…Per als que no l’han tastat». Aquest un adagi que Erasme de Rotterdam va publicar el 1508 i amplià el 1515 per oposar-se a aquells que (fins i tot dins de l’Església) creien que la guerra era necessària i fins i tot podia ser justa. Els arguments del seu Dulce bellum inexpertis són tan bons ara com aleshores. Mira l’ésser humà, ens diu, si l’observes no veuràs enlloc que estigui fet per al combat. L’home no té urpes, ni ullals, la seva pell és fina, els seus ossos són precaris i en prou feines té força; la majoria de bèsties se’l farien sense esforç. En canvi, observa el brau, armat de banyes poderoses, el porc senglar tot ullals, i les feres són plenes de canins i urpes afilades com ganivets, fins i tot l’humil gall té esperons punxeguts. Endemés, la bèstia que no té mitjans d’atac, en té de defensa, com la cuirassada tortuga, les punxes dels porcs-espins o les escates del cocodril. I encara, aquelles que no disposen d’una cosa o altra tenen, si més no, mitjans d’evasió, caus per amagar-se, ales per volar i potes per fugir.
Però els humans, que ens volem superiors a les bèsties, ho som més que elles, car «bèstia» és el nom que millor ens escau. Lleó no menja lleó, però nosaltres hem fet de l’antropofàgia (sovint ben real, ara simbòlica) un signe d’identitat. Ens falten fiblons, ullals i urpes, però els suplim avantatjosament amb fusells, tancs i míssils.
Hi ha qui diu que la guerra és «normal» perquè sempre n’hi ha hagut. Aquesta naturalització de la violència justifica, a ulls dels «realistes», la preparació de la guerra com a mitjà per evitar-la. Ara n’estem vivim una mostra a Ucraïna, on la teoria de l’interès nacional significa no solament tenir fronteres ben guardades, sinó protegir els amics i destruir els enemics. I tot això, bé ho sabem, no es fa només amb fusells i al camp de batalla, sinó també amb violència policial i amb repressió jurídica, com fa España. Sigui com sigui, no hi ha cap guerra justa, ni santa, ni necessària, per molt que uns hi enarborin la creu, la bandera o raons humanitàries i altres diguin que és com fer una ferida al ventre per traure l’apèndix infectat. Una guerra no és més que una multitud practicant l’assassinat i el robatori. A ningú no beneficia, i si ho fa és als pitjors.
«La guerra per acabar la guerra» és el nom, potser irònic, però ben tràgic i llastimós, amb què es va anomenar la Primera Guerra Mundial, que va produir entre 9 i 11 milions de soldats morts, uns 23 milions de militars ferits i uns 8 milions de civils morts de gana o pels «efectes col·laterals» dels combats. El nom li va posar un escriptor de ciència ficció britànic: H.G.Wells, en una sèrie d’articles que van aparèixer aleshores i que finalment van ser publicats en un llibre amb el títol: The War That Will End War . 
A Jaume Balasch i Bastardes el va salvar un missal. Estava detingut a la presó, pendent de judici. El seu delicte era haver estat alcalde d’Oliola (la Noguera) durant la República i fins que va acabar la Guerra Civil amb el triomf dels sublevats. A la presó tothom era obligat a assistir a missa. El capellà, mancat d’escolanet, va demanar als reclusos si algú estava disposat a fer aquest servei. «Jo mateix», va dir en Jaume. A l’hora de preparar la cerimònia, el capellà v
a observar, astorat, com en Jaume triava, sense indicacions, l’abillament que corresponia: l’alba, l’àmit, l’estola, el cíngol i la casulla que tocava vestir, i com obria el missal per l’indret precís. Li va preguntar: «Que ets capellà?» a la qual cosa, en Jaume va respondre que no, però que havia estat seminarista prou temps com per vestir sotana. «Doncs no pateixis, que d’aquesta en sortiràs», va concloure. 
La policia mata un nen de dotze anys que portava una pistola de joguina. L’agent va disparar perquè creia que la pistola que brandava el menor era autèntica. Fou un tràgic error; Un nen de nou anys és jutjat per possessió il·legal d’arma de foc i assalt en tercer grau; Un nen d´11 anys mata un adolescent de 16 als EUA quan, suposadament, intentava entrar a casa seva. El nen, que cuidava la seva germana de 4 anys, va disparar al cap de l’adolescent quan aquest s’acostava per davant de la casa familiar; Un nen de nou anys pot ser jutjat als EUA per possessió il·legal d’arma de foc i assalt en tercer grau. La pistola que el menor duia a la motxilla del col·legi, després de prendre-li a son pare, se li va disparar i va ferir de gravetat una companya de classe; Un nen d’onze anys mata una nena de vuit amb un tret de l’escopeta de son pare perquè aquesta no li volia ensenyar la seva mascota, una cria de gos. 
Ramon Camats 