DULCE BELLUM INEXPERTIS

…Per als que no l’han tastat». Aquest un adagi que Erasme de Rotterdam va publicar el 1508 i amplià el 1515 per oposar-se a aquells que (fins i tot dins de l’Església) creien que la guerra era necessària i fins i tot podia ser justa. Els arguments del seu Dulce bellum inexpertis són tan bons ara com aleshores. Mira l’ésser humà, ens diu, si l’observes no veuràs enlloc que estigui fet per al combat. L’home no té urpes, ni ullals, la seva pell és fina, els seus ossos són precaris i en prou feines té força; la majoria de bèsties se’l farien sense esforç. En canvi, observa el brau, armat de banyes poderoses, el porc senglar tot ullals, i les feres són plenes de canins i urpes afilades com ganivets, fins i tot l’humil gall té esperons punxeguts. Endemés, la bèstia que no té mitjans d’atac, en té de defensa, com la cuirassada tortuga, les punxes dels porcs-espins o les escates del cocodril. I encara, aquelles que no disposen d’una cosa o altra tenen, si més no, mitjans d’evasió, caus per amagar-se, ales per volar i potes per fugir.

Però els humans, que ens volem superiors a les bèsties, ho som més que elles, car «bèstia» és el nom que millor ens escau. Lleó no menja lleó, però nosaltres hem fet de l’antropofàgia (sovint ben real, ara simbòlica) un signe d’identitat. Ens falten fiblons, ullals i urpes, però els suplim avantatjosament amb fusells, tancs i míssils.

Hi ha qui diu que la guerra és «normal» perquè sempre n’hi ha hagut. Aquesta naturalització de la violència justifica, a ulls dels «realistes», la preparació de la guerra com a mitjà per evitar-la. Ara n’estem vivim una mostra a Ucraïna, on la teoria de l’interès nacional significa no solament tenir fronteres ben guardades, sinó protegir els amics i destruir els enemics. I tot això, bé ho sabem, no es fa només amb fusells i al camp de batalla, sinó també amb violència policial i amb repressió jurídica, com fa España. Sigui com sigui, no hi ha cap guerra justa, ni santa, ni necessària, per molt que uns hi enarborin la creu, la bandera o raons humanitàries i altres diguin que és com fer una ferida al ventre per traure l’apèndix infectat. Una guerra no és més que una multitud practicant l’assassinat i el robatori. A ningú no beneficia, i si ho fa és als pitjors.

Read Full Post »

ANY NOU, VIDA NOVA (O NO)

Ningú no pot preveure que una persona concreta es traurà la vida en un moment determinat. Però, curiosament, és possible predir l’augment del suïcidi en una societat determinada. Així, per exemple, la crisi actual  -potser cal parlar de crisi permanent, sanitària, econòmica, política- permet a molts sociòlegs i psiquiatres anunciar un augment –que les dades estadístiques ja confirmen– dels suïcidis arreu del món. Es tracta de persones desesperades per una raó o altra: han perdut la feina, la salut…, o tot alhora, successivament o simultània. Els mitjans de comunicació no se’n fan gaire ressò: imagini’s els rètols de les carreteres, on la DGT recorda la xifra de morts de les vacances, ara alertant tothom pel número de suïcidis: «Extremi la precaució i pari compte, avui es trauran la vida 10 persones». A més, tothom tem l’«efecte crida», que fa que algunes persones, en veure que altres adopten aquesta «solució» als seus problemes, se’ls acut que també podria ser la seva.  El suïcidi, doncs, no és pas un problema, si més no per als que se’n van; ho és únicament per als que es queden. I, en aquest cas, els que es queden és amb un altre «problema», el que ha fet que aquells que han «plegat» hagin buscat un «remei definitiu», si és que se’n pot dir així. En aquesta avinentesa em ve a la memòria un conte de Pere Calders; ningú com ell per a fer de la tristor alegria, del dolor riure i per a fer veure el cantó còmic del més seriós, o per a estirar, fins a la paradoxa irreverent, les més profundes reflexions i màximes morals cristianes. Acabo l’article amb les seves paraules. No vull donar cap interpretació, només suggerir a aquells a qui passi pel cap de triar l’opció calderiana, que escullin bé les seves víctimes, perquè ara hi ha molts –i enlairats– objectius.

Carta al jutge

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…

Read Full Post »

SI VIS PACEM, PARA BELLUM

Per quina raó les fires i salons d’ensenyament no són notícia per les ofertes educatives sinó per la presència de l’exèrcit? Què té a veure l’exèrcit amb l’educació? Té alguna relació la formació professional i educativa amb el reclutament militar? És possible casar la cultura de la pau i la idea de les escoles com espais lliures de violència amb la cultura militar, el lema de la qual és «Si vis pacem para bellum»?  Ja em perdonaran la llatinada, però no m’hi he pogut resistir; el «parabellum», ben significativament és el calibre oficial de la munició de pistola de la OTAN.

Si tothom veu clar que, formació acadèmica a banda, la funció del sistema educatiu és formar ciutadans en la cultura de la pau i en les virtuts cíviques del diàleg i la convivència, resulta difícil entendre perquè és tan difícil vetar la presència de l’exèrcit a les aules. I per què els militars insisteixen a imposar la seva presència? Quant al darrer punt, val a dir que la Fira de Lleida, per unanimitat, va rebutjar la sol·licitud de participació de l’exèrcit al Saló Formaocupa (desenvolupat els proppassats 5 i 6 de maig) en considerar que no s’ajustava a les normes generals del certamen ni al Codi ètic de la Fundació, «basat en els valors i principis de la cultura de la pau i dels drets humans». I tanmateix, el jutjat de Lleida ha estimat l’escrit del Ministerio de Defensa al·legant que no està justificada suficientment ‒per part de Fira Lleida‒ la raó de denegació de participació dels militars.

Fa temps que s’intenta introduir una assignatura de «Cultura de la defensa» a l’ensenyament obligatori amb la idea de rentar la cara d’una institució que mai no s’ha sentit subordinada al poder civil i que, com diu la Constitució (Art. 8), té la funció principal de mantenir la integritat territorial, això és, apuntar més als propis ciutadans que no pas a les «amenaces» externes. De moment no se n’han sortit, però tot «apunta» (disculpin l’agressiva metàfora del verb) en la direcció de fer creure als infants que l’exèrcit és formació i no reclutament, i serveix per trobar una feina normal (on hom no es pot sindicar, però, ni afiliar-se a un partit polític), i busca la pau, això sí, amb la paradoxal idea que per aconseguir-la cal preparar la guerra.

Read Full Post »

MANOS ARRIBA!

Trump proposa que els professors vagin armats a les classes per tal d’evitar les matances que es produeixen als centres escolars. Suggereix que les duguin «concealed», això és, amagades, suposo que per tal d’evitar la impressió que la disciplina escolar se sustenta en l’amenaça de violència. Mai no havia sentit una proposta tan esbojarrada i mancada de sentit de la realitat. A les escoles, els temples del saber, s’hi ha d’entrar armat? És que esperen que els professors facin la feina policial de detenir o matar en defensa pròpia els eventuals assassins que entrin a les aules?

Read Full Post »