Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida.
L’afer Dreyfus s’inicia el 1894 quan es descobreix un informe redactat per un oficial francès amb informació rellevant per a l’estat alemany. Un cas de llibre d’espionatge, vaja; hi ha un talp a la comandància francesa. Un oficial és acusat sense gairebé proves, però és jueu, així que no es mira prim. Després d’una intensa campanya antijueva a la premsa, se’l jutja expeditivament i condemna a 
presó perpètua a l’illa del Diable de la Guayana francesa, a 7.000 quilòmetres d’Europa. L’exèrcit francès ja ha trobat un boc expiatori.
Poc després es descobreix l’autèntic redactor de l’informe, el tinent coronel Sterhazy, però els jutges militars, obligats a jutjar-lo, el declaren no culpable. És clar, condemnar-lo implicaria reconèixer innocent el jueu Dreyfus. Per tant, al primer error judicial s’hi afegeix ara la prevaricació i la mala fe expressa.
Aquest afer, malgrat l’aparent llunyania temporal i temàtica, és anàleg al capteniment de les institucions espanyoles: govern, tribunals i premsa, en relació a l’afer català. Tenim acusacions inventades directament, manca de proves, tergiversació del codi penal i invenció d’un de nou ad hoc. Tenim primer manipulació del poder judicial per part del govern, i ara a l’inrevés. I finalment, tenim una premsa que demana sang de català, i que cada dia menja català violent i colpista per esmorzar, dinar i sopar. I si pot ser ben gras i peixat. És per això que, com Zola, jo acuso uns i altres, dirigits per l’hereu del dictador: Llarena, Marchena, Sáenz, Rajoy, TC i TS…, de criminals i prevaricadors. La veritat està en marxa, al final veurà la llum.
“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶ de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat 
el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. Jo crec que España ja es troba en la segona fase. Ara ja ningú no s’hi veu del fum que envaeix totes les estances, que es confonen entre sí. L’incendi ha demostrat que en realitat totes són la mateixa, això és, el poder executiu, el legislatiu i el judicial, cremant amb el mateix foc, mentre els usuaris, ja incapaços d’apagar el foc, no troben la sortida de la casa. Són testimonis del 
que dic el correctiu que l’alt Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de donar al suprem (sense majúscula, perquè l’únic que té de majúscul és la incompetència i el desvergonyiment), mentre ens trobem que inhabilitaran el President de la Generalitat per protestar per l’empresonament de Junqueres, de qui el TJUE diu que està injustament empresonat. També és il·lustratiu el cas de l’Operació Judes (qui redimonis li va posar el nom?), un segrest d’estat en què la Guàrdia Civil s’ha inventat un cas delirant de terrorisme
sense proves de cap mena, els jutges han fet empresonar (encara més) innocents durant mesos, el feixisme estatal s’ha esquinçat hipòcritament les vestidures i l’esquerra s’hi ha girat d’esquena. En fi, com diu el verset calabrès, coincidint parcialment amb nosaltres: «L’inferno è pieno / de notari e giudici, / uomini approbi / speziali e medici». L’infern és ple de notaris i jutges, d’homes honestos, especialistes i metges, això és, dels vertaders “Judes” que van (mal) parir l’operació.
Prohibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures. 
Recordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta. 
La vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B. 
Què és pitjor, patir o cometre una injustícia? La resposta comuna és que el pitjor és patir-la. Les persones que tenen prou força per imposar arreu la seva voluntat no es preocupen dels resultats de les seves accions; de fet, poc els importa que els que les pateixen se’n dolguin i els acusin d’injustos i mala gent. Aquest és el punt de vista de la naturalesa, on el llop sempre devora l’ovella, on el més robust o agressiu preval, i on la força, que aquest anomena “justícia” i fins i tot “llei”, acaba imposant-se sobre el més feble com un deure o com una fatalitat de la qual no pot escapar. Des d’aquesta mateixa perspectiva, patir una injustícia és el pitjor que et pot passar, i ho és encara més si ets incapaç de defensar-te dels que abusen de tu. Parafrasejant Plató ‒tota reflexió sobre la justícia ho és‒ anomenarem “el major bé” a poder fer tot el que vulguem sense ser castigats. I “el major mal” a patir injustícia i no poder defensar-nos ni escapar-ne. 
Recorden, aquesta pregunta, en to altiu i prepotent, com de mestre a criatura, li va fer Juan Carlos de Borbón, aleshores rei, a Hugo Chávez. Era el 10 de novembre de 2017 i l’ocasió era la XVII cimera de les Amèriques, on participaven totes les excolònies d’España. El Borbó va trencar el protocol bàsic, ja no de les relacions diplomàtiques ‒que van ser suspeses durant 8 mesos‒ sinó també de la bona educació que exigeix tot diàleg civilitzat. Però no, allà «calia» imposar-se a l’altre ni que fos a cop d’interjecció. 
