Què és pitjor, patir o cometre una injustícia? La resposta comuna és que el pitjor és patir-la. Les persones que tenen prou força per imposar arreu la seva voluntat no es preocupen dels resultats de les seves accions; de fet, poc els importa que els que les pateixen se’n dolguin i els acusin d’injustos i mala gent. Aquest és el punt de vista de la naturalesa, on el llop sempre devora l’ovella, on el més robust o agressiu preval, i on la força, que aquest anomena “justícia” i fins i tot “llei”, acaba imposant-se sobre el més feble com un deure o com una fatalitat de la qual no pot escapar. Des d’aquesta mateixa perspectiva, patir una injustícia és el pitjor que et pot passar, i ho és encara més si ets incapaç de defensar-te dels que abusen de tu. Parafrasejant Plató ‒tota reflexió sobre la justícia ho és‒ anomenarem “el major bé” a poder fer tot el que vulguem sense ser castigats. I “el major mal” a patir injustícia i no poder defensar-nos ni escapar-ne.
Des del principi dels temps, els humans han comès i patit injustícies. Fins i tot els que les cometien, algun dia les havien de patir d’altres (el llop també dorm i aleshores fins i tot una ovella li pot esclafar el cap amb una pedra). És per això que un bon dia hom es va convèncer que els avantatges del major bé no compensaven els desavantatges del major mal. Aquell dia va nàixer la llei, que va passar a anomenar-se “justícia”. La llei impedeix cometre injustícies per tal que ningú hagi de patir-les. Seguint la metàfora, l
la seva execució i els judicis segons elles? No creieu que aquell dia nefast el llops faran la llei a la mida dels seus interessos? No creieu que diran que són injustos aquells que desobeeixin la llei perquè la troben injusta? No creieu que els empresonaran i després se’ls cruspiran con havien fet sempre, abans que cap llei existís?es ovelles ja no han de patir pel llop, i aquest ja pot fer tranquil la migdiada. Ara bé, significa això que les ovelles i els llops respectaran la llei que s’han donat? Les ovelles potser sí, perquè en la llei creuen tenir la garantia de la seva seguretat. Però i els llops? Què creieu que faran quan en tinguin ocasió? Què faran de nit, quan puguin assolir el major bé sense ser observats? I què faran el dia que puguin controlar la redacció de les lleis,
Recorden, aquesta pregunta, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer Juan Carlos de Borbón, aleshores rei, a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2017 i l’ocasió era la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques ‒que van ser suspeses durant 8 mesos‒ sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Però no, allà «calia» imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció.
dissident o a qui diu allò que no està disposat a sentir.
La frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs 
(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. El TC no volia prevaricar, suspenent els diputats i alhora els drets polítics del milió llarg dels seus votants. La presidència del Congreso no volia prendre una resolució 
tan injusta moralment i alhora de dubtosa legalitat. En fi, que s’han anat passant els acusats per veure qui entomava el mal tràngol, a la fi, amb la pressió dels tercers (Sanedrí, aquí el «trifachito») la mesa s’ha engolit el gripau. Ara ja veiem, en clau maquiavèl·lica, perquè van fer la «concessió» etnicista de posar presidències «catalanes» al Congrés i al Senat. Justament ho van fer perquè uns catalans (de naixement) clavessin el punyal de la tirania i l’arbitrarietat a uns altres catalans, i de retruc, «per a més inri», al poble sencer de Catalunya que els vota.
l’Eucaristia), i de vegades semblem rucs albardats, en realitat «estem que trinem». L’expressió naix de l’estat d’ànim que tenien els capellans després de fer tres misses seguides al matí, amb l’obligació de fer-les en dejú, que alterava notablement el seu humor. Espero que d’aquesta, demà, cap dels lectors que ha arribat fins a aquesta línia no voti pel Sanedrí, ni tampoc per Herodes o Pilat. (Nota bene: aquest article ha estat publicat a SEGRE dissabte, 25 de maig, un dia abans de les eleccions, durant la “jornada de reflexió”)
Demà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino. 
Podrem dir, ara amb totes les lletres, que España té presoners polítics. La imatge no podrà ser més evident: Cinc persones que els seus carcellers consideren delinqüents han estat escollits representants legítims del mateix estat que els empresona. Cinc persones que estan essent jutjades per les seves activitats polítiques surten de la presó amb barrots per entrar en una altra amb butaques. Diferències: els barrots i les butaques. Semblances: arreu tindran policies vigilant que no es moguin ni escapin. Es veu que ni a l’hemicicle no tindran llibertat de moviments: El Tribunal Suprem els ha permès anar a recollir personalment l’acta de diputats i senador a la mesa però, evidentment, no els ha deixat parlar amb la premsa (no els han posat morrió, tanmateix). Així doncs, en realitat, la seva sortida de la presó no serà més que una escenificació, un acte més de la tragicomèdia (per uns tràgica i per altres ridícula) en què s’ha convertit per a l’estat la gestió repressiva del procés d’independència de Catalunya. 
Miquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles 
intervencions als mítings (Pedro, Pedrooooooo! Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!).
quan el vent bufa Gregal, el veiem dir al Parlament que cal molt diàleg; però un altre, quan bufa Llebeig, de costadet amb Arrimadas, el veiem riure’s de Jordi Turull, el dia abans que l’empresonin per tal d’avortar la seva investidura com a president de la Generalitat. Ja no cal que parli, oi, de les seves ballarugues progressistes a ritme de les cançons de Queen, ni tampoc de les seves manifestacions unionístico-patriòtiques amb el Trifeixisme, al so de l’himne de Falange. En fi, Miquel, que tinguis bon vent (el Llevant, cap a ponent), i barca nova.
No digueu: «Exiliats, presoners polítics, judici de la repressió». Les paraules poden fer mal. Alhora, les paraules poden acaronar, consolar, fer cessar el dolor o infondre esperança. Però sí, les paraules també poden incomodar, ofendre, irritar o ferir la sensibilitat de les persones. Als individus que manen España hi ha paraules que no els agraden. Són justament les «paraules mirall», que els retornen una imatge molt desagradable, tant, que no s’hi volen reconèixer. Atribueixen al mirall taques i deformitats que només són als seus rostres. 
Arreu veiem que el potencial de violència d’un estat és l’indicador més important del seu vertader poder o influència, de la seva capacitat per a influir en les accions dels altres. Kim Jong-un ho sap prou bé, i per això Corea del Nord, amb el seu potencial d’intimidació militar, malgrat la seva nul·la capacitat econòmica, juga un paper important al món. Tant és així que fins i tot l’orgullós Donald Trump, que menysprea tots els profetes desarmats, cedeix a les exigències d’un nan econòmic i comercial però carregat de míssils. No és d’estranyar que, vist l’èxit de l’amenaça de violència a nivell internacional, els estats tinguin la temptació d’emprar-la 
en els seus afers interns. 
