ENCARA FAREM SALAT

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

NO ABARATIU EL SOMNI

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

MANS NETES, COR BRUT

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

EL GOS APALLISSAT

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

PARAULES QUE PUNXEN

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »

JUTGE I PART

Qui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial.  Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències  aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE  trobarà que el meu JO ACUSAT,  i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions.  És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.

Imaginem un segon cas, jo he de jutjar el presumpte delicte d’una altra persona, però jo en sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat.  L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!,  les que jo havia sembrat amb gran esforç…

El partit Ciudadanos tenia en nòmina un jutge a la Junta Electoral. Aquest jutge resolia per la tarda querelles criminals que el seu partit presentava al matí. I a més, es vantava internament que les resolucions del tribunal les escrivia ell. Recordin les

resolucions que la Junta Electoral ha fet: contra el president Torra, per exemple. Aquest individu ‒Andrés Betancor‒ és un corrupte i un prevaricador, i el partit que l’aixopluga és reu de les mateixes crítiques. Un partit que es va presentar com a regenerador i democràtic, que va sortir del no-res i ara ha aconseguir arribar a les més altes cotes de la misèria. No dubto pas que ben aviat hi tornarà.

Read Full Post »

JO ACUSO

Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida.

Read Full Post »

JUTGES ENDIMONIATS

“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶  de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada.

Read Full Post »

HAN PROHIBIT LES PARAULES

Prohibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures.

Read Full Post »

DÉU-ESTAT I ELS SEUS PECATS

Recordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta.

Read Full Post »