Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ESCRIPTURA’ Category

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »

Aquest estiu he posat ordre a la meva biblioteca, ja convenia. Hi he trobat papers obsolets de fa sexennis, documents que un dia vaig buscar sense èxit i llibres sepultats sota la pols dels anys. Ordenar no és únicament treure la pols i posar les coses al lloc que els correspon; significa també llençar, per tal de desfer-se de l’innecessari, superflu o caducat. Així, als prestatges vora el sostre he trobat llibres als quals ja no m’uneix res, el vincle que ens agermanava s’ha debilitat, en prou feines em duien cap record, bé perquè el seu temps ha passat o perquè se m’han tornat estranys. M’he preguntat: Per què els conservo? És que els llibres són alguna cosa més que una fràgil estructura de paper imprès? Amb les preguntes ha vingut un record, el d’un breu assaig de Stefan Zweig on l’autor explica quan i com es va adonar de la importància dels llibres i de la lectura. Estava Zweig de viatge en un vaixell italià que recorria el Mediterrani, de Gènova Tunis i Argel. El vaixell anava pràcticament buit i va conèixer un jove de la tripulació. Feia de mosso per a tot, escombrava els camarots, fregava la coberta… i donava gust de veure’l treballar. I com reia, i amb quin plaer l’escriptor escoltava el seu italià melodiós i gràcil, sempre acompanyat d’una gestualització viva i plena de gràcia.

L’escriptor i el mosso es van fer amics; no debades tenia el xicot un talent natural per capturar els moviments de les persones i imitar-los, realitzant formidables caricatures sense aspror. El xicot aviat li va explicar que durant anys havia pasturat ovelles a les illes Eolies, on havia nascut, i altres detalls de la seva vida. Però, de sobte, un dia es va obrir un abisme entre els dos. El noi, que havia desembarcat a Nàpols, se li va presentar amb una carta, i li va demanar que li llegís. Zweig, al principi no entenia què se li demanava. Potser que li traduís una carta escrita en alemany o anglès, però no, estava escrita en italià. Volia el noi vanar-se del seu indubtable èxit amb les xicotes? No, el que passava és que, senzillament, el mosso era analfabet. Zweig, extraordinari lector i escriptor, mai no havia conegut ningú com Giovanni, un exemplar en vies d’extinció… La idea d’una persona que no tenia accés als llibres, a la cultura, el corprengué. Un diari, un llibre, no eren res per a ell, no sabia pas què fer-ne. Els autors immortals no tenen res a dir-li, i ni s’imagina l’indescriptible plaer de la lectura i del coneixement. Com suporta que l’únic que arriba a saber és per l’orella?

Com ja deuen imaginar, no he llençat cap llibre, hauria estat com si a un vegà l’haguessis obligat a degollar un animal. Els he espolsat curosament i els he tornat al prestatge. Els llibres, he decidit, són una finestra al món. A la imatge, la meva filla Ariadna.

Read Full Post »

TEXT HEREM CONTRA SPINOZA

«…per la decisió dels àngels i el judici dels sants, excomuniquem, expulsem, execrem i maleïm Baruch de Spinoza amb l’aprovació del Sant Déu i de tota aquesta Santa Comunitat, davant dels Sants llibres de la Llei amb les seves 613 prescripcions, amb l’excomunicació amb que Josué va excomunicar Jericó, amb la maledicció que Eliseu va maleir els seus fills i amb totes les execracions escrites a la Llei. Maleït sia de dia i maleït sigui de nit; maleït sia quan surt i maleït sia quan torna. Que el Senyor no el perdoni. Que la còlera i l’enuig del Senyor es llencin contra aquest home i caiguin damunt d’ell totes les malediccions escrites al Llibre de la Llei. El Senyor esborrarà el seu nom sota el cels i l’expulsarà de totes les tribus d’Israel abandonant-lo al maligne (…) Ordenem que ningú mantingui amb ell comunicació oral o escrita, que ningú no li faci cap favor, que ningú romangui sota el mateix sostre amb ell o se li atansi a menys de quatre passes, que ningú no llegeixi res escrit per ell».

Impressiona, oi? Quantes malediccions contra un jove de 23 anys que signava els seus llibres amb el nom de Benedictus (traducció llatina del seu nom hebreu) i es guanyava la vida polint lents per a telescopis. Aquest «Herem» o excomunicació va ser llegit a la Gran Sinagoga d’Amsterdam una calorosa tarda de juliol; dilluns feia 364 anys. El “pecat” de Spinoza, descendent de jueus expulsats de la península ibèrica, era pensar pel seu compte. Qüestionava la lectura tradicional de l’Antic Testament que feien els rabins, liders i alhora jutges de les comunitats jueves. Reclamava la separació entre la religió i la societat política, i sostenia que la llibertat de pensament i d’expressió no es podien limitar sense gran perill per a la moral i salut públiques.

CAL SEPARAR L’ESGLÉSIA DE L’ESTAT

El 1950, David Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel, va promoure que Spinoza fos “perdonat”, però es va trobar una oposició total de l’estament religiós (no debades l’estat és, en el fons, una teocràcia dissimulada). Hom dirà, per la reacció dels jueus holandesos d’aleshores, que havent fugit i estat víctimes de la intolerància de la Inquisició espanyola, ells esdevenien, al seu torn, intolerants. I bé és cert, però també que s’adonaven que les idees de Spinoza posaven en perill la seva pròpia existència com a comunitat i, sobretot, el poder dels seus dirigents, el qual es fonamentava en el monopoli de la interpretació de la bíblia.  Aquí també sabem què passa quan se sacralitza un text, com la Constitución de 1978, i quina reacció tenen els seus beneficiaris quan algú en qüestiona els fonaments, el sentit, la utilitat i la veritat. Primer el jutgen, amb la condemna l’excomuniquen del Reino de España, i amb la presó el condemnen a la mort social. I com amb Spinoza, no hi ha mai perdó, només un escarment etern.

Read Full Post »

Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.

Llàstima del careto del dictador asssassí que presidia cada enviament

Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria… “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “Recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?”. “Oh, i tant!”, respondrà ella, “Encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format  n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimeixin caràcter per sí sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams?  Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any…

De quan a la força havíem d’escriure’ns en castellà

El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens hauríem allunyat tant…, i no ens faria falta el telèfon per tal de sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per a publicar, pensin en les de Pau de Tars­– sempre han estat el procediment clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot: llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu…, perquè tu sempre el dus a l’ànima.

Read Full Post »

LECTOR MANS EXPERIMENTADESEls novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin LECTOR ESCRIPTURA COM A MIRALLreals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

LLUM AL LECTORLes novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Read Full Post »

cal·ligrafia simplificadaCada cop més escrivim sobre teclats i pantalles. L’escriptura a mà s’ha convertit en una espècie en perill d’extinció. Però no tot està perdut: agafi la ploma, que llisca sobre el paper i que, cedint a la més lleu pressió, engreixa i aprima la cursiva. Agafi el bolígraf, que al seu dia democratitzà i universalitzà la cal·ligrafia. Agafi l’encara més humil llapis, amb el seu cilindre de grafit, sempre inestable, l’erosió del qual per fregament amb el paper produeix aquella taca que anomenem escriptura. Per a moltes persones aquesta habilitat és gairebé instintiva, i tanmateix, l’escriptura a mà no s’aprén en quatre dies. Recorda quan, a l’educació primària, assegut en aquells pupitres de fusta, inclinats, havia de sucar la ploma al tinter de ceràmica? El mestre formava les lletres amb enganyosa facilitat, línia prima cap amunt, gruixuda cap avall. Però quan ho feia vostè, aquella “m” es resistia, el plumí s’enganxava al paper i deixava anar una gota PLOMA SUCARde tinta que malmetia l’escrit. Quan dominava la tècnica, la frase, amb les lletres enllaçades de cada paraula, resultava esplèndida, com una filera de soldats marcant el pas amb uniforme de gala. Escriure a mà no solament inclou el braç, sinó també l’espatlla i sovint el cos sencer, i sinó que ho diguin als pobres esquerrans, que amb l’antiga escriptura a ploma havien de fer contorsions per no envescar-se amb les lletres acabades de dibuixar. Ara sabem que l’escriptura a mà implica també el cervell, per l’íntima connexió nerviosa que hi ha amb les extremitats anteriors, i que fa que recordem millor allò que escrivim.

ESCRIPTURA LLAPISAquests dies els meus estudiants s’examinen. Veure’ls exercitar-se amb els bolígrafs –ja ningú fa servir plomes– a contrarellotge, és un espectacle fascinant. Es veuen BICs rosegats, Pilots de tota mena, encara algun llapis (per a l’esborrany), i gairebé tothom porta Tippex líquid o en cinta, per a tapar les atzagaiades. Així com les paraules dites no es poden desdir, les escrites es poden refer. Les primeres són com la vida, que mai no té marxa enrere. Les segones permeten reviure i rectificar quan cal. Si els fos permès, els estudiants escriurien a la pantalla dels mòbils, o a la de les tablets, on hi tenen la mà trencada. És un dir, hi tenen el dit pelat.

Read Full Post »