“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.
La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?
A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.
Qui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial. Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE trobarà que el meu JO ACUSAT, i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions. És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.
en sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat. L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!, les que jo havia sembrat amb gran esforç…
Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. 
“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶ de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat 
el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. 
Prohibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures. 
Recordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta. 
La vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B. 
Què és pitjor, patir o cometre una injustícia? La resposta comuna és que el pitjor és patir-la. Les persones que tenen prou força per imposar arreu la seva voluntat no es preocupen dels resultats de les seves accions; de fet, poc els importa que els que les pateixen se’n dolguin i els acusin d’injustos i mala gent. Aquest és el punt de vista de la naturalesa, on el llop sempre devora l’ovella, on el més robust o agressiu preval, i on la força, que aquest anomena “justícia” i fins i tot “llei”, acaba imposant-se sobre el més feble com un deure o com una fatalitat de la qual no pot escapar. Des d’aquesta mateixa perspectiva, patir una injustícia és el pitjor que et pot passar, i ho és encara més si ets incapaç de defensar-te dels que abusen de tu. Parafrasejant Plató ‒tota reflexió sobre la justícia ho és‒ anomenarem “el major bé” a poder fer tot el que vulguem sense ser castigats. I “el major mal” a patir injustícia i no poder defensar-nos ni escapar-ne. 
Recorden, aquesta pregunta, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer Juan Carlos de Borbón, aleshores rei, a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2017 i l’ocasió era la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques ‒que van ser suspeses durant 8 mesos‒ sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Però no, allà «calia» imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció. 
