Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘DICTADURA’ Category

La «Doblepensa» és la capacitat de pensar una cosa i la contrària, de creure una cosa i de creure també allò que la nega. És molt més que posar un ciri a Déu i un al Diable, o que anar a missa i repicar, o que fer-se un tip de dolços i després punxar-se insulina. El tercer exemple ho és de precaució i dubte, el quart ho és d’universal hipocresia i el cinquè de tenir més gola que seny. La Doblepensa és el pecat capital del pensament i de la lògica, com creure que es pot estar viu i mort alhora, o solter i casat al mateix temps. I, en efecte, encara que no sigui possible que una cosa sigui i no sigui alhora, per a molta gent és possible creure que la monarquia és la garantia de la democràcia i la igualtat. Vaja, creure que una institució basada en el privilegi, el principi de la diferència i la desigualtat fonamental entre els individus, pot garantir o ser compatible amb el principi democràtic que tots els individus són iguals. Ço és el mateix que creure que la monarquia, l’essència de la qual és el privilegi hereditari basat en la transmissió espermàtica del poder, és el mateix que el principi del mèrit, que diu que els honors, els càrrecs i les feines s’obtenen pels mèrits basats en els estudis, els mereixements o a través d’eleccions.

Saber i no saber, creure una cosa i alhora pensar que és completament falsa, o creure dues coses que es cancel·len mútuament, i saber que és així i seguir creient en les dues coses, usar la lògica contra la lògica, repudiar la justícia i la moralitat i alhora exigir que aquestes siguin tingudes en compte, creure que el principi monàrquic fa impossible la democràcia i alhora creure que la monarquia defensa la democràcia (això a España), oblidar el que cal oblidar mentre s’afirma el contrari i després recordar-ho de nou mentre s’oblida convenientment el que fa un instant es recordava… tot això és Doblepensa. Costa d’entendre, oi, però com diu George Orwell al seu 1984, entendre el concepte de «Doblepensa» implica en certa manera l’ús de la Doblepensa.

Tot plegat ve a compte del sagramental (en el doble sentit de soroll mediàtic per la construcció del relat de legitimació i en el de sacralització d’una institució nefasta)  aixecat per la mort de la reina d’Anglaterra. Què no ens voldran fer creure a la mort de l’Emèrit. Apa, empassin-se el gripau, que el que no mata, engreixa.  

Read Full Post »

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina com un sàdic i jutja amb parcialitat és una dictadura espanyola. No hi ha més. Per què no ho diem clar d’un cop? Per què cap editorial de diari no parla clar? Per què fins i tot els nostres polítics ‒declamacions sorolloses però buides a banda‒ no fan res després de confirmar la primera frase del paràgraf? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? I si és així, com pensen acabar amb ella?

Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. Té una certa proximitat al context al qual al·ludim quan diem «Al tanto, que hi ha roba estesa». La darrera s’aplica especialment quan hi ha canalla, però també quan hi ha algú que no es convenient que senti el que volem dir. A España l’elefant que tothom coneix i que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep  tants noms que ens fem un embolic. Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una «democràcia consolidada». A causa de l’afer d’espionatge aquest vestit ja s’ha cremat, ara són una «democràcia defectuosa», i encara perquè aquells que miren només veuen les aparences. Ja se sap, tothom veu el que sembles però pocs toquen el que ets. Entre els pocs hi ha, posem per cas, els morts pel GAL, els empresonats injustament pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar… El segon nom, bastant més ajustat, és el de «democràcia autoritària» o «autoritarisme postdemocràtic», com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme. Li escauria més «autoritarisme postfranquista». En Vicens Partal prefereix el concepte de «Etnocràcia» o «democràcia ètnica» perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, NO estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.

Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: «¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado», les de Margarita Robles: «Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitucion, cuando alguien declara la independència?», i les d’Ada Colau: «No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar». És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant. La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que no expressa res més que és l’esclau obedient i submís.

Read Full Post »

…Per als que no l’han tastat». Aquest un adagi que Erasme de Rotterdam va publicar el 1508 i amplià el 1515 per oposar-se a aquells que (fins i tot dins de l’Església) creien que la guerra era necessària i fins i tot podia ser justa. Els arguments del seu Dulce bellum inexpertis són tan bons ara com aleshores. Mira l’ésser humà, ens diu, si l’observes no veuràs enlloc que estigui fet per al combat. L’home no té urpes, ni ullals, la seva pell és fina, els seus ossos són precaris i en prou feines té força; la majoria de bèsties se’l farien sense esforç. En canvi, observa el brau, armat de banyes poderoses, el porc senglar tot ullals, i les feres són plenes de canins i urpes afilades com ganivets, fins i tot l’humil gall té esperons punxeguts. Endemés, la bèstia que no té mitjans d’atac, en té de defensa, com la cuirassada tortuga, les punxes dels porcs-espins o les escates del cocodril. I encara, aquelles que no disposen d’una cosa o altra tenen, si més no, mitjans d’evasió, caus per amagar-se, ales per volar i potes per fugir.

Però els humans, que ens volem superiors a les bèsties, ho som més que elles, car «bèstia» és el nom que millor ens escau. Lleó no menja lleó, però nosaltres hem fet de l’antropofàgia (sovint ben real, ara simbòlica) un signe d’identitat. Ens falten fiblons, ullals i urpes, però els suplim avantatjosament amb fusells, tancs i míssils.

Hi ha qui diu que la guerra és «normal» perquè sempre n’hi ha hagut. Aquesta naturalització de la violència justifica, a ulls dels «realistes», la preparació de la guerra com a mitjà per evitar-la. Ara n’estem vivim una mostra a Ucraïna, on la teoria de l’interès nacional significa no solament tenir fronteres ben guardades, sinó protegir els amics i destruir els enemics. I tot això, bé ho sabem, no es fa només amb fusells i al camp de batalla, sinó també amb violència policial i amb repressió jurídica, com fa España. Sigui com sigui, no hi ha cap guerra justa, ni santa, ni necessària, per molt que uns hi enarborin la creu, la bandera o raons humanitàries i altres diguin que és com fer una ferida al ventre per traure l’apèndix infectat. Una guerra no és més que una multitud practicant l’assassinat i el robatori. A ningú no beneficia, i si ho fa és als pitjors.

Read Full Post »

«Las cloacas no generan mierda, la limpian» Aquesta frase amb pretensions d’aforisme la va dir, en una entrevista, José Manuel Villarejo, el manetes, espieta i esbirro per a tot de l’Estat espanyol. «He tenido el honor de trabajar para mi país», diu a la mateixa entrevista, el 4 de març de 2021. No crec que faci falta afegir gran cosa a la caracterització d’un personatge que es defineix tot sol. I aquesta és la seva virtut: la manca d’hipocresia. La mateixa que tingué, només per un moment, l’expresident Felipe González, quan va dir allò que «El estado de derecho se defiende también desde las alcantarillas». Dues «grans» frases que tenen l’estranya virtut de parlar clar i ser, alhora paradoxals i metafòriques. En un cert sentit diuen el mateix, i en un altre diuen el contrari. Alhora, per acabar, els seus autors ‒que no rebran el Nobel de literatura per l’esforç‒ estan absolutament convençuts del que diuen i orgullosos del que les frases impliquen. Les clavegueres, si traduïm el que diu Villarejo, no fan augmentar la delinqüència, la il·legalitat, el desgavell o la corrupció de l’estat o dels seus ciutadans, al contrari, són el recurs per aconseguir eliminar aquests vicis. La contradicció interna de la frase rau en el fet que el concepte «cloaca» l’usa metafòricament, i amb ple coneixement, per referir-se a les accions «brutes» i il·legals que realitzen els esbirros de l’estat per defensar la seva integritat, els interessos econòmics dels que remenen les cireres des de l’ombra o les afeccions gonadals del seu rei.

Com es veu, González diu el mateix que Villarejo: mateixos objectius i mateixos mètodes. La diferència és que González menciona l’estat de dret, teòricament fundat en la llei i servidor de la justícia. Aquí és on rau la paradoxa, quan admet la idea que és possible servir a la justícia amb mitjans injustos, idea que també contradiu la frase de Villarejo, i ens fa adonar que ben poca cosa es pot netejar amb un riu de matèria fecal. Francament, ja em diran il·lús i que no he llegit Maquiavel, però no veig pas com es pot servir a la veritat dient mentides (cap d’elles pietosa), a la pau cometent assassinats, a la democràcia atonyinant votants i a la justícia cometent tota mena d’iniquitats i prevaricacions.  

Read Full Post »

Casado ha declarat que hi ha professors que han rebut instruccions per tal de no deixar anar al lavabo les criatures que s’expressen en castellà, i també que als nens que ho fan al pati els posen pedres a les motxilles per castigar-los. Estava temptat de seguir-li la veta i sostenir que s’ha quedat curt amb la denúncia, perquè tothom sap que a les criatures que se’ls acut parlar castellà a les escoles catalanes els tallem un bocí de llengua cada cop que ho fan, de manera que amb l’entossudiment (en castellà, empecinamiento) esdevinguin muts. M’ho he pensat millor, però, i passat el rampell inicial crec que no paga la pena fer cas d’aquest cínic a qui no importa fer mal per tal d’aconseguir objectius polítics. Despolititzar la llengua de l’escola catalana sembla un objectiu raonable. Aquesta era la intenció dels partits que, el 1983, van apostar pel model d’immersió lingüística a Catalunya. Estaven convençuts que era la millor manera d’evitar una societat segregada per aquest motiu. Però tot plegat ha estat un miratge, una pausa en l’objectiu polític de llarg abast de l’estat espanyol, que no és altre que la construcció d’una societat homogènia, si més no per la llengua.

Queda lluny l’any 1716, quan el català fou prohibit a les administracions, i també el 1768, quan fou prohibit per primer cop a l’ensenyament. D’aleshores ençà, el castellà, que és l’única llengua que l’estat reconeix com a pròpia ‒digui el que digui la Constitución‒, ha estat sempre una llengua d’imposició i les altres han sigut considerades llengües enemigues. Segons les circumstàncies han estat les llengües a prohibir, a restringir quant a l’ús públic o a folkloritzar com si de peces de museu es tractés.

L’envestida actual contra el català, prenent com a excusa el model escolar, no és, per dir-ho en castellà «el acabóse», sinó que és el «continuóse» de la vella vocació totalitària d’España que, com molt bé va dir Ortega «Es cosa hecha por Castilla y no se hable más». Per a més referències, llegeixin la seva España invertebrada, de 1921. Així, no cal patir-hi més, el tema no té més solució que acotar el cap o fotre el camp d’una vegada. El problema és nostre, som on som per indecisió i inconstància, i també per incapacitat d’acabar el que comencem.  

Read Full Post »

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.

Read Full Post »

L’expressió del títol s’empra habitualment per referir-se a les persones que gasten més del que guanyen. Està ben trobada, a fe. La imatge il·lustra ‒fa veure amb els ulls tancats‒ el braç que s’allarga i, al descobert, deixa d’estar cobert per la màniga. A la intempèrie, si fa fred, el braç en passa, els pèls s’erissen i la pell es fa de gallina. La imatge és transferible a contextos diferents. Per exemple, al dels favors que l’Estat espanyol va demanar arreu per evitar mostres de suport estrangeres al procés d’independència de Catalunya. Alguns favors els va pagar en espècies (protecció militar a Letònia), altres favors els va pagar amb un xec al portador sense data, com al Marroc. Justament per això, ara el Marroc exigeix canviar cromos: has d’abandonar el Sahara (sobre el qual España encara té jurisdicció) i jo deixaré d’enviar-te gent afamada a ofegar-se a les teves platges.

La gràcia de tot plegat és que els saharauis tenen dret a un referèndum d’autodeterminació per decidir el seu destí, reconegut per Espanya i l’ONU. Per això ara el Marroc s’ha trobat que el xec li retorna impagat. Com és sabut, el banc de les promeses espanyoles està completament escurat, com també el de la seva justícia.

Que els dipòsits de justícia d’Espanya són plens de teranyines ho sap Europa sencera. Que els jutges que els administren són uns incompetents i alhora prevaricadors alimenta proverbis i caricatures grotesques, arreu més enllà dels Pirineus. Aquí hom s’està d’aixecar massa la veu, no fos cas que t’apliquin la llei mordassa i et fotin els quartos i la llibertat, com passa amb els nostres presoners polítics, els nostres exiliats i els més de 3000 represaliats.

Sortosament ja els han pres la mida, frontera enllà, i ara el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot ha vingut precedit del fet que el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, en un informe signat per Mr Boriss Cilevičs, letó, pertanyent al grup Socialista, Demòcrata i Verd de la Cambra, demana la llibertat per als presoners polítics i l’abandonament dels processos d’extradició per als exiliats. Té molt clar que tot plegat no és més que una persecució política, incompatible amb els estàndards democràtics de què tant presumeix España. Aquí sí que val el castís refrany espanyol: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces».

Read Full Post »

Cara al sol, con la camisa nueva, que tú bordaste en rojo ayer, me hallará… No se sorprengui, volgut lector, si no coneix la lletra d’aquesta cançó; no trigarà a sentir-la cantar als patis de les escoles. De moment, a Murcia només sonarà (perquè encara no té lletra) el “Himno nacional” durant els actes solemnes dels centres educatius ‒la moció original, presentada per Bocs (transcripció fonètica), demanava que sonés cada dematí. La resta d’elements de la moció aprovats són els habituals en aquests casos: que a cap  aula no hi falti la imatge del Borbó, “símbolo de la unidad de España que viene siendo objecto de innumerables ataques por parte de la izquierda radical de nuestro país”; i  que hi hagi sempre la bandera estatal a l’entrada, en lloc visible.

En aprovar-se la iniciativa, el portaveu dels promotors ha dit una frase solemne: “Hoy Murcia da un ejemplo al conjunto de España al convertirse en un modelo de respeto hacia los símbolos que nos representan y unen a todos”. No dubto de l’encert de la primera part de la frase. Múrcia ha donat un exemple i s’ha convertit en un model, en efecte, del que significa progressar retrocedint cap al model d’escola franquista i país totalitari i nacionalcatòlic, amb la seva imatge del Caudillo i del crucifix presidint cada aula, amb la seva dosi diària d’adoctrinament sota el nom de “Formación del Espíritu Nacional” i amb la seva tanda de mastegots als alumnes rebecs i desobedients.

En canvi, la idea que la monarquia borbònica imposada pel darrer dictador i la bandera siguin realment símbols que ens representen i uneixen a tots, no és més que el desig que l’España nacionalista expressa en veu alta, cantant a capella el «Cara al sol» o El novio de la muerte» segons la inspiració del moment. Per cert, m’ha dit un ocellet que aquesta proposta que els avanço en exclusiva la duran al proper ple municipal.

Diuen que els crancs caminen cap enrere. No és pas veritat. Els crancs caminen de costat, i ho fan així perquè tenen doblegades les potes d’aquesta manera, per moure’s per superfícies irregulars, cosa que els permet, a més, entrar en petits forats i escletxes per protegir-se dels depredadors. Aquí l’única bestiola amb exoesquelet  ‒amb els seus tancs‒ que camina cap enrere és España.

Read Full Post »

Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.

A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors  i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.

Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.

Read Full Post »

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

Older Posts »