va mirar… Com si hom hagués estat d’alguna manera culpable del que va passar. Que això passi és deu a un error en l’educació que tenim les persones, la de creure’ns responsables d’allò de què només som víctimes. Però l’error més greu en l’educació no és pas en la consciència de qui pateix l’acció violenta, sinó en la de qui la comet.

En efecte, què es pot esperar d’uns homes que, quan de petits hom els diu com han de ser de grans, els dissenya un rol de depredador sexual? Evidentment, mai no amb aquestes paraules, però sí se’ls diu ­–o, gairebé pitjor, se’ls mostra­– que en el guió general de la sexualitat a l’home li correspon el paper de caçador i a la dona el de presa. Així, de la presa s’espera fugida i resistència, i del depredador constància i agressivitat i, és clar, indiferència per l’actitud i les paraules de la víctima. Les paraules, o els gestos i les mirades de complicitat que les acompanyen són que la dona “ha de dir que no” i fins i tot “ha de fer com si no”, però que això no vol dir res, perquè és que “sí”, en realitat. “Nen, no en facis cas, insisteix.” Aquest és el mot d’ordre.

A aquesta caricatura, tràgica i llastimosa, de l’educació masculina cal afegir-hi els ensenyaments de les religions tradicionals que assignen –sota comandament diví– un rol de submissió a la dona, considerada inferior a l’home (al capdavall va ser creada perquè no estigués sol i l’entretingués). S’hi suma també el greu condicionant general d’una societat jeràrquica on fins l’home més sotmés encara pot trepitjar qualsevol dona. I a la dona, què li diuen? És clar, la contraimatge d’aquesta que he descrit. Hom l’ensenya a veure’s sexualment atractiva, poderosa per aquesta capacitat de seduir i aparentment dominar i controlar el desig dels homes –no hi ha anunci que no insisteixi en aquest punt– i alhora se la urgeix a cobrir púdicament el seu desig. Així, per acabar, hom l’ensenya a pensar que tot el que passi és perquè s’ho ha buscat o consentit. Vet ací tota la teoria que precedeix la violència sexual. Només una altra educació pot evitar-la.

Read Full Post »

La paradoxa del títol és només aparent. Confessi: qui li va dir que el seu poema era ranci i ple de tòpics. I qui li va retreure els disbarats que va proposar a la darrera reunió de la junta? I qui es va atrevir a dir-li que vostè és un ignorant vanitós ensuperbit? És clar, només una persona a qui vostè no cau bé. Evidentment, el sentiment és recíproc: vostè pensa que qui ha gosat riure’s de la seva persona és, pel cap baix, un imbècil, un envejós o un malvat. Vaja, algú que pertany al conjunt dels “dolents” de la seva vida, de qui es desfaria ben de gust (i si fos possible fer-ho amb el pensament, quants assassinats no hi hauria?). I tanmateix, només d’individus com aquests vostè té l’oportunitat de sentir la veritat, o almenys alguna cosa diferent del que li diu el conjunt d’amics, la parella, o la colla de llagoters que té per treballadors. Els dolents, doncs, ens fan o poder fer algun bé, fins i tot el bé que no ens fan els «bons».

En un altre ordre de coses, qui si no els seus adversaris fa que vostè treballi més per ser millor que ells. Qui si no els dolents serveix de just contrast i mesura a la seva virtut, a la seva decència i a la seva honradesa?

Segon cas: Si la moral és objectiva, aleshores les accions que anomenem dolentes són dolentes sempre, encara que en altres èpoques moltes persones pensessin que no eren dolentes, sinó perfectament adequades i fins i tot bones. L’esclavitud és dolenta, doncs, perquè priva de llibertat una persona sense cap motiu (no ha comès cap delicte, no posa en perill la vida de ningú, etc.) i l’obliga a treballar gratuïtament pel seu amo. D’acord, aleshores Aristòtil, un dels més grans filòsofs de tots els temps, creador de notabilíssimes reflexions en l’àmbit de la física, la biologia, la metafísica, l’astronomia la política i l’ètica, és un individu dolent. Aristòtil considerava correcte l’esclavatge i fins i tot el justificava.  Thomas Jefferson, tercer president dels EUA, considerat un dels pares de la nació i principal autor de la Declaració d’independència dels EUA,  que va declarar que tots els homes havien estat creats iguals i tenien el mateix dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, etc., etc. Aquest senyor era propietari de 600 esclaus i va tenir fills almenys amb una esclava, que com a tal, no crec pas que es pogués negar als seus requeriments.  Si la moral és relativa, aleshores ja estem parlant d’una altra cosa. Aleshores el bé i el mal passen a ser consideracions adjectives a mercè de les èpoques, els costums i valors de cada moment i circumstància. En aquest cas, el títol de l’article no tindria cap sentit. I si, aleshores disculpem els esclavistes perquè abans estava ben vist, ara, per la mateixa raó, podríem disculpar els violadors i pederastes.

És possible afirmar que no hi ha persones bones ni dolentes, sinó bones o males intencions? És possible, alternativament, separar les bones i males persones de les obres bones i dolentes que uns i altres, eventualment poden dir i fer?

Read Full Post »

Hi ha qui creu que el «bonisme» és simplement la creença que tots els problemes es poden resoldre mitjançant el diàleg i la tolerància. Vist així, no és més que una manera de pensar ingènua i una forma d’actuar poc eficaç, i pel cap baix, poc eficient, per lenta i insegura. Ara bé, aquesta definició de bonisme, al meu entendre, és parcial o incompleta. Deixi’m que m’expliqui. Una segona aproximació al tema defineix el «bonista», que no és pas el mateix que el «bo» en sentit moral, com l’individu poc realista a causa del seu optimisme antropològic no veu la desagradable realitat fins que hi ensopega, i que a causa d’això mateix, no fa el que cal per prevenir els problemes ni el necessari per sortir-ne. «Bonisme» és també l’adjectiu ‒potser millor dit, la invectiva‒ que reben certes accions altruistes de les ONG, que intervenen caritativament a països subdesenvolupats, els quals prèviament han estat espoliats pels països on, justament, les ONG tenen la seu. En els tres casos els bonisme no és altra cosa que una mena de pseudoprogressisme d’esquerres, entenent per tal una forma d’hipocresia bonhomiosa amb no poca dosi d’autocomplaença, de vegades ignorant de si mateixa i del mal que provoca en els seus suposats beneficiaris, però en realitat víctimes.

Una altra forma de bonisme, molt estesa arreu, especialment en política, és el paternalisme. Ja sap, allò que els pares diuen per justificar qualsevol mesura per escapsar la llibertat, la creativitat, la intel·ligència o la iniciativa dels seus fills: «És pel teu bé» diuen.  Dit sigui de pas, la mateixa frase la fan servir ‒ara sí, sovint amb encert‒ després de clavar-los un ventallot a fi d’adreçar-los una mica. El paternalisme, però, és molt més que aquesta caricatura que n’he fet. És un parlar i un actuar en nom d’una autoritat «superior», de vegades religiosa, ètica o social, per tal de decidir sobre la vida dels individus concrets, tractant els adults com si fossin nens, limitant la seva autonomia i llibertat. L’exemple clàssic de paternalisme el dona la «Llei seca» (1920-1933), també anomenada «Prohibition» que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques als EUA. Era una llei feta «per al bé» dels americans. Com que l’alcohol és evidentment un tòxic perjudicial, calia prohibir a individus adults, majors d’edat, que es perjudiquessin a si mateixos. Com sap tothom, la llei no solament no va evitar que els americans prenguessin alcohol, sinó que va propiciar el poder de la màfia. En va resultar un «backfire»; com diuen ells, els va sortir el tret per la culata. No basta tenir la intenció de fer el bé per fer-lo.

Read Full Post »