Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘DICTADURA’ Category

Tregui el moneder, si li plau. Segur que hi té alguna moneda d’un Euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i de la llegenda “España” en majúscules? D’un lladre, oi? Doncs perfecte, res millor que l’efígie d’un lladre per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular monedes on surt la seva cara. Per a ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: De qui és aquesta imatge? I li responen: “Del César”, i ell acaba dient: “Doncs doneu a César el que és del César”. Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, cosa que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula “exili” no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap “Al país dels cecs, l’orb és el rei”.

Read Full Post »

A l’Edat Mitjana, que és l’època gloriosa de les monarquies, si elrei, en un accident de caça, es feria el dit gros del peu i, per manca d’higiene, la ferida es gangrenava, calia tallar el dit. Si hom esperava massa, la infecció, que acaba provocant necrosi del teixit, s’estenia ràpidament al peu sencer. Si hom es descuidava, traspassava l’articulació i començava a pujar per la cama, i després cuixa amunt, fins arribar al cos. El pacient, sovint, moria abans, entre terribles dolors, desprenent una olor nauseabunda de carn podrida. Els cirurgians barbers de l’època, tot i el perill d’hemorràgia, i sense anestèsia, acostumaven a seccionar la carn morta, si convenia serrant l’os. I ho feien sempre tallant per la part encara no afectada per la infecció. D’aquí ve l’expressió castellana: “Cortar por lo sano”.

Des de fa anys hi ha una conxorxa del sistema judicial, polític i mediàtic per salvar el cos de l’estat d’una gangrena que no té aturador. Va començar justament al cap, en la figura del rei emèrit. Recorden, era aquell individu “campechano”, cèlebre per aquella frase còmica de “El Castellano nuncafue llengua de imposición sinó de encuentro”, famós també pels quartos que ens feia gastar amb les seves amigues i amb el sobrepreu de la benzina d’on sortien les seves comissions.  Com acabo de dir, aquí la necrosi ha començat per dalt, com en el cas del peix, que es comença a podrir pel cap. Els cirurgians de l’estat van fer un primer tallafocs, anomenat Iñaki Urdangarin (en la nostra metàfora seria el dit petit del peu), amb la intenció d’evitar que es necrosés el dit de la vora, és a dir, la infanta Helena, però sense “cortar por lo sano”, com s’ha vist de seguida. Després hom va fer abdicar l’actual emèrit, tot plegat per estalviar la vida –política, regalada- de Felipe VI. Però es evident que Juan Carlos no era una cama d’aquest cos podrit que és l’Estat Español, sinó que n’era, segur, la part baixa del ventre. Així, per molt que ara s’intentin desvincular les múltiples corrupteles del pare, la seva sistemàtica evasió d’impostos, la seva prepotència … Per dir-ho breument, allò que ha caracteritzat els Borbons des de temps immemorials, no serà possible fer veure que el fill no havia vist, ni sentit ni flairat res de la corrupció paterna. Com vol algú fer-nos beure amb aquesta orella de ruc? Algú pot creure que una institució el poder i els quartos de la qual es transmeten per via espermàtica no du a l’ADN la llavor de la corrupció? Quan arribi al cor –de l’Estat, és clar- direm RIP.

Read Full Post »

puercoespin-crestado-caracteristicasSom animals socials, com les abelles i les formigues. Aristòtil va escriure que un individu que viu completament al marge i amb independència de la societat no és un ésser humà, si no una bèstia o un déu. A fe que haurem de matisar ‒si ens plau per força‒ la definició d’animal social, car haurem d’aprendre la «insociable sociabilitat» de què parlava Kant. El millor model és el proporcionat per un dels seus crítics més ferotges, malgrat ser-ne deutor. Schopenhauer va imaginar una metàfora deliciosa de la condició humana. Cal imaginar que els homes són com un grup de porcs-espins que, a l’hivern, es resguarden del fred dins d’una cova. Al principi es posen molt junts, a fi de donar-se calor, però en aproximar-se les pues que tenen per protegir-se fan que es punxin mútuament. Aleshores se separen, però immediatament senten fred. A la fi, després de diverses Porc espí EN COMUNITATaproximacions i separacions, troben una distància còmoda on, sense punxar-se, poden compartir la calor. És evident que l’al·legoria és  encertadíssima. I el consell que en resulta, encara més: «Mantingueu la distància!» Potser no tindrem tota la calor humana que voldríem però tampoc no patirem dels inconvenients de l’excessiva proximitat. D’aquí en resulta que els éssers humans no poden ser tan sociables com voldrien ni tan poc com convindria per a la seva pau d’esperit. El terreny intermedi és aquest espai fonedís i difícil de portar que hi ha entre l’amistat i l’enemistat, la sociabilitat i la insociabilitat.

Aquests dies són adequats per comprovar-ho. Estem realment preparats per compartir ‒fins i tot amb els més propers‒ el confinament full time a què ens obliguen les circumstàncies? Si fóssim realment socials, com les formigues, sabríem adaptar-nos a la vida comunitària, sense friccions. Però la intimitat excessiva ens resulta contraproduent, donant com a resultat la tensió ‒i en casos extrems, diuen, la guerra‒. La pau només és possible amb un pacte. Aquest, si es dona entre grups socials s’anomena legalitat, respecte per les normes. Si és entre persones, se’n diu cortesia, i també consideració. En PORC ESPÍ I GOS ESPINATel millor dels casos, és amistat i fins i tot afecte. Però tots ells es posen a prova quan la convivència implica confinament en un espai reduït durant un llarg temps. És ben sabut que augmenta el nombre de divorcis després de les vacances, que obliguen els martirimonis a una convivència superior a la de l’època laboral. Dit això, prenguin paciència. Si no tenen gos com a excusa autoritzada per passejar, facin excursions virtuals (no solament per internet, les novel·les també serveixen). Recordin que fer volar la imaginació amplia l’espai de la convivència.

Read Full Post »

juan carlos el desbraguetao

JUAN CARLOS EL PICHABRAVA

A Sancho I de Lleó, li deien el craso, perquè estava tan gras que no podia muntar a cavall. A Pedro I de Castella li deien el cruel, no costa gaire endevinar perquè. Carlos II, era el hechizado perquè hom atribuïa a la bruixeria la seva discapacitat intel·lectual i física, el seu prognatisme i el seu raquitisme. Ordoño IV de León, el malo, fou així anomenat pel seu egoisme i mesquinesa. Enrique IV de Castella, l’impotent, rebé l’apel·latiu perquè no va poder consumar el seu matrimoni, però això sembla que només li passava amb l’esposa legítima. A Alfonso Froilaz de Lleó i Galícia li deien el jorobado. A José I, Pepe Botella, i li van fer uns versos: «Pepe Botella, baja al despacho / No puedo, estoy borracho». Com es veu, el poble, sempre

eRMENGOL 23 MARÇ MILITARS CORONAVIRUS

L’EXÈRCIT EN LLUITA CONTRA EL CORONAVIRUS. SEGONS ERMENGOL

submís, trobava la manera de remarcar la condició humana dels seus enlairats reis. Assenyalant-ne les flaqueses o exagerant els trets, com es fa a les caricatures, els súbdits aleshores, i ara els ciutadans, compensen l’obligada reverència amb el més llibertí escarni. No tots els sobrenoms eren negatius, n’hi hagué un, Alfonso II d’Aragó, a qui anomenaren el casto, perquè no se li coneixien ‒era cosa estranya, també ara‒ fills fora del matrimoni. I un altre Fernando III de Castella, el santo, fou molt devot, i cosa rara en un rei, diuen que sempre complia amb la paraula donada; també era  llepaciris Felipe III, el piadoso, perquè es feia dir el rosari 9 cops al dia, un per cada mes que Maria va dur al ventre Nostre Senyor. Ara, els qui millor mot obtingueren van ser, de molt, Carlos III i Alfons X, el ilustrado i el sabio, respectivament.

la-guardia-real-comienza-a-trabajar-en-el-dispositivo-militar-contra-el-coronavirus

FELIPE I LA GUÀRDIA REAL

A Juana I de Castella li van dir la loca, perquè es va trastornar, qui sap si per les infidelitats de Felipe, anomenat el hermoso, que li van provocar una gelosia patològica, o pels menyspreus que va rebre a la cort dels Augsburg, on la van enviar per casar-se, amb només setze anys. Al seu nét Felipe II li van dir el prudente perquè va mantenir l’imperi on no es ponia el sol, heretat del seu pare, Carlos I, el emperador. A Felipe IV li deien el pasmado, per la cara de babau, la papada caiguda i la mandíbula prominent. Felipe V va tenir millor nomenada, li deien animoso.  A Juan Carlos I la premsa monàrquica li va inventar el sobrenom de campechano, però li hagués escaigut també el de fratricida (com Enrique II de Castella), o el de sobornado, o millor el de pichabrava. Al seu fill, la mateixa premsa servil li ha inventat allò de preparado. Ves, potser li aniria millor el d’unionista, no pas perquè s’hagi esforçat a mantenir la Unidad de Destino en lo Universal, que també, sinó perquè dimecres passat, quan feia el seu discurs, va aconseguir unir tots els ciutadans de bé en un enorme i sorollós concert de cassoles als balcons. Ara, la seva millor gesta li podria valer també el nom de parricida per l’assassinat simbòlic, social i 

carlitos i felipito

ELS BORBONS HEREUS DEL CAUDILLO

polític del pare, fent oficial allò que tothom ja sabia, això és, que era i és un comissionista corrupte, i tot plegat ho ha fet amb el propòsit evident d’evitar ser batejat, en justícia, amb el mateixos adjectius en rebre’n l’herència.

Read Full Post »

JUTGE CORRUPTEQui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial.  Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències  aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE  trobarà que el meu JO ACUSAT,  i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions.  És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.

Imaginem un segon cas, jo he de jutjar el presumpte delicte d’una altra persona, però jo BETANCORen sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat.  L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!,  les que jo havia sembrat amb gran esforç…

El partit Ciudadanos tenia en nòmina un jutge a la Junta Electoral. Aquest jutge resolia per la tarda querelles criminals que el seu partit presentava al matí. I a més, es vantava internament que les resolucions del tribunal les escrivia ell. Recordin les

CACA

resolucions que la Junta Electoral ha fet: contra el president Torra, per exemple. Aquest individu ‒Andrés Betancor‒ és un corrupte i un prevaricador, i el partit que l’aixopluga és reu de les mateixes crítiques. Un partit que es va presentar com a regenerador i democràtic, que va sortir del no-res i ara ha aconseguir arribar a les més altes cotes de la misèria. No dubto pas que ben aviat hi tornarà.

Read Full Post »

JUTGES OPERACIÓ JUDES“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. És una dita el sentit –i la veritat ̶  de la qual són avalades pel temps. Moltes persones tenen clar que la Justícia no és administrada pels qui formalment són els sacerdots autorizats del seu temple. Dit això, caldria ara afegir-hi els jutges i els fiscals, segurament els darrers responsables de l’atzucac político-judicial en què es troba ara el Reino d’España. Rajoy, mandrós i alhora inepte, va creure que subcontractar el problema polític que per a l’estat representa el moviment independentista li estalviaria feina, compromisos de mal pair i costos electorals. Al final ha passat el mateix que quan se’t crema el sofà del menjador d’una casa de fusta i en lloc de provar d’apagar-lo, el llences al soterrani. Aviat Miquel-Ferreres-dissabte-28-desembre-2019_1011848825001_68472137_651x314el fum es cola pels intersticis de l’enfustat i acaba omplint tota la casa, just abans que el foc s’agafi a les fustes que sostenen la planta baixa, segueixi per les parets i acabi consumint la teulada. (més…)

Read Full Post »

EL JABATO.jpgAls còmics que llegia a la infància de vegades apareixia l’expressió: «Que venen els bàrbars!», en castellà, naturalment. Al Patufet, que també llegia, no hi havia batalletes. Els bàrbars eren sempre l’enemic del Jabato o del Capitán Trueno, un enemic salvatge, cruel i despietat, que proferia esgarips incomprensibles en lloc de paraules. Més tard vaig saber que el terme procedia del grec clàssic i que justament imitava el so confús ‒com de balbuceig‒ que a oïdes gregues feien les llengües estrangeres. Així, al principi, «bàrbar» només designava l’estranger, aquell qui parlava una llengua incomprensible. Aviat, però, els grecs, inventors de la democràcia, van descobrir una altra diferència entre ells i els altres. Ells, els grecs resolien les seves diferències a través del diàleg. Els altres les resolien a través de la violència i la imposició. (més…)

Read Full Post »

MONEDA FRANCO 1Diuen els homes dignes de fe que els ocells aturaven el vol quan ell passava, i restaven miraculosament suspesos entre el cel i la terra; als galls se’ls estroncava la veu quan a trenc d’alba el cotxe presidencial recorria els ravals de la capital, i els talps deixaven de furgar quan ell trepitjava el terra del jardí… (més…)

Read Full Post »