Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.
El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra.
Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.
Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.
Qui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial. Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE trobarà que el meu JO ACUSAT, i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions. És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.
en sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat. L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!, les que jo havia sembrat amb gran esforç…
Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida. 
“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶ de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat 
el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. 
Prohibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures. 
Recordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta. 
